El límit

Apunts i textos relacionats i de consulta amb aquest apunt:

– Historia d’un error, Friedrich Nietzsche, text/ J.Jubert
– La Societat del Límit, apunt, JMa Uyà
– El què fer en la Societat del Límit, apunt, JMa Uyà
– Metafísica I, II i II, apunts, JMa Uyà
– Glossari Metafísica, JMa Uyà
– Ciència, apunts 1, 2, 3, 4, J.Jubert
– In-Teoria del Límit, apunt, JMa UYà
– Mapa conceptual-real de la in-teoria del Límit, apunt, JMa Uyà
– Repàs de Metafísica, apunt, JMa
– Definicions mínimes (im)pertinents / J.Jubert
– Definicions mínimes Metafísica/ JMa
– El “flâneur” a la finestra/ JMa
– Carta oberta a JMa / J.Jubert
– Charles Renouvier (1815-1903) /J.Jubert
– D’allò humà incomprensible, apunt, JMa Uyà

Hi ha límit? “Le pas au-delà”, el pas no-més enllà, deia Maurice Blanchot. Hi ha un “límit” perceptual? És això un “fet” d’ordre ontològic, que diria Miquel Bauçà? O, tal com va ideà Juan David García Bacca, filòsof castellà a l’exili, ens “transfinitem”? És a dir, cada cop que arribem a “veure” quelcom no vist abans, ens translimitem, tal com el mateix Bauçà proposa en el seu programa de neteja del passat, i de realitat de El Canvi?

Podríem considerar que el pas de Mythos a Logos, i de Logos a la Intempèrie metafísica és, efectivament, una “translimitació”. L’ésser no ha estat sempre instal·lat en el mateix “punt”. L’ésser canvia. Va deixar la naturalesa, en l’animisme; després els déus de les mitologies; va aprofundir en la raó, va fer la ciència i la tècnica; però d’ençà dels romàntics ha conegut la bogeria i la irracionalitat, fins que en el límit d’una cosa i altre, s’ha desprès de la projecció metafísica, que era purament imaginativa, fos racional o idealista, i s’ha trobat a la intempèrie. És un límit absolut? No ho podem contestar. Estem en el canvi. ¿I hauria una fase quarta, una quarta reflexió del “jo”, més enllà de la tercera, que ens afirma Macedonio Fernández, un jo que sàpiga veure el jo metafísic que està mirant com el jo racional mira al jo mític?

No parlem d’esperances ni de desesperances. Les edats de l’ésser, com les de les persones individuals, són plenes en elles mateixes. Ningú pot retornar a la infància, ni l’ésser al mite de l’edat d’or. El procés de consciència de l’ésser és un fet. No podem respondre afirmativament la pregunta anterior. Però tampoc la podem negar. En aquest curs ens hem imposat de saber què ens ha passat, com hem arribat a l’evidència, ara i aquí, del límit i la Intempèrie metafísica a l’edat moderna. En el transcurs de l’estudi i anàlisi de cada autor o creador, hem fet el camí cap a una demostració probable. Les tesis o obres finals de Mallarmé, Duchamp, Blanchot, Macedonio Fernández o Miquel Bauçà, entre d’altres, ens hi porten. Hem despullat l’ésser i no hem trobat res que no sigui la seva existència en el jo, individual. Hem vist tot el que es podia veure. Hem vist anorreats tots el sistemes, el sagrat i el racional, l’imaginat i l’intuït. I amb Bauçà hem entès El Canvi, ens n’hem adonat. Però ni ell vol dir-ne, ara i aquí, res més. No més enllà.

Però podem sospitar (i fer, dia a dia, des de l’atenció i la impecabilitat), aquest treball del cervell que albira Bauçà, aquesta neteja de l’ancestre, d’allò podrit, biològic, estult i gregari, perquè cabalment el desmantellament metafísic ja és un fet en la societat hipermoderna. En la retòrica de Nietzsche, estem fent la transvaloració de tots els valors, i el que apareix és, racional i creatiu alhora, un “sobrehumà” de la consciència no dita ni vista abans. Que això ens esdevingui com un desert conceptual i imaginatiu no ens ha de fer por, ben al revés. Estem condemnats a ser lliures dins el límit de nosaltres mateixos, com va veure Sartre. I en aquest ser lliures ens hem de revoltar per a la consciència ètica, en termes de Camús. No ho sabíem, i ja ho sabem. El sobrehumà ja reconeix plenament la seva etapa i essència biològica, i la coneix, i el seu desfici ple de deliris de la seva humanitat. Però sense saber-ho ha anat més enllà, vers la seva major (no sabem si completa) dimensió metafísica, on, ara per ara, s’hi troba en procés. Biologia, humanitat i metafísica (consciència), es sobreposen, igual que en el cervell es sobreposen els seus diversos desenvolupaments. Així l’ésser porta dins seu tots els seus naixements anteriors i l’actual desvetllament metafísic. I tot es produeix i és possible al mateix moment, a cada moment.

El treball existeix. Miquel Bauçà i Macedonio Fernández afirmen que l’ànima és immortal i que la mort no existeix. Segles de debats es poden acabar en aquesta lògica clara: la mort no és, i la vida és mentre és. Així que l’ànima, allò que conforma el jo com a estat de sensació vivent, no mor mai, car mentre és viva no ha mort, i quan sigui morta, no ho sabrà, per tant l’existència de l’ésser és immortal. Pot semblar simple, però és que és simple. Ens havíem perdut pels camins de la imaginació, dels llenguatge i de la política (poder) a través del llenguatge. Ho hem superat. L’alliberament de les servituds ens ha alliberat també, sense saber-ho, de les creences. La lògica del botiguer, pràctica i concreta, ha netejat la metafísica de totes les projeccions. La societat hipermoderna, completament confinada al seu benestar immediat, multiplicada gràcies a les seves xarxes de comunicacions, ha extès sense voler-ho, de manera no apresa ni pensada, la capacitat de coneixement, com si hagués extès en el seu cervell social, les ramificacions i connexions fins a un grau superior. Que el resultat sigui no saber res no és cap mala notícia. “Magnífic”, hagués dit Miquel Bauçà. Perquè hi ha menys mentida i menys control. L’individu pot fer i esdevenir coses impensables segles enrere. Que no ho sàpiga no importa gens. Que l’apariència sigui de més control i de més confusió, és tant sols una apariència. Els nens viuen ja en un ordre digital i tenen amics a Austràlia. No sabem si això està bé o no. És un fet.

No cal esperar res. Això tampoc ho sabíem. No és una actitud cínica o escèptica. No és una idea que s’oposa a una altre. No cal esperar res més enllà del què som. Ara això tothom ja ho sap. I viu amb això perfectament.

Aquest és el procés. Fer neteja, diu Bauçà, pur verbalisme, diu Macedonio, error diu Cioran. La situació ontològica de l’home metafísic ( i biològic i humà) és realment nova, com si hagué entès els errors de joventut. Nen, s’ho creia tot; adolescent, ho volia saber i tenir tot; adult, ha entès que no sap res, que no creu en res i que no pot tenir res. I és així que moltes compulsions, delers, patiments i aberracions se li fan clares als ulls, i ja no deleja com abans; és a dir, ha comprès. Ara li queda digerir i recrear-se sobre aquest nou horitzó ontològic que és el no-saber. Que això es vegi o no en l’actual societat hipermoderna no ens ha de preocupar, perquè les coses passen més enllà de nosaltres, encara que siguem nosaltres a qui ens passen. La realitat no és demostrable ni comprovable metafísicament. Però és, necessariament, si decideixes seguir viu, vivible. I ara sabem una altre cosa: que nomès la vivència ètica és humana. Que es faci servir o no tampoc no ens ha de preocupar. No hi ha cap altre defensa per l’ésser; ell decideix, sigui el que sigui allò que decideixi o que no decideixi. Per ell va.

I per ell va dins la societat tècnica hipermoderna. Cada cop més tècnica i artificial, cada cop menys natural. Però no pot deixar de fer-ho, de manera imparable, urgent, necessària. No ho sap, però actúa. No pot deixar de fer-ho. Si es parés a meditar, s’enfonsaria com una nova Atlàntida. Ha de seguir, compulsivament i tecnològica. Endisant-se més i més en el camí de l’artificialitat.

Greu paradoxa, greu ambivalència. La societat que canvia és una societat ignorant, i ignorant d’allò que canvia, però només des de la ignorància pot seguir. Perquè el no-saber la constitueix. Estem en procés. L’home metafísic, encara ignorant que ho és, no pot pas retornar al primitivisme, a l’ordre Natural. Ja hi va patir prou. La Natura no diu res, és. És el “gran silenci” de Machado. L’ésser s’hi està emancipant, amb molta dificultat. Però la seva carrera, exaltada, prometeica, no té alternativa. Així que aquesta alta consciència de la intempèrie conviu, necessita, viu de, el frenesí tecnològic i la societat materialista. Això tampoc ho sabíem. No ens imaginàvem que el present esdevindria metafísic i materialista alhora, anímic i desespiritualitzat alhora, conscient i inconscient alhora. Per això trobem en aquesta mateixa societat tota mena d’extrems, no pas com a contradicció, que ho semblaria, sinó com a constituent. Perquè estem extremats, estem en el Límit.

Aquells savis grecs rumiaven sota el pòrtic gaudint de la suau brisa mediterrània i sentint el soroll dels ramats. L’home metafísic ho fa connectat a la realitat per fils invisibles que, però, també són realitat. Percebem, sabem, utilitzem, a causa de la Ciència, allò que els savis grecs van imaginar, intuir, deduir. La llei de la realitat de l’ésser, per tant, és variable, i canvia. El efectes i comportaments quàntics de la realitat encara ens són desconeguts, però com els savis grecs, ara som nosaltres qui els intuïm. Hi ha, sempre, més realitat. Això tampoc ho sabíem. O sigui que la nostra ignorància creix a mesura que sabem, tal com sempre han sabut el homes de veritable pensament. Però ara és tota la societat qui s’hi enfronta en el seu viure diari. Allò que ara un pare sap, no serveix per allò que el fill ha de ser.

La dicotomia filosofia-ciència ha desaparegut per a l’home metafísic.: era un més dels errors. Tot porta al mateix punt, col·labora, acaba dient el mateix. La filosofia, com a mètode a través del llenguatge pur i la idea, ha mort. La Ciència treballa en el seu límit. I el coneixement només s’alimenta d’allò que veu, que es veu, del Real, que És, es vulgui veure o no.

I el Coneixement s’ha observat , viu ja, en el Límit. En el nou límit del jo metafísic, que ja se sap únic, increat, inexplicat, absolut, però existent. Ha llençat la moral a les escombraries, peró s’ha topat amb la feina ètica. Sol entre els fenòmens, ell també fenomen, i entre els altres, fenòmens igualment. Però existent. I ha deixat de cercar el sentit de les coses, perquè s’ha adonat que era, és , una tasca pueril. Ara mira, observa, decideix, actua. Perquè l’home metafísica està en l’Ésser més que mai. Viu i existeix en l’ésser sabent-se ésser, i coneixent l’abisme metafísic (no-res) i el límit (no saber, no poder saber). En la sopa original de la Tecnologia i la societat urbana dels segles XX i XXI, després de diverses convulsions, errors , viaranys i metamorfosis, ha emergit en aquesta consciència precària però neta.

I igual que ha deixar enrere el teísme o el racionalisme totalitzador, ho ha fet, ho està fent amb el nihilisme, autèntica corrent de fons dels segles XIX i XX. Ben cert que igual que la biologia i la humanitat no es poden deixar enrera, Déu i el No-Res tampoc es poden deixar enrere: es porten i es suporten. Però es tracta d’una altre “estat de consciència” i d’una altre “estat d’ànim” amb què es porten i es suporten ambdues irrealitats metafísiques, car l’ésser és existent, i no pas cap altre cosa. L’home metafísic pot restar perplex, però no està ni il·lusionat ni desil·lusionat, car tal com indica Macedonio, optimisme i pessimisme no tenen metafísicament cap sentit, són errors, categories inservibles. Això tampoc ho sabíem, però ens hem tret una gran pes de sobre. Tot nihilista era un optimista ben informat. I tot optimista era un idealista mal informat. Ambdós eren perillosos, un perquè ens portava a la desesperació; l’altre perquè ens portava a l’Error. Un i altre finalment, acabaven ressentits amb l’existència, car res es confirmava realment.

Cap ressentiment per a l’home metafísic. El passat s’esborra. No cal guardar la memòria del coneixement perdut, perquè no hi ha cap pèrdua, car cada pèrdua ha resultat ser un guany.Perquè allò que es pensava ser una pèrdua era en realitat un error d’apreciació, un desig imaginatiu, res Real. Una altre cosa que no sabíem. I tampoc sabíem que el temps no es perd ni es guanya mai . Perquè tot és present por a l’home metafísic : “hoy es siempre todavía” ens va dir Machado. Cap passat és de lamentar, i cap futur hi ha a desitjar. L’ésser és sempre ara i aquí. Tot allò que es guarda es podreix. Tot allò que es projecta és error.

L’home metafísic està en el present del seu límit consciencial, i a la intempèrie de si mateix. Fora del que era, essent imperceptiblement el que ja és i no sabem que serà, en canvi continu. No recerca, no desitja, no espera. Actua, car només pot ser ètic, per mal o per bé, que no ho sap, o només ho va sabent sense arribar mai a saber-ho. Només actuant sabrà, decidirà si és ètic. És a dir, completament responsable del què fa. No hi ha Pare. Només hi ha Jo. El teu jo.

Estranya situació, (encara?) (massa?) tendre per dir-la. No pas vertadera, ni millor ni pitjor. Real, simplement, potser per primer cop per a l’Ésser, i no ho podem pas tampoc afirmar. Pot semblar massa. Tot pot semblar alguna cosa, i potser ho és. És, vist des d’abans, realment simple. El que era complicat era, fou, és en part encara, tot allò d’abans.
Però simple no vol dir fàcil ni banal; la més alta complexitat és simple. Pessoa ens ho digué a l’Ultimàtum, que l’ésser serà complex o no serà. Des de el seu estat d’humà animal, en estat d’inconsciència metafísica, amb un estat d’ànima tancat, manera en la qual trobem el 99% de la població, hi ha hagut alguns petits salts en el límit consciencial. L’estat d’humà suposa la consciència metafísica, la capacitat de contemplació de l’ésser essent en la realitat irreal de l’existència existint. Aquest estat ens pot dur al nihilisme, car veiem el no-res i el no-ésser. D’aquí la gran corrent de l’absurd i del sense sentit en l’època moderna. Però ho hem vist en Wittgenstein i en Macedonio, i encara al final amb Miquel Bauçà: hi ha una línia de salt de l’estat consciencial a un altre estat, autènticament místic, car s’adona de la unió absoluta de l’ésser, el jo, cada jo, amb el tot de l’ésser, extern i intern, real i apariencial. En aquest estat, el temps i la mort desapareixen, car tot és present en sempre existent. Llavors la llibertat, de manera inexplicable i inesperada, existeix en si mateixa en la consciència de l’ésser obert, que no deu res, que no espera res, que no sap res. Ja l’ésser és tant sols sensació (ànima) i cervell (govern de si mateix). Cap altre realitat l’infon i el confon (veure In-Teoria del Límit, apunt).

Hem arribat al límit obert. No és un joc de paraules, és un oximoron perceptual: només cada jo se’l pot notar en la seva percepció de la realitat. No hi ha doctrina, ni moral, ni cel ni infern. Tot això s’ha acabat. És un treball de la consciència perceptual, de la percepció conscient, després d’haver-se despullat de tot allò podrit que portava a sobre, tot allò que li van dir que era i tot allò que li van ensenyar, i tot allò que ha desitjat o pensat. “Deseserse”, en diu Macedonio Fernàndez. Doncs això.

Dins el límit de tot allò que no sabem, que és gairebé tot. (veure D’allò huma incomprensible, apunt)

JMa Uyà/ Març 2010. (Aula de 1A de Btx, 4 de Març del 2010, 9 a 10’30, IES de Celrà)