Cortázar

“No puede ser que estemos aquí para no poder ser” (Cap.18, pág.208)

El 1951, Julio Cortázar (1914 – 1984), aterra a París procedent de Buenos Aires. Ve becat pel govern francès, i ja no tornarà a marxar mai més de França. L’any 1963 dóna a l’impremta un text llarg, fragmentari, estrambòtic, que es ven com una novel·la titulada Rayuela. Té a prop de cinquanta anys, i només des dels trenta set ha començat a publicar contes i textos. Treballarà a partir de llavors, l’any 1952, com a traductor de la Unesco, i abans ha estat professor d’ensenyament mitjà a diverses escoles rurals argentines. Home plenament identificat amb l’argentinitat cultural i portenya, duu a dins seu una desubicació irònica, un culturalisme no ambiciós, una passió pel jazz, i una enorme melangia metafísica, barreja de tango i filosofia oriental, passada pel garbell d’una enorme desconfiança en el llenguatge i, paradoxalment, d’una vivència jove, dinàmica i oberta del propi fet d’existir. La novel·la, reflectint tot això, engrapa als lectors més atents dels anys seixanta, i en pocs anys es converteix en el Kerouak dels joves rebels europeus. Dins el context dels autors llatinoamericans que publiquen en aquells moments tantes obres d’impacte, Rayuela es converteix en el pol oposat a la fama creixent a França i a Europa, de Jorge Luis Borges, aclamat per tots els estructuralistes. Cortázar, malgrat tota la qüestió formal de la novel·la, es situa en la línia Sartre- Camús. La peripècia del protagonista, Horacio Oliveira, és metafísica i ètica. I la qüestió formal, també. Perquè mentre Borges encunya les paradoxes metafísiques com un art de domini verbal i estructural, Cortázar obre el text per tal d’alterar la vivència del lector i treure’l del seu paper passiu de “lector hembra”. Un i altre tenen un mestre no confessat, Macedonio Fernández. Borges l’esmenta com a mestre oral, que és com l’ha conegut. Cortázar, que no l’esmenta mai, que sapiguem, només n’ha pogut llegir fragments, però el que n’ha llegit li ha provocat un gruix d’idees que li permeten escriure la seva novel·la. I treu el mestre dins la novel·la, tapant-lo sota el nom de Morelli, un vell escriptor, autor de fragments excèntrics sobre el paper de l’autor, del lector i del treball literari, que té trasbalsat a tots els membres de El Club, és a dir, la colla d’arreplegats, falsos estudiants a París, que es troben per escoltar jazz (fer “discades”), fumar, beure alcohol, i xerrar de tot i del Tot, mentre usualment algun o altre veí els crida que baixin la música o dona cops misteriosos a les canonades.

Rayuela, capítol 41
Cortázar inicia la novel·la a París, i el centre i cor del text es situa a París, malgrat acaba (és un dir) a Buenos Aires. El primer capítol que escriu, molts anys abans de cloure el text, és el que serà el capítol 41. Tot lector de Rayuela no s’oblidarà mai d’aquest capítol. Cortázar és lector de Jarry, i en diverses ocasions en fa citació, i en tota l’obra cortazariana, Jarry hi és absolutament present, ja que Cortázar fa directament patafísica, normalment en la creació de situacions absurdes, inverosímils, però que els protagonistes es prenen amb tota la normalitat, tenint en conte que la situació és, això si, altament simbòlica, i l’absurditat tant sols és artificial. A El libro de Manuel (novel·la que ja formarà part de l’etapa més política de Cortázar, etapa que arrenca, com veurem, de l’etapa metafísica i patafísica de Rayuela, arrel del final que dóna a la novel·la), tres dels protagonistes, per qüestions diverses, queden aïllats dins la part central d’una font , que està rodejada d’un pam d’aigua. Doncs bé, durant diverses pàgines la situació és d’emergència absoluta, contant els mistos i els cigarrets que els queden, organitzant torns de guàrdia a la nit, etc. En un relat curt, publicat a Último round(México, 1969), el personatge es dedica, amb gran parafernàlia i escàndol de la portera dels pisos, a reduir l’habitació amb capses de cartró per tal d’observar com es mor un mosca molesta, en contes de matar-la d’un sol cop. Aquest tipus de situacions patafísiques formen part del teixit literari de Cortázar. Però la situació del capítol 41 de Rayuela lliga la situació patafísica amb la metafísica i l’amorosa, i obre el meló del que serà tota la novel·la.

Horacio Oliveira, recent retornat de París, està avorrit a davant de la finestra, redreçant uns claus torts que ha trobat per casualitat, mentre fa una calor infernal, i mentre la Gekrepten, l’antiga novia que l’ha esperat com una Penèlope mentre ell era a París, no torna del treball. Just en aquell moment, ja amb bastants dits inflats pels cops de martell que es dona cada vegada que el clau tort s’escorre dels dits quan ell pica, té desig de fer-se un mate, però descobreix que no té herba. Amb això que crida al Traveler, el seu amic de l’ànima, però també alter ego in-complementari, que està a l’altre banda del carrer estret, just al mateix tercer pis que ell, on viu amb la seva dona, la Talita, de la qual Horacio està enamoriscat, perquè li recorda molt, fins a confondre-la, a la Maga, la seva novia parisina. El Traveler treu el cap, i ell li demana que li tiri una mica d’herba pel mate i uns quants claus rectes. Un cop el Traveler té el paquet, s’atura indecís, perquè no està gens segur d’encertar la finestra, i és una pena que tot caigui al carrer, apart del perill dels claus, etc… llavors a l’Horacio se li acut una idea per tal d’evitar baixar els tres pisos, creuar el carrer, pujar els tres pisos, tornar a baixar… Es tracta de posar un tauló de banda a banda, precisament en té un al passadís que… però no arriba, i llavors el Traveler recorda que també té un tauló que… el treu, mentre treu el cap la Talita, que tot seguit es posa ajudar al Traveler a treure el tauló, però llavors veuen que no s’aguanten bé, i els falquen amb els armaris, els llits, cadires, cordes… tot i que això no els assegura que hi podran passar, perquè a la part del mig, on s’ajunten els taulons… Animen a la Talita, que pesa menys que ells dos, avanci fins a la meitat, i ajusti bé els taulons amb una corda, així que la pobre Talita, que porta només la tovallola que s’ha posat al sortir de la dutxa, puja al tauló, i avança molt a poc a poc, per la calor i el vertigen, mentre els altres dos fan tota mena de suposicions sobre l’èxit i els problemes de l’empresa; a sota el carrer ja hi ha veïnes que han tret la cadira, i nombrosos nens que juguen i criden per la nova atracció de circ, ja que la Talita i el Traveler treballen a un circ, i suposen que estan assajant un nou número. En això que arriba la Gekrepten, que ve enfadadíssima del dentista i de fer unes compres, i com si res comença a xerrar de tot, de manera que la conversa d’ella, l’Horacio, la Talita, el Traveler i els crits dels veïns resulta un calidoscopi excèntric, fins que finalment, després molts i variats episodis, com passar-li un barret per protegir-la del sol, la Talita aconsegueix llençar el paquet d’herba i claus a dins la pieza de l’Horacio, just quan aquest ja no vol el mate perquè la Gekrepten resulta que sense preguntar res a ningú ha preparat cafè amb llet, i ja se sap que són incompatibles , i el mate s’ha de prendre just en el moment que en tens el desig, i els claus no els volia per res concret, només per tenir claus rectes, perquè els torts no s’adrecen així com així… I llavors ve el moment culminant, quan la Talita, al mig dels taulons, no sap si avançar o retrocedir, i encara que és més fàcil avançar cap a l’Horacio, que li ha allargat la mà a només quaranta centímetres, ella prefereix tornar enrere, centímetre a centímetre, i entrar finalment cap a casa estirada pels braços del Traveler, mentre al carrer tothom crida per la vergonya d’haver estat ensenyant als nens tot allò que se li veia a la Talita, i que segons el nen més petit “tenía muchísimos pelos“.
En total trenta pàgines hilarants, escrites amb tota la seriositat. Patafísica + Humorística macedoniana.

De què va, això?
L’Horacio està completament anorreat en el seu camí de comprensió metafísica. La realitat real és la cosa més absurda de totes. El Traveler , que no ha viatjat mai, i la Talita, llicenciada en farmàcia, s’estimen i són profundament còmplices, i encara que comprenen molt bé a l’Horacio, perquè ells també senten l’estranyament metafísic, tenen allò que li falta a l’Horacio, el seu amor. Però l’arribada de l’Horacio des de París, d’on ve completament derrotat per la realitat, resulta un perill, perquè la Talita no pot sostraure’s a la influència de l’Horacio, que no deixa de ser un Dom Juan malèfic, i el Traveler no pot deixar de sentir el desassossec que li traspassa el seu amic, i la por de perdre la Talita, per més que un i altre s’ amaguin sota un cinisme fred. I l’Horacio no pot deixar-los, perquè ells l’alimenten del que ell no té (la Gekrepten no conta, ja que està en la categoria dels normals, o dit bernanosianament, dels imbècils). De manera que allò que els fa viure, alhora els destrueix a tots tres. D’aquí el capítol final, l’enorme capítol 56, que acaba amb l’Horacio balancejant-se en una finestra…

París

• “Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas, ya su silueta delgada se inscribía en el Pont des Arts…”
  Cap.1, Rayuela

L’ambientació parisenca dels primers trenta sis capítols és intensíssima. La descripció minuciosa dels carrers per on passen, dels cafès (cap.132), del Sena, de les cases de veïns, de la pluja, dels clochards (memorable capítol 108, quan l’Horacio i la Maga parlen del’enamorament de la clochard Emmanuèle) , es situa pràcticament en el barri de St. Germain, tot i que Horacio viu més al sud, a la rue de la Tombe Issoire, prop del Boulevard Jourdain, lloc on acabaran vivint ell i la Maga, per decisió de la Maga per tal d’estalviar diners, decisió que comportarà l’aparició al seu pis del petit Rocamadour, fill de la Maga, element decisiu i simbòlic de la relació impossible entre ells dos.

Però la Maga és una metàfora (l’ésser natural), Rocamadour és una metàfora (la inconsciència), i París és una metàfora , tal com diu literalment Gregorovius (Cap.26, pág.278) als membres del Club, i afegeix Horacio:
“Rajá, jauria, tenemos que pensar, lo que se llama pensar, es decir sentir, situarse y confrontarse antes de permitir el paso de la más pequeña oración principal o subordinada. París es un centro, entendés, un mandala que hay que entender sin dialéctica, un laberinto donde las fórmulas pragmáticas no sirven más que para perderse. Entonces un cogito que sea como respirar París, entrar en él dejándolo entrar, neuma y no logos” (Cap.93, p.594, edició Càtedra, Madrid,1984).

Perquè l’Horacio està en guerra amb el discurs oficial, “en guerra con la palabra, en guerra, todo lo que sea necesario aunque haya que renunciar a la inteligencia, quedarse con el mero pedido de las papas fritas y los telegramas Reuter…” (Cap.93,p.593, ob.cit.).
En el capítol tres ens assabentem que Horacio té un problema. Té insomni, fuma, la Maga dorm, no creu en l’acció, no creu en la historia oficial, no creu en les teories, i “Lo único cierto era el peso en la boca del estómago, la sospecha física de que algo no andaba bien, de que casi nunca había andado bien. No era ni siquiera un problema, sino haberse negado desde temprano a las mentiras colectivas (…) Si algo había elegido desde joven era no defenderse mediante la rápida y ansiosa acumulación de una “cultura”” (Cap.3, pág.140, ob.cit). La mateixa frase escriu Macedonio Fernández quan afirma que ell escriu per defensar-se de la cultura.

Bé, Horacio és Julio. En una entrevista, Cortázar afirma que si no hagués escrit la novel·la, hauria acabat dins del Sena. I que fou la novel·la qui li va permetre després seguir essent algú. I que la Maga va existir, va ser la seva primera amiga a París. Però no importa gens: Horacio i la Maga prenen una força creixent, rodejats de l’inclassificable Club, i dels textos heteròclits de Morelli, que es poden llegir del cantó dels capítols prescindibles, el 56 enllà, entre els capítols “del lado de allà” (París), fins el 38, i “del lado de acà” (Buenos Aires), fins el 56. Però per l’Horacio, “en París todo le era Buenos Aires, y viceversa; en lo más ahincado del amor padecía y acataba la pérdida y el olvido”.

Si el lector segueix l’organigrama dels capítols inicial, proposat per l’autor (lectura recomanada de “lector salteado” (MF), i no de “lector hembra” (JC)), es trobarà divagant entre l’humor, la tragèdia i la metafísica, tot barrejat i sense possible destriament, i des d’un punt de vista, cal avisar-ho, argentí, completament argentí, entre el sarcasme i la melangia, en un context de fatalitat i queixa inútil, com només un porteño desenganyat pot oferir. Al final del capítol tres, apareix “l'”asombro de ser” macedonià, quan la Maga li contesta: “Vos creés que estás en esta pieza, pero no estás. Vos estás mirando la pieza, no estás en la pieza”, i ell comenta: “Esta chica lo dejaría verde a Santo Tomás”, i ella contesta:“¿Por qué Santo Tomás?, ¿Ese idiota que quería ver para creer?”- “Si querida- dijo Oliveira, pensando que en el fondo la Maga había embocado el verdadero santo.”(p. 144)
I així comencen una relació impossible “por un París fabuloso”.

El club
L’Etienne, francès, pintor, no vol saber res de metafísiques, però s’apunta a un bombardeig i és capaç d’estar-se tres hores discutint amb l’Horacio, cosa que admira moltíssim a la Maga, que volria ser com ells, però no pot, i l’Horacio li diu que ni ho intenti. El Ronald, músic i entès en jazz, i la Babs, ceramista, parella, son els complementaris de la Talita i el Traveler, i que ofereixen el seu pis com a seu del club. El Perico Romero, l’espanyol incrèdul, i en Gregorovius, estrany húngar- serbi, amb dues mares, un escocesa i l’altre hongaresa, que es mor per anar al llit amb la Maga, que té por de l’Oliveira, i al qual aquest menysprea. I en Wong, el xinés també disposat a tot, que ha fotografiat horrors a la Xina, i a qui no renovaran la carte de séjour, i en Guy Monod, que perd la novia a l’escala, però no li importa, perquè, diu, és suïssa. El club, sense voler-ho, el crea la Maga, que es de Montevideo i es diu Lucía, la qual però, no entén mai res, i tots s’esforcen a fer-li entendre la filosofia zen, l’hiperrealisme, un ritme de jazz o metafísica pura, mentre ella aboca un vas o està pendent del plor del Rocamadour, perquè “para gentes como ella el misterio empezaba precisamente con la explicación. La Maga oía hablar de inmanencia o trascendencia y abría unos ojos preciosos que le cortaban la metafísica a Gregorovius” (Cap.4., pág 150)

Què fa el Club? Escoltar música, estar junts, fumar, beure vodka o conyac, emborratxar-se lentament, parlar de tot i de res, però gairebé sempre de filosofia i metafísica, mentre a poc a poc l’Horacio es va distanciant, perquè en Gregorovius s’acosta més i més a la Maga, perquè una nit de molta pluja , en el capítol 28, capítol culminant del Club, tots es van trobant per atzar al pis de la Maga, on se suposa que Rocamadour, ple de febre, finalment s’ha adormit, mentre la Maga i en Gregorovius tenen una llarga conversa inquieta, ja que saben que apareixerà l’Horacio, després de que ell hagués marxat per trencar amb la Maga, però no té on anar, ha passejat sota la pluja, ha entrat en un concert infame de Madame Berthe Trépat, la qual ha passat de tenir cent espectadors a quedar-se només amb l’Horacio, que la consola, l’acompanya al sortir, la du fins a casa seva, però ella no té la clau, a dins hi ha el marit amb una altre, però ella no vol marxar, l’Horacio li ofereix portar-la a un hotel, i llavors ella comença un gran escàndol al replà de l’escala, fixeu-vos, em vol portar a un hotel, em vol violar, etc, i l’Horacio ha de fugir corrent, que si no la policia… quan en realitat l’Horacio, a l’entrar, finalment, s’adona que en Rocamadour s’ha mort, i a mesura que van arribant els membres del club, caòticament, se’n van assabentant en veu baixa, i ningú diu res a la Maga, mentre s’improvisa una llarga sessió del club que acaba en el crit terrible de la Maga quan s’acosta al llit de Rocamadour, mentre el vell del replà crida com cada nit que parin la música, i l’Horacio es posa la seva canadenca, i se’n va , perquè no pot fer res més, no ha de fer res més, després de la llarga conversa del club, on la cosa menor que s’ha dit és “lo absurdo no son las cosas, lo absurdo es que las cosas estén ahí”, entre moltes altres memorables reflexions. Llarg capítol de 35 pàgines farcides de vida i mort, emparament i desemparament, idea i realitat, enmig d’un París indiferent, caòtic, absurd també.

Llavors venen les converses amb Gregorovius, al pis buit de la Maga, que després d’enterrar el nen i de tots els problemes oficials, ha marxat, mentre van a visitar, en els capítols prescindibles, al vell Morelli, que han llegit que havia tingut un accident amb un cotxe al sortir de casa, i aquest els rep amistosament al llit de l’hospital, i els dona unes carpetes, i fins i tot els dona la clau del pis perquè hi portin les carpetes amb els seus textos i les posin amb el color que toca, i ells accepten plens de respecte aquest encàrrec, i van al pis del vell Morelli, i allí fan la última sessió del club, memorable, (Capítol 99) comentant totes les propostes de Morelli, és a dir, Macedonio Fernández , i de la seva genialitat o bogeria, mentre a poc a poc la Babs va bevent més conyac del compte, i passem al capítol 35, dedicat a la Babs , igual que el 32 està dedicat al Rocamadour, capítol on la Babs comença a acusar a l’Horacio de tots els mals, a acusar-lo d’inquisidor mentre tots es van mirant indecisos, i ella que l’acusa del que li ha passat a la Maga, que sembla que està cuidant a la Pola, que ara és la amiga de l’Horacio, però que ell l’ha deixat, com a tantes altres, i la Maga la cuida, perquè la Pola té càncer terminal , i a poc a poc l’Horacio es veu jutjat, s’aixeca, i ho engega tot “a la puta que lo parió. Dont acte.” (cap- 35, pág.352)

Però l’Horacio no va a veure la Pola, ni a saber si hi ha la Maga, ni va a l’enterrament del Rocamadour, només parla amb un o altre, i es va perdent cada cop més sol i més lluny pel tot París, deambulant, cercant, cercant, cercant sense trobar, i deixant enrere fatalment tot l’amor i l’amistat de la Maga i dels del Club, i endinsant-se en territoris ja únics i instransferibles, no comunicables, excepte a una vella clochard, dita Emmanuèle, enamorada d’un altre vell clochard, amb la qual es troba sota un pont del Sena, i acaba bevent a morro, després de superar el fàstics, de la mateixa ampolla que la clochard, que cada cop s’arrapa més a ell, mentre van bevent i bevent, i ella s’acaba inclinant sobre els seu sexe i llepant-li, a veureu si el “nou” se l’estima més que no pas l’altre que l’ha deixada, i el “nou” delira sota el pont, quan finalment arriben els gendarmes, fan fora tothom, els detenen, els fan pujar a una furgoneta amb dos pederastes, en un final d’escena encara més delirant dins la furgoneta policial, on podem llegir:

” Y de la Tierra al Cielo las casillas estarían abiertas, el laberinto se desplegaría como una cuerda de reloj rota haciendo saltar en mil pedazos el tiempo de los empleados, y por los mocos y el semen y el olor de Emmanuèle y la bosta del Oscuro se entraría al camino que llevaba al kibbutz del deseo, no ya subir al Cielo ( subir, palabra hipòcrita, subir, flatus vocis), sino caminar con pasos de hombre por una tierra de hombres hacia el kibbutz allá lejos pero en el mismo plano, como el Cielo estaba en el mismo plano de la Tierra en la acera roñosa de los juegos y un día quizá se entraría en el mundo donde decir Cielo no sería un repasador manchado de grasa, y un día alguien vería la verdadera figura del mundo, patterns prety as can be, y tal vez empujando la piedrita, acabaria por entrar en el kibbutz.”

…i , evidentment, l’expulsen del país. Fi del lado de allà, París.

La “rayuela”, metafísica.
Símbol central de la novel·la, és la infància perduda i allò que oblidem de la infància, que per arribar al Cel només fa falta “una piedrita y la punta de un zapato (…) eso que la Maga había sabido tan bien y él mucho menos bien y el Club más o menos bien y que (…) mostraba la vía recta del Cielo, sin necesidad de vedanta o de zen o de escatologías surtidas (…) y qué importaba si detrás del vidrio roto estaba el kibbutz, si el Cielo era nada más que un nombre infantil de su kibbutz (…) mirar el mundo a través del ojo del culo (…) la piedrita tenía que pasar por el ojo del culo, metida a patadas por la punta del zapato, y de la Tierra al Cielo las casillas estarían abiertas, el laberinto se desplegaría como una cuerda de reloj rota…”. Cap.36, pp. 367-369)

Perquè la recerca de l’Horacio Oliveira s’acaba quan queda clar que no hi ha Cel, que el joc de la infància era mentida, “porque no había podido pasar de la ocho, no llegaría jamás la Cielo” (Cap. 56, pàg.497) tot i que “nada está perdido si se tiene por fin el valor de proclamar que todo está perdido” (Cap.71, pág.538). Però llavors queda la “terrible tarea de chapotear en un círculo cuyo centro está en todas partes y su circunferencia es ninguna, por decirlo escolásticamente. ¿Qué se busca? ¿Què se busca? Repetirlo quince mil veces, como martillazos en la pared. ¿Qué se busca? ¿Qué es esa concicliación sin la cual la vida no pasa de una tomadura de pelo? (…) Si hay conciliación tiene que ser otra cosa que un estado de santidad, estado excluyente desde el vamos. Tiene que ser algo inmanente(…) No se trata de perfeccionar, de decantar, de rescatar, de escoger, de librealbedrizar, de ir del alfa hacia el omega. Ya se está.Cualquiera ya está. (…) Pero es que todo está mal, la historia te lo está diciendo, y el hecho mismo de estarlo pensando en vez de estarlo viviendo te prueba que está mal, que nos hemos metido en una desarmonía total…”( Cap.125, pág.674-675)

Simbòlicament, en el pati del manicomi, on acaben treballant la Talita, el Traveler i l’Horacio, hi ha una rayuela, a la cual Horacio, dins la seva nit desesperada – després d’omplir l’habitació de palanganes plenes d’aigua,i de lligar de paret a paret tota mena de cordills i fils (piolines) , de manera que qui entri, amb l’habitació sense llum, faci primer un gran terrabastall, i després es quedi enteranyinat amb els cordills, i ple d’horror, ja que està convençut que el Traveler l’anirà a matar-, va tirant les burilles (puchos) dels cigarrets que fuma contínuament, mirant d’encertar cada cop una casella, sense aconseguir-ho. I és sobre aquesta rayuela que se’l miren desesperats i entendrits la Talita i el Traveler, amb els peus sobre les caselles, sense fixar-s’hi, mentre esperen que l’Horacio es decideixi a matar-se o no, allí s’acaba la rayuela, perquè si no es tira, ho fa pel que està veient, i segons paraules del mateix Cortàzar, perquè descobreix que els seus amics l’estimen (pág. 84, introducció ob. cit./ veure també el capítol 78, on ell vol ser els Traveler) i no es pot matar després d’això. I si es tira, perquè llavors el Cel és la mort, i “paf, se acabó”.

Símbol icònic, símbol infantil, símbol metafísic, la rayuela de Cortázar omple el llibre en l’espai de les seves caselles, cadascuna de les quals és un tros de la nostra vida i coneixement, i que sovint malbaratem amb un jugada equivocada, llençant la pedra fora. Però si es juga atentament, la pedra pot arribar al Cel, que no és altre cosa que aquest “Ya se està“, perquè si hi ha algun cel, està aquí, entre nosaltres. Vol dir Cortázar que si hi ha algun Cel no és metafísic, sinó ètic, i així ens ho va dient sense dir-ho, quan la novel·la acaba en la repetició del capítol 58 que porta al 131, i aquest porta al 58, i aquest al 131, capítols on tots estan atenent a l’Horació d’unes ferides, capítols de la part prescindible, però que atentament llegits revelen que, de fet l’Horacio s’ha tirat, però no s’ha matat, i ara viu molt envoltat sol·lícitament per tots els seus amics i personal del manicomi, i especialment per la Grekepten, a la qual amaga el fet del seu intent de suïcidi, dient-li que ha caigut del tramvia, i tots saben que els acomiadaran del manicomi, malgrat ser “unos tipos macanudos”(Cap.58, p.516).

O sigui que el final de la novel·la, objecte de moltes discussions, és múltiple. Si es llegeix fins el capítol 56, queda obert si es tira o no. Segons Cortázar, l’Horacio es reconcilia amb la vida. Però també pot ser que es tiri, malgrat el condicional que fa servir. Si es llegeixen els altres capítols, efectivament s’ha tirat, però no ha mort, i la reconciliació apareix per efecte del “renaixement”, i abandó final de la recerca, enfrontat ja ara el fet ètic, als altres i a la vida amb els altres.

Sigui el que sigui, la rayuela ha fet la seva feina simbòlica, ha conduït l’Horacio de la infància al coneixement, i ens ha deixat entremig una gran experiència d’amor, humor i angoixa entre París i Buenos Aires, entre la Maga i la Talita, i capítols d’inesborrable patafísica, com el concert de la pianista, Madame Berthe Trépat (capítol 23), la vidriòlica relació amb la clochard Emmanuèle (capítol 36), o l’escena dels taulons ja comentada (capítol 41).

Morelli

• “Escrito por Morelli en el hospital: La mejor cualidad de mis antepasados es la de estar muertos; espero modesta pero orgullosamente el momento de heredarla”. 
  (Cap.107, pág. 638)

¿Què hi pinta aquest vell escriptor, amb nom italià, vivint a París, i llegit per un grup de desarrelats, als quals entusiasma i provoca tota mena de discussions?

Morelli pertany completament a l’apartat dels capítols prescindibles. Però del 57 al 155, n’ocupa trenta cinc, sis dels quals formen una unitat tancada, amb la singularitat que l’últim capítol d’aquesta unitat, el 99, en el qual el Club fa la lectura dels textos de Morelli, remet al capítol 35, el de l’expulsió o renuncia d’Horacio del Club, que passa encara dins el pis de Morelli, i ens aboca directament al capítol 36, final de París, l’episodi amb la clochard Emmanuèle. Morelli, per tant, no és un assumpte apart, sinó estructural: les teories del vell i el desastre personal d’Horacio, van lligats, perquè son una i la mateixa cosa: l’anar més enllà, l’intentar-ho, fracassar, però saber que cal anar més enllà, que el que tenim aquí ja no val, i ja no val la vida que tenim ni la literatura que fem, i vida i literatura s’han de sobrepassar consciencialment , i ni el ciutadà ni el lector poden seguir aferrats als vell models inoperants, al mites, zens, religions, drets, opressions, egoismes, etc que han funcionat fins ara.

Morelli és Macedonio Fernández. No sé de cap lloc on Cortázar ho digui, però no cal. La referència més clara – i no ho és gaire- que en tenim, es deu a un comentari que fa en una carta del 7 de Maig del 1966, des de Saignon, a Roberto Fernández Retamar, on assenyala “Oye, cuánta razón tienes en una de tus intervenciones en la mesa redonda cuando presumes una posible influencia de Macedonio Fernández en mi libro. Yo me olvidé de citarlo en su momento, y lo lamento, y es una deuda que pagaré en su día. He estado releyendo a Macedonio, qué gran tipo, che. Es imposible que Macedonio no haya influido en mi aunque yo no me acuerde; no es a base de recuerdos que obran la influencias más profundas. Gracias por haberlo dicho, pues es muy justo”. Tota la resta de referències son al·lusions a Macedonio, entre altres autors, o bé que està llegint Macedonio, entre altres. Sabem que el 1966 està “rellegint” Macedonio . La impossibilitat de comprovar, però, què havia llegit de Macedonio , i en quin moment, no ens permet assegurar res, però sorprèn, realment, aquest silenci confessat de Cortázar sobre la influència de Macedonio en Rayuela. El deute, pel que sabem, no el va pagar mai. I en canvi, tot el gruix d’idees literàries, metaliteràries, humorístiques, lingüístiques i metafísiques que omplen Rayuela, pertanyen en gran manera a la lectura cortazariana de Macedonio Fernández. Per les dates, conjecturem que Cortázar només havia llegit fragments, els publicats, qui sap si la metafísica, publicada el 1928, probablement, i no podem pas saber si havia llegit la Eterna, que no va aparèixer fins el 1966, però en devia saber alguna cosa, perquè en els fragments de Macedonio, la novel·la metafísica apareix. Altrament no s’entendrien els fragments atribuïts a Morelli on descriu molt semblantment la idea del personatge no narratiu, conceptual. Feina per algú que vulgui investigar.

Així que la patafísica de Jarry i la humorística i la metafísica de Macedonio són la gasolina de Rayuela. Els fragments atribuïts a Morelli, molts intitulats “morelliana”, comencen en el capítol 60, amb una curiosíssima llista de acknowledgements, que Morelli no va acabar posant enlloc, i continua en el 61, sobre la consciència metafísica, el 62, el llibre imaginat i no realitzat per Morelli, un llibre igual a La Eterna de Macedonio, i ens porta al 66, on diu:

“Facetas de Morelli, su lado Bouvard et Pécuchet, su lado compilador de almanaque literario (…) Repetición obsessiva de una espiral temblorosa (…) Proyecta uno de los muchos finales de su libro inconcluso, y deja una maqueta. La página contiene una sola frase: “En el fondo sabía que no se puede ir más allá porque no lo hay”. La frase se repite a lo largo de toda la página, dando la impresión de un muro, de un impedimento. No hay puntos ni comas ni márgenes. De hecho un muro de palabras ilustrando el sentido de la frase, el choque contra una barrera detrás de la cual no hay nada. Pero hacia abajo y a la derecha, en una de las frases falta la palabra lo. Un ojo sensible descubre el hueco entre los ladrillos, la luz que pasa”. (pág.531)

La diferència entre Macedonio pròpiament i Morelli és la voluntat de Cortázar de trobar el forat entre les totxanes, i fer passar la llum. Així que Rayuela, plantejant tots els problemes de la metafísica i l’estètica de Macedonio, és també un cercar, tota l’estona cercar, una llum davant del mur, una escletxa. Narrativament es troba, ja que Horacio, ni que sigui perquè plega de cercar, ni que sigui perquè no aconsegueix matar-se o decideix no fer-ho, ni que sigui perquè veu que l’estimen, passa d’alguna manera a l’altre banda, o la banda ètica ( si és que la banda ètica és una altre banda; metafísicament, per Macedonio, no).

El repàs de les “morellianas” segueix en el llarg capítol 71, on es reflexiona sobre la metàfora i la metafísica de la comoditat (nomenclatura de qui escriu, però clarament prefigurada en un fragment de la pàgina 541), o en el 73, on es parla de la possibilitat de l’escriptura, en el 74, en el 79, on es comenta la “nota pedantísima de Morelli” d’intentar un “roman comique”, és a dir, l’humorisme com a forma narrativa d’un lector consciencial (element continu en tota l’obra de Cortàzar, que juga, igual que Macedonio, a irrealitzar el lector irrealitzant la lògica de la realitat del lector i d’allò que llegeix el lector, com l’ús del “giglico”(cap. 68), un llenguatge especial, o l’ús de les “h” davant de, per exemple, “hauténtico”, o “hamor”, etc (cap.69), que porta a la creació de la novel·la consciencial, que no altre cosa és o vol ser Rayuela.

Seguim en els fragments, normalment breus, 82,86, 94, sobre la prosa, 95, sobre la major radicalitat de la proposta de Morelli enfront les suposades radicalitats orientals o dels joves, en boga a l’època (i ara!),el 97, sobre la impressió consciencial i el Belarte, el 102, sobre la mirada metafísica, el 105, 107, 109, 112, 113, sobre Morelli i la rayuela, 115, més sobre l’estètica del Belarte, el 116, 121,124, sobre la novel·la de Morelli-Macedonio, el 127, 136, 137,141, una llarga reflexió sobre el fet literari, potser un dels capítols teòrics més importants, el 145 i el 151.

La resta de capítols formen una història, la visita del Club a Morelli, i la reunió i discussió en el seu pis. Des que l’Horacio crida a l’Etienne per anar a veure el Morelli a l’hospital, fins que tots queden convocats al pis (capítols 155,122,154,96,91 i 99), on repassaran un a un els motius morellians per a l’escriptura, la recerca d’un lector conscient, la reubicació del llenguatge, el retorn del llenguatge a les coses de l’ésser (” del ser al verbo, no del verbo al ser” p. 614), l’error dels surrealistes amb el llenguatge, la provocació epistemològica que això suposa, l’error dels futuristes (la broma real de Macedonio dient que els futuristes parlaven del futur en present, i així no hi havia manera de fer futurisme), el fet que la cultura ha arribat a un carrer sense sortida, ja que les seves armes s’han tornat contra ella, el problema de la realitat, de la salvació col·lectiva, el fet que una obra només amb valor estètic i no ètic no valgui res, la idea que una obra literària ha de ser la realitat fent-se consciència, etc, capítol que acaba amb la conclusió inconclusa que encara que les idees de Morelli-Macedonio puguin semblar absurdes, no deixen de ser un intent de sortir del forat, hipòtesis de treball que almenys “nos hace(n) levantar la cabeza”.

Conclusió provisional
No és aquí el lloc de fer una exegesi de l’alimentació macedoniana de Cortázar. Remeto al lector als apunts sobre el Belarte Conciencial de Macedonio Fernández. Sigui com sigui, és un intent de llibre total, és a dir, metafísic. És un viatge als inferns de l’autor i de la cultura contemporània, i és un viatge fet de manera digressiva, aleatòria, caòtica, informal, irònica i transgressora. El 1963 el llibre fou moderníssim. Ara també. La vida erràtica, aparentment jove, dels protagonistes, no ens ha d’enganyar sobre el fons rigorós del contingut. La manera de dir, contínua, precipitada, onírica, no ens ha de despistar sobre la continuïtat del pensament que inclou. La manera que presenta Cortázar és una manera fragmentària de ser, tal com les joves generacions, i fins ara, actuen i són. La llei i l’ordre clàssics, la lògica, no funcionen per llegir aquesta novel·la. L’erudició dels membres del club, que deixa desorientada a la Maga, la qual no la necessita per res, és sempre irònica, però fonamentada. Cortázar demostra una cultura immensa al lector, però la posa on la vol posar, en interrogant, i per això barreja la més exquisida referència cultural amb tota mena de bromes, amb elements quotidians i populars, situant les referències en converses evasives, jocs de paraules, de manera sempre especular, on cada citació és llegida del dret i del revés (cosa que no entén l’editor de l’edició citada, que omple el llibre de notes a peu de pàgina absolutament irrellevants, perquè l’acumulació erudita del text és sempre irònica. Només el jazz i Morelli són una cosa seriosa dins del text, però l’editor no és capaç d’esmentar ni una vegada a Macedonio Fernández…), tot fent que els membres del Club (una associació també irònica sobre tot tipus de confraries i clans) tinguin unes converses delirants sobre les coses de la cultura oficial, desfent-les a mesura que se les van trobant en el seu immens divagar d’adults adolescents que es resisteixen a entrar en el sistema, tot i que són perfectament conscients que, com va dir Jaime Gil de Biedma, “la vida va en serio”, i potser per això, precisament per això es resisteixen, perquè la vida oficial dels adults, tal com la troben, els sembla una broma pèssima.

El tema de fons, metafísic, de tota l’obra, és el problema de la realitat i la irrealitat, el gran tema de la literatura moderna, i els subsegüents temes de la veritat del discurs i del límit del discurs, del valor de l’estètica i de la ètica. Tot el volum del text és un funambulisme sobre aquests primíssims fils. I en paral·lel, el tema de la vida com a estat creïble o increïble, en relació al coneixement i el sentiment, pols oposats, que encarnen l’Horacio i la Maga.

Julio Cortázar, a diferència de Jorge Luis Borges, fou sempre un nen gran, un profund inconformista. Per dir-ho en les seves paraules, “un enorme cronopio”, enfrontat per sempre a les famas, que tot ho ordenen i tot ho fan malbé, i a l’estultícia de les esperanzas, que no saben fer res i només s’aprofiten dels altres. És una novel·la d’una generació que ja ha trencat el motlle dels seus pares, però que no ha trobat, ni potser trobarà, un altre motlle. El lector que s’hi enfronta cal que es deixi anar dins aquesta manera despreocupadament bohèmia de ser, però preocupadament sincera de ser. Tota mirada racionalista l’expulsarà fora del text. Perquè, al cap i a la fi, Rayuela no és, estrictament, una novel·la o una ficció, que també. És un llarg poema tràgic, que només es pot llegir correctament amb ulls de poeta, de poeta que té els ulls ben oberts.

JMa Uyà
10 de juliol del 2009, Es Mercadal, Menorca.

NOTES:

1. Jack Kerouac, On the road, 1957 (trad. Catalana de Manuel de Pedrolo: Els pòtols místics, Aymà Ed. (col. A tot vent, Barna., 1980; en castellà: En el camino, Salvat, Barna., 2002).

2. Es refereix a Heràclit, dit l’Obscur, que es va enfonsar dins una bota plena de merda (bosta).

3. Drap de cuina.

4. “Siesta evidencial”, de MF, o estat místic del present de tot.