Metafísica de Macedonio Fernández

Introducció

“Para mi, la realidad es claríssima”

Macedonio Fernández(1)

Aquesta afirmació l’han fet, o la fan o la faran molts individus humans, convençuts de que saben el què diuen. Però jo m’atreviria a afirmar que allò que veuen aquells que diuen que saben què és la realitat, és exactament el contrari del què és la realitat per a Macedonio Fernández, que el que té claríssim és que no sap què és. Ara bé, ho sap tan bé que no ho sap, que és com si sabés què és la realitat. De manera que el seu saber és un no saber rigorosíssim.

“¿Qué os parecería, lectores de metafísica que me leéis, si olvidándonos de toda la Metafísica de la Presentación o Representación (es decir, de lo intelectualista o racionalista, lo in-afectivo) y descansando de las entretenidas insatisfacciones de lo absoluto, el infinito tiempo, el infinito espacio, el objeto inmediato, las formas a priori, la racionalidad, los universales, los géneros, los valores lógicos, la deducción, la inducción, principios de razón, primeros principios, axiomas, demostraciones, fundamentos, explicaciones, hiperexperiencias, intuiciones suprasensibles y otras verbalizaciones semejantes, tentáramos exclusivamente y por solo el tratamiento descriptivo, obtener una Metafísica de la Afección (persona, espíritu, con sus notas constantes de Placer o Dolor) la posesión de total claridad de actitud de conciencia, sin nota de misterio?”(2)

Aquesta és la proposta, o el repte de Macedonio. Començar de zero partint d’una base molt diferent: on els altres hi posen raó i món, ell hi posa ànima i consciència. I el mètode no és racionalista, sinó descriptiu: dir allò que hi ha. O que veig que hi ha, i no res més.

Heus aquí la seva feina: aclarir el Misteri. Feina que acaba en un rotund no saber – no d’ell, sino categorial, universal-, i que aclareix de passada l’enorme, llarga, pesada, empipadora i cansada història de tots els que ho pretenien saber o esbrinar, llegeixis “filòsofs” i molt pitjor, “historiadors de la filosofia”, els quals, gairebé tots, van formular un saber relacionat amb el poder i la visió del món de l’època, mentre que Macedonio -un autèntic outsider voluntari-, crea un estructura de pensament amb la qual el poder no hi pot fer res, car no hi deixa res per al poder. Però no perquè sigui un nihilista, com la seva i la nostra època, que ell mai ho és, car argumenta que ser pessimista o optimista en metafísica no té cap sentit, sino perquè neutralitza tant el vitalisme i el nihilisme com qualsevol altra manera o posició davant del que és, irremissiblement, un límit impenetrable: la metafísica.

Des de Parmènides no hi havia hagut, exceptuant Charles Renouvier, cap pensador que tornés a la seva afirmació universal, “el que és, és, i el que no és, no és”. Macedonio no fa servir mai aquesta fórmula, però al final del seu treball metafísic l’hi trobem. Ara bé, augmentada d’una manera, que allà on amb Parmènides esperem el treball de l’ésser com a únic camí de la deessa Dikè, la justícia, com a camí de la veritat, perquè no hi ha res més que l’ésser, i no es pot anar pel camí de l’error, o sigui deduir l’ésser del no-res (que és el camí de l’idealisme i de qualsevol que digui que sap res), Macedonio fa una recerca empírica sobre què és això de ser i les seves possibilitats, i les conclusions a les quals arriba són lapidàries: l’ésser només pot seguir el seu camí perquè essent, no pot fer altre cosa, però aquest camí és un estat absolut i impenetrable, car no hi ha en l’ésser cap base ontològica ni metafísica on aquest es pugui agafar. L´ésser és bàsicament “afección” (sentiment) i “altruística” (ètica). Però per definició no és, no sap, no pot saber de “metafísica”.

Seguidor de les tesis sobre la causalitat de Hume, aprofundeix demostrant la impossibilitat de comprovar la causalitat, seguidor també de Schopenhauer; és també seguidor intermediat, perquè no sabem fins a quin punt el va poder llegir, de les tesis de Charles Renouvier sobre la consciència com a lloc únic de l’ésser i de la indemostrabilitat de la major part de les metafísiques històriques anteriors. D’una manera conscient, perquè es va arribar a cartejar amb ell, aplica a la seva manera les tesis de William James, l’empirisme radical, que es basa, segons James, en agafar les coses tal com són i no com es voldria que fossin, a partir d’un estat experiencial nítid, on res que no pugi ser experimentat es pot tenir en compte, ni es pot excloure res que sigui directament experimentat. I amb aquests materials, Macedonio es dedica a objectivar tot allò que no era objectiu de tot allò que es volia fer passar per objectiu, fins que redueix el que podem saber a quatre coses, que de fet són un mínimum perceptual.

No és un filòsof, Macedonio Fernández. És un metafísic. Que descobreix que la metafísica no existeix, car tot és físic. El problema d’haver-hi alguna cosa i no pas no res (“el haber mundo”), i perquè hi ha aquesta cosa i no una altre, no ho sap. Ell el que es proposa demostrar és si hi ha alguna explicació a “el Misterio”, i conclou que no. Per tant, tot el que ens sembla real, allò que anomenem “realitat”, es converteix, per falta de demostració possible i plausible, en una irrealitat, o un estat de realitat inexplicada. De fet, afirma, vivim en estat místic amb la realitat, car hi som una sola cosa. Tots els ésser humans viuen en estat místic amb la realitat, i no ho saben, i no hi ha cap altre estat místic, car aquest és absolut.

El problema el tenen aquells qui s’adonen d’això, començant per ell mateix. Però Macedonio conclou que adonar-se’n o no adonar-se’-n no té cap importància, car estem tots iguals: inexplicats per sempre.

Cada individu és un estat de percepció únic, total i absolut: mai ningú ha estat un altre. Això sí, cada individu pot tenir estats de percepció (d’ànima) diferents, i de la mateixa manera que ho expressen Miquel Bauçà, Juan Matus, Fernando Pessoa o Antonio Machado (la heterogeneidad del ser), podem desenvolupar diferents estats de percepció, que ens poden arribar a semblar diferents “jo” i diferents realitats, però que en definitiva, només són variacions sensibles d’una mateix sensibilitat o “jo”, car cada estat del “jo” és també un estat absolut i únic, sigui per percepció natural, sigui per percepció induïda, sigui per estat de somni o al·lucinació. Per tant som, de fet, un estat de percepció únic, de manera que no hi ha “jo”, car Jo ho és Tot per cadascú de nosaltres: som una ànima sense jo, o un “almismo ayoico”.

La radicalitat de Macedonio Fernández és difícil de digerir. No només per a un mortal qualsevol, sinó també i sobretot per les estructures de poder(3), és a dir, els discursos filosòfics oficials i el relat general sobre la vida que fa la ciència o la política, més enllà de les religions o les fanfàrries de l’idealisme i el transcendentalisme. Però no hi ha hagut pensador més honest, profund, brillant, i alhora ple d’humor, ironia i bondat que aquest advocat de Buenos Aires, que simplement ho va voler veure clar, i efectivament, hi veu claríssim. Si no ens agrada, no és el seu problema.

NOTES A PEU DE PÀGINA

1. O.C. III, pàg, 102.

2. O.C. VIII, No toda es vigila la de los ojos abiertos, Ed. Corregidor, Buenos Aires, 2001. Pàg 375.

3. Veure Ana Camblong, Retórica y política de los discursos paradójicos, Eudeba, Buenos Aires, 2003.