Metafísica de Macedonio Fernández

El jo no és. L’ ”almismo ayoico”

Ara bé, “nada puede existir sino en un yo y no puede haber un yo que no sea mi yo.” Per tant tot passa en el jo, en el meu jo. Si tot passa en el meu jo, no hi ha externalitat, o Món, fora del que jo percebo, per tant hi ha el món que jo percebo i només aquest, per la qual cosa no hi ha un centre d’ubicació fora de mi o fora de la consciència de mi. Això comporta que no hi ha objectivitat o subjectivitat. No hi ha fenòmens sense que ningú els pugui veure, tocar, olorar, sentir o degustar, car tot allò que no passa per mi és inexistent, car no és percebut.

Per tant, la Realitat resulta ser un estat total i clar de percepció del jo, sense cap misteri. La Realitat la coneixem, de fet, cada moment. L’únic problema és que no podem explicar aquest fet únic del ser. I no el podem explicar perquè totes les categories usuals, tradicionals amb què debatem les nostres sensacions, i la gran quantitat de conceptes i relacions que establim entre els fenòmens que sentim, prenen la base de que hi ha un món exterior i un món interior, i que tots dos actuen causalment i tenen, en origen, una causa (la tesis realista). Però si ens adonem d’aquesta fal·làcia, perquè és incomprovable, ens adonem que només hi ha i som tot alhora, un Jo, i que si tot, metafísicament parlant, és un Jo, el jo no existeix:

“El Ser, el mundo, todo cuanto es, es el fenomeno, el estado interno-externo, el estado meramente, es decir lo sentido, y únicamente lo sentido actualmente. El estilo de ensueño es la única forma posible de Ser, su única versión concebible. Llamo estilo de ensueño a todo lo que se presenta como estado íntegro de la subjectividad, sin pretensiones de correlativos externos, y llamo por eso al Ser almismo ayoico, porque es siempre pleno en sus estados y sin demandar correlación con suspuestas externalidades o substancias, tal como es el Ensueño, todo del alma, pleno, absorbente e incomprometido con la alegada Causalidad. Ayoico, o sin yo, porque es una, única la Sensibilidad, y nada puede ocurrir, sentirse, que no sea el sentir mío, es decir, el místico sentir de nadie, desde que no hay pluralidad de la Sensibilidad, que deja de ser, por tanto, una Subjectividad. El Ser es místico, es decir, pleno en cada uno de sus estados; esta plenitud significa: no radicación en un yo y no dependencia o correlación con lo llamado externo y lo llamado substancia.

Nada hay fuera de lo que yo siento; no hay lo que otros “sienten” (otras sensibilidades), ni lo que no siente ni es (la Materia). Todo el ser está en lo que “yo” siento; es plenitud de ser y no apariencia o representación de otra cosa. (…) La Sensibilidad del Ser, es única, continua, eterna, ayoica y substancial y de conocibilidad absoluta: el Ser es porque es un Sueño, es decir, una plenitud inmediata. El Ser sería la nada si no fuera inmediato al alma, como es el Ensueño…”.

I afegeix en nota a peu de pàgina: “No es cosa de llorar por eso. En tiempos de Calderón (…) el falsete de arte y conducta era: llorar que la vida era un sueño (la mayor y más substancial categoría que puede calificar al Ser)”.(1)

Estem, doncs, en estat de somni, o ensonyament permanent. Però això no és una desgràcia, perquè Macedonio no pretén solucionar-nos res, i molt menys des de la Tesi Realista, que és la que ha fet servir la filosofia, l’art i la metafísica antigues; ell ha fet un salt de percepció, i “veu” , dit a la catalana, que hi ha el que hi ha, i que això que hi ha, sense ubicació ni referència possible, per més real que ho sentim (i ho sentim real, car tot és a davant sense res ocult), és un ensonyament, un estar de somni, d’una percepció o ànima, de cadascú. Som una sensibilitat amb potes. No hi ha per què. No pot haver-hi, des del nostre estat, per què. I tota la metafísica és adonar-se’n. Però, com diu ell, ningú ha dit que no podem viure sense saber res.

De fet, i per primer cop per l’humà, ja pot viure tranquil, perquè no ha d’inventar ni explicar res. S’ha alliberat de la imaginació, les causalitats i les explicacions buides. Pot viure lliure, sense cap pes de la consciència, del saber o de la culpa de res, de manera oberta, com en un somni real, continu, purament sensible. Això, com per en Miquel Bauçà, ens neteja, i ens fa molt més simples i senzills. Res ocult, tot a la llum, com en ple migdia solar, tal com diu Nietzsche.

NOTES A PEU DE PÀGINA

1.Íbid, pàg. 243/244.