Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Péguy  |  Apunts  |  Grans temes Péguy

Inici  >  Flâneur assegut

Alguns GRANS TEMES PÉGUY

J. JUBERT GRUART


 
TREBALL:
"
He vist durant la meva infància posar palla a les cadires exactament amb el mateix esperit i el mateix cor i la mateixa mà amb que aquell mateix poble havia construït les seves catedrals. Encara que no ens creguin, nosaltres hem conegut obrers que tenien ganes de treballar (...) un pal d'una cadira havia d'estar ben fet. No havia de fer-se be ni pel salari ni per mitjà d'un salari. No s'havia de fer be ni pel patró, ni pels entesos,ni pels beneficis, ni pels clients del patró. N' hi havia prou que estigués ben fet per si mateix, en si mateix, per a si mateix".

ESCRIURE (v. Etiquetes Péguy).


EDUCACIÓ:

"Ensenyar a llegir, aquesta hauria de ser la sola i vertadera finalitat d'un ensenyament ben entès; que el lector sàpiga llegir i tot és salvat".

"Quasi tota la cultura universitària és falsa cultura".


PERIODISME:

"El joc normal dels periodistes és el de reunir totes les llibertats, totes les rebel·lions , totes les autoritats (sovint contradictòries) en contra de les autoritats oficials. (...) Nosaltres (els periodistes) som simples ciutadans. Ells (les autoritats oficials) volen acumular tots els privilegis de l'autoritat amb els privilegis de la llibertat. Però, el vertader amant de la llibertat sap identificar l'autoritat allà on sigui que aquesta vol imposar-se amb duresa; i en cap lloc l'autoritat és tan perillosa com quan assumeix els aspectes de la llibertat. El verdader humà lliure sap que hi ha un govern dels diaris...Un periodista que es sent còmode en els ministeris, i que pren com pretext al simple ciutadà, és inacceptable...Quan, de fet, un periodista en el seu àmbit exerceix un govern, quan té un exercit de lectors fidels, quan arrastra els seus lectors amb vehemència i audàcia (mitjans militars), amb talent (mitjà vulgar), o amb la mentida (mitjà polític), quan un periodista s'ha tornat un poder de l'Estat, quan té als seus lectors de la mateixa forma que un diputat té els seus electors, quan un periodista te la seva circumspecció electoral, que moltes vegades és molt i més amplia i sòlida que la dels diputats, no pot fer el doble joc, no pot ploriquejar. En la gran batalla dels poders d'aquest món, no es poden donar cops terribles en nom de la seva força i, quan les forces contràries li restitueixin els cops, en aquell moment, no pot pretendre ser un simple ciutadà. Qui renúncia a la raó per l'ofensiva, no pot apel·lar a la raó per a la defensiva. Hi ha en això una insuportable deslleialtat i un doble joc" (La raó, 1901).

El periodista, per Péguy, és un ciutadà que te el seu treball i que l'ha de fer ben fet; el periodista no ha de ser un portaveu d'un governant, ni d'un partit polític, ni d'un polític concret; el seu treball, ben fet, és el de defensar la llibertat del ciutadà i la veritat. Però, en la pràctica, el periodista no és un simple ciutadà; no ho són de "simples"; doncs hi ha un poder del diaris, hi ha un gran govern dels diaris; i sovint és el govern, són els partits, els grups de pressió (interessats en inconfessables, directament, objectius – negocis, de diners o d'ideologies), els que tenen el poder – govern dels diaris; i això és una traïció; és no fer be la seva feina.

 


AMISTAT:
A partir de l'experiència, radical, d'amistat, trobada, amb Marcel Baudouin, Péguy passa a ser el fundador de la mística de l'amistat (sobre la qual tant clarament havia d'escriure Saint-Exupéry) (vegis la crònica de Raissa Maritain, "Les grans amitiés"). "El sindicat d'amistat" el denomina Péguy. Amistats apassionades, desinteressades,...Amb grans i doloroses ruptures, pèrdues,... "L'amistat entre els col·laboradors és la màxima garantia, no hi ha director, no hi ha subordinats". L'amistat entre homes; l'amistat entre un home i una dona...
"Feliços els amics que s'estimen suficientment per saber callar-se conjuntament" (Victor-Marie comte Hugo).

"Una amistat està perduda quan fa falta pensar en defensar-la".


POLÍTICA:

"La República és monàrquica. El nacionalisme és judaic. El cristianisme és pagà. La Nació és la terra carnal". "La degradació de la mística (socialista) en política".
"De la grippe" i altres (Péguy) (resum): Quan s'acosten les eleccions els partits polítics agafen la grip. El signes d'aquesta malaltia electoral són els següents:

-ambicionitis individual aguda
- denúncies (envers el contrari) de "boulangista" (colpista)
-unitaritis interna
- electorabilitis o electocultura deformant.

"En política, hom no s'entendrà mai. Més, és possiblement això el que demanen els partits. És possiblement el joc dels partits".

"La política radical ha podrit la mística republicana...igual que la política clerical ha podrit la mística cristiana".

"El triomf de les demagògies és passatger. Més les ruïnes (que deixen) són permanents".

"Tot partit viu de la seva mística i mort de la seva política".

Geraldi Leroy: "Péguy és un home d'esquerres que camina per la dreta".


REPUBLICANISME:
"
La República és monàrquica"; és a dir: la història (de França) és un Tot; i la República (francesa) (i Péguy és radicalment republicà) és una conseqüència de la monarquia, de l'enderrocament de la monarquia.. "...el seu republicanisme és a base d'heroisme; enfonsa les seves arrels en Valmy; hi ha en ell un sentiment històric i nacional" (Julien Benda, "La joventut d'un clerc" (1963, p. 68).


NACIONALISME:

"Un mal ciutadà és de la ciutat. Un bon estranger no en és pas. Un mal francès és francès. Un bon alemany no és pas francès".

Compartim temps; podem no compartir identitat. Hi han diferents identitats nacionals. "Je ne veux pas que l'autre soit la même, je veux que l'autre soi autre".
Ergo: antiuniversalista, antimodern: "Una consciència ha d'estar arrelada. Malauradament ens trobem en el món modern a causa del desarrelament de les consciències".


SOCIALISME
:
Socialisme utòpic, socialisme pràctic, socialisme ètic. "Totes les teories i totes les frases no valen un acte socialista. Cada ú ha de començar per socialitzar la seva vida; la conversió al socialisme suposa una ofrena, sense reserves, dels interessos (privats, personals), sense deixar de mantenir intactes els propis drets".
"El socialisme és una ètica; quan l'ètica (forma de comportar-se) es degrada en (consignes de) Partit, es perd l'ètica....Quan la mística (socialista) es transforma en política, l'ètica ha desaparegut".


RAÇA:

(Veurem aquest concepte, també, en Bernanos, Julien Benda,...) En Péguy i els altres contemporanis (francesos, evidentment), raça no és un concepte ètnic, ni biològic; no va lligada al color de la pell ni els signes morfològics somàtics.
Per Péguy, una "raça" és una pertinència que s'hereta; el membre d'una raça es comporta "per instint", no pas per la raó: "...pensaments que per nosaltres eren vitals, s'han convertit en idees per a ells...", "...el que per nosaltres i pels nostres pares eren instints, una casta, pensaments inspiradors, han arribat a ser proposicions per a ells...l'orgànic ha passat a ser lògic". No es té una raça, a una raça s'hi pertany orgànicament (en el sentit bergsonià). És una família, una tradició. És un teixit de lligams. És el teixit que fa un poble, que es pertany a un poble, que et fa sentir que ets d'aquest poble. Una raça no s'expressa per un trets físics, sinó per com es casen, com viuen, com mengen, habites, vesteixen, canten,...com s'educa als fills, com es parla; com es treballa; com s'escriu, com es fan poemes. Una raça es desenvolupa en una terra, una terra comuna, una terra ordinària, abonada,...una terra en la que hi brota una gran República,...que pasta el panem quotidianum,... Cada raça té la seva cultura, "una cultura, ara, que els professor han destruït", "que l'escola primària ha anul·lat", "una raça que estudiava", "una raça que ara no veiem" (La nostra joventut, p. 13). Raça és un tret distintiu no corporal que en oposa al altres portadors de trets distintius o oposats. Parteix d'un donat "no som iguals"; hi ha diferències irrenunciables, immodificables,...constituents..., de tipus actitudinal, comportamental,....que secundàriament es tradueixen en conviccions, en creences, discursos,...formes de viure i relacionar-se,...
Raça, en Péguy, és sinònim de "família", de tradició....

Classes de "races" péguynianes:

-races carnals o temporals (cristiana, jueva o dels profetes),...
-races espirituals (raça de santedat, de gràcia, raça "eternelle",
intemporal,..
-raça pagana

En absolut es traca (com ha quedat clar des d'un principi) de categories biològiques, però tampoc de categories morals (mai, Péguy, escriu: raça superior o inferior). Però si escriu la "Raça francesa", "raça carnal", en el sentit que escriu "terra carnal"; en el sentit de correspondència entre un poble i una terra (tots dos regats per segles de "cristianisme pagà"). Concepte oposat al d'universalisme fàcil, gratuït, demagògic,...

GUERRA:
1897: "Vull (fer la guerra per ) matar la guerra".
1914: "Jo surto soldat de la República pel desarmament general i la darrera de les guerres".
Péguy no surt, l'any 1914, a fer la guerra als alemanys ni a Àustria - Hongria, ni a Prussia; fa la guerra al nacionalisme.

ACTUALITAT:
"
Homer és nou aquest matí i res no és més vell que el diari del dia" (cfr. Julien Benda: Formes de perdre el temps).


VALORS:
"No hi ha més valors que els valors de combat, que es dirigeixen a una vida per fer".


VIURE:

Viure (el que mes tard en direm "existir"), per Péguy, és un "donat" dins de dues coordenades o dimensions indissociables (sintetitzades en un tot):

  • Temps: Tenim un Temps per fer un "travail" (una"tasca", per Bernanos), en un moment històric concret i en el que ens hi hem de comprometre (el "compromís temporal", de tanta incidència, a "casa nostra", almenys fins a la mort de Franco).
  • Espai: Un territori, una Pàtria, unes arrels, una terra carnal, la terra dels avantpassats; espai geogràfic fet de tradició, família, cultura, religió (pagana),....

Viure és "feina i nació". Aquesta pertinència heretada, mamada, és la que té identitat (les dades que figuraven en la carta -carnet, en l'era del plàstic- d'identitat). Viure és tenir una identitat (i mantenir-s'hi fidel).


MORT:
Hi ha en Péguy, un desig d'un tipus de mort, d'una forma de morir; la mort, la pròpia mort, com un mirall on reflectir-se; ens emmirallem en la nostra mort escollida – imaginada, que ens torna (reflectida) la grandesa o petitesa (futilitat) de "la vida que es porta" . El desig d'una mort no gratuïta, "una mort pròpia" (cfr., Rilke (1875-1926), Els quaderns de Malte i El llibre d'hores).
V. Noticia biogràfica, 5 setembre 1914. "Mourir par la France, en héros statufié por l'eternité,...désirer sa mort au combat" (Yann Moix).

 

(Sessió 6 novembre 2008)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010