Flâneur assegut
RECAPITULACIÓ PART PRIMERA
J. JUBERT GRUART
29 maig 2008
1. Objectiu del Curs: “assajar de saber on som”, en relació a “quan”, flanejant asseguts “en una ciutat” de París (parafrasejant a M.F.). “L’aventura està darrera nostre”. El concepte de Retrofiguració.
2. El llarg camí seguit: Ara i aquí, no. Més enllà, si. Ara i aquí, si. Aquí si, i ara mateix. (Potser) mai. (És a dir: Eudaimonologia).
3. Primer fou la Ruptura o destravament (imprescindible): I, tot d’una (1889-1804) la Revolució Francesa (molt soroll per –aparentment- no res: 1815-1848).
4. La generació anterior (“l’únic progrés és l’ètica”) o els solitaris franc-tiradors.
1. Gustave Courbet (1819-1877), l’Origen du Monde (1862) i la Comuna de París (1871).
2. Charles BAUDELAIRE (1821-1867), transmissor pòstum: En el crepuscle (metafísic) aprofita els darrers rajos de claredat i copsa la forma i l’essència del que es desintegra (la carronya, la immundícia: “La sotisse, l’erreu, la péche, la lésine /Occupent nos esperits et travaillent nos corps”, Les fleurs du mal) . La reconciliació d’un humà amb els seus abismes (“la goufre”). El Mal és al mig: Jo soc el Mal i també el Be. “Soc un cementiri que avorreix la lluna plena” (“Spleen”). Jo soc el que desfaig.. La caiguda del Sol no és provisional: el crepuscle avança i serà definitiu. Més enllà del Mal no hi ha res, més enllà del Bell tampoc. El Res és l’horitzó insuperable. Nihilisme: teologia del Res (de totes les coses). L’Eudaimon (positiu) de Baudelaire. “La mort et fa accessible” (un segle més tard).
3. “Una temporada a l’infern”: Arthur Rimbaud (1854-1891).
4. Sthèphane MALLARMÉ (1842-1898), el desfici metafísic, un mort amb pròrroga (“Victorieusement fui les suicide beau…”) o el poeta del drama solar. “El ser està més enllà de l’inexistent” (Ramoncin: “Som morts de vacances”). “El pas per el Ser és l’única via d’accés al Real” (Sartre: “L’existència precedeix a l’essència”). L’únic que ens queda és la Caiguda (cfr. Camus). El lloc del Ser és una cambra fosca (sense enllumenat) i deserta. Som nàufrags definitius (cfr. Sartre: llençats a l’existència) i abocats a l’abisme. El sol ha desaparegut (la nit acaba amb el “món antic”: “El tema, que va ser la gran aventura de les civilitzacions fins la nostra, està tancat. El cel no està poblat ni de presència ni d’absència, llisca com un sostre opac. La continuació té lloc a les palpentes, en una cambra fosca”, A. Glucksmann). La desaparició del sol (l’eclipsi permanent) es converteix en un destí. És inútil aixecar un altar al deu absent: el sepulcre sempre és buit. ” No hi ha Present, no/ un present no existeix… manca/ de tot”. És mitjanit.. Inclinats sobre l’abisme, portem dol pel més enllà. “Res tindrà lloc més que el lloc”. No hi ha un altre lloc. És inútil que l’albatros mogui les ales. L’ideal (l’Azur) no és altre cosa que l’afirmació d’un mateix (emmarca a l’esser en l’existència, li confereix un origen i un destí), en definitiva ens dis-treu (l’ideal és una malaltia de l’existir). El malestar de la cultura moderna.(cfr. Le Hasard et la Nécessité, F. Jacob). Igitur: “Tanca el llibre/ bufa l’espelma…”
5. La primera generació (cfr. Eric Berne: “La consciència de les coses significa la capacitat de veure una cafetera i escoltar cantar els ocells de forma pròpia i no com ens van ensenyar a veure-la i escoltar-los…Algunes persones grans poden veure i escoltar com quan eren infants. Però la majoria dels membres de la raça humana han perdut la capacitat de ser pintors, poetes o músics, i ja no tenen l’opció de veure i escoltar directament, encara que s’ho poguessin permetre; han de fer-ho de segona mà”.
1. Henry Rousseau, el burot (1844-1910), el flâneur ingenu o la consciencia de les coses.
2. Alfred Jarry-Ubu-FAUSTROLL (1873-1907). Del Res no es pot crear res; del Kaos sí. “Déu té són” (aprofitem-ho per posar el “món” (la maqueta del món) de potes enlaire (el cul al descobert: “Merdre!”). Seriosament situats en el límit.
3. Erik SATIE ( 1866-1925). “Vaig venir massa jove en un món massa vell”, per això “tothom els hi dirà que no soc músic: és veritat”. “Especialista en marxes fúnebres i misses adaptades per ballar”.
6. La generació perduda (entre dues guerres: 1914-1944): anglosaxons a París.
7. La generació col·lateral o el retorn de l’Ètica (PEGUY (1873-1919), BERNANOS (1888-1948),…). RILKE (1875-1926) o la recuperació de “Déu”: “Què faràs, oh Déu, quan jo mori?/ Jo soc el teu gerro (¿i si em trenco?)/ Soc la teva beguda (¿i si em podreixo?)/ Soc el teu vestit i la teva tasca;/ amb mi perds el teu sentit/ Després de mi no tens casa”)
8. La confluència (SARTRE (1905-1980), el sant laic; Camus (1913-1960);…)
9. La dispersió (tots els que segueixen)