Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Sartre  |  Apunts  |  Grans temes I

Inici  >  Flâneur assegut

GRANS TEMES SARTRE 1. ELS DIES I ELS TREBALLS de Jean-Paul SARTRE (1905-1980)

J. JUBERT GRUART


 

1. Comprendre/ Conèixer

Projecte (de) Sartre: comprendre Flaubert, Baudelaire, Genet, Mallarmé, Tintoretto,...

Comprendre Flaubert, comportà, en Sartre, 3 decennis de treball discontinu (de lectura, pensar i escriure), 3 volums (el darrer inacabat), 2.802 pàgines impreses...

Comprendre Genet (sant, comediant i màrtir), "si ho volem fer, ens serà molt insuficient, fins i tot extraordinàriament dolent, insuficient, molt insuficient, fer-ho pels esdeveniments de la seva història objectiva".

Comprendre "és un projecte " obsessiu; s'ha d'emprar un mètode totalitzador. I el mètode és l'empatia.

"L'empatia, l'única actitud indispensable per comprendre" (Situations X, 1976, p. 91).

Gustave Flaubert (1821-1880)
Gustave Flaubert (1821-1880)

Comprendre Flaubert.
Diàleg:
P.: ¿Per què, comprendre Flaubert? ¿Per què Flaubert?
R.: "(Perquè) representa per a mi una concepció de la literatura exactament oposada a la meva". (Flaubert és) "un home sense compromís", "a la cerca d'un ideal formal, que no és el meu". (Flaubert és) "el contrari de mi-mateix". "¿Com és possible un home semblant?". (De fet, Flaubert, tant diferent), "m'impugna". "Hem d'oposar-nos a qui ens impugna". (Doncs, si Flaubert és literatura, ¿què faig jo?).
P.: ¿Això és tot? (¿això justifica 30 anys i 2.802 pàgines?)
R.: (principi de Transparència) (No. Flaubert, 30 anys, 2.802 pàgines, és) "passar comptes amb l'avi Schweitzer", (grandiloqüent, generós, pedagog, protector, burgès, lletrat...)

Conèixer per comprendre. Conèixer=apropiació. Conèixer, no pas combregar, empassar, acceptar,... És a dir: crítica, revisió,...partir de zero (si això és possible).



Nota:
Comprendre Sartre
Un no arriba a ser Sartre, i ja està. Un es va fent, escollint ser Sartre (J.P.). Ser Sartre: un procés que va estendre's al llarg de 75 anys i on ser és fer-fer-se.

Comprendre Sartre no és el mateix que "¿Has llegit Les mosques"?, i ja està. Comprendre Sartre, com comprendre Baudelaire, Tintoretto, Mallarmé o Flaubert, és un procés extens, que té llargada, la llargada d'una vida i d'un tros d'una altra vida (la del lector que vol comprendre, i no sols haver llegit "Les mosques" o ...).

Al llarg del Curs "El flâneur assegut" hem assajat no tant descriure com comprendre (una època, uns personatges, uns autors: Revolució francesa, Baudelaire, Courbet, l'affaire Dreyfus, Jarry, Marcel Duchamp, Satie, Sylvia Beach, Péguy, Bernanos, Renouvier, Julien Benda, Machado, Macedonio Fernandez, guerra civil espanyola, segona carnissada mundial,...). Ara toca comprendre Sartre, empatitzar amb aquest crucial, nuclear personatge de la primera part de la segona meitat del segle XX; encamellar detalls biogràfics (que no són anècdotes) i els textos que hi són cronològicament coincidents, simultanis.
Comprendre l'Altre, tant diferent - tant semblant a mi-mateix; en definitiva: "Hypocrite lecteur, mon semblable, mon frère".




2. (El) pare

"No hi ha pares bons, és la norma general; que no en facin retret als homes, sinó al lligam de paternitat, que està podrit. No hi ha res de millor que fer criatures; tenir-ne, en canvi, quina iniquitat! El pare, si hagués viscut, s'hauria ajagut damunt meu tant llarg com era i m'hauria esclafat. Per sort va morir jove....
...jo no tinc Sobre-meu...
Vaig tenir la sort de pertànyer a un mort: un mort havia vessat les poques gotes d'esperma, que són el preu ordinari d'un infant.
.."

(Sartre: Els mots, 1964, pp. 17-26)


 

3. (La) família (occidental tradicional)

"Sembla que, en efecte, hi ha encara en la terra alguns salvatges suficientment estúpids per veure avantpassats reencarnats en els seus nadons. S'agiten sobre els seus nodrissons les armes i els collars dels antics morts....i exclamen: el vell ha ressuscitat. Aquests endarrerits aborígens els trobem a les illes Fiji, a Tahiti, a Nova Guinea, a Viena, a París, a Roma, allà on hi ha homes: se'ls anomena pares. Molt abans del nostre naixement, fins i tot abans d'haver-nos, els nostres han definit ja el nostre personatge. Han dit de nosaltres "ell", anys abans que poguéssim dir "jo". Hem existit en primer lloc com objectes absoluts. La societat ens assignava, per mitjà de les nostres famílies, un ser, una situació, un conjunt de papers".

Jugant a antropòleg, Sartre qüestiona la parella conjugal tradicional i formula les següents preguntes: "¿Existeix el deure de fundar una família? ¿Quins són els deures i els drets dins d'una família? ¿Quins són els drets de la dona? ¿Quina relació hi ha entre pares i fills? ¿Es considera la família com un valor, com un grup social per realitzar?".

Tot seguit analitza les dues grans Teories sobre la família:

  1. "Teoria conservadora de Le Play: la família és l'estructura social primordial: és un fenomen natural, diví doncs per a un cristià. ....es tracta de la idea contrarevolucionària, segons la qual l'individu no és res. És una concepció sintètica i totalitària, religiosa i conservadora de la família. El pare posseeix l'autoritat de manera indiscutible; l'Estat no té res a fer en la família´
  2. "Teoria anarquista: prové de la tendència analítica de la Revolució francesa. ...la societat és una suma d'individus, un llaç fictici entre individus. Sotmetre l'individu al grup és sotmetre la realitat a allò fictici. S'ha de suprimir la família. Hem de distingir dues coses: l'aparellament i els inevitables fills. ... El matrimoni ha de ser un contracte que només depengui de la voluntat dels individus: la unió lliure. S'ha de criar el fill, si s'ha escollit tenir-lo". Els fills no contrauen cap deute amb els pares.

Conclusió: ...". "La família és essencialment conservadora...i impedeix que l'individu canviï". La família és transmissora de la moral del grup, impedint el sorgiment del individualisme ètic. "La família és una formació històrica i no natural". És possible plantejar la construcció d'una família alternativa (contra-família ideal). El paradoxal clan "sartrià" (nova família, nova parella, matrimoni "modern",...)

(Sartre: Situations IV, pp. 54-55. Prefaci a Le traîte , d'André Gorz, Sueil, París, 1958).


 

4. Contingència (principi de realitat de capçalera o contracultura del quotidià, primer principi de realisme)

Concepte sartrià clau (factum sobre la contingència), lentament construït durant 12 anys (1926, amb 21 anys, a l' E.N.S. -1938, 33 anys, professor de filosofia en el Lycée de l'Havre, publicació de La Nàusea): allò que tant pot ser com no ser, gratuïtat absoluta del que és, manca completa de sentit, d'allò que tot i ser, no és necessari, ....

Es tracta d'un mot filosòfic clàssic, ben definit des d'Aristòtil ("allò que no és necessari"), però que en Sartre agafa la dimensió i significat equivalent d'absurd, de gratuït, de prescindible,.. d'allò (com jo-mateix) que tant podria ser com no ser. Aquesta contingència, la consciència d'aquesta contingència o absurditat, és la que provoca a Roquentin, el protagonista de La Nàusea. les ganes de vomitar.
 

"... fa una estona que em trobava al Parc públic. L'arrel del castanyer s'obria un forat a terra, exactament sota mateix del meu banc. Jo ja no recordava que era una arrel. Les paraules havien desaparegut, i amb elles la significació de les coses, la manera com podien ésser utilitzades, ...Seia, un xic encorbat, amb el cap baix, sol davant d'aquella massa fosca i nuosa, completament bruta i que em feia por. I aleshores he tingut aquesta il·luminació...(....)...: jo era sobrer per tota l'eternitat" (La Nàusea, "Les sis de la tarda", p.p. 185...-188).
 

Amb aquest concepte, començat a desvetllar als 21 anys d'edat, Sartre va elaborar una contracultura del quotidià, una nova òptica del món, de la realitat,...d'allò que era considerat essencial. Roquentin, reduït a consciència pura, destravat de la quotidianitat, s'adona que ell no és res més que l'arrel de castanyer que contempla. Fins ara s'havia fet (havia aprés) una idea del Jo, una idea creada, igual que un objecte, un Jo cosificat. Ara, en el parc, davant d'aquella arrel de castanyer que surt de terra, bonyeguda, absurda, s'adona que "la consciència no és res més que un reguitzell de respostes davant d'objectes", que no té nucli d'identitat; no és d'estranyar que experimenti, que s'apoderi de mi una nàusea intensa (angoixa). La il·luminació consisteix en que Roquentin vegi el que és davant seu, davant la seva mirada, de forma nua (sense el prisma deformador dels significats culturals, apresos. De forma obscena, davant seu, les coses li fan la "confessió de la seva existència": estem aquí, donades, llençades, tu i nosaltres, absolutament prescindibles.
 

"L'essencial és la contingència. Vull dir que, per definició l'existència no és la necessitat. Existir és ésser aquí, senzillament; els existents apareixen, es deixen trobar,..."(p. 91).


"No hi ha cap ser necessari que pugui explicar l'existència: la contingència no és cap falsa aparença, una aparença que es pugui esvair; ella és allò absolut i, per tant, la gratuïtat perfecta. Tot manca de fonament, aquest parc, aquesta ciutat, i jo mateix. Quan s'escau que us n'adoneu, a un se li mou l'estomac, us agafa aquesta basca...(...) ; heus aquí la Nàusea; heus aquí allò que els Marrans...tracten d'amagar-se ...".(p. 191).
 

"Però ¿per què tantes existències, si totes s'assemblen? ¿per què tants arbres tots iguals? ¿Per què tantes existències mancades i obstinadament recomençades i mancades de bell nou...? (p.194).

"No tenien ganes d'existir, però heus aquí que no podien evitar-ho. ...Cansats i vells continuaven existint, de mala gana, senzillament perquè eren massa febles per a morir; perquè la mort no els podia venir sinó de l'exterior... Tot existent neix sense raó, es prolonga per feblesa i mort causalment...; l'existència és un ple que l'humà no pot abandonar" (p.195).

"Abans d'ell no hi havia hagut res, Res. Ni hi havia hagut cap moment en què hauria pogut no existir. És això el que m'irritava: de segur que no hi havia cap raó perquè existís aquella larva esmunyedissa. Però no era possible que no existís" (p. 196).

Aquesta gratuïtat i absurditat. Si l'existència (la meva existència) és contingent (tant pot ser que s'hagi donat, com podria ser que no s'hagués donat, si soc absolutament gratuït, si tot és absurd, si res té sentit) ¿quin sentit té ser una arrel de castanyer, que surt del terra d'un parc?. Si estem llançats i abandonats a l'existència, si tot el que hi ha és el que és donat en un moment donat, si no hi ha jerarquia de "donats" (si tant és una arrel de castanyer o una dona bella o un Cézanne o el Tanhauser o jo o tot el que sigui i és, serà o ha estat ,...), si l'absolut és el donat, si el posat (sobre/dins del donat, allò que considero la meva identitat, distintivitat, singularitat no compartida) és totalment contingent, imprevisible, absurd, si el ser i el res són el mateix,...aleshores experimento angoixa, se'm regira l'estomac i tinc nàusees. Si això és així ¿què em queda?.

La resposta de Sartre és sorprenent: ¡SOC LLIURE! Aleshores, si existir és contingent, no estic determinat (predeterminat) per cap essència i soc lliure. "L'existència precedeix a l'essència". Puc donar a la meva existència l'essència que jo vulgui. ¡Soc lliure! D'aquí el vertigen, la nàusea, l'angoixa, la por a la llibertat,...


Diàleg
:
P.: ¿Quin sentit té una existència contingent? ¿Quin sentit té que se m'hagi donat ser una arrel de castanyer (o un ésser humà)?
R.: Cap.
P.: ¿I ara què faig?
R.: Posar un sentit al sense sentit.
P.: ¿Donar o trobar?
R.: Trobar (és a dir: inventar, no pas descobrir). Posar.
P.: ¿I això com es fa?
R.: És el projecte.
P.: ¿Què és el projecte?
R.: Pura invenció i compromís.
P.: ¿Inventar què?

R.: Escollir i fer, en situació.




5. Facticitat

En Sartre: allò que té obligació de ser, que no es pot negar que ha sigut. Els fets naturals. La vida i la mort (venint "de fora"). És necessari i imprescindible o (millor) ineludible. No contingent. Donat.

Les dades de l'existència.




6. Necessari

També no contingent (com la facticitat), però amb possibilitat d'eludir-se.



7. Essència (essencial)

Dotat de sentit assignat (sempre posat, mai donat).

"L'existència precedeix a l'essència".



8. (el) Donat

Allò que és ineludible. Facticitat absoluta.
(P.e.: (la) vida, (la) mort. La gepa, la lletgesa, una o més malformacions, malaltia genètica. El sostre mental. El cervell (els decodificadors aferents,...).
Ve de fora, sempre. (Això no implica que no en siguem responsables; "no hi ha víctimes innocents" (v. La puta respectuosa). "Tenim els progenitors que ens mereixem" (Els mots,...). Absolutament no contingent..
(P.e: m'han donat una plantofada, gat per llebre, pel darrera –en un accident de cotxe, evidentment,...).

La llibertat. La condemna.




9. (el) Posat

Allò que és contingent, que puc escollir continuar portant (m'he posat una jaqueta) i que em puc treure. P.e. una feina, un guió (de vida) (un destí), un marit / una esposa, una creença (una fe, una religió), un partit, una amistat, un identitat (sexual,...), ser víctima,...



10. Llibertat

Destrucció de la idea d'una essència, que ens precedeix, d'una necessitat que ens és exterior (derivada de l'estabilitat de les coses, d'un ordre moral objectiu, donat). Ni societat ni Déu poden imposar-nos vincles, des de fora. El primer principi d'una existència concreta, única, donada, és: "l'opció profunda, absolutament gratuïta, per la qual un s'elegeix absolutament". Soc lliure! "... la llibertat és, en efecte, una manera d'escapar d'un mateix en tot moment" ("Carnets de la drôle de guerre", 1995 (1939-1940), pp. 126-127).

Llançat a l'existència (facticitat), sense aprovació meva, la llibertat és un donat: (paradoxalment) estem obligats a ser lliures. Si vull ser estic obligat a ser lliure, escollint-me a mi-mateix/a (ja que sempre puc escollir no ser, deixar de ser).

La llibertat es funda sobre el res i sobre l'absurd.

Llibertat és llibertat d'escollir, fent-me ser el que vull (perquè puc) ser, sense comptar amb res més que amb mi-mateix/a. Sols es pot escollir essent lliure.

Llibertat d'elecció, d'escollir fer d'aquest res, en el que estic posat, un lloc on experienciar el sentit (sense sentit) del ser, d'actuar (fer) la possibilitat de ser.

La llibertat-en-si no és cap valor. El que la llibertat elegeix, això és un valor; la llibertat és un pre-requisit d'un valor; sols és un valor allò que és escollit lliurement, de la llibertat. En la llibertat es funden i fonamenten (sostenen) tots els valors (l'ètica, com comportar-me, és un valor; l'ètica és una qüestió d'elecció).

"La llibertat és capacitat autèntica d'autocrítica i de replantejament".

Gènesi, en Sartre, del concepte de llibertat:
1939: Col·laboracionista/no col·laboracionista.
1944: Depurador/no depurador.
Compromís/no compromís.
Compromís individual/compromís col·lectiu
...

Paris, 1941
Paris, 1941

"Mai varem ser tant lliures com sota l'ocupació alemanya" ("París sous l'ocupation", France Libre, nov. 1945).
"Heu d'entendre que l'ocupació fou, sovint, més terrible que la guerra, perquè en la guerra cada u pot complir amb la seva missió... mentre que en aquesta situació ambigua...". (Ambigüitat, doble situació; ser lliure és escollir, acceptant les conseqüències de la teva elecció).

1966 (entrevista a l'Arc): "La filosofia serveix per assabentar-se de que som lliures; és una interrogació sobre la praxi, sobre com comportar-me; és una interrogació sobre la llibertat d'escollir".

"El decisiu no és el que s'ha fet de l'humà, sinó el que ell fa del que s'ha fet d'ell. El que l'humà fa és la història, la filosofia és la xarnera" (la xarnera en l'estructura en situació (el donat) que fa a l'humà i el que l'humà elegeix de fer, atrapat, però lliure, entre el ser i fer o el fer ser) ("Els possibles en la història", 1961).

Lliures de ser porcs o de fer trampes.




11. Situació (segon principi de realisme)

Som, existim, vivim en una època. Ara i aquí.

"L'escriptor està en situació en la seva època: cada paraula té els seus sentiments". S'ha d'escriure per a la pròpia època. Cada silenci sobre fets de l'època en què vivim, fa a l'escriptor responsable del pecat de de-situació. Situar-se és prendre posició, comprometre's amb el seu temps. Escriure és un "vocatus", missió, responsabilitat de diàleg amb la pròpia època. Estar en situació és estar atent i respondre al que en aquell moment està passant (estar atent als despertadors ètics). I el que passa és múltiple, variat, passa aquí i allà,... Això obliga a l'escriptor (a l'escriptor Sartre) a no ser un especialista. "Si la Veritat és una , l'hem de cercar a tot arreu".
 

Diàleg
P.: ¿És per això que Sartre ho toca quasi tot?
R.: Si. Diversificar el "producte" és el lema de l'"empresa Sartre". Ja que tenim un públic Total, segmentem, atomització de l'oferta, abastar tots els àmbits.

Situació (situar-se), també significa (en Sartre), l'any 1945, fer taula rasa amb la guerra, no mirar enrere i ignorar tot el que està, ara (post-guerra), passant (mentre s'està ocupat amb jutjar als col·laboracionistes, ningú està atent a les marranades de l'opulent reraguarda) (i Bernanos ha mort l'any 1948). El mateix situar-se l'aplicarà al conflicte de Indo- Xina, al d'Alger,... A causa del principi de situació (i el de transparència, i ...) estarà quasi perpètuament en dissonància amb els de la seva època (i lloc).

Quan la mirada de l'altre (contemporani) em condiciona, m'investeix, la situació se m'escapa (la mirada dels pares, dels amics, de l'amant, dels poderosos, de l'opinió publicada,...).


ÉSSERS HUMANS (classes o categories)

  1. Els porcs o indecents, els normals (mentiders, amb mala fe, els que són,...)
  2. Els tramposos (infringeixen les normes indecents) (és a dir: els ètics).

 

Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir
Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir

13. Transparència

Sartre (el jove Sartre) que nega, ridiculitzant-lo, el concepte de "vida interior", construeix –tria- l'actitud-posició-exigència ètica (de no mala fe) de transparència.

a. Transparència de Sartre a Sartre, d'ell envers ell mateix (no mala fe), de no emmascarar-se, de pràctica-exigència fenomenològica bàsica en el seu existir. De preguntar-se :¿Què hi ha aquí?, on aquí és en mi, i no investir-se (emmascarar-se) de mala fe.

b. Transparència envers l'Altre-concret (el Castor, Simone de Beauvoir). Inicialment un pacte, compromís de 2 anys, de l'any 1927, quan ell té 24 anys i Simone 21 anys. Que inclou:

  1. Pacte de no fidelitat. "Entre nosaltres es tracta d'un amor necessari; convé que coneguem també amors contingents". Conté, implícit, el concepte de llibertat, de preexistència de l'atzar, de la preexistència de l'existència sobre l'essència (o principi moral).
  2. Pacte de lleialtat (en la veritat). "Ens ho direm tot...no sols cap dels dos no mentirà a l'altre, sinó que no dissimularà res". Conté la no adopció de la mentida en la relació-transacció de la parella que pacten formar i de la llibertat d'escollir assumint les conseqüències (la responsabilitat del fer).

c. Transparència de Sartre escriptor envers el (seu) lector. Deixar a la vista –en els seus escrits, al llarg de la seva producció- les pròpies contradiccions, limitacions, canvi, errors, esborrats,... "Els escriptors s'amaguen", "un es disfressa quan escriu". No s'han d'amagar ni d'eliminar cartes, documents,... sobre la "vida personal".

En conjunt, el pacte (lleis d'obligat compliment) inclou: el viatge, la poligàmia i la transparència.

Diàleg:
P.: ¿Amb quin objectiu?
R.: Per ésser comprès (si es dóna el cas que algú vulgui/necessiti comprendre'm; si algú, tan diferent o tan semblant, m'impugna).


Nota:
Pel que fa a l'apartat b), la importància ètica (nova ètica) (ètica d'arrel fenomenològica) d'aquests pactes/compromisos és manifesta, intensa, nova, revolucionària, subversiva (de l'ordre moral/hipòcrita establert), d'una radical existencialitat transaccional lliure de Jocs (i sense la comprensió de la qual no pot comprendre's el mot existencialisme i corrent existencialista), pel que comporta de destravament de l'aprés (convencionalitat convertida en llei moral interioritzada i exigida críticament per la mirada de l'Altre). Es tracta, de fet, d'una fundació d'una nova ètica, paradoxal, aparentment, en comparació amb l'anterior (pseudo)ètica, heretada de l'antiga moral (valors agafats de les normes morals, canviant-ne (o no) l'ordenació jeràrquica), on s'hi camufla l'imperatiu normatiu amb una pseudo, tot i que potser sincera, adopció (decisió o elecció) valorativa.

Aquesta nova ètica, ètica no recau en el comportament en-si sinó en el compromís (en allò que Sartre, aparentment, menysprea: l'intro, l'actitud interior). És un pacte entre iguals, fet explícit des de l'inici de l'establiment d'una relació-transacció de parella. En el cas de Sartre pot formular-se (en transparència) així: M'agrades tu (Simone) i m'agraden les dones (algunes, força,..) contingents, i no renuncio a seduir-les, i a tenir-hi relacions sexuals i d'amor/estima, i no t'ho amagaré (com una falta, com una culpa moral); ho manifesto i ho pacto amb reciprocitat: no ens serem fidels, si la contingència es dóna (i sempre es dóna si es cerca, i jo la cerco, i tu ets lliure, en relació a mi, de cercar-la, de tenir-la, d'acceptar-la, amb homes o amb dones). I, a més a més, segon pacte: et seré transparent, t'ho diré, t'ho explicaré (no pas t'ho confessaré, t'ho faré saber,...) i tu també a mi.

Pel que fa a l'apartat c), l'actitud/pacte de Transparència en Sartre i en Simone de Beauvoir, convertida en categoria de valor (essència) integrada dins del precedent d'existència, és el que, posat al costar de l'altre valor-missió (objectiu, sentit, "vocatus") d'escriure, determina que en aquesta pràctica no es practicarà (sic) ni la mentida, ni la mala fe. Escriure serà, doncs, escriure en Transparència el pensat, viscut, en estricta aplicació del mètode fenomenològic existencial. I com que he/hem escollit no fer literatura, no viure en els núvols, no ser lletrats/lletraferits, no acceptar el Premi Nobel (de Literatura, ni de cap altra mena), com que hem decidit viure en situació i compromesos, ... això determina que:

  • Escriurem, amb transparència, sobre el que vivim/existenciem (ella en el seu Diari i d'aquí a llibres; ell en els escrits "filosòfics" i en les exemplificacions d'aquests escrits en les ficcions novel·lades o teatralitzades. Boicotegem, enderroquem, destruïm el concepte (burgés i hipòcrita) de "vida privada" i de "intro"/íntim/reservat. Tot ha de ser mostrable, transparent i vertader. La missió, el compromís (allò que es promet en comú, de mutu acord) és publicar-se, "emprendre deliberadament la tasca de publicar-se".
  • El lector (d'aquesta obra) ha de dedicar-se a l'exhumació biogràfica de l'autor i d'ell mateix; ha de ser un lector impugnat, un lector actiu, discontinuat, que ha de desemmascarar l'hagiografia de l'escriptor i la pròpia ocultació del lector. En fer-ho (i en interessar-se, per exemple, per les dones dels dies de Sartre o els homes i les dones en els dies de Simone de Beauvoir ), tal com escriu Francis Jeanson en, precisament, "Jean Paul Sartre en la seva vida" (sic), no practica el lector cap paper de "voyeur" en exhumar (ni tant sols en vida dels dos, com ho feu Jeanson) les seves intimitats (referint-se a aquesta, suposada, intimitat d'intimitats que era (és) la vida/conducta sexual personal).

 

14. Projecte
 

Diàleg:

P: ¿Projecte de què?
R.: Projecte de ser i de conèixer/ comprendre.

El Ser és un projecte: "un ser-que-ha-de-fer-se", "un ser-per-a-si".

Pro – iecte =llançat a fora.

L'humà és l'únic esser vivent que no sols és tal com ell es concep sinó tal com es vol, tal com es fa, es va fent, executant el seu projecte."L'esser humà no és altra cosa que el que ell es fa" (primer principi de l'existencialisme). Primer existim, després ens fem ("l'existència precedeix a l'essència"). On essència és allò que ens defineix, allò que construïm amb el nostres actes (praxi). Essència és comportament, és a dir: ètica.

A l'esser humà se'l pot resumir en el projecte ("projecte de ser"). Ell és, en essència, el seu projecte; és en la mesura que va fent-lo; i aquesta és la seva responsabilitat i la seva llibertat.

Ser lliure és un projecte de ser lliure, doncs ser és ser-per-a (la llibertat).
El projecte pressuposa llibertat.

El projecte (de ser) en la base de la piràmide, impulsada vers la cúspide per la llibertat; no una llibertat en el buit, en essència, des de l'origen; una llibertat pesada, feixuga, ascendent, antigravitatòria (la mandra, el tedi, l'avorriment,...; el projecte de ser (lliure) arrenca d'una elecció, d'una elecció que tampoc es dóna en el buit: una elecció en situació (en front de, responent a, enfrontant-se a,...). Una llibertat que s'actua, que realitza un projecte en situació.



Nota
:
Gènesi del concepte de Projecte en Sartre.
1945: El món amb el qual somiava s'ha dissipat.

"...un humà vivent és abans de tot un projecte, una empresa. Però l'ocupació (alemanya) ha pres als humans el seu futur. ... Ens miràvem i semblava que vèiem morts. ....per escapar, per recobrar un futur, varem optar per la Resistència. Futur estrany, barrat pels suplicis, la presó, la mort, però almenys forjat amb les pròpies mans. ...La Resistència només era una solució individual i sempre ho havíem sabut: sense ella els anglesos haurien guanyat la guerra, amb ella l'haurien perdut si l'haguessin hagut de perdre. Sobretot tenia als nostres ulls un valor de símbol; i és per això que molts resistents estaven desesperats: sempre símbols. Una rebel·lió simbòlica en una ciutat simbòlica; tan sols les tortures eren reals" ("París sota l'ocupació", 1945).


 

ESCRIURE/ Lectura

Escriure, en Sartre, forma part del Projecte. I fer-ho (tal com va fer-ho) en abundància: "J'ai toujurs consideré l'abondance comme une vertu".

L'objectiu, de Sartre, és escriure per un lector, un lector actiu, "que ens superi", que m'"impugni", que "ens inventi". Escrivim per això, per ser llegits. Situats en l'època, dia a dia, hora a hora, produint una biografia intel·lectual continuada, excessiva, reflexionant, no transcrivint. Intersubjectivament relacionats, millor que per mitjà de les paraules vocalitzades i perdudes, escriptor i lector, lector i escriptor (escrividor). L'ofici d'escriure. L'ofici de llegir. "El vici de la lectura", el vici de l'escriptura. Escriure per un lector "que superi a l'escrividor que es llegeix". "L'únic que demano al meu futur és que algú em llegeixi".

Escriure és "deixar escrit". És la missió escollida. "Vocatus" (Bernanos).

La pràctica de l'escriptura. Pensar escrivint. Que l'escriptura, igual que la lectura, et portin. Escriure és una praxi: "... l'única elaboració del concepte es fa a través de les cadenes de signes i ratlles, col·locats curosament en un paper" (B.-H. Lévy, p. 540, referint-se a Sartre).
 

Diàleg:
P.: ¿Per què, d'aquesta obsessió?
R.: Negació de la idea mateixa de "vida interior", d'inconscient. El que no s'escriu es perd, es deforma. Tot resideix en una exterioritat absoluta, radical.
P.: ¿I el concepte?
R.: ¿Què és el concepte, si no s'escriu? ¿Què queda d'un pensament, quan no se'l veu el suficient desplegat com per poder-lo escriure? Pensar, conceptualitzar, és escriure. Però escriure no és descriure (això és literatura, fins i tot Literatura).
P.: ¿Sartre no era un literat?
R.: Sartre és un escriptor. Va rebutjar, conseqüentment, "per raons personals" (sic), el Premi Nobel de Literatura. El seu propòsit, en escriure (en el fet de ser un escriptor), no té res en comú amb l'esteticisme de "l'art per l'art". No escriu pel plaer d'escriure, sinó per expressar de forma literària "veritats i pensaments metafísics" (1935).
P.: ¿Metafísica?
R.: Sols hi ha, per Sartre, una "metafísica de la presència", i la presència de la metafísica (de la presència) és l'acte, l'acte d'escriure (el pensament es fa metafísicament present en l'escriptura) i d'actuar (la metafísica de la presència és l'ètica, com portar-me).
P.: ¿I el seu teatre i les seves novel·les, què són? ¿Literatura o metafísica?
R.: Al marge de què la majoria de les seves més celebrades obres de teatre foren escrites per fer - mantenir contentes (cosa impossible) a algunes de les seves ex-amants i deficients actrius, Sartre renuncià ben aviat a la literatura: "Havia somiat no expressar les meves idees si no era d'una manera bella –vull dir en obra d'art, novel·la llarga o novel·la curta. Però m'he adonat que era impossible".
P.: ¿Impossible?
R.: Possible, però avorrit, dens i pedant. ¿S'imagina una obra de teatre, una novel·la, sobretot llarga, sobrecarregada de mots com contingència, essència, universal singular, ...?. No. "Un vocabulari programat filosòfic", un glossari, és indispensable per a l'objectiu sartrià.
P.: ¿I el teatre i les novel·les de Sartre?
R.: Pel que fa al teatre (amb algunes peces extraordinàriament bones, com "A porta tancada", les altres no tant) ja he explicat la raó (una de les raons més bàsiques). Les novel·les, llevat de la primera, La nàusea (1938), manifestament no bones. Malgrat tot ho intenta, assaja. Però,... a causa del vocabulari, tal com ell mateix ho verbalitza, "em vaig veure obligat a doblar cada novel·la amb un assaig" (encara que, a vegades, fou a l'inrevés).



15. JO/EGO

Tradicionalment (idealisme): Idea creada per la consciència (un objecte de la consciència).

En Sartre
:
Jo sóc jo, aquesta carn i aquest cos, en les meves circumstàncies (situació) sempre contingents.

EGO TRANSCENDENT

Sartre és (es fa) a partir de 1933, a partir de la descoberta i comprensió (1933-1939) de l'obra de Husserl, fenomenòleg. De la mà (la paraula) d'Aron: aquesta copa, aquesta taula,... Venint de Bergson, Sartre aborda la lectura de Levinas (Théorie de l'intuition dans la phénoménologie de Husserl). Apassionant. Apareix, reapareix, el concepte de contingència. I d'aquí a Husserl, durant 6 anys de lectura (quasi) exclusiva: Meditacions cartesianes, Idees relatives a una fenomenologia pura i una filosofia fenomenològica. Comprendre Husserl. Anar a Berlín. Fer taula rasa de tot el recol·lectat, sintetitzat i creat, construït fins ara. Començar de nou. Estripar i llençar els prejudicis personals. Pensar: el ser en relació al món. Comprendre Husserl i aleshores, sols aleshores, criticar Husserl. Lògica formal i lògica transcendental, Meditacions cartesianes: "La concepció de l'Ego que proposem, ens sembla realitzar l'alliberament de. Camp transcendental alhora que la seva purificació. El Camp transcendental, purificat de tota estructura egològica, recupera la seva transparència original" (?!). ¿L'Ego? ¿Què és l'Ego? ¿Què és el Camp transcendental?. "Per a la majoria dels filòsofs, l'Ego és un habitant de la consciència.... Voldríem demostrar que l'Ego no és ni formalment ni materialment en la consciència: és a fora, en el món; és un ser del món, igual que l'Ego de l'altre". "El Jo (Ego) és un existent rigorosament contemporani del món i la qual existència té les mateixes característiques que el món". Anti-idealista, Sartre fenomenòleg, retorna al l'ésser humà al món; el món no ha creat el jo, el jo no ha creat el món, són contemporanis. L'esser humà ha recobrat el seu pes, pesantor, angoixa, basca,.. el seu patiment és real, físic, i "també les seves revel·lies".

(L'Ego és més enllà de mi mateix, és extern a mi, em transcendeix. Per això l'Altre (amb el seu Ego extern a ell) i Jo (Ego) podem trobar-nos, comprendre'ns, si i coincidim) (l'universal singular).

(No hi ha una "vida interior", un intro autònom).

Principi de realisme. Sempre en situació.




16. L'altre

(v. Grans Temes Sartre II)




17. La mirada de l'altre

La mirada de l'altre és alienant (un jueu sols és un jueu per la mirada de l'altre). "Sols s'és vell per efecte de la mirada de l'altre".




18. Universal singular

Allò "que és vàlid per tots els humans i per a qualsevol". Allò que no canvia, el pòsit de roïndat, de mesquinesa, de bavositat, d'egoticitat, d'estupiditat,... També de grandesa, .... En definitiva: la naturalesa universal dels humans, dins del Jo i dins de l'Altre (dins, és a dir: aquí a fora). Principi de realisme.
 

(Sessió 19/III/2009)



NOTES A PEU DE PÀGINA

1. André Gorz és el pseudònim de Gerad HORTS (Viena, 1923-24 setembre 2007 (suïcidi conjugal)). Altre pseudònim: Michel Bosquet. Cofundador de Nouvel Observateur. Trenca amb Sartre el 1968.

2. Factum, anàlisi agressiu, didàctic i seriós, car a Voltaire, Beaumarchais,...

3. Absurd és, però, un mot-concepte que patrimonialitzarà Camus i que, de fet, s'enfrontarà-confrontarà al mot-concepte contingència, patrimoni sartrià.

4. Els negreta i subratllats corresponen a cursives en l'original.

5. "Drôle", curiós, divertit, tonto, poca solta, rar,...

6. Flaubert és culpable, en el seu silenci, del fracàs de la Comuna de París (1870).

7. "Merleau Ponty vivant", Situations IV, 1964, p. 206)

8. Per tota "cosa" (concepte) realment nova, cal crear un nom (o un nou nom o un nou significat a un nom no nou). Per una nova ètica, cal crear un nou vocabulari-glossari .

9. Situations, X, p. 105.

10. Cfr. amb Freud i els seus hereus i dipositaris.

11. Doncs no es tracta d'una infidelitat (cas en el qual una lleialtat, per no fer-te mal, em faria callar, no confessar o si confessar (la culpa) i essent, aleshores, a més a més d'infidel, cruelment deslleial).

12. 1975 (1974), p. 98.

13. Només a París, 75.000 assassinats, ajusticiats, dins del total d'uns 100.000 a tot França (amb independència dels morts en guerra).

14. A Paisatge d'un segle, p. 33 (v. bibliografia).

15. Pep Colomer: "Dibuixa això que m'expliques; si ho pots convertir en un esquema-dibuix, és que ho has entès". Parlar, xerrar, allargar-se, perdre's,... Escriu, i fes-ho bé (lèxicament, sintàcticament, ...), mantenint el Tema acotat, tancat, i sabré i sabràs si tens un concepte o divagues.

16. Entrevista a Claudine Choner, Marianne, 7 dec. 1938)

17. "La transcendence de l'Ego, esquisse d'une description phénoménologique", Recherches Philosophiques, 1936. (Vrin, París, 1966, p. 18. )

18. Ibid. p. 13.

19. Cfr. Macedonio Fernandez: "El Universo o Realidad y yo...." (1928), allò que Sartre expressa el 1933.

20. "La Transcencence ...", p. 86.

21. Cfr. Leontiev: Psiquisme: reflex del real en nosaltres (on nosaltres és el meu cervell).

22. Morale, 1947

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010