El Flâneur assegut
TEXTOS. REVOLUCIÓ FRANCESA
J. JUBERT GRUART
La llarga passejada del flâneur assegut comença a l’any 1789, a París, evidentment. Com que coneixem el desenllaç, evitarem caure en el mite Revolució Francesa. El simple repàs dels esdeveniments més destacats que tingueren lloc a partir del 7 de juliol d’aquest any, a Versalles, amb la proclamació de l’Assamblea Nacional Constituent, fins la restauració monàrquica de Lluís XVIII a l’any 1814 -ordenats cronològicament en l’apartat “cronologia comentada”- són suficients per propulsar-nos a l’exaltació i per endinsar-nos en el profund desengany, passant pel terror. L’abolició del feudalisme (5 d’agost), la Declaració dels drets de l’Home i del Ciutadà (27 d’agost), l’aprovació de la Constitució civil del clero (amb la confiscació dels bens de l’Església catòlica (12 juliol 1790) i el tardà guillotinament del monarca borbó Lluís XVI, el 21 de gener de 1793, determinaren una caiguda del vell ordre (Ancien Régime), decisiva però no completa. Ja abans de l’aventura Napoleó (1795-1815), el nou ordre establert ja no és el de “liberté, egalité et fraternité” i el trionf del poble menut (sans-coulottes): és l’ordre burgès-lliberal el que relleva a la noblesa, mentre la tirania clerical catòlica (amb sols una primera reculada) retorna, dominant i opressora.
Els empresaris, banquers, militars, terratinents sense títol nobiliari (o conservant-lo), el bisbes … integren la nova jerarquia, amb un quasi únic objectiu: preservar –traint l’esperit revolucionari- la propietat d’uns quants. El poble, que ha començat i fet possible el procés, en resta marginat de forma no absoluta. Déu i el monarca tornen al seus trons, certament, però no són ja –ni ho podran ser-ho més- els protagonistes principals de la novel·la. Amb la Revolució Francesa es reinventa França i, a partir d’ella –més per força que a grat- Europa. Centrats sols ens els terrenys de l’Ètica, l’Art i el Pensar, els canvis són imprevisibles. L’Art, al llarg del ric segle XIX, inicia el seu recorregut abans de desaparèixer en l’ “art contemporani” ; el monopoli de la vella moral dogmàtica es trenca, prologant la mor de Déu i l’emergència, tímida, de posicionaments ètics basats en valors exclusivament laics; neixen en l’horitzó del pensar -amb Baudelaire al capdavant- camins inexplorats o precoçment abandonats i no continuats. Després de la Revolució Francesa i els seus efectes extraordinaris durant l’apassionant segle XIX, ja són possibles les grans destruccions i deconstruccions del segle XX que, potser, ens permetran entendre i assumir la intempèrie en la que, coneixedors o no de trobar-nos-hi, és l’atmosfera d’aquest nou ordre i nou segle.