El Flaneur a la finestra
Macedonio Fernández (1874-1952). La metafísica
JMa Uyà
12 de Novembre de 2018
Qui fou Madedonio?
A la millor societat “criolla”(1) de Buenos Aires els hi va sortir un metafísic i encara no ho saben. Així com els portuguesos s’han assabentat finalment que entre ells va viure el millor poeta metafísic modern, Fernando Pessoa, a Buenos Aires gairebé ningú coneix la real dimensió d’aquell jove advocat. Amb sort, l’Editorial Corregidor va treure els anys vuitanta la seva obra complerta, gràcies al treball tossut del seu fill tercer, Adolfo de Obieta, que portava el cognom de la mare, morta quan ells eren petits. A la Història de la Literatura Argentina, Macedonio hi té un volum. Els macedonianos argentins s’enfarfeguen retòricament comentant la seva obra, però difícilment l’emmarquen en allò que és: un pensador que deixa enrere tots els altres pensadors. Més enllà de l’Argentina, els coneixedors reals (perquè per molts Macedonio és un eco de Borges) del metafísic es compten amb els dits.
Fill de família benestant, jove revolucionari amb intents de comuna anarquista a la regió selvàtica de Misiones, al nord de la capital, on l’única cosa que va aconseguir van ser unes enormes picades de mosquit, estudia per advocat, treu una tesis doctoral(2), i se’n va a exercir de fiscal al jutjat de Posadas, capital de la província on el van picar els mosquits. Al voltant dels trenta anys es casa amb Elena de Obieta, filla de la seva mateixa societat, i tenen quatre fills. Quan ell té quaranta set anys, Elena de Obieta mort de ràpida malaltia. “El Nido”, on ell va dir que tornava cada vespre, queda destruït. Macedonio no es veu capaç, o no vol, portar l’educació dels seus fills, i els posa en mans de familiars propers.
¿Com és possible, en un home tant educat, culte i afable com Macedonio, aquesta actitud? L’explicació és senzilla, tot i que polèmica. Des dels disset anys portava per sí mateix una activitat reflexiva, que ell en diu “el pensar”, que es va desenvolupant lentament amb petits textos, pamflets, articles, breus assajos, alguns, com “Psicología Atomística (Quasi Fantasía)”(3), on planteja que tota consciència és atòmica, feina que ell dirigeix a esbrinar, com explica en una carta a la seva tia Ángela del Mazo, el 1904, si la realitat té una explicació o bé és “definitivamente impenetrable”(4).
a mort d’Elena de Obieta, a la qual ell dedicarà la meitat dels seus vint-i-cinc poemes, sobretot el poema “Elena Bellamuerte”, extraviat durant anys, converteix Macedonio en un eremita urbà, un habitant de pensions allunyades del centre, i fins i tot un habitant de cases sense terra en “estàncies” perdudes prop de la capital, llocs on l’han d’anar a visitar alguns diumenges la jove generació encapçalada per Jorge Luís Borges per poder parlar amb ell, i on els rep sempre molt abrigat, senzill i irònic, menjant d’una olla no molt clara, medicant-se ell mateix pel mètode d’aplicar calor o fred al mal, i escrivint sobre una pissarra o en papers solts… D’aquesta vida nòmada el rescatarà a principis dels anys quaranta del segle XX el seu fill Adolfo Obieta, amb qui conviurà els últims deu anys en uns baixos del carrer de las Heras, davant del Jardí Botànic, fins a la seva mort el 1952, fill que es dedicarà a reordenar els papers i a mirar de fer-li escriure en va una sistematització del seu “pensar”.
El destí del metafísic s’ha acomplert: la soledat de Macedonio li ve imposada, com diria Miquel Bauçà, pel seu cervell. Malgrat ser conegut per les tertúlies de cafè on de tant en tant apareixia (va arribar a presidir, ple d’humor, la benvinguda a Marinetti), com també pel seguiment de la jove generació -que a través de Borges el converteix en mestre oral-, i per algunes publicacions importants (com el llibre No toda es vigilia la de los ojos abiertos, de 1927), la seva metafísica -que passa sense pena ni glòria-, i un parell de reculls de relats i humorismes (que ja van cridar l’atenció de Ramón Gómez de la Serna, i de Juan Ramón Jiménez, quan visitaren Buenos Aires), l’exili interior de Macedonio es compleix irremissiblement, i ell no fa res per sortir-ne, convençut de la inutilitat d’intentar una cosa així. Ell mateix fa broma de ser l’autor inèdit més conegut i de tenir ja fama d’autor pòstum. Fins i tot arriba a fer campanya per les presidencials amb la tàctica d’anar posant paperets amb el seu nom a les butxaques de la gent.
Morí indiagnosticat a les deu del matí del 10 de febrer del 1952, un dia assolellat. Darrera d’ell queden els deu volums de la seva obra complerta, editats finalment entre 1976 i 1995. L’obra, que es desenvolupa en totes direccions (art, eudaimonologia, política, tragèdia, humorisme, literatura, novel·la, contes, poemes, epistolari, i sobretot, metafísica pura), està escrita en un castellà amb formes barroques, però transformat en un continu de sintaxi i conceptes propis descriptius i definitoris, als quals el lector cal que s’hi acostumi, perquè en tot moment Macedonio intenta dir coses no dites, i amb el greuge, o la sort, que ho fa ple d’amabilitat i humor, i dirigint-se sempre al lector, un lector que ha d’estar com ell, en el seu pensar escribiendo o taller a la vista, és a dir, seguint-lo de manera oberta, “lector atento” o “lector salteado”, sense esperar cap sistema ni dictamen; un lector que ha de treballar mentre llegeix, un lector, en definitiva, tant metafísic com ell, però no pas perquè no se l’entengui, com a Heidegger, sinó perquè vol fer-se entendre i es fa entendre. Ara bé, res hi ha a entendre si no sentim o entenem un principi essencial: “el asombro de ser”.
NOTES A PEU DE PÀGINA
1. Descendents directes dels españols colonitzadors.
2. “De las personas”. Por Macedonio Fernández. Tesis de doctorado para obtener el título de doctor en jurisprudencia, Facultat de Derecho, Universidad de la Capital, padrino D. Carlos Malarriaga, 1897.