Metafísica de Macedonio Fernández

El Ser és “autoexistente increado”

Però l’evidència costa molt de veure. Ens hem fet un món ple de falses lleis que ens diuen que tot és causal, tot és necessari, tot ha de tenir un origen, una lògica, una relació, que tot és real i que la realitat és externa i única, fora de nosaltres. És la Tesi Realista. És la tesi que ha construït la “hybris” humana, l’orgull sobre la pròpia capacitat de saber i la necessitat imperiosa de saber, i/o també de creure. Sortir d’aquesta construcció del món és difícil, i la majoria s’hi resisteix. Però Macedonio no nega que vivim la realitat com la vivim, en el nostre fer quotidià, sinó que fa una recerca sobre els axiomes d’aquest viure realistament, i s’adona que la major part de les lleis de la realitat en que creiem són falses, però no pas falses en el nostre fer, sinó falses com a explicació metafísica, perquè ben mirat, metafísicament no es pot explicar res. Si el tren surt a les 9:33 del matí, nosaltres bé qui hi anirem a aquesta hora, però la metafísica seria, si fos, l’explicació de què som nosaltres, què és un tren, per què hi som nosaltres i el tren, i què son les 9:33; i això, que passa i és la realitat real i total davant dels nostres ulls, o millor, dit, dins la nostra percepció, no és explicable amb les categories tradicionals; ell s’adona, i ens explica, que no és explicable, car tot allò que es pot dir és que som una percepció existint.

Ell fa una descripció, no una teoria. Ell “veu”, no afirma. No construeix, dibuixa. Ell se sostrau a les idees preconcebudes, i ens desperta a la sorpresa de ser, i des d’aquesta distància, mira el que hi ha. I llavors si, afirma que hi ha el que hi ha, la qual cosa ens costa de creure perquè, ofegats pels mandat i l’aprenentatge d’una manera de la realitat -allò que Juan Matus en diu “el motlle” que ens posen de petits-, no som capaços de ser molt més simples, i adonar-nos que l’Existència, tota, no té, des de les nostres capacitats humanes, cap possible explicació, car hi estem completament ficats a dins, hi som una sola cosa, i encara aquesta cosa que hi som, som nosaltres, i només nosaltres, cadascú en el seu jo, i encara que essent la totalitat d’aquest ser-hi en la realitat només i únicament aquest jo, això suposa que el jo ho és tot, i si el jo ho és tot, no hi ha manera de sortir-ne i explicar res. Així que el jo no és res que pugui explicar res, i una cosa que no pot explicar res, ni sortir de res ni saber de res, és com si no existís, o millor dit, existeix en somni de si mateix, o ensonyament.

Així que el Ser, cada ser, és un “autoexistente increado”:

“La Metafísica es el retorno a la Visión Pura, o sea al estado místico. Estado místico es vivir sin noción de comienzo de sí mismo, sin noción de cesación, sin noción de historia individual, sin noción de identidad personal, sin noción de identidad y reconocibilidad del cosmos, sin noción de unidad del cosmos, sin noción de unidad de persona, sin rumbo de marcha ni perfil de unidad, sin noción de subordinación a un Creador. Estado místico es vivir como autoexistente increado; y creo que es también vivir sin la discriminación imagen-sensación, ensueño-realidad, y sin la discriminación nuevo-recordado, nuevo-ya-conocido. Por todo lo cual estado místico es vivir sin motivo alguno de acción.

(…) Lo zoológico es lo vivencial o práctico, es decir, que se vale de la acción; lo humano es lo místico-práctico, y lo metafísico es el estado místico, o sea, la deshabilitación de la acción o del mi-cuerpo. El estado dualístico, o terrenal, quiere el conocimiento para provocar o prevenir hechos del cosmos sobre el cuerpo, incluso del cosmos-cuerpo sobre la psique con él relacionada; y el estado místico es aquel en que se opta por fortificar la Persona ahorrándose toda Acción, dejando que suceda la contingencia cualquiera.”(1)

És a dir, que passem a desconèixer allò conegut, i llavors estem com un nen o un animal, però perquè hem estat capaços de donar tota la volta a la pròpia Realitat o Existència, i ens hem adonat que no hi ha res del què pensàvem que hi havia, per la qual cosa desapareix tot sentit de fer res, o tenir acció; o que tot allò que fem, com diu Juan Matus, és un “no fer”, car ni és res ni serveix per res. Perquè hem dissolt críticament tots els anomenats “principis” de pensament: de la realitat, la identitat, la causa, la raó, la lògica l’origen, etc.

Només podem afirmar que existim, sense saber què és ni perquè això, i que no sabem ni sabrem què, ni qui, ni si hi ha què o qui que ens hagi creat, ni molt menys què vol dir ser creat o no. Som una auto-existència no creada. Que és el mateix que dir que no som res.

NOTES A PEU DE PÀGINA

1.Íbid, pàg. 362.