Derrida

A M. Mercè Homs i a JMa Uyà

                                                                                                                         “Déu ha mort i està enterrat, la literatura també…, 
                                                                                                                          Derrida ocupa el lloc d’ambdós“.
                                                                                                                         Hilton KRAMER (The New Criterion)

Introducció

Revolució Francesa i la mort del Rei; Nietzsche i la mort de Déu; Duchamp i la mort de l’Art; Levi-Strauss i la mort de la Raó; Foucault i la mort del Subjecte i de l’Autor; Blanchot i la mort de la Veritat; Derrida i la mort de la Paraula …

¿Què ens queda? L’escriptura. Però l’escriptura, segons Derrida, està “sota sospita“. ¿Sospitosa de què? De transmetre (transcriure) els valors (significats) del Poder dominant en cada època. Poder que no sols s’expressa en el text quan s’escriu sinó que també condiciona la lectura feta en temps diferents.

L’escriptura és, per Derrida, una condició de l’epistemé (foucaultiana). La “ciència” que s’encarregarà d’investigar a la sospitosa escriptura serà la gramatologia: “un saber” per saber el què està (realment) escrit. La gramatologia (derridiana) ens permetrà, promet, fer una genealogia de l’epestimé, és a dir: anar al significat original contingut en els fòssils de les paraules i seguir la seva evolució fins a l’actualitat. Amb un objectiu: alliberar-nos del significat oficial assignat als significants per part del Poder, sostreure’ns a la coacció del poder que s’ha establert dins del llenguatge, restituint a les paraules el seu sentit (possible) original; desemmascarar, en definitiva, els discursos (del poder), tota la retòrica.

Tota lectura ha d’esser, en conseqüència, crítica amb tots els valors heretats; doncs darrera d’allò (pretesament i consuetudinàriament ) virtuós, bo, noble, bell, cert,… potser –altament probable, segur- s’hi amaga quelcom vergonyós, lleig, indecent, fals,…

No hi ha, per Derrida, unitat indissociable entre els components del signe lingüístic: imatge, significant (imatge acústica) i significat mantenen entre sí només una associació convencional, variable. Res és donat (d’una vegada per totes i fixat en una estructura subjacent). Derrida no és estructuralista. Derrida serà –a causa d’haver emergit, cronològicament, desprès de l’estructuralisme- post-estructuralista. Junt amb Deleuze, Barthes, Lyotard,…-per citar sols alguns dels francesos, és a dir habitants d’una ciutat de París- Derrida realitza una critica total del concepte de subjecte (pensant) i, en conseqüència, una crítica radical de la racionalitat de tota creença. Tot, absolutament tot el que parteix del subjecte humà (pensament, paraula, escriptura,…) és posat sota sospita. El llenguatge, la manifestació més distintiva d’aquest subjecte, en absolut és fiable. Situats a les antípodes del logocentrisme (frontalment oposats), hem de malfiar-nos de tot el que s’ha deixat escrit. Nosaltres mateixos, ara, lectors impenitents, tot i que malpensats, també som subjectes humans i en llegir –ingènuament- un text, caiem fàcilment, irremissiblement, en els paranys-enganys del Poder (llevat, potser, de Derrida que –segons Derrida- és qui, únic, pensa i repensa de nou, alliberant-nos, a nosaltres – a condició de ser lectors de Derrida- de caure en l’engany del poder, incrustat en el text, i així poder, nosaltres també, pensar lliures de tot engany, … com Derrida. Amén).

És evident (lluny de tota sospita) que per parlar de Derrida (sobre o entorn del que va pensar-escriure Derrida) hem de llegir-escoltar-veure Derrida, advertits, però, que Derrida va escriure infatigablement, concedí nombroses entrevistes i es gravaren bon nombre de reportatges/documentals fílmics amb Derrida parlant, tots ells degudament transcrits). Assajarem, doncs, de llegir/escoltar Derrida atentament: llapis en mà, retolador en mà; regla i llibreta preparades; subratllarem/anotarem cites, definicions sobtades, conceptes esclatats i esclatants,…; passarem al llarg de pàgines/articles/llibres/entrevistes absolutament incomprensibles (vertaderes lectures (im)possibles). Ho deixarem i hi tornarem. No ens hi aclarirem. Anirem a consultar a exegetes de Derrida: ells parlen/escriuen del que Derrida ha volgut dir/dir-nos (¿dir-se?). Escrits, inabastables, sobre/entorn del que han entès que Derrida podia haver volgut dir/escriure.

¿Acabarem, per fi, entenent Derrida? ¿Haurem entès Derrida? ¿És, Derrida, comprensible? La resposta és: si, potser. (“Es quan sé que aprenc“, M. M. Homs).

 

Anar a Derrida

Si res és donat, tampoc ho és el significat d’un mot. El significat que posem a un significant (mot), no és fix (donat i inamovible). En llegir, llegeixo significants; si crec entendre el que llegeixo és que he posat un significat al significant llegit. Però no significa el mateix un significant en una època o en un altre època (comunista avui, per exemple, no significa el mateix que a l’any 1917 o 1940). El significat és convencional, epocal, circumstancial,… Sols el que puc percebre (imatges-lletres) és llegible. Al incorporar aquesta imatge a una història (record, narració,… paraula, escriptura) és distorsiona o es perd la llegibilitat. Tota narració és una interpretació, una traïció a la veritat del que va succeir. A més a la censura (autocensura i exocensura) hi hem d’afegir la desmemòria. “La història és l’oblit de la memòria” o “La memòria és l’oblit de la Història” (M. Mercè Homs). Estem, doncs, abocats a la indicibilitat i a la indiscernibilitat –mot i concepte Derrida (v. infra)– entre un significat o un altre o molts altres d’un sol significant. A no ser que … (a)pareix-hi Derrida o un exegeta de Derrida, i ens ho aclareixin (o no).

Foucault havia escrit: els textos no són de fiar, a no ser que en fem una lectura estrictament literal i epocal, diagonal, obliqua... Derrida escriu: tot i que no hi ha res fora del text, el que hi ha de veritat (sobre què cosa va passar) en el text, està fora del text (considerat com un tot) (està en un marge, raconada, fragment, tros … del text, o, simplement, no hi és, hi és “in absentia“).

A fora (afora, Blanchot) no hi ha Veritat (absoluta, essencial). Una vegada “una cosa” (un esdeveniment) ha passat (quan ja no és present), sols si s’ha escrit (registrat en imatges-lletres) què ( cosa ) ha passat (mentre passava) queda “alguna cosa“. No, no hi ha res fora del Text (un text és una mena d’instantània fotogràfica d’un moment-present; però…¿i si la foto –el text- esta trucat ?). No hi ha res fora del text, encara que el que hi ha (de veritat) està “fora del text” (doncs el text, que ens relata què va passar, no ens diu (realment o totalment) el que va passar, part del que va passar s’ha quedat fora del text i, potser, aquet fragment absent és el més significatiu per entendre el text sobre el que realment va passar). El que va passar és pura i doble absentia. Trobar-ho –trobar el que li manca al text, per ser un Text que conté el que va passar i el que el text vol dir o hauria de dir i no diu clarament- és feina de la gramatologia.

Les paraules, ho anem constatant, no són de fiar (estan –haurien d’estar- permanentment “sota sospita”), poden significar cosesdiferents (“no hi ha unitat del signe“). ¿Puc creure el que llegeixo quan llegeixo el que va deixar escrit sant Agustí? No conec sant Agustí: ¿m’enreda?, “¿era –sant Agustí- un homosexual jueu?”, es pregunta Derrida. ¿Puc saber alguna cosa? (de sant Agustí o del que -i de qui- sigui).

El primer Derrida (1962-64)

No sempre Derrida fou tant desconfiat. En un principi cregué que hi havia (hi havia d’haver) alguna cosa fiable.

Diàleg:
Pregunta.: ¿Què hi ha a fora que sigui segur?
Resposta: La geometria.
P. ¿Per què la geometria?
R.: Perquè està (Derrida) traduint l‘Origen de la geometria de Husserl (1962).
P.: ¿Com ho sap, Derrida, que la geometria és segura? (que no està sota sospita, que puc refiar-me d’ella; que em diu –descriu-, realment, el que hi ha a fora).
R.: Copsant la seva Presència (essent Presència única garantia de Veritat absoluta, essencial).
P.: ¿”Mirar i veure el que hi ha“?
R.: No és suficient. No me’n puc fiar de la meva percepció. Tinc (tenim) un intel·lecte finit (limitat, un sostre baix) i, a sobre, en ensenyar-nos a parlar (i a mirar i a llegir i a veure) ens entaforen unes ulleres deformadores. Sols la Intuïció (prèvia Atenció de Blanchot) pot penetrar en la realitat-a-fora.
P.: El retorn de Bergson!!
R.: Però aplicat sols a la geometria euclidiana (dins/fora, sota/sobre,…).

La geometria és, en el primer Derrida, el paradigma del coneixement: la realitat (allà a fora) està organitzada com… una geometria (a la vista, no pas sota la massa oculta del iceberg). Sols geometria és. Filosofia no és. Metafísica no és (Derrida,…Uyà), tampoc.

Derrida, però, no és cap geòmetra. El Husserl de la genealogia de la geometria era sols, per Derrida, una ocasió per escriure una introducció més llarga que el text introduït (i per guanyar el Premi Jean Cavanilles d’Epistemologia 1963).

 

Derrida-Derrida (1967-2004)

Derrida no és sols algú que ha estudiat i imparteix classes de història de la filosofia (a l’ENS, 1965); és algú que vol ser filòsof (no sols caimà-repetidor): un impossible, donat –tot i que res és donat- que filosofia no és (i metafísica tampoc). L’hi calia trobar una sortida. La troba: l’escriptura, la differància i la gramatologia, és adir, la DECONSTRUCCIÓ.

DECONSTRUCCIÓ (De la gramatologia, 1967).

Recordem: El llenguatge no és representatiu (no té un significat inalterable). Sols podem fiar-nos (i encara gens) de l’escriptura. Ergo:No hi ha res fora del Text. Però els textos –també o tampoc- no són de fiar.
Solució: deconstruim-los. 
Deconstrucció: mot-concepte Derrida. Mot fetitxe. Terme de moda a la fi del segle XX.

¿Què cosa és la deconstrucció? Defineixi deconstrucció (defineixi cotofluix,…). Derrida dixit: “si existeix quelcom així, es desenvolupa en l’experiència de l’impossible” (1993). Assajem-ho: ¿Desconstrucció, desfer, descomposar, desmantellar, enderrocar, desestabilitzar, desendimentar, esmicolar, fragmentar, excavar,…?.

Geneageolitzem:
Derrida pren el mot deconstrucció de “El ser i el temps” de Heidegger: Destruktion.

Destruktion!?
Inicialment, la famosa i enigmàtica “deconstrucció” (destruktio) fou un objectiu –després de tantes morts- ben innocent i carregat de bones intencions: Interroguem els pressupòsits d’un text; obrim noves significacions; anem a la cerca d’una precària veritat oculta dins d’un text; rellancem-ne el sentit. Tot el que es mostra en la superfície (lectura literal d’un text) està –estant avalat per tantes morts, per tantes impostures, genealògicament desemmascarades- automàticament sota sospita. Oblidem-nos de la geometria o primera aproximació ¿Què puc fer per entrar dins (de la Veritat possible) d’un text? (¿què puc fer per saber si una casa, sota sospita d’insegura, té algun fonament aprofitable? Enderroquem-ho tot (allò que ha estat construït). Practiquem TERRORISME INTEL·LECTUAL! Som limitats; el conjunt no l’entenem (o el malentenem, doncs no és de fiar, està permanentment sota sospita); analitzem les runes, els fragments de l’enderroc, el trossos,… d’escriptura.

El Text ha mort! Visca la deconstrucció!!

Però, en fer volar per l’aire l’edifici-text, la feina tot just comença. A diferència del terrorista convencional, no fugim (ni ens immolem); ens quedem, sans i estalvis, en el lloc de l’ensorrament, triant runes, relligant-les, rellegint, des de tots els angles, tots els fragments. Desprès de deconstruir un text, analitzarem cada fragment, cada paraula, cada significant, i assagem de saber quin significat hi va voler donar el seu escriptor. Som terroristes-reconstructors! Volem mostrar com s’ha construït un concepte al llarg dels processos històrics i de les acumulacions (deformacions) metafòriques; cap text és “clar i evident”; tot text està emmascarat per nombroses figures retòriques de la metàfora i la metonímia! Deconstruir no és “Destruktion i ja està”. Deconstruir és quelcom tant aparentment inofensiu, en definitiva, com una “pràctica-praxis de lectura”: trobar diferents significacions (consideracions de possibilitats) a un sol text. I no cal ser exhaustiu, analitzant tots els fragments; amb un o dos -els més petit i amagats, els més (aparentment) insignificant- serà suficient; inclús … podem prescindir de les runes i anar a cercar un fragment en un altre enderroc i encaixar-lo en el primer i demostrar què és el que li manca (mancava) i que per això, precisament, l’edifici s’ha enfonsat… Una tasca dura, la del deconstructor, certament; però necessària (o ho fa algú, ell, Derrida, o continuarem combregant amb rodes de molí).

“La imponent autoritat d’un text“, per fi desembolicada, despullada!

Pràctica deconstructiva

Per exemple: ¿vols llegir (deconstructivament) L’escrivent, de Melville? Doncs, comença pel final: “¡Oh Bartleby! ¡Oh humanitat!”. I, a partir d’aquí i sense moure’t d’aquest fragment, escriu un volum (o dos). Oblida’t de l’autor (¿Melville? ¿Autor? Conec pas. ¿Què és un autor?) No un autor, no una obra, no un text; sols un fragment, marginal, no importa qui l’ha escrit (a no ser que l’autor i el text siguin Derrida).

Un altre exemple (i un pas més enllà): ¿Per què acontentar-nos amb un fragment marginal, present –in presentia– en el text enderrocat-deconstruit? Ocupem-nos d’allò paradigmàticament absent en el text (que és in absentia, en el pur nivell paradigmàtic de la gramàtica saussuriana). Exemple: el tros final d’un poema de Wordsworth, titulat “Primavera“:

                                                                   “Núvols naveguen
                                                                    Els cels blaus imperen
                                                                    La pluja s’ha acabat”

Deconstructivament ¿de què parla el poema? ¿De la Primavera? (tal com inequívocament s’assegura i anuncia en el títol que li ha posat el seu autor i en la descripció climatològico-poètica feta). No. El poema, degudament deconstruït, parla, inequívocament –encara que de forma emmascarada, sospitosament oculta, in absentia– de … l’Hivern; d’un hivern doblement absent, formalment i conceptualment (descriptivament); parla, si, de la Primavera, però amb mots que es refereixen, per contraposició, a l’hivern (feta la pertinent deconstrucció), quan plovia i el cel era fosc.

És evident que la deconstrucció aconsegueix el seu objectiu: descobrir allò que és ocult/absent del text. El deconstructor-crític-literàri (inicialment i bàsicament nord-americà i universitari) ha trobat en Derrida una vertadera mina. Amb vocació frustrada d’arqueòleg, de geòleg, d’excavador (algun de terrorista) pot dur a terme una complexa tasca de des-sedimentar, no ja la part oculta de l’iceberg -com els estructuralistes- sinó directament la massa visible, el text (del qual sols en veiem la seca-bruta superfície-cobertura exterior, però que ara, gràcies a haver-lo degudament esmicolat, podem accedir al que conté, ocult, en la seva interioritat emergent (les entranyes), inclús allò que no conté i que no sabiem que no contenia.
 

Différance (L’Ecriture et la différence, 1967)

Introducció a différance

“La mismitat no és idèntica”.

¿Negre? ¿Què significa negre? ¿Negre vol dir, només, que no és blanc?.

Cada significant, efectivament, té (almenys) un significat; i el té pel fet d’oposar-se a un altre significat que té un significant diferent. El significant és el mitjà que utilitza un significat per distingir-se d’altres significats, els qual, per això, tenen un significant diferent (i és per això –si no ho he entès malament, que tot és possible- que el significant negre s’oposa al significant blanc).

¿Porc? ¿Què vol significar porc? ¿Porc sols significa porc? ¿El professor Galleti, de La universitat de Gotha, té raó quan, tal qual, escriu: “El porc fa honor al seu nom, doncs realment és un animal molt brut“? ¿O, més aviat, porc és sols una successió completament arbitrària de sons que serveixen per designar quelcom diferent de la successió de sons que emprem per designar cigne? (certament, El llac dels cignes designa una composició molt diferent d’una altre titulada El llac dels porcs) ¿Què pregunto quan pregunto “¿Vols menjar porc?”?

Différance
Différance: mot format pel dos significats del verb differer: distingir (la diferència entre a i b) i diferir, remetre à plus tard, aplaçar; “moviment que espaia (separa) elements diferents i en retarda la presència d’una manera, suposada originària” (Derrida).
¿Blanc/negre, cigne/porc,…són les úniques differències o hi ha més differàncies?
¿Negre pot significar –a més a més de no-blanc- també porc? (donat-posat que els cignes són blancs) ¿L’Holocaust va tenir lloc? ¿o és una pura invenció o va ser quelcom que, realment, no sabem-inimaginable (horrible), encara que va ser realment? L’Holocaust –exemple posat per Derrida- és un fet històric, passat i, per tant, sotmès a l’oblit i a la tergiversació. Tot text que parli de l’Holocaust està sota sospita, i la nostra lectura tampoc deixa de ser-ho de sospitosa. El llegim com si la seva “presència” persistís, i ha passat; acceptem la veritat històrica d’aquest esdeveniment, però el que vertaderament va ser no ho podem saber. Hi ha una diferència abismal entre el que va ser i el que en llegir textos sobre l’holocaust imaginem que va poder ser realment.
En tot hi ha més de dues différancies. Hem de carregar-nos (enderrocar, deconstruir), en conseqüència, la llei lògica del terç fora; hi han terceres (i quartes i…) opcions; les coses no són “o blanc o negre”;…”No és el que sembla“, tot i que sembla el que és (i després ve un advocat i demostra que res va ser).
La lectura (deconstructiva) té un objectiu: chercher la différance (l‘escriptor, en escriure negre o porc ¿què volia dir realment?). “Les paraules són la diferència, no la identitat”.

Dissémination (1972)

Seme, del grec: significat. D’aquí semàntica i semen. Ergo, per Derrida, disseminació: ejaculació de sentit.

Degut a la manca d’identitat entre significant i significat (no unitat del signe lingüístic o différance) es produeix una disseminació de significats (el significat d’un significant es dissemina). No hi ha un què (significa) sinó quants (significats). És per això que hem d’ocupar-nos, en la tasca deconstructora, no d’intentar saber què significa el mot extret (deconstriut) del conjunt sinó de quants significats (ocults o tan amagats que ni tan sol hi són). Cercar en la disseminació el mot- espermatozou significatiu i els seus parent més propers.

El darrer Derrida (aquí i allà, de tant en tant i a la fi)

“Persone ne saura à partir de quel secret j’écris”
(J.D.)

Sobre “Els meus textos“: “Advertència, qualsevol interpretació intel·ligible dels seus textos podria (sic) causar un dany irreversible”. “Qui pretengui haver entès un text meu, és que no l’ha entès”.

Sobre la mentida: Historia de la mentida: Prolegómenos(1995). “Pel que fa a la meva mare, igual que a vosaltres –lectors- sempre vos he mentit”. Mentida i política.

Sobre la responsabilitat: Tenim una responsabilitat: ser solidaris “anacrònics” d’una generació passada o per venir que planti cara a la doxa (pura opinió sobre les ombres, les podrides opinions, l’engany sobre la veritat incognoscible); “una guerra inflexible contra els ara anomenats intel·lectuals mediàtics, contra aquest discurs formatejat pels poders dels mitjans, ells mateixos en mans de lobbies politico-econòmics, moltes vegades editorials i també acadèmics.” (p. 26)

Sobre la llengua: “I així com estimo la vida, i la meva vida, estimo el que m’ha constituït, el qual element mateix és la llengua (…) l’amor a l’idioma, que no és ni nacionalista, ni conservador, però exigeix proves. I posa a proba. No es fa qualsevol cosa amb la llengua; la llengua ens preexisteix, ens sobreviu” (p.34).

Sobre viure i morir: “Viure, com el morir, no s’aprèn. Ni d’un mateix ni de la vida per la vida. Sols de l’altre i per la mort” (Derrida). És a dir: “Tant el viure com el morir, no s’aprenen. Sols podem esperar-ho. Junts. Assajar ensenyar-nos l’un a l’altre a viure, en una inquietud compartida i una difícil llibertat, quan cada u espera per si mateix morir: trànsit fora de la vida, salvació en la nit.”(Jean Birnbaum).

Arribat al darrer tram del trajecte –quan “el temps de la pròrroga s’escurça de manera accelerada”- , Derrida confessa (per fi, treta la màscara de la seva circumflexió): “mai vaig aprendre-a-viure… Aprendre a viure hauria de significar aprendre a morir, a prendre en compte, per acceptar-la, la mortalitat absoluta (sense salvació, ni resurrecció, ni redempció: ni per a si ni per l’altre)”.

Sobre desprès (la supervivència): “Deixo allà un tros de paper, me’n vaig, moro… ¿Qui ens heretarà, i com? ¿Hi hauran tal volta hereus?… bons lectors (en tot el món potser seran algunes dotzenes, i són també escriptors-pensadors, poetes)…; (però també es igualment possible) simultàniament, quinze dies o un mes després de la meva mort, no quedarà res” (p.31-32).

“Estic en guerra contra mi mateix… i dic coses contradictòries ..¿Com aprendre a viure? (…) Som estructuralment supervivents, marcats per una estructura de la petja, del testament. …La supervivència és la vida més enllà de la vida…; és l’afirmació d’un vivent que prefereix viure, i per tant el sobreviure, a la mort, doncs la supervivència no és només el que queda: és la vida més intensa possible. Mai he estat tan obsessionat per la necessitat de morir com en els moments de felicitat i de gaudi (…) … perquè això ja ha passat, s’ha acabat…”(p.50)

(algunes) CONSEQÜÈNCIES DERRIDA

El políticament correcte (una moda progre nord-americana, importada per Europa)

El políticament correcte (Pii-Sii) o la dulcificació-estricte-del-llenguatge-amb- l’objectiu- de-suprimir-els-signes-de-l’opressió.
Ja que el llenguatge és el Poder (Foucault), ja que les paraules (significants) tenen diferents significats ocults (Derrida), ja que la llengua ordinària és insidiosament performativa, pejorativa (significats o elements connotatius negatius adherits a significants d’us quotidià, vulgar, arrastrant restes del passat o hipòtesis culturals d’una tradició) , produint víctimes i causant patiment -sobretot entre les minories i les dones-, ja que les paraules tradicionals alienen i no són neutrals, … el llenguatge s’ha de purificar, dulcificar, definir.

Així doncs, substituirem -en el llenguatge acadèmic primer i en el del carrer després, i, sobretot en el discurs dels polítics- les paraules de la primera columna per les de la segona:

• Gras/ grassa: Persona de pes
• Baix/baixa: Dotat/da d’alçada diferent
• Calb: Persona amb capil·laritat de risc
• Negre: Persona de color/ afroamericà (als EE.UU)
• Blanc: Persona caucàsica
• Sord/a: Discapacitat auditiu / desafiat/da per l’audició
• Invàlid: Discapacitat físic
• Subnormal: Discapacitat psíquic / persona amb capacitat alternativa
• Lleig: Estèticament alternatiu
• Prostituta: Treballadora del sexe
• Dona: Supra-alterna de gènere
• Jo: Subjecte de l’enunciació
• Creença: Subjectivitat fixa / subjectivitat intrusa o coercitiva
• Filla/ fill: Producció de gènere
• Matrimoni: Heterosexualitat obligatòria-discriminativa
• Masculí/ femení: Subjectivació coercitiva
• Maricon/ lesbiana: Persona dotada de subjectivitat sexual alternativa
• Heterosexual: Subjectivitat sexual normativa

Exemples d’adopció locals del Pii-Sii

Crisis Desacceleració econòmica
Espionatge (intern) Auditoria de seguretat.

La (in)compresibilitat de moltes crítiques literàries

(Allò que et fa pensar, en llegir-les: “Dec ser-esser burro/a, tonta/o”).

Llegir-creure després de Derrida

Prestar atenció (posar sota sospita) les ensarronades predeconstructives, deconstructives i postdeconstructives, hagudes i per haver, és possible .