Levi- Strauss

 

Diàleg (primer)

P.: ¿Vostè és estructuralista?
R.: Si.
P.: Defineixi ser estructuralista.
R.: Estructuralista ho és qualsevol que estudia estructures.
P. ¿Visibles o invisibles?
R.: Les dues categories
P.: Defineixi estructura.
R.: Conjunt format per parts o elements que ordenats donen lloc a una funció.
P.: Posi’m un exemple.
R. Una roda de carro.
P.: ¿I de la categoria invisible?
R.: El llenguatge.
P.: ¿Res més?
R.: La neuropsicologia lurianiana estudia una estructura: la de les funcions cerebrals superiors (però ara no és el tema) i algunes disciplines més també són estructuralistes.
P.: ¿El professor Ferdinand de Saussure fou estructuralista?
R.: Mai va fer servir aquest mot.
P.: L’antropologia cultural (antropologia estructural) del senyor Lévi-Strauss ¿és estructuralista?
R.: És un frau.
P.: La psicoanàlisi del senyor Lacan ¿és estructuralista?
R.: Frau sobre frau.
P.: ¿L’estructuralisme és un frau?
R.: Fer carros, amb rodes, si funciona com un carro, no és cap frau. Fer lingüística estructural és cosa seriosa. I no diguem fer neuropsicologia a la manera de A.R. Luria.
P.¿Hi ha un estructuralisme fraudulent i un altre de llei?
R.: I ha l’estructuralisme i hi ha els falsos estructuralismes. Passa que els falsos estructuralismes han monopolitzat el mot estructuralisme. A partir d’ara, doncs, entre vostè i jo, quan parlem d’estructuralisme ens referirem als segons (o falsos) estructuralismes (és igual que parlar del colesterol: hi ha un colesterol bo i un de dolent, però quan parlem del “colesterol” sempre ens referim al dolent).
P.: I ¿pot arribar a ser molt nociu?
R.: ¿El colesterol o l’estructuralisme?
P.: L’estructuralisme.
R.: Ho ha estat, i encara fa mal.

Cronologia de catàstrofes durant el segle XX

A l’any 1914 esclatà la Primera carnissada mundial: 30 milions de morts.

A l’any 1918 una epidèmia de grip s’originà a Espanya. Ràpidament s’estengué per tot occident i es convertí en pandèmia. 9 milions de morts. Causa de mort: encefalitis letàrgica. Havent patit la malaltia, els sobrevivents presentaven greus deixalles: tremolor, hipocinèsia,…incapacitat progressiva.

Guerra Civil espanyola: 1 milió de morts. Amb seqüeles encara presents.

Segona Guerra mundial: 60 milions de morts.

Stalinisme: 40 milions de morts.

1945: El senyor Lévi-Strauss publica a la revista Word, Journal de lingüística del cercle de Nova York un article: “L’ Analyse structurale en linguistique et en anthropologie“. Primer contagi, d’extensió limitada (4 amics i coneguts).

1958: El senyor Lévi-Strauss publica L’antropologia estructural. El virus epistemològic francès contagia lentament i progressivament el cervell de dotzenes, de milers, d’intel·lectuals, professors universitaris,… primer francesos, després de tot el món. Fou primer una epidèmia i desprès una pandèmia. S’estén per Amèrica (EEUU), torna a Europa, … Tot pensar, o és estructuralista (a més de psicoanalista i marxista) o no és (…progressista).

Maig del 68: “Les estructures no baixen al carrer” (guixat en una pissarra d’una aula de la Sorbona ocupada). Comença el declinar de l’estructuralisme. El mal està fet.

1970: Fi de la moda. A l’Estat espanyol i a Catalunya, sempre retardats, la moda dura deu anys més. Les seqüeles són importants: desmantellament de l’ensenyament, catàstrofe de la formació (aformació educativa) de fracàs escolar, crisi d’autoritat moral, dissolució de l’ètica, amnèsia axiològica, analfabetisme lector, incomprensibilitat de la crítica, fragmentació i discontinuïtat del discurs, desolació del llenguatge, culte a l’arbitrarietat, … cultura amnèsica, desculturalització galopant,…, mort del subjecte, de l’autor i del text, …del pare, de la mare, de l’avia, del mestre,…mort de la història, oblivionisme, oblit manat, record manat, record prohibit, plastinització, degradació dels parlaments en assemblees de legionaris del moment, idolatria dels progrés, barbàrie desmemoriada, frenesí velocifèric, Faustspostmoderns, realitats artificials funcionals, cultura de l’ emmagatzemen de deixalles,…terra de lotòfags…., sobrepassats i a la intempèrie.

Diàleg (segon)

P.: ¿Tant greu ha estat?
R.: És.
P.: ¿Encara?
R.: Hem quedat amb greus deixalles, com desprès de la grip espanyola (en una altre nivell).
P.: ¿Què és l’ ESTRUCTURALISME? 
R.: Un virus epistemològic, altament contagiós, invasor,…. Un “virus” que parasità mentalment a una élite pensant, i triomfant, aconseguint (durant quasi dues dècades) que el concepte de l’humà i de la cultura (antropologia), els comportaments dels humans (psicologia i sociologia), …, el futbol,…, la història, l’economia, la política, la crítica literària i artística,… tot… adopti (quedi contagiat) pel model -en aquell moment de moda- de l’estudi del llenguatge: la lingüística de Ferdinand de Saussure (1857-1912) i la fonologia de Nicolaj Sergejevic Trubrtzkoi, indegudament apropiades. (científicament incorporades, segons la versió oficial.
P.: És complicat.
R.: Ho sembla; però no ho és.

Petita història d’un frau

La pel·lícula dels fets
A grans trets i molt (molt!) resumit:

1. De la gramàtica es passà a la filologia (essent filologia la “carrera” “de lletres” per excel·lència). (Exemple de gramàtic: Apol·lodor, Onofre Pou…; exemple de filòleg: Nietzsche, Joan Coromines,…).

2. De la filologia es passà a la lingüística, aixecant la lingüística a la categoria de ciència. (L’únic, exclusiu objectiu de la lingüística és la llengua. Punt.). (Exemple de lingüista: el professor Ferdinand de Saussure;….). La lingüística, a seques, passà a ser lingüística estructural i científica.

3. De la lingüística estructural es passà, indegudament (esllavissament) a l’etnologia i l’etnologia es convertí en antropologia estructuralista, amb la pretensió de ser, també, una ciència. (Exemple d’antropòleg estructuralista: Claude Lévi-Strauss).

4. De l’antropologia estructuralista, pretesament científica, es passà a l’estructuralisme “urbi et orbi” (sociologia, psicologia, crítica literària,…, tots pretenent ser científics) .

5. De l’estructuralisme a tots els nivells es passa a l’ imbecil·lisme per a tots.

És a dir: El senyor Claude Lévi-Strauss s’apropià, indegudament, de la lingüística del professor Saussure i l’injectà a l’etnologia, pretenent aixecar-la a la categoria de ciència (essent de lletres), i obrint la veda per l’assalt de les altres “disciplines de l’esperit i de l’home” (sociologia, psicologia, …) al panteó acadèmic de “ciències de l’home”.

L’embolic està servit. El Temple s’ha convertit en mercat.

Breu noticia biogràfica del professor Ferdinand de Saussure (1857-1913), suís

1857, Ginebre: Naixement. Família de científics: geògrafs, físics, naturalistes, viatgers i viatjats.
1870. 13 anys. Institut Martine (Ginebre). Estudi del grec.
1872. 15 anys. Primera obra escrita: “Assaig sobre les llengües“. Descobreix, llegint -en grec- Herodot, la nasalis sonans.
1873-75. 16-17 anys. Gimnasium. Estudi del sànscrit.
1875-76. 18-19 anys. Universitat de Ginebre. Estudia Física i Química, Filosofia i història de l’Art. Presentació, a la Societat de Lingüística, d’un “Assaig d’una distinció de les diferents a indo-europees” (té 20 anys).
1876-77. Universitat de Leipzig. Estudi del persa i l’irlandès antic.
1878. Berlín. Sànscrit, celta i hindú.”Mémorie sur le sistème primitif des voyelles dans les langues indoeuropéenes“.
1880. 23 anys. Leipzig. Tesis doctoral: “De l’ emploi du génitif absolu en sanscrit“. Estudi, in situ, del lituà. París.
1881. 24 anys. París. Professor de gòtic i antic alt-alemany a l’ École Practique des Hautes Études (E.P.H.E.).
1881-89. París. Cursos de gramàtica comparada de grec i llatí; lituà.
1889. Malalt. Retorn a Ginebre.
1890-91. París. A l’ E.P.H.E. Se li ofereix una càtedra al Collège de France, a condició que adopti la nacionalitat francesa. Torna a Ginebra, on se li crea una càtedra de lingüística.
1891-1906. Ginebra. Casament (als 34 anys) amb Marie Faesch. Segueixen dos fills.
1906-11. Ginebra. Cursos a la càtedra de “Lingüística general” i d'”Història i comparació de les llengües indo-europees”. Intensa recerca sobre les teories dels signes i de la llengua, definició de conceptes estrictes (sistema, unitat lingüística, significat, significant, relació sintagmàtica i associativa (desprès anomenada paradigmàtica), sincronia i diacronia, …). El seu lema: “La llengua és un sistema rigorós i la teoria ha de ser un sistema tan rigorós com la llengua“.
1912. Malalt. Atura el curs.
22 de febrer de 1913: mor.

Nota: El professor Ferdinand de Saussure fou tot un senyor. Distingit i Honorable Persona (D.H.P.); en conseqüència: algú sense biografia (sense part oculta del iceberg).

El legat de Ferdinand de SAUSSURE o el Curs de lingüística general dictat per Ferdinand de Saussure

Tot començà, diuen, amb uns apunts.

Ferdinand de Saussure és un savi doblat a mâitre que ensenya el que va pensant, en cursos impartits a alumnes de nivells superiors (no pas mitjos, com els d’un Lycée o Institut) durant els anys 1907-1911. És un savi (seguint a Alain) perquè no repeteix, entén. I explica el que entén. “Tota la seva vida cercà obstinadament les lleis directrius que poguessin orientar el seu pensament a través del caos“, escriuen els compiladors dels apunts al inici del Prefaci de la primera edició (1915) dels Curs de lingüística general de F. de Saussure. Però no és pas un mâitre a penser, encara que a partir d’ ell n’hi ha una colla que s’han fet i es fan un tip de pensar. Com que F. de Saussure mai acaba d’entendre prou, a cada nou curs incorpora noves aportacions; com que estripa sistemàticament els apunts o notes que ha fet per preparar cada classe, quan l’any 1912, amb 54 anys, malalt, interromp el cursos i es retira al castell de Vuflens i com que en comptes d’escriure el Curs de lingüística general, que el farà famós, inicia l’exploració de nous territoris (sinologia, per exemple), i com que el 22 de febrer de 1913 mor, el tex fundacional de la lingüística moderna hauria mort també amb ell si alguns alumnes no haguessin pres, frenèticament, apunts durant les classes i si altres alumnes -que no havien pres apunts ni havien seguit tot el curs- no haguessin recopilat, comparat, sintetitzat,.. els apunts presos per un nombre no concretat d’alumnes que en comptes d’escoltar i d’assajar entendre es varen dedicar a prendre apunts, a repetir el que deia-dictava el mâitre; … si no hagués succeït tot això, avui el professor Ferdinand de Saussure seria pràcticament poc conegut. Quan a l’any 1916, 3 anys desprès de la mort de Saussure, surt publicat el Curs de lingüística General de Ferdinand de Saussure, just a sota del títol hi figura: “publicat per Charles Bally i Albert Sechehayre amb la col·laboració d’Albet Reindlinger“; els dos primers són els recopiladors-reconstructors-recreadors i el tercer és l’aplicat alumne que prenia apunts, a més a més de ser amic personal de Saussure (exemple, concret, d’amistat intergeneracional, tant important i rara).

En aquests Apunts, F. de Saussure deixa dit que el llenguatge (le langage), un atribut o competència (específicament humana), és un sistema complex i que en el seu estudi hem de considerar les següents distincions bàsiques (les famoses distincions saussurianes):

Primera distinció: La parla (la parole): els sons articulats emesos per una persona en parlar. És una activitat (actuació lingüística de Chomsky) produïda per l’acció d’expulsar aire i col·locar la llengua i els llavis de diferent manera (punts i modes d’articulació) i emetre diferents sons que correspondran als diferents signes d’una llengua. És un fet físic, exterior (extro). És individual i social. La fonologia s’ocupa del seu estudi.

1. La llengua (la langue): conjunt de signes lingüístics que comparteixen un grup d’humans (parlants) que s’entenen entre ells. És un sistema (després s’anomenarà “estructura”) de normes (competència lingüística de Chomsky), un repertori de possibilitats que els usuaris empren per produir enunciats o per interpretar-los (“repertori emprat per una comunitat lingüística“, “sistema de signes“). És un potencial mental, interior (intro). És social i constitueix l’objecte de la lingüística.

Segona distinció: (referent a la unitat o element bàsica del llenguatge: el signe o paraula). El signe és una “entitat psíquica“. Tot signe té dues cares íntimament unides. “Anomenem signe a la combinació del concepte i de la imatge acústica” (p. 103).

1.Significant o imatge acústica . (“Les paraules de la llengua són per nosaltres imatges acústiques” (p.102).
2.Significat o concepte.
El llaç que uneix el significant al significat és arbitrari.

Tercera distinció: Les paraules d’una llengua estableixen entre si dos tipus de relacions:
1.Relacions sintagmàtiques (horitzontals). Ordenació seqüencial, successiva (un al costat de l’altre) dels signes lingüístics. Cada unitat o element de la cadena contrasta amb les altres, però no s’oposa. Les diferents paraules d’una frase guarden entre si relacions sintagmàtiques “in presentia“. L’ordre de la relació determina el sentit d’una frase. Exemple: “La casa del gos”, “El gos de la casa”).

1. Relació associativa (després s’anomenà paradigmàtica) (vertical). Cada signe lingüístic (paraula) pertany a una categoria, simultàniament apilonats i incompatibles entre si (sobreposats “in absentia“). Un mot que està en relació paradigmàtica amb un altre no pot ocupar el seu lloc sense canviar el sentit de la frase (p.e.: blanc/negre/groc/….; gos/cavall/…; casa/ vaixell/…) (“El meu company és negre/blanc”, “He comprat un cavall/gos”,…)
   Tot allò que és paradigmàtic té dominància sobre allò que és sintagmàtic.

Quarta distinció: L’estudi d’una llengua pot abordar-se de dues maneres diferents:

1) Diacrònicament. Seguint l’evolució històrica d’una llengua que canvia sucessivament al llarg del temps. Visió horitzontal o dinàmica.

2) Sincrònicament. Estat d’una llengua en un moment donat. Visió estàtica, vertical.

A més a més de moltes altres distincions sobre la fonologia i la gramàtica, i altres temes..

Nota:
Quan algú es posa a pensar ¿Què cosa és el llenguatge? i troba respostes, crea un model del llenguatge. Els models del llenguatge s’anomenen models lingüístics. El model amb més prestigi, potencialment més complet, més de moda a la quarta dècada del segle XX era el model lingüístic de Ferdinand de Saussure.

Diàleg (tercer)

P.: ¿El professor de Saussure no va fer estructuralisme?
R.: Va fer lingüística.
P.: ¿I perquè se l’associa amb l’estructuralisme triomfant? És més ¿perquè s’afirma i es repeteix que ell és el pare de l’estructuralisme?
R.: Per mala fe i per ignorància.
P.: …
R.: Saussure no és el pare de l’estructuralisme (en tot cas mai hauria reconegut com a fill a Lévi-Strauss). Saussure mai va emprar el mot “estructura” (sols “sistema”). Saussure va fer lingüística i res més.
P.: ¿Qui va crear l’estructuralisme?
R.: El senyor Lévi-Strauss.
P.: ¿L’estructuralisme “dolent”, el del virus i la pandèmia?
R.: Ell.
P.: ¿Com ho feu?
R.: Digué que ell era etnòleg (fals, era filòsof amb esllavissaments sociològics) i d’etnòleg passà a antropòleg quan va veure dos indis junts.
P.: No m’ho digui!!
R.: Jo no ho dic. Ho diu ell.
P.: ¿On?
R.: En un llibre, famós, que va escriure l’any 1955, quan tenia l’edat de 47 anys: Tristos tròpics, pàgina 67.
P.: ¿En que consisteix la feina d’un antropòleg estructuralista?
R.: La tasca d’un antropòleg (estructuralista) és com la d’un psicòleg (però amb grups de persones vestides diferent –que l’antropòleg– i que emeten uns sons inintel·ligibles); el psicòleg tampoc entén el que el pacient li diu (i si ho entén no sap pas si l’enganya). L’antropòleg, pel seu torn i igualment, es proposa saber què s’amaga darrera d’aquests salvatges despullats.
P.: ¿Sols veiem la punta de l’ iceberg?
R.:El que diu el pacient i els sons que emeten els indígenes és parla; els sons emesos signifiquen alguna cosa; “tinc mal de cap“, diu el pacient (i el que té, en la part oculta de l’ iceberg, son problemes amb la dona); “emma-re-u ak’ oreddguge-re-u” diu el cap de la tribu bororo, mentre assenyala a una noia de pits caiguts (en el codi de la seva cultura la dona assenyalada és “Aquest mateix (vet aquí) la teva dona això”, però l’antropòleg n’ignora el significat). És a dir: el llenguatge superficial, la parla, no ens mostra res.
P.: ¿Parlant la gent no s’entén?
R: De cap manera.
P.: L’escolto.
R.. És l’única forma d’aprendre.
P.: ….
R.: Tot allò que està ocult no es mostra ni en la parla ni en la conducta; si no tinc accés a la part oculta no m’assabento del més important. Tot allò que està ocult en un grup indígena, contemplat per un antropòleg impertinent, és la cultura d’aquest grup ètnic. El que jo desconec és l’inconscient del salvatge (com el psicòleg –encara que sigui psicoanalista- ignora el del pacient), que conté tot el llenguatge i la cultura: la part oculta del iceberg.
P.: ¿Cada cultura té a la seva disposició, de forma no conscient, un conjunt d’ idees, de paraules, de conceptes….?
R.: …i sistemes de parentiu i mites i maneres de taula,…
P.: ¿Això és una cultura?
R.: Això és cultura.
P.: ¿Cada grup te la seva?
R.: I oculta a les altres cultures (una de les quals és la de l’antropòleg indiscret).
P.: Entenc.
R.: Aquest conjunt de … tot, forma una estructura, és una estructura .
P.: ¿La cultura és una estructura complexa formada per la llengua, normes de…?.
R.: Evidentment. Tenir accés, descriure, comparar, explicar,… els diferents elements que formen l’estructura d’una societat i l’organització interna que mantenen entre sí els seus components és l’objectiu de l’estructuralisme antropològic, de l’antropologia estructural P.: ¿I això és el que va descobrir el senyor Lévi-Strauss?
R.: ¡Que va! Ell com a molt -i encara no- hi va posar l’etiqueta.
P.: ¿Com la dels pantalons texans?
R.. Exacte. Els antropòlegs culturals ja portaven pantalons (texans) i s’ocupaven d’assajar de desentrellar aquest sistema ocult : Edward B. Tylor, Lewis H. Morgan, James Frazer, Franz Boas, Margaret Medad, Ruth Benedict, Ralph Linton,…i una moderadament llarga llista.
P.: ¿Però ell hi va posar o no l’etiqueta?
R.: Ni tant sols l’etiqueta. L’etiqueta ja existia. Prengui nota d’alguns estructuralistes que han precedit o simultaniejat al senyor Lévi-Strauss i, ben independentment, practicat aquesta tasca (sense ordenació cronològica): Aristòtil, Hegel, Marx, Durkheim, Piaget, Husserl, Parson,..Luria, von Bertalanski, Jacobson, Marcel Maus, Marx (Karl), Sigmund Freud, … i Saussure evidentment…
P.: ¿No m’ha dit que Saussure no era estructuralista?
R.: Ho era, però ell no ho sabia. De l’estructura en deia sistema.
P.: ¿Com s’ho va fer el senyor Lévi-Strauss per muntar i vendre tot el tinglado de l’estructuralisme?.

Com col·locar un elefant (blau) en el passadís

Els humans per saber alguna cosa de l’altre humà podem fer dues coses:

1) Observar el que fa i el que diu (extro).
2) Endevinar el que per dins és pensat (intro).
És a dir: o ens acontentem en mirar la punxa del iceberg (extro) o ens capbussem dins l’aigua i explorem la gran massa de gel oculta sota la superfície (intro). La conducta i la parla sols ens mostren la punta. Ocult hi ha tot el complex sistema (estructura) d’una llengua i d’una cultura. El senyor Lévi-Strauss, l’any 1938, contemplà indis i cercà un model explicatiu per tot el que, perplex i desorientat, registrava. I només molt més tard, set anys després, el 1945, tot d’una, ho veu clar: “la cultura està organitzada com un llenguatge; he de trobar el codi per desxifrar aquest llenguatge; he de ser el Saussure de l’antropologia; he de construir un model que ho expliqui tot, que desmantelli el model precedent. ¿Què puc fer? ¿I si aplico a l’etnologia el model de la lingüística del professor Saussure? ¿I si provoco un canvi epistemològic?” Dit i fet: introdueix en la teoria antropològica un sobtat “descens al llenguatge”, un gir lingüístic, un canvi epistemològic, un esllavissament, una vertadera relliscada.

Així és com aboquem al punt 3 de “la pel·lícula dels fets”: pas de la lingüística (estructural) a l’antropologia estructural . Un salt, un xoc, una ruptura, i una nova època comença.

Diàleg (quart)

P.: ¿La lingüística, després del senyor professor Saussure, pertany al terreny de “lletres” o de “ciències”?
R.: Era de “lletres”, però ara, després de Saussure, és de “ciències”.
P.: ¿Per què?
R.: Pel seu rigor descriptiu, per la seva acurada anàlisi, identificació, etiquetatge i definició dels elements components (com ho han fet la física i la química), per la seva capacitat de síntesi i d’explicació….
P.: ¿Ciències humanes?
R.: Ciències de l’home.
P.: ¿Com l’antropologia, la sociologia, la psicologia, la crítica literària, …?
R. Qüestió de gelosia. Si ella (la lingüística) si ¿perquè nosaltres no?
P.: ¿Són realment ciències?
R.: No tenen cap mètode rigorós, tot són opinions, no han identificat, etiquetat, definit, classificat, ordenat … els elements constituents de l’estructura complexa que estudien,…ni les interaccions (relacions) que mantenen entre si, ni lleis d’obligat compliment i que expliquen els seu funcionament i els trastorns (conflictes) que s’esdevenen quan l’ordre no es manté o la llei s’incompleix…
P.: ¿Tot i així, el senyor Lévi-Strauss va voler fer aquest salt de “lletres” a “ciències”?
R.: Hi va relliscar-hi intencionadament, a l’any 1945, en aquell article a Word, el títol del qual no deixa lloc a cap dubte: : “L’ Analyse structurale en linguistique et en anthropologie“.
P.: ¿I després d’ ell s’hi van sumar la resta de disciplines que s’ocupen de l’home?
R.: De l’home i de la dona i de les criatures, i dels grups humans, com els pobles – nacions amb estat i sense estat, els tifosi, els militants, …
P.: ¿Amb quin dret s’atorguen aquestes disciplines el títol de ciències?
R.: Per una simple regla de tres o sil·logisme lògic: si la lingüística és una ciència, si la lingüística és igual (en mètode i en possessió d’una estructura) a l’etnologia, ergo: 1r: etnologia-antropologia també és una ciència. 2n: si l’antropologia és una ciència de l’home,… la sociologia, la psicologia, la pedagogia,.., que també s’ocupen de l’humà, també podem (i volem) ser ciències: ciències-de l’ home-de la dona- i- de les criatures- i dels grups humans… 3r: ja que la lingüística obté el grau de ciència, gràcies a l’estructuralisme, si nosaltres estudiem estructures (humanes) també som ciències.

Diàleg (cinquè)

P.: ¿Per què els antropòlegs, sociòlegs, psicòlegs, … van adoptar el llenguatge com a model?
R.: Per oportunisme i per enveja. Perquè el que tenien a mà més ben travat i nou era el model lingüístic creat per Ferdinand de Saussure; no hi havia altra model circulant prou sòlid. La lingüística (del professor F. de Saussure, la lingüística estructural) estava disponible.
P.: ¿Els antropòlegs, sociòlegs, psicòlegs,… es van fer lingüistes?
R.: No. Mai.
P.: ¿Què van fer?
R.: Jardineria verbal. Tot el més, com va dir Lacan, van fer lingüisteries. I tampoc foren científics, eren cientificoides.

Diàleg (sisè)

P.:¿Per què (triomfà) l’ ESTRUCTURALISME?
R.: En un moment de crisi epistemològica o cultural, l’òrgan específicament humà (la ment pensant) té imprescindible necessitat-apetència d’un model substitutori. El model del llenguatge humà va satisfer la necessitat i emplenà a alguns, inquiets i oportunistes, el buit.
P.: ¿El model, almenys, era a la mida dels seus apropiadors?
R.:És molt probable que a causa de la pobresa del panorama intel·lectual durant la dècada dels 50 (altra que l’oblit d’ Alain i de la riquesa de Sartre) (o, precisament, en oposició a ells, i a la cerca d’una originalitat enfront del corrent existencialista) i del desprestigi de Heidegger pel seu passat nazi, arrastrant a un innocent Husserl, …
P.: ¿Per res més?
R.: Emplenar un buit és una causa suficient, recordi l'”horror vacuis” del romànic.
P.: ¿Quin buit?
R.: El deixat per la mort de Déu.
P.: ¿L’estructuralisme, què emplena?
R.: Ens dona una idea o imatge de tot plegat.
P.: ¿Quina?
R.: Hi ha una estructura, aquesta estructura té uns elements, els quals, interactuant, produeixen una funció… Ja ho veu: ho explica (quasi) tot. (Exemple: l’estructura atòmica, explica la matèria; l’estructura subatòmica explica l’àtom; l’estructura d’una roda explica el desplaçament d’un carro; l’estructura lingüística explica els llenguatges dels humans; …). Ja no hem d’invocar a cap Déu, a cap ànima encarnada, …a cap Verb immanent,…
P.: Això està bé.
R. : Això és un frau, un abús, una immensa ensarronada,…
P.: ¿Vostè és estructuralista?
R.: Tornem-hi! …De petit no ho era. A mida que vaig anar creixent, cada vegada vaig anar sent més estructuralista, arribant a ser estructuralista total. Després he anat deconstruint-me i aviat no seré gaire res… Per dir-ho clar: no seré res.
P.: ¿Com abans d’ahir el senyor Lévi-Strauss ?
R.: Inexorablement.
P.: Hem pensava (havia cregut) que vostè era existencialista.
R.: Es pot ser xinés i tenir un estanc.
P.: Ho vaig entenent…
R.: En tot cas he deixat, fa temps, de creure en res
P. ¿No creu en res?
R.: En l’estructura.
P.: Ara si que no l’entenc!.
R.: Li explico: ¿veu aquests morats, aquests “blaus“?
P.: ¿Què signifiquen?
R.: Les patacades que, cada vegada que sortia a l’estret passadís del pensar, em clavava contra l’enorme elefant blau allà aparcat.

Resum (avançat)

L’estructuralisme esdevé una epistemologia que, xocant sobre l’epistemologia (o epistemologies) precedents, dona lloc a un xoc epistemològic i com a resultat de l’ impacte es produeix una ruptura epistemològica (v. Gaston Bachelard), una amnèsia negligent, alhora que s’implanta l’episteme estructuralista o model-sistema epistemològic dominant durant dues dècades, desembocat després en el postestructuralisme, i aquest culminant en la catàstrofe del postmodernisme i de xoc en xoc, de ruptura en ruptura, d’epistemologia en epistemologia epocal dominant, fins arribar a la desolació de la hipermodernitat actual, abocats sobre el Límit…

L’èxit de l’estructuralisme –incomprensible– fou degut a l’enorme impostura d’un sol home: Claude Lévi-Strauss i als milions de babaus que se l’empesaren (i els que continuen empassant-se els tòpics, sense haver llegit, críticament, el que textualment va escriure el senyor Lévi-Strauss) . Ell, només ell, fou el primer en aplicar, sens més (sols per intuïció i oportunisme), els conceptes de la lingüística i de la fonologia a l'”estudi” dels fenòmens humans, creant, del no res la moda-epidèmia-pandèmia de l’antropologia estructural (abans dita etnologia i antropologia cultural) i de l’estructuralisme en general.

Han passat dècades i la lingüística del professor Ferdinand de Saussure encara s’aguanta i s’aplica; l’estructuralisme de Lévi-Strauss hauria, avui (i sempre) de fer aigües per tots costats, però de la boca de professors d’universitat, molts d’ells catedràtics, continuen circulant quatre tòpics i un desconeixement absolut, d’escàndol…

Diàleg (setè)

P.: Això és molt complicat.
R.: Serà (o és) un rotllo, però complicat no ho és.
P.: ¿Per què no tornem a Jules Lagneau i a Alain?
R.: ¿…?
P.: “No hi ha comprensió fora dels exemples“. Ja m’ha exemplificat que escriuen què va dir el professor Ferdinand de Saussure. ¿Perquè no m’exemplifica el què, quan, com… el senyor Lévi-Strauss va fer tot això de l’estructuralisme triomfant?

Claude Lévi-Strauss (1908), belga, diacrònicament considerat

(Nota: fora d’una època, 1935-1939, explicada autobiogràficament -és a dir: falsejada- el senyor Lévi-Strauss no té biografia, té càrrecs).

1908, 28 de novembre: Brussel·les. Naixement. Família jueva. L’avi, rabí de la sinagoga de Versalles.
1931 (23 a.): La Sorbona (París), estudis de dret (abandonats) i de filosofia.
1934 (tardor): Proposta per fer de professor de sociologia en la recent creada universitat de Sao Paulo (Brasil).
1935-38 (27-31 anys): Al Brasil.
1938: Expedicions etnològiques a la regió del Mato Grosso, Amazònia, Brasil.
1939-1940: França. Mobilitzat. Armistici.
1940 (32 a.)-1944: EE.UU. Nova York. Relació amb Jakobson i Franz Boas (Universitat de Columbia, New School for Social Researchs).
1944: França,. Funcionari del Ministeri d’Assumptes Exteriors.
1945-47: EE.UU. Washington. Adjunt cultural de l’ambaixada de França.
1945: Publicació a Word de l’article que comença a postular el paral·lelisme entre lingüística estructural i antropologia estructural.
1948: París. Tesis menor (La vida familiar i social dels indis Nambik-Wara). Tesis major (Les estructures elementals de parentiu).
1949: Subdirector del Mussée de l’Home (Trocadero), París.
Director de la secció V de l’ École des Hauts Etudes, càtedra de Religions comparades dels pobles sense escriptura.
1954: Encàrrec d’escriure un “llibre de viatges”. Redactat en 5 mesos.
1955: Apareix “TRISTOS TR”PICS”. Èxit. Salt a la fama.
1959: Elecció al Collège de France. Càtedra d’Antropologia social.
1960. 5 de gener: Lliçó inaugural al Collège de France.
1972: Butaca 29 de l’Acadèmia francesa.
…
2005: Premi Internacional Catalunya.
….
I centenars de publicacions (llibres, articles,…), conferències, cursos, entrevistes, premis, distincions,…. Per exemple.: És membre estranger de la United States National Academy of Sciences, de l’ American Academy and Institute of Arts and Letters, de la British Academy, de la Royal Netherlands Academy of Arts and Sciences, i de la The Royal Norwegian Society of Science and Letters.. i d’altres respectables institucions, totes degudament acadèmiques. Doctor honoris causa de les universitats de Brussel·les, Oxford, Chicago, Stirling, Upsal, Montreal, Nacional Autónoma de Méjico, Visva Bhrati University (Índia); i de Yale, Harvard, Johns Hopkins i Columbia, entre d’altres. I més…
3 de novembre de 2009 (abans d’ahir): mor a París el senyor Claude Lévi-Strauss, als 101 anys d’edat.

Anàlisi crític d’una lectura (relectura) d’algunes obres escrites pel senyor Lévi-Strauss i anotació d’algunes recerques sobre la seva vida-existència

Abans de 1934: “Durant els darrers anys d’estudiant” (abans de 1934) “vaig passar una breu temporada al servei, com secretari de Victor Margueritte“. Feina: “assegurar la sortida d’un dels seus llibres: La patrie humaine, plantant-me a casa de personalitats parisines (bàsicament redactors de notícies) i entregant-les l’exemplar dedicat i negociar crítiques positives“.
Nota: Aprenentatge de vendre (vendre’s).

1934: “Una proposició inesperada“. Tardor 1934, diumenge, matí (el dia i el mes no són mencionats). Truca el telèfon. És el director de l’ E.N.S., Célestin Bougle. (Claude Lévi-Strauss no és ex-normalien). Diàleg (textual):
C.B.: ” ¿Sempre té el desig de practicar etnografia?”
L-S: ” Afirmatiu”
C.B.: “Presenti candidatura per fer de professor de Sociologia a La universitat de Sao Paulo. És una Universitat de nova creació. Cerquen professors sense experiència. Posis en contacte amb Georges Dumas “.

1938: “El viatge iniciàtic“. Encara que Lévi-Strauss s’ha atribuït que, amb 30 anys d’edat, se li va encarregar a ell –que no tenia cap experiència ni formació en el terreny disciplinari de l’etnologia- la direcció d’una expedició a la Sierra del Norte (Mato Grosso), la sortida a la llum, l’any 2001, dels 4 diaris de camp (junt amb 800 fotografies) d’aquesta expedició, redactats per Castro Faria (1913-2004), representant del Museu Nacional de Rio de Janeiro per l’ocasió, han posat al descobert una multitud de falsedats (mentides) sostingudes pel senyor Lévi-Strauss (i fins ara mai ventilades) (v. Tristos tròpics, infra) . Aquest va ser l’únic treball de camp – durà sols 5 mesos, i encara no seguits- fet pel que serà considerat l’antropòleg més significatiu i més prestigiós del segle XX.

1940. De França als EE.UU.
¿Perquè i com Lévi-Strauss va als EE.UU?
Petain signa un armistici (rendició) amb Hitler. Lévi-Strauss és jueu. Els americans han creat l'”Emergeny Rescue Comittee” que té per objectiu una migració selectiva de “cervells” vers els EE.UU (fent una excepció a les restrictives lleis anti-immigratòries nord-americanes, mentre l’acolliment de jueus i altres grups ètnics, objecte d’eliminació sistemàtica a Europa, és mantingut estrictament restringit).

1941: “La il·luminació” (repetida el 1959). Encontre casual amb Roman Jakobson . Descobriment de “la lingüística” i dels Apunts de Ferdinand de Saussure.

1949: “Les estructures elementals de parentiu“. Tesis doctoral. L’obra que el consagrarà. Plena d’argumentacions incomprensibles, fonamentada en judicis apriorístics, poquíssimes observacions directes,… El títol: copiat de “Les estructures elementals de la vida religiosa” d’ Emile Durkheim. El contingut: com les persones organitzen les famílies. Dues opcions:

Opció a): Els parentius es fonamenten en el fet de tenir un ancestre comú (interpretació diacrònica o horitzontal, clàssica o típica).

Opció b): Els parentius estan fonamentats per l’aliança de dues famílies (interpretació sincrònica, vertical o l’aportació –tesis- del senyor Lévi-Strauss). És a dir: el parentiu s’estableix el dia del casori.

1955: Tristos tròpics. Suposadament, un llibre de viatges centrat en el seu viatge iniciàtic que tingué lloc, 17 anys abans, per l’Amazònia. Relat d’una expedició de la qual ell fou, suposadament, el cap. Autobiografia precoç (té 47 anys) i d’ autoglorificació.
Algunes de les mentides, revelades 63 anys més tard pels quaderns de Castro Faria:

1. Dina Lévi-Strauss, agregada de filosofia i deixeble directe de Marcel Maus i de Lévy-Bruhle (Institut d’Etnologia de La universitat de París), és la dona amb qui Claude Lévi-Strauss va casar-se, l’any 1934,. a París, i a qui se l’hi ha promès, a proposta de les missions culturals franceses al Brasil, una càtedra en la Universitat de nova creació. Ella és, segons recents investigacions que exhumen els papers i les memòries -fins ara arxivades- de l’expedició de l’any 1938, el cap oficial de l’expedició (expedició que es planejà i organitzà a partir d’un curs d’etnografia que Dina imparteix a Sao Paulo, l’any 1938). Claude Lévi-Strauss i Mario Andrade (cap del Departament de Cultura i responsable del sector d’Expansió Cultural) eren sols dos dels seus alumnes. Luiz de Castro Faria, pel seu torn, és el representat-funcionari de l’administració brasilera i l’únic antropòleg oficial en aquest treball de camp, pioner en el Brasil, i l’encarregat del control del material que s’obtingués, destinat a la creació d’un museu etnogràfic a semblança del Museu de l’Home de París. El finançament és francès. Cap d’ells, però, no són citats pel seu nom en el tardà llibre de Lévi-Strauss (1955), i sols de forma indirecta, ben avançat el relat: a la pàgina 358 esmenta per primera vegada “el meu camarada del Brasil” (on hauria de dir: Luiz de Castro Faria); a la pàgina 364 trobem l’única citació a la que resulta ser la seva muller i cap de l’expedició: “la meva dona, que havia integrat totes les expedicions, participant en l’estudi de la cultura material, estava tan greument atacada (d’oftalmia purulenta) que varen haver-la d’evacuar definitivament” (de fet és abandonada per Lévi-Strauss). Mai més en parlarà, ni mai figurarà el seu nom (Dina) en les publicacions que farà d’aquest material fotografiat i dels objectes descrits i recopilats per ella. El 1939, Dina demana la separació de Claude, recupera el seu cognom Dreyfus i mai farà menció de la “famosa expedició”. Recents recerques sobre la pista de Dina Dreyfus, menades per Elen Spielmann, han portat a parlar de la volatilització de Dina Lévi-Strauss. Així mateix, fins a la pàgina 369 de Tristos tròpics, i de passada, no torna a esmentar “el meu company brasileiro” (Luiz de Castro Faria). Exactament pel que fa al “nostre metge” (Jean Vellard). Claude Lévy-Strauss, al llarg de tota la llarga narració, de 520 pàgines, és l’únic protagonista. ” Jo” , en canvi, figura en cada pàgina.

2. Els pobres salvatges (p.e. els boroboro i els caduveos) no eren “primitius verges”; missioners i comerciants ja hi havien arribat feia decennis, així com els empleats de la companyia de telègrafs (la famosa i inútil línea Rondon). En comparar les fotografies, poques, publicades per Lévi-Strauss i per de Castro Faria (800), en les d’aquest constatem “salvatges” amb llaunes de conserva, fils de telègraf, robes occidentals i, al fons, cases missionals, mentre en les de Lévi-Strauss sols es veuen salvatges nus, davant de cabanes de troncs i palla,…

¿Què és Tristos tròpics?
Tristos tròpics, contràriament al que hagiogràficament es va repetint, és un llibre de lectura feixuga i amena alhora. Durant el procés de lectura s’experimenta l’ambivalent desig d’abandonar-lo i la necessitat de continuar. Combina una intrascendència total amb un relat amè. Promet una intriga que no es deixa descobrir. Saps que apaga quelcom i progressivament creix la convicció, primer simple sospita, que el seu autor menteix brillantment. Els relats són creuats, les dades borroses, les aventures immenses i de cronologia i duració indefinides, realitzades en solitari, amb un protagonista únic (acompanyat de desgraciats a sou) amb una prosa excel·lent, i… majoritàriament falses.

És, Tristos tròpics, un llibre que no té ni cap ni peus. I que a més d’una autoglorificació, acaba sent un pamflet antiislàmic! Passa pel Brasil i acaba a l’Índia, fent un peregrinatge pel budisme i pel marxisme, a més d’emetre un gran ultimàtum profètic i nihilista: “…la moral cedeix a la història, les formes fluides donen lloc a estructures i la creació al no-res“, “la veritat està en una dilatació progressiva del sentit, però en ordre invers i porta fins a l’explosió“, “¿per què serveix actuar, si el pensament que guia l’acció condueix al descobriment de la manca de sentit?” (tot a la mateixa pàgina 515). Ni tan sols existeixo. “Ni la psicologia, ni la metafísica, ni l’art poden servir de refugi” (a l’individu inexistent). ¿Què em queda? “Contemplar una pedra preciosa, flairar un lliri o saludar un gat” (p. 517 i fi del llibre).

Diàleg (vuitè)

P.: ¿Vostè a què es dedica?
R.: Jo escric novel·les i les col·loco com tractats científics.
P.: ¿I s’ho empassen?
R.: Miri (ensenya medalles, títols, premis,…).
P.: ¿Per què ha tardat 17 anys en escriure-ho?
R.: Perquè una cosa és la iniciació (el viatge iniciàtic) i una altre cosa és la il·luminació, i aquesta no la vaig tenir fins el 1941 (amb la lingüística). Vaig estar levitant fins el 1945 (quan escric l’article de Word).
P.: ¿I els altres 10 anys, fins el 1955?
R.: Dedicats a pair la revelació.

Diàleg (novè)

P.: ¿Algú ha llegit mai Tristos tròpics?
R.: Suposo que han començat, però no l’han acabat (llevat de la traductora i un servidor).
P.: ¿Qui és que saluda el gat?
R.: Ningú. Sols “els gemmòlegs, per regla general jueus“, s’ocupen dels diamants; els lliris no els flaire ningú, tampoc .
P.: ¿A aquest senyor, l’any 2005, li van donar el Premi Internacional Catalunya?
R.: Si.

1964. L’ofici de mitòleg

Després de fracassada i silenciada (durant 17 anys), l’expedició al Brasil, de col·locar molts objectes -ramblejats durant la ràtzia brasilera- en el Museu de l’Home de París (Trocadero) i d’exposar-los (encara ara), emigrant de privilegi, ben finançat, als EE.UU, on estableix magnífiques i selectes relacions intel·lectuals, després de descobrir la lingüística i de trobar una nomenclatura i d’ inventar un mètode, el senyor Lévi-Strauss trobà, per fi, un filó per explotar, trobà la tasca gràcies a la qual ha aconseguit fama, prestigi, càrrecs acadèmics, premis, distincions,… : el mètode per descodificar Mites.
El que es dedueix de la paraula de Lévi-Strauss és:

1. 1. Totes les cultures tenen mites.
   2. Una de les feines de l’etnòleg és recopilar mites (i formes de parentiu, costums de taula, objectes, fer fotografies de salvatges que mai han estat en contacte amb la civilització –tenint cura que no hi surti la llauna de pernil en dolç dins de la qual cuinen-, …).
   3. Però els mites, segons el senyor Lévi-Strauss, són inintel·ligibles, doncs no tenen (un) significat. I allò que no té un significat, no té cap significat. “Aquell que explica un mite no sap que diu”, sols repeteix. “Els mites es comuniquen entre ells per mitjà dels humans i sense que aquests ho sàpiguen“. És a dir: la gallina és el mitjà que utilitza l’ou per tal de perpetuar-se.
   4. Els mites només tenen un sentit ocult; i aquest sentit ocult es troba en la part oculta del iceberg d’una cultura.
   5. Una de les feines de l’antropòleg (estructuralista) és fer de mitòleg: desxifrar l’estructura (oculta) dels mites (mai el sentit, sempre ocult o absent). Donat que el senyor Lévi-Strauss, després de la seva única experiència fent treball de camp, que durà no més de 5 mesos, i que fou un fracàs, i que això passà a l’any 1938, i que des d’aleshores (al llarg dels següents 71 anys) ha publicat i dissertat sobre centenars, milers d’estudis sobre milers de mites d’arreu del món, recopilats per centenars d’antropòlegs, altres que ell mateix, …; donat que la fama i el reconeixement del senyor Lévi-Strauss prové dels seus estudis sobre els mites,… bo serà conèixer el mètode (estructuralista) emprat pel senyor Lévi-Strauss per accedir a l’estructura intima/secreta dels mites.

Raons i Principis bàsics donats pel senyor Lévi-Strauss per dedicar-se a l’estudi dels mites

1. 1. Els amateurs (etnòlegs) han pres el terreny als vertaders professionals, científics (els antropòlegs estructuralistes), en els estudis dels mites. Les seves interpretacions, falses, deriven de la nostra inhibició en comprometre’ns.
   2. Els psicòlegs s’han posat a interpretar mites i han caigut en l’error de “creure que les idees clares poden néixer d’emocions confuses“. Pel seu torn els psicoanalistes, obscurs i complicats, emboliquen encara més la troca.
   3. En conseqüència les anàlisis dels mites han caigut en el caos, “reduïts a un joc gratuït o a una forma grollera d’especulació filosòfica“.
   4. Ha arribat el moment de posar-hi ordre. De fer servir la lògica, d’adonar-nos que els mites de totes les regions del món repeteixen els mateixos temes. ¿És possible continuar considerant que el contingut d’un mite és enterament contingent, i el seu sentit arbitrari? Ha arribat el moment de practicar la ciència de la mitologia i d’inventar el mètode que li convé.
   5. Ha arribat el moment, l’instant, de Claude Lévi-Strauss, l’antropòleg més destacat del segle XX, el pare de l’estructuralisme.

Diàleg (desè)

P.: ¿Per fer de d’antropòleg estructuralista-mitòleg he d’anar d’expedició i recollir mites directament dels indígenes?
R.: Jove: una vegada és massa. Deixi els mosquits pels altres (pels etnòlegs). Freqüenti les biblioteques, amb molts fulls de paper i alguns llapis, i dediqui hores, moltes hores… “Els estudis de camp (sobre el terreny) no confirmen mai cap hipòtesis“.

El mètode Lévi-Strauss per descodificar mites

Material: mites, paper i llapis.
Procediment:

1. 1. Lectura de mites (molts, molts mites).
   2. Dibuixar, en un paper, 3 ratlles verticals, de tal forma que delimitin 4 columnes: 1,2,3,4.
   3. Aplicar el mètode lingüístic: identificar, en cada mite llegit, les (4) unitats mínimes d’esdeveniments importants, les qual anomenarem mitemes (anàlisi sintagmàtic, horitzontal)
   4. Anotar cada mitema en cada columna corresponent.
   5. Comprovar que els mitemes es repeteixen en diferents mites (apilonament paradigmàtic o vertical).

Mitemes

Els mitemes són les unitats constitutives mínimes dotades de significat (superficial). La suma de mitemes fa un mite. El mite té un sentit i una estructura ocults (part oculta de l’ iceberg). Cada mitema és un element constituent d’una estructura (oculta). La suma de mitemes és l’estructura. El sentit és inaccessible. Quan una persona explica un mite, no sap de què parla (ignora tant el sentit inexistent com la seva estructura oculta). La tasca de l’antropòleg estructuralista-mitòleg és descobrir il·luminadament, intuïtivament, reveladorament, fent servir una lògica bergsoniana rigorosa, les unitats mínimes dotades de sentit ocult i que es manifesten, en la parla superficial, en frases o oracions mínimes, relacionades sintàcticament en el relat mitològic (estructura sintagmàtica d’un mite) i que “in absentia” o paradigmàticament poden ser correlacionades amb les mateixes unitats, però, diferents formalment, d’altres mites d’arreu del món. Amén.

Diàleg (onzè)

P.: Senyor: ja ho tinc.
R.: ¿Què té?
P. El mite està estructurat com un llenguatge. És el mateix que va dir el senyor/doctor Lacan: “L’inconscient està estructurat com un llenguatge”, però aplicat als mites.
R.: No em parli d’en Lacan, aquest impostor, xerraire,… que em va copiar, sense citar-me. Lacan… el vaig vetar a tot arreu quan el feien fora de tot arreu… Continuï
P.: Els mitemes equivalen als fonemes…
R.: Vostè ha llegit Roman Jakobson!
P.: Si.
R.: Jo el vaig conèixer, l’any 1942, a Novador.
P.: ¿Va ser ell qui li va recomanar de llegir els Apunts de Ferdinand de Saussure?
R.: Limítis a escoltar i a fer preguntes pertinents.

Continuació a “Apunts 2ª part”