cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Sartre  |  Apunts  |  Grans temes III

Inici  >  Flâneur assegut

GRANS TEMES SARTRE 3. ELS DIES I ELS TREBALLS de Jean-Paul SARTRE (1905-1980)

J. JUBERT GRUART


 

(...continuació)


Cap. 4. Sartre fet Sartre-filòsof (1939-1944)

La drôle de la guerra, per llegir ("tot") Heidegger i per escriure. Soldat meteoròleg, presoner, alliberat (fent trampa). París sota l'ocupació nazi, per escriure L'être et le néant. Essai d'ontologie phénoménologique.

El compromís, la praxi: la Resistència


 

 

Sobre El ser i el res (fenomenologia ontològica), publicat el mes de juny de l'any 1943, 648 pàgines (impreses).

Diàleg:
P.: Abans de començar, d'avançar, abans de passar de la fenomenologia a l'ontologia (abans de perdrem, de nou), permeti'm una pregunta: ¿què esta passant? (a París, l'any 1943)
R.: Una Revolució. Una verdadera Revolució. Tant o més important (és a dir: poc important, però molt important) que la Revolució francesa (a París, també) de l'any 1879.
P.: M'ho temia (vull dir: ho esperava). ¿M'ho pot explicar?
R.: El gran resultat de la Revolució francesa va ser 1) carregar-se la monarquia (tot i que després els borbons T.T. van tornar, amb una llarga i múltiple provisionalitat –els borbons sempre tornen, sinó a França més avall, provisionalment esperem -, 2) expulsar el clergat i a la noblesa (aquells i aquests, també, sempre tornen i per quedar-s'hi) i 3) donar paraula al poble, substituint la figura del súbdit per la del ciutadà, avui notablement devaluat, manipulat i imbecil·litzat, creant el sufragi universal (que perdura i s'estengué a mitja Europa) i degenerat en alguns dels corruptes i incompetents governs parlamentaris que coneixem.
P.:¿I el resultat de la revolució fenomenològica i ontològica, quin fou?
R.: Amb la Revolució fenomenològica va deixar-se de mirar enlaire i inventar-se respostes (Teologia) ¿Vostè recorda algun fragment de la Summa Teològica, de Tomàs d'Aquino? (que no era d'Aquino, per començar): "És Déu ¿essència o persona o no són el mateix?", "En Déu, la Paraula, ¿és o no nom personal?, "L'Àngel, ¿passa o no passa pel medi?",...), per no remuntar-nos a (sant) Agustí.
Nietzsche, ho anuncia a cops de martell (que Déu ha mort), però encara s'ocupa de mirar enlaire i d'escridassar al cel i als que miren al cel.
Els fenomenòlegs, tot d'una, diuen "prou"; el coll els fa mal (de tant mirar enlaire); prou xerrameca; silenci; abaixen el cap; el coll es relaxa i miren: ¿Que-hi-ha-aquí? (davant meu): un vas, una taula....Meravella!. Epojé,...Il·luminació. S'ha acabat la teologia, déu, trinitats, gracia, pecats, essències, ascensions, redempcions, ànimes (del purgatori i del territori) ..., intermediaris (sacerdots), ... És Una gran Revolució copernicana (recordi: el dia que els Sol va deixar de donar voltes entorn de Terra). Els nous Copernic són: Husserl i Jaspers. Barrets fora! (El dia que el ser viu i existent va deixar de mirar els núvols).
P.: ¿I, ja està?
R.: No. Revolució, si no s'avorta (amb sang, molta sang), engendra noves revolucions. I tot seguit, tot d'una, després de la Revolució fenomenològica, cau Teologia; i, amb la segona Revolució ontològica, té lloc l'enderrocament de Metafísica.
P.: ¿Ho he sentit bé? ¿Enderrocament de Metafísica?
R.: Si. No sols ens feia mal el coll, de tant mirar enlaire, i ens feien mal les orelles, d'escoltar tanta xerrameca, també tenien el cap ple de bonys i el nas aixafat, de tants cops de cap contra el mur, volent traspassar el Límit, volent treure el nas "més enllà" de les pedres, de la matèria dura i enganxosa, espessa, sòlida, resistent, compacta i opaca,... Tot d'una varem dir: el que hi ha aquí, soc jo!; si no hi soc jo, no hi ha res! (i si hi és, sense mi, no ho puc saber que hi és; si no hi soc jo no hi ha res,...). Apareix, tot d'una, clarament plantejada, la qüestió del ser:. el Ser, el ser-aqui, el dasein, els ser-en-si, el ser-per-a-si,... Ontologia! Metafísica a fer punyetes!. Teologia a fer punyetes!. Fenomenologia ontològica! Revolució de la revolució! Gir copernicà i gir bohrnià. Nous Niels Bohr: Heidegger i Sartre. El dia que el ser és.
P.: ¿El resultat, de tanta Revolució?
R.: Ens hem quedat a la intempèrie i... som lliures!
P.: Fantàstic!
R.: ¿Vostè ho creu?
P.: Permeti'm una darrera pregunta: ¿Què vol dir T.T.?
R.: Tontos i Tarats.



COS

"El cos...és la meva facticitat" (E/N, p.352). Els cos és un donat (encara que no acabat, en ésser donat). La forma o manera material de ser-en-el-món. Lloc de residència de l'existència. ésser-Ser-en-el-cos.

"El meu cos ... és el centre de referència total" (E/N, p.347)

"...el cos és necessari (com) obstacle que s'ha de transcendir per ser en el món" (E/N, p.353). "...l'obstacle que soc per a mi mateix" (E/N, p353).
"Tenir un cos és ser el fonament del seu propi res" (E/N, p. 353)



JO

"Aquest cos, aquesta carn", en situació contingent. Jo en el món, contemporanis els dos, amb una biografia/història inacabada, oberta (contingent). "Un ser del món" V. Grans temes Sartre I (Ego transcendent).



SER (o no ser)

La vida precedeix a l'existència; i l'existència precedeix al ser; i tot –vida, existència i ser- precedeixen a l'essència (essència que mai, doncs, és primària, donada, sinó quaternària, escollida, posada; és l'existent qui, al existir, construeix, inventa la seva essència; l'existència no té una essència diferent d'ella mateixa; l'essència, sempre secundària i escollida, només té una possibilitat de ser: l'existir; i donat que sols l'individu existeix...el ser és el que aquest existent es fa a si mateix amb la seva acció i la seva llibertat).

Quan un existent apareix, el que apareix és el ser de l'existent. En reduir l'existent a la sèrie d'aparicions que el manifesten (és a dir: en suprimir el dualisme del ser en ànima-cos viu, en essència o substància i fenomen o accident, i quedar-se amb el monisme del fenomen ser), també s'elimina la divisió entre un "interior" i un "exterior". "El ser d'un existent és justament el que apareix" (el que sembla que és, aparença, és el que és); l'objectivitat –l'objectivació- és tota la realitat del ser (de la cosa-viva-existent-conscient). El ser que apareix és un "relatiu absolut"; "relatiu" perquè es relaciona amb algú davant del qual apareix; "absolut" en quan que no es remet a res fora d'ell mateix (no hi ha cap essència precedint a l'existència).

El ser, doncs, no és res més que l'objectivitat del fenomen ser. El fenomen és tota la realitat del ser. "Tot està en l'acte". Com que aquesta realitat del ser es mostra, és exterior, se la pot estudiar, analitzar i relatar, narrar, descriure: ontologia (fenomenològica).
"L'humà és el ser per el que el res arriba al món" (E/N).
 

Diàleg:
- Hola!
- Hola, esser viu!
- ¿Per què (esser viu)?
- Els morts no parlen (movent l'aire).
- ¿I ara que dic?
- Podries preguntar si les parets avui són rectes.
- Això és una tonteria.
- Constato que ets un ser.
- ¿Per què?
- Un robot m'hagués contestat que si.
- ¿Un robot no té ser?
- Se m'estàs mostrant com un esser viu-existènt-i-absurd i jo apareix-ho davant teu (contestant a preguntes absurdes) com un ídem. No hi ha cap dubte: som sers (a més a més, imprescindiblement, d'éssers vius- korper, i existents).
- ¿Així, som lliures?
- Som lliures de mantenir diàlegs inútils.
- ¿Som (sers)?.
- Som-hi.
- ¿Som o som-hi?
- Som-hi (doncs som sempre futur, o sigui: projecte).
- ¿Estem fent (ara) ontologia?
- Si l'ontologia té per missió descriure el ser tal com es manifesta i sí no som kantiants i admetem que els ser (d'un ser) no està amagat darrere de l'aparença, i sí tot (el ser) està en l'acte, i sí l'acte (d'aquest ser, pur fenomen) és ara parlar i dir tonteries o absurditats, aleshores, tu (l'altre) i jo (ser-en-sí i per-a-sí) estem fent ontologia.
- ¿Fenomenològica?
- Ontologia fenomenològica.
- ¿Fenomenologia ontològica o ontologia fenomenològica?
- Hi ha moments que prefereixo parlar amb un robot.

El ser és contingent.
"...és enterament contingent que jo sigui, donat que no soc el fonament del meu ser" (E/N, p.335). Tant puc ser com podria no ser (no haver sigut o estat-ser). (Però, ja que hi soc: aprofitem-ho).



 

EL SER-EN-SÍ
El ser-en-sí, és el ser en el ple sentit de la paraula ser. El ser-en-si és, i ja està. És immediat. És un "Cogito prerreflexiu"; s'ignora a si-mateix com consciència: és una sola cosa amb la consciència de la qual és consciència (per exemple: una arrel de castanyer). A aquesta consciència que s'ignora ( i que no és inconscient) l'anomenarem (per entendre'ns) conciencia El ser precedeix a la conciència (de ser-en-si). La conciència no és possible abans que el ser (doncs és el ser el que és concient). La conciència és en el ser, però la conciència sols s'explica per si-mateixa, no és un efecte (no hi ha consciència inconscient que es fa conscient en una consciència). "La conciència és conciència de cap a peus. No podria ser limitada més que per ella mateixa".

La conciència de ser-en-sí apareix sense cap gènesi (cap ontogènia). La conciència (de ser-en-sí) no pot ser anterior (precedir-se) a sí-mateixa. Ella és per si mateixa, ella és causa del ser-fer-se present a sí-mateixa. Sols existeix en quan apareix. No és una essència o "substància" que s'actualitza en la seva relació amb un objecte. La conciència s'identifica amb l'objecte del que és conciència, sense prendre's a sí mateixa com objecte. "No és relativa a l'experiència, sinó l'experiència mateixa". "L'aparença (el fet d'aparèixer) coincideix rigorosament amb l'existència". "El ser que és, s'esgota tot enter en ser". "El ser-en-sí és opac a sí mateix, precisament perquè està ple de sí mateix. (...) Fonamentat en si mateix, és el que és, i ja està". Tot el que pot dir-se d'ell és que ell és, i ja està. "El ser-en-sí, doncs, és contingent. Increat, sense raó de ser i sense causa, és innecessari per la eternitat" (és a dir: sense sentit).

El ser-en-si és l'ens ple, sòlid, dens, necessari. És el que és. No hi ha cap raó per la qual existeixi ara i no abans i sols ara. És absolutament absurd: és. No posseeix relacions amb altres sers-en-si. Té un devenir (tornar al res), però és rígid i immòbil.

Diàleg:
P.: ¿Què és, aplicat a mi, per exemple, el ser-en-si?
R.: ¿Ets?
P.: Si.
R.: Ets amb independència del nom que t'han posat i amb el qual respons; ets ara i quan tenies 8 mesos d'edat i quan 15 anys, i quan 47, i seràs el que ets quan en tinguis 80.
P.: ¿Ets amb independència de l'edat que ara tens, que has tingut i que tindràs?
R.: Si. Ets el que va creure amb el nen Jesús, que va deixar de creure, que va militar en un partit d'esquerres i que ara practiques l'abstenció. Ets el mateix al llarg de tot el recorregut, sols has canviat de jaqueta (t'has canviat, tret, alguns posats: creences, matrimonis, amics, hipoteques, pares, fills, quotes, ...).
P.: ... amb algun penediment, més vell,...
R.: El ser és coetani de l'existir, a partir del moment que hi pot haver-hi conciència d'existir: soc, i ja està. "Ostres, jo, soc! i tot aquest temps que porto, des que he arribat, sense enterar-me'n! ".
P.: ¿Que he arribat, d'on?
R.: D'enlloc!
P.: ¿El ser-en-si i el res?
R.: Quasi, però no del tot. Contempla això: (el) Res (per aquí, res per allà) → VidaExistènciaSer → Ser-en-si (Ah!) ("sorpresa de ser") → Ser-per-a-si (Oh!) (un vas, una taula, la Maria,...) → ser-per-a-l'altre (l'amor, el llenguatge, l'odi, la indiferència, el desig, el sadisme, el masoquisme → ....→ (el) Res (fi).
P.: ¿El ser i el res?
R.: El ser i el res (en francès: L'être et le néant. Essai d'ontologie phénoménologique, 1943).
P.: Una darrera pregunta: ¿El ser-en-si, és l'esser humà?
R.: Si. Quan arriba a ser ser-humà (ésser humà no és suficient, encara, tot i que és pre-requisit). Els ser-en-sí és un primum ontològic, s'identifica amb l'ens.



EL SER-PER-A-SÍ

El ser-per-a-sí és el ser de la consciència de quelcom, intencional, referida a quelcom diferent d'ella mateixa (de la conciència pura i dura que és la conciència del ser-en-si). És radicalment diferent del ser-en-sí, tot i que el ser-en-si és el seu pre-requisit. És a dir: Ser-en-sí → ser-per-a-sí. El ser per-a-sí és un secundatus ontològic. Doncs el ser-en-si (de la consciència de les coses, consciència en el sentit habitual, és a dir: no referint-se a la conciència pre-reflexiva del ser-en-si) sempre és consciència de quelcom .

El ser de la consciència (el ser-per-a-sí) implica (pressuposa) un altre ser: el ser-en-si, que la fonamenta. De tal forma que la consciència (del ser-per-a-sí o de quelcom) es troba sempre submergida en el ser-en-sí. "El per-a-si s'ofereix com un forat, un buit, en el ser-en-sí ". Quan la consciència ho adverteix (en és conscient), experimenta (si no es distreu amb tonteries o mundanitats i roïndats, imbecil·litats en definitiva, en mala fe) un nus a l'estómac, un mareig, un vertigen, inclús una nàusea, potser, en el ser-en-sí ; però com que no en és conscient (a no ser que es posi a fer, practicar el mètode fenomenològic-ontològic-existencial) no sap d'un li ve aquest malestar, aquest neguit,...

L'existència no és més que el nom donat al res (no res) que és per-a-sí a la conciència, podent ser aquest res, p.e., un vas, una taula, la Maria... El ser-per-a-si és un humà (home o dona, concret, universals singulars, ara si amb sexe o sexuats o, per fer-ho políticament més correcte, amb gènere) (i no els éssers humans -genèrics individualitzats anònims- en estat, subjacent, pre-reflexiu, de la conciència dels ser-en-sí).

El ser-en-sí és una facticitat, un donat i un absurd, doncs és, i no-pot-no-ser, sí és. El ser-per-a-sí, la consciència, és el que hi posem: vasos, aquests vasos, taules, aquestes taules, aquesta Maria..., aquesta ciutat, aquest parc, aquesta lectura, aquest pensar, aquest fer,... En el ser-per-a-si hi puc posar el que vulgui. Soc lliure per posar-hi el que vulgui. Lliure per ser-en-sí el que vulgui ser-en-sí. Una llibertat absurda, doncs estic condemnat a ella i perquè condueix (i parteix) del res. Res al qual puc dotar, posar-hi, un sentit.

No fent-se per-a-si-mateix, no escollint-se per-a-sí-mateix, entre les diferents opcions que se li ofereixen, no fa més que confirmar més i més el res que és en-sí-mateix. "Som sempre futurs, per nosaltres mateixos" (E/N, p.349); constatació que ens aboca a la responsabilitat de ser (ser responsable de tot el que ens passa a nosaltres mateixos).



L'ALTRE

Un existent que em mira i m'investeix.
Tenir cura (sorge) de no deixar-se investir per l'Altre. La mirada de l'Altre. "Un jueu ho és per la mirada de l'altre". "L'infern són els Altres".



MALA FE

"Mentir-se a si-mateix".
Sols puc renunciar a la llibertat per mala fe o per imbecil·litat (modalitat de la mala fe).


 

MORT (la mort, la pròpia mort, la mort de l'altre, els vivents)

¿Mort és? ¿La mort és una facticitat?

(la) MORT
Epicur
: mort no és.

Heidegger: l'humà és un ser-per-a-la-mort. "Em moro". Interioritat de (la) mort. La mort és "telos" (grec), "terminus ad quem" (llat.), ve de dins, va creixent; darrer acte de la vida; és intrínseca. "Jo acabo". Facticitat absoluta.

Rilke: "Der grosse Tod, den jeder in sich hat,/das Unbewusste und das Wunderbare" ("La gran mort que tots portem en sí, /és el fruit en torn al qual dona voltes tot").

Sartre: "ateu de la mort"; mort és (allà a fora) no enigmàtica . L'existència humana està segellada per la mortalitat. "L'humà sap que mort, l'univers no sap res" (Pascal). L'existent (el llençat a l'existir) ha de fer quelcom amb mort (doncs sap). Mort és "peras" (grec), "terminus post quem" (llat.), extrínseca (a mi), ve de fora, no m'interromp; no hi ha un altre costat de la vida, un "més enllà". La mort és un mur/límit impenetrable, imperforable ,... (La) mort no és ni acte que tanca l'existència des de dins, ni té cap valor individualitzador. (La) mort no és la meva possibilitat més radical; de no realitzar més la meva presència en el món (doncs puc ser ocasionalment, encara, un "vivent"), que determina i configura la resta de les meves possibilitats com a finites; dependrà de l'atzar, de la causalitat-casualitat i de la necessitat (en donar-se aquest atzar: la caiguda d'un balcó o un càncer , un camió,...o en acabar-se la corda). No depèn de mi. Mort és una aniquilació sempre possible dels meus possibles, que està fora de les meves possibilitats. "La mort és extrínseca; no és quelcom que es pugui esperar,...revela l'absurd de tota espera" (E/N, p. 560). "Tot existent neix sense raó, es prologa per feblesa i mor casualment" (La Nàusea, p. 195). (La) mort no és cap misteri. És (allà a fora) i tota espera és absurda. "L'existència és un ple que l'humà no pot abandonar" (ob. cit. id). Existir és una elecció (llibertat de); mort no s'elegeix (tot el més pots escollir morir abans). Mort és una facticitat. Morir-se és una contingència.


 

LA PRÒPIA MORT (¿morir-se o ser-morit, o ser mort-matat ?

Dues possibilitats:

  • Existència inautèntica (mala fe, porcs, indecents): viure fent com si mort no fos (però ho sap);
  • Existència autèntica (tramposos): incorporació de la mort-contingència-facticitat que ve-de-fora (exterioritat absoluta) a la biografia. Pas del soc matat, tard o d'hora, a serè morit quan s'esdevingui, amb possibilitat de "rebot" (pas a "vivent").


¿Facticitat i contingència de la (pròpia) mort? (Exemple sartrià): Som un condemnat a mort que espera impertorbablement la seva execució i el dia abans mor d'una vulgar grip (o ens atropella un camió o tenim un infart). Pot succeir que el condemnat a mort no mori de grip i que la seva execució es correspongui amb la seva espera (satisfaci la seva espera); però que es compleixi l'espera no deixa de ser, també, fruit de l'atzar (contingència).La meva mort dependrà de l'atzar-necessitat (en donar-se aquest atzar, en situació). "A vegades morim tal i com esperem, però això passa per atzar". La meva mort, mentre visc, roman sempre com una contingència, com tota contingència, radicalment externa (tot i ser-en-sí una facticitat absoluta). Aquesta exterioricitat (causant de la meva mort) és una facticitat (és mortal de necessitat que et caigui a sobre un balcó de pedra); que jo sigui allà, per tal que es produeixi la meva mort (ser-per-a-mí), és una contingència (també podia no haver agafat la grip, o l'agent del meu contagi no ser present, o haver passat per l'altre vorera). No soc lliure per la mort (facticitat): soc un mortal lliure .Que passi ara i no després o abans, és la dimensió contingent de la meva mort.

Donat que la mort és un donat (que ve de fora, com tota donació), no és una possibilitat interna que pugui assumir-se. No hi ha el refugi d'Empèdocles (un lloc, l'Etna, per anar-hi, fugir-hi, a morir): el ser humà sempre mor a la intempèrie. La mort no té cap sentit. El ser no és un ser per a la mort; és un ser per la vida (absurda, tant com la mort).

Gran divergència amb Heidegger ( L'humà és un esser-per-a-la-mort).

Divergència amb Rilke ("...quan el llit de parir s'acosta/ donem llum al fetus ... de la nostra mort").

Sartre: La mort no és un destí: sols es produeixen morts salvatges, irrisòries, violentes,... La mort és extrínseca i fora de les meves possibilitats. La mort ve "de fora". Es mor per causes externes.



El VIVENT

"Els assumptes de la mort són assumptes del vivent". Quan Sartre escriu "Kierkegaard vivant" (1964) o "Merleau-Ponty vivant" (1975), no comet pas cap error: Kierkeggard i Merleau-Ponty estan morts, inequívocament morts, en absolut vius, però si "vivents", com escriu Sartre.

Diàleg:
P.: ¿Per què l'agut, l'astut Sartre escriu "vivent" per referir-se a un mort?
R.: "Si l'on veut: mourir c'est se restituier a l'être et devenir object de savoir".

Parlant de Kierkeggard i de Merleau-Ponty, Sartre fa una "suspensió" d'allò viu en allò mort (d'allò mort en allò viu). La mort de K. i de M-P "retrotreu" la seva vida. (Ara, avui, en retrotreure nosaltres a Sartre, Sartre esdevé "vivent", apareix; Sartre, mort l'any 1980, "vivent" l'any 2009. Ells, K. i M-P., vivents en les paraules-present de Sartre; Sartre en les paraules-lletres presents, uns i altres "no fan més que aprofundir-se, ...flueixen vivents sense interrompre els seus plans".

La paradoxa dels "morts vivents": "La paradoxa denunciada per aquest mort (Kierkeggard) és que un esser històric, més enllà de la seva abolició, pugui comunicar-se encara en tant que no-objecte, (en tant que) subjecte absolut, amb generacions que segueixen a la seva". Aquest és el nucli dur sartrià del compromís, de la missió escollida d'escriure, d'escriure per ser llegit.

Monòleg:
Sartre vivant: - En la mesura que ara, en llegir-me, jo soc en vosaltres, que m'heu sobreviscut, en el vent que mou les vostres paraules sobre mi, les vostres paraules (mots) de paraules meves en vosaltres, lectors actius i plagiadors, tramposos, sé que seré vivent, soc vivent; no pas viu, sinó més que viu, "vivent"; en vosaltres m'aprofunditzo.



 

La MORT de l'ALTRE
Sols podem conèixer la mort de l'Altre. L'Altre-mort es converteix, en nosaltres, en un "vivent", pervivència del ser-de-l'altre (sobrevivència a la mort). Si el ser és el lloc del res, el res (del mort) passa a ser (és) (torna a ser) el lloc del ser quan l'absència és una presència.

El vivent és un projecte del ser (quan és) i un projecte de l'Altre, consumat en l'encontre (transcendència). El que fas ara és el teu ser-demà, quan no seràs. Algú ocuparà el lloc (i hi tindré un lloc).



El NOM del VIVENT
"El nom, que no és res, adquireix en l'absència la plenitud del ser" (adquireix: en ser nombrat, plenitud: doncs es profunditza).
Si els absents no es nombren més (ja mai més), la mort s'instal·la finalment com negació absoluta del ser (és aleshores quan el no ser ocupa el lloc del ser).



(Sessió 26, III, 2009)



NOTES A PEU DE PÀGINA

14. A partir d'ara E/N.

15. Nota del transcriptor del diàleg: (¡Havia de fer aquesta digressió!)

16. Nascut en el castell de Rocasseca (proper a Montecasino), a l'any 1225, i mort (assassinat o suïcidat) abans d'arribar al monestir de Fossanova, camí de Lió, per assistir a un Concili,, l'any 1274, Tomàs dit d'Aquino i fet sant, no era d'Aquino. 

17. S.T. I, 1, Q. 39, Art. 1.

18. Id. Q. 34, Art. 1.

19. Idem. Q.53, Art. 2.

20. La corrent d'anàlisi existencial alemany (Ludwig Bisnwanger: 'El cas d'Ellen West', a Existentia (1958), pp. 333-334, nota 43) distingeix Leib (el cos en el sentit d'òrgan viu del esser -ser humà o existència-en- el-cos, cos que tinc de tota la vida, el que m'acompanyarà, canviant, sempre, envellint) i korper (el cos en el senti físic, aquest objecte animat sobre el que actua el cirurgià, el cos ara). Sartre es refereix, aquí, al Leib. Res a veure amb les despulles o el cos mort, el cos dels anatomistes i els forenses (un cos despullat de vida, sense lligam amb la vida-existència-ser), un sos objecte.

21. El desig de Faust: un cos-jove.

22. Cfr. Macedonio Fernandez (1928).

23. Diàleg:
P.: -¿És per això que no té cap inconvenient en que la nena avorti?
R.: -No soc bisbe (ni fidel viscós) de cap església fonamentalista (és a dir: essencialista, dualista per tant).

24. No cal insistir que tot existent té vida.

25. Conversa absolutament contingent.

26. En el ben entès que "inconscient" és un invent.

27. Si això és possible (que ho és).

28. El ser no té sexe; per això no s'escau el/la. Podríem dir "la Ser", per quedar políticament correctes i postmodernistes, però encara no hi som (en aquesta època) i, a més a més, ens podrien confondre amb una emissora de radio o amb un raig.

29. Ésser humà: estructura funcional biològica (és a dir, amb el pre-requisit de viva), amb característiques morfològiques "homo", amb determinat número de cromosomes,... i altres característiques que ara s'omiteixen.

30. Institució, fundació de l'humà, de l'ésser humà, ontològicament considerat (és a dir: amb criteri no teològic, i ni tant sols biològic).

31. En aquesta situació, alguns humans esdevenen poetes i altres van a urgències; els primers composen un poema -.inicialment romàntic, després metafísic- els altres surten amb un diagnostic-etiqueta i una recepta (i potser amb una baixa laboral, quan no amb dia i hora –dins de 5 mesos- per a la pràctica d'una rectoscòpia).

32. "No hi ha víctimes innocents", escriurà Sartre, a La Puta respectuosa.

33. Bernard-Henri Levy, p. 563.

34. NULAND, Sherwin B.: Cómo morimos, Alianza Ed., Madrid, 1998 (1993), 371 p. (És a dir: com som matats).

35. Suïcidar-se, en Sartre, és "una incapacitat per mantenir-se en el ser de l'existència"

36. Sören Kierkegaard (1813-1855). Merleau-Ponty (1908-1961).

37. Sartre: "L'universel singuler", a Situations, IX.

38. Sartre: Situations philosophiques, Gallimard, París, 1990, p. 201

39. Sartre: ob. cit, p.296. El subratllat és de Sartre.

40. Evitar-ho és la funció de la necessària i mal portada "memòria històrica".

 

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010