Bernanos

Els humans: races i classes

Ja no hi han classes” (en democràcia i en dictadura; si en monarquia). “Quan escric que ja no hi ha classes, preneu-ne nota, interpreto el sentit comú…; les classes superiors s’han fos a poc a poc en una sola, a la qual hem donat, precisament, el nom de classe mitjana….I és aquesta classe mitjana és la que, amb el seus vots, fa un dictador….Tampoc hi ha poble, immensa reserva de mà d’obra embrutida, contemplada per un minúscul viver de futurs burgesos. …Tampoc hi han aristòcrates, els quals, avui, han esdevingut un conjunt de ciutadans convenientment instruïts, aptes per tota feina, intercanviables…Uns i altres, quan són nombrosos s’aglomeren i formen una democràcia. El mecanisme del sufragi universal els convé. …Aquest conjunt de ciutadans intercanviables, acaben per refiar-se del vot per decidir el què serà cadascú. De la mateixa manera podrien resoldre pel procediment de les palletes….L’elecció afavoreix als xerraires”.

” L’esser humà és l’esser humà i no val pas molt més que en temps des pagans. Encara que el problema no sigui, per altra part, saber que val sinó qui el dirigeix” (Diari d’un capellà rural, p.24).

(Els humans són el que són, barreja de Bé i de Mal, nodrits directament per la cultura i indirectament per la civilització; però aquestes fonts nodridores no els canvien massa. Atenció, doncs, als humans que dominen als humans, als poderosos; ocupem-nos d’ells; no ens ocupem en salvar els sotmesos; obedients i esclaus, no faran més que canviar d’amo).

Races en els humans

(Ja no hi ha classes d’humans. Si hi ha races en els humans. Doncs hi han humans de totes proporcions de barreges de Be i de Mal i s’agrupen en races. Les races les forma l’Esperit).

(La raça és el donat, posat (no es pot canviar). La raça es mama).

“És un secret perdut…Vostè el trobarà, per perdre’l de nou. I altres el transmetran després de vostè, doncs la raça a la qual pertany durarà tant de temps com el món. Com aquest món...” ( Diari..., p. 246).

“Tota persona mor com ha viscut” (Diari..., p. 191). “No s’ha d’intentar que un mascle cabró deixi de fer la flaire que li és pròpia; no val perdre el temps i arriscar de caure en la desesperació” (Diari…, p. 24).

“-¿Convertir?, repetí. ¿Convertir…? Tinc setanta i tres anys (diu Arséne, el sagristà de l’església d’Ambricourt) i no he vist mai una cosa semblant. Tota persona mor com ha nascut…És la sang qui mana…no hi ha lloc per oposar-s’hi” ( Diari…, p.191).

(La barreja –d’esperit, de Bé i de Mal)- que fa humans diferents, formant diferents races, ja no és en Bernanos una noble mentida platònica (totes les mentides són innobles, inclús les que són veritat; no hi han mentides necessàries, ni tan sols les que resulten ser veritat) (cfr. La república III, 415a, el mite dels metalls). Les diferencies entre humans és una constatació, un fet, una constància. Que no som iguals, que hi han diferències, grans diferències, entre humans, és una evidència (la mentida innoble consisteix el proposar que, precisament, som iguals, que no hi ha diferències abismals).

(Als que són més semblants, en la diferència, Bernanos els agrupa en races):

A. La raça dels dolents (els humans de la maldat, que encarnen el-Mal-en- si-mateix)

(El dipòsit del Mal, en ells, predomina sobre el Bé que hi pugui haver, en ells. El seu Jo és, quasi del tot, fosc – “no hi ha més costat que el foc“-, posseïdors d’una gran dimensió abismal, “el llac negre“, el llac de llot (fang). (V. Diari d’un c.r..p.14). Tenen nom i cognom, i els coneixem).

B. La raça dels poderosos ( La raça dels humans que viuen dels humans)
(Intel·ligències carnisseres; animals (humans) ferotges i astuts; els humans àvids de lucres i de guanys).
Es caracteritzen per “la seva perpetua cobdícia de diners”; es revesteixen de “la forma hipòcrita“, a voltes no conscient (“doncs tota la seva consciència està ocupada de la horrible, de la inconfessable apetència que els devora”). Formada per “aquells desconeguts que acaben per disposar tranquil·lament de la meva vida com si fos de la seva propietat” (Diari d’un c.r., p. 264).

1. La raça dels comerciants.
   “Un comerciant abans era, el més sovint, un productor. Les dificultats de l’aprovisionament, la raresa e les mercaderies, llur diversitat en una època en què la fabricació en sèrie no existia, les exigències d’una clientela habituada a transmetre’s de generació en generació els objectes domèstics més modestos, el control sever de l’opinió provincial, el joc natural de les aliances i de les amistats, l’obligació d’obeir, si més no aparentment, els preceptes del Decàleg referents al respecte de la propietat d’altri, convertien el negoci en un art. Actualment qualsevol espellifat pot vanar-se de pertànyer a la corporació sempre que, com a llogater d’una botiga, s’inscrigui com a desè o vintè intermediari entre l’industrial que s’arruïna per produir a preus baixos i el parroquià imbècil, el destí del qual és de fer-se robar” (Els grans cementiris sota la lluna, p.74).
2. La raça dels banquers prestamistes. “… els déus protectors de la ciutat moderna són coneguts i s’anomenen banquers” (Diari d’un c.r., p. 239).
3. La raça dels amos
4. La raça dels proxenetes
5. La raça dels polítics (la raça de les intel·ligències carnisseres).
6. La raça dels militars (v. infra, confrontada amb la raça dels soldats)
7. La raça dels sacerdots.
8. La raça dels jutges. “La justícia en mans dels poderosos, no és més que un instrument de govern com els altres ¿Per què l’anomenen justícia? Diguem-ne, millor, la injustícia, però calculada, eficaç, fonamentada enterament en l’experiència espantosa de la resistència del feble, de la seva capacitat de patiment, d’humiliació, de desgràcia. La injustícia mantinguda en el grau exacte de tensió, per tal de que girin els engranatges de la immensa màquina de fabricar rics sense que la caldera exploti” (Diari d.c.r., p.235).

(Hi han poderosos perquè hi ha una raça de submisos; v. infra).

C. La raça dels soldats

“L’últim soldat vertader morí el 30 de maig de 1431 i van ser vostès qui el van matar, vostès… Pitjor que matar: condemnar, esquarterar i després cremar” (Diari c.r., p. 236). (el que quedà, després, són, sols, militars). I “…si no hi han soldats, no hi ha cristiandat” (id. p. 236).

D. La raça dels militars
“L’estat ens arma, ens vesteix i ens alimenta, també es fa càrrec de la nostra consciència. Prohibició de jutjar, prohibició de comprendre. I els nostres teòleg ho aproven com a just. Ens concedeixen, amb una ganyota, el permís per matar” (id. p.238).

“Vostès van entregar els soldats a l’estat” i els van convertir en militars, civils mobilitzats, esclaus servils de la raça dels poderosos.

“Un heroi grotesc i abjecte” (EEC, I, p. 321).

E. La raça dels servidors servils (dels funcionaris)

Formada per l’exèrcit de funcionaris, de tècnics de l’Administració, de servidors de l’Estat, de “xivatos” (delators), de gendarmes (policies),…

F. La raça dels humans obedients

“Humans quasi gens distingibles entre ells, formats i anivellats per la camaraderia mútua , incapaços de prendre un risc pel seu compte, perduts dins la pau” (Les E. H. p. 39), “mantinguts indefinidament dins l’adolescència, mantingut deixebles tota la vida” (minoria d’edat) (id. p.40).

G. La raça dels resignats
Els humans que duren. La resignació que permet a l’animal logicista durar (d’altra manera es trencaria el cap contra els murs de l’Acadèmia, de l’Església, del Jutjat, del Parlament,…). Pateixen en silenci les injustícies. Com que els humans són naturalment resignats, aquesta és la causa de la seva supervivència. L’humà modern és resignat; ser resignat és un atribut de l’humà modern. Però la resignació no el redueix pas a inofensiu: acumula verí, disponible,… (G.C. p. 21-22).

H. La raça dels pobres (dels humiliats)
“Membres, per dret de sang, de la Ciutat dels Pobres. Perquè hi ha en efecte una Ciutat dels Pobres que posseeix una tradició tant antiga com la més antiga de totes les tradicions del món, i que compta amb una experiència semblant a la de la infància, alhora ingènua i complicada, amb una saviesa tan maldestra i tan pura …, poble misteriós que té les seves pròpies lleis, els seus propis costums, els seus orígens” (G.C., p. 374). Amb “aquesta impossibilitat que tenen els pobres de comprendre el joc esgarrifós on la seva vida està atrapada” (Les E. H.).

La cara fosca de la raça dels pobres (l’esperit ocult dels miserables ) és: l’alcohol (el consol) i la mentida (la defensa).

1. L’alcoholisme: (El capellà d’Ambricourt (Diari d’un c. r.) s’alimenta de “pa mullat amb vi” i la mare de Mouchette (la segona Mouchette) “creu que la ginebre calmarà el seu mal“. “Només l’embriaguesa, el més gran de tots els pecats de golafreria, està a l’abast d’aquells que moren de fam” (G.C., p. 482). El consol dels pobres resignats i submisos (un pobre, bevedor de vi, és un borratxo; un ric, bevedor de tot, és un alcohòlic).
2. La mentida: “… l’únic privilegi dels miserables, i sens dubte el més valuós” (Nouvelle h. de M., p. 85).

Privilegi: doncs el vi (tot i dolent) s’ha de comprar; mentre que mentir no costa res.

La única arma que els pobres disposen (insuficient) per defensar-se de les lleis dels poderosos – els impostors (els que els hi diuen que les lleis són fetes per protegir-los, que tots som iguals davant la llei; les lleis, però, sempre les fan els poderosos, i els hi son favorables).

Davant dels deshonor i humiliació que la raça dels poderosos infringeixen a la raça dels pobres, aquests tenen dues possibilitats: resignació (treball i alcoholisme) o revolta (mentides, furts, assassinats).

Treball: “Intent il·lús i irracional dels pobres per redimir el deshonor de la pobresa, avergonyits de no poder-se valdre” (G.C. p.377).

I. La raça de les dones pacients (que porten una vida miserable), sotmeses i humiliades

“No hi ha res més pacient que una dona“.

“- No descansaré fins que mori“, deia la mare de la companya de monsieur Loius, el capellà renegat, company de seminari del capellà d’Abbricourt (Diari d’un capellà rural, p.282).

Dones que treballen i ho aguanten tot, sense mai cap queixa, cap lament, cap rebel·lió, sense mai voler assajar de voler canviar el seu lloc i paper. Elles ocupen el primer rang en la jerarquia dels “miserables, pobladors de la Ciutat dels Pobres, lloc de desventura“.

Pobre i dona: “sempre sotmeses a l’home i a la criatura” (L’altra Hta. Mouchette, p.76).

(Triple submissió: pobre, esposa i mare).

(Assaja redimir-se, inútilment, pel treball, el sexe i el dolor-amor.)

( Tres botxins; tres poderosos; tres impostors: el poderós (la raça dels poderosos, que la mantenen pobre), el marit i el fill. Triplement humiliada i deshonrada).

Els seus atributs són resignació i coratge.

“La veu i el silenci de la família. La figura de proa, de cara al vent” (id. p.93).

J. La raça dels descontents (instal·lats en el desconfort). Insatisfet del present (sigui quin sigui)

K. La raça dels imbècils

“Viuen en la superfície de si mateixos. ….I el terreny humà és tan ric que en hi ha prou amb aquesta prima capa per recollir una bona collita, que a vegades dóna la il·lusió d’una vertadera existència” (Diari d’un c. r., p.108).

“…espantosos monstres sense desenvolupar, avortons (vivents) d’humans” (id. p.109).

“D’una puerilitat …inexplicable” (id.)

“…ignorants del que entra pels ulls,…aquest somriu estúpid dels adults” (id. p. 99)

Porten “una vida de notari” (id. p. 110)

“La còlera dels imbècils” (Els grans c. s. la ll.., p. 13) (Els imbècils són aquells –multitud- que no comprenen res i s’emprenyen; els imbècils són colèrics).

“La veritat… no es troba mai en l’univers de l’imbècil… Tan bon just el primer principi s’ha enunciat, que l’imbècil el dedueix com un teorema. L’univers de l’imbècil és lògic; el raonament de l’imbècil és un dels més durs que existeixen. Ningú no està més desarmat davant de l’imbècil que el savi d’aquest món; la saviesa d’aquest món –sapienta mundis- ha estat inventada per fer explotar l’imbècil, però ella (la saviesa) és del tot impotent per convèncer-lo (a l’imbècil)” (I.H., p. 174).

(Els imbècils formen multituds; mirren i no veuen. Tota mala fe es de l’imbècil. En totes les institucions, en tots el règims hi ha multitud d’imbècils; en els règims democràtics també; si són majoria, i ho solen ser-ho, guanyen i governen).

També hi ha “imbècils refinats, cultivats, imbècils de luxe; són imbècils degenerats” (E.H. p. 173).

(És a dir: hi ha categories d’imbècils. Hi ha els imbècils-imbècils, els “prínceps dels imbècils“; on els veu a venir de lluny, els identifica tot segui –a condició, és clar, de no pertànyer ni a aquesta raça ni a aquesta categoria màxima; són els imbècils de primera divisió. Existeixen, també, imbècils degenerats, degenerats en sentit invers, els imbècils de luxe; una classe abundant entre acadèmics i professors universitaris, coneguts i saludats, polítics menors i majors, eclesiàstics enlairats. Doncs l’imbècil degenera ascendint, vers d’alt. Mai passen desapercebuts, per aquell que mira i veu, i fa com que no ha vist res.)

(Els imbecils formen multitud; si volessin, no veuríem el sol.) “Com que no comprenen res per ells mateixos, s’ agrupen amb ells mateixos…no pas, però, segons les seves afinitats particulars, sinó segons la modesta condició que tenen de naixement o per atzar, i que absorbeix tota entera la seva petita vida” (G.c. p.13). (No s’agrupen per aficions, ni per…altra cosa que no sigui la seva imbecil·litat). Són gregaris, formen colònies, clubs, partits, esglésies, associacions, sindicats, corporacions, lligues, …).

“És una bogeria imprudent haver desarrelat els imbècils….Una colònia d’imbècils sòlidament arrelada al seu territori natal…pot passar per inofensiva (tot i no esser-ho) i, fins i tot, subministrar a l’Estat i a la industria un material preciós” (G.C., p.14). “…la Providence, qui les fit naturellement sédentaris avait ses raisons pour cela” (id. p. 17).

“Les imbéciles appartenaient a la chrétienté” (G.C., p. 32). “Els imbècils són treballats per l’idea de la redempció” (id. p. 24). (v. La raça dels creients)

“La indiferència dels imbècils“: Els imbècils diuen “no passa res”. “Els idiotes cultivats, inflats de cultura, devorats pels llibres com per les puces, i que afirmen, el dit petit enlaire, que no passa res de nou, que tot és vist” (G.c., p. 43). I passen coses, moltes coses, p.e. “la descristianització del món” i “la puissance de l’Argent” (id.).

Els imbècils no són inofensius: “…el profund error és creure que la imbecil·litat és inofensiva…o que es tracta d’una forma inofensiva de bestiesa” (G.C., 17-18). “No. No té pas més força viva que una canonada del 36, però una vegada en moviment ella ho arrasa tot” (id. p. 18).

“I vosaltres, ignorant de que és capaç l’odi pacient i vigilant dels mediocres (imbècils), deixeu que es sembri el gra als quatre vents, …que es produeixi l’intercanvi d’imbècils, de vil·la en vil·la, de província en província, de nació en nació o de continent en continent,..” (id. p. 18).

“L’imbècil és d’entrada un esser d’hàbits fixes i de partit pres“. “Cada petita vil·la té els seus dos o tres clans d’imbècils; els més famosos són els “Riz” i els “Pruneaux” (v. de “Tartarin sur les Alpes“) (G.c., p. 17). (Els imbècils, gregaris, troben el seu millor lloc en la militància en els partits polítics: el Partit dels Restrets (“constipés“), exigeixen, a les postres, prunes; el Partits del Diarreics (“dévoyants“, que s’ho empassen tot), tendeixen naturalment per l’arròs). Però no són gaire diferents, uns i altres, doncs “tenen, els imbècils, una obertura per xuclar i un altre per evacuar, la boca i l’anus, que, a vegades, sols fan una sola obertura” (G.C.,p, 16).

“Les classes mitjanes són quasi les úniques ens subministres la majoria dels imbecils vertaders (imbècils-imbècils); mentre la classe superior s’arroga el monopoli d’un gènere de ximpleria (sottise) perfectament inutilitzable, una ximpleria de luxe” (que no serveix ni tant sols per fer imbècils refinats); “la classe inferior no aconsegueix reeixir de les grosseries i ens dona, a vegades, admirables esbossos d’animalitat” (G.C., p.13). (Això en el suposat que encara hi haguessin classes – que no en hi han, tot i que si- substituïdes per races d’imbècils).

L’opinió pública és l’opinió dels imbècils. “Les democràcies manlleven …a aquests desgraciats la matèria de les seves preteses opinions públiques…Una premsa immensa treballa dia i nit sobre alguns temes sumaris: la rivalitat entre els Pruneaux i els Riz (el Partit dels Restrets i el Partit del Incontinents)…., suggerint a aquest miserables una mística apropiada a l’estat dels seus intestins“.(Aquesta pseudomística o ideologia és anomenada “opinió pública” quan és una opinió publicada).

L. La raça dels cristians-catòlics (raça dels creients)
“Tota persona mort com ha nascut. Nosaltres, en la nostra família, som gent d’església…cap de nosaltres ha mort sense el Sants Sagraments. És la sang que mana…i no hi ha lloc per oposar-s’hi“, diu Arséne, el sagristà, al capellà d’Ambricourt ( Diari d’un c…, p.191).

Conversa entre monsieur Oliver (Trévielle-Sommerauge), nebot de la senyora contesa, militar (de la raça dels militars, v. infra) i el capellà d’Ambricout:
“- Estic segur que vostè creu en Déu.
-En la nostra família…això és quelcom que no es pregunta. Tots creiem en Déu, absolutament tots, fins i tot els pitjors, i encara aquests més que els altres, tal volta” ( id. p. 231).

“El mal exemple dels (de la raça dels) cristians, s’anomena escàndol” (G.C. p.503). La raça dels cristians causants d’escàndol “és més menyspreable que qualsevol altra entre les mediocres” (Nous autres les Français, p. 633) .

“Gent d’església, molts fidels,…Sacerdots que es converteixen en botxins desinteressats” (Scandale de la verité, p.607).

M. La raça dels bojos
“¿Ha de negar-se l’existència de bojos perillosos perquè existeixin maníacs inofensius” (D.d’un c.r. , p. 123). (Existeix el Mal i dins del Mal alguns es fan passar per bojos, tot i que no ho són. Existeixen bojos perillosos. També bojos no perillosos, sols aquests pertanyen a la raça dels bojos).

N. La raça dels suïcides
“…el gust del suïcidi és un do, un sisè sentit o quelcom semblant, amb el que es neix” (D. d’un c. r., p. 259).

O. La raça dels dirigents

(Segueixen la religió de l’Estat. Reclamen respecte, sense amor. L’Estat els hi paga regularment els seus serveis. Responsables de l’ordre. Responsables del desordre, quan es produeix. No són responsables de prevenir el desordre). “La ciència de l’ordre ho és de resoldre els problemes, no d’impedir que es produeixin” (E.H., p.84). (Diferents de la raça dels dolents, de la raça dels poderosos, dels militars, dels servidors servils o funcionaris).

P. La raça dels febles (els benpensants, els burgesos)

(Col·lectiu d’humans espantats, que militen el “Partit de les persones honrades“, partit dels que miren i desapareixen, partit dels que no prenen partit, dels que tot i sentir el despertador –ètic- l’ignoren; humans sense brúixola, tot i tenir despertador; els neutrals; els que no s’emboliquen; els mediocres; “raça feble“, debilitada).

Q. La raça dels venuts
(Els lliberals. Els defensors de la desigualtat social, els comerciants; la gent de “el negoci és el negoci”; disposats a fer tota mena de concessions i de cegueses si hi poden guanyar diners; “els venuts“; els “tot per l’audiència”;…).

R. La raça dels humans dignes

(Són els que volen no resoldre els problemes sinó impedir que aquests es manifestin, que siguin posats). (E.H. p.84). Són humans ocults.

S. La raça extingida/desapareguda (“en el suposat que hagi existit mai“, Diari d’un c. r. p.111)
Els supervivents.
Els refractaris.
Els que lluiten contra l’invasor.

(Sessió 18, XII, 2008)

NOTES A PEU DE PÀGINA

1. PLATÓ, La república III, 415a, diàleg entre Sòcrates i Glauco. El mite dels metalls o la mentida útil/noble: “El déu que us va mollejar va posar or en la barreja de la que en sortiren els que són capaços de governar;…en canvi en la dels guàrdies hi posa ferro; i bronze en dels pagesos i altres artesans. La majoria de les vegades engendraran fills semblants a ells mateixos“.

2. V. , p.e. DURKHEIM, Educació moral, Ed. Morata, Madrid, 2002 “Una societat roman idèntica a si mateixa, en certa mesura, per la resta de la seva existència. Sota el canvis causats pel que va passant es conserva un forma constitucional que és sempre el mateix. El sistema moral que practica una persona, presenta, doncs,sempre el mateix grau d’identitat i constància” (p.121).

3. Es refereix a Joana d’Arc.

4. “Vostès” és la raça dels poderosos.

5. DAUDET, Alphonse: Tartarin sur les Alpes,

6. Apliquis, de forma ajustada, el qualificatiu (“restret” o “diarreic”, respectivament) al partit en el poder i al partit opositor, de qualsevol Estat.