Péguy

La primera vegada que vaig tenir noticia de Charles Péguy (com de Saint-Exupéry o de Bernanos i de quasi tot) fou l’any 1959 (en concret el 7 de novembre). Fins aquell moment –cursant el tercer curs de Medicina a Barcelona- havia estat un “bon alumne”, d’assistència a classe diària, els matins, i d’estudi regular i al dia, quasi,  per les tardes. No tinc record  de com va ser que vaig assistir a un “seminari” que un tal Raimon Galí, historiador i ex-militar republicà, tornat, l’any 1948, d’un exili mexicà, impartiria en un pis del carrer Mallorca de Barcelona. De què es tractaria en aquest curs, si és que me’n vaig assabentar, tampoc hauria estat determinant de la meva elecció  de fer-hi cap (el meu desconeixement de tots aquells noms d’autors que allà es tractaren era absolut). Mancat de cap registre fotogràfic i perduts els apunts que vaig prendre en les sessions d’aquell insòlit “seminari”, la memòria actual en retè sols fragments: el balco a mà esquerra, al fons una poblada llibreria (que aniríem sabent, els assistents, que eren les restes de la  biblioteca d’Alexandre Galí, el ja mític pedagog…….) ; i dret, d’esquenes a aquestes atapeïdes lleixes, un home aparentment petit i fort, amb aspecte d’oficial britànic,  cabell curt blanquinosos i bigoti, nerviós però controlat, amb una camisa impecablement planxada: era en Raimon Galí, que tant familiar i referent se m’havia de fer al llarg dels següents 3 o 4 anys. Els seminaris, anuncià el nostre docent –mentre una enigmàtica secretària, Montserrat Jarque, anava i venia amb papers i llibres- , serien una introducció a algunes obres de Charles Péguy, Antoine de Saint-Exúpery i Georges Bernanos, entre altres (com Chesterton). Així fou com vaig descobrir Charles Péguy (de fet “sant” Péguy). I així fou, també, com vaig deixar de ser un “bon alumne” (de fet, ja quasi mai més vaig assistir a classe i, a les tardes, ja no estudiava la lliçó del dia: llegia Peguy i els altres). Havia trobat “la meva universitat”

És altament probable, però,  que un lector actual -llevat de ser desmesuradament culte – sols tingui una imprecisa referència de familiaritat amb el nom i el món de Péguy o que sols en retingui alguna frase o cita brillant (o ni tan sols això). Potser, fins i tot, el nom li sigui estrany.

Conservo, d’aquells anys –adquisició datada a l’any 1959-, ple de subratllats amb varies tintes i d’anotacions fetes per més d’una mà, un exemplar de “Notre Jeunesse” (Emecé Ed. Buenos Aires, 1945, 239 p., 57 pts) i un exemplar de “Morceaux choisis. Poésie“, d’edicions Gallimard, de l’any 1927. Al llarg dels darrers decennis, més d’una vegada, he assajat de rellegir-los parcialment, davant la (im)possibilitat, soporífera, de fer-ho en la seva totalitat.

Charles Péguy ocupa una plaça de ple dret en aquest Curs (El flâneur assegut, Part segona) a causa dels seus nombrosos textos relligats ferotgement als esdeveniments quotidians. Peguy escriu en una època especialment rica en idees i ruptures que resulten, en rellegir-los avui, d’una actualitat sorprenent.  Resident  a París i contemporani, a les antípodes, d’Alfred Jarry (1873-1907), seguidor de Bergson, dreyfusard primerenc,… Peguy fou -al contrari de Jarry, autor amb repercusió marginal duran la seva època, però amb repercussió ulterior- un testimoni impactant mentre visqué i ràpidament oblidat o mistificat, simplificat;. Assistents un i altre a les classes i cursos de Bergson, ols Péguy pot considerar-se una primera conseqüència del bergsonisme, vitalista i antiracional (que culminarà en els post-estructuralimes).

L’anàlisi d’aquest Charles Péguy – subministrat en el seu prototip hagiogràfic en les lliçons del seminari d’en Raimon Galí – en absolut tinc consciència i record d’haver-lo entès (ni a Bernanos, ni gaire res…), però és indubtable que marcà el devenir d’alguns dels assistents. Ara, en tornar-hi, amb motiu d’aquest Curs, constato, però, que Raimon Galí fou, en el desert intel·lectual on hens trobavem dins la segona meitat de la dècada dels 50, un vertader “maitre a penser”. Les derives, bàsicament politiques i religioses (o irreligioses, en el meu cas), m’allunyaren totalment d’ell. Com sol passar, sempre és massa tard per reconèixer i per agrair.

Bibliografia de Raimon GALÍ i HERRERA (1917-2005)

• Senyals de camí (1963)
• Els camins de l’estimar (1981)
• Recalada (1984)
• Signe de contradicció:
  o La Catalunya d’en Prat (1985)
  o La Catalunya d’en Macià (2001)
  o L’Avantguerra (2001)
  o Aixecament i Revolta(1997)
  o L’Exèrcit de Catalunya (1991)
  o El X Cos d’ Exèrcit i la caiguda d’Aragó (1994)
  o L’Ebre i la caiguda de Catalunya (1996)
• El brancatge (1984).
• Memòries (2004)
• Semblances (2005)

Nota sobre “Recalada“, de Raimon Galí.
El subtítol “Història dels anys cinquanta (1948-1962)” és prou orientatiu. Més enllà de la subjectivitat inherent a la memòria i a la interpretació dels fets, el llibre pot oferir al lector (massa jove per saber-ne res o prou desinformat o oblidadís) una aproximació a esdeveniments prou significatius de la nostra història com: les vagues de tramvies a Barcelona (gener de 1957), l’enterrament del capità general Juan B. Sanchez (31 de gener), les batudes policials a la universitat de Barcelona (4 febrer ), la tancada en el Paranif (21 de febrer),…la galinsolada del 21 de juny de 1959 (“Catalanes de la mierda. Todos los catalanes son una mierda“, Luis Galinsoga, director de La Vanguardia) i les reaccions que provocà. Els fets del Palau de la Música (19 maig 1960), l’empresonament i judici de Jordi Pujol, el telegrama de l’abat Escarré a Franco,…

(Sessió 6 novembre 2008)

NOTES A PEU DE PÀGINA

1. Curs que Gali, a Recalada (p. 178), titula “Seminari Péguy”. V. GALI, Raimon: Recalada (1848-1962), Estudis Nacionalistes, CoL·LECCIÓ Documents, Barna., 1984, 334 p.