Bernanos

PÀTRIA
(Per Bernanos la Pàtria no és –com ho és Maurras- el territori. La Pàtria és un ens moral, un sentiment, uns drets i uns deures, objecte d’amor, “que pot demanar-ho tot, però no exigir-ho tot“, doncs si exigís no hi hauria Llibertat.

La Pàtria de Bernanos és una elecció; és una idea metafísica. És el lloc de l’Honor i la Justícia).
 

NACIÓ
“Organització político-econòmica, mig usuària, mig policial, que s’apodera de l’individu i el despulla dels seus drets“.
 

ESTAT
(El que exigeix tot). “Aquest usurpador és l’Estat“.
 

LA GUERRA
“La guerra, esdevinguda com una de les formes normals de l’activitat econòmica, sigui que hom la prepari o que un la faci” (G.C., p.46).
 

LA REBEL·LIÓ
“Dieu que no vos destorbaran i que podreu anar al ball; (però) no hi anireu al ball. No hi anireu a ballar, …sinó a morir” (G.C., p. 520).

(Si la misèria airada es lleva de terra,… si deixa de mantenir-se de cara a terra, silenciosa i plorant dins la pols, …si diu prou a la resignació,… si s’atreveix a depassar el llindar de la por i del suïcidi, de l’alcoholisme, del treball servil, dels silencis davant la mentida i la impostura, … si deixeu que l’odi i l’ira – el seu mitjà d’expressió -, si plantem cara a tothom que -des de la impostura- ens nega o obstaculitza la llibertar d’esser, si –com Mouchette, la segona- feu batre els esclops, si vos negueu a cantar o canteu, podent fer-ho bé, desafinant i de forma estrident, si sabeu llençar grapades de fang,… podrem fer la revolta dels impotents, la rebel·lió de la pobresa.

La Revolta o és irracional o no serà. Ha d’estar presidida per l’ira, per la misèria airada, hereva d’antiquíssimes generacions d’humilitats).
 

LA CARITAT
“Un mitjà ben eficaç de distingir-se dels altres” (els altres són els pobres).
La caritat: l’obra de Tartuf o l’impostor, falsa caritat, la caritat que humilia (v. Karen Horney), “capaç de donar almoines, però no d’estimar, de donar-se un mateix” (Nous autres Francais, p.631) (cfr. amb la caritat laica en Simone Weil).

¿La LLIBERTAT, per què fer”
En Bernanos no és una pregunta: és una resposta.

“La llibertat no vos servirà de res, amb la llibertat no en fareu res“.

Si l’Estat es fa càrrec de vosaltres, ja no cal escollir (ja no cal ser lliure) i córrer el risc d’equivocar-nos.

“L’Estat costejarà els embarassos, pagarà el part, concedirà pensions al fills i condecorà als progenitors” (va quedar-se curt: assistència sanitària universal, paga d’atur, pre-jubilació, pensions garantides, indemnitzacions, beques, subvencions, ajudes,..). “A canvi de tot això haureu de renunciar als vostres drets, a la llibertat“.

(En els anomenats estats del benestar, tant val dictadura o democràcia: el ciutadà passa a ser súbdit, es converteix en un assistit i els Estats en companyies d’assegurances).

Abdicant de la llibertat, l’humà nou s’arronsa d’espatlles i diu:”¿Què importa? Escolliu el que millor menteixi” (el que més prometi) (E.E.C. Ip. 681).
 

SUICIDI
(El lloc on som temptats. Emergint de “la dimensió abismal del Jo“, del costat negre del Jo, apareix la temptació de “fugir fora de si mateix…com d’un mal lloc“).

“La visió de la lletjor i de la crueltat del món esdevé tan lúcida que algunes ànimes només poden escollir entre la follia i la invenció poètica, simplement per no suïcidar-se” (Brukberguer, R.L.: Bernanos vivant, Albin Michel, París, 1988, p. 61).
(La disponibilitat del magatzem és escassa: 1) Nobles motius per viure (l’humà del passat). 2) Alguns motius plausibles per no donar-se la mort (l’humà d’avui)).

(Hi ha un dintell, més enllà del qual –en ultrapassar-lo- ja no hi ha esperança; un pas davant del dintell hi ha la temptació de la desesperació; dues passes enrere hi resideix la temptació de l’esperança).

“Car només una extrema mediocritat permet de durar tant de temps com les nostres vísceres, de morir amb el nostre darrer sospir” (Els grans cementiris…., p. 83).
 

MORT
“-Quan on mor, tot mor. La mort és la clausura de tot” (diu Arsene, el sagristà cristià –de la raça dels cristians -, al capellà d’Ambricourt) (Diari d’un c. r. , p.191) .

(L’agonia és el retorn de l’esperit d’infantessa. Doncs al final d’aquesta camí, d’aquesta ruta presidida per l’Àngel fosc, l’única possibilitat de salvació, de sortida, de retorn…és la mort. La mort de l’adult i del vellar que hem arribat a ser. És el moment de “la caiguda” sobre l’esperit d’infantesa investit de transcendència. En el moment de l’agonia, aquell fragment del infant que vaig esser, si perdura en mi –si he conservat, sense fer-los malbé, els dibuixos de quan era un sol impuls de vida- “subsumirà“, reviurà, re-existenciarà, “i entrarà el primer a la Casa del Pare“) (Els grans cementiris…, p. 355).

NOTES A PEU DE PÀGINA

1. Comèdia, en 5 actes, de Molière, estrenada l’any 1664). Tartuff, de “trufa” ( bolet amagat sota terra), sinònim de beateria hipòcrita.

2. Els nostres conflictes interiors (“Quan algú a qui has ajudat molt es gira contra tu, pensa en el molt que els vas humiliar ajudant-lo”).