Carta oberta a JMa Uyà

Benvolgut maître a penser:

De Metafísica, servidora, abans de llegir dues de les seves obres cabdals:

1) L’home sobrepassat (2001) i
2) La intempèrie metafísica de Macedonio Fernández (2005)

(llegides per aquest ordre, i d’això no fa pas tant), en tenia sols el nom (metafísica) i un llibre mai llegit -ni abans ni ara-, comprat l’any 1960 (Qu’est-ce que c’est la Métaphysique?). És a dir: res (res, no pas metafísicament parlant, que seria tot; res, materialment parlant, que és res de res).

Les lectures referenciades i reverenciades, a més d’alguna freqüent freqüentació, marquen, en una servidora, un devenir insomne i un després. Ara, que és després, moderadament habituat a l’insomni i convenientment llegit i pensat, havent posat un cert ordre en tot plegat, i recuperat transitòriament de la commoció produïda, he decidit i escollit (per aquest ordre) escriure-li aquesta “carta oberta”. La raó de que sigui “oberta” (és a dir: accessible a la lectura d’altres lectors diferents del receptor, sense que fer-ho sigui una indiscreció) és obvia: és altament probable que la majoria o totalitat dels assistents al curs “El flâneur assegut” (Part segona) estiguin en la mateixa situació primera meva i (alguns, però no tots) amb el desavantatge de no haver tingut, després, accés a la lectura desvetllada i desvetlladora de les seves obres. En la carta hi explico el que vostè ja sap i que jo no sabia, però que ara sé i vostè no sap que sé, encara que sé que ho sap, mentre altres, potser, no saben res (que és l’únic saber entre el 0% i el 99,9%, com també entre el 0’1 i els 0,01).

Fa pocs dies, en concret el 23 d’octubre de 2008 (aproximadament a dos quarts de vuit del vespre), en la primera sessió d’aquesta Part segona del Curs “El flâneur assegut“, vaig dir que assajaríem de respondre –majoritàriament resseguint el que havien escrit uns autors ben explicitats en el programa de mà- a tres preguntes:

1. Primera pregunta: “¿I ara què faig?” (ara que Déu ha mort). Aquesta és la pregunta que funda l’Ètica (desprès de Fiodor M. Dostoievski, a Els germans Karamàzov, 1879-89; a partir de Nietzsche, a La gaia Ciència, 1882).
2. Segona pregunta: “¿Què és això?” ( el món i jo). És a dir: parlaríem de Ciència (de la natura i de psicologia o ontologia (sic)) i dels seus fonaments en el decurs del segle XX. (Però, donades les limitacions i les competències de l’explicador o parlant, el tema quedarà bàsicament circumscrit a Neurociència (a partir de Xavier Bichat (1771-1802) i de Jean Itard (1774-1838), seguint per Claude Bernard (1813-1878), del Collège de France, per Charcot i Broca,… i per una llarga llista, fins arribar a J.P. Changueux, Monod i Jacob,… i Laborit).
3. Tercera pregunta: “¿I per què?” . Parlarem, doncs de Metafísica. (La pregunta és de Bernanos: “L’altra història de Mouchette“, 1937. Les respostes, algunes, força anteriors; d’altres més recents).

Ja sé (suposo i espero) que li pot sorprendre aquest començament i aquests enunciats (o no). També sé que vostè no és professor de filosofia i que, per tant, no se’m tirarà directe a seccionar-me l’artèria caròtide (la gent no científica – és a dir, entre altres, els filòsofs- diuen la jugular, que és una vena i no una artèria,…) perquè, segons ells (els filòsofs), hauria confós la gimnàstica amb la magnèsia en col·locar el que consideren, en la pregunta, què és ontologia (i no ho és, doncs és neuropsicologia) en el mateix paquet de la termodinàmica,… Cal, però, que deixin que m’expliqui abans de sentenciar-me.
Per tant, tornaré a començar:

Carta oberta a Amj (h)U.

Benvolgut mestre:
Hi ha tres preguntes bàsiques (que hi siguin, hi son; que ens les fem és incert; que trobem resposta és probable):

1. “¿Què és això? (essent això: el Món i Jo). La resposta a aquesta pregunta és la Ciència.
2. “¿I per què?” (o sobre el sentit). L’assaig (inútil, però no ho sabem) de resposta és la Metafísica.
3. Amb independència i dependència de les dues anteriors: “¿Com he de comportar-me?“. L’Ètica, és clar.

Deixem, de moment, descansar a l’Ètica (punt sobre el qual no hi ha major desacord). Fet això (donar descans a l’Ètica), passo a afirmar:

SOLS HI HA DUES QÜESTIONS FONAMENTALS: METAFÍSICA i CIÈNCIA. LA RESTA ÉS LITERATURA.

Així doncs: Metafísica, Ciència i (L)literatura (a més d’Ètica, descansant, i Estètica, que també és (L)literatura i més, també descansant).

Abans de continuar, una distinció:
– Pensar: Això que fem tots els humans: donar voltes a les coses; preocupar-nos; viure allà on no som; “surfisme mental” (Deleuze i Guattari); o, com diu vostè que digué Macedonio Fernández: activitat de l'”ésser concret, sense atributs“;… En definitiva: (in)-auto-coneguda neurosi obsessiva (pensaments intrusos, repetitius i absurds). Humà: pensament amb potes (o cames i peus). Patiment inútil, torturant ,… torturador. Defecte de fàbrica. Lloc de la culpa i de la paranoia. 99,9%. 
Intuïció és una modalitat de Pensar.

– Raonar: Atribut (rar) humà (l’altre atribut és Ètica, i , també, el més generalitzat, Estètica, amb nombroses, dominants excepcions), compartit limitadament amb alguns altres animals (ximpanzés,…), consistent en una activitat mental difàsica (consciencial) que cerca i, generalment, troba –encara que molt lentament i sobtadament- solucions a problemes plantejats (allà a fora (Món) o aquí a dins (Jo), tots ells contingents), no partint de -i no emprant- a prioris essencials (és a dir: estant a la intempèrie). (Nota: de manera impròpia i confusionadora, habitual, anomenem Pensar al que és Raonar. Així doncs: els camins del raonar, seran els camins del pensar). Entre el 0,1% i el 0,01% (doncs, com veurem no pas en aquesta carta, sinó a primers de gener de 2009, hi ha graus o nivells en aquesta activitat atribucional del raonar).

Continuem:
Metafísica no es raona; es pensa i s’experiencia (des del Pathos); es raona després (o es deixa sense raonar); és Mythos. Hi ha Metafísica que es raona d’entrada, però ja no és metafísica (a seques): és Metafísica (pura); és Logos.

Ciència es pensa (hipòtesi) i raona (tesis, antítesis, síntesis) (des de Gnosos i del Thecnos).

Metafísica i Ciència: dues activitats del pensar, diferents; dues preguntes sobre el que no saben; dues respostes; dos sabers; dos coneixements.

Tot això ho fa l’humà, sobre el terreny. Sobre el terreny pla i del costat del “més ençà”, fa Ciència. Sobre el terreny, però en el Límit de l’abisme (“la gouffre“), en el marge del penya-segat, abocat sobre el “més enllà” de la superfície, en el Límit, fa Metafísica.

La resta és literatura.

Alguns exemples:
-Metafísica és ontologia (però l’ontologia és metafísica) (ontologia, des d’Aristòtil: el ser com ser; res a veure amb “¿Qui sóc jo?”).
-Neuropsicologia, que és Ciència, és també ontologia (a veure amb “¿Qui sóc jo?” o què-cosa-és-jo-ésser-ser).
-Teologia és literatura.
-Biologia i Física: Ciència.
–“Madame Bovary” i “A la cerca del temps perdut“: (L)literatura.
-“Moby Dick“: metafísica i Literatura..
-Psicoanàlisi: literatura.
-“L’origen de les espècies“: Ciència.
-“L’evolució creadora“: literatura.
-Sociobiologia: Ciència.
-“Mein Kampf“: literatura.
-“L’home sobrepassat“: Metafísica.
-“The Theory of Relativity“: Ciència.
-Moral: literatura.
-Estructuralisme: literatura.
-Etologia: Ciència.
-… … …
-¿I la Història?: o Clio (mythos, literatura; encara que hi ha una metafísica implícita en la trama del mite) o Ciència . “Tots els llibres d’història s’assemblen a la Ilíada” (Arnold J. Toynbee:” A Study of History).
-¿A quina branca del saber pertany Estètica?. Deixem descansar Estètica (amb Ètica, descansin). (Estètica: “A més a més, professor Montalenti, donat que l’estètica és un dels conceptes, paraules i sentiments més misteriosos que existeixen, és difícil decidir quan s’està emprant o no un enfocament estètic“, Jacques Monod, “Sobre l’atzar i la necessitat“, discussió de Bellagio, 1972).

Així doncs: Metafísica i Ciència, la resta és (L)literatura. Descansin Ètica i Estètica.
Descansi, també, (L)literatura.
 

Metafísica i Ciència

Doncs el motiu de la Carta és parlar-me/ parlant-li de Metafísica i de Ciència. En el ben entès que vostè és Metafísica i servidora sóc Ciència (que vostè és el representant de Metafísica en aquest encontre i en aquest Curs –encara que també ho sigui a les Guilleries- i el/la que subscriu s’arroga ser representant de Ciència (branca Neurobiologia) –en el Curs “El flâneur…” i a la meva escala i a Vilademuls).

No es tracta, ara ja no, de negar Metafísica (abans si) (abans de la lectura insomne de L’home sobrepassat). Però tampoc es tracta (ni ara ni abans) de potinejar Ciència (és a dir: bergsonisme, pseudociència més pseudometafísica de la irracionalitat; encara que pot fer-se Metafísica des de la irracionalitat, des de la poesia i de la mística, i des de la racionalitat o ontologia vintcentista, és a dir científica o racional). En el ben entès que també ens interessa Literatura (és a dir: Estètica o, altrament dita, Art); molt menys, i a voltes gens (ens interessa), literatura.

Ètica és Transfísica, i descansa, tot i que ens interessa, i molt.

Per deixar-ho tancat:
L’horitzó de (L)literatura és l’imaginable (des de Mythos).
Ètica és el concret del comportament banal, (des de Praxi). I també: Ètica (fonamental) és saber del que es parla (s’escriu). Per això Ètica no pot descansar (es manté implícita).
 

Ciència i Metafísica

Anem avançant:

El camp (terreny) de Ciència és el cognoscible (des de Gnosos).
L’àmbit de Metafísica és l’incognoscible experienciable (des de Pathos).

Fem, segreguem Metafísica perquè existim abocats sobre l’Abisme (l’Abisme és el Res) del “més enllà”.
Fem, construïm Ciència per subsistir en el “més ençà” (sobre el terreny), salvats del Mythos pel coneixement (Gnosos) (i fent servit Technos, per comoditat, benefici i perjudici).

Aquesta barreja de “ser” i “res” i “fer”: l’humà que fa Ciència i Metafísica.

Continuem:
1)La Metafísica no és (una) Ciència. (“Conreem flors sobre el marge de l’abisme“, Walter Benjamin).
2)La Metafísica és.
3)La Ciència es fa.
4)Metafísica i Ciència són coneixement. Coneixements diferenciats, diferents.
5)Metafísica i Ciència fan Logos.
6)(literatura fa “bla, bla, bla,…”).

Recapitulem: Hi ha dues qüestions fonamentals: ¿Què és això? I ¿I per què?. És a dir: Ciència i Metafísica.

¿Què és (si és que és) Metafísica? (fins allà on servidora ha començat a entendre, desprès de llegir-lo/ escoltar-lo a vostè i abans de llegir Renouvier).

I. Abans del que ha acabat esdevenint (és a dir: fins fa no pas massa temps).

1) Postulat fonamental de la Metafísica:

HI HA UNA REALITAT SUPRASENSIBLE

(si és que hi és, després) (¿I si no hi fos?) V. 4ª pregunta, encara no emesa).

2) Objectiu de Metafísica (objectiu (im)possible): descriure una Realitat que radica més enllà de la realitat. Definició tradicional: “descriure una realitat que està més enllà de l’experiència“; si fos això no seria Metafísica, seria literatura o Literatura). Si no hi ha experiència (metafísica) no hi ha Metafísica.

3) Hi ha Metafísica perquè hi ha experiència metafísica. (Experiència metafísica: ¿”copsar en el real, sota una forma que li és absolutament pròpia”?; ¿què és el real?: ¿allò que es dona (s’esdevé), en un moment donat, a la consciència?, ¿”allò que la major part dels humans no és capaç de tolerar” (T.S. Eliot)?….M.F.: ¿”Irrealitat real de la realitat“? ¿O, simplement, “representació concreta del món exterior (¿i interior?) que construeix el cervell d’una espècie“? (François Monod),…). Però, axiomàtic: Si no hi ha experiència (metafísica) no hi ha Metafísica. Punt.

4) Però (si, però…) “una realitat suprasensible” ¿com pot ser copsada?, si sols podem copsar si som sensibles (veure: Ciència). Una realitat suprasensible, doncs, és una realitat a priori (i, per tant, porca) (per definició de “porc”, esperar Sartre). “Els principis primers…” (sic) (de la realitat), diuen! ¡Quin atreviment!

5) Ergo: la Realitat que copsa l’experiència metafísica (imprescindible per haver-hi Metafísica) ha de ser sensible (encara que no perceptible) (d’altra forma seria extrasensorial,… valgui’m Déu!) (un deliri no és una experiència, és un pensament imposat, irracional, tot i que pot -i sol- ser coherent o no; una al·lucinació és totalment sensible, però no biunívoca). Però, ara, estic fent Ciència. Però Ciència –raó- té dret a criticar pseudo-metafísica (és a dir: crítica literària és Ciència). En aquest terreny, Psicopatologia és, també, Ciència; Ciència crítica per criticar Metafísica abans de Macedonio Fernández, és a dir per criticar Teologia com a Metafísica; doncs deliri, en Psicopatologia, és “interpretació (pensar) o creença (convicció) a la que un subjecte (delirant) hi confereix caràcter de certesa (veritat), amb categoria d’incorregible inclús davant tota prova de realitat“.

6) Metafísica és, doncs, transcripció (com ho és Ciència).

7) Resulta, doncs, que “passa quelcom” i que aquest quelcom és copsat. Passa que algú ha convingut, necessàriament, que una part d’aquest quelcom és physis (natura). Passa que hi ha quelcom més, indicible (doncs a l’Edèn sols se’ns va concedir nomenar, però no definir: això un lleó, allò patata, aquesta Eva, jo Xita,…; res de conceptualitzar). I , també de forma convinguda, a més a més, a aquest quelcom més (o més enllà del physis), hi ha quelcom in-material, un “additus naturae“, … aquesta presència innombrable, indicible, però sensible (no perceptible), incognoscible, però sorprenent, colpidora, inesperada,… perplexadora … Metafísica, doncs, transcripció d’això, d’aquest plus (que és tot -100% i 0%-, passant per 0,1% i 0,01%, tan episòdicament com indica el percentatge).

II. La Metafísica en temps de Macedonio Fernández (encarregat de la Metafísica en el seu barri).
1) “Realitat oculta de les coses“.
2) “Astorament de l’ésser” (¿Com pot ser que siguem?, ¿Què deu ser “ser”?). “Mística del moment“. “Presència“.
3) Moment de la “siesta evidencial“
4) “Toda metafísica es un error de impresión conciencial“.
5) “O sigui: de fet no hi ha cap possibilitat de fer metafísica ontològica de cap tipus; el Món i l’Ésser no tenen explicació” (escriu-conclou JMa Uyà, és a dir: vostè mateix, referint-se a Macedonio F., a La intempèrie metafísica de Macedonio Fernández, 2005).
6) Metafísica: “Asombro de ser“. Punt.

III. La Metafísica en temps de Wittgenstein
“El que no es pot dir s’ha de callar” o “la impossibilitat de l’especulació metafísica”, doncs “hi ha un lloc més enllà del llenguatge (i de la percepció) on s’experiencien coses” (de forma no física –per tant metafísica- i de forma no intel·lectual –per tant no necessàriament racional). Hi ha una frontera (un Límit): “els límits –per fora del llenguatge- son els límits –per dins- del silenci”, doncs existeix certament allò indicible (experiència Metafísica) (expressar-ho, de tornada, és (fer) metafísica). El pensament empíric (de la cosa-en-si o realitat de ser) expressa el món: això és Ciència, dicible. El sentit (possibilitat de ser) és a l’altra riba; cal traspassar la frontera, el Límit; és mística (en tornar, parlem de metafísica o fem poemes –no pas mètrica-, doncs el que no és pensable també és possible quasi – dicible, o callem i tenim una mirada estranya). La sorpresa davant l’existència del món i jo en ell aquí i ara (“el món és (sigui quina sigui la seva aparença) i jo sóc (passi el que passi) en el món”. Darreres paraules de Wittgenstein, abans de morir: “Digueu-los que la meva vida ha sigut meravellosa” (amb una biografia quasi horrible, essent com fou un noi de casa molt bona; però 0,01% hi coincideixen en l’avaluació) .

IV. La metafísica en temps del senyor Pla (Josep)
“La metafísica és un joc de paraules. Una absoluta gratuïtat. La metafísica s’acaba; està en camí de desaparèixer. El món, tal com s’està construint podrà passar sense metafísica” (això és el que Josep Pla escriu que ha escrit Herbert le Porrier, qui ho va sentit dir a Martin Heidegger).

¿Donem margarites es als porcs, després de conrear-les?.

V. Metafísica en temps de Sartre (Jean Paul) i després (sense passar per Lequier, precursor de Sartre, ni per Renouvier)
Tot i així (després de M.F.), els conversos continuem fent Metafísica (encara que el que fem, llevat de durant la siesta, és (L)literatura, el que fem quan pretenem fer-parlar de Metafísica), doncs Sartre (Jean Paul) ens ha ensenyat a pensar-raonar entorn de Metafísica:

“La metafísica no és una discussió estèril sobre nocions abstractes que s’escapen de l’experiència, sinó un esforç vivent per abastar des de dins la condició humana en la seva totalitat” (Situations, 1948).

Metafísica: Natura-plus (L’être et le Neant, “El ser i el no res, assaig d’ontologia fenomenològica”, 1943 ).

                                               (S’aclarirà en el seu moment: 5 19 de març de 2009).

Benvolgut mestre, permeti’m una pregunta:

¿Puc saber si estic fent Metafísica, després de tots (aquests senyors) i de tot plegat?
Tinc, gràcies a vostè, un indicador: la perplexitat (o “asombro de ser”, M.F., a qui he conegut gràcies, també a vostè, encara que, ja ho sap, em manca un volum, el darrer; això és, però, un viatge pendent). I, tot d’una, doncs, perplex. Perplexitat absoluta de l’existència, de l’existir: sentir-se un estrany en l’existir, un estranger. Sol, estranger, en Terra estranya. És a dir: ¿Qui sóc jo, aquí i, evidentment, ara? Sóc i podria, podré, no-ser (allò que sé, però que no crec). ¿La pregunta sobre el ser? O la resposta (impossible) sobre la possibilitat –màxima perplexitat!- de no ser. Aquesta contingència! Aquesta barreja de ser-i-res!
Permeti’m un diàleg.

Diàleg entre P i R:
P.: -¿Tu ets nacionalista?
R.: – Sols si m’obliguen.

P.: – ¿Tu ets racista?
R.: – Si m’esforço, no.

P.: -¿Tu ets independentista?
R.: -Sempre.

P.: -¿Ets globalista?
R.: – Mai.

P.: -¿Què ets?
R.: – Un estranger.

P.: – ¿On vas?
R.: -Enlloc.

(P.( tot sol): “¿Serà metafísic?”)

Continuo:

La metafísica com una emanació de l’Espai (el Déu Major, d’en Georges, el seu cunyat, senyor).
Metafísica: això plus (additus) a physis. ¿Natura plus? ¿Sense Natura, hi hauria Metafísica? Sí Natura = Espai, sense Natura-Espai no hi ha ni Metafísica, ni res. Ergo: la Metafísica com una emanació de l’Espai.
Allò (“quelcom”) que no és physis, però que la suposa, i que és “més enllà” de l’aparença dels fenòmens, i que es dóna (manifesta) en l’experiència (vivència) sensible, concreta i real de la Realitat, ¿on té lloc? Tinc resposta: en el Pathos (la inquietud de Kierkegaard) i en la soledat (“per sobre de sis mil braces d’aigua“); en la desolada llibertat de “deixar ser”; en la sorpresa (sobtada i renovada) de ser (i poder no-ser, impensable, però raonable); en la consciència de precarietat i incertesa. Humà en el Límit, davant la “gouffre” (l’abisme) insondable.

¿Incognoscible o (im)possible d’explicar?

No, senyor Marx (Karl), no: “la humanitat” no “sempre es planteja (qüestions, preguntes) enigmes que pot resoldre“. Per exemple. “¿I per què?”, és a dir: Metafísica. Però (si, però…) hi ha Ciència. I, amb Ciència potinejant Metafísica, puc assajar respostes a preguntes sense resposta possible.

(Anuncio Ciència, però encara no explicito Ciència; v. Part segona d’aquesta Carta).

Continuo Metafísica.
Perplexitat, fundadora de Metafísica. Cito a Schopenhauer (gran metafísic, senyor): “Humà: (únic) animal que es sorprèn d’existir” (ignoro, ara, si es pregunta tot seguit: “¿I per què?”). Cito a Plató: “Sorprendre’ns és, per excel·lència, el sentiment metafísic” (Teetetes, 115d).

Tornem allà on varen començar. Per tant, deixem-ho aquí.
Torno.

Part segona

Benvolgut amic:

Parlem de Ciència.
Doncs no en tenim prou amb sorprendre’ns. També (l’animal humà) vol “contemplar” serenament (sense Pathos). Fer Ciència és contemplar-raonar (des de Gnosos) el percebut, no pas el sentit. Ciència és positivisme, empirisme, materialisme,… Metafísica, no (no és positivisme, ni materialisme, …encara que empirisme pot ser, sense ésser-ho en el sentit d’empirisme en ciència).

Per no ser, Metafísica no és. Per això poden dir que si hi ha “ciències positives”, metafísica és “ciència negativa” (no ciència) (tan negativa que no és).

Ciència és el punt cec de filòsofs, metafísics i altres (molts) (com Metafísica (pura) és punt cec de científics, literats, filòsofs i altres (més).

Comencem per definir (competència-atribut adquirit, no donat a l’Edèn-Paradís) Ciència.

Ciència: respostes provades i comprovades (experimentació repetible) a preguntes mínimes (limitades) (p.e.: ¿per què una pedra/poma cau avall i no amunt?. És a dir:

TEMES SOBRE ELS QUALS NO ESTEM AUTORITZATS A TENIR-NE UNA (cap) OPINIÓ (sols una hipòtesi i estant obligats a comprovar-la). PUNT.

¿Sobre què no tenim dret a tenir-ne una (podrida) opinió?
P.e. Sobre l’evolució (creacionisme versus evolució). L’evolució no és una teoria, és un fet. (Si “el creador” va fer servir l’evolució, tal com asseguraven el senyor Bergson i el jesuïta Teilhard de Chardin, no és assumpte de Ciència).
P.e.: Sobre el funcionament del cervell (humà) (d’un japonès o d’un occidental, per posar sols dos exemples que son de la meva competència i coneixement)…

I altres, nombrosos exemples (descansin ara).

Ciència: respostes com-provades (parcials i provisionals) a preguntes sobre fets (esdeveniments) concrets (p.e.: com cau una pedra, quines diferències hi ha entre el cervell d’un japonès-parlant (llengua materna) i un catalano-parlant des de sempre o què s’ha d’adquirir (aprendre) abans de poder aprendre a llegir o com obtenir energia per fissió atòmica o ….). Respostes concretes i comprovades, a preguntes concretes.

Ciència: estudi i descoberta de les lleis que regulen els fenòmens concrets..
Ciència: allò del que no es pot opinar (s’ha de saber).
Ciència (normal): resolució d’enigmes (Kuhn).

Tècnica: habilitat, que segueix paradigmes (models) i regles científiques per transformar una realitat natural en una realitat artificial (t’echne).

Teoria (científica): Plataforma des de la qual poder observar la realitat (Darwin), els fets (esdeveniments, fenòmens). Els fets estan plens de Teoria, així com una teoria (científica) ha d’estar plena de fets (Vygotski).

¿Teoria o fets?: “La teoria, això està molt bé; però hi ha els Fets” (Charcot a Freud).

Una pregunta tòpica (i necessària):
¿Vostè –no vostè, en concret, que ja ho sé que no és de ciències- és de ciències o de lletres?
(Lletres: respostes mítiques a qüestions generals o respostes (a qüestions concretes) a partir d’un raonament “a priori”; en definitiva: (L)literatura; inclús: gran Literatura. És a dir: universitat, també).

¿Ciència?

Ciència no és opinió (judici-prejudici). Ciència no és creença (fe). Ciència no és filosofia (conceptualització). Ciència és teoria i pràctica. Tècnica: aplicació(ns) de Ciència. Ciència o el camps (territoris) del més ençà, per conrear i recol·lectar. Que Ciència no acabi essent Metafísica no es pot científicament afirmar (doncs, almenys, neuropsicologia pot ser ontologia; per no parlar de física quàntica, que ignoro); per exemple: quan, des de la plataforma neurobiològica (neuromolecular) afirmo (i experimento comprensió): “Consciència: organització molt particular de la matèria” (Jacob), ¿estic fent Ciència o Metafísica? ; id.: “Autoconsciència”: organització totalment particular de la matèria jo” (J.J.), ¿estic fent Metafísica o Ciència?

(Nou) Diàleg entre P. i R. (o la síntesi)
P.: Així doncs, ¿vostè és dualista?
R.: I tant! Sóc un dualista monista.
P. Li ho preguntaré diferent: ¿Vostè és monista?
R.: I tant! Sóc un monista dualista.
P.: Expliquis, per favor.
R.: L’Esperit (o el que sigui que en vulgui dir) és una emanació de la matèria (i la matèria ho és de l’Espai, evidentment), una emanació o emergència a partit d’un cert (gran) grau de complexitat organitzada de la matèria, una emergència de la matèria estructuralment i funcionalment molt complexe a nivell molecular i, també, macroscòpic. Però una cosa és Matèria i altra Esperit (o sigui quin sigui el nom…).
P.: ?

R.: Disposo de dues eines per accedir al “que hi ha” i “com s’ho fan” més enllà del més ençà (de l’aparença dels fenòmens): Ciència i Metafísica. Per distreure’m tinc (L)literatura. Estètica és dins de Literatura (a vegades amb un toc de Metafísica). També hi ha Ètica(fonamental). I ja està.

Si Ciència és respondre a la pregunta “¿Què és això?. Si Metafísica és respondre a la pregunta “¿I per què?”. Respondre a la pregunta sobre el ser és ontologia, i si aquest ser-ésser sóc jo (nosaltres, 99.9%) i en dono una resposta des de les neurociències, ontologia és Ciència, també, i no paraules uniformades desfilant (ser-en-el-temps-aquí-en-el-món-ser-sí-mateix-un-poder-ser-total,…).

Sobre Ciència-ciència i només ciència, a París i al llarg dels segles XIX i XX, en parlarem llargament durant dues sessions (el 18 de desembre de 2008 i el 8 de gener de 2009), a més a més de donar-ne “gruix i dossier” (la frase és seva). Per tant no insisteixo.

Acabant
Els camins del pensar-raonar o la recuperació d’una Metafísica racional (és a dir: pura), no és cap ciència, però amb Ciència pot fer coneixement (provisional i inútil, però racional). Vet aquí el títol de la sessió del dia 20 de novembre de 2008, segona sessió de la Part segona del Curs “El flâneur assegut” , que anem fent, vostè i el que signa aquesta Carta oberta, a la Fundació Fita, a Girona ciutat, a les 7 del vespre, fins a les 9, dues hores, dijous si dijous no, més o menys).

Tinc una quarta pregunta:
“Bé, ¿i què?” (Wittgenstein), que és la (única) manera filosòfica d’acabar una resposta (més un gest i un cop de cap endavant i amunt).

Confio i desitjo que quan li arribi aquesta carta i el carter demani per vostè (doncs es tracta d’una carta certificada), li responguin:

“-La persona que demana ha anat a donar menjar a les gallines…
Magnífic! És la millor notícia que es pot tenir!”

Josep Pla: Darrers escrits, O.C., vol. 44, Ed. Destino, Barna, 1984, p. 636

Cordialment,

Jaume Grau i Massini (actor amateur)

Girona, 15 de novembre de 2008

N.B.: Aquesta carta, que és de fet la continuació d’un diàleg; és, com tot diàleg real, com molts, ja, que vostè i jo hem mantingut al llarg d’aquest tres darrers anys,… és inconnexa en molts moments; salto (saltem) d’un tema a un altre,…; no acabem un raonament; hi col·loquem acudits i ironies,… Aquest és un privilegi d’amistat i de mútua comprensió, que permet explorar idees mig covades o emergents o tan velles que ja havíem oblidat i fer-les vives i circulants. És, per tant, una carta confidencial. Li agrairé que no la faci pública (o que en limiti la seva lectura) i que en editar el volum de la nostra correspondència completa els nostres marmessors l’ometin.

(Sessió 20-11-2008) 1. Nota: Uns tallant-me la jugular (els filòsofs-metafísics), altres seccionant-me la caròtida (els científics- positivistes). 2. Punt cec: regió del camp visual que correspon a la zona del disc òptic, on no hi ha cèl•lules retinianes (susceptibles de ser despolaritzades i generar un potencial d’acció davant l’aferència llumínica o modalment específica). Per aquesta causa el subjecte receptor no té possibilitat de restituir biunivocament a nivell del còrtex occipital la imatge corresponent a l’àrea circumscrita del camp visual d’origen de l’estímul. Normalment, però, no percebem (no som conscients, doncs) aquest punt cec, degut tan a la correcció que en fa la visió binocular, com, en la monocular, a la tendència irrefrenable a l’autoengany que té el cervell funcional humà. Això és ciència (divulgada). Aplicat a la metafísica és una metàfora certa i pertinent: encara que no vist, el punt cec existeix.