Julien Benda

Julien Benda (1867-1956)

1867: neix el 26 desembre, a París. Ancestres jueus, belgues (l’avi, Sigmund Benda, negociant burgés, es suïcidà l’any 1849, després d’arruïnar-se. El pare, Camille Benda, amb 22 anys d’edat abandonà la preparació per d’ingrés a l’Escola d’enginyers ,  s’instal·la a París com empleat del seu oncle (que regenta una societat d’exportació); es casa amb una jueva del Marais, Anne. No són practicants ni creients; republicans (França  és “la terra promesa“, v. apunts Revolució Francesa) i laics.

1877: Lycée Charlemagne, Condeixeble de Léon Daudet (1867-1942). Estudis de llatí, grec i matemàtiques.

1889-91: Preparació ingrés a l’École Polytechnique. Suspèn. Ingressa a l’École Centrale (escola d’arts i oficis o de ciències aplicades). Abandó.

1891: servei militar.

1892: Mort del pare. Pot viure de renda. Vida mundana, elegant, freqüentador de salons, viatjar,…i, sobretot, llegeix.

1892-94: Sorbona. Llicenciatura en Història.

1894 (27 anys): Esclat de l’affaire Dreyfus.

Intel.lectuals de l’època defensen Dreyfus

1898: Primer article (a la Revue Blanche): “Notes d’un Byzantin“. Defensa radical de Dreyfus, no pas per compassió envers la víctima innocent –distanciant-se dels jueus que són dreyfusards per esperit corporatiu- sinó per causa de “la Justícia i la Veritat”.

1903-1910: Estreta relació amb Charles Peguy (“complicité d’amertume“, d’amargura): marginals del mitjà intel·lectual, antiburgesos,… De 1903 a 1910 publica en els Cahiers de la Quinzaine de Peguy.

1912: Finalista al Premi Goncourt (L’Ordination, novel·la), no premiada a causa dels seus origens jueus i  de la seva activitat de dreyfusard.

1912-1914: Tres obres anti- Bergson, l’autor de moda durant aquells anys en els mitjans intel·lectuals de París. Aquí, desmantellant Bergson, troba Benda el seu mètode i el seu estil: caricatura de l’autor criticat , fent recurs a una anàlisi imparcial, rigorosa, combinada amb humor contingut.

1913: Fallida de la casa d’exportació heretada. Té 46 anys i no té altre mitjà de vida que el que pot obtenir escrivint.

1916: Redactor de Le Figaro (articles sobre la guerra, crítics amb Alemanya).

1918: Belphegor, assaig sobre l’estètica del moment (denúncia del romanticisme, sensualisme, sentimentalisme, imprecisió,…que segueixen el fatídic intuïcionisme bergsonià i es presenten com representants del intel·lectualisme). Conseqüent, essent un bon intèrpret al piano, abandona aquesta pràctica; el plaer sensual que li dona obliterava el seu raonament. Obtè l’etiqueta de reaccionari, en referència al seu disgust per l’estètica “moderna”.

1922: Les Amorandes, novel·la. Escrita amb el desig de que li obris les portes a l’Acadèmia Francesa,; l seu fracàs el portà a retirar-se de la vida literària.

 

1927: El llibre que el donarà a conèixer: La Trahison des clercs, llarga explicitació del que Peguy qualificà de “degradació de la mística en política“, tot i arremetre contra Peguy. Retret als intel·lectuals (clerc’s) (v. Apunt “El naixement dels intel·lectuals“, d’ E. Rodríguez, en PDF, sessió 23 octubre 2008) per haver sortit de l’univers mental, desinteressat, dels valors intemporals i abstractes i haver-se compromès en el combat polític (racisme, nacionalisme, militarisme, judaisme, antijudaisme, burgesisme, xenofòbia, marxisme,…i així successivament, a dreta i a esquerra, contra la tendència a l’acció, a la cerca de resultats immediats, al menyspreu de l’argument, l’odi, la ràbia, l’idea fixa, a la manca d’ètica, a l’ús sistemàtic de la mentida, de les promeses que es saben no es compliran,…en definitiva, en contra de la practica que era i és la norma en l’activitat política partidista dels humans d’acció (els laics, per oposició als clerc’s). Si l’intel·lectual a de baixar a la plaça pública, si ha de participar en els debats seculars (engagement), ho ha de fer per defensar els ideals abstractes i desinteressats (inherent sal clerc) sobre la veritat, la justícia, la raó i la llibertat (intel·lectual i social), però sense participar en les contingències polítiques, sense partidisme militant. La torre de cristall on es tanca l’intel·lectual ha d’esdevenir un mirador, un observatori i un lloc on metrallar contra p.e. la condemna de Dreyfus, contra Action Française (v. Apunt sobre Bernanos, sessió del 4 desembre 08), ….

(Anys a venir, fidel a la missió d’intel·lectual-clerc, dispararà obertament contra el feixisme emergent, contra la invasió d’Etiòpia per la Itàlia de Mussolini (1935), l’amenaça hitleriana, l’abandó de les potencies occidentals envers la República espanyola (1936-38), el pacifisme, els acords de Munich (1938, que varen convertir en inútils els esforços per aturar l’expansió i consolidació dels autoritarismes),… Tot i que se li retraurà, davant de les dues amenaces del comunisme i del feixisme, triaà l comunisme.)

 

1929: “Notes sur la Réaction” a la NRF. Reacció: moviment d’oposició . Classes: Reaccionarisme sentimental o passional (fonamentada en uns interessos devaluats o en l’orgull ferit); reaccionarisme ideològic o doctrinari . Aplicat, evidentment, a la política francesa del moment, però generalitzable a altres lloc i temps (com ara i aquí).

1942: Amb l’ocupació alemanya a França, es retira a Carcassona on hi viu clandestinament i on hi escriu “Exercise d’un enterré vif” (tercera par de Memòries d’un intel·lectual, v. Bibliografia), llegeix la Torah, i, amb el pseudònim de Comminges, publica, a les clandestines Editions de Minuit, La grande épreuve des démocraties (publicada a New-York, 1942).

1946: Reedició, per Benda, de La Traïció dels intel·lectuals (clerc’s), amb un llarg Prefaci, Notes al Prefaci i un Apèndix. Considera que el llibre conserva tota la seva actualitat; sols un punt ha canviat: l’aparició de intel·lectuals col·laboracionistes amb el règim d’ocupació nazi o amb el de Vichy (v. Apunts sobre Sartre i Segona Guerra Mundial), els quals no sols han traït la missió de “guardians dels valors universals“, sinó també i expressament a la seva pàtria.

Després de la Alliberació de França, rebutja públicament (és a dir: publicadament) tot perdó pels col·laboracionistes,  oposant-se ferotgement a Jean Paulhan, medalla de la Resistència,  que en demana l’oblit i el perdó (malgrat ser Paulham el promotor de Benda a la NRF, on se li publica, des de la Trahïson des clercs., tot el que va escrivint).

 

1946-1956: Entre els 79 i els 89 anys d’edat, publicació de 8 obres noves (sobre poètica, existencialisme, romanticisme, el pensar i els valors morals, la pau, el mobilisme contemporani,..).

1956: Mort a Fontenay-aux-Roses (sud de París).

NOTES A PEU DE PÀGINA

1. Editions  De Minuit es funda l’any 1941, durant l’ocupació. Entre les 25 obres d'”autors de la Resistència”, a més de la de Benda-Comminges, hi figura l’essencial “Le silence de la mer” de Vercors (pseudònim de Jean Bruller, 1902-1991).