Metafísica de Macedonio Fernández

La infamiliaritat o “asombro de ser”

“La Metafísica comienza cuando se pierde la impresión de familiaridad del ser y se propone descubrir la causa consciencial de ello”(1)

Llegim-lo:

“De la Metafísica se puede decir muy poco (…). La “perplejidad de ser”, el “asombro de existir”, el asombro ante toda la existencia, ante el hecho de que cualquier cosa sea o exista, de que haya “existencia”, de que el “ser” exista, o que el “existir exista”, tal es la fuente de la Metafísica.”(2)

¿Com ens podem adonar, realment, de que ens estem adonant, realment, de que estem existint, i del fet total de tot allò que existeix? És un treball de la consciència que la porta a un estat d’atenció superior al normal, quotidià o familiar, estat en que es crea la distància suficient de consciència dins de la consciència, perquè aquesta es vegi, s’adoni de si mateixa existint, com si es mirés des de fora, la qual cosa la treu (treu al jo, a cadascú que ho experimenti) de l’estat natural del ser, que és l’estat de plena unió d’ell amb tota la realitat, o estat místic natural del ser.

Llegim-lo:

“Cuando por un, hoy rarísimo, estado contemplativo pasional, o por un agotamiento momentáneo de nuestro universo de conciencia, llega a producirse, a poder surgir solo, sin repercusiones o reviviscencias psicológicas (…), el asombro de ser, hemos puesto inesperadamente el pie en una frontera vecina y esa tierra vecina es el “ser”, es nuestra verdadera patria; la habíamos olvidado tanto que, al tocarla imprevista e involuntariamente, nos retiramos con inquietud, sintiéndonos en tierra extranjera, sintiendo lo opuesto de lo que debiéramos experimentar. Volvemos presurosos a nuestra sólida tienda de apercepción y después de tranquilizados y calmados por un gran sorbo de ubicaciones, nos preguntamos desdeñosamente: ¿Qué es eso de la Metafísica? (…). Ha sido un pequeño susto y nada más.”(3)

Però de vegades aquest petit ensurt, que la majoria de gent oblida i no recorda poca estona després, apareix en alguns individus com un estat de sensació que s’allarga més del normal, que amb el temps fins i tot es pot arribar a provocar, de manera que en alguns casos podem permetre en la consciència un doble estat, permanent, de realitat mística i de realitat metafísica; místicament, demanem un lluç a la peixateria; metafísicament ens estem preguntant què és això d’estar demanant un lluç a la peixateria? Com és que un lluç és un lluç, i el peixater, peixater, i jo, jo? I què fem, tots, ara i aquí, essent així, i no d’una altra manera, o no essent, i punt?

Doncs bé, per entendre o saber pròpiament de metafísica, només es pot fer des de l’estat de consciència metafísica. Si es fa des de l’estat místic o de realitat real, el que ens surt és un mite, una religió o Plató. O sigui, una imaginació, el camí de l’error que ens indica Parmènides, allí on inventem des del no res. I des del no res no es pot inventar, ni fer, res de res.

El camí de la veritat és el camí de l’ésser. I el camí de l’ésser és, segons la declaració general dels poetes i metafísics del segle XX, el camí de la consciència pura, car no som res més que això, un estat de percepció que acumula coneixement i el recorda de manera conscient. O saber de tu mateix per tu mateix.

Macedonio Fernández no imagina que ningú pugui saber de metafísica si no ha estat, s’ha posat o s’ha sentit en estat metafísic. I malauradament, molts dels que han volgut fer i han fet metafísica, no hi han estat mai. És el salt a l’abisme de Baudelaire o dels aprenents de Juan Matus, l’indi yaqui. Quan passes a un segon estat d’atenció (veus el món fora de tu) i a un tercer estat d’atenció (en què veus el teu jo veient el món). Dit a la manera de Macedonio Fernández, la tercera atenció del jo, moment en què el jo veu al jo mirant al jo.

NOTES A PEU DE PÀGINA

1. OC. VIII, 362.

2. O.C. Volum VIII, No toda es vigilia la de los ojos abiertos, Ed. Corregidor, Buenos Aires, 2001, pàg. 64.

3. Íbid, pàg 65/66.