El Flaneur a la finestra
Macedonio Fernández (1874-1952). La metafísica
JMa Uyà
12 de Novembre de 2018
Introducció
“Mi respuesta definitivamente alcanzada al Misterio es esta:
El Mundo no es dado.
Tal es la palabra total de la Mística.
O lo que es lo mismo:
Tal es el resultado único de una total Crítica del Conocimiento”(1)
El món no ens és donat. El món, simplement, està aquí. Els efectes del sentit pràctic del món, temps, espai, causalitat, matèria, jo, món extern, etc., ens fan creure que són allò únic que és, i per tant caiem en preguntes inútils, que no tenen sentit, com quina és “la causa” de l’existència del món. Però totes aquestes realitats pràctiques (som una unitat místico-pràctica, diu) són inexistències, perquè l’única realitat és l’existència mateixa on hi existim com una sola cosa, i això, diu, es coneix perfectament, en podem i en tenim un coneixement ple, car no hi ha res ocult, perquè el misteri és, com deia Alberto Caeiro, que no hi ha cap misteri: tot és davant nostre, evident, complert, total, i absolut: la “Siesta Evidencial”, en dirà. I tot, o el Món, no ha estat “donat” per res ni ningú. És un estat del Jo, que és un estat total en si mateix, que no el trobem donat, ni el deixem per donar-lo a altres (2).
Que fa Macedonio? La crítica total del coneixement. Som un estat inexplicable en una sensació de realitat inexplicada, un ser sense ser, en un lloc no-lloc, perquè no hi ha altra cosa que el ser, i no hi ha res fora del ser, i el lloc és qualsevol lloc, no té possible ubicació. Estem completament a la intempèrie. Intentar dir, des d’aquest punt de vista, que saps alguna cosa, o que saps, és ridícul. Tot el saber és ridícul (3) No hi ha saber. Som un no-saber. Estem en la més plena Ignorància.
“Esperar que el conocimiento se salve afirmando que el mundo no es dado, que el mundo estaba y la Inteligencia llega frente a él por unos días y puede por una sublime casualidad entenderlo, tocarse, relacionar dos cosas que concebimos como tan divergentes, es prometerse mucha suerte; es garantizarnos que conocemos el mundo gracias a que un Dios de la mejor intención ha preparado todo para no mortificar nuestra Inteligencia.(4) ( …)
La Inteligencia es sólo la Memoria (…) Pero la Memoria es la Atención: lo atendido puede ser mucho menos vasto que lo vivido. Atender es mirar, escuchar, tantear, atender a lo que está ocurriendo o atender al recuerdo de lo que ocurrió (reflexión).
El estado, lo sentido, es toda la realidad: la Materia, el Yo, el Tiempo, el Espacio y el Principio de Razón, nada son, son verbalidades, inexistencias. (…)
En el Ser (Mundo, etc.) no hay apariencias, todo es sustancia plena.”(5)
NOTES A PEU DE PÀGINA
3.Com les cartes d’amor, que diu Álvaro de Campos, que totes són ridícules, però al final, el més ridícul és no haver escrit mai cartes d’amor. Doncs amb el saber, igual, saber és ridícul; ara, al final, podríem, dir, el més ridícul és qui no ha intentat mai saber.