Flâneur assegut
TEXTOS. PER QUÈ PARIS?
J. JUBERT GRUART
“Si tens la sort d’haver viscut a París quan ets jove, desprès París t’acompanyarà, vagis on vagis, la resta de tota la teva existència…”, escriu Hemingway a un amic, l’any 1950 (1).
Si s’ha tingut aquesta sort i hi heu repetidament tornat, pot passar que Paris no t’abandoni mai. Pot passar que acabis decidint quedar-te a viure a Paris, encara que passis llargues temporades –inclús d’anys o de decenis- a fora. Tornarem, una i altra vegada, al Paris descobert una vegada, per aprofundir-lo en detalls absolutament prescindibles o per iniciar a neòfits propers; o per residir-hi, també a intervals, assegut, davant de llibres, papers, mapes, fotografies i músiques, d’imatges; reactivant un temps que creiem perdut i un jo que imaginava desaparegut; recuperant un cos, altres cossos i, inclús, existències desconegudes o vertaderes existències inexistents, però possibles. Descobrint, després d’un llarg recorregut impregnat d’un fosc provincianisme, que tot conflueix –emergeix i retorna- a aquest destí precoç, París, que ens dona identitat, malgrat els errors comesos, els esforços inútils, les ocupacions fútils i els dols mal resolts.
La freqüència d’aquest retorn físic, material, a Paris, pot, també, anar decreixent amb els anys; fent-se, quasi, (in)necessari, prescindible. Doncs, amb insistència, la ciutat coneguda, els carrers trepitjats i les imatges color sèpia o grisoses, reapareixen de nou, insistentment –sense revestir el caràcter d’intruses-, en lectures interessades, escollides, espontàniament o directament cercades o trobades (en definitiva, merescudes).
Sols hem de treure, quan s’escau, un concret i petit llibre –descansat en la primera o la segona filera de les lleixes de les nostres biblioteques disperses- i verificar amb quina repetició i extensió les nostres lectures estan adherides a Paris.
En activar la remembrança descansada, en la necessària distància, de Paris, comprovem una i altra vegada com es fa insospitadament cert que “desprès de viure a París, un queda incapacitat per viure en qualsevol altre lloc, fins i tot París” (2).
Potser és per això que, tard o d’hora, tots venim de Paris i ja no desitgem continuar en existència.
Així és com, amb els anys i amb la pràctica de l’ofici de lector, ens anem convertint en un “flâneur assegut”, lector discontinuat que va trobant, amb constància i insistència, desplaçant-se per un Paris omnipresent. Tant se val si el que llegíeu era de Victor Hugo, de Simenon, de Freud o de Benjamin o de qui sigui. Paris, sempre s’acaba tornant a Paris. I Paris mai s’acaba. Ens ha calgut, això sí, per orientar-nos- tenir més o menys a mà, sempre, un llibret vermell, adquirit potser l’any 1962; per orientar-nos i per topografiar exactament, i a vegades dificultosament carrers i indrets dins dels intricats i nombrosos districtes de Paris. Un plànol, un mapa rebregat ja no ens és suficient.
PLAN-GUIDE
REPERTOIRE DES RUES
PARIS
PAR ARRONDISSEMENT
MÉTRO-AUTOBUS
CARTES TARIDE
154, Boulevard St. Germain, PARIS-6e
MODELE DÉPOSE REFERENCE 315
Mig segle més tard, avui, aquesta guia urbana, segueix essent lleialment segura per situar-se i situar la totalitat de les referències que sobre París, pàgina a pàgina, dia a dia, esquitxen, maniàticament, els relats de les existències de personatges, reals o imaginaris, de les aparentment atzaroses preferències lectores. Però podria, la guia, datar de cent anys enrere: seria, quasi, igualment útil.
També, el flâneur assegut que, sense saber-ho, ens ha habitat, ha après a anar registrant, en una llibreta “de pestanyes” les adreces parisines de tot aquells personatges, reals o de ficció, que ens han anat sorgint. Un costum ben estrany, cert. Però si així procedim envers les nostres amistats o força coneguts (i sabem de la utilitat de la consulta, en un moment donat, de l’adreça o del telèfon), ¿per què no fer-ho amb aquestes altres amistats, amb les que hem compartit, potser, més intimitats i hores, que amb aquests contemporanis que considerem propers? Per altra part, tot lector acaba constatant que aquesta precisió en donar referències topogràfiques urbanes exactes és una pràctica i característica especialment distintiva d’aquells autors que relaten esdeveniments que tenen lloc a Paris.És probable, de fet segur, que els noms donats als carrers (els noms propis de persones) siguin les úniques –i a la llarga inútils- memòries salvaguardades d’aquests personatges oblidats.
El nom en una placa, repetit en una direcció postal, esdevé en molts casos –una mínima mostra de la sobreabundància de l’existir- l’únic signe d’un pas per la realitat. Altres carrers, pel seu torn, han rebut el nom d’un lloc geogràfic, d’un esdeveniment, d’una data històrica. En un i altre cas, ens serà útil i ben prescindible disposar, a mà, d’un diccionari històric dels nomenclàtor dels carrers de la ciutat (3).
Un nom del carrer, junt amb el guarisme d’un número i un pis, són un segur i inqüestionable referent del nostre propi existir en cada època. I, com que aquestes referències són les d’una casa, és a dir: d'”un lloc on tornar” (4), sigui la pròpia o la d’aquells que van poblant el nostre intorn, anotar les adreces és una qüestió pràctica de recompensa diferida i d’un valor inestimable.
Sigui com sigui aquests “callejeros” de Paris han acabat per esdevenir uns fidels companys del camí del pensar del flâneur assegut. Tant pel que fa a la ciutat emergida de la destrucció que patí a partir de l’any 1853, però també –amb un cert grau de competència i menys intensitat- per l’anterior. Doncs aquest París que ens ha impactat ¿de quina època prové? No pas, evidentment de la Il·lustració, per més desagradables Jean Jacques Rouseau, Diderot i Dalemberg que hi habitessin, ni per les pomposes vacuïtats de la patuleia dels reis lluïsos i les seves amants. Ni ens fascina, tampoc, la historia de la sagnant i transcendental revolució iniciada a París l’any 1789. No. El París que ens fa anar-hi i a tornar-hi és, bàsicament (ja que no exclusivament) el de “la belle époque“, magistralment i minuciosament descrita per Roger Shattuck (5)–partint de l’anàlisi de quatre personatges representatius, aparentment marginals: Henry Rousseau, Erik Satie, Alfred Harry i Guillaume Apollinaire-: Aquella “prolongada representació que la ciutat posà en escena per a si mateixa en els seus propis carrers i en una època en que l’estructura de la societat estava enfonsant-se, segueix essent una de les expressions supremes del sentit del temps d’aquesta ciutat. Cada ciutat viu de forma diferent amb el seu passat i el seu futur i imposa un tarannà tant als residents com als visitants. París tracta la seva història amb lleugeresa. Malgrat ser una de les ciutats més antigues de l’Europa occidental, mai es preocupa profundament del seu passat. Els ciutadans quasi no es fixen en els seus monuments i no estan desitjosos, com els venecians o els londinencs, d’instruir a un turista. Saben que els carrers són antics i que els edificis porten marques d’esdeveniments importants. Però els carrers i els edificis també s’usen i reben el seu caràcter en el seu estat actual. Malgrat el seu despreci pel passat, la ciutat es resisteix al canvi. La seva silueta és sagrada i tota construcció a gran escala enfurisma a un barri sencer. No hi haurà un segon Haussman; abans hi hauria una catàstrofe. Els nous aparadors i una millor ordenació del tràfic són les úniques concessions a un sentit del progrés com agulló permanent” (6).
Aquesta flaire de permanència, tot i els canvis, és la vivència que Walter Benjamin anomenà “l’aura” ( i que ell cercà en els Passatges de París).
Fer de flâneur, “…caminar a l’atzar, reposadament, sense prejudicis…és una creació específica parisina. Sols l’escenari de París fa possible quelcom com això”… (7). Captació de l’aura dels objectes i situacions, rescatar un passat pels carrers de Paris, fer possible “l’aparició única d’una llunyania, tant propera com pugui estar-ho” (8). Aquest és un dels objectius, secundaris d’aquest Curs, com ho fou de Walter Benjamin, un alemany flanejant per Paris.
Aquests escrits – gruix i dossier– , no són –no volen ser- en absolut, una Guia de Paris. Els (im)partidors i documentalistes confien expressar-se amb suficient intel·ligibilitat, per estalviar-se l’amarga experiència d’arribar a ser informat que algun dels oients-assistents ha estat vist amb aquesta carpeta a la mà, i sota la vista, en qualsevol indret de Paris. Que desprès d’haver llegit els papers relligats en aquest llibre, el lector decideixi emprendre un nou viatge a Paris (mai serà el primer, doncs aquest, amb independència de les expedicions ja practicades o no, l’ha fet assegut) (9), amb l’exclusiu objectiu de flanejar tot caminant (i sentir-se il·luminat, tot d’una, pel llampec que l’aura emanada de la síntesi simultània de la mirada i la memòria conreada), és una qüestió secundària i inclús prescindible (tot i que recomanable). Però si ho acaba fent –anar o tornar a París- que ho faci amb els deures fets i amb les mans lliures. Aquest és el nostre desig i, quasi, manament.
Sols aleshores, París, la ciutat, els seus carrers i algunes places i ponts, alguns edificis concrets i menys interiors, deixaran de ser, sols, un escenari o un decorat. Paris i aquets indrets foren, son, la realitat d’uns fets, presidits pel passatge d’unes existències pensants i patides, que, havent ocorregut en un passat en el que no existia cap realitat pròpia nostre, ara, davan la mirada de flâneur deambulador, han recobrat vida. Les lectures acumulades en totes les edats de la pròpia existència, i no pas els apunts i paper duts a la mà per un turista ocasional, han anat configurat la nostra –personal, única i copiada- imatge o idea de la Realitat (10).
La major part d’allò que constitueix la “cognoscibilitat” ara, s’haurà gestat en i amb els carrers de Paris. Si volem fer aquest doble “rescat del passat” (11) (del que va ser, quan jo no era; del que resta de quan va emergir -despertar-se- un nou saber en mi), a més a més tornar a les fons (i fer així un compendi i proposta de lectures (im)possibles i (im)prescindibles), descobrirem que podem, amb forçada facilitat, encabir la majoria de les lectures dins d’uns carrers, uns edificis, uns ponts o uns barris, uns indrets concrets (de Paris).
La (in)fluència de Benjamin, en aquest projecte, és identificable: “tot present hauria de ser sincrònic amb determinats moments de la història, igual que tot passat particular sols esdevé “llegible” en una determinada època” (12). Citant directament a Benjamin: “sols és important exposar el que ens és afí, el que ens condiciona… deixar aparèixer en la pròpia vida el passat; un “pàthos” de la proximitat” (13). Evocar les coses en l’espai on s’han produït, aquest és un dels objectiu (totalment secundari, llevat per el flâneur, és clar).
(Agost 2007)
NOTES PEU DE PÀGINA
1. Hemingway, Ernest: Carta a un amic, 1950
2. Asberry, Jonn, citat a The Last Avant-Garde, de David Lehman, figurant com epígraf a París de Edmund White.
3. Pel que fa a Paris v. el “Dictionnaire historique des rues de Paris“, de Jacques Hillaire (Les editions de minuit)
4. Mead, Margaret: “Una casa no és un lloc on estar, sinó un lloc on tornar”.
5. Shattuck, Roger: La época de los banquetes, Visor, Madrid, 1991 (1955).
7. Fuster, Joan: Diccionari per a ociosos, Ed. A.C., Barna. 1964.
8. GS, I, 440, Poesia i Revolució, p. 178 (cf. Bern Whitte, p. 184).
9. George Sand al seu amic François Rollinat: “Els més bells i plaents viatges els he fet davant l’escalfor afectuosa d’un foc i amb el braços recolçats sobre el vella butaca de la meva avia”. “¿Per què viatjar quan no s’està obligat a fer-ho?… És que no es tracta tant de viatjar com de partir.” V. Un invierno en Mallorca, Celda Federico Chopin y Gerge Sand, Palma de Mallorca, 1975 (p. 11 i 7).
10. Fernández, Macedonio: “El Universo o Realidad y yo nacimos el 1º de junio de 1874 y es sencillo añadir que ambos nacimientos ocurrieron cerca de aquí y en una ciudad de Buenos Aires. Hay un mundo para todo nacer, y el no nacer no tiene nada de personal, es meramente no haber mundo. Nacer y no hallarlo es imposible; no se ha visto a ningún yo que naciendo se encontrara sin mundo, por lo que creo que la Realidad que hay la traemos nosotros y no quedaría nada de ella si efectivamente muriéramos, como temen algunos“(A fotografiarse, Autobiografía. Pose 1º. (1924), dins de Manera de una Psique sin cuerpo, Tusquets, Barna, 1004, p.25.
11. Cf. Walter Benjamin (Llibre dels Passatges) i Bloch (….).
12. Rolf Tiedemann: Introducció de l’editor, a Walter Benjamin: Libro de los Pasajes, Akal, Madrid, 2005 (p.16).