Recapitulació part segona i introducció part tercera

Primer fou l’estètica. Part primera. Després fou l’ètica. Part segona. Ara és el límit. Part tercera.

 

Aquest curs estudia el naixement, evolució i realitat d’un canvi profund , el del coneixement durant l’últim segle i mig, centrat a París. Un cop vista la caiguda de l’estètica, que ha passat a ser pura forma sense contingut ètic ni metafísic, ens varem endinsar en l’aparició de la consciència ètica, resseguint aquells autors que van observar, amb escàndol, la impostura creixent de la nova civilització. Varem iniciar el relat amb Voltaire, Cas Calas (1761-1765), on trobem el inici de l’ètica existencial, ara i aquí, que esclata amb la denúncia d’Emile Zola, arran del cas Dreyfus. Però aquest cas només és un senyal, no pas una llei que s’observi a partir de llavors. En la nova societat de ciutadans, ja sabem que hi ha d’haver l’ètica, però això no ens assegura res. Ben al revés, el segle XX resulta ser el més guerrer i el més injust de tots. La societat sense Déu, resulta ser completament immoral.
En un interval, recuperador, varem descobrir al “clerc” Julien Benda (1867-1956) i al seu “maitre a penser” Charles Renouvier (1815-1903),…

I ens varem posar a resseguir les veus en el desert, tot topant, abans, amb Henry Bergson (1859-1941), o el primer gran mentider de l’actual gran mentida, que assalta la raó proclamant la intuïció com a única realitat, permetent així la validesa d’un pluralisme teòricament democràtic de la sensibilitat, però atropellant la ciència i “el què és”, es digui el que es digui. Així que el segle XX es divideix en dos camins, aquell que cerca la ètica i el Real, i aquell que viu del discurs lliure, sovint fals i falsificador.

Aquesta part tercera resseguirà aquest segon camí, amb tant d’èxit fins fa quatre dies (i avui, encara), i que tant ha influenciat els discursos socials, des de la pedagogia fins a l’antropologia o la semiòtica, passant per la sociologia o la comunicació. A banda i banda, però, la ciència i la metafísica no han pogut, en la seva essència, ser torejades, malgrat haver rebut més d’una estocada. Per això ens varem endinsar en la relació ciència- metafísica, per saber on era cada cosa, tot i que són la mateixa cosa, d’una cosa que no es deixa dir, que és existir. Física, vida, biologia, evolució, cervell, lleis de la ciència, autoconsciència, conducta, aprenentatge, o sigui, allò que és i es veu, i que té un límit, el qual la Vida, per ser vida, mai pot traspassar, i que la metafísica, per ser metafísica, tampoc mai pot traspassar. I varem fer Metafísica, per saber que metafísica no es pot fer, que el que és, és, i el que no és, no és, tot resseguint la proposta de Macedonio Fernández. Però també varem saber de la impostura de Freud, inici d’una de les grans impostures del segle XX, la psicoanàlisis. Les altres dues foren els totalitarismes de Stalin i de Hitler, i l’estructuralisme. I tot acabant la metafísica, ens varem posar en ‘Patafísica, o ciència de les solucions imaginàries, entre altres definicions, com “ciència del que es sobreafegeix a la metafísica“, o “ciència de les excepcions” ( tot és una excepció). Jarry –Faustroll ens arrenquen de la realitat per tornar-nos a la realitat impossible de la realitat. Retrobarem aquest tema en Julio Cortàzar, París, Pont-des-Arts.

Varem seguir, resseguir, doncs, el crit de ràbia, ètic (“Fa falta (…) veure allò que es veu“) de Charles Peguy (1873-1914), i de Bernanos (1888-1948), aquell catòlic de dretes que acaba denunciant els crim feixistes (de Franco i de l’Església) a Mallorca i diagnosticant la raça dels imbècils, així com el “vocatus“, el rescat de la infància, l’infern de la discussió amb un mateix i tant altres temes bernanians. També varem seguir l’ètica metafísica d’Antonio Machado, fals alumne de Bergson a París, i consciència de la guerra civil espanyola.

La part segona acabava resseguint, recuperant, les meditacions de Sartre i de Camús, encara lluitant perquè la ètica i el sentit anessin de la mà, lluitant perquè malgrat la mort de Déu i el comportament insuportable dels homes, aferrissats en guerres, es pogués dir alguna cosa ben alt, com per exemple, sóc un home que sé el que s’ha de fer al bell mig de l’absurd. Dues maneres, la de Sartre i la de Camús, que ens permetrien gairebé preguntar: vostès és sartrià o camusià? En el fons, però, d’aquest dos autors, i de molts dels que varem estudiar, hi ha la preocupació metafísica, que no els deixa tranquils en cap moment. Sigui el compromís, sigui la revolta, lliures per a què? Doncs: (per) actuar sense finalitat, que diria Nietzsche. És a dir, trobar, tenir, construir-se una ètica.

I varem veure la ciència, la física, el cervell, la biologia. Varem veure que tot el que sembla, és. I és Camús qui anomena nihilista no a aquell que no creu en res, sinó a aquell que no creu en allò que és. I que hi ha coses, físiques, de les quals no es pot tenir cap dubte (hi ha coses sobre les quals no tenim cap dret a tenir-ne una opinió). I varem desemmascarar els intuïcionistes, el Sr. Bergson, la seva xerrameca buida. Però cal saber que d’aquest senyor en neixen fills i nets. Els trobarem a la part tercera, ja que la veu ètica del segle morirà a mans de la xerrameca pseudocientífica que establiran durant gairebé cinquanta anys els autors de l’anomenat estructuralisme (tecnocràcies del sentit), la majoria d’ells homes sense cap mena de metafísica i molta impostura, o en impostura metafísica, política, científica…i tanmateix amb llums i ombres, perquè seran carn del mateix cos social que els produeix, se’ls creu, els posa als altars, i els aplica en molts terrenys, i desgraciadament també en l’educació, on veurem com el segle ha produït la mort del mestre.

Perquè en aquesta part tercera trobarem la ruptura epistemològica, que ens deixa definitivament en el llot del discurs sense límits, en una època on tot és límit. La paradoxa, d’arrel bergsoniana i freudiana, com hem vist, arrela fondament en tots els camps del coneixement, fins al punt que apareixen uns elefants al mig del passadís que no ens deixen passar: Levi-Strauss, Althusser, Lacan, Bataille, Foucault, Deleuze, Derrida…i tants altres subalterns, Kristeva, Todorov, etc, que ens taparan l’horitzó del saber amb un saber tant extens i intens com fals i incomprensible, malgrat algunes llums i alguns encerts casuals. Les bases de la gran mentida pseudocientífica, que anorrea el discurs clàssic i ens deixa en la forma estructural, com peixos sense aigua humana.

La disgregació final és enorme. La societat cavalca sense fonaments, a cop de negoci i de tecnologia i d’exasperació exaltada, d’hybris. Per sota, comencem a saber que no sabem res. Arribem al límit. Cau el discurs, cau la paraula, cau la forma, ens quedem a la intempèrie. Veurem els autors del límit, aquells que es situen més enllà o que el declaren, o que es llencen a un nihilisme furiós, i ens hi situarem, reprenent la sageta llançada el primer dia d’aquest curs.

Escatirem de dir el límit i la hipermodernitat, l’ara i aquí d’aquest viatge exaltat, de vegades barroc, del coneixement modern. Discutirem la tristesa del pensament, que diu Steiner. I ens situarem en el límit, a l’aire, a la intempèrie, amb el cel clar, altre cop, i la casa deserta, tal com va dir la poetessa, russa, Anna Akhmàtova.