Althusser

1. Introducció

A l’Estat espanyol, durant els anys del franquisme, els textos de Marx i d’Engels sols podien adquirir-se procedents d’edicions sud-americanes (F.C.E., Siglo XXI, Grijalbo,…), bàsicament mexicanes, distribuïdes aquí quasi clandestinament. Progressivament, la veu i la lletra de Manuel Sacristán van permetre, en ambients molt limitats, tenir accés a alguns textos de Marx (altres que els resums tòpics i els exabruptes condemnatoris). L’editorial Ariel, l’any 1960, publicà, legalment, a Espanya el primer text de Marx editat desprès de la fi de la Guerra Civil, precisament Revolución en España, traduït i comentat per Sacristán. Amb l'”obertura” del 1974 la censura va permetre l’edició de llibres que en el títol i en el contingut hi figuressin mots i conceptes marxistes (sobretot si eren “crípticament” anti-marxistes).

Al llarg de la dècada dels 70 del passat segle (el nostre segle, el XX), a l’estat espanyol i molt especialment a Catalunya “l’autor de moda fou Louis Althusser“, escriu Josep M. Colomer a La ideologia de l’antifranquisme (p. 30). És evident que aquesta lectura, cas de fer-se (i una vegada iniciada, continuar-se), difícilment – vertadera lectura (im)possible- podia subministrar idees clares. En tot cas, si no citaves a Althusser (o no tenies arguments althusserians en una discussió en ambients d’esquerra o de cristianisme progressista) no eres ningú. El més probable era que es cités a Marx sense haver llegit a Marx, altre que el citat per Althusser, sense, però, haver entès a Althusser, o simplement citant a Althusser… llegit en un altre lloc.

No hi ha dubte que per saber què va escriure un autor s’han d’haver llegit les obres d’aquest autor. Punt. El que el lector en tregui, no necessariament ni exactament serà el que l’autor va escriure. És evident que encara ho serà menys si el coneixement que s’arriba a tenir d’un autor prové de segona, de tercera o de quarta mà. Amb Althusser, aquest procés d’ “Althusser diu“, sense correspondència amb el que realment va dir, es donava i es dona, encara, sistemàticament (o quasi). Aquesta pràctica, pel que fa Althusser, pot ser moderadament justa i potser imprescindible (i segur que útil) –com en el cas de Lévi-Straus i els deixebles post-estructuralistes d’ Althusser- donada la seva inintel·ligibilitat habitual.

Per conèixer a Marx, però, sols hi ha una lectura possible: llegir Marx (almenys El Capital, volum I). Per coneixer Althusser caldria llegir Althusser. Però, ¿cal llegir Althusser? . Sincerament: no.

Althusser/Lévi-Strauss, vides paral·leles. L’estructuralisme marxista de Louis Althusser

 

Mentre Claude Lévi-Strauss (procedent d’una filosofia depreciada i d’una incerta formació sociològica) va fer relliscar la lingüística estructural (sistema de Ferdinand de Saussure i de Jakobson) dins de l’etnologia, convertint-la en antropologia estructural, el caiman Louis Althusser va patinar del marxisme al comunisme (stalinista) i d’aquí a la politòlogia de seminari. Allà on Lévi-Strauss fa servir les parelles paraula/llengua, significant/ significat, diacronia/sincronia, relació sintagmàtica/relació paradigmàtica,… Althusser fa servir pràctica/praxi, ideologia/materialisme dialèctic, història/ revolució, capital/ treball,… Els dos, Lévi-Strauss i Althusser, proposen penetrar en la massa oculta de l’ iceberg, descriure els elements constituents de l’estructura – d’una cultura el primer, de la socio-economia l’altre- i descobrir (posar de manifest) les lleis que regulen el manteniment d’aquestes estructures. Ni per un ni per l’altre existeixen ni el subjecte ni la Història. L’estructuralisme d’ Althusser té un objectiu: edificar una ciència interpretativa-descriptiva de la societat contemporània, fent-la aflorar de la massa oculta –de lectura marxiana-, i substituir-la per una teoria marxista nova, única, compacta, sòlida. Per Lévi-Strauss, ja ho hem vist –nihilista absolut-, a l màxim que podem aspirar és a contemplar un diamant –si ets un gemmòleg jueu-, a flairar un lliri o a saludar a un gat (això després de descriure els elements –en 4 columnes- de l’estructura dels mites i –per mitjà de formules incomprensibles- les complexes estructures del parentiu). En aquest sentit , però, l’objectiu final d’ Althusser és més acadèmic que el de Lévi-Strauss..

Hi ha també, en les seves vides paral·leles, dues dones volatitzades: Dina i Hélène…, bé que en tempus i formes diferents.

Lévi-Strauss no fou (llevat que durant 5 mesos) un etnòleg pràctic (de treball de camp),; fou un mitòleg de laboratori (de fitxers). Althusser no fou un marxista pràxic, fou un teòric del marxisme.

Lévi-Strauss fou un egòlatra; Althusser un psicòtic.

Lévi-Strauss –ja ho hem repetit massa vegades- fou un lector incomplet de Ferdinand de Saussure. Althuser fou un lector incomplet de Feuerbach i de Marx.

En un i altre cas foren vertaders elefants en el passadís del pensar durant les dècades dels 60 i el 70. Elefant blau Lévi-Strauss i elefant roig Althusser. Tots dos ben instal·lats en el passadís del pensar, bloquejant-lo.

Tot dos amb una compartida obcecació: voler col·locar la seva parcel·la disciplinària en el terreny de les ciències. Col·locar l’antropologia estructural (i amb ella la sociologia, la psicologia, la crítica literària,…, esdevingudes ciències de l’home) en el mateix pla que la física, la química,…la mecànica,…; del marxisme fer-ne l’única ciència (dons pels marxistes , una ciència,o és marxista o no és ciència).

Estructuralisme i marxisme: dos virus altament contagiosos. Marxisme: virus roig. Primer contagi: de Feuerbach a Marx (i Engels); epidèmia: de Marx (i d’Engels) a Lenin i a Stalin; pandèmia: comunista-maoista.

Grafiti del maig del 68: “L’estructuralisme no baixa al carrer“. Novembre 1989: enderroc del mur de Berlín; fi del marxisme. En l ‘interval, Althuser tindrà nombrosos deixebles, tots ells “normaliens”, i continuadors (post-estructuralistes): com Foucault,. Lévi-Strauss sols tindrà babaus (repetidors de tòpics i citadors d’errors).

Per entendre’ns: la lingüística i la fonologia (de Ferdinand de Saussure i de Jakobson, respectivament) són a l’antropologia estructural de Claude Lévi-Strauss el que el marxisme (de Marx i d’ Engels, indistintament) són al marxisme-comunisme-stalinisme- maoisme d’ Althusser. …etcètera, etcètera….

¿Què resta de l’estructuralisme, avui? ¿Què queda del marxisme, avui? ¿Que queda d’ Althusser?

La metàfora del colesterol pot continuar aplicant-se amb el marxisme. Hi ha un marxisme-marxisme, autèntic, bo: el marxisme de Marx (i d’ Engels). L’altre marxisme és el de Lenin, d’ Stalin, de Mao,… i el d’ Althusser. Els marxistes-marxians deixaren de ser-ho amb el comunisme de Lenin i amb l’ stalinià; els comunistes stalinians deixaren de ser-ho amb l’eurocomunisme; l’eurocomunisme deixà de ser-ho amb l’ecologisme progressista. Pel seu torn, els socialistes deixaren de ser marxistes i tornaren a ser socialdemòcrates; els socialdemòcrates arribaren al poder i es convertiren en una dreta moderada. Mentrestant la dreta es manté dreta (tiesa), ben dreta, mentre el canvi climàtic, que els ecologistes-progressistes no poden aturar, va disminuint la massa oculta dels icebergs.

Tres preguntes
Abans de continuar amb el tema Althusser (elefant marxista instal·lat a Paris, en els passadissos de l’ ENS de la rue d’ Ulm, durant les dècades dels anys 60 i 70 del segle XX), bo serà posar a la consideració del flâneur el següent i curt qüestionari:

1. ¿Vostè és marxià, marxista o res d’això?
2. Defineixi “marxisme”
3.  Ha llegit “El capital” (vol.I) de Karl Marx?