Foucault

Cronologia Bio-bibliogràfica

                                                                                                 “No em preguntin qui soc i no em demanin que continuï sent el mateix“
                                                                                                   Michel Foucault

 

Una biografia, i ,en concret, si es tracta d’un creador de models del pensar, no pot reduir-se a ser una ampliació o correcció de les dades de seu registre civil i curricular acadèmic i professional, combinats o no amb el seu historial mèdic i relacional. La gènesi i evolució d’una manera de pensar, assentada en un cos-persona-encèfal, té –al igual i en paral·lel amb el desplegament biològic d’un esser viu- un passat filogenètic i un altre d’ontogenètic, i dins d’aquest darrer ha passat per un procés maduratiu (amb un sostre) i a continuació un altre de desenvolupament, tots ells realitzats en un medi concret i diferenciador.

Una biografia, per ser comprensiva i útil (necessària), ha de ser una genealogia (en el sentit del treball de Nietzsche, per exemple, l’aplicat a “la moral”).

Sols coneixent els antecedents, les aferències -és a dir, i bàsicament, les lectures i els mestratges- que incidiren en el procés mental en evolució de qualsevol autor, dins d’un període òptim concret, podrem assajar d’entendre (o d’aproximar-nos a la comprensió) de, per exemple, les contradiccions constants i la manca de coherència teòrica en el “pensament” polimorf de Foucault (com que, en una etapa clau, hagi estat un (im)possible marxista-nitzschenià, estructuralista prototípic, i seriós, i desprès radical denegador i esporgador de la seva pertinència a aquest corrent (víric) intel·lectual. La indefinició i violació de la sistematització metodològica dels seus treballs, no anul·la la profunditat de la seva mirada i del seu discurs crític.

Que Foucault hagi tingut un semblant èxit popular i acadèmic, encara vigent, és en si mateix un signe de l’època que estem considerant (encara la nostra època: la catastròfica època del post-modernisme). En tot cas no hi ha cap dubte que la majoria dels seus plantejaments teòrics han calat i configurat el nostre pensar-nos i veure la societat (bé perquè ell no sigui res més –seguint el seu pensar- que un signe anònim de l‘epistemé de la seva època, bé per tractar-se d’una personalitat singular que ha aportat elements essencials en el sistema que ha travat l’estructura cultural del nostre temps i lloc).

Amb independència dels corpus teòric foucaultnià, coincidint amb el Sartre de les seves antípodes intel·lectuals, Michel Foucault fou en la pràctica un altre exemplar –extingit- de brúixola ètica, al que haurem de dedicar-hi una especial memorització en aquest apunt bio-bibliogràfic introductori a la seva obra (doctrina).

1926 (15 octubre): Neix a Poitiers. Pare metge-cirurgià, professor d’anatomia. Família benestant, burgesa, …

1930-1940: Lycée Henri IV de Poitiers, dels jesuïtes.

1940-1942: Poitiers sota l’ocupació alemanya. Col·legi Saint Atanislas, dels germans de la doctrina cristiana (La Salle), els “ignorantins“.

1943: Grau de baccaleuréat (batxiller).

1944-1946: París. Lycée Henri IV. Hipokhâgne i Khâgne. Preparació per ingrés a l’E.N.S.

1945: Professor Jean HYPPOLITE (1907-1968)

 

Jean HYPPOLITE (1926-1984) (58 a.), maitre a penser per 2 mesos. 
Professor en el Lycée Henri IV de París, curs de preparació de l’Hipokhâgne (K1). Foucault és un dels 50 alumnes que, l’any 1945, durant 2 mesos (abans que Hyppolite es traslladés a la Facultat de Lletres d’Estrasbourg), rep l’impacte d’aquest mestre (maitre Hipal), que com tots els maitres a penser dels que pel seu torn, per bé o per mal, seran també maitres a penser, és un professor d’institut.

¿Què els hi explica Jean Hyppolite als seus alumnes de 19 anys, per tal de que sols en dos mesos de docència el considerin un punt d’inflexió en el seu pensar? Comenta la Fenomenologia de l’esperit de Hegel i la Geometria de Descartes. Però Hyppolite no és un filòsof (un professor d’història de la Filosofia). Igual que Alain, és un espabilador, un desvetllador (un despertador per 2 mesos!). El que els hi exposa és “una filosofia que explica la història i el lent i pacient desenvolupament de la raó”. En Hegel –en boca d’Hyppolite- “tota la història queda abraçada“, i és una història que té un sentit.

Dotat d’una retòrica grandiloqüent, fulgurant, inspirada, a voltes esotèrica (i per tant incomprensible), “amagat darrera d’un pupitre, tímid, allargassant el final de les frases amb inspiracions d’aire patètiques, desbordant a l’audiència…”, s’esforçava en explicar Hegel a través de La Jeune Parque o d’Un cop de dés jamais n’abolia le hasard. Els seus alumnes manifestaren, anys més tard: “No hi enteníem res“. Seduïts, però, pel que no s’entén, per l’incomprensible, … Foucault descobreix que un mestre ha d’esser en primer lloc “brillant”, més que clar. Descobreix que a l’any 1945, a partir del final de la guerra, la Filosofia està de moda (“el prestigi de la filosofia”). És, serà, l’època de l’esplendor de Sartre (nascut el 1905), de Merleau Ponty (1908), d’Hyppolite (1907),…condeixebles a l’ENS els anys 1924-25. És l’època que els filòsofs emplenen teatres i auditoris (recordis la conferència de Sartre (29 octubre 1945): “L’existencialisme és un humanisme“).

1946: Obté el nº 101 en l’examen oral (100 places).
En el segon intent (setembre), obté el nº 4. Ingrés a l’ENS, passant a residir a la rue d’Ulm (ENS).
Es rapa els cabells.

1948 (22 anys): Insociable. Duelista. Furts. Homosexualitat no oculta. Intent d’assassinat (punyal). Intent de suïcidi (fàrmacs). Deixa el dormitori comú i passa a tenir habitació individual a l’infermeria de l’ENS. Té per veí a Louis Althusser, de 42 anys (contractat aquest mateix any com “caiman” de filosofia).

1949: Curs de Psicologia amb Daniel Lagache (1903-1972), a l’Hospital de Saint-Anne, on coincideix amb Lacan. Lectura de Binswanger (1881-1966).

1950: Sota consell d’Althusser, s’afilia al P.C.F.
Exàmens finals: supera la prova escrita i suspèn l’oral.

1951: Aprova l’examen oral per l’agregation. Tema: Sobre la sexualitat.
Fingeix depressió, amb l’objectiu de lliurar-se del servei militar.
Resideix a la Fundació Thiers (per a homes sols), per preparar la Tesi doctoral.

1952: Psicòleg del Servei de Psiquiatria del Prof. Jean Delay (Hop. Saint-Anne, París). Octubre: Ajudantia a La universitat de Lille.
Abandó de militància en el P.C. (a causa del “procés de les bates blanques” a Moscou).

1953: “La psicologia de 1850 a 1950” (v. Tema psicologia). Lectura de Blanchot, Beckett i Bataille.
Assisteix al Seminari de Lacan a Saint-Anne. Introducció a “El son i l’existència” de Binswanger. Lectura de Nietzsche.
1954:Publicació de “Malaltia mental i personalitat” (PUF, París). Lectura (marxista) de la bogeria/alienació.

1955. Suècia. Lector de francès en el Departament d’estudis Romànics, Universitat d’Upsala (per recomanació de Deorges Dumézil (1898-1986), le professeur, mitòleg pre-estructuralista). Direcció de la Maison de France (Institut Francès d’Upsala). Classes, alumnat femení majoritari, sobre “La concepció de l’amor en la literatura francesa des del Marqués de Sade fins a Jean Genet“. Convida a conferenciar a Roland Barthes (amb qui manté relació homosexual ocasional).

1956. Biblioteca Walleriana d’Upsala (recopilació de textos pel seu projecte de història de la bogeria). Nova etapa etílica i dandy. Compra d’un Jaguar vermell. Inici del costum (hàbit, disciplina) d’escriure 5 hores diàries.

1957. Traducció (amb Daniel Rocher) de “El cicle de l’estructura” de Victor von Weizsäcker.

1958 (octubre): Polònia (Varsòvia). Conseller cultural, direcció del Centre de Civilització Francesa. Conferències sobre Apollinaire.
1959: Expulsat per mantenir relació homosexual amb un jove, agent secret polonès infiltrat en els serveis diplomàtics occidentals. Violentament anticomunista (denegació de Marx).

1959 (setembre)-1960: Hamburg (el camí d’Aron i de Sartre). Institut Francès (55 Heidemer Strasse). Estudia alemany i dona classes sobre Sartre i Camus (teatre) a grups de 10-15 persones, 2 hores a la setmana. Relació amb transvestits. Redacció de la tesis complementària (traducció de l’Antropologia de Kant, amb una extensa introducció històrica).

1960 (octubre)-1966: Clermond-Ferrand.
1960 (33 a.): Clermont-Ferrand. Professor adjunt (Universitat). Agrupa totes les classes en un sol dia, pernoctant sols una nit en hotel; tren a París, 6 hores. 5-6 hores diàries a la biblioteca (Paris). Redacció de la Tesis principal: “Folie et déraison“.
Inici de la relació amb Daniel Defert, alumne de l’EN de Saint-Cloud, activista contra la guerra d’Argèlia (parella, no monogàmia, per la resta de la vida).
Mort del pare. Herència. Compra d’un apartament modern a la rue Dr. Finlay (París).
Defensa de la tesis complementària, dirigida per Jean Hyppolite, sobre Kant (primer ús del mot-concepte “arqueologia” del coneixement): “l’estudi de la filosofia, a partir de la il·lustració, ha de ser exclusivament racional, és a dir una ciència”.

1961: Defensa de la Tesis principal (a la Sorbona): “Folie et déraison. Història de la bogeria en l’època clàssica“, dirigida per Georges Canguilhem.

1962. Professor titular de la càtedra de Filosofia (mentre ell es declara, sols, especialista en psicopatologia) a Clermont-Ferrand. El Departament de Filosofia sols té 10 matriculats; s’hi sumen, per les classes de Foucault, una vintena més d’estudiants del diploma de psicologia, d’infermeria o d’assistència social. Publicació de “Malaltia mental i Psicologia” (resum de la seva tesis principal). Inici d’amistat amb Giles Deleuze.

1963. Publicació d’un estudi sobre “Raymond Roussel” (Gallimard) i El naixement de la clínica, PUF, París (200 p.), estudi limitat a finals XVIII i inicis del XIX. Amb Barthes, forma part del Consell de redacció de la revista Critique, de Bataille. Conferenciant a Atenes i Nàpols. Col·laborador de Tel Quel.

1963-64. Amb De Gaulle, essent primer ministre Pompidou i ministre d’Educació Christian Fouchet, es crea una “Comissió dels divuit” per dur a terme una reforma dels estudis universitaris (selectivitat, sistema de doctorat, creació de noves universitats –una per departament-…). Conferenciant a Istambul i Ankara. Visita Efeso (recerca sobre Heràclit).

1965. Forma part de la Comissió dels ensenyaments literaris i científics. Els seu projecte “Repartiment regional pluridisciplinar” és rebutjat. Agost-Setembre, Brasil (Sao Paulo).

1966. Conferències (sobre l’estructuralisme) a Budapest i Bucarest.

1966-68. Tunísia. Professor de Filosofia (Universitat).

 

1966. Abril: publicació de Les paraules i les coses (Gallimard). Primer èxit de Foucault (compartit amb “el moment” Althusser). “La mort de l’humà“. “El pensament és anònim“. Polèmica amb Lévi-Strauss, cristians d’esquerres, marxistes i existencialistes (Sartre,…). Acusat d’antihumanista reaccionari i de nihilista polític. Polèmica entre els “pensadors de la finitud constituent” i els “erudits de la finitud constituïda” (entre fenomenologia i positivisme).
Publicació, a Critique, d’un text sobre Blanchot (“El pensament de l’exterior”): “el ser del llenguatge només apareix per si mateix en la desaparició del subjecte“.

1966, 18-21 d’octubre. Simposi de la Universitat Johns Hopkins, Baltimore, EE.UU.: “The Langage of Criticism and the Sciences of Man“, organitzat pels professors Richard Macksey, Egenio Donato i finaçat per la Fundació Ford. Convidats: Barthes, Derrida, Lacan, Jean Hyppolite, Goldmann, Todorov, Vernant,… Deleuze hi envia text. A Foucault no l’han convidat, però aquí comença la moda (universitària) nord-americana de les noves teories franceses (estructuralistes i post estructuralistes), la French Theory, i l’obertura (i protagonisme estel·lar) de Foucault a les universitats i ghetos intel·lectuals americans.

1967: “Les heterotipies“, conferència al Centre d’Estudis Arquitecturals de París. Lector de Wittgenstein. A Tunis: curs sobre la pintura del Quatrocento. A Milà: conferències sobre Manet.
La reforma universitària (a França) entra en vigor. Foucault, a Tunísia, llegeix Rosa Luxemburg, Che Guevara, Trotski i els escrits dels Black Panthers).
Juny: manifestacions anti-israelites, a Tunis, a causa de la Guerra dels sis dies.

1968. Març: Moviments estudiantils a Tunis, durament reprimit per la policia del govern Borghiba. Focault protegeix i acull estudiants i material prohibit, detingut, maltractat per la policia… (no participa en el maig 68 de París, si en el de Tunis).
Juny: Expulsat de Tunísia, retorna a França ( 285 rue Vaugirard, 8é, XV).
Octubre: forma part de la Comissió (dels vint) d’Orientació per l’organització de la nova Universitat de Vincennes (Centre experimental). Foucault és etiquetat “d’home de dretes i gaullista” pels estudiants i grupuscles maoistes. Forma part del Grup captador(que contracta) el professorat. Novembre: El Comitè d’acció (format per gauchistes, com André Glucksmann i Jean Marc Salmon, i que funciona assembleariament) no accepta Foucault (a més a més de per ser del Grup captador, per no haver fet el maig 68). Desembre: finalment, els 11 catedràtics escollits i nomenats voten acceptar a Foucault i nomenar-lo oficialment catedràtic a Vincennes i encarregat del Departament de Filosofia, dins del qual s’ensenyarà Psicologia (amb llibertat per captar els professors que ell vulgui, a condició que siguin maoistes i gauchistes procedents del maig 68; és a dir: predomini dels criteris polítics sobre els intel·lectuals, depreciant completament els mèrits acadèmics). En el seu primer curs a Vincennes (“Sexualitat i individualitat” i “Sobre Nietzsche“) té més de 600 alumnes matriculats.

1969. Publicació de Arqueologia del saber, escrit a Tunísia. Conferència: “¿Què és un autor?” (Societat Francesa de Filosofia).
Abril-maig: primera estada als EE.UU, convidat pel Departament de la Universitat de l’Estat de New-York a Búfalo.
1969-70. Vincennes. Durant aquest segons curs, Foucault sols admet a 25 matriculats, però un centenar d’oients acudeixen regularment a les seves classes (malgrat les dimensions reduïdes de l’aula). Un nou ministre d’educació (Oliver Guichard) suprimeix la validesa dels diplomes de Filosofia que hagin estat atorgats pel Centre Universitari Experimental de Vincennes.
1969, novembre: Nomenat professor del Collège de France.

1970-1984: Professor del College de France, Càtedra de Història dels Sistemes de Pensament.

1970. Repressió policial sobre els post-maig 68; dissolució, per llei, de les organitzacions militants del maig 68 (Gauche Prolétarienne, en la que hi milita Defert).
Setembre – desembre: conferenciant al Japó. 2 de desembre: Lliçó inaugural al Collège de France (“L’ordre del discurs“).

1971. Inici de relació amb Jean Genet. Defensa del “Black Panther” George Jackson. Grup d’informació sobre les Presons (GIP) (amb P. Vidal-Naquet i J.M. Domenach).
Col·loqui sobre la natura humana (TV holandesa) amb Chomsky, que en surt escandalitzat.
Canadà, Universitat Mac Gill; relació amb independentistes de Quebec.
Desembre: greus motins en presons franceses.

1971-75: Brúixola ètica: casos Buffet i Bontemps, revoltes a les presons de Nancy i Toul, casos Alain Joubert, Christian Riss, Djellali Ben Ali, Mohamed Diab, Pierre Overney, George Jackson… (apallissats, assassinats per la policia). Recolzament a la formació d’un sindicat de soldats. … Publicació de “L’assassinat de George Jackson. Anàlisi d’un crim d’Estat” (agost 1971). Amb Sartre: Comissió de recerca sobre el racisme (novembre 1971). Manifest en favor de poder avortar (1973).

1972: Nova versió de “El naixement de la clínica“, en la que suprimeix tots els continguts estructuralistes.
EE.UU. (Bufalo).
Cofundador de Liberation.

1973. Redacció de “Vigilar i castigar“.
Treball sobre les Meninas de Picasso.
Maig: Montreal (Canadà) conferències sobre antipsiquiatria (amb Ellenberger).
Rio de Janeiro (Universitat Pontifícia).
Homenatge a Magritte (“Això no és una pipa“).

1974. Seminari (Collége de France) sobre el Poder psiquiàtric.
Montreal.
Testimoni en favor de la Gran Enciclopèdia de l’Homosexualitat.
Brasil: conferència sobre “La psiquiatria del segle XIX“.

1975. Curs sobre “Els anormals“. Publicació de “Vigilar i Castigar. Naixement de la presó“.
EE.UU, Univ. de Berkeley, Dep. de Literatura Francesa.
Film “Jo, Pierre Rivière“.
(22 setembre): Organitza i forma part (amb Régis Debray, Costa Gavras, Yves Montand, Jean Lacouture, P. Ladouze (dominic), Claude Mauriac) dels ” siete mercenarios francesos”, que es presenten a Madrid (Hotel Torre de Madrid)(“el país del franquisme agonitzant“), durant 7 hores, per convocar una roda de premsa i llegir una declaració referent a la condemna a mort d’onze persones pel TOP.
Octubre-novembre: Sao Paulo, conferències antipsiquiatria.
Nov.: New-York, Universitat de Columbia.

1976: Història de la sexualitat, 1ª part: Voluntat de saber.
Març: jornades sobre la presó, a Montreal.
Maig: Berkeley, Stanford.
Juliol: Washington.
Novembre: Brasil.

1977: Campanya (amb Deleuze) contra l’extradició a Alemanya de Klaus Croissant, advocat de la banda de Baader, que ha demanat asil polític a França. Foucault fa de barrera humana davant de La Santé. Extradit. Manifestacions amb Sartre.
Comitè de recolzament per Polònia.. Manifest per la alliberació de V. Borissov,…
Pro obrers italians autonomistes,…
Publicació de “La vida dels homes infames” (Les Cahiers).
Traduccions de la seva obra a l’anglès (EEUU) i al rus. Intervius.
Recepció en honor del dissidents soviètics, en protesta per la visita oficial de Breznev a l’Elisee.

1978: Campanya “Un vaixell per el Vietnam“, amb Sartre (es presenten al Palau de l’Elisée i obtenen de Giscard d’Estaing 1000 visats d’entrada a França).
Berlín: trobada amb Laing i Cooper (v. Tema antipsiquiatria). Japó.
Director d’una col·lecció a Gallimard.
Setembre: periodista a Iran (“crònica de les idees”). Postura pro Jomeini. Novembre: retorn a Iran.

1979: Conferència de premsa sobre els boat-people. Acull a casa seva, amb Sartre, un encontre clandestí entre intel·lectuals israelites i palestins.
Abril: denuncia crítica del nou règim iranià.

1980: “El naixement de la biopolítica” (curs dictat en el Collége de France).
Any negre: (21 març) mort accidental (atropellat) de Barthes (sortint de sopar amb Mitterrand); (19 abril) enterrament de Sartre; (16 novembre) Althusser escanya a Helene.
Octubre: Conferència a Berkeley (amb intervenció de la policia).
Novembre: New-York.

1981-1984: Història de la sexualitat, 2ª part: L’ús dels plaers. 3ª part: La inquietud de si.
1981: Lovaina. Ginebra (“El dret dels governats“).
Los Angeles.
Manifest sobre els fets de Polònia. Tresorer del Comitè d’Exiliats del sindicat Solidaritat a França.

1982: Toronto (Canadà): “Dir la veritat sobre mi mateix“.
Denúncia del sistema policial de Mitterrand.
Viatge a Polònia (amb Simone Signoret): comboi d’ajut a Solidaritat.
Octubre-novembre: Vermont (EE.UU.)

1983: Berkeley. Cansament extrem.
Intervenció per evitar l’expulsió de senegalesos de França.

1984. Tractament mèdic (farmacològic). Recuperació.
Curs sobre la Parrhesia al Collège de France.
Publicació de la 2ª part (L’ús del poder) i la 3ª part (La inquietud de si) de la Història de la sexualitat.
3 juny: hospitalitzat a la Salpetriere (París).
Mor el 25 de juny.
29 de juny: enterrat a Vendeuvre de Poitou (en un terreny de propietat familiar).