Charles Renouvier

Metafísica

1.    “El nostre coneixement no va més enllà del fenòmens”. El coneixement és coneixement del món i dels fenòmens  (això és Kant, també). A diferència de Kant, no admet que hi hagi “coses-en-si” darrera (més enllà) dels fenòmens. No coneixem res més que el que ens permet l’experiència sensible (res a veure amb les “dades immediates a la consciència” de Bergson).

2.    Les coses existeixen en elles mateixes, fora de les relacions que els nostres sentits ens les fan conèixer.

3.    El fenomen sols és, per nosaltres, la representació que en fem.

4.    Tot és relatiu dins de la representació.

5.    Tota experiència que puguem imaginar que té lloc en una esfera altre que la sensible és una quimera (animal fantàstic). Aquelles “substàncies” que poden concebre (o creuen que poden concebre),… (tal com són imaginats, concebuts i creguts per la major part dels metafísics, com Déu, l’ànima, … no es corresponen a cap percepció. Ergo: la metafísica (aquest tipus de metafísica) és Ideologia.

6.    Els atributs metafísics assignats (i no percebuts) són inaccessibles al raonar (estan per sobre o més enllà de la raó): són irraonables. Més: contradiuen la raó.

7.    La sola conceptualització de l’Absolut, de l’Infinit,… de qualsevol cosa perfecta, completa, pura,  (és a dir: la possibilitat d’una ciència dogmàtica universal) és absurda, contradictòria amb la raó, mancada de sentit i conductora a l’error.

8.    Hem de substituir la idea d’infinit per la d’indefinit.

9.    En la mesura que els problemes de la metafísica escapen a la raó (recerca per mitjà d’establiments de relacions), han d’esser declarats insolubles.

10.    No totes les metafísiques estan fora del “relacionisme”. Hi ha “dilemes metafísics” que ens obliguen a prendre una opció (hem de triar, prendre partit,… i raonar el per què hem pres aquesta opció). Els dilemes són: condicionat/incondicionat, infinit/finit, impersonalisme/personalisme, determinisme/llibertat,… En prendre partit per les segones opcions (del parell d’antinòmies) i en argumentar-les, estem fent metafísica realista, relacionista, relativista i anti-absolutista. El principi racional d’aquesta metafísica descansa en la no contradicció (quan s’expliquen o descriuen les seves característiques; v. llibertat p.e.).

11.    L’única metafísica possible és l’ontològica.

A partir d’aquí escriu un gran tractat de Metafísica: Les Dilemmes de la métaphysique pure (1901).

Julien Benda (que reconeix en Renouvier el seu “maître a penser”) empra com epígraf de la seva obra “La traïció dels intel·lectuals”, la següent cita de Renouvier:

        “Le monde soufre du manque de foi en une vérité transcendente”

Filosofies

Les diferents i nombroses escoles filosòfiques difereixen en les següents OPOSICIONS fonamentals:

                                   La cosa ———- La idea

                                    El finit ———– L’infinit

                                  L’evolució ——- La creació

                                La llibertat ———- La necessitat

                                  La felicitat ———– El deure

                                 L’evidència ——— La creença

(“Essai d’une classification systématique des doctrines philosophiques”

Llibertat

Som lliures d’escollir allò que desitgem (“entre tots els desitjos, l’elecció és lliure”). Entre tots els desitjos hem d’escollir-ne un. Veure, creure, fer (és escollir), ser. Som responsables de tot el que fem, arribem a ser.

La llibertat és “le vertige méthaphysique” (v. vertigen mental).

Persona

Ens que es proposa un fi: la llibertat. Llibertat: fi (objectiu) d’una persona. Persona: “ens que és (més)  proper a mi”. 
La llibertat  és l’atribut distintiu de l’esser humà. Sols estem segurs (certesa, evidència) d’allò que aprovem com conforme al nostre destí moral (ètic), i aquesta aprovació és l’acte de llibertat.

Indeterminisme

Sols per ser una persona i, per això, un agent lliure, pot l’ésser humà, al fer la seva pròpia història (destí) en llibertat, realitzar un efectiu progrés i no un mer desenvolupament (sèrie de moviments predeterminats) (v. definició de “desenvolupament”  a Apunts per Ciència).

Responsabilitat (som responsables de)

Lequier: del que fem, pensem.
Renouvier: del que desitgem.
Sartre: del que ens passa.

Personalitat

“Llibertat a través de la història”

Ètica

Execució (actuació) de la llibertat en la personalitat (i, per mitjà d’aquesta, en la història).

Història

La fatalitat de la història (personal i col·lectiva) i l’utopisme progressista són eliminats radicalment de la seva concepció de la Història. La Història la fan essers humans concrets, amb les seves accions i “vertígens mentals”. Amb el seu intent de demostrar la possibilitat de que una altra història és possible (sinó ja sobre el passat, sinó en relació al futur), escriu i conceptualitza (racionalitzant-lo, absolutament a les antípodes dels relats de ciència-ficció) Uchronie.

Vertigen mental

Estat psicològic present en la bogeria, l’èxtasi místic, el deliri col·lectiu,… amb pretensió d’infal·libilitat, que permet explicar el culte als herois.

(Afegit ulterior i actual: la fascinació de les multituds pels líders totalitaris, manifestacions multitudinàries,… públic d’espectacles i competicions esportives,…).

Educació

L’Estat té un paper legítim en el control dels establiments educatius, en l’elecció dels professors, en l’establiment dels currículums, … L’escola ha de ser laica.  Tota educació cívica (és a dir ètica) s’ha de garantir dins l’escola. L’educació ètica (“moral”) donada a les escoles no s’ha de fonamentar en l’amor (“la morale de l’amour”), sinó en la justícia. En absolut s’ha de practicar una educació “moral” neutre ni abstracte: s’han d’ensenyar preceptes pràctics, ja des de l’ensenyament primari.

(L’educació és un assumpte massa important, per deixar-lo en mans dels pares i dels educadors).

L’escola no ha de, sols, facilitar el desenvolupament (v. loc. cit.) de l’alumne; també ha d’educar al ciutadà (educació ètica).

“Moral” aplicada (ètica pràctica “normativa”)

“Hem de redefinir les qualitats morals i els drets dels humans dins d’un “estat de guerra”, sense renunciar a les normes de la moral pura i sense caure en el pragmatisme dels arbitratges”.

(Més enllà de l’ètica teològica, que prima la moral de la bona acció en la vida quotidiana; més ençà de l’ètica deontològica, centrada en el deure i l’obligació reglamentades per corporacions civils benintencionades).

O “moral” racional pura (i en tota ocasió, inclús en guerra)

Europa

Construcció d’una Europa federal i  pacífica.
(Proposta feta a partir de la guerra franco-prussiana de 1780).