Rilke a París

El 1897, l’any que Mallarmé donava a llegir Coup de dés a Paul Valéry, un jove poeta nascut a Praga, el mateix any que Machado neix a Sevilla, però de llengua alemanya, anomenat René Maria Rilke (1875-1926), coneixia, a Munic, a Lou Andreas-Salomé (1861-1937) una filla d’un general rus, que li treia 14 anys. Dos anys després viatjava a Rússia amb ella,  després que Lou hagués tingut una tempestuosa relació amb Friedrich Nietzsche, i abans de que fos, ella, mestra-alumne de Sigmund Freud.

Rilke s’enamora de la noia, i de Rússia, però tant la noia com Rússia superen o no arriben a l’extremada espiritualitat objectiva del poeta, que veu, en aquell moment, a Déu en totes les coses. René passa a dir-se Rainer, per seguir el gust de Lou, que serà ja,  tota la vida, la seva confident. Rilke és un místic nat, però sense Déu. I així té la seva primera gran crisi espiritual, de la qual surten els llibres Històries del bon Déu(1900), El llibre de les imatges (1902), i el fonamental llibre d’oració poètica, El llibre de les hores (1905).

Rilke coneix perfectament la crisi metafísica que queda plantejada el 1900. La coneix Machado. La coneix Pessoa. La coneix Macedonio. La coneix Duchamp. L’abisme baudelairià ja és el nihilisme. La resposta social aboca a l’enfrontament entre marxisme i capitalisme. Però els poetes, com se sap des del romanticisme, ja no són  societat. I en aquests moments, excepte a França, tota Europa és imperial. La guerra del 14 està a les portes, però ningú l’endevina. París, doncs, és el lloc on s’ha d’anar.

Rilke, que té d’alemany la llengua, i prou, arriba a París l’estiu de 1902, havent abandonat Clara Westhoff (1878-1954), escultora amb qui s’ha casat a la primavera del 1900, i ha tingut, el desembre, una filla, Ruth (1901-1972) . Malgrat la separació, durant anys i anys seguirà escrivint cartes i veient la seva dona, que és la receptora de les Cartes sobre Cezanne, i objecte dels comentaris de les Cartes a Rodin, textos que Rilke escriu a París, primer amb la seva relació amb Auguste Rodin (1840-1917), l’escultor del cos i el marbre blanc, del qual Rilke en fa de secretari durant dos anys, el 1905 i el 1906, i en rep, especialment, una taula, la “taula de Rodin”, on va escriure en els llargs dies plujosos de la ciutat del Sena. L’objecte de la visita a Rodin és escriure un text sobre la seva escultura. Més endavant, el 1907, Rilke veu una exposició al Salón d’Automne commemorativa de la mort de Cézanne (1839-1906), i és tal la impressió que li produeix, que hi va diàriament, i escriu diàriament a la seva dona, la transformació que la pintura de Cézanne, més enllà fins i tot de  la capacitat objectual de Rodin, li suposa. Però si de Rodin en treu una divisa, “treball”, de Cézanne en treu l’obstinació del vell pintor en treballar en silenci, per fer “realitat” la seva pintura, i, per darrera, cercar la divinitat de les coses. I Rilke, que és un “cercador de Déu” des que els paisatges de Rússia i les seves icones li van fer veure la grandesa de tot, queda impressionat per l’exemple del pintor, que cerca l’equilibri de l’obra i de la realitat, un “ajuntar-se les mans” entre creació i realitat. Perquè Rilke descobreix que ha de dir el món, i que allò que digui, ha de ser el món. L’ésser ha d’aparèixer com a ésser.

Però Rilke, malgrat la seva extraordinària capacitat descriptiva, no és pintor, sinó poeta.
I ell, en Cézanne, no hi veu pintura, sinó metafísica: la nova mirada del pintor és la nova mirada, transformada, de l’home. L’art ja no pot ser contemplatiu, ornamental, ni bell. L’art és el camí cap a la casa de l’ésser, que Rilke ja intueix com a la primera i única responsabilitat del poeta, que se sap perfectament perdut en la recerca de Déu. A partir d’ara, Rilke és un poeta a l’espera. El 1910 marxa de París, i s’instal·la al Castell de Duino, de la Comtessa Maria de Thurn von Taxis, a pocs quilòmetres de Trieste, en aquell moment part de l’imperi austrohúngar.

El 1912 escriu les quatre primeres Elegies de Duino. I segueix esperant. El 1914 l’esclat de la guerra del 14 el troba a Alemanya, i no pot tornar a París, on les seves propietats son confiscades i subhastades. A principis de 1916 el recluten i li fan l’entrenament bàsic. El record del seu pas d’adolescent per l’Acadèmia Militar, ara reviscut, emmudeixen el poeta. El 1919 va a Suïssa, i després de molts intents de quedar-s’hi, finalment l’estiu de 1921 s’instal·la al Castell de Muzot, al Valais. I el febrer de 1922, Rilke escriu la resta de les elegies, i tots els Sonets a Orfeu, el conjunt culminant de la seva obra (veure Apunts d’aquestes obres).

Rilke va morir el 29 de desembre de 1926 al sanatori de Valmont, a Suïssa, de leucèmia, i el van enterrar el 2 de gener de 1927 al cementiri de Raron, a l’Oest de Visp, on s’hi va inscriure el seu epitafi:

Rose, oh reiner Widerspruch, Lust,
Niemandes Schlaf zu sein unter soviel
Lidern.

“Rosa, oh contradicció pura, plaer
De ser el somni de ningú sota de tantes
Parpelles”