Flaneur en el límit/ Metafísica /
Glossari

El Flâneur en el límit

GLOSSARI METAFÍSICA II

JMa UYÀ

Febrer - març 2009

Metafísica: del llatí “metaphysica“, provinent del grec metá, que significa “més enllà”, i physis que significa “naturalesa”. La metafísica tracta per tant de l’origen, sentit i finalitat de tot l’existent i de tot l’ésser. El principi bàsic de la metafísica és la impossibilitat de que alguna cosa sigui i no sigui alhora, o principi de contradicció. La metafísica, tradicionalment, s’ha dividit en Ontologia, o estudi de l’ésser, i Teologia, o estudi de Déu.
Segons sembla, la paraula metafísica fou utilitzada per primer cop per Andrònic de Rodes (segle I aC), aplicada als llibres d’Aristòtil que anaven després de la “física”, els quals no tenien títol, i tractaven de l’ànima i de la personalitat. Així, al demanar els manuscrits cilíndrics a la biblioteca, els alumnes demanaven “els que estan més enllà de la Física”. En qualsevol cas, Aristòtil no va anomenar mai a aquests llibres “metafísica”, sinó “filosofia primera” i “teologia” , catorze llibres de caràcter esotèric (per no publicar) que Andrònic va anomenar “Metafísica” ( tà metá tà physiká). No serà, però, fins al segle XIII que “metafísica” deixa de voler dir només els llibres d’Aristòtil i passa a definir una disciplina particular que té com a objecte l’ens en tant que ens. El primer en fer ontologia d’una manera raonada fou Parmènides d’Elea, el qual posà unes bases que, ara per ara, semblen contundents. Kant va afirmar que la metafísica és una “necessitat inevitable”, i Schopenhauer, que l’ésser humà és un “animal metafísic”.

Metafísica medieval. Tracta de conciliar la filosofia antiga amb la doctrina religiosa, musulmana, cristiana o jueva. Basant-se en el Neoplatonisme tardà es proposa reconèixer el “vertader ésser” i a Déu a partir de la raó pura. Déu és el fonament absolut del món, del qual no es pot dubtar. Es discuteix si Déu ha creat el món del no-res (ex nihilo), i si és possible accedir al seu coneixement a través de la raó o només de la fe. Un dels temes centrals són les proves de l’existència de Déu. En general aquesta filosofia es coneix com a “Escolàstica”.

Mite. Relat imaginat d’explicació metafísica i ontològica. Es troba a totes les cultures en les seves fases inicials, com a part indisociada del seu coneixement del món. La qüestió metafísica arrenca precisament per la validació o falsedat dels mites. El primer problema de Sòcrates i dels filòsofs grecs va ser aquest. Quan el logos heracliteà i la retòrica dels sofistes van fer allunyar el coneixement en favor de la Raó, va començar el treball metafísic de l’ésser. L’estat mític d’un coneixement equival a la infància.

Mística. Del grec “mystikós”, que significa allò que s’uneix. Referit a tots els processos de coneixement revelats, sense mediació de la lògica o la raó, per intuïció sensible o imatge o sensació immediata, de captació de la realitat interior i exterior en una sola. Totes les religions tenen un estadi màxim místic, en què es produeix l‘ex-ta-si, o sortida d’un mateix, per anul·lació sensorial o , al revés per màxima sensorialitat, i unió amb el Tot. Tots els espiritualismes apel·len al procés místic, en les seves tres fases, ascètica, purgativa i unitiva , o fase de purificació, fase de conversió i fase d’unió a l’absolut.
Per MF, la realitat és mística ja que hi vivim en unió no diferenciada. La consciència metafísica el que fa, precisament, és trencar aquesta unió, aquest estat de continuïtat entre el jo i l’exterior, i fer aparèixer l’estranyesa , la infamiliaritat de la consciència amb la resta dels fenòmens, o Realitat. Al final del viatge metafísic, o interpel·lació de la Realitat, resulta ser altre cop l’estat místic, o “siesta evidencial”, però no de manera transcendent, sinó immediata i present, més enllà de la qual no hi ha res, perquè el present i el jo són una i sola cosa absoluta.

Nietzsche, Friederich (1844-1900). Filòsof de ruptura, que treballa en dues direccions oposades i complementàries: enfonsar el llegat del cristianisme, com a metafísica de la repressió, i construir una nova consciència de l’ésser a partir del vitalisme i la passió de ser, com a espai de la llibertat de ser. Malgrat que part dels seus postulats van ser utilitzats pels nazis, i que ha estat titllat d’exagerat i hiperbòlic, d’asistemàtic i de grandiloqüent, apart de contradictori, la seva filosofia, o millor dit, el seu “filosofar”, moltes vegades aforístic, resulta una autèntica commoció reflexiva, amb un llenguatge alhora filosòfic, poètic i profètic. Cap dels moviments alliberadors de la persona, de l’individu, durant el Segle XX, es pot entendre sense la lectura de Nietzsche. Les seves múltiples cares, però, han permès que s’abusés dels seus textos i intencions. En realitat, Nietzsche no és un filòsof racionalista, sinó un poeta i pensador, un artista del pensament. Ell veu perfectament la trajectòria il·lusòria de la cultura i la religió occidental d’ençà dels grecs, tant del platonisme com del cristianisme, i en fa la crítica, fins al punt que decreta la mort de Déu al bell mig de la plaça pública, per boca del seu profeta Zarathustra. Però també fa la crítica de la Raó, en tant que racionalisme, que ha sotmès la vida, el vitalisme representat per Dionís, en l’origen de la cultura grega. Per ell el món va agafar un camí equivocat, producte del poder dels més dèbils ( i aquí és on ha estat manipulat), que no han estat capaços d’enfrontar-se a la vida tal com és, i l’han cobert de falsedats i de normes per protegir-se’n. Ell, per tant, crida a una nova vitalitat al descobert, la “transvaloració de tots els valors”, absolutament necessària per tornar la dignitat a l’ésser. Per fer-ho caldrà actuar amb una nova voluntat de poder, la dels forts (cal entendre forts d’esperit, no d’armes o violència), de manera que l’ésser humà, encara a mig fer, s’acabi de fer a través d’una consciència pròpia i sense mentides, la del sobrehumà (que no superhome), que estarà més enllà del bé i del mal, en el sentit cristià, ja que serà un ésser ètic.

Per altre banda, Nietzsche, no essent el primer (Hegel ja havia declarat feia temps que Déu havia mort, entre altres precursors del nihilisme), és el que més clarament veu la necessària arribada del Nihilisme a la cultura occidental, producte de la caiguda de tots els falsos mites, i de la multiplicitat relativista futura. El nihilisme ve per ell mateix quan cauen tots el valors, i els valors cauen quan són falsos Però el Nihilisme també suposa una nova possibilitat de relacionar-se amb la Realitat, des de la consciència del No-Res.
També declara la possibilitat de l’Etern Retorn, amb la qual cosa indica que el nou ésser lliure estima tant la vida, que no cerca cap paradís ni cap món d’idees per afirmar-se, sinó que fa cada cosa ara i aquí com si volés que es repetís eternament , perquè eternament el que tenim és l’ara i aquí del Real existent. O sigui que l’Etern Retorn és una metafísica (tot és aquí), i una ètica (no facis aquí res que no volguessis repetir). Aquest concepte ha estat enormement malinterpretat, igual que el de la voluntat de poder . Però el fet és que Nietzsche, que filosofava “a cops de martell”, segons diu, resulta un provocador, per l’estil, el to i les imatges que utilitza. És, pero, el gran pensador del segle XX, l’obra del qual traspassarà durant molts anys la seva època, cosa que no es pot dir d’altres.

Nihilisme: corrent de fons moderna, que ja dóna símptomes en el Romanticisme, i que creua tota l’evolució del pensament dels segles XIX i XX, que es pot resumir com la progressiva consciència de l’ésser de la seva absoluta soledat metafísica dins de l’existència, amb la conseqüent desvalorització de tots els valors. El nihilisme suposa la pèrdua de tota capacitat espiritualista i transcendent. En l’univers físic de la cosmologia moderna, segons Franco Volpi (El nihilismo,Siruela, Madrid, 2007), “el hombre ya no puede habitar y sentirse en su casa como en el cosmos antiguo y medieval (…) el hombre está solo consigo mismo. Existe sin patria” (p. 22). El primer nihilista confés fou Max Stirner, mort el 1856, que en el seu llibre L’únic i la seva propietat (1844), afirma que la vida no té cap sentit, ja que tot es basa en el no-res, de la qual ell mateix, com a creador, ho crea tot. Altres nihilistes confesos són Eduard Von Hartmann, Julius Bansern o Philipp Mainländer, el qual creu que la única cosa en sí és la voluntat de mort. Mainländer va escriure La filosofia de la redenció, que va editar el 1873, i la nit del 31 de Març, un cop imprès el llibre, als 34 anys, es va penjar per demostrar que vida i pensament han de ser una mateixa cosa. També és un important nihilista Paul Borget (1852-1935). Nietzsche resulta ser el nihilista més conegut (veure el text Història d’un error, Part Primera), arribant a la conclusió que abolint el món vertader ( que era fals), hem abolit també el món aparent (que no podem fonamentar). Però Nietzsche fa un intent de superació del nihilisme, producte de la negació del platonisme, apostant pel vitalisme de l’esperit fort, i traient el caràcter d’apariència del món sensible, tot i que és plenament conscient que no existeix el món vertader. Amb tot afirma que el nihilisme extrem crea un espai, ja que deixa l’ésser a la “intempèrie”. És aquí on ha d’actuar la voluntat de poder, necessària perquè el sobrehumà pugui suportar aquesta eterna repetició de la mecànica existencial sense sentit. L’etern retorn, és a dir, la voluntat ètica del viure, permetrà superar la consciència nihilista. Segons Gottfried Benn, del nihilisme ja ho va dir tot Nietzsche, i la resta és exegesi. També Max Weber, Ernst Jünger i en part el Heidegger final, seran nihilistes. Molts altres autors, i també dins la corrent existencialista, hi viu el nihilisme, que resulta, com el platonisme abans, indefugible, per passiva o per activa. El buit de la metafísica i de la veritat ens porta a aquell punt en que “l’àngel, la mosca i l’ànima són el mateix”, segons Meister Eckhart (p.133, ob.cit.) La majoria d’autors veuen l’origen del nihilisme en la desacralització de la realitat que provoquen la Ciència i la Tècnica.
Molt interessant són les idees de Emmanuele Severino, que comença a publicar el 1950 i encara treu textos (p.175 en endavant, ob.cit.), un neoparmenideísta, pel qual l’asseveració de Parmènides l’ésser és i el no-ésser no és , presenta una plena actualitat, ja que el nihilisme, igual que el teísme, el que fan és separar l’ésser del propi ésser, abocant-lo a la transcendència o al no-res, per lo qual tot vé de fora o tot està abocat a no-res. Així que per ell, després de Parmènides, tota la cultura occidental ha estat nihilista, i ara encara més perquè la tècnica crea de res i al mateix temps ho torna tot al no-res al destruir. Ell vol, com Nietzsche o Macedonio, afegim, estar a la llum del dia de l’ésser, que és, de manera immutable. La filosofia ha de ser el discurs d’allò incontrovertible, allò que l’ésser és per necessitat i aparició incontestada. Qualsevol altre actitud, afirma, és nihilista.
En qualsevol cas el nihilisme és la pregunta per l’engany i per la veritat sense engany, encara que aquesta veritat sigui negativa. I ens ensenya que no som res ni ningú.

Ockham, Guillem d’(1280/1288-1349) : inici de l’empirisme que portarà fins a Hume. Nega la possibilitat d’assolir un sistema global de coneixement; nega l’existència d’un àmbit comú a la raó i a la fe; per ell, l’existència de Déu no es demostrable racionalment. Formula el principi del nominalisme, pel qual tota existència és singular, individual, negant la realitat d’allò universal, que és producte de la ment humana, pur nom o concepte. El coneixement ve d’allò immediat i present. És conegut per l’anomenada “navalla d’Ockham” o principi d’economia, que diu: “Entia non sunt multiplicanda praeter necesitatem”, és a dir, no s’han de multiplicar els ens sense necessitat, ja que si una cosa es pot explicar sense suposar una entitat hipotètica, no hi ha cap motiu per suposar-la. Tota explicació ha de tendir a la simplicitat de causes, factors o variables. Separa, per tant, la ciència de la teologia, i permet l’inici del filosofar lliure obert a la raó.
 

Ontologia: terme que no va ser usat fins el segle XVII (Rudolf Goclenius, 1613), per determinar la part de la metafísica que es refereix a l’explicació i forma de l’ésser i els ens, per oposició a la teologia, que cerca la causa primera o Déu, diferència que ja havia assenyalat Aristòtil al diferenciar “l’ésser com a ésser” de “l’ens com a ens”.

Parménides (S.VI-V aC, aprox.515/510 neix).Posterior a Heràclit, inicia una segona etapa en els presocràtics. Primer a fer ontologia. Escriu el poema de l’Ésser, de 154 versos hexamètrics, dividits en dues parts i un proemi de 32 versos. La primera part és la via de la veritat i la segona la via de la opinió (o sigui, de la falsa veritat). Tot això li és revelat per una deesa, després de ser raptat per ens divins i passar, endut per un carro, la porta de la justícia (diké).Allí declara com a únic camí de coneixement que “L’ésser és i el no-ésser no és”, i que “res pot passar de l’ésser al no-ésser i al revés”, i també que “ és el mateix el pensar que l’ésser” (en el sentit que el que no pot ser pensat no pot existir). L’ésser és increat, únic, etern (en el sentit que no ve d’enlloc i no va enlloc ni ha estat creat del no res- dit segons MF , és “autoexistent increat”). L’ésser és immòbil i immutable, ja que no es pot moure fora del ser (on, en què?) i no pot canviar, ja que si ho fes deixaria de ser el que és, o no seria.(fort paral·lelisme amb la metafísica de Machado). Per les mateixes raons no té principi ni fi. La multiplicitat, el canvi i el moviment no es donen realment, són productes dels errors de la nostra percepció, pura apariència, “noms instituïts pels homes en la seva credulitat”. La via de la opinió, o tercera part del poema, sembla una justificació de perquè veiem només les apariències de la realitat i no el saber vertader de la via de la veritat. Hi hauria, segons això, una diferència entre ésser ens, o coses que si que canvien. L’ésser, veritablement és un i immutable, sense espai i sense temps. (aquí cal fer notar com la primera via justifica la metafísica empírica, i la segona la metafísica idealista, sense que Parmènides, evidentment, s’ho proposés) La veritat només pot ser assolida a través del pensament. Rebutja l’existència del no res, car si existís, deixaria de ser “no-res” per ser “alguna cosa”. Tot es troba en “l’esfera de l’ésser” tancada des de sempre i per sempre, car “Pensar i Ésser son una i la mateixa realitat”,”el principis de l’Ésser són els principis del Pensar”, “El pensar, quan es posa a parlar, ha de parlar de l’Ésser” i “al pensar sempre en trobaràs expressant-se en Ésser” . També que “no cal témer que ningú provi mai que el que és no és”; “necessàriament cal abandonar el camí impensable i innombrable, ja que no és el camí vertader, i emprendre l’altre que és el real. Perquè, com hauria començat en el passat? Si ha començat, no és. I el mateix si ha de començar un dia” , “Ja que té un límit, l’ésser està acabat per tot arreu, semblant a la massa d’una esfera arrodonida, que s’equilibra sí mateixa per tot arreu(…) igual per tots cantons es troba en els seus límits”; “Jo et narro aquest ordenament còsmic com un tot coherent, de manera que la opinió d’algun dels mortals mai et superi”.
Ha estat molt discutit el valor del terme és (esti) en l’afirmació parmenideana, com a valor copulatiu (és això), com a valor existencial (existeix) o com a valor de veritat (és veritat), i segons la interpretació, el poema de Parmènides ha estat utilitzat per uns i altres, i rebutjat per Plató, que creu que l’ésser és el saber, el no-ésser l’ignorància, i que hi ha una tercera cosa, l’esdevenir, que és la creença.
S’ha oposat Parmènides a Heràclit, cosa bastant falsa, ja que Heràclit també va reivindicar un estat superior fixa, anomenat logos.

Pico de la Mirandola, Giovanni (1463-1494), “De dignitate hominis”, introducció a les 900 tesis, amb les quals, als 23 anys, va desafiar la jerarquia catòlica reclamant el dret a la discrepància, el respecte per les diversitats culturals i religioses i el dret al creixement i enriquiment de la vida a partir de la diferència. En una de les tesis, declara que Déu, a diferència de les altres criatures, no va posar límits als homes, ja que li va atorgar el lliure albir.

Plató (427-347) Deixeble de Cràtil i de Sócrates, mestre d’Aristòtil.La realitat , per Plató, està en un altre lloc, el de les idees pures, el món intel·ligible, i aquí tenim només una forma impura, la del món sensible. Les idees són el paradigma de les coses, i el seu lloc es troba entre l’ésser i el no-ésser. Són anteriors a les coses. Estrictament, només elles són. El que veiem són còpies. Les idees es troben a través de l’exercici rigurós de la dialèctica, ja que tenim una record (anamnesis) de les idees eternes que ens són transmeses des del naixement a través de la immortalitat de l’ànima. El raonament, per tant, és una capacitat universal de tots els éssers humans. Així que el coneixement s’hi pot arribar a través del llenguatge, ja que l’abstracte món de les idees té la seva expressió en paraules i conceptes (MF en dirà “puro verbalismo”).
Per Plató, l’ànima (psiqué) és el principi de vida del cos i està separada d’ell, i existeix abans que el cos, que és quan va conèixer (metempsicosi) el món de veritat, o de les Idees. El platonisme va ser ben aprofitat per l’Esglèsia (S.Agustí), i també per Racionalisme (Idees), i ha impregnat tota la cultura occidental, juntament amb l’aristotelisme, fins pràcticament l’arribada de Nietzsche, el discurs del qual obre la llauna de l’encanteri de la Idea platònica i la Substància aristotèlica.

Presocràtics: denominació d’un conjunt de filòsofs-poetes anteriors o contemporanis de Sòcrates, dedicats a cercar l’essència i origen del món. Fou el 1903, amb la publicació dels Fragmente der Vorsokratiker de Hermann Diels, que el nom va fer fortuna. Són els primers que intenten cerca una solució racional i no mítica. Es poden dividir en “monistes”, ja que tot ve d’una sola essència, o “pluralistes”. Entre els primers destaquen Heràclit i Parmènides, i entre els segons, Demòcrit, el primer que formula la teoria de l’àtom.

Religió, religions: sistemes imaginatius organitzats de transcendència metafísica, aplicats a la vida real com a mètode de control i poder secular, amb base mítica i definició moral, sovint absurda.

Renouvier, Charles (1815 –1903), metafísic francès mort a Prades de Conflent, que determina que en la mesura que els problemes de la metafísica escapen a la raó, han de ser declarats insolubles. Qualsevol experiència imaginada és una quimera. El nostre coneixement no va més enllà dels fenòmens darrera dels fenòmens no hi ha “coses-en-si”. No hi ha altre coneixement que el que ens permet l’experiència sensible. La llibertat és el vertigen metafísic.
Pot ser considerat el pare de la metafísica negativa, és a dir, la única metafísica autèntica, la que no es pot fer.
 

Sartre, Jean Paul (1905-1980)Veure apunts i documentació sessions 6 i 7 Part segona.

Sensació: únic estat de l’ànima, o de l’ésser, segons MF i Pessoa, entre altres. Manera de l’ésser de ser en relació a ell i a allò que ve d’un exterior a ell. Es produeix en els òrgans sensitius de l’ésser, a través de les connexions nervioses que van al cervell. La realitat són sensacions, segons la metafísica empirista radical.

Siesta evidencial: metàfora de MF, per la qual la realitat no està oculta en cap clau xifrada o en cap transcendència, sinó que està a la vista, de manera absoluta per nosaltres. Segons ell, és el moment del tancar els ulls sota el sol d’un migdia estival, ajagut sobre la sorra, quan sents reverberar la realitat tota.
 

Schopenhauer (1788-1860), segueix la filosofia de Kant i al mateix temps en fa la crítica. Contrari a Hegel, incorpora influències budistes i hinduistes. La seva obra fonamental és El món com a voluntat i representació (1819), tot i que només va ser reconegut quan van tenir èxit els fragments i assaigs publicats sota el nom de Parerga i Parapilómena (1851). Contra la idea kantiana de que no es pot conèixer la “cosa-en-si”, Schopenhauer ho afirma en la “voluntat” o “voluntat de viure”, com a principi metafísic, que es troba en el fenomen mateixos, que en són la “representació”. Per tant, la voluntat s’expressa en totes les coses, arribant al grau màxim en l’ésser, a través de la consciència, que és allò que normalment coneixem per voluntat. Aquest concepte no és buit, segons ell, ja que representa allò més real, el nucli de la realitat mateixa.
En l’ésser, però, aquesta voluntat s’expressa en desig continu, insatisfet, i per això la vida és sofriment , el qual si es pot superar, es converteix en avorriment, tedi, i al final, en tragèdia. De manera, que paradoxalment, allò que dóna la vida, a l’ésser li treu, ja que per estar bé, cal fugir del món, sigui contemplant (estètica), sigui compadint (ètica), sigui autonegant-se (ascètica). Resulta, doncs, una visió pessimista. La naturalesa és cega. Cada humà és un món d’egoisme bàsic. La racionalitat tan sols és la manera dels humans d’entendre’s, però no assoleix categoria metafísica. La tragèdia poètica és l’art més elevat, ja que explica l’error inassumible de l’existència (coincideix en això amb l’estètica de MF). El món i tot és no-res. Així conclou al final del seu llibre, que “el fenomen major, més important i significatiu que el món pot mostrar no és el de qui conquesta el món sinó el de qui el supera”. Així que la negació de la voluntat de viure ( no pas el suïcidi, que és fugida) és l’únic acte lliure.
Per altre banda, és un dels primers que es declara ateu.

Sòcrates (470-399),va viure fins els setanta anys i no va deixar res escrit. Plató va escriure els seu pensament, però no és fiable, ja que Xenofont, en la seva Apologia de Sócrates en dóna una versió diferent. És el creador de la “maièutica”, o mètode dialèctic que a partir de la inscripció de l’oracle de Delfos “coneix-te a tu mateix”, utilitza el raonament inductiu i les definicions universals, mètode que comença amb la pregunta “què és?”, i continua revelant la ignorància de l’interlocutor, a través de la ironia, i portant el descobriment de la veritat a través d’un seguit de preguntes, fins que es troba el concepte i el saber. L’objectiu és l’educació de l’home per a conèixer el bé, que per Sòcrates és el mateix que fer el bé, evitant enganyar-se a si mateix. També foren deixebles seus Antístenes, Arístip de Cirene i Euclides, i tots en donaren versions diferents. A manera d’ironia, feia servir la frase “només sé que no sé res“, per tal de fer notar els errors en els seus interlocutors. En general, segons Plató, s’oposava tant a la ignorància com al coneixement dels savis. Aquesta actitud li va costar la vida, obligat a ingerir cicuta per un tribunal atenenc, acusat de no reconèixer els déus i de corrompre a la joventut.
 

Sorpresa de ser (“asombro de ser”): procés inicial del fet filosòfic, pel qual, ja des dels presocràtics, es pregunta “què és això que és”. Per MF, experiència de la consciència d’infamiliaritat amb l’existència, que li revela el problema o estat metafísic de l’Ésser i la Realitat. Sense aquesta experiència, sentida com a visió, no es pot entendre res en metafísica.

Spinoza, Baruch (1632-1677). Déu el món són la mateixa cosa; fenòmens i pensaments són les “maneres” de Déu en extensió, com a forma finita del Déu infinit. No hi ha dualitat cos-ànima, ja que l’home és cos i ment alhora com a part d’una substància universal amb infinites maneres i infinits atributs. Tot està determinat, per la qual cosa la llibertat només apareix quan l’ésser humà accepta que tot està determinat; la llibertat no depèn de la voluntat, sinó del coneixement intel·lectual. Afirma que els valors son creacions humanes arbitràries.

Substància: element primordial de tot ens, que sustenta la realitat, segons Aristòtil. Propietat permanent dels fenòmens o coses, inclòs l’ésser, més enllà del canvi l i la pluralitat i el temps. Base epistemològica de la Tesis Realista.

Tesis realista. Filosofia del comú de la gent i de la majoria de filòsofs racionalistes ( i alguns teistes), segons la qual la realitat existeix, i a més a més té causalitat, ordre i necessitat i per tant una causa primera. Supòsit de treball pràctic de la ciència.

Tomás d’Aquino (1225-1274).Napolità. Teòleg, Doctor de l’Església, pare de l’Escola Tomista i conegut també amb el sobrenom de “Doctor Angèlic”. Dins d’una obra molt extensa, destaca la Summa Theologica (1265-1272), en la qual postula cinc vies per demostrar l’existència de Déu. La seva influència posterior ha estat immensa i, de fet, la seva doctrina ha estat el pensament oficial de l’Església durant segles. Recull en la seva obra el pensament de Plató, Aristòtil i d’Agustí d’Hipona, l’altre pare de l’església, però també d’Avicena i d’Averroes, del món musulmà. Realitza, per tant, una síntesis hiperbòlica. La Summa Theologica és de lectura obligada per tots aquells que vulguin esbrinar fins a quin punt es pot arribar en la imaginació, o també per aquells que vulguin esbrinar fins a quin punt amb la imaginació (ordenada, sistematitzada i aplicada amb poder) es pot fer mal a les persones.

Witggenstein, Ludwig (1889-1951), filòsof austríac però nacionalitzat britànic, fou professor a Oxford, i deixeble de Bertrand Russell a Cambridge. El primer llibre que va públicar, i únic en vida, va ser el Tractatus Logico-Philosophicus (1922), del qual ell va renegar en una segona època, però que és la seva principal aportació al positivisme, corrent que el va imitar, i a la metafísica. En principi és un llibre sobre la Lógica, fet a través de proposicions, ja que els límits del llenguatge, ens diu, són els límits del meu món (5.6). El llenguatge funciona com una maqueta, cada peça de la qual representa un objecte. Així el món serà vertader o fals segons la lògica de la proposició en relació als objectes. Però en qualsevol cas, tots proposició pot ser lògica, independentment de que sigui vertadera o falsa. Tota realitat, però, serà només aquella que podem descriure amb el llenguatge.

Al final de llibre, però, quan arribem a la proposició 6.522 afirma: “L’inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic”, i en la següent diu que de fet la filosofia només pot dir proposicions de ciència natural- quelcom, diu, que no té res a veure amb la filosofia. I en la penúltima, la 6.54 declara: “Les meves proposicions són il·luminadores quan aquell qui m’entén les reconeix, al final,, com a insensates, quan ell, gràcies a elles –pujant-hi – s’ha enfilat més amunt d’elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l’escala després d’haver-s’hi enfilat). Ha de superar aquestes proposicions, llavors veurà el món correctament.” . I acaba amb la més famosa de les proposicions: D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”. És a dir, clou, d’un sol gest, la filosofia, i ens deixa davant de l’absolut present, o metafísic, que és místic.

Segons ell, el sentit últim del llibre és ètic. Ja que només es pot parlar d’allò ètic. D’allò metafísic no se’n pot dir res. Després es va dedicar a contradir-se en relació al valor de llenguatge, per la qual cosa es parla de un Wittgenstein 1 i un Wittgenstein 2, a partir de les Investigacions filosòfiques. De Metafísica, segons sembla, no en va tornar a parlar. D’Ètica si.

Veritat: Qüestió irresoluble en Metafísica. Qüestió essencial en Ètica. Però si no hi ha base metafísica, no hi ha veritat (veure “Apunt Metafísica I”, Part Segona).

Visió: propietat necessària per l’est l’estat místic, per la qual hom sap una cosa sense haver-la pensat o raonat o deduït o induït, a través de la pura sensació o consciència sensible. Propietat de la intuïció, per poder bastir un pensament, o de la lògica poètica, contrària a la lògica aristotèlica o racionalista. Estat de consciència immanent i no explicable amb el llenguatge. Estat poètic de l’ésser, només explicable amb el símbol o amb la metàfora. L’autèntica visió només arriba després d’un estat ascètic o de treball interior. Qualsevol altre visió ha de ser atribuïda a les drogues o a l’egolatria, o a les dues coses alhora. Sovint, tot plegat, és falsa visió, de la mateixa manera que hi ha, sovint també, falsos raonaments. Per MF, el coneixement metafísic negatiu és una visió.