Rimbaud, Verlaine i Mallarmé

/Resum del poema – extracte del poema: entre cometes.
Indicacions al poema:  cursiva (de JMa Uyà).
Negreta:  de JMa Uyà/

La vida era un “festí”, però
L’Edat d’Or s’ha perdut,  la BELLESA resulta amarga
(mateix planteig que Baudelaire)    

“Vaig aconseguir que s’esvanís del meu esperit tota l’esperança humana”

Ha estrangulat cada alegria, “La desgràcia ha estat el meu déu” (la “desgràcia”, en el mateix to de Baudelaire)

Abans de fer un “crac” (sic), cerca la clau de “l’antic festí”.

“La ciència, la nova noblesa! El progrés! El món camina “¿Perquè no rodaria?”

“L’Evangeli ha passat”, “Espero a Déu amb golafreria”

S’imagina fort i salvatge, com els avantpassats, però “Ara estic maleït, tinc horror de la pàtria”

“Sóc una bèstia”, i s’identifica amb els negres, els esclaus .

“Vaig enterrar els mots en el meu ventre”

“La vida és la farsa per traginar entre tots”

“Em crec a l’infern. Per tant, hi sóc. És l’acompliment del catecisme. Sóc esclau del meu bateig. Pares, heu fet la meva desgràcia i heu fet la vostra. ¡Pobre innocent! L’infern no pot atacar els pagans” (observem com pensa mentre escriu: es creu a l’infern, però llavors es veu innocent, car l’infern no pot atacar els pagans)

“Mai ningú no pensa en altri”

“La teologia és seriosa, l’infern és certament a baix- i el cel a dalt.”

“Estic amagat i no ho estic”

“La veritable vida és absent. No som en el món”

“L’amor ha de ser reinventat, ja és sabut”

“Vull esdevenir repulsiu com un mogol (…) Mai no treballaré”

Ara parla Ella (recordem l’ambigüitat sexual de Rimbaud, i que de vegades parla en femení), que fa un magnífic discurs de com és la vida al seu costat, el d’Ell, on destaca aquest comentari:

“Al costat del seu cos adormit, quantes hores de nits he vetllat, cercant perquè volia evadir-se tant de la realitat. Mai un home no tingué una dèria semblant”

Torna a la veu masculina….”Sóc a les pregoneses de l’abisme, i ja no sé pregar”

“Em vaig acostumar a l’al·lucinació simple (…)! Després explicava els meus sofismes màgics amb l’al·lucinació dels mots! Vaig acabar per trobar sagrat el desordre dels meus esperits.” (parla de les experiències amb drogues)

Aquí comença l’aparició de l’estat místic, la visió mística de la realitat (ben semblant en algunes imatges a les de Macedonio Fernández):

“Per fi, oh felicitat, oh raó, vaig separar del cel l’atzur, que és negror, i vaig viure, espurna d’or de la llum “natura” (…)
¡Hom l’ha retrobat!
¿Què? l’Eternitat.
És el mar mesclat
Al sol.”

“Vaig esdevenir una òpera fabulosa: vaig veure que tots els éssers tenen una fatalitat de felicitat: l’acció no és la vida, ans una manera de malgastar una certa força, un enervament. La moral és la feblesa del cervell”

Llavors deixa “els sofismes de la follia (…) La felicitat era la meva fatalitat (…) la meva vida serà sempre massa immensa per ser consagrada a la força i a la bellesa”
(és que Rimbaud deixa d’escriure perquè veu “massa”? La “visió” anul·la l’escriptura? Aquest és un tema recurrent a la literatura moderna)

La felicitat, és a dir, la “visió mística” l’anul·la:

“Ah, ja no tinc delit:
Ell s’endu els cinc sentits.

L’encís pren ànima i cos
I malversa tot esforç.

¡Oh estacions, oh castells!
¡La seva fugida, ai las!
¡Serà a l’hora del traspàs!

(…)

Això ha passat. Avui sé saludar la bellesa”

(s’ha recuperat la serenitat, la Bellesa ja no és amarga, perquè ja no es necessita; la visió s’ha endut el cinc sentits, que ja no tenen sentit. Rimbaud arriba a una plena consciència metafísica negativa, segons crec. Aquesta visió, anul·la, per tant, la vida, l’escriptura i el futur).

Torna a la realitat, evoca l’orgull de la seva infantesa (infantesa de la consciència, no d’ell, que tot just és un jove) com una bestiesa, però també que

“He fet bé en tots els meus desdenys: puix que m’evadeixo”

No cal demanar pels altres, tot i que siguin educats, ens fem fàstic. Som a Occident, i caldria fer callar el seu esperit “per concloure com jo voldria”

Llavors s’escampa en preguntes i respostes sobre Orient i Occident, un perdut, l’altre present i autoritari , i conclou: “No hi ha solucions de salvació violentes”.

“Però m’adono que el meu esperit dorm”. Si hagués estat sempre despert,

“aviat arribaríem a la veritat, que potser ens circumda amb els seus àngels plorant (…)

¿És aquest minut de desvetllament el que m’ha donat la visió de la puresa? –

¿Per l’esperit hom va a Déu!

¿Lacerant infortuni!”

“Res no és vanitat; a la ciència, ¿i endavant!” crida l’Eclesiastès modern, és a dir “Tothom”: I malgrat tot, els cadàvers dels dolents i dels peresosos cauen sobre el cor dels altres (….) allí baix, més enllà de la nit, aquestes recompenses futures, eternes…¿les aconseguim?…”

“La meva vida és usada (…) fingim, mandregem (…) I existirem divertint-nos, somniant amors monstres i universos fantàstics…”

                        (Macedonio: tot és imaginació; Uyà: distracció)

“Reconec en això la meva fatigosa educació d’infant. Després, ¿què!…Endavant als meus vint anys, si els altres van vint anys…
¡No! ¡No! ¡ara em revolto contra la mort!”

Torna a recordar l’Edat d’Or. Tanca el poema amb dos textos, “Matí” i “Adéu”

“Per quin crim, per quin error, he merescut la meva feblesa actual? (…) ¡Ja no sé parlar!”

“Amb tot, avui, penso haver acabat el relat del meu infern: l’antic, aquell del qual el fill de l’home obrí les portes ” (és a dir, l’infern cristià, del qual ell surt per la mística present).

“Des del mateix desert, en la mateixa nit, sempre els meus ulls fatigats es desvetllen (…) sense que se somoguin els Reis de la vida, els tres màgics: el cor, l’ànima, l’esperit. ¿quan anirem més enllà de les graves i de les muntanyes, a saludar la naixença del treball novell, la saviesa nova (…) la fi de la superstició (…). Esclaus, no maleïm la vida.”

Acaba dient “Adéu”

“¡Haig d’enterrar la meva imaginació i els meus records!”

“Però ni una mà amiga. I ¿D’on pouar el socors?”

“Si, l’hora nova és almenys molt severa (….) Cal ser absolutament modern.

Res de càntics. No perdre mai el pas.”

“Malgrat tot, és la vetlla. Apleguem tots els influxos de vigor i de tendresa real. I a l’aurora, armats amb una ardent paciència, entrarem a les esplendoroses ciutats.

¡Què deia jo d’una mà amiga! Un gran avantatge és que puc riure dels vells amors enganyosos (…) i em serà llegat de posseir la veritat en una ànima i un cos”

(abril-agost 1873)

*                 *                  *

(L’infern és la realitat no mística,
és a dir, la realitat presa com a real per fora i per dins, i no com un tot absolut i incomprès, evident i indiferent, existent i no sabut, real i irreal.
L’infern és la por, la culpa, el desamor, l’engany, la falsa imaginació, la fe…l’infern són els altres,

Estem, però, a la vetlla- diu Rimbaud-, i cal anar armats amb una ardent paciència per entrar a les esplendoroses ciutats, per poder tornar a posseir la veritat en una ànima i un cos, i acabar l’escissió humana entre jo i realitat, jo i temps, sentiment i exterior, etc, ja que tot és en tot en tot moment (Macedonio), i en cada cosa hi és tot, el Tot.

Aquesta hora nova és molt severa, perquè no ens deixa perdre en miratges ni en il·lusions quimèriques, ni imaginacions vanitoses: cal ser absolutament modern. I estar ben atent, sense cançons dolces; existir és estar alerta, no perdre el pas.

Rimbaud ja ha dit tot el que tenia per dir. Tornarà a la terra, mirarà de ser aventurer, i de fer diners, i acabarà malament, ferit, infectat en una cama, de la qual cosa morirà als 37 anys.

Des dels dinou, la feina de saber ser ja havia estat feta, excepcionalment.

I encara no ho hem comprès tot.