Maig 68

 

Introducció

¿El maig de 68 va ser una revolta “virtual” o real? A semblança del 23-F, sense les imatges gravades, avui maig 68 seria inexistent, irreversiblement passat, oblidat, ignorat, i potser fins i tot negat.

¿Com fou possible, sense cap poderosa organització que la planifiqués i conduís, que –en plena època de progrés econòmic- el maig de l’any 1968 la capital de França -i tot França, amb rèpliques de menor intensitat i duració arreu d’Occident- explotés i es paralitzes durant setmanes?

“París –escriu Mavis Gallant, nordamericana-canadenca, periodista-cronista de l’esdeveniment, des de la rue du Cherche-Midi (VIe)– es va transformar en una ciutat en la que era impossible comprar un diari, anar a classe, segellar una carta o enviar u telegrama, agafar l’ autobús o el metro, utilitzar el cotxe (excepte els metges), trobar cigarretes (en una època en la que les campanyes antitabac no havien començat), sucre, conserves o oli per cuinar, veure la televisió o, vers el final, escolar un noticiari radiofònic. No es recollien les escombraries; no sortien trens de la ciutat; no funcionava l’hora telefònica ni hi havia servei meteorològic. Els professors deixaren d’ensenyar, i els actora d’actuar. Les assembles substituïren l’activitat professional. I ni tant sols hi va haver en cap moment una consigna de vaga general (es va mantenir el servei d’electricitat i d’aigua, fet que no va impedir que es fes apilonament d’espelmes, mixtos i aigua embotellada) ni la protesta tenia un objectiu real. Els nois jueus varen ocupar el Consistori Israelita («La centraleta està en les seves mans», anunciava Le Monde); i els jugadors de futbol. Les oficines de la federació. Fou com si la gent en general, en tots els nivells socials, s’hagués proposat aturar-se; fer una pausa i tornar arrancar en una direcció diferent. ¿Vers on? ¿Què volien? No hi ha res més fàcil que l’exercici de la ironia retrospectiva. L’al·lucinació col·lectiva consistí en creure que la vida pot canviar, tot d’una i per a millor.”

Fou, realment, així. ¿Què queda, avui, d’aquell mític maig 68?

Una enquesta recent, feta a estudiants de batxillerat, de París –en concret -, revela la seva total ignorància sobre aquests esdeveniments. ¿Quin resultat donaria una enquesta realitzada entre nosaltres? Ja no és oblit. És inexistència.

¿Per què, tot d’una i abans del 68 – abans que a França (París)- als EE.UU esclata una important revolta feta per joves estudiants i consumada dins dels campus universitaris?

Res és gratuït. Cap fenomen social o individual apareix, tot d’una, sense precedents o prerequisits (de la mateixa forma, tot esdeveniment té conseqüències de llarg alcans, no evidents de forma immediata, considerades deslligades del factor causal quan, finalment, esclaten).

Els seixanta

La dècada dels seixanta, equidistant entre la fi de la segona guerra mundial i la fi del mil·lenni, constitueix una cruïlla clau, un vertader prolegomen d’un canvi d’època. Apareix una epistemé sociològica nova: emergeix, tot d’una, una nova classe social: els joves. L’antiga ” joventut” (de Péguy i de Bernanos) s’ha extingit massivament en les dues carnissades mundials, i els sobrevivents ràpidament engolits per l’opulent reraguarda. Tot d’una, però, una nova joventut revifa, es fa sentir, exhibeix els seu trets distintius. Apareix una nova raça(en el sentit de Bernanos): “nosaltres, els joves“, la raça dels joves. Comença la moda de ser jove (lentament i implacablement digerida, però, per l’opulent reraguarda i transformada residualment en simple moda per a joves), que viu un sorollós i efímer interludi durant aquesta dècada certament gloriosa i necessariament memorable.

Després de la Segona Carnissada Mundial i de la destrucció del feixisme (llevat a Espanya i en les dictadures comunistes), reneix a Occident un corrent llibertari, àcrata, que ja no és obrer sinó juvenil. La crida a la revolta (i a la revolució) s’expressa d’entrada en la pràctica d’una “resistència contra totes les formes d’autoritat” (contra el “poder“, mot Foucault); inicialment de forma festiva, provocativa, humorística, caricaturitzadora, ridicularitzadora de les institucions, a l’estil les típiques “Till Eulenspiëgel” des països baixos. Progressivament, el moviment que recorre l’Occident europeu i nord-americà és inicialment estudiantil i contracultural (o de cultura a la contra); en expandir-se, tot seguit, es diversifica. Pacifisme, ecologisme, feminisme, …es generen als Estats Units, particularment a Califòrnia, almenys quatre anys abans del maig francès. Malgrat aquesta generalització, localment, a Europa i a nord-amèrica, va adquirint tints més específicament polítics (antiautoritaris) i de tint més puntualment radical.

Als EE.UU s’afirma, amb revindicació d’igualtat, la raça dels negres. Junt amb la raça dels joves, la raça negra (els afroamericans, descendents d’esclaus alliberats però no integrats en situació de ciutadans de ple dret) donaran cos a la nova època de transició, gestada des de la de la Segona Guerra Mundial i fins l’any 1969, que caracteritza al nostre present de canvi de segle i de mil·lenni. (amb, als EE.UU, un president negre!!).

Les causes generadores en un i altre continent (a Amèrica i a Europa), foren diferents. A Berkeley, als EE.UU, les protestes es centren directament en una creixent pressió ciutadana en favor dels drets civils dels negres; a Berlín, tenien un fort component antiimperialista i antidictatorial; a Espanya, i sobretot a Barcelona, existia l’aspiració vers una autonomia estudiantil al marge de les associacions imposades pel franquisme (com el SEU, sindicat universitari únic); a París els fets s’iniciaren, aparentment, com una protesta enfront de la massificació en les aules i els plans d’estudi imposats per les autoritàries acadèmiques -considerades fòssils sobrevivents de l’època napoleònica- i amb revindicacions aparentment tant innocents com un lliure accés dels joves mascles universitaris a les cambres de les noies estudiants.

A grans trets, dues –aparents- causes generals (amb independència dels trets locals) desencadenaren els importants moviments estudiantil (juvenils) de la dècada dels seixanta:

1. Antiautoritarisme. A França el punt de mira de la protesta es centra en l’enfrontament entre autoritats acadèmiques i estudiants en la gestió dels currículums. Als Estats Units té específicament a veure amb el racisme tradicional, esdevingut intolerable. A Berlín-Est el moviment es va definir políticament crític i alternatiu. A l’Europa de l’Est, va prendre la forma d’un protesta política contra la burocratització del partit únic. A Espanya s’identificaven els buròcrates i els gestors universitaris amb la ignorància i incompetència dels adherits al règim franquista.
    
2. Antiimperialisme. La denúncia del genocidi practicat pels Estats Units en el Vietnam s’inicià, en els campus de Berkeley, el 1964. La protesta contra la guerra del Vietnam permet unificar els diferents moviments estudiantils contraculturals que de forma dispersa i inconnexa van sorgint. A Sud-America i a Europa, l’antiimperialisme es defineix inequívocament com antiamericanisme. La protesta contra la guerra és un fet globalment reconegut i compartit. La creació (i enorme divulgació mediàtica) del Tribunal Russell, els al·legats de Jean-Paul Sartre, les cançons dels Beatles… són cofactors creadors d’un creixent estat d’opinió. Nombrosos manifestos reclamen la necessitat o l’exigència de judicis contra els EE. UU per crims de la guerra. Neix, esqueixant-se de l’esquerra política, l’anomenada tercera via, moviment d’arrels socialistes, crític no sols amb el capitalisme sinó també amb els socialisme stalinista soviètic.

Revolta estudiantil universitària, però no obrera (raça domesticada pels sindicats i els partits de classe). Quan les universitats eren poc nombroses i els alumnes també, no hi havia revoltes estudiantils (més enllà d’algun aldarull). Ara, però, després de la segona Guerra Mundial, s’ha produït una política generalitzada de massificació de l’accés a l’ensenyament superior. Moltes universitats, molts alumnes, molts professors…i una baixa significativa del nivell d’ensenyament. Massificació, desmotivació, … conflictivitat. Els objectius dels estudiants no es sustenten en un individualisme que apunta a obtenir uns coneixements, avalats per una titulació, que permetran un lloc ascendent, ben remunerat i segur en una competitiva escala social. Apareix una consciencia de grup, de raça, i la reclamació-exigència de gaudir, sense aplaçament i sense limitacions exògenes, d’un accés al gaudi i fer sentir la seva veu, ofegada i monopolitzada per l’opulent reraguarda (tan ben descrita, i vituperada, per Bernanos).

Els moviments juvenils que recorren occident, no són durant els seixanta, encara, pacifistes. Són bàsicament, anticapitalistes i antistalinistes (identificables, en certa mesura, amb els moviments antisistema actuals), crítics tots ells contra la burocratització i partidaris de la violència contra la violència (o, almenys, convençuts de que era inevitable). L’ecologisme tampoc ha fet la seva aparició.