El Flâneur en el límit
BALANÇ PROVISIONAL i incomplet D'UN CANVI EPISTEMOLÒGIC EN CURS
J. JUBERT GRUART
Punt de partida (març 2008)
“El Flâneur assegut“. Pregunta: ¿On som? (en Estètica, Pensament i Ètica) al inici del tercer mil·lenni (segle XXI de la cronològica de Dionisi l’Esquifit). Constatàvem desorientats, quelcom espantats, la manca, el buit (un buit ple de pèrdues) de l’època, l’enfonsament de seguretats, de veus, de referents, de respostes, de diagnòstics, de pronòstics ben argumentats i també de tractaments. Només teníem, a mà, pal·liatius, nostàlgies, algun manifest, massa (ni que fossin dos) ultimàtums, o la més imbècil de les ignoràncies (la creença, les opinions podrides), la mentida i la mala fe.
La recerca (març 2008-març 2010)
Material: El que es pot veure. Veure -tot i saber de la condició miop, a voltes estràbica (guenyo), també hipermetròpica i amb boira cataractica, i amb la sola avantatge de la presbícia dels cronistes-. I dir-ho (esforçar-s’hi en deixar-ho escrit): “gruix i contingut“. Colzes, Llibres, cadira, PowerPoint, Apunts, Finestra, sabates, motxilla, bitllets, entrades, assistència ininterrompuda (alumne aplicat, de capçalera), …lectura, relectures, altres lectures,…
Mètode: La primera obligació: no creure, res. Recull anamnèstic, revisió històrica cronològicament ordenada. Data i lloc de naixement: la Revolució Francesa, és a dir: París. Amb tres àrees signològiques i, dins del possible (sempre possible si el cronista es submergeix davant la font) simptomatològiques: l’Estètica (l’Art), el pensar (Filosofia) i l’Ètica (el Comportament).
-Tasca de flâneur assegut (dins d’una cambra, davant de textos, imatges, músiques,…).
-Feina de lector atent, saltejat (no cal llegir-ho tot). També tasca de flâneur que s’ha llevat, separant la cadira de la taula, i s’ha plantat davant de (a) la finestra, més enllà de la qual, allà a-fora (afora), hi ha el que no sap s’hi hi ha, però que alguna cosa hi ha d’haver encara que sigui res, essent molt o tot o més o menys, i que el Flâneur-a-la-finestra contempla “embadocat“, “en silenci passiu“(1). Primera activitat del flâneur a la finestra: cercar finestra i tipus de finestra (2). ¿On dona la finestra? ¿La Finestra dona al Límit? …
– Que desprès el flâneur (3) surti a estirar les cames, al carrer, a París (encara que París no és Paris, però París és un lloc prou bo i poc sagrat per fer-hi de flâneur), és absolutament obligat, (im)prescindible.
El procés:
– Part Primera,
– Part Segona i
– Part Tercera.
Durada: dos anys. Ininterrompudament apassionant. Descoberta. Terreny inèdit. Sobresalt i crítica (en algun cas airada, davant la magnitud de l’ensarronada). El nombre d’òbits abundós, sense ressaca de dol. Amb intervals, oasis, especialment reconfortants.
Resultats (resposta): Progressivament, el nihilisme de partida s’ha esvaït en el punt d’arribada. Estem a la Intempèrie, entrant en el Canvi.
Balanç
Comptabilitat, passar comtes, arqueig, pèrdues i guanys,… (dic. f. Acció (art i manera) de portar els comptes d’un negoci).
Llistat d’òbits i de guanys
1789-1793:
Mort de l’Ancien Régime: Que algun rei sobrevisqui és molest (car i inútil), però ja no governen.
Mort del súbdit.
Burgés desplaça aristòcrata.
1820: El Ferrocarril.
1848: La revolució fracassada.
1866: L’Origine du monde, Gustave Courbet. Punt d’inflexió.
“Única, orfe de tota font artística anterior; marca una etapa decisiva en la història de l’art occidental. Representa alhora el punt final d’una forma d’expressió pictòrica i el punt de partença d’una altra inaugurant una nova geografia corporal. Courbet pinta la veritat pura (que depassa aquí la noció de realisme) amb força, refinadament, audaç i moderna; es desmarca, més enllà de la provocació de l’expressió eròtica, transgredeix les convencions i projecta una llum, crua però saludable, sobre el buit deixat per tots els nus pintats abans d’ell ” (Savatier, T.: L’Origine du monde, Bartillat, Paris, 2007 (p. 15). Icona de la modernitat, L’Origine du monde (4) no és un nu, és “una finestra oberta sobre aquesta terra incognita: el cos femeni” (id. p. 18). El flâneur, de mirada erecta, davant del ori (llat., os, oris, boca, obertura, entrada) de gyne (grec, gunê, la dona).
1871: Mort del ciutadà (de curta vida). Naixement de la República.
1882: Anunci de la mort de Déu
Niezsche, Friedrich: La Gaia Ciència (1882), fragment 125, el crit d’un home boig: “l’hem matat nosaltres!, em buidat el mar!, em esborrat l’horitzó! És precís i necessari, ara, encendre llanternes en ple dia. Mai s’ha produït un acte tant gran! Tots els que neixin després de nosaltres pertanyeran per obra d’aquest acte a una història més gran que tota la història fins ara haguda!”. “Ha arribat massa aviat… Aquest esdeveniment tremend està encara en camí … El raig i el tro requereixen temps, els actes requereixen temps, encara després de comesos, per ser vistos i escoltats” (5).
Teologia ha mort.
Enèsima mort de la raó: la consagració del inconscient
La psicoanàlisi (v. Apunt, Part Segona, Freud a París, 1885-86), primera nau moderna en guerra contra la raó. L’inconscient ha nascut i ho “explica” tot (època de les interpretacions i de la irresponsabilitat).
L’affaire Dreyfus (1894-1899)
1898: Jo acuso (Zola)
Naixement dels intel·lectuals (curta vida: 13 gener 1898-1968)
1914-1918. 1ª Guerra Mundial: 10.000.000 de morts.
La generació perduda.
1922: La Idiotulisiada de Joyce.
Guerra civil espanyola (1936-1939): 600.000 morts i 40 anys dictadura
2ª Guerra Mundial (1939-1945): 60.000.000 de morts
La Ciència de l’Art i la Tècnica aplicada: Lamarr i Antheil (1940)
La Mort de l’Art
Tot d’una apareixen en l’horitzó, i avançant, dos noves, ridícules i poderoses naus irracionals: el dadaisme i el surrealisme.
- Dadaisme: Anarquia organitzada (no-moviment subversiu) que té per objectiu matar l’art (desprès de la mort de Déu i mentre esperem la mort del subjecte), inventant noves obres d’art-negatiu, repugnant, no cercant en absolut la bellesa. Tristan Tzara (Samuel Rosenstock, 1896-1963) (6): davant de la transgressió extrema a la que havia arribat l’art, ja no es podia (ni s’havia de) regenerar-lo (purificar-lo); s’ha de destruir (matar-lo) i fer sorgir de l’esmicolament un art-nou (La Première Aventure céleste de Monsieur Atipyrine, 1916; L’Homme approximatif, 1931). André Breton,… Marcel Duchamp (“Qualsevol cosa pot ser art“),… (7)
- Surrealisme: Moviment, nascut entorn de l’any 1925, que cerca extreure de l’inconscient, dels somnis, la hipnosi, les al·lucinacions, de la massa oculta de l’iceberg -destacada a partir de la mirada de Freud- les imatges i les paraules que han de formar el contingut formal d’una producció artística (plàstica o literària). André Breton (1896-1966) (8). Salvador Dalí (“La sang és més dolça que la mel“, el riure histèric, la paranoia crítica, apologia de la masturbació…).
Flâneur a París
El flâneur a París (en viatge de pràctiques), que faci el següent recorregut, ordenat, pels cementiris de l’Art:
- El Louvre (pot estalviar-se les sales d’Egipte (molts espolis fan un museu) i d’antiguitats gregues, romanes i paleocristianes,…). Objectiu: pintura italiana, francesa, espanyola i escoles del nord. Concentris (p.e.) en: El jurament dels Horacis i la coronació de Napoleó (David), la Balsa de la Medusa (Théodore Géricault), …Delacroix, Jean Van Eyck, El Bosco, Brueghel el Vell, …passi ràpid davant dels Rubens…
- Quai d’Orsay (9). Millet, Impressionistes, Henri Rousseau (el burot),…Courbet (L’Origine du Monde, Enterrament a Ornans,…),…
- Acabar el recorregut en el Centre Georges Pompidou (10).
Haurà anat d’aquí (La coronació de la Verge, 1434, temple sobre taula, 213×211 cm, Fra Angèlic, Museu del Louvre):
a aquí (Chapter, 1981, oli sobre lli, 221,5×213,5 cm., Robert Ryman, Centre Pompidou)
¿Ningú ho va preveure? ¿Tothom ho celebrà?
Profetes predicant en el desert dels anys quaranta (petit oasis)
- “Crec en la responsabilitat dels escriptors de l’època recent periclitada pel que es refereix a les desgracies del nostre temps. La característica essencial de la primera meitat del segle XX és l’afebliment i quasi desaparició de la noció de valor. El dadaisme, el surrealisme, han exaltat embriagadorament la llicència total, exaltació en la que s’abisma la ment quan, negant-se a tota consideració de valor, s’entrega a l’immediat. Els escriptors no tenen, per suposat, perquè convertir-se en professors de moral, però han d’expressar la condició humana, i res l’hi és tan essencial a aquesta, i a tots els humans i en tots els moments, com el be i mal. Quan la literatura es torna, per principi, indiferent a l’oposició existent entre el be i el mal, traeix la seva funció i no pot aspirar a l’excel·lència“. (Simone WEIL).
Simone Weil (1909-1943) va trametre aquest text , abans de la seva breu estada als EEUU (juny-novembre 1942), a la revista Cahiers du Sud (dir.: Jean Ballard). L’article no serà publicat –i oblidat, com quasi tot- fins desprès d’acabada la segona guerra mundial. Inculpa (fa responsables) al dadaisme i al surrealisme (als dadaistes i als surrealistes), i a l’alegre i irresponsable acceptació que se’ls hi feu en el seu moment (i encara ara, com podem constatar), de la feblesa i manca de valors ètics que eren imprescindibles per poder fer front, a França, a l’amenaça hitleriana. L’acusació és greu (i, com a tal, desestimada). Encara que s’hagués publicat en el seu moment, ningú escolta a Casandra. Publicada després del gran desastre i de la gran traïció d’una majoria de franceses, el que menys importava era ocupar-se, precisament, de l’art (o del pretès com tal) i de la literatura; els problemes per atendre, urgentment, eren uns altres. - Bernanos, pel seu torn, també va clamar, inútilment, contra la impostura (contra totes les múltiples i variades formes d’impostura) i els falsaris (aquells que “parlen un llenguatge que els receptors no entenen“).
- Alain, tot sol, contra l’acceptació de la moda de l’inconscient.
- Marice Blanchot: amb un peu a cada lloc (estructuralisme místic fent la travessa del desert).
Una alenada d’aire nou, fresc: ‘patafísica (pendents del seu retorn, sota la presidència de Lutembi).
La destrucció maldestra de l’ètica
Breton (11), Dalí (12), Buñuel (13),…
Bataille. Transgressió-interdicció, tot està permès (no pas perquè Déu hagi mort o no hagi existit mai , sinó perquè està prohibit (¿per qui?) i només la transgressió és la vertadera font de plaer.
Panorama del (no)pensar que ve a continuació
Les naus toquen terra i funden l’estructuralisme: irracionalisme triomfant. Ho havien d’haver previst; però no: varem deixar que s’expandís i arrelés, inclús que s’institucionalitzés en el terreny del pensar: Lévi-Strauss, Althusser, Lacan,..
La catàstrofe del postmodernisme (la derrota final del pensar racional) (1968-1980)
El resultat: l’ensarronada incommensurable de la postmodernitat, el triomf de la irracionalitat, de la mort del subjecte, de l’autor, del text,… Època de crisis de tot (de valors, de continguts, de la forma, …). Foucault, Derrida, Deleuze,… (els post-estructuralistes). Època dels elefants instal·lats en el passadís (del pensar), obstruint el trànsit de la raó.
Mentre la modernitat era un “club d’un sol membre”, la post-modernitat és l’edat dels socis, de la massa (social), de l’homogeneïtzació. Ser diferent és un estigma. La modernitat era egocèntrica; la post-modernitat narcisista (pendent del mirall).
Postmodernitat: “Rebuig de la tradició racionalista de la Il·lustració”, “relativisme cognitiu i cultural que tracta a les ciències com narracions o construccions socials”. Autors que – en paraules de Sokal i Bricmont, en denúncia solitària- “han erigit el frau com a sistema”, emprant amb, absència manifesta de pertinència, la terminologia científica, abocant només a “confusions intel·lectuals”, “al irracionalisme i el nihilisme” i que “si semblen incomprensibles, és per la senzilla raó que no han volgut dir res“.
Època del buit (J.L.Borges); del regnat de l’efímer (la moda: “aquest any venen els marrons”); del triomf de les aparences; de la trivialitat, superficialitat, frivolitat (ja,ja,ja,…; Àngel Casas show;…), del ser col·lectiu (sobre l’individual/singular), dels “progrés”, del “políticament correcte”, de la imbecil·litat, de la (in)decència. Del regnat de la paradoxa: s’ha perdut la disciplina i s’ha incrementat la obediència/submissió passiva (Vota a …/compra x …); anorexia/bulimia; hedonisme/depressions. Època de narcisisme. Època de les depressions autoasignades (“tinc una depressió”). “Vull realitzar-me”/”Tinc un problema d’autoestima” (“Vaig al psicòleg”) . De la fi dels dejunis i de les abstinències. De la publicitat (la propaganda degenerada). De les marques registrades. Triomf de l’espectacle. Mínim d’austeritat amb màxim de desigs. Medicalització de la vida.
Notablement alleugerits. Vacuïtat. Tristesa (etiquetada depressió).
Post-postestructuralistes o nouveaux philosophes
Post maig 86. “Realistes”, pessimisme fonamental, irracionalistes, anarquitzants, antimarxisme-comunista, antitotalitaris,… Jean-Marie Benoist (1942), Jean-Paul Dollé (1939), Bernard Henri Lévy (1949), Philippe Nemo (1949),…
Hipermodernitat (1980- on encara som)
-
- Triomf (definitiu) del materialisme.
- Desaparició de Metafísica (res a veure amb “Metafísica no és“).
- Triomf de la mala fe (la mentida és la força que governa el món)
- Substitució de la paradoxa per l’ambivalència (contaminació/reciclatge) (construcció/enderroc/reconstrucció/construcció) (funcionaris de dia/voluntaris de vacances) (voluntaris de dia, funcionaris de nit)
- Aparició dels (hipòcrites) indignats (el partit)
- Deconstrucció de l’amor en sexe
- Hiperconsum
- Hipernarcisisme
- Hipermedicalització
- “Tu mateix/a” (la moral (norma) ha mort).
- El zaping
- Crisis d’angoixa (davant de responsabilitat, llibertat, soledat). Intempèrie protegida (instal·lació en la comoditat). Ansiolítics.
Desmodernitat (on estem instal·lats)
Dubte i repetició. Obsessius-compulsius. Obediència. ISRS.
El caos: la hipermodernitat (d’un estem sortint)
Necrològiques (hipermodernes)
Filosofia ha mort
“Filosofia,…lamentables discursos…complex beneit de superioritat” (Miquel Bauçà, El Canvi, p.36). Ciència ha substituït filosofia; hem guanyat Tècnica i coneixement. Ja no queden filòsofs, sols professors universitaris (funcionaris parlants que cobren per mesos). Filosofia és història (de la filosofia).
Filosofia era discurs per explicar allò inexplicable i assignar-li una causa primera. Filosofia era teologia laica, practicada en presència de Déu., per explicar-nos què cosa era la realitat (percebuda i imperceptible).
Mor (assassinat) el protagonista de l’inexplicable i inaprensible (18). Continuem sense explicar-nos l’inapreciable, però aquesta Intempèrie ja no ens produeix angoixa (19): ens deixa perplexes que això (la realitat) pugui succeir i ho faci davant dels nostres sentits (veure el que es veu i sentir el que es sent). ¿Com és possible?.
Cosmogonia i neuropsicologia han deixat sense narrativa a Filosofia i a Psicologia (branca de Filosofia). Hem retornat als presocràtics (físics sense mitjans tècnics, no pas filòsofs). Filosofia fou invent de Plató fent de ventríloc de Sòcrates, esdevenint disciplina amb Aristòtil (primer professor universitari amb càtedra vitalícia). El cristianisme, gran plaga mortífera, unificà Filosofia (platònica-aristoltèlica) i Teogonia (hesiòdica) en Teologia (agustiniana-escolàstica), dogmàtica i intolerant (20).
Alguns, pocs, protesten: Pico de la Mirandola (rellegit no és tant com diuen). Giordano Bruno, cremat viu per la Santa Inquisició. Rousseau (Jean Jacques) no. Hem d’esperar Nietzsche, filosofant a cops de martell. Wittgenstein recomana callar i dedicar-se al que vindrà: la lingüística omnipresent. La resta ja la coneixem: desnonament, enderroc, deconstrucció, … Carronyaires. Un interval: fenomenologia, “epojé“, … No queda res. Filosofia ha mort. Filosofia no és (llevat de dos fragments de Wittgenstein).
Música ha mort
Que algú escolti o interpreti música (simfònica) com també en hi han que són catòlics i altres que diuen missa.
Mort de la novel·la (21)
El llarg camí de la Idiotiliada i la Idiodisea a Madame Bovary, es clou amb l’ Epitafi escrit per Macedonio Frenández (Museo de la Novela de la Eterna, Primera novela buena).
Mort dels intel·lectuals
Nascuts amb l’affaire Dreyfus i morts el maig 68. Curta existència.
La mort del Proletariat
A mans dels sindicats.
Mort de socialisme
(De moment, i va per llarg).
La mort de l’Autor
La mort del Text
Mort de Teatre
Substituït per espectacle.
Mort d’Òpera
Ni tan sols espectacle: pastitx subvencionat, per assistència gratuïta d’alts funcionaris, polítics i altres paràsits.
La mort de les Ideologies (22): (Junt amb Tècnica i Cervell, el gran avanç-guany).
Mort del Tractat
Sobreviu el fragment.
La mort de la Infància (de la innocència) (23)
Mort de l’educació (24)
La mort de la Familia (25)
La mort de la Parella
Si porció biològica troba porció biològica per compartir casa i objectes, porció biològica ha trobat porció biològica per compartir casa i objectes. Si porció biològica no troba, no vol, ha perdut, no té porció biològica per compartir casa i objectes, però té casa i objectes, porció biològica té el que necessita per dipositar cos-porció-biològica.
Una gran, grandiosa aportació de la segona meitat del segle XX ha estat la dissociació possible de sexualitat, reproducció, submisió i vivenda compartida.
Metafísica no és
V. UYÀ, JMa.
La mort del sentit
(v. infra: Naixement de Sentit).
Psicopatologia ha mort
Jaspers, el seu lloc ocupat per DSM (I-IV).
Mort de Clínica (tants i bons)
Substituïda per imatge.
…
Alternatives marginals ( fora de ruta)
El tercer comboi (26): generació que surt de l’estació (joves sobrevivents, sortits de l’abisme) just finalitzar la 2ª Guerra Mundial (1945). Objectiu: sumar-se als estels. Col·legi de ‘patafísica (27). Situacionistes (Internacional Situacionista (28). Moviment Internacional per a una Bauhaus Imaginista contra un Bauhaus Imaginaria… Objectius: lluitar contra la ciència, el consumisme (“el robot consumidor” i consumit), el racionalisme economicista, la massificació, l’abús de poder, l’arrogància,.. Armes: l’imaginisme, l’humor,… “la joia de viure, malgrat tot“,…, l’individualisme, llibertat-llibertarisme, Resistència, … Esgotament.
Els Provos (v. Apunt Maig 68).
Llistat de guanys permanents (elements del Canvi)
Déu ha mort ….
1922 (1918): “Wovon man nicht sprechen kann, darüber muß man schweigen” (Del que no es pot parlar s’ha de callar), Wittgenstein, Ludwig: Tractatus Logico-Philosophicus, 7. Metafísica no és (dicible).
Negres (a Amèrica)
Joves (a intervals)
Dones (incompletament; distribució geogràfica desigual)
La Intempèrie (metafísica)
(v. UYÀ, JMa: La intempèrie metafísica de Macedonio Fernández, 2009).
La Incomoditat
(v. UYÀ, JMa: L’home sobrepassat, 2009).
Mor de mort
El retorn d’Epicur. Mort no és (pel que marxa-torna). (Dol per mort-de-l’altre persisteix).
La possibilitat del suïcidi aplaçat.
(in)Eternitat
Eternitat és mentre dura (espai-temps de durada (in)finita, mentre passa i ho sé).
La suportable i magnífica lleugeresa de ser-ésser-jo (estranys en la quarta fase)
Pols d’ungles.
“El més gran dels misteris no és que haguem sorgit per atzar en la profusió de la matèria i dels astre, és que en aquesta presó traiem de nosaltres imatges prou potents per negar el nostre no-res” (29). Estupefacció sobre la credulitat.
DARWIN (1809-1882)
Patata és
Abominació de les ideologies.
Llibertat, Responsabilitat, Solitud i Tedi
Incipients.
Sentit
En el sense sentit.
Música-sons amb llargues pauses de silenci (per no escoltar-la)
Satie i després d’ell.
Ciència, desembocant en Tècnica
Lavoisier (1743-1794)
Ciència sols és útil si desemboca en Tècnica (tècnica pràctica, efectiva). Ciència no és hipòtesi ni divulgació (científica) ni (podrida) opinió (sempre pseudo – científica). Ciència és veure el que no es veu, fer veure el que no es veu i treure’n profit. No hi ha més ciència (cera) que la que és útil (crema) (p.e. física nuclear).
Higiene
PASTEUR (1822-1895)
Apologia del sabó i altres desinfectants (lleixiu, preservatius, aigua potable, autoclau…)
L’Ordinador (portàtil) i Internet (precedit d’electricitat-llum, frigorífic, aigua calenta i ascensor, cuina d’inducció, microones, radio i altres aparells-parlants-sense-fil,…).
El coneixement inútil
Ja no cal saber Mitologia. És més pràctic-útil coneixement de geografia propera.
El Barça de la temporada 2008-2009
La (in)comoditat de no emetre vot (l’elecció de l’abstenció)
No estar obligats a tenir fills (a donar margarites als porcs)
Viure-existir és integrar una generació, graó en una cadena que mena enlloc, a no ser a altres existències/generacions. El legat és la raó de ser de l’ésser o “l’ésser d’un ésser és perseverar en el seu ésser” (30) (en el legat). Si hi ha legat, no hi ha mort (tot i que es mor el ser de l’ésser).
¿Els pares són el mitjà (ou) per utilitzen (utilitzem, hem utilitzat) els fills (gallines) per tal de perpetuar la cadena generacional? ¿Els fills (ous) són el mitjà emprat per pares (gallines) per tal de distreure’s, ocupar-se, enganyar-se i mal suportar existència/vida que no mena enlloc, llevat del desengany, la pèrdua i els dolor?.
Els pares: progenitors i ja està. “Crieu fills, pares pocs”.
Els fills: porcs ben nodrits que criaran més porcs, en un incansable negoci de criar porcs.
¿Què passa amb els no engendradors de porcions biològiques?.
¿Que passa amb els orfes i amb els estèrils?.
Benaurats els orfes i els no pares, d’ells pot ser una disponibilitat lliure de misèries i dependències inútils, eixorques, devastadores.
Benaurats els no reproductors. Benaurats els deslliurats de criar porcs destinats a la cria de porcs i al consum d’altres porcs.
Viure/existir és integrar una generació. En època no post-figurativa (la nostra i aquí), qui subministra el substrat biològic generacional (i ,o no, la comoditat de tota mena) no és mai (quasi) (llevat de ser un cas de consideració ‘patafísica) el mateix que té la missió de transmetre coneixement transformat (consciencial), pas a pas, de generació en generació. Al pare/mare li és inútilment essencial un fill. Al pensador-desvetllador-transformador (abans anomenat mestre) li serà continuador un receptor amb qui no té consanguinitat biològica.
¿El transformador és el mitjà que utilitzarà el receptor per tal d’esdevenir transformador?.
¿El receptor, si és que es presenta, és el mitjà que espera el transformador per tal de justificar la seva existència inútil?.
Acumulem alguns objectes i els disposem en un personal ordre (o desordre).Algú ho heretarà, desbaratarà la col·lecció i farà el seu personal museu. I així fins que la dispersió, propera o diferida, esborrarà tot traç del teu inútil esforç (mort de l’Autor).
Fragments
I no textos. Abominació dels tractats (v. supra).
Suma de fragments.
Derrida acaba tenint raó: deconstrueix i guarda el que resisteix (la resta sota sospita).
Fragments de Peguy, de Julien Benda, de Bernanos, de Macedonio Fernández, de Pessoa, de Sartre (31), …i gran bloc per Camus (32).
El Canvi és, post-deconstrucció, pujar paret, torta-seca, sense paletes.
Definicions mínimes
A partir del Bouvard i Pécuchet, de Flaubert. Substitució de Diccionari per Definicions mínimes (i impertinents).
Vocatus
Un fuster, capaç de fer en cinc dies una taula, doblement extensible, sense emprar un clau; irresponsablement es va pre-jubilar i no ha transmès l’ofici a ningú; no tenia vocatus (ara passeja). Qui el té (vocatus), el sap i l’ha de complir i transmetre (responsabilitat).
Anunci: fuster amb vocatus cerca aprenent amb vocatus (sense desenvolupar). (Trobar-se, mestre i aprenent, és un encontre).
Pocs-poquíssimes el sumen.
Cervell
Santiago Ramon y Cajal (1852-1934)
Neurociència ha desbancat Gràcia (Bach no és cap geni, producte dels gens)..
1200 cm2 de mantell cortical, cent mil milions de neurones (1011) (100.000.000.000), mil bilions (màxim) de dendrites (85% de la massa cerebral), és –amb Cultura- el nostre patrimoni (patrimoni Homo sapiens sapiens); és, també, el nostre límit, el nostre sostre. Hem arribat on som, desprès de 13.700 milions d’anys. Aquí i ara, en un punt d’inflexió minúscul (en el marge exterior de l’ungla), després dels primers i impossibles tantejos –molts sagnants, alguns joiosos, cap fàcil- és possible (s’ha fet possible) despendre’ns parcialment de prejudicis arrelats (ronya negra, adherida sota la superfície del marge extern de l’ungla) i donar resposta a què som, qui som, on som, que hi ha, que no hi ha, què sabem (no pas creiem), ves a saber que no sabem,…Anava per homo i hem vaig quedar en australopitec (430-550 c.c.); venint d’autralophitecus afarensis (fa 3,5 milions d’anys) he arribat a homo sapiens sapiens (1010-2000 c.c.). No s’acumulen neurones; l’evolució i la filogènesi no és una qüestió d’enriquiment; és un Casino: molt de tant en tant, per efecte d’un cop de daus, algú (diferent a Banca/Caixa) guanya (atzar i mutació); el resultat: milions arruïnats i un milionari (aplaçament de fenomen “mort neuronal programada” fetal); milionari transmet herència; hereus i medi propici (educació òptima en període òptim, família Bach i no adoptat per Smith) (o Smith –just nadó- adoptat per família Bach); postfiguració donant lloc a generació, a l’espera de canvi epistemològic (cofiguració/ruptura, prefiguració); el joc de l’oca (ara tiro per que hem toca); i ves a saber cap on anem.
Les estructures pre-frontals, ara per ara, són el que són: no donen per gaire més, tot i que si. Les àrees associatives post-rolàndiques són el que són, donen per molt més, però no es programen eficientment (la mala educació). Unes hi altres tenen un sostre, un límit. Suprahumà ha d’esperar (un cop de daus que no abolirà l’atzar).
Neurociència és ciència (i ha abolit la Gracia i el geni). Educació és ciència aplicada (diferent de tècnica). Ciència aplicada (diferent de tècnica) és Art. Art ha mort. Som on som. Som el que som. ¿Què som? Raspadures d’ungles (33). Massa recents. Just arribats (el darrer comboi) i ja volem saber-ho tot. Impossible. A més a més de Temps, també ens manca Cervell. Cal esperar.
Primer:
Australopitecus Homo erectus Homo neanderthalensis Homo sapiens
(430-550 cc) (700- 1250 cc) (1.300-1.500 cc) (1000-1800 cc)
3-2 milions anys 750.000 anys 100.000-40.000 anys 40.000 anys
Després
Neuropsicologia: A.R. LURIA (1902-1977)
Cervell i conducta
Konrad LORENZ (1903-1989): Etologia.
Ètica
Emergència i creixement d’ ètica. El prerequisit d’ètica és desaparició de moral i adveniment de consciència i solitud. Ètica és consciència actuada.
El Canvi
“ES LA PRIMERA VEGADA QUE ELS HUMANS GOSEM NAVEGAR SENSE BRÚIXOLA. Hem de treure el màxim de profit d’una situació tant privilegiada i no fer-la malbé per beneiteries…” (Miquel Bauçà, El Canvi).
Tenim dos problemes (per donar-se el Canvi):
- No tenim prou cervell (tenim poc cervell).
- No donem prou educació (donem mala educació) (34).
El primer és (potencialment) salvable per inversió del segon. Si no ho fem és per causa d’un i de l’altre (problemes).
Evolució cultural és expressió d’evolució biològica (encefàlica)
Des d’Homo sapiens (dit sapiens sapiens), Evolució (biològica) (natura) s’ha prolongat amb (en) Cultura. Cultura no és mitologia ni religió ni literatura ni filosofia ni moral/legislació. Cultura era tècnica, abans de Ciència. Per un esquimal cultura era saber construir un iglú abans es faci de nit de (ensenyar a la cria com es construeix un iglú, havent aprés d’un pare (avi) (35) a fer-ho).
Encèfal (neocortex cerebral) és epigènesi i epigènesi és co-producte d’educació- desenvolupament (ensenyament-aprenentatge) realitzada en (dins) (el) temps (període) òptim (educació tardana és laborterapia distraccional, generalment subvencionada).
Educació és possible. Si educació no és, és que no hi ha Educació. Resultat: imbecilisme pandèmic.
Ara per ara –a manca de més cervell- sols educació (això que no és) pot ser evolució.
Qüestió de densitat (no de volum, correlacionat amb pes corporal. Abundància d’obesos: més pes/menys cervell.
A l’espera d’una mutació: cop de daus (pensament) no abolirà l’atzar (genètica).
Cultura, ara, és Ciència i con(s)ciència
Consciència (Alain) és “saber retornar sobre un mateix“.
Ciència (Alain) és posar ordre (36) a “l’ordre que jo no he establert” (caos).
Ciència sense consciència (estat natural de professor universitari-cap de departament) no és cultura, és industria. Consciencia sense ciència és desesperació profètica, malastrugança, caiguda en (podrida) opinió (encara no tant baix i perillós com ideologia).
Ideologia és sense-Ciència-i-sense-consciència (imbecilisme imbecil).
Ciència és (desemboca) en Tècnica (o és poc).
Consciència és…
Consciència és poc.
cultura no és, encara, Cultura.
canvi i CANVI
“Cal tenir esment a no lligar el Canvi amb el desenvolupament de la tecnologia” (Bauçà, El Canvi, p. 71). Tecnologia és avanç, però no fa Canvi; canvi tecnològic no és Canvi. Tecnologia dona comoditat (física i metafísica), cobertura. El Canvi no prové de comoditat (metafísica) sinó de Intempèrie (metafísica), aprofitant comoditat física. Homo sense tecnologia (tot d’una) tornaria a començar de zero i repetiria semblantment.
No és Homo (biologia) qui fa ni canvi ni El Canvi. Homo –humanitat- pot ser Neandertal (1.300-1.5000 cc). Intel·ligència (Homo Habilis: 500-800 cc) produeix canvi tecnològic:
Consciència produeix El Canvi
Instal·lats en la comoditat metafísica, tot d’una (anant pel carrer, flâneur, sobrepassat, en soliloqui meditatiu, “anar dient“, es “fa present tot el que no se sap” (37). El Canvi just ha començat.
“El que hom diu ‘la crisi’, al·ludeix al Canvi” (Bauçà, o.c. p. 71) (38).
El Canvi és un “reset“, una neteja de conceptes (Alain).
Cultura és Ciència i Cons-ciència.
De Ciència (descartades les grans impostures intel·lectuals) (39) anem bé. De Ciència ha derivat nova-Tecnologia. De nova-Tecnologia anem bé (i encara promet). Un gran-canvi tecnològic s’ha produït (ferrocarril, Pasteur, Internet, i altres: electricitat, frigorífic, indemnitzacions, antibiòtics, automoció,…).
En consciència no s’ha fet El Canvi. S’ha fet (s. XIX-XX) una neteja de nocions (tasca de maitres-a-penser). És molt. S’ha enderrocat i deconstruït. Hem apilonat fragments i es va aixecant paret-seca-torta: és El Canvi que ve. Canvi consciencial i Tecnologia. A la Intempèrie metafísica amb cobertura física. Van anant (alguns), altres no. Qüestió de Temps i Intel·ligència-consciència-educació. Temps molt, educació poca. Intel·ligència-consciència, limitades. Sostre i límit.
Això no és el suprahumà (biològic, mutacional i consciencial també). És l’humà del Canvi.
El Límit és allà-aquí.
Perspectiva no profètica
¿Què passaria (sic) si apareguessin 200 Jean Itard (40)?.
¿Què passaria (sic) si es deixa de mentir?.
Tot d’una (un) (el) Canvi (personal).
La Revolució que ve (lentíssimament, necessàriament).
Una revolució comença a fracassar en el moment que triomfa.
A l’espera d’un nou Canvi epistemològic.
El sentit del sense sentit.
La biblioteca portàtil d’un flâneur assegut (41)
(per ordre ocupat en les lleixes, d’esquerra a dreta, començant per la més alta)
Plan-Guide. Repertoire des rues de Paris par arrondisements.
McPHEE, Peter: La Revolución Francesa (1789-1799).
SAVATIER, Thierry: L’Origine du monde. Histoire d’un tableau de Gustave Courbet.
SHATTUCK, Roger: La época de los banquetes.
BAUDELAIRE, Charles: El spleen de Paris.
RILKE, R.M.: Els Quaderns de Malte.
PESSOA, Fernado (Álvaro de Campos): Ultimàtum. Tabacaria.
BENJAMIN, Walter: Iluminaciones. Altres.
PLA, Josep: Sobre París i França.
POE, Egdar Allan: L’home de la multitud.
FERNÁNDEZ, Macedonio: No todo és vigilia la de los ojos abiertos.
MACHADO, Antonio: Poesias completas.
NIETZSCHE, Friedrich: La gaia ciència. El ocaso de los idolos.
DOSTOIEVSKI, Fiódor M.: Els germans Karamazov.
KERTÉSZ, Imre: Kaddish pel fill no nascut.
FLAUBERT, Gustave: Bouvard i Pécuchet.
ZOLA, Émile: Jo acuso.
SATIE, Erik: Memorias de un amnésico y otros escritos.
JARRY, Alfred: Gestas y opiniones del Doctor Faustroll.
BERNANOS, Georges: Els grans cementiris sota la lluna ( i tota la resta).
ORWELL, George: Homenatge a Catalunya.
BRICMONT, Jean i SOKAL, Alan: Impostures intel·lectuals.
BENDA, Julien: Memorias de un intelectual.
LORENZ, Konrad: Tot.
JACOB, François: L’ estàtua interior.
MONOD, Jacques: L’atzar i la necessitat.
RUFFIÉ, Jacques: De la biologia a la cultura.
THOMAS, Lewis: Reflexiones nocturnas escuchando la Novena Sinfonia de Mahler.
JOHANSON, Donald i EDEY, Mailand: El primer antepasado del hombre.
LURIA, A. R.: El cerebro en acción.
CHANGUEUX, Jean Pierre: El hombre neuronal.
SARTRE, Jean Paul: El idiota de la família,…
CAMUS, Albert: TOT.
ALAIN: En busca del entendimiento: conversaciones a la orilla del mar.
REVEL, Jean-François: El conocimiento inútil.
SEBRELI, Juan José: El olvido de la razón.
CUSSET, François: French Theory.
CORTAZAR, Julio: Rayuela.
CIORAN: Tot.
UYÀ, JMa: L’home sobrepassat. La Intempèrie metafísica de Macedonio Fernández.
BAUÇÀ, Miquel: El Canvi
(Sessió 5 de Març 2010)
NOTES A PEU DE PÀGINA
1. V. Part Primera, Definicions mínimes JMa UYÀ: Finestra, Flâneur a la finestra
2. Diagnòstic diferencial entre Finestra-de-flânejar, Finestra a l’infinit, finestra interior, finestra de comissaria, finestreta, finestró, finestral, finestra d’un sol ús (acabada d’inventar), claraboia, ull de bou, finestra cega,… v. Part Primera, Definicions mínimes JMa UYÀ.
3. Amb la prohibició expressa que -en el nostre deambular per l’eixample de Montparnase o pel carrer de la Rutlla- el flâneur s’abstingui de visitar l’únic lloc realment sagrat de París, que com el seu nom indica no és altre que el Sacre Coeur (llevat, és clar, en cas de tempesta o fred excessiu, no pas de nevada), sabent –com és obligació de flâneur conèixer- que es tracta, nogensmenys, del Valle de los Caidos de França (motiu pel qual, junt amb altres, extensíssims, Madrid no és un territori per flaneurs) (podent ésser-ho per alguna, excepcional i ocasional, flâneusse. ).
4. Com Les Baigneuses (1853) o La Sorce (1868) del mateix Courbet.
5. “S’explica que aquest mateix dia l’home boig penetrà en varies esglèsies i dins d’elles entonà el seu requiem aeternum deo, i cada vegada l’expulsaren i li demanaren explicacions limitant-se a replicar: «¿què aleshores són aquestes esglésies sinó les tombes i monuments fúnebres de Déu?»”.
6. 1916, Zúrich, Cabaret Voltaire del Meierei Bar (1 Spiegelgsse). Tristan Tzara, Hugo Ball, Emmy Hennings, Hans Arp,…, senyalen, a l’atzar una lletra capitular en un Diccionari Larousse: D. Es funda el moviment dadá. Arp: “Dadà li dona a la Venus de Milo una lavativa i permetrà a Laoconte i els seus fills lliberar-se després de milers d’anys d’estar lluitant amb l’enorme salsitxa de Pitó“. “Volem substituir el sense sentit lògic pel sentit l’allò lògic“.
7. Fontaine, 1917, porcellana blanca i pintura, 65x48x35 cm., (AM 1986-295), Marcel Duchamp Centre Pompidou, París.
11. L’acte surrealista més elemental consisteix en “caminar pel carrer, pistola en mà, i disparar amb els ulls clucs, tan ràpid com sigui possible anar prement el gallet, contra la multitud” (Segon Manifest Surrealista).
12. Un exemple, a “Un son diürn” (SASDLR, nº 4, 3 desembre 1931), Dalí relata amb detall la seva fantasia masturbatòria sobre una figura mig femenina, d’onze anys, Dutila, detallant en notes a peu de pàgina com es posa massa de pa sota el prepuci per tal de facilitar que la seva ejaculació es vesi sobre la criatura. Un altre exemple: un pintor de Blanes, pintant Dali’s per Dalí, va acabar cardiòpata.
13. A la pel·lícula L’Age d’or (1939) -iniciada en col·laboració amb Dalí-, durant 60 minuts es trepitja i donen puntades de peu a minusvàlida, un pare mata el seu fill d’un tret, la protagonista practica fel·lació amb el dit gros del peu d’una escultura, es morreja amb el seu pare, 120 personatges trets d’Els 120 dies de Sodoma, de Sade, surten d’un castell després d’haver torturat fins a matar-la a una noia jove, encapçalats per Jesucrist.
18. Afirmar que Déu ha mort assassinat no és cap blasfèmia: ho diuen els Evangelis.
19. Era la monstruositat del muntatge per taponar l’angoixa, la religió, la que ens produïa angoixa.
20. En entroncar-se amb Roma (a partir de Constantí) el catolicisme fundà el feixisme.
21. Pels pocs que estan en el coneixement de tant important esdeveniment, el fet representa el progrés més destacat des de la invenció del llumí (estalvi de diners, de temps i d’espai); ara poden dedicar-se, per fi, a llegir!
22. Ideologia=triple dispensa (dispensa de pensar, dispensa d’actuar, dispensa moral) (v. REVEL, Jean-François: El conocimiento inútil, Planeta, Barna., 1989 (1988), pp 144 s)
23. V. POSTMAN, Neil: La desaparició de la infantesa, Eumo, Vic, 1990 (1982), 194 p.
24. V. Postman, Neil: Fi de l’educació, Eumo, Vic, 2000 (1995), 213 p.
25. V. COOPER, R.D.: La muerte de la familia, Paidos, Buenos Aires, 1972 (1971), LASCH, Chistopher: Refugio en un mundo despiadado, Gedisa, Barna., 1984 (1979), LAING, R.D. i ESTERSON, A.: Cordura, locura y familia, FCE, México, 1967 (1964).
26. 1er comboi: agafat per Lautreámont. 2ón comboi: surrealistes dels anys 30.
28. PERNIOLA, Mario: Los situacionistas. Historia crítica de la última vanguardia del siglo XX, Acuarela&A. Machado, Madrid, 2007 (1972), 175 p.
29. Desalmand, Paul: Les desventures d’un llibre vagabund, Empúries, Barna., 2010, pp. 68-69 (140 p.)
30. Barhuc d’Spinoza (1635-1677).
31. No sé si Sartre (Jean Paul) ens ha acabat ensenyant res (llevat de “l’existència precedeix a l’essència” i 12 obvietats escrites de pas i mai dites abans. Ens ha permès encunyar el concepte-exemple de brúixola ètica, en una època –desprès d’ell- sense referents-bruixoles “la gran oportunitat pel Canvi” (segons Bauçà).
32. Camus: referent persistent.
33. Força dones i algun anarquista es deixen créixer les ungles.
34. ¿Qui educa els educadors? Manca: mestres de mestres. Predomini d’insensats.
35. Si no hi ha fill, no hi ha net.
36. ¿Qui educa els educadors? Manca: mestres de mestres. Predomini d’insensats.
37. UYÀ, JMa: L’home sobrepassat, 2009, p. 9.
38. “Podriem substituir ‘crisi’ per ‘confusió’” (Bauçà, p.72).
39. Freud, Bergson, Levi-Straus, Lacan, Foucault, Derrida, Deleuze i Guatari, Kristeva,…