cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Maig 68  |  Apunts  |  Apunt 3. La rebel·lió a Paris

Inici  >  Flâneur assegut

APUNT 3. MAIG 68: LA REBEL·LIÓ A PARIS

J. JUBERT GRUART/ E. RODRIGUEZ



En una ciutat de París

Després de "Trenta Gloriosos" anys de benaurança econòmica, que han permès a França recuperar-se de les conseqüències de guerra, té lloc una significativa explosió demogràfica i l'arribada de les primeres onades de moviments socials sota influència de les revolucions socialistes que s'esdevenen en els països de l'Est. Paral·lelament, amb el triomf de la societat de consum arriben també els primers símptomes de deteriorament econòmic: augmenta l'atur i cau el poder adquisitiu dels salaris. Las primera onada De Gaulle ha perdut pistonada i la reconducció del país és cada vegada més difícil.

L'ambient internacional, amb la denominada Guerra Freda, manté els Estats en tensió permanent.

De forma marginal, fan la seva aparició (en alguns casos reapareixen) grups d'esquerres de tendència anarquista, trotskista o maoista que s'enfronten sistemàticament i discontínuament a qualsevol autoritat. A l'any 1968, la Universitat de Nanterre, a París, es convertirà en el bastió d'aquests moviments. Abans d'aquesta data el caràcter marginal de la rebel·lia i protesta, davant de la situació establerta, és la tònica o norma.

Alguns fets aïllats permetien, tal volta (o no), preveure o anunciar que aquella nova raça de joves - crescuda en un oblit/desconeixement/inexistència dels desastres de la passada guerra, de l'ocupació alemanya, dels fets de la resistència,... (ignorància expressament volguda pels seus pares, fossin del bàndol de Vichy o de la França Lliure, inclús ex-resistents)- acabaria sumant-se a l'onada de malestar, inespecífic encara.

1963, dissabte 22 de juny.: "La nuit de la Nation"
Per celebrar el primer aniversari del programa de radio «Salut les copains» d'Europe 1, s'organitzà un concert gratuït a la Place de la Nation (antiga place du Trône, després place du Trône-Renversé, a cavall entre 11è i 12è arrondissements). La consigna, de boca en boca, era: "Ens veiem a les 9 a la Place de la Nation". Actuarien, en concert (primer antecedent de "macroconcert" a l'aire lliure, Danyel Gerard, Mike Shannon, Gatos Monteses, GAM, Richard Anthony i la parella "de moda" Johnny Hallyday i Silvie Vartan. 150.000 adolescents esperen histèrics les actuacions. Els organitzadors, desbordats, demanen reforços policials per fer front a la multitud. Tres mil agents fan la seva aparició. Al final s'enfronten. Esclata la violència pels carrers que rodegen la Plaça de la Nació. S'ha produït un primer esclat espontani, no en nom d'una ideologia ni sota una consigna preestablerta. Els joves (la raça) contra la policia (representant del Poder). Això és tot, de moment.

1966. El Pla Fouchet
Christian Fouchet (1911-1974), aleshores Ministre d'Educació, fa públic un Pla de Reforma Educativa. El seu objectiu (obligat a causa del creixement demogràfic de la població juvenil i al increment de l'atur, ja esmentats) era adaptar l'ensenyament superior a les necessitats del món de l'empresa, i obtenir així més fàcils sortides professionals als cada vegada més nombrosos que han acabat els estudis universitaris. I, dimensió punyent i conflictiva, establint –en conseqüència- un sistema de selecció per accedir a determinades carreres (antecedent de les proves d'accés a la Universitat o "selectivitat"),...

A Nanterre els estudiants es replantejaren, mitjançant debats i assemblees, els valors i desmesures del vell i del nou sistema universitari. Reclamaven que se'ls respectés la llibertat d'expressió política en el campus. Els sindicats d'estudiants tradicionals -com l'Union National de France (UNEF) i l'Union des Estudiants Communistes (UEC)- es veieren absolutament desbordats per la magnitud –inèdita- de la pressa de paraula dels joves. A les universitats de Rennes, Nantes, Estrasburg i Lió es produeixen, sense coordinació mútua evident, moviments similars. Una nova epistemé (canvi previst per Bachelard) , una nova època, un canvi, signe dels temps en curs, s'està gestant, està emergint.

1967 (comença el Maig 68)
Març:
El 22 de març de 1967 un grup d'estudiants es tanca a la Universitat de Nanterre en protesta per les normatives internes del centre. Un punt de partida insospitat (i oblidat, igualment): es revolten i protesten contra la repressió de la sexualitat en els recintes residencials universitaris!!!. Ocupen l'edifici "des filles" de la Universitat de Nanterre, al qual els nois no hi tenen lliure accés. Negocien i el desocupen després de l'aparició de la policia.

Novembre: Partint d'una iniciativa de Philippe Meyer, s'inaugura una campanya de protesta i de lluita activa (nou plantejament estratègic inèdit) contra la selectivitat. També es demana revisar les qüestions d'equivalència entre els plans vells i els plans nous d'estudis en relació al títol de la llicenciatura a obtenir i la nova qüestió dels diplomes de primer cicle, recent introduïts.
Professors de sociologia incentiven els alumnes a la vaga. Ocupació dels locals docents i administratius, mostrant un clar rebuig als estèrils mètodes de lluita sindical.

1968
8 de gener :
El ministre de Joventut i Esport, François Missoffe, assisteix a la inauguració d'una piscina en la mateixa Universitat de Nanterre. Els estudiants el reben amb crits de reprovació a causa d'un Llibre Blanc sur la jeunesse, escrit pel mateix ministre, on explica la seva visió sobre l'estat de la qüestió de la joventut estudiant. Un desconegut estudiant de cabell pèl-roig i de nom Daniel Cohn-Bendit, s'encara amb el ministre, recriminant-li que no tractés en el seu llibre el tema de la sexualitat dels joves.

Març:
Conferència a Nanterre de Mme. Revault d'Allonnes: "La Révolution sexuelle" (sobre Reich)

21 de març: Un grup d'estudiants de la facultat de Nanterre irromp a l'edifici de la residència universitària femenina, on hi tenien prohibit l'accés, sota el crit "Llibertat de circulació!". Desallotjament brutal per part de la policia, tot i la tradicional i ancestral prohibició que les forces de l'ordre entrin dins dels recintes universitaris (declarat des de l'Edat Mitjana espais inviolables).
Es nega l'accés a les classes a 29 estudiants que han participat en l'ocupació, entre ells, Daniel Cohn-Bendit, que a més rep l'ordre d'abandonar territori fiancés per raó de la seva nacionalitat alemanya.
Manifestació, a París, convocada pel Comitè Vietnam Nacional (CVN), en favor del poble vietnamita. Es llencen pedres contra la seu de l'American Express. Varis estudiants són detinguts.

Els grups actius i organitzats que fan sentir la seva influència directiva en les assembles i manifestacions que es van generat a París, són pocs i ben identificables:
   - El grupuscle trotskista "Jeunesse Comuniste Révolutionnaire" (JCR) és el grup dominant.
      El seu objectiu era formar caps revolucionaris professionals, experts en conducció/manipulació de masses.
    - L'"Union des Jeunesses Communistes Marxistes-Lenninistes" (UJCML).
    - En "Comité Vietnam National" (CVN).
    - Els Situacionistes (Internacional Situacionista, I.S.)

22 de març: 142 estudiants protesten a Nanterre contra la detenció de varis estudiants del Comité Vietnam Nacional, acusats d'atemptar contra empreses americanes. Redacten una proclamació ("Declaració dels 142", que més tard s'anomenarà "La Declaració del 22 de març") i creen una estructura de debat, el Centre d'études et de recherches politiques et sociales (CREPS) i el Moviment 22 de març. El desenvolupament de les classes es veu seriosament afectat. Intervenció de la policia.

22 d'abril: 1.500 estudiants protagonitzen una manifestació a Nanterre que acaba amb 8 detinguts. Els estudiants decideixen traslladar a París les seves protestes i ocupar la Sorbona.

2 de maig: El degà Pierre Grapin decreta el tancament de la Universitat de Nanterre, fins els exàmens de juny. Els estudiants anuncien el boicot als exàmens. Enfrontaments amb membres de la Federació Nacional d'Estudiants de França, d'ideologia de dretes, amb seu en la facultat de dret de la rue Assas, en el districte VI de París. George Pompidou (primer ministre de la República) vola a Irán, deixant sol al President De Gaulle, que es nega a negociar amb els estudiants.

3 de maig: Vuit estudiants implicats en les protestes, entre ells Daniel Cohn-Bendit, declaren davant d'un tribunal de justícia de París. El Moviment del 22 de març, la UNEF, la JCR i altres, es congreguen en la plaça de la Sorbona, sota l'estreta vigilància de la policia. Comencen batalles campals que duren hores, que acaben amb una violent carrega policial contra els estudiants. La UNEF i el Sindicat de Professors criden a la vaga, exigint la retirada de la policia, la reobertura de la Universitat de Nanterre i l'alliberament dels estudiants detinguts.

4 de maig: S'aturen les classes a la Sorbona. Els maoistes es desvinculen de les negociacions. La UNEF i la SNE demanen vaga indefinida..

5 de maig: Violents enfrontaments al barri Llatí de París, mentre altres universitats del país s'afegeixen a les mobilitzacions. 422 detinguts, 600 estudiants i 345 policies ferits.

7 de maig: Al monument al soldat desconegut, 30.000 estudiants es concentren per cantar-hi La Marsellesa i evocar l'esperit revolucionari.

8 de maig: Els "vuit de Nanterre" (imputats pels fets precedents) declaren davant el Comitè de Disciplina de la Universitat. A la sortida es produeix una manifestació pel Barri Llatí, que acaba amb l'aixecament de barricades. Violència extrema de la reacció policial. El 61% dels francesos simpatitzen amb els estudiants.

9 de maig: Es repeteixen les manifestacions, que assagen d'apropar-se a l'Eliseu.

10 de maig: La nit de les barricades. Barri Llatí. Les negociacions iniciades amb el rectorat de la Sorbona fracassen. Les autoritats no alliberen els detinguts. La policia assalta 60 barricades. 180 cotxes cremats o danyats. 468 detinguts, 367 hospitalitzats. Carros blindats es despleguen sobre París.

11 de maig: Pompidou torna a França. Adopta una postura raonable i conciliadora.. Obertura de la Sorbona (per ordre de Pompidou) i insinuació d'amnistia.

13 de maig: Convocatòria de vaga general. 800.000 persones en la manifestació a París. Treballadors i estudiants surten al carrer. La Sorbona és ocupada de nou.

14 de maig: De Gaulle parteix cap a Romania, en visita oficial a Ceaucescu. A les 9h, la fàbrica Sud-Aviation, de Bourguenais, a prop de Nantes (Bretanya) es convoca una vaga "il·legal" (salvatge), protestant per la no pujada de 35 cèntims en el seu salari. A la tarda, els obrers segresten el director i els administratius i solden les portes. Paral·lelament, La Sorbona és declarada "Comuna Lliure" i és oberta als treballadors. Manifestacions estudiantils i de grups de comitès d'acció parteixen cap a les fàbriques cridant la consigna "UUU"( Usines, Universités, Union) Nombroses vagues esclaten arreu de l'estat.

15 de maig: El "Comitè d'Ocupació" de la Sorbona envien un telegrama de suport al Comitè de vaga de la fàbrica Sud-Aviation: "de la Sorbona ocupada a la Sud Aviation". A la fàbrica Renault, a Cleón, a prop de Rouen, 4.500 obrers es declaren en vaga. Segresten el director i sis membres de l'administració. Es declara la Universitat de Nanterre "Nanterre obrera". 2.500 estudiants ocupen el teatre Odeón, dirigit per Jean-Louis Barrault i Madeleine Renaud. La nova funció del teatre, ben explicita en un cartell penjat al vestíbul, és: "Quan els parlaments es converteixin en un teatre burgès, tots els teatres burgesos han de convertir-se en parlaments". La policia no intervé. Els taxis parisencs es declaren en vaga 24 hores. Més de 50 fàbriques són ocupades, a més de la RATP (metro), la SNCF (trens) i els aeroports. Falla la distribució dels diaris.

16 de maig: A la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais (Bretanya), estudiants procedents de Nantes han passat la nit amb els obrers ocupant la fàbrica. De la fàbrica Renault, de Cléon, surt una delegació d'ocupants per a propagar la vaga a l'altra fàbrica de Renault de Flins, que a les 2 de la tarda voten en assemblea la vaga i l'ocupació. Una delegació conjunta de Cléon i de Flins surt per demanar els companys de Billancourt que s'afegeixin al moviment. A les 3 de la tarda, a la Sorbona, el "Comité d'Ocupació" publica un comunicat que crida a l'ocupació immediata de totes les fàbriques de França i a la formació d'un Consell d'Obrers. A la mateixa hora, els treballadors de la fàbrica de Billancourt imposen una vaga salvatge. A les 5 de la tarda els responsables de la CGT (Confederació General del Treball) de Billancourt deixen d'oposar-se al moviment vaguístic. 23.000 obrers més s'afegeixen al moviment iniciat pels treballadors de Sud-Aviation. A dos quarts de set de la tarda el Partit Comunista Francès (PCF) mana als treballadors i estudiants afiliats que no participin en cap manifestació no convocada expressament pel seu partit. Les Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP), es declara en vaga. El vespre, el personal de l'hospital psiquiàtric de Saint-Anne ocupa la institució. Cap al tard, a Billancourt, la CGT impedeix l'entrada a la fàbrica d'estudiants procedents de la Sorbona.

17 de maig: La vaga s'escampa per tota França. Els obrers ocupen les seves fàbriques d'arreu del territori nacional (Berliet, Rhodiaceta, Rhône-Poulenc, SNECMA,...), exigint "els nostres 1.000 francs i les nostres 40 hores". El Metro inicia la vaga per la línia 2. A les 2 de la tarda, l'Assemblea general de la Sorbona decideix fer una altra marxa a Billancourt tres hores més tard. La CGT publica un pamflet desaconsellant la iniciativa. Els estudiants en fas cas omís i marxen a Billancourt. Molts obrers els esperen amb un gran cartell a la porta de la fàbrica:

"Joves treballadors, hi han elements revolucionaris que intenten suscitar la divisió en les nostres files per debilitar-nos. Aquests extremistes no són més que agents de la burgesia, que fins i tot reben grans recompenses de l'empresariat".

El Festival de cinema de Canes s'ha inaugurat. Des de París, l'Assemblea Nacional del Cinema Francès convoca a tots els realitzadors, productors, distribuïdors, actors, periodistes i membres del jurat presents a Canes a oposar-se a la continuació del festival. Es convoca una manifestació davant l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) convocada pels "Comités d'Actions Lycéens" (CAL, comitès d'acció dels Instituts), pel "Moviment del 22 de març", per la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i pel Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup). Protesten perquè la televisió només dedica un minut dels informatius sobre els esdeveniments, mentre que la ràdio no parla d'una altra cosa. La CGT pressiona la UNEF per desconvocar la vaga. La desconvoquen a canvi d'aconseguir que Sauvageot, Geismar i Cohn-Bendit (que ha tornat il·legalment a França) parlin durant una hora, en directe, sotmesos a les preguntes de tres periodistes (manifestament de dretes). Els estudiants guanyen àmpliament el debat televisiu. Immediatament, el primer ministre parlarà les revoltats en un programa en diferit, sense contrarestar l'efecte positiu sobre l'opinió pública aconseguit pels estudiants.

18 de maig: La vaga i ocupació s'escampen: a la Thomson-Houston, de Chauny; a els mines de potassa d'Alsàcia; aturada i mítings als "Chantiers de l'Atlantique", de Saint Nazazaire; a les mines de carbó del Nord; a deu empreses metal·lúrgiques, del Havre; ocupació de les drassanes del Sena; a la regió parisenca: vaga de Balcock-Altantique , a la Courneuve; Farman i Ericson de Bolougne; Alshtom de Saint-Ouen; Chausson a Gennevilliers; Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne a Bobigny; Idéal-Standard a Dammarie. A Lió, 30.000 obreres en vaga (Berliet, Rhodiacéta, Rhône-Poulenc, Fivers-Lille, Richard Continental, Gendrom i Normacen han estat ocupades). Vaga i ocupació a Rhodiacéta Besançon, a Forges i Acieres de Creusot. Aturades espontànies als transports parisencs. Interrupció gairebé total del trànsit a la Societé Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF). Els centres de classificació postal de París, Marsella, Lió i Rouen han estat ocupats. El moviment s'estén a les grans fàbriques de construcció aeronàutica. Totes les fàbriques Renault estan en vaga i ocupades. ... revoltats França estava sota una vaga general, absolutament incontrolada pel govern i sindicats. A la tarda l'emissora radiofònica Europe 1, anuncia: 2.000.000 de vaguistes. Es suspèn el festival de Canes, on la majoria de directors francesos havien retirat les pel·lícules en competició. A dos quarts d'onze de la nit el general De Gaulle arriba a l'aeroport d'Orly. Pompidou ofereix la seva dimissió, però el general la rebutja.

19 de maig: A les 11h el general De Gaulle requereix la presència de Georges Pompidou (primer ministre), Christian Fouchet (ministre d'Interior), Georges Gorse (ministre d'Informació), Pierre Messner (ministre dels Exèrcits), Maurice Grimaud (prefecte de la policia de París). De Gaulle vot tornar l'ordre. Exigeix el desallotjament de l'Odeón i de la Sorbona, el control de ORTF,.... De Gaulle dóna permís per obrir foc si és necessari. Pompidou demana disposar de més forces de l'ordre concentrades a París..

20 de maig: Els escriptors ocupen la vil·la de Massa, seu de la "Societé des Gens de Lettres". Els empleats administratius ocupen les oficines del Consell Nacional de la Patronal Francesa (CNPF). Lles seus dels Col·legis d'advocats i de metges són ocupats igualment. Vaga il·limitada d'actors del teatre: els teatres tanquen. El Conservatori de música de París, ocupat pels alumnes des de fa quatre dies, s'organitzen per realitzar concerts en les fàbriques, a les facultats, als hospitals. La CGT, volent fer-se càrrec d'una situació que no controla, fa una crida per "augmentar les condicions de lluita", però sense cap consigna clara. 10.000.000 de vaguistes. S'esgota la benzina, cues als bancs de Ginebra i Lausana per obrir comptes, llogar caixes de seguretat, alhora que corra el rumor d'enormes evasions de capitals. Tots els instituts estan ocupats pels CAL. A la nit els estudiants de la Sorbona rebran les visites de Kostas Axelos, Pierre Bordieu, François Châtelet, Marguerite Duras... A les 10 de la hi arriba Jean-Paul Sartre, que es troba un amfiteatre ple de gom a gom: "pensava que estàveu farts de classes magistrals", ironitza. Sartre explica que De Gaulle, en tornar al poder va destruir l'organització de la Resistència. Un estudiant, que ignora com la majoria, que fou la Resistència, li replica "Vostè és un bon escriptor, senyor Sastre, però com polític deixa bastant per desitjar".

Al matí, Le Nouvel Observateur publicava una entrevista-diàleg entre Sartre i Cohn-Bendit.

21 de maig: Esclata la vaga a la banca de França. El mercat de divises deixa de cotitzar el franc francès. Cohn-Bendit marxa a Berlín i a Amsterdam en viatge de propaganda, amb cotxe i xofer posats a la seva disposició per Paris-Match, per tal d'obtenir un reportatge en exclusiva. Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residència en territori francès de Cohn-Bendit. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern. Serà la primera vegada en la història que es retransmetrà en directe per la televisió, per imposició dels periodistes de la ORTF. La benzina es raciona (sols els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se) i a les poques benzineres obertes hi ha grans cues. Les bicicletes tornen a París. La gent acapara articles de primera necessitat . Les escombraries s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobús; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen grans manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup "Occident".

22 de maig: El govern fa pública la notícia de l'expulsió i prohibició de residència a França de Daniel Cohn-Bendit. A les 5 de la tarda dos representants estudiantils, Geismar i Sauvageot, en roda de premsa, convoquen una manifestació de protesta per les 7 de la tarda a la plaça Saint-Michel. La CGT posa en guàrdia els seus afiliats contra aquesta "provocació". A l'hora convinguda milers de persones es manifestes pels Barri Llatí amb banderes roges i negres al capdavant i llançant el crit "tots som jueus alemanys", en referència a Cohn-Bendit. La comitiva de la manifestació arriba fins al Parlament, on s'ha de votar una moció de censura al govern. Alertada la Prefectura de Policia, immediatament desplacen diverses unitats per protegir i impedir l'entrada dels manifestant a la Cambra. Retornats al Barri Llatí, i notablement engruixits en nombre, comencen els enfrontaments. Els manifestants ataquen un locals de suport a De Gaulle al seu pas pel carrer Solférino (VIIe). Altres grups ataquen la comissaria del districte del Panthéon i intenten assaltar-la. El Barri Llatí queda sembrat de barricades i incendis. Els combats duraran fins a els sis de la matinada. Falla la moció de censura al govern De Gaulle per onze vots. Els sindicats volen negociar amb el govern. El parlament aprova concedir una amnistia general. 22.000.000 de treballadors francesos en vaga. L'ocupació de les fàbriques i oficines continua i s'expandeix.

23 de maig: UNEF i SNESup convoquen pel 24 de maig una gran manifestació contra la denegació del permís de residència a Cohn Bendit,. A la Sorbona es produeix una Assemblea General dels Comités d'Acció, on es decideix manifestar-se aquella a la tarda a la plaça de Saint Michel. Els manifestants s'enfronten a la CRS (Companyia Republicana de Seguretat). Es produeixen un petit incendi a la plaça saint André des Arts (al costat de la plaça saint Michel); quan arriben els bombers són atacats pels manifestants; la policia vol desallotjar tots els carrers adjunts; comença una gran batalla.
Els manifestants cremen tot el que troben, arranquen arbres, llancen branques i formen barricades al bulevard Saint-Michel, a la rue Saint Jacques, al carrer des Écoles,.... La UNEF i SNESup assagen de calmar el tumult, doncs cal guardar forces i preparar-se per la gran manifestació l'endemà. Es produïren 200 ferits i 200 detinguts. A les 11 de la nit el govern prohibeix les retransmissions de ràdio, considerant i tement una generalització incontrolable dels esdeveniments insurreccionals, que ja prenien el caire d'una revolta.

24 de maig: Discurs de De Gaulle per la ràdio (la TVF en vaga). Proposa un referèndum sobre la "participació" i proposa abandonar el poder si guanya el No. Però els empleats municipals es neguen a organitzar un referèndum i els treballadors de la impremta nacional en vaga no podem imprimir les paperetes necessàries i els amos i treballadors de les impremtes petites o grans tampoc accepten fer la feina. El discurs sols provoca indignació i durant tota la nit es succeeixen els enfrontaments i les barricades. Elements incontrolats incendien la Bolsa de París. Els fet de Nantes: A Nantes, els agricultors bloquegen les carreteres d'accés i els obrers controlen tot el tràfic que arriba o surt de a la ciutat, així com el combustible i els preus dels aliments. Les botigues exhibien cartells com : "Aquesta botiga està autoritzada a obrir. Els preus estan sota supervisió permanent del Comitè". Aquesta situació va durar una setmana i Nantes es va anomenar "la ciutat dels treballadors".

27 de maig: Els sindicats, les patronals i el govern de Pompidou firmen l'acord de Grenelle: augment d'un terç del salari mínim, reducció de la jornada laboral, disminució de l'edat de jubilació i el dret a organitzar-se. Algunes assemblees populars i organitzacions de treballadors hi estan en contra. En la fàbrica de Renault Billancourt, 10.000 obrers esbronquen Seguy (cap de la CGT) quan presenta els acords. 30.000 estudiants i treballadors es reuneixen en un míting de protesta per l'acord, organitzat per UNFE i grups d'esquerra, a l'estadi Charléty , amb la participació de nombrosos treballadors que expressen el seu rebuig al Partit Comunista, però no es formulen propostes alternatives i concretes. Daniel Cohn-Bendit reapareix a l'estadi, amb el cabell tenyit de negre. Els vaguistes han disminuït a 9.000.000.

28 de maig: dimissió del ministre d'educació.

29 de maig: El PCF i la CGT convoquen una gran manifestació per reclamar un govern socialdemòcrata. El general De Gaulle desapareix. Sense comunicar-ho al seu govern, secretament, marxa a la Selva Negra per assegurar-se la fidelitat de l'exèrcit -en la zona d'ocupació alemanya -, cas d'haver de fer front a una repressió semblant a una guerra civil.

30 de maig: De Gaulle reapareix amb el discurs "Em quedo: Avui dissolc l'Assemblea. La república no abdicarà. El poble es recobrarà. El progrés, l' independència i la pau triomfaran al costat de la llibertat". És dissol l'Assemblea Nacional i són convocades eleccions per al 23 i el 30 de juny. Aquell mateix dia una manifestació defensant a De Gaulle convoca un milió de persones en els Champs Elisées.
La contrarevolució ha començat. La CGT convida els treballadors a negociar, sector a sector, un acord que permeti tornar el país a la normalitat. Una primera i àmplia divisió del moviment revolucionari s'aconsegueix en obtenir els treballadors avantatjosos i ràpids acords amb la patronal. Es torna lentament a la feina. El 6 de juny hi hauran sols 6.000.000 de vaguistes a França.

1 de juny: Dissolució d'Occident (organització feixista).

7 de juny: Tornen a la feina els mestres de primària

10 de juny: La policia entra per la força en la fàbrica de Renault de Flins. En l'enfrontament, un estudiant cau al Sena i mor afogat.

11 de juny: Prohibició de les manifestacions en tot el territori francès. Es posa fora de la llei totes les organitzacions d'extrema esquerra. La policia carrega contra els obrers de Peugeot, a Sochaux (segona fàbrica de França). Moren dos treballadors. Tornen les manifestacions. La policia desallotja la fàbrica. Els sindicats i els partits d'esquerra, encapçalats per la PCF criden a la tornada a la feina, amb la promesa de poder celebrar unes eleccions on guanyarà la classe obrera.

Del 12 al 30 de juny: Tornada a la feina dels professors de secundària. El dia 14 ho fan els d'Air France i els de la marina mercant. El 17 els de la fàbrica Renault de Billancourt. El dia 23 té lloc el primer torn de les eleccions, amb un fort avenç de la dreta. El 24 de juny la Citroën de Javel, reprèn la seva producció amb normalitat. El 26 ho fan els treballadors de Usinor, a Dunquerque. El 30 de juny, en el segon torn electoral, es produeix una victòria històrica de la dreta encapçalada per De Gaulle. La revolució ha fracassat completament.



Post-maig 68. L' universitat de Vincennes

El mes de desembre de 1968 s'aprova una llei d'orientació universitària que fixava els estatuts d'una nova Universitat o "Centre d'Experimentació Pedagògica". L'objectiu dels poders públics era desviar a aquesta centre a tots els elements contestataris, inclosos professors, que havien iniciat una revisió crítica del seu paper com a simples transmissors d'un saber sense connexió amb els nous temps.

Un mes més tard, el 13 de gener de 1969, obre les seves portes la Universitat de Vincennes amb capacitat per 7.500 estudiants, instal·lada a corre-cuita en uns antics pavellons militars del Bois de Vincennes, al sud-est de París (Porte de Charenton). La seva creació és una gestació d' Edgar Faure, ministre d'Educació del nou govern De Gaulle. Fou, de fet, la única concessió que els estudiants del maig del 68 arrencaren al govern francès. El Centre Experimental de Vincennes, oferia estudis inèdits en una Universitat: Psicoanàlisis, Arts Plàstiques o Geopolítica. No hi havia límit d'edat ni cap prerequisit escolar per accedir-hi. Per facilitar els estudis molts cursos s'impartien en horari nocturn i els dissabtes. Teòricament, l'ensenyança s'havia de realitzar en grups petits que permetessin el contacte directe entre alumnes i professors; a la pràctica la massivitat fou la norma.. Els exàmens estaven prohibits. Les instal·lacions eren patètiques i la improvisació permanent. Un servie de restaurant tenia un cost, per menú, de només tres francs. La biblioteca tenia una magnífica dotació.

Entre el professorat més emblemàtic cal citar a Michel Foucault, Gilles Deleuze, Félix Guattari o François Châtelet. Amb diferent èxit hi donaren (assajaren de fer-se escoltar) conferències noms igualment simptomàtics: Jacques Lacan, el teòric de l'art Franck Popper, els filòsofs Louis Althusser, Jacques Derrida... I entre els vinguts dels Estats Units cal destacar a Noam Chomsky, i Herbert Marcuse.

A finals dels setanta l'edifici fou enderrocat i l' Universitat traslladada al suburbi obrer de Saint Denis (Université París VIII o de Vincennes Saint-Denis,). Molts professors van marxar a d'altres institucions. El canvi, que es va haver de fer reprimint, policialment, una violenta oposició, fou viscut per molts estudiants i professors com un intens traumatisme. La ministra de les Universitats, Alice Saunier-Séïté, va fer el següent comentari¨:

"De què es queixen? Els nous edificis estaran situats entre el carrer Llibertat, el carrer Lénin i el carrer Stalingrad, en un ambient selectament comunista".


 

                                                                                          "Tan sólo ha habido dos revoluciones mundiales. La primera se produjo en
                                                                                           1848. La segunda en 1968. Ambas constituyeron un fracaso histórico.
                                                                                           Ambas transformaron el mundo. El hecho de que ninguna de las dos
                                                                                           estuviese planeada y fueran espontáneas en el sentido profundo del
                                                                                           término, explica ambas circunstancias: el hecho de que fracasaran y el
                                                                                           hecho de que transformaran el mundo
." 

                                                                                           Immanuel Wallerstein
                                                                                       
    (1968: el gran ensayo, en Arrighi, Hopkins, Wallerstein,
                                                                                           Movimientos Antisistémicos, Akal, Madrid, 1999, p. 99)

 

                                                                                           "Los acontecimientos históricos no son puntuales, sino que se extienden
                                                                                            en un antes y un después del tiempo que sólo se revela gradualmente
."
                                                                                            Frederic Jameson

 

(Sessió 28 de gener de 2010)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010