Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Revolució francesa  |  Glossari

Inici  >  Flâneur assegut

GLOSSARI. REVOLUCIÓ FRANCESA

Recopilació: E. RODRIGUEZ



Acadèmia

Reunió de gent hàbil i de gent influent. No és un títol d'orgull... ni de grandària. S'hi troben els més ingenus dels homes de talent emmarcats pels més hàbils dels homes sense talent”. Valéry, Cahiers, t. II, Pl., p.1459.


Burgés

Persona acomodada que viu sense treballar.

El terme burgesia es va aplicar per primera vegada als habitants de les ciutats medievals franceses, que eren, en general, comerciants, artesans i, posteriorment, banquers i empresaris. El creixement de la població menestral i mercantil als països de l’Europa occidental va significar la desintegració de l’economia feudal. Varen ser aquests burgesos els que van encapçalar la revolució anglesa del s. XVII i les revolucions als Estats Units i a França al s. XVIII, així com també les revolucions llatinoamericanes de principis del s. XIX.
La revolució industrial del s. XIX provocà grans canvis en la història econòmica. La burgesia era molt poderosa, ja que a part de la seva força econòmica s’afegia també l’entrada d’aquesta als òrgans de govern de molts països, el que ca provocar l’aparició de dos tipus de burgesos: l’alta burgesia, formada per capitalistes; i la petita burgesia, composta pels petits comerciants, artesans i botigues.
En l’actualitat, el terme burgesia no s’utilitza en el sentit original, sinó com a sinònim de classe mitja alta i designa els qui exerceixen professions liberals, els executius i els grans terratinents.


Classicisme

En l’àmbit de la cultura occidental, apareix vinculat inicialment als ideals i a les realitzacions de l’art que culminà a Atenes al s V aC. Però són molts els moments en què dins la història de l’art, el classicisme ha esdevingut manifest.

S’aplicà a corrents artístics que imitaven formalment les obres de l’antiguitat, sobretot els models grec o llatí. Aquesta tendència es caracteritza per la cerca de l’harmonia  de les formes, el gust per les composicions equilibrades i els sentit de les proporcions.

A França, i lligat amb la monarquia absoluta, el classicisme del s XVIII produí grans creacions en la plàstica (i també en la literatura), i amb l’Acadèmia Reial es consolidà una de les institucions que més llargament va sostenir el classicisme. A partir de la segona meitat del s XVIII, es desenvolupà una nova onada de classicisme: el neoclassicisme, vinculat en gran part a la Revolució Francesa i a l’època napoleònica. Finalment, a principis del s XX s’inicià un classicisme que es presentava com a reacció als valors romàntics de la fi del s XIX  i un “retorn a l’ordre”.

Cal destacar La Fontaine i Boileau amb les seves poesies didàctiques, la prosa de La Rochefoucauld i de Bossuet i el teatre de Racine, amb la seva cèlebre regla de les tres unitats dramàtiques i, sobretot, Molière.


Comuna

1- Lloc on es fan defecacions, vàter.
2- Agrupament gairebé espontani d’individus destinat a escapar del model familiar, social i polític constituït sobre la base de la família nuclear i circuits habituals de producció capitalista.


Comuna de Paris

Govern municipal autònom de París  durant la Revolució Francesa de 1789 a 1795. Des de febrer de 1793 fou dominat pels heberistes (extrema esquerra del procés revolucionari) fins que el Comité de Salvació Pública, dirigit per Robespierre, n’assumí el poder. Fou dissolta definitivament per la Convenció.

Insurrecció revolucionària que dominà París entre el 18 de març i 27 de maig de 1871. Les seves causes foren la capitulació de França davant Prússia, després de la guerra francoalemanya, la misèria social i la potència dels moviments anarquista i socialista. Mentre l’exèrcit es retirava a Versalles, el poble de París i els soldats organitzaren un govern comunal i implantaren una sèrie de mesures revolucionàries:

  • separació de l’Església i l’Estat,
  • supressió de l’exèrcit permanent,
  • cooperativisme,
  • sufragi universal directe.

La reacció conservadora dirigida per Thiers desencadenarà la guerra civil, que finalitzà amb la derrota dels revolucionaris.


Consulat

Règim polític establert a França amb el cop d’estat del 18-19 brumari de l’any VIII
(9-10 de juny de 1798), i dissolt en proclamar-se el I Imperi (18 de maig de 1804). Napoleó Bonaparte, braç armat de l’enderrocament del Directori, rebé el títol de primer cònsol. El règim representà els interessos de la burgesia i tingué l’oposició dels tradicionalistes, per la dreta, i dels jacobins, per l’esquerra.


Cop d’Estat

Acció de força destinada a enderrocar els poders públics feta per una fracció de governants. Quan es tracta de cop d’estat militar, s´usen a vegades les formes putsch o pronunciament.


Departaments

Divisió administrativa del territori francès sota l’autoritat d’un prefecte que ajuda una diputació provincial.


Emperador

Títol donat a certs caps d’estat.
Sobirà o sobirana d’un imperi, originàriament de l’Imperi Romà.
A França, van fer servir aquest títol Napoleó I i Napoleó III.


Estat

Al segle XVI l’Estat feudal, basat en vincles personals, es converteix en un Estat basat en el Territori, on el rei monopolitza el poder, que es concentra a la seva cort.
Si els nobles volen conservar el seu poder, han d’abandonar els castells i anar a la cort per fer- se amb un lloc d’influència, fet que només s’aconseguia guanyant- se la simpatia del monarca o donant- se importància.
La cort va crear una nova cultura de comportament caracteritzada per les bones formes, les intrigues, la hipocresia, i la interpretació d’un paper. Mentre els nobles competien entre ells pels favors del rei, el monarca no perillava.

  • Ordre o jerarquia.
  • Cos polític d’una nació.
  • A França, durant l’edat mitjana i l’Àntic Règim, cadascun dels tres ordres del corpus social: clergat, noblesa i tercer estat.


Estètica

1- Que té relació amb el sentiment de la bellesa, amb la seva percepció.
2- Que té una certa bellesa, gràcia o elegància; agradable de veure, artístic, harmoniós.
3- Teoria filosòfica que pretén determinar què provoca en els humans el sentiment de bellesa.


Ètica

1- Part de la filosofia que considera els fonaments de la moral.
2- Conjunt de principis morals que són la bases de la conducta.

Segons Hegel, allò que es concerneix l’organització de les relacions socials, per oposició a la moralitat, que enuncia els principis de l’acció individual.


Exposició Universal

Mostra pública i organitzada de productes diversos de la indústria, l’agricultura, la ciència, etc.; lloc on es fa aquesta exposició.

Les exposicions d’art poden ser de dos tipus, periòdiques o extraordinàries. L’exemple més important del primer tipus són els Salons francesos. De fet és a França on es van celebrar les primeres exposicions, entre les quals destaquen les dels pintors de l’Acadèmia. En l’actualitat, les que més destaquen són la Biennal de Venècia i la Documenta, a Kassel. Les exposicions extraordinàries, tot i existir prèviament, van adquirir el paper rellevant que tenen avui en dia al s. XX. Acostumen a ser monogràfiques, dedicades a un sol artista o a un moviment concret.

Les primeres exposicions internacionals es van crear amb la finalitat de mostrar el progrés relacionat amb la producció industrial i el seu objectiu era clarament comercial. La primera exposició internacional, amb caràcter universal, ve tenir lloc a Londres , l’any 1851. L’any 1928 es va crear un oficina internacional, modificada l’any 1948, que tenia com a objectiu regular la durada d’aquestes exposicions (sis mesos) així com el temps que havia de transcórrer per tal que un mateix país n’organitzés dues de seguides (15 anys). Les exposicions universals han suposat fites importants en l’arquitectura moderna, sobretot perquè entre les seves característiques hi ha el seu caràcter provisional, la voluntat de sorprendre i la de superar les edicions anteriors. A Barcelona hi ha hagut dues grans exposicions, la primera universal (1888) amb motiu de la qual es va urbanitzar la zona de la Ciutadella, i una altra internacional (1929).

A nivell internacional, cal mencionar el fet que la Torre Eiffel, a París, es va construir amb motiu de l’exposició universal que hi va haver l’any 1889.


Jacobins

Associació política anomenada inicialment el club Bretó, on es reunien homes amb un paper determinant a la revolució: l’abat Sièyes, el comte de Mirabeau, Georges Danton i l’advocat Robespierre.
Al traslladar- se al convent situat al carrer Sant Jacob, se’ls anomenarà jacobins.
Membres d’una societat política revolucionària establerta a París dins un antic convent de jacobins, partidaris d’una democràcia intransigent i centralista, d’extrema esquerra de la burgesia.
Defensaven una democràcia formal, de caràcter utòpic i abstracte, l’antimilitarisme i l’anticlericalisme.

"El nom de jacobí, que volia dir en principi simplement Membre de la Sociéte, ha significat aviat, seguint les dates i seguint les opinions del que parlava, o un energumen, un incendiari, un terrorista, o un republicà, un patriota, un demòcrata."

F. Brunot, Historie de la langue française, t IX, II, p.813.


Club dels jacobins

Associació política del període de la Revolució Francesa (1789- 1799). Es convertí en l’òrgan director de la Muntanya i fou dominat per Robespierre.


Monarquia

Forma de govern en la que el poder suprem resideix en el rei o príncep. El rei personifica la legitimitat de l’absolutisme.
A França, el rei i l’església eren el poder fonamental.


Moral

1- Teoria dels comportaments humans en tant que són regits per uns principis ètics.
2- Conjunt de regles de conducta que es desprenen d’una determinada concepció de la vida.
3- Que concerneix les regles de conducta pròpies d’una societat.


Museu

1- Lloc, edifici on es reuneixen, per a la seva conservació i per ser exposats al públic, col·leccions d’obres d’art, de béns culturals, científics o tècnics.

A l’antiguitat clàssica ja es formaven col·leccions públiques d’objectes d’art. El terme musçion designava, a la Grècia clàssica, un lloc consagrat a les Muses o les arts inspirades per aquestes. A Roma hi havia col·leccions d’obres d’art a dins els santuaris, especialment en temples concrets. Durant l’edat mitjana no hi havia museus pròpiament dits, però tant les esglésies com els reis posseïen col·leccions que més endavant formaren els nuclis de la major part dels museus actuals.
El terme museu no s’utilitzà fins el Renaixement, per referir- se a les col·leccions d’objectes d’art recollits en temples, santuaris, palaus, etc.
Durant la Revolució Francesa, es nacionalitzaren els béns de la corona i dels monestirs incrementant així les col·leccions d’art, i es van instal·lar totes al Museu del Louvre, l’any 1791.


Naturalisme

Escola  literària nascuda a França a final del s. XIX, anunciada ja pel realisme i estructurada entorn de Zola, la qual es proposa, mitjançant l’aplicació a l’art del mètodes i dels resultats de la ciència positiva, de reproduir la realitat amb una objectivitat perfecta i en tots els seus aspectes, fins i tot els més vulgars.

En les arts plàstiques, imitació exacta de la natura, contrària a l’idealisme i al simbolisme.

El naturalisme va néixer gràcies a la difusió del positivisme i a l’entusiasme que van despertar els estudis científics de Darwin i la teoria econòmica de Marx.
S’accepten les teories de Taine segons les quals l’home no és lliure sinó que està sotmès a un determinisme universal, especialment genètic, de manera que la literatura esdevé una part de la història natural, i per tant, l’escriptor ha d’emprar els mètodes científics.
L’ideòleg del moviment naturalista literari és Émile Zola que n’estableix els trets fonamentals a les obres Roman Expérimental (1880) i Naturalisme au théâtre (1881).

Il y a deux amnières de comprendre le portrait (...) L’une est de rendre fidèlement, sevèrement, minutieusement, le contour et le modelé du modèle, ce qui n’exclut pas l’idéalisation , qui consistera pour les naturalistes éclairés à choisir l’attitude la plus caractéristique (à) donner à chaques détail important une exagération reisssonable (...).
       Baudelaire, Curiosités esthétiques, Salon de 1846, IX

(...) après les écoles litteraires qui ont voulu nous donner une vision déformée, surhumaine, poétique, attendrissante, charmante ou superbe de la vie, est venue una école réaliste ou naturaliste qui a prétendu nous montrer la verité, rien que la verité et toute la verité.
       Maupassant, Pierre et Jean, “Le roman” (introd.)


Noble

Que pertany a una categoria social per naixement o decisió dels sobirans i gaudeix de determinats privilegis.
Els privilegis de la noblesa han estat hereditaris i s’han basat en el supòsit de la transmissió de les qualitats dins d’un llinatge.
A França no pagaven impostos. No es podien barrejar amb el Tercer Estat.


Norma

Regla, principi, criteri al qual es remet qualsevol judici. Conjunt de regles imposades a un grup social.


Proclamació

“Proclamació de la república”. Text on consta allò que es dóna a conèixer , que s’anuncia de manera pública i solemne.


Realisme

Sorgeix a França durant la revolució de 1848 com a reacció a les convencions del neoclassicisme i la idealització del romanticisme. L’objectiu d’aquest corrent era representar objectivament els temes de la vida quotidiana de l’home, es torna a donar importància als temes obrers i del camp.

Les obres que senyalen el començament d’aquest corrent són: les casseurs de pierres de Gustav Courbet (1850), Rue Transnonain d’Honoré Daumier (1834) i Vanneur de Jean- François Millet (1848).

Els trets generals del realisme com a representació de la vida real sense tenir en compte idees ètiques o estètiques ultrapassa qualsevol època literària. Les obres literàries han de reflectir la realitat quotidiana de la vida sense la subjectivitat de l’autor.

Els precursors francesos foren els francesos Stendhal i Honoré de Balzac, i tingué el punt culminant amb les novel·les de Gustave Flaubert.

Je tiens aussi que la peinture (...) ne peut consistier que dans la représentation des choses réelles et esixtantes. Cest une langue toute physique, qui se comose, pour mots, de tous les objets visibles (...). Le beau est dans la nature et se reencontre dans la realité sous les formes plus diverses... Dès que le beau est réel et visible il a en lui-même son expression artístique. Mais l’artiste n’a pas les droit d’amplifier cette expression.
           Gustave Courbet, lettre du 25 déc. 1851, dans la Peinture.

(...) celui-ci, qui s’appelle lui-même réaliste, mot a double entente et dont le sens n’est pas bien déterminé, et que nous appellerons, pour mieux caractériser son erreur, un positiviste, dit : “Je veux représenter les choses telles qu’elles sont, ou bien qu’elles seraient, en supposant que je n’existe pas””.
          Charles Baudelaire, Salon de 1859 “Le gouvernament de l’imagination”, dans Curiosités esthétiques.


Regicides

Delicte consistent a donar mort al rei o al seu successor.
Es diu dels que condemnaren a mort Lluís XVI.


República

En llatí Res publica “la cosa pública”.
Forma de govern en la que el poder i la potència no estan determinats per un de sol, i dins el qual el càrrec de cap d’estat no és hereditari.


Restauració

Restabliment en el tron d’una dinastia prèviament enderrocada.


Restauració monàrquica

Restauració, la dels Borbons, després de la caiguda del Primer Imperi (1814- 1830).


Revolució

Canvi violent en les institucions polítiques d’una nació.

Què opino de la Revolució Francesa? Doncs sense ella jo estaria venent taronges  pels carrers d’Ajaccio.
           Princesa Matilde Bonaparte, neboda de Napoleó.


Romanticisme

Moviment artístic i espiritual que, els darrers decennis del s. XVIII i durant el s. XIX, s’estengué per tot Europa i determinà un renovament profund sobretot en literatura, però també en qualsevol altra manifestació de l’art i de la vida.

La complexitat dels aspectes de la vida que revestí el romanticisme, la diversitat de les tradicions nacionals en les quals s’inserí, la multiplicitat de les actituds que l’envoltaren, tingueren com a conseqüència una sèrie interminable de temptatives per a fixar la substància d’una definició. I així, apareix a vegades com a moviment revolucionari, o a vegades com a moviment de restauració.

L’evolució seguí direccions distintes a Alemanya i a la resta d’Europa occidental, perquè mentre el romanticisme alemany, partint d’una actitud revolucionària, anà a parar a una posició reaccionària, l’europeu occidental, d’una posició conservadora i monàrquica, evolucionà vers una actitud purament liberal.

Les constant que defineixen el romanticisme són:

  • fe en la bondat natural de l’home
  • exaltació dels valors culturals
  • individualisme
  • sentiment religiós de la unitat de la vida social
  • subjectivisme
  • potenciació dels sentiments nacionals
  • afirmació de les forces irracionals de la vida
  • triomf de la llibertat de l’esperit
  • insatisfacció de la realitat
  • la poesia de la malenconia, del dolor i de la mort
  • descoberta d’una riquesa de l’existència més nova i més íntima
  • victòria de la fantasia i del sentiment sobre la raó
  • idealisme místic i estètic
  • retorn al catolicisme
  • recerca de la modernitat
  • rebuig total de la preceptiva literària clàssica i l’afirmació de la llibertat de creació poètica
  • vinculació de la literatura amb la vida.

A França, el romanticisme, caracteritzat per una profunda concepció de comunitat i una forta tendència al col·lectivisme, cristal·litza alhora que l’opinió pública gira els ulls cap al liberalisme i, bé que Lamartine i Hugo, els romàntics més coneguts, són partidaris del tron i la corona, els altres romàntics manifesten, a la fi, una clara tendència anticlerical i antimonàrquica.

També cal dir que el caràcter bohemi que hom sol associar al romanticisme no fou, en absolut, propi del moviment en els seus inicis: des de Chateaubriand a Lamartine, l’actitud romàntica estigué representada, a França, gairebé exclusivament per aristòcrates, només molt lentament anà a parar a mans de plebeus com Hugo, Theóphile Gautier i Alexandre Dumas, que gradualment, abandonaren llur posició conservadora  i contribuïren a la renovació del vocabulari poètic, sempre frenat per un convencionalisme estèril, forjat al llarg dels ss XVII i XVIII (només cal recordar que el cèlebre escàndol de l’estrena d’Hernani es produí pel fet que determinades frases i expressions de l’obra foren considerades massa simples i freqüents), i també la renovació del teatre, dominat per la puresa dels “classistes”.

El gust pels ambients exòtics i, sobretot, al món medieval en contraposició al classicisme greco- llatí –tanmateix no del tot desplaçat- que prevalia en èpoques anteriors i en relació íntima amb la recerca de les fonts nacionals històriques de cada país, són elements que mols sovint també juguen en al configuració de l’art romàntic. Els grups ètnics –nacionals- naturals buscaven la definició de llur personalitat per damunt de les unions i submissions d’uns territoris amb altres que per motius merament dinàstics existien a l’antic règim.

França, com a bressol de la principal revolució política forjadora del nou règim, generà un art romàntic amb paper capdavanter: a Géricalult, s’hi afegiren els noms dels escultors François Rude.

Le romantisme n’est précisément ni dans le choix des sujets ni dans la verité exacte, mais dans la manière de sentir (...) Qui dir romantisme dit art moderne,- c’est-à-dire intimité, spiritualité, couleur, aspiration vers l’infini, exprimées par tous les moyens que contiennent les arts”.
       Baudealire
, Curiosités esthétiques, III, II.


“Salon”

Reunió de personalitats de les lletres, de les arts, de la política, etc. Per exemple els salons de Mme. Tencin, Mme. Du Deffant, Mme. Stäel i Mme. Recamier.

Exposició pública, generalment d’alguna branca de les arts plàstiques (pintura, escultura, fotografia, etc.) que se celebra amb una determinada periodicitat. L’exposició de treballs acadèmics se celebrava originàriament  al Saló Quadrat del Louvre, d’on prové el nom.

La primera exposició va tenir lloc el 1667 a instàncies de Colbert. Les exposicions se celebraven amb una periodicitat variable i, fins 1791, només hi podien participar els membres de l’Acadèmia, però a partir d’aquell any el saló obrí les portes a tots els artistes, tot i que3 la selecció de les obres la realitzava, a partir de 1798 , un jurat anomenat pel Govern i que acostumava a ser defensor de l’academicisme, la qual cosa va motivar la fundació del Salon des Refusés (1863), la creació de la Societat dels Artistes Independents (1884) i de la Societat Nacional de Belles Arts (1890), les quals organitzaven les seves pròpies exposicions. Des d’aleshores van proliferar les exposicions a França i també en d’altres països europeus, com el Salon d’Automme (1903), el Salon de Tuilleries (1923), el Salon Réalités Nouvelles (1939) o el Salon de Mai (1945).

Els salons foren molt importants per a la història de l’art, ja que a partir d’aquests es començà a mostrar l’obra artística en públic, i van motivar també el naixement de la crítica artística moderna, practicada per personalitats com Diderot, Gautier o Baudelaire.

(...) la critique des journaux a, par ses mesonges et ses camaraderies effrontés, dégoûte le burgeois de ces utiles guide- ânes qu’on nomme comptes rendus de Salons”.
       Baudelaire, Curiosités esthètiques.


Simbolisme

Neix en les arts plàstiques a França, a la dècada de 1880. Aquest moviment reaccionava contra el positivisme i el realisme, i pretenia demostrar l’existència d’una realitat oculta que, malgrat no es pogués conèixer, es podia intuir, i expressar el pensament a través de símbols, rebutjant la còpia fidel de la realitat exterior. Adapta tècniques del moment, com les de l’impressionisme o les línies corbes del modernisme. Pel que fa a la iconografia, va crear- se una de pròpia, on abundaven els cignes, els lliris, les femmes fatales i els àngels caiguts.

El terme va ser emprat per primera vegada l’any 1886 per Jean Móreas, en un manifest publicat a Le Figaro. Tres anys més tard, el 1889, l’art simbolista es va donar a conèixer al públic en una exposició de les obres de Gauguin i dels pintors de l’escola de Pont-Aven que es va fer al Cafè Volpini de París durant l’Exposició Universal.

Els temes recurrents són els somnis, la mort i la dona (a voltes tractada com un ésser maligne i a voltes com un ésser angelical).

Les arrels del simbolisme literari, que va aparèixer a França a finals del segle XIX, s’endinsen en el romanticisme alemany, la filosofia de Hegel i de Schopenhauer, els prerafaelites anglesos i l’obra de Swinburne.

El primer representant en va ser Baudelaire, amb les Flors del mal. Mallarmé va contribuir a la seva difusió, a través de les reuinions literàries qeu feia cada dimarts a París, al seu domicili de la rue de Rome, i a partir de al seva poesia i dels seus assaigs, com Divagacions, publicat l’any 1897, una de les principals aportacions teòriques del moviment.
La poesia naturalista rebutjava la literatura naturalista i el parnassianisme, trencant amb les imatges poètiques emprades per aquests últims, amb la rigidesa de la versificació, el didactisme i les descripcions objectives de la realitat. La seva aposta es basava en l’alteració de la intel·ligibilitat del text, lligada a la concepció que tenien del món com un misteri; en l’exaltació del valor evocador i musical de les paraules, que gaudien de plena autonomia, alliberades del rigor gramatical i lògic; i en la concepció de la poesia com una art més proper a la música que a la pintura i l’escultura, ja que ha de suggerir, més que mostrar.

Amb Baudelaire i Mallarmé, Rimbaud i Verlaine foren els poetes claus d’aquest moviment.

Que veut dire Symbolisme? Si l’on s’en tient au sens étroit et étymologique, presque rien; si l’on passe outre, cela peur couloir dire: individualisme en littérature, liberté de l’art, abandon des formules enseignées, tendance vers ce qui est nouveau, étrange, et même bizarre; cela peut vouloir dire aussi: idealisme, dédain de l’anecdote sociale, antinaturalisme (...)”.
      Rémy de Gourmont, Le livre des mosques, p. 8


Valor

Allò que és admès com a veritable, bo, correcte, des d’un punt de vista personal o segons els criteris d’una societat.


 


Fons documental

Dictionnaire cutlurel en langue française. Ed. Lerobert. París.(2005). 4 tome.

La gran encicolpèdia catalana. Edicions 62, Barna, (2004)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010