Flaneur a la finestra/ Macedonio Fernández /
Text

El Flaneur a la finestra

Macedonio Fernández (1874-1952). La metafísica

JMa Uyà

12 de Novembre de 2018

La poètica de la inexistència(2)

De com la poesia es torna metafísica, i la metafísica inexistència (en la plena i única existència de tot, segons Macedonio Fernández)

Si l’home primitiu es va endinsar en la realitat com un tot indiscernible, aquest “Tot” se li ha tornat a l’home modern un estrany amb el qual conviu. Ja entre els grecs aquest estranyament va aparèixer en dues línies de coneixement, la de l’ésser, de Parmènides, i la oberta, d’Heràclit. El temps, els déus i els filòsofs unitaristes com Plató i Aristòtil tancaren aquest dubte, la pregunta metafísica, amb elaborats discursos i sistemes que acabaren en el seu torn tancats en el grandiós teisme de l’Església Catòlica.

Quan el poder secular de la religió va començar a declinar, arribaren els racionalistes per trobar la manera de tapar el dubte generant retòrics sistemes metafísics , tot i que al mateix temps els empiristes anglesos, de la mà del nominalisme medieval i de la nova societat pragmàtica burgesa, posaren les bases per a un món purament materialista, sense cap ombra de saber metafísic transcendent, a no ser aquell que es dedueix de l’intent pràctic de la Ciència.

Els déus declinaven perduts en l’antiguitat quan la jove generació romàntica, formada essencialment per poetes, es va tornar a sorprendre novament del fet d’existir i es va trobar desemparada davant la realitat espiritual, que cada cop apareixia més buida, mentre la societat urbana, industrial i tecnològica del segle XIX avançava sense escrúpols. El poeta, únic hereu de la flama metafísica basada en la sensibilitat, quedava aïllat de la nova societat, i començava per sí mateix un camí tràgic encara per solucionar. La veu de Hölderlin, Novalis, Keats, Shelley, etc, sonava trista i lúgubre, tot i que lúcida, i moria en la joventut o en la bogeria. Sense treva, en ple segle, apareixien els primers nihilistes, que declaraven el ple sense-sentit de la Realitat, i abrogaven ras i curt, pel suïcidi. El nihilisme es convertirà en la corrent de fons que desemboca en el segle XX, amb tràgiques conseqüències polítiques i socials. A finals del segle XIX, la poderosa veu de Nietzsche, romàntica, nihilista i vitalista alhora, funcionant com una mena de xarnera que du dels romàntics a la plena modernitat, anuncia, per successius processos de negació(3), l’eliminació no només de la idea de veritat, defensat per la línia unitarista durant més de dos mil·lennis, sinó també, realitzada l’eliminació de la veritat, del món de l’aparença, amb la qual cosa arribem a la idea sencera de l’existència com un sol i únic ensonyament.

La Realitat existeix per a l’ésser com una inexistència. Aquesta greu i desemparada afirmació pren cos en el primer poeta modern, Charles Baudelaire, quan diu en vers:

“Infern o Cel, ¿què importa?, / en el fons d’allò insabut, per trobar allí alguna novetat”.

I ho remata: “No sortir mai dels Nombres i dels Éssers”(4)

Un adolescent, Rimbaud, escriu a “Soleil et char” (Sol i carn), als setze anys: –“Doncs l’home ha mort, tot ho ha interpretat!… És més que un somni la veu del pensament… !No podem saber!…Obert queda el cel! Els misteris han mort”.

I poc temps més tard, en el seu poema infernal(5): “La vertadera vida és absent. No som en el món”.

Però el “negro catedrático”, com l’anomenava Antonio Machado, tornarà encara més ombrívol el panorama en el seu poema metafísic(6) publicat molt poc abans d’acabar el segle, amb dues afirmacions fúnebres, dins del conjunt orquestral de les tipografies simbòliques del seu poema, a l’obrir el text amb la frase: “Un cop de daus mai abolirà l’atzar”, i tancar-lo lapidàriament amb el vers “Tot pensament emet un Cop de Daus”.

Resultat, hem eliminat la capacitat de creure en un món vertader, i estem flotant en una existència inexistent, pel fet que ni hi ha manera de fonamentar-la. Aquest abisme de la realitat el porta al seu màxim el poeta Fernando Pessoa, ja en el segle XX, el qual assegut en la seva oficina de traductor comercial de la “baixa” lisboeta, engruna la seva psique amb la realitat literària dels seus heterònims, que composen l’anomenat “drama em gente”, en el qual cada peça suposa una metafísica diferent, des de l’àurea del pastor Alberto Caeiro (“el vent passa i no diu res / la mentida és dins teu”), fins a la desassossegada i lúcida d’Álvaro de Campos en el poema “Estanc” (“Tabacária”), fantasmalment enfrontat, davant de la seva finestra que dóna al carrer on veu “o Esteves sem metafísica”, l’estanquer, a la interpretació total de la realitat com a impossibilitat, enfrontat al fet real de que tot estigui succeint.
L’andalús Machado, contemporani de Pessoa, ens ofereix en una copla popular, la seva proposta existencial: “Ser lo que nunca he sido:/ uno, sin sombra y sin sueño,/ un solitario que avanza/ sin camino y sin espejo”. Machado fa, doncs, un salt des de la inexistència (“a orillas del gran silencio”, ens diu), proposant un ésser nou, sense por i sense fals idealisme, sense camí dit i sense reflex deformant, car avança des de la seva solitud real, ara ja conscient.

Afegim a aquest relat, la proposta del mallorquí de Felanitx, Miquel Bauçà, el nostre eremita urbà a la Barcelona del finals del segle XX i inicis del XXI, que escriu en el seu llibre Rudiments de saviesa: “En tot cas, la llibertat / no es recolza en altre cosa/ que en la condició/ de pensar la inexistencia”(7)

Sorprenent paradoxa final la d’aquest breu recorregut des dels antics poetes fins a aquest mallorquí insubornable que fou Bauçà: només per la inexistència som lliures. Pura i dura lògica del pensar poètic: si hi hagués veritat, sentit, causa o origen, no hi hauria llibertat. Som per tant, uns existents a la intempèrie, de res i per a res, i alhora, en tant que existents, lliures, o sigui, necessàriament ètics. Com diria Machado a través de Juan de Mairena als seus alumnes: “áteme usted esa mosca por el rabo.”

Doncs bé, tot aquest procés desemboca en l’obra d’un “porteño”, en la qual es defineix de manera astorant la lògica i la praxis de la inexistència metafísica, que és allò últim que s’ha pensat i dit sobre el tema, de manera que s’acaba, de cop i per sempre, amb la metafísica.

NOTES A PEU DE PÀGINA

2. Extracte de la taula rodona “La poética de la inexistencia”, de JMa Uyà, Fundación Descartes, Buenos Aires, 1 de Novembre de 2010, amb Roberto Ferro, Germán García i JMa Uyà. Text original en castellà.

3. Veure Sessió 16, 7/V/2018, “L’error romàntic. De Hume a Renouvier, sense Nietzsche”.

4. Charles Baudelaire, Les flores del mal, “El viatje” CXXVI, i XI (afegit a la 3ª edició).

5. “Une saison an enfer” (Una temporada en el infierno).

6. Un coup de dés (Un golpe de dados).

7. “Une saison an enfer” (Una temporada en el infierno).