Le flâneur

“Cada informació, posada en el seu lloc, es converteix en la part d’un tot
que es va construint (reconstruint) incessantment, alhora que revela la
profunda homogeneïtat de totes les altres informacions”.
J.P. Sartre, El idiota de la familia, Gustave Flaubert desde 1821 a 1857,
Ed. Tiempo Contemporáneo, Buenos Aires, 1975 (1972) (p.9)

Passejador (a peu), urbà (en concret a Paris), sol (o acompanyat d’un/una altre flânejador), silenciós (la major part del temps), sense rumb estrictament prefixat (però si, globalment, pre-seleccionat), de mirada flotant i atenta, sense prejudicis (tot i que sap).

El que caracteritza al flâneur és la mirada i l’epojè: sense enfocar res prefixat, no projecta sobre el que mira/veu “ni la seva personalitat ni els seus sentiments” (Mallarmé), fent suspensió de judici. Deixa la seva consciència disponible per rebre-hi aquells fragments de la realitat entorn que veu, escolta, flaire,… Té consciència en el seu intorn de les categories de l’aferència (claredat, foscor, contrastos, intensitat,…), copsant l’instant mòbil, el qual integra en una totalitat que fusiona present amb passat. El flâneur està davant de tot això, “distanciat de l’alienació de la multitud” (Benjamin). No està dins, sinó al “davant”. No és un humà de la massa, per un costat; i amb absència de tota intrusió del “mi” o sense interpretació (“deixant que el que és, sigui” (Colomer)).

El flâneur és algú que mira, veu i entén (no pas que explica); que revisa (reveu), acumula i, potser, sap o des-cobreix; algú –caminant o assegut (en una segona versió de flâneur, encara per formular)- que veu allò que passa i, allà mateix, hi “veu”, com un llampec (il·luminació), les restes d’allò que ha passat (i que ningú altre, passant-no- flâneur, s’hi fixa). Algú que, a la manera de Manet, mira des de la distància a la proximitat (manera manetiana de mirar). El flâneur és un Montaigne de l’entorn.

El flâneur té “la dialéctica parada” (Benjamin).

El flâneur és un passejant en el límit (“El flâneur està en el llindar”, escriu Walter Benjamin a “Baudelaire o els carrers de Paris”). És algú atent a fragments de narració que se l’hi presenten (a tall d’il·luminació) en el límit que habita i es desplaça. Aquest espai objectiu, que és el del flanejar, és una mena de mirall entelat –i, potser, trencat-, borrós però precís, on es projecta una realitat diferent de la subjectivitat pensant (intro) o del reflex psíquic i biunívoc de l’entorn. Tampoc és, l’espai-mirall, un lloc buit. Doncs el flâneur és un habitant de l’interval (“in between”), un okupador situat entre “l’interior de la intimitat i l’exterior del carrer”. El flâneur és el fil viscós, flàccidament tens, que es manté entre l’entorn i l’intorn. En aquest sentit el flâneur és un Montaigne de l’exterior, del que s’esdevé a l’entorn (un entorn, evidentment i exclusivament, urbà-habitat); no és un contemplador de paisatges, de postes de sol o de tempestes, com tampoc de carrers buits o de monuments; el flâneur no és un Romàntic. És algú que habita aquest “espai transicional” (Winnicott) que alhora és “transaccional” (Berne) (des de la plataforma de l’Adult i, en ella, des del lloc del “nous”).

El flâneur habita i trepitja un ”món en petit”, on alguns passats es fan presents “per un instant”, “formant part d’una narració” (Benjamin).

El flâneur és un ressuscitador: passeja per rescatar el passat, no és un badoc. És una utopia, una quimera: un impossible-possible. Sols el flâneur, situat en el lloc just (ampli), en el moment creat (merescut (Colomer)), podrà, des de la llunyania (cronològica), veure (mirar) passar davant seu (109 anys més tard, no abans, o 110 o 112) a Erik Satie en el seu trajecte de travessar “de punta a punta” , procedent de la rue Cortot, Montmartre, dirigint-se, en direcció sud, a l’altre costat del Sena, a Arcueil-Cachan (“Arcachan”). Sols aquest flâneur flotant-atent, avui-demà-ahir, veurà passar un home empenyent o arrastrant un carretó on s’hi apilonen una taula de treball, un bagul (“mundo”) amb 12 vestits de pana i un llit; sols ell sabrà que es dirigeix a la seva nova llar, habitació sense aigua ni calefacció, situada sobre un trist café-restaurant que porta per nom “Les quatre xemeneies”. Per contra, el turista o el parisenc que va a la feina, ocupats tots dos en objectius diferents/semblants (anant a algun lloc), mirarà però no veuran Satie en aquest, concret, personalitzat-anònim carretejador de mobles.

Mostra un mapa més gran

El flâneur és (quan fa de flâneur) (doncs de flâneur no se’n és, se’n fa, però quan en fa és “flâneur”) un ésser anònim; ha de passar –ja que no pot ser-ho- desapercebut, com un detectiu (privat) del quotidià.

El flâneur és (no essent) una actitud (una forma d’estar, que és un estar). El flâneur no és un observador. L’eina del Flâneur és la mirada (darrera d’ella s’hi amaga una vigilància).

El flâneur és un poeta errant, però (inicialment) agràfic. Té mirada de poeta (copsa, reflexa poemes amb/en la seva mirada/veure/entendre). (Sols, de tornada, retornat, si és poeta, i sap escriure, esculpirà, retenint, convertint en paraules, allò que ha copsat, per explicar-ho –desobeint el mandat de Wittgenstein- , no pas per entendre-ho, que ho havia entès abans, mentre mirava).

Després, sols després de ser mirada, el flâneur s’expressa. I s’expressa, per primera vegada, amb i en Baudelaire (s’expressa, per primera vegada, en poesia, i , en concret, en la poesia de Baudelaire). Després de Baudelaire (suma d’ spleen més enui més dandy), tot flâneur és baudelairerià; és a dir: és algú que “amanyaga la ciutat com és manyaga una prostituta”; no pas, però, una prostituta qualsevol ni de qualsevol manera, sinó a “una prostituta refredada a la qual s’amanyaga com a una amant” (evidentment: segons Baudelaire; és a dir: segons/instants jo-flâneur).

El flàneur és un urbanita. ¿De qualsevol ciutat? ¿De qualsevol carrer de qualsevol ciutat? No!, evidentment. El carrer del flâneur és una rue i la ciutat és Paris (i, encara més, el Paris que va de la segona meitat del segle XIX a avui, o ara, precisament ara, quan Paris passa a ser decadent, és adir: flanejable).

El Flâneur “va a fer botànica a l’asfalt” (Benjamin). I sols en l’asfalt (i millor l’endoquinat, empedrat) d’un carrer (que és una rue, o, desprès de Haussmann, un boulevard), de Paris. Però mai un carrer buit: el flâneur és un humà de la multitud, no-alienat-amb-la-multitud. “El bulevar és la vivenda del flâneur” (Benjamin). És algú que avorrit d’estar a dins, surt (al carrer, que és una rue).

“Qui s’avorreixi en el si de la multitud, és un imbècil i jo el desprecio” (frase de Constatin Guy (1805-1892), transmesa per Baudelaire a El pintor de la vida moderna, 1863).

Flânejar és, en darrera instància (i en primera) una forma de viatjar, de sortir al carrer, de desplaçar-se, de viure. “El darrer viatge del flâneur és la mort” (Benjamin). Però, abans i durant, el primer (i continuat viatge) del flâneur és Paris. No tractant-se, en absolut d’un viatge (mai d’un turista!!); es tracta, el viatge del flâneur, d’una expedició.

Abans que Baudelaire, fou Balzac – a Fisiologia del matrimoni– qui fa donar aquest concret sentit al mot “flâneur”, ben diferenciat del de badoc o simple passejador: “Se promener, c’est vegeter; flâner, c’est vivre”. “¿Oh! ¿Perdre’s per París! Adorable i deliciosa existència! Flanejar és una ciència, és la gastronomia de l’ull. Passejar, és vegetar; flanejar és viure” (Balzac).