Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Lacan  |  Apunt Lacan

Inici  >  Flâneur assegut

Els elefants morats de la rue de Lille, 3 i 5 (París): BATAILLE i LACAN

APUNT. Jacques LACAN (1901-1981)

J. JUBERT GRUART


 

Nota prèvia

5, rue de Lille
El 1951, l'argentí Pichon Riviere arribà a París per tal de participar en el Congrés de Psicoanàlisi de Llengua Francesa. Aprofità –el dia abans de la inauguració del Congrés- per d'aprofundir en la seva recerca de l'obra i vida del jove Isidore Ducasse (conegut pel pseudònim de comte de Lautréamont). Acudeix davant el número 5 de la rue de Lille on, un segle abans, hi havia viscut M. Davasse, el tutor a París del jove Isidore. "El dia següent –narra Pichon- s'inicià el Congrés de Psicoanàlisi. En aquesta inauguració, tant Lacan com jo llegim les nostres comunicacions. Lacan s'acosta, parlem i em diu: "l'espero avui a sopar a casa meva"... Quan llegeixo la tarja, rebo una sorpresa en absolut preparada per Lacan: la seva direcció, 5 rue de Lille".

Quaranta anys més tard, lacanians (adeptes i militants, dogmàtics, catòlics, testimonis de Jehovà, islamistes, jueus o agnòstics) amb motiu d'un congrés de La causa freudiana, a París, pogueren gaudir del privilegi (prèvia sol·licitud de dia i hora, un cop fet el pagament) de poder visitar, també, el pis-consulta de Jaques Lacan a 5 rue de Lille. Precedits i retornats en estat d'èxtasi per causa i efecte de semblant i inoblidable experiència –sense permís per fer fotografies- han procurat mantenir viu el record, estat i veneració. La seva experiència contrasta amb la vivència que guarden, molt més serena i moderada, els freudians que han rendit una visita obliga a Bergasen 19, de Viena, o a 20 Maresfield Garden (Hampstead), de Londres, on residí Sigmund Freud.

La rue de Lille, situada darrera mateix de l'antiga Gare del quai d'Orsay, és, efectivament, un indret lacanià únic (com pot ser-ho, per altres modalitats de religió, La Meca, la basílica de sant Pere del Vaticà, el sant sepulcre de Jerusalem, la cova de Lourdes o el Camp Nou). En aquest concret indret, Jacques Lacan, el metge psicoanalista reformador del freudisme, creador d'una escola psicoanalítica-estructuralista i posseïdor d'una aura personal impactant, s'hi va instal·lar durant 40 anys, per residir-hi i exercir la seva pràctica terapèutica (des de l'any 1941 fins a la seva mort l'any 1981).

El relat, viu, de l'ambient que presidia el decurs d'un dia "normal" d'aquests 40 anys dins del pis-consulta de Lacan, a 5 rue de Lille, ha quedat magistralment i detalladament descrit –entre altres- per Pierre Rey a "Une saison chez Lacan". Partint del relat més o menys clar i confós que fa dels prolegòmens del seu existir al llarg d'uns tres anys de durada, abans de la seva "cura" analítica amb Lacan, no hi ha dubte que pot aplicar-se-li la incisiva sentència de Josep Pla: "la felicitat m'ha donat molts disgustos". Rey té el primer coneixement de l'obra lacaniana tot practicant boxa, a hores lliures, amb un psicoanalista obès, a la Cité Universitaire del Boulevard Jourdain. Provocat i encuriosit, escriu, "em vaig precipitar vers una llibreria per comprar els Escrits" . Tot i passar-me la nit en blanc llegint-los, no hi vaig entendre absolutament res...: o jo era estúpid o aquells textos eren un pur deliri" . No entendre absolutament res, és, exactament, el mateix que ha succeït i succeeix (si és que encara algú llegeix a Lacan) a multitud d'esforçats i voluntariosos lectors.

¿És intel·ligible, Lacan? Diuen, els que diuen entendre Lacan, que el seu magisteri és una suma-síntesi de Hegel, Saussure i Lévy-Strauss, a qui s'hi sumà més tard Heidegger, per tal de fer una nova lectura ("un retorn") a Freud. Pel lector d'aquest tercer mil·lenni, tal volta resulti tranquil·litzador saber que ja, quasi, no queden lacanians (i que no se'n fan de nous). La quantitat d'ells, però, entre 1960 i 1990, era d'una tal densitat que, en alguns indrets fins i tot es feia opressiva. En vida de Lacan, les persones que dia rere dia s'esperaven per ser analitzades, a 5 rue de Lille, "a voltes s'apilonaven a l'escala, assegudes en els graons", testimonia Rey. Aquest relator confessa que, des de finals de l'any 1969 –a l'inici de l'anàlisi- fins a l'any 1978, la "cura" li va costar "un preu exorbitant". Entre 1970 i 1980, Lacan "analitzava" (o rebia en "cura") a uns 10 pacients cada hora, 8 hores cada dia, 20 dies al mes i durant 10 mesos a l'any, amb un guany d'uns 4 milions de francs anuals, cobrant de 100 a 500 francs per sessió "terapèutica" i de 300 a 500 per les de "control". La durada de les sessions, que comença sent la ortodoxa (freudiana) hora de 50 minuts, passà ràpidament a 20 minuts i a "sessions curtes" de 1-2 minuts i a la varietat "no sessió" (en la que ni deixava que el pacient parlés: el rebia, cobrava i el conduïa a la porta).

En la seva primera sessió, a l'any 1969, Rey és rebut per Lacan a l'hora concertada en punt, fent-lo passar davant d'un nombre considerable de "pacients" que emplenaven la sala d'espera. A la tercera sessió, en comptes d'introduir-lo directament dins del despatx de Lacan, Glòria –la fidel i lleial secretaria- condueix Rey a una cambra-biblioteca, del fons de l'apartament, on hi esperen d'altres pacients. Després, tot seguit, uns altres i variats rituals. Però s'havia picat l'ham i les sessions, la "cura", de sorpresa en sorpresa, podia prolongar-se durant anys.

Avui, davant del número 5 del carrer Lille, hi circula una mena de personal diferent i indiferent. Si el flâneur té ocasió de passar el cancell, desembocarà a un pati interior, amb un castanyer a l'esquerra; "al fons i a la dreta, uns gastats graons de pedra i una porta donen accés a una escala espiral, un replà, l'entresol, dues petites catifes i dues portes negres; la de la dreta és chez Lacan".


 

La mort del lacanisme

Com succeeix en tota comunitat religiosa o mistèrica, el lacanisme es caracteritza per l'absència de fraternitat genèrica interna i de pràctica de la caritat mútua.. El lacanisme, dins i fora de 5 rue de Lille, ha estat reservori de desercions, ruptures, heretgies, renegacions, cismes... i també d'algunes lleialtats. Durant la dècada dels 80, amb epicentre a París –una ciutat indiferent a aquestes commocions grupals- tingué lloc un terratrèmol de magnitud elevada i de més repercussions ulteriors (i afectant a més àmbits) dels que el devenir de la quotidianitat -també agitada- podia deixar entreveure:

"A l'any 1980 ... la teoria... havia envellit, aquí, lentament, sense que haguéssim arribat a acabar de donar-nos compte d'això. Les grans màquines perfectes, les lectures de Marx amb empalmes totalment nous, bricolatges niquelats, resplendents de brillantor; les dreceres històriques que tan bé havien delimitat el temps i l'espai en formosa bogeria i en raó repressiva; les sàvies somiades, encaixant com trencaclosques xinesos, suaus al tacte com marfils japonesos, tot això estava oxidat i s'havia esmicolat sota els nostres ulls".

El teatre Lacan, per voluntat expressa i obligada per les circumstàncies del deteriorament del seu creador, es desmantellava. Començava una nova època, avorrida, seriosa, tecnificada,... progressivament globalitzada. L'època del desengany, de l'idealisme ofegat, de l'evaporació progressiva.

Que el flâneur no s'estranyi si, passat el cancell de 5 rue de Lille, travessat el pati amb el castanyer i ascendida l'escala espiral, fa sonar el timbre de chez Lacan i ningú li contesta.



Situació del freudisme i la psicoanàlisi a França abans de LACAN i després del punt d'inflexió maig-juny 68

"Els francesos es van resistir a la psicoanàlisi fins que va sorgir Lacan". A França la psicoanàlisi entrà de la mà dels surrealistes (André Breton, Salvador Dalí,...). Lacan el prengué d'aquesta font, bàsicament a partir de l'atracció dels surrealistes per la bogeria (la paranoia), el sexe i els assassins (de Bataille, surrealista heterodox). La psicoanàlisi francesa existí, quan nasqué, en oposició a la psicoanàlisi nord-americana (el lloc on la psicoanàlisi continuà després de Freud i del nazisme, després de la segona guerra mundial). Mentre els EEUU sortien de la guerra essent freudians, a França el que sobreviu és l'existencialisme sartrià.
Quan Freud viatjà als EEUU, a l'any 1909, quedà perplex de l'acolliment que tingué en el medi universitari. "En la puritana Amèrica –escrigué Freud- era possible, almenys en els cercles acadèmics, discutir lliurement i científicament tot el que en la vida quotidiana es considera inconvenient" (1914). A Europa, en canvi, succeïa a l'inrevés: la vida era mundana i les universitats puritanes. Mentre els americans acceptaven la psicoanàlisi "amb massa facilitat", a França la resistència era pràcticament total; es preferia Charcot i Bergson a Freud. Només els surrealistes -distorsionant i poetitzant la teoria de Freud al seu gust- feren ús i abús, a França, dels conceptes psicoanalítics; als EEUU era "la medicina" i la universitat qui els monopolitzaven, diluint-los i convertint-los en "acceptables", fins al punt, l'any 1927, de limitar la seva pràctica exclusivament als metges (pràctica regulada per l'American Psychoanalytic Association, poderosa i amb nombrosos associats). La primera Societat Psicoanalítica francesa tot i crear-se un any abans de l'americana, l'any 1926, comptà amb un nombre reduït de membres, mal vistos per la classe mèdica i amb la sospita d'emprar un producte alemany i, com a tal, objecte de la màxima desconfiança. La pràctica americana, al seu torn, tenia com objectiu bàsic aconseguir l'adaptació de l'analitzat al medi, integrar-lo; el corrent francès, en canvi, pretenia ajudar a descobrir en els pacients (bàsicament poetes, novel·listes, pintors, suïcides, assassins o "pervertits" sexuals...) aquells aspectes que el feien diferent i explicaven la seva marginalitat. Mentre als EEUU la psicoanàlisi esdevé un mitjà d'integració social, a França passa a ser un estri subversiu.

Maig 68 marcà el punt d'inflexió: declina l'existencialisme (i Sartre), i puja l'estructuralisme; puja el marxisme-maoisme i la psicoanàlisi lacaniana. Allà on l'existencialisme propugna "som lliures i responsables", i "l'infern són els altres", l'estructuralisme triomfant (i dins d'ell el lacanisme o nou freudisme) afirma que "estem determinats per una estructura inconscient" i solament si trenquem les estructures que ens alienen (polítiques, socials, familiars, acadèmiques, laborals, econòmiques, sexuals-normatives,...) podrem establir noves modalitats de relació satisfactòries... (com, per exemple, els enunciats "la imaginació al poder", "fem l'amor...", "prohibit prohibir"...). La rebel·lió estudiantil (del 68) deixà als pares de família i als de l'Estat absolutament insegurs de com havien de continuar educant als seus fills i ciutadans. La societat post-figurativa havia mort. El resultat de la co-figurativa, que l'havia substituïda, ja el teníem al davant i no donava satisfacció a ningú, doncs no solament els pares havien fracassat, els joves també: la rebel·lió de maig-juny 68 va ser un complet fracàs. "Quan l'individu perd confiança en la seva capacitat per comprendre el món que l'envolta, quan es sent escindit entre la seva identitat pública i la seca identitat privada i quan les receptes socials ja no li proporcionen un sentit, està preparat per convertir-se en un ansiós consumidor de tot allò que el tranquil·litzi sobre la seva subjectivitat "autèntica", la seva oculta "vida interior" i les seves més profundes experiències interpersonals". Tal com Max Weber havia anunciat, davant d'un "desencant del món", la fascinació pels misteris de l'alquímia interior esdevé irresistible. Lacan oferia aquest bàlsam o elixir per prendre en temps de crisi: un remei per sobreviure dins de la "trivialitat i el dolor del quotidià". A Europa, i a França en concret (és a dir: París), érem antiamericans i anti-guerra del Vietnam. La psicoanàlisi americana no ens servia (com tampoc servia als estudiants de les universitats de Berkeley o de Columbia). Igual que abans havien preferit, els francesos, a Bergson enfront de Freud, ara optaven pel proper Lacan (i pel llunyà Mao).

Al seu torn, tant el Partit Comunista (francès) com l'Església Catòlica (universal), abans decididament anti-freudians, ara, a partir del 68, realitzen un viratge. D'incompatible amb el comunisme stalinista i amb la moral cristiana, la psicoanàlisi ara passa a ser progressista i avançada (post-conciliar). No es tractava d'adaptar el pacient a la societat, sinó de "trobar-se-a-si-mateix". I ja que Lacan era un clar exponent de l'antipsicologisme americà i ja que el model era Orient –Mao bàsicament- (i no occident), si eres progre o feies zen o psicoanàlisi, o les dues coses alhora; i, encara, a més a més, podies ser marxista-maoista (més antiamericà, és a dir més d'esquerres, impossible).

Poc importava que Lacan manifestés que "l'esquerra era una idiotesa i la dreta una canallada". Lacan també havia dit: "L'inconscient és la política". I, el 1969, als estudiants de Vincennes: "Com histèrics, vostès tenen necessitat d'un nou amo, ¡el tindran!". I, encara: "La revolució soc jo. No veig perquè hauria de subvencionar-los. Vostès fan impossible la meva revolució i em treuen els meus deixebles". No importava; el lacanisme era radical, trencador, irreverent,... incomprensible. Els grupuscles ultragauchistes –com els deixebles d'Althusser, capitanejats per Jacques-Alain Miller (gendre de Lacan)- identificaren la dependència del subjecte (per altra part, per ells, inexistent) a les estructures amb l'alienació del proletariat al capitalisme.
El PCF necessitava congraciar-se (desprès del 68) amb la massa juvenil... Lacan, en conseqüència, regnà. Si la raó ha fracassat estrepitosament ¿per què no ho oblidem tot i ens fem lacanians?
Així fou, escriu Sherry Turkle, com "les premisses psicoanalítiques s'han convertit en la referència comuna compartida pel Partit Comunista i el marxisme no partidari, el gauchisme utòpic i anarquista i l'antimarxisme radical que irrompí a França el 1977 sota el nom de nova filosofia".


BIOGRAFIA de Jacques LACAN

1901 (13 abril). Neix Jacques-Marie LACAN, fill de Charles-Marie-Alfred Lacan (1873-1960) i de Émilie-Philippine-Marie Baudry (1876-1948). 95 boulevard Beaumarchais, París.
Germans: Raymond (1902-04), Madeleine-Marie-Emmanuele (1903- ) i Marc-Marie (1929: dom Marc-François) (1908-1994).
Fill predilecte de la mare, dotada d'una religiositat asfixiant.
"Criatura capritxosa i tirànica", exigent de menjar, regals, diners,...
Pare absent.

1915-1917: Col·legi Stanislas (germans maristes), laïcitzat a l'any 1901 (encara que segueix essent un ferm bastió cristià, amb ensenyament d'alt nivell). Conflictes "interns" constants. Pèrdua de la fe catòlica. Poc sociable, no participa en jocs, arrogant, impertinent,... absentisme escolar freqüent (campanes). El "primer" de classe, però.
1917. Lectura d'Espinoza

1918. Lectura de Nietzsche.

1919. Fascinació per Maurras (1868-1952). Esteticisme, gust per la llengua francesa i l'avantguarda literària.

1920. Inici d'estudis de Medicina. Alumne intern a l'Hospital Sainte-Anne (alumne de Henri Claude, Clérambault, George Dumas,... company i amic de Henri Ey). Freqüentador de les llibreries de la rue de l'Odeon (d'Adrianne Monnier i de Sylvia Beach).

1923: Coneixement, d'oïdes, de les teories de Sigmund Freud.

1926. (Any de la creació de la Societat Psicoanalítica de París). Lectura (i impacte) de L'Anticrist de Nietzsche. Pràctiques de neurologia a la Salpetrière, amb Théophile Alajoanine.

1927-1931: Metge intern, a l'hospital de Saint-Anne, Psiquiatria.

1928: Els surrealistes fan un homenatge a Agustine, la més famosa de les histèriques de Charcot ("la histèria no és una malaltia, sinó el mitjà suprem d'expressió"). Relació amb Marie-Thérèse Bergerot (v. infra: Dones en els dies de Lacan).

1929: Relació amb Olesia Sienkiewicz (v. infra: Dones en els dies de Lacan).

1930: Lectura de "El ruc podrit" de Salvador Dalí (sobre la paranoia). Agost: Residència (2 mesos) a la Clínica Burghözli (Suïssa), amb Hans Maier (successor de Bleuer).

1931: Mestratge de Clérambault. Primera publicació de Lacan (a La Semaine des Hôpitaux) sobre : "Estructures des psychoses paranoïques". Seguiment durant 1 any del "cas" Marguerite Pantaine. Suïcidi de Clérambault.

1932. Olesia passa a màquina la Tesi doctoral de Lacan (rue Garancière) sobre una assassina, Marguerite Anzieu ("el cas Aimée"), paranoica autocastigadora. Defensa, petulant, de la Tesi que despertà l'admiració dels surrealistes (Salvador Dalí), de Paul Nizan, de René Crevel,...

1932-39. Anàlisi didàctic amb Rudolph Loewenstein (durant 6 anys i mig). Amb el resultat de fracàs i enemistat permanent.

1933: Rue Pompe. Envia la Tesi a Freud (Viena). Per tota resposta: "Gràcies".

Article sobre "el crim de Le Mans" (dues criades assassinen a les seves patrones), interpretat com un "deliri d'homosexualitat latent".

1934. Casament amb Marie-Louise Blondin, "Malou" (1906-1983) ("un malentès", "un error"), germana del seu amic Sylvain Blondin (1901-1975), amb qui té 3 fills: Caroline (1937-1973), Thibaut (1939) i Sibylle (1940) nascuda després de la separació.

1936: Inici de l'etapa freudiana (psicoanalítica) de Lacan. No aconsegueix ser admès ("reconegut") a la Société Psychoanalitique de París (SPP) (primer rebuig). Assisteix al Seminari d'Alexandre KOJÉVE (1902-1968), sobre "La fenomenologia de l'esperit" de Hegel. Immersió germanòfila. Congrés de la IPA (International Psychoanalytical Asociation) a Marienbad on presenta una comunicació: "L'estadi del mirall" (el treball més científic de Lacan); als 10 minuts de parlar, Ernest Jones li retira la paraula (segona ofensa).
Inici de la relació amb Alexandre Koyré (1892-1964), amb Georges BATAILLE (1987-1962) i amb Raymond Queneau (1903-1976). Grup de la Revista "Recherches philosophiques". Reunions del Col·legi de Sociologia (sacra) de Bataille.

1937. Inici de relació amb Sylvia Maklés-Bataille (1908-1993) (muller de Bataille). Neix Caroline (1937-1973), primera filla de Lacan i "Malou". Separació de Sylvia Maklés i Bataille (casats des del 1928 i amb una filla, Laurence Bataille (1930-1986), futura psicoanalista.

1938. Membre titular de la S.P.P (Societat Psicoanalítica de París) gràcies a la gestió de Pichon.
Article sobre "la familia", per a l'Enciclopédie Française, a petició de Henri Wallon (1879-1962) i Lucien Febre (1878-1956).

1939. Neix Thibaut. Lacan s'instala a 3 rue de Lille (chez Denise Rollin, la Gentile, amant de Bataille) amb Sylvia (Makles) Bataille.

1940. Lacan amb dues dones embarassades (Malou i Sylvia). 26 novembre: neix Sibylle (filla de Malou i Lacan).

1941. 3 juliol: neix Judith (filla de Sylvia i Lacan), inscrita Bataille ("una filla sense el nom del pare"). Lacan s'instal·la –per indicació de Bataille- a 5 rue de Lille. "Malou" roman en el domicili conjugal del Boulevard Malesherbes. Desembre: divorci "Malou" –Lacan.
1946: Sylvia obté el divorci de Bataille. Bataille es casa amb Diane Kotchoubey de Beauharnais.

1951: Lacan adquireix "La Prévôté", casa de camp de Guitrancourt (a 100 km de París), lloc de refugi durant els caps de setmana (per treballar, rebre pacients i oferir-hi sumptuoses recepcions).

1953: Casament de Jacques Lacan i Sylvia Maklés (ex-Bataille), a l'alcaldia de Tholonet (Aix-en-Provence). A petició de Malou, els fills de Lacan (Caroline, Thibaut i Sibylle) que continuen vivint amb ella, no són informats que el pare ha constituït "una altra família".
Escissió francesa de la IPA, amb la creació d'un nou Institut de Psicoanàlisi (partidaris de l'anàlisi profà, practicat per no-metges) i de les sessions de duració variable (Société Française de Psychanalyse , SFP, 1953-1963).

1955: Adquisició de "L'Origèn du monde" de Courbet (1866), tapat amb un panell pintat per André Masson (1896-1987), marit de Rose Maklés.
Martin Heidegger visita a Lacan a Guitrancourt.

1963. L'API (Associació Psicoanalítica Internacional) retira a Lacan el dret a la pràctica de l'anàlisi didàctic. Lacan és convidat a abandonar l'Hospital Sainte-Anne, on hi realitza els seus Seminaris. Lacan contacta amb Althusser i aquest li aconsegueix continuar-los a l'ENS de la rue d'Ulm.

1964: Lacan reconeix oficialment com a filla a Judith. Ruptura de Lacan amb l'API. Dissolució de la SFP i creació (per Lacan) de l'École freudienne de París (EFP). L'èxit de l'empresa radica en l'auto-autorització (sic) per devenir i practicar la psicoanàlisi.

1965: Lacan funda la col·lecció "Champ Freudien" (ed. Du Seuil).

1966: Casament de Judith Lacan amb Jacques-Alain Miller.
Convidat als EEUU per participar en el famós Simposi sobre estructuralisme organitzat per la Universitat Johns Hopkins, campus de Baltimore (18-21 octubre), junt amb Derrida, Barthes, René Girard, Jean Hyppolite, Lucien Goldmann, Tzveran Todorov, Jean-Pierre Vernant... Invenció del post-estructuralisme, (French Theory).
Publicació d'Écrits (5.000 exemplars venuts en 15 dies; 50.000 exemplars en segona edició, seguida d'edició de butxaca: 120.000 exemplars del primer volum i 50.000 del segon).

1967: Reintegració d'un control per accedir a la pràctica de l'anàlisi (proposició del 9 d'octubre): el "passe" o elecció per part dels analitzadors dels aspirants a analista (lacanià).

1968: Primer número de la revista Scilicet (tots els articles han de ser anònims, excepte els de Lacan!).

1969: Nova escissió ( Quatrième Groupe, lacanians sense Lacan). Lacan és "convidat" a deixar de fer els seus Seminaris a la Sala Dussane de l'ENS de la rue d'Ulm. Ocupació del despatx del director,... (notícia de primera plana en els diaris parisencs), recollida de signatures a favor de Lacan,... François Wahl demana a Lévy-Strauss que proposi a Lacan per obtenir càtedra o, almenys, seu pels Seminaris en el Col·legi de França; Lévy-Strauss s'hi nega rotundament. Lacan aconsegueix poder impartir els Seminaris bimensuals (dimecres, entre les 12 i les dues de la tarda) a l'amfiteatre de la Facultat de Dret (al costat del Panteó), en el marc de l'Escola Pràctica d'Alts Estudis, on hi romandrà durant 9 anys (1969-1978).

1975. Jacques-Alain Miller crea un corrent neo-lacanià dins de EFP. Revista Ornicar?.

1976: EEUU: gira de conferències en diferents universitats de la costa est.

1979. Abandó de François Dolto de l'Ècole Freudienne de París. Enfrontament amb Althusser. Divisions, subdivisions, lluites internes, cismes, excomunions,...

1980. Di-solució (sic) de l'Ècole Freudienne de París (8 gener). Fundació de "La cause freudienne" (Lacan i J.A. Miller) (21 febrer). Creació de L'ecole de la cause freudienne, (amb jurament de fidelitat com a pre-requisit d'ingrés) (23 octubre).

1981. Successives fragmentacions del "moviment lacanià". El lacanisme s'esmicola (grupuscles, sectes,...).

9 setembre 1981: Amb deteriorament progressiu de funcions cerebrals superiors i afàsic, és operat, a la clínica Hartman de Neully, d'un càncer de colon i mor.



L'embolic de 3 i 5 rue de Lille

3 rue de Lille és el domicili de Denise Rollin (la gentile), compartit amb Georges Bataille (1939-1943). Sylvia Maklés-Bataille, en desaparèixer Bataille de 3 rue de Lille el 1943 (passant a viure a 259 rue Saint Honoré, VIII), s'hi instal·la amb la seva filla Laurence Bataille, de 13 anys d'edat.
5 rue de Lille passa a ser el domicili on s'instal·la Lacan, el 1941, en divorciar-se de "Malou" (pis adquirit per Lacan per indicació de Bataille). Sibylle, filla de Lacan i de Malou, de 2 anys d'edat, també resideix a 5 rue de Lille. A partir de 1953 Sylvia, Laurence (Bataille) i Judith (filla de Lacan i Sylvia) s'instalen també a 5 rue de Lille.
 

(algunes) Dones en el dies de Jacques Lacan

1928-1933: Marie-Thérèse BERGEROT ("la princesa"), viuda, rica i 14 anys més gran que Lacan.
1929-1933: Olesia SIENKIEEWICCZ (1904) ("aigua fresca"), muller de Pierre Drieu la Rochelle.
1933-1941 : Marie-Louise BLONDIN ("Malou") (1906-1983), amb qui Lacan contrau matrimoni (1934) i hi té 3 fills (Caroline, Thibaut i Sibylle). Divorciats el 1941.
(1934)1937: Sylvia MAKLÉS (1908-1993). Ex muller de Georges Bataille, amb qui ha tingut una filla (Laurence, 1930-1986). Casament amb Lacan (1953). El 1941 neix Judith Bataille (després Lacan), filla de Lacan i Sylvia.



LA TEORIA (doctrina)

La formulació teòrica de Jacques Lacan, innovadora en el terreny de la teoria (i pràctica) psicoanalítica fundada (inventada) per Sigmund Freud, s'emmarca plenament en el corrent estructuralista de l'època (dècades dels 50 als 70 del segle XX), inaugurat per Lévi-Strauss a partir de la "relliscada" de la lingüística de Ferdinand de Saussure a terrenys que no li són propis (i explícitament interdits pel mateix Saussure). El principi comú al moviment és la pretensió d'estudiar allò que - tot i determinar la consciència, el pensament, el llenguatge i el comportament dels humans (la part visible de l'iceberg)- resta ocult a la mirada de l'observador (sigui aquest etnòleg-antropòleg, filòsof-sociòleg-economista o psicòleg). És tracta, en definitiva, de destriar i identificar els elements que integren l'estructura funcional de la massa oculta de l'iceberg humà. Tots ells, al llarg del camí del seu pensar-repensar, acaben negant l'existència del subjecte (antihumanistes), negant el paper i valor de la història (predomini del sincronisme sobre la diacronia),... i la presència d'una absència total de referents ètics,... És evident que els paral·lelismes teòrics existents entre els tres grans caps de fila (Lévi-Straus, Althusser i Lacan) del moviment estructuralista –al qual cada un d'ells nega pertànyer- és inqüestionable. Lévi-Strauss pretén haver fet una relectura de Saussure, Althusser de Marx i Lacan de Freud. Ja hem considerat, en Lévi-Stauss i en Althusser, que lluny que està aquesta pretensió de la realitat del procés i del producte.

Pel que fa a Lacan, la seva "doctrina" és més el producte de llegir (i escoltar) a Kojéve –que ha llegit a Heidegger que ha llegit a Hegel- que no pas d'una directa re-consideració feta a partir de lectura directa de Freud. El lacanisme resultant, més que una teoria, és una doctrina (és a dir: una religió, en molts aspectes absolutament mistèrica), que reclama de l'acòlit una fe i una obediència cegues. Sistematitzar aquesta doctrina, recollida en els seus Escrits i els seus Seminaris és una tasca difícil i repetidament assajada. La confecció d'aquesta sistematització, d'aquest digest didàctic, tampoc fou ni és fàcil i, a voltes, és impossible. De fet, segons Lacan, aquest cripticisme és expressament volgut: "No parlo per idiotes". Diu i escriu que deixa, però, suficients marques disperses per tal que només pocs el puguin seguir. Aquestes marques són paraules noves: hainamoration, lalangue, ornicar, moterialisme, forclusió,.... O lletres: a (objecte a minuscula), s o S,.... O bé signes i formules "lògiques" senzilles:

INSERTAR FOTO

Però també esquemes complexos:

INSERTAR FOTO

Segons expressió de Lacan ("Lacan diu") "Jo dic sempre la veritat: no tota, perquè de dir-la tota, no som capaços. Dir-la tota és materialment impossible: manquen paraules" (Televisió, 19....). D'acord amb aquesta inaccessibilitat al seu contingut recomana que se'l llegeixi com una experiència mística. "Jo no tinc una concepció del món, tinc estil", soc "el Góngora de la psicoanàlisi", "no soc un poeta sinó un poema",... El molt complex Heidegger –a qui Lacan havia fet arribar el volum dels seus Escrits- comentava la seva dificultat per llegir "aquest text manifestament barroc", i afegia: "Em sembla que el psiquiatra té necessitat d'un psiquiatra". Quan algun dels molts embadalits deixebles de Lacan li manifestava haver-lo comprès, Lacan els responia: "Si vostè creu haver-me comprès, segurament s'equivoca". El seu egotisme (tret típicament estructuralista i paradoxal, en una doctrina que nega el subjecte) el porta a no permetre, per exemple, que ningú, llevat d'ell, signés els articles que apareixien en la (seva) revista Scilicet (doncs "el nostre nom propi, el de Lacan, no es pot escamotejar del programa").

Encara que digués que solament "Jo sóc el que he llegit a Freud", la seva doctrina era quelcom diferent a la psicoanàlisi. No és d'estranyar que afirmés que "Freud no era lacanià" (Seminari XXII, 1975) (hauríem d'afegir que Lacan tampoc era freudià) (encara que anys a venir, Jacques-Alain Miller, el seu gendre i marmessor, formulés que Freud era lacanià, però no ho sabia).



Assaig de sistematització (molt simplificat) de la doctrina Lacan:

I. Primera etapa o de Ferdinand de Saussure a la lingüisteria:
1. L'inconscient (la massa oculta de l'iceberg psíquic, fundat per Freud) està estructurat com un llenguatge.
2. Lalangue solament està constituïda per Significants. La lingüística (fundada per Ferdinand de Saussure) podria ser l'eina pertinent i única per explorar-lo. Però abans cal fer substancials correccions al mètode-ciència lingüístic. Cal sotmetre el signe saussurià a un tractament lacanià. En primer lloc invertint-lo. Allà on Saussure va escriure :

INSERTAR FOTO


Lacan escriu:

INSERTAR FOTO


Lacan inverteix l'esquema saussurià. Ha de llegir-se, com indica Lacan, "significant sobre significat", desapareixent el paral·lelisme entre el que està per sobre i per sota de la barra. És a dir: "S" gran sobre "s" petita (que, a més, s'ha d'escriure en cursiva). I, a més, suprimeix el cercle (el·lipse) saussurià (destruint la unitat estructural):
 

INSERTAR FOTO


El resultat és la substitució de la fórmula saussuriana, d'un signe amb dues cares, per un algoritme de dues etapes. Ara l'accent recau en la barra que separa S de s. L'algoritme, segons Lacan, ha de llegir-se: "Significant sobre significat, on el sobre correspon a la barra que separa ambdues etapes". Allò que és primordial i fundador (del sistema o estructura) és, doncs la barra.
Amb aquest esquema, Lacan considera que ha introduït un tall epistemològic: una lingüística (que ell qualifica de lingüisteria) sense teoria del signe! A partir d'ara serà una il·lusió (una manca de veritat) creure que el significant té la funció (en l'estructura psíquica) de representar el significat. Tot el poder funcional de l'estructura recau, única i exclusivament, en el Significant (en un Significant sense significació). "He definit el significant com ningú s'ha atrevit a fer-ho" ("Radiophonie", Scilicet, nº 2/3, p. 65). El Significant ja no és, amb Lacan, l'altra cara del signe respecte del significat; l'existència del significant no s'esgota en aquesta associació. Ja que la "significació" (el sentit, la interpretació) no ha de passar necessàriament pel significat sinó que tota ella està inclosa en el Significant, ara disposem d'una porta oberta (d'un "forat estructural") per accedir a la massa oculta de l'iceberg. Tot és funció del Significant. En l'anàlisi, la sessió analítica, solament s'ha d'estar atent als significants (mai al que relata sintagmàticament el pacient). L'inconscient se'ns manifesta en un Significant.

3. Així doncs, a diferència de la teoria original de Freud, l'inconscient ja no és el lloc dels instints (pulsions, Treib) sinó dels significants. La psicoanàlisi (lacaniana) ja no es fonamenta en la biologia sinó en les lingüisteries inventades per Lacan (que ell anomena la ciència de la lletra). (De fet, Lacan procedeix exactament igual que Lévi-Strauss: la massa oculta de l'iceberg –cultura per Lévi-Strauss, inconscient per Lacan- no hi ha significats, hi ha significants, no hi ha sentit).

4. El somni està estructurat com una frase ("té l'estructura d'una frase").

5. El símptoma es resol en l'anàlisi de la lletra/paraula/frase en la seva dimensió de significant.

6. En lloc de les instàncies del Jo, Supra Jo i Allò (Id), Lacan hi situa els ordres del Simbòlic, el Real i l'Imaginari.

7. Quatre discursos: Histèric, Mestre, Analista i Universitari.

Resumint: La ment és l'inconscient, l'inconscient és un llenguatge fet de signes (lletres), els signes no són el Real, aquesta manca del Real genera el Desig (del Real), i, com que el Desig mai es satisfà, apareix l'Angoixa, essent l'angoixa el Buit que es fa sentir i a aquest Buit Lacan l'anomena objecte petit a.


II. Segona etapa (1950) o del mitema (de Lévi-Strauss) al matema.

Del model del llenguatge articulat a una lògica de l'ordre simbòlic o la funció de "la ciència" en la transmissió del saber (que no es sap) psicoanalític (amb l'objectiu de penetrar en el discurs universitari). Els matemes, doncs, són l'escriptura del que es diu però que no es pot transmetre.
Per exemple: " l'erecció del penis s'expressa per l'arrel quadrada de –1".
Altres exemples (fórmules no-lògiques de Lacan "que no suposen ni autoritzen el càlcul"):

1.     INSERTAR FOTO

(Es llegeix: "la funció del significant és posar un terme sobre una barra resistent a la significació").

2. Fórmula de la metonímia

INSERTAR FOTO


("La funció significant de connexió dels significants entre si equival al manteniment de la barra que reté el significat fora de la captació del significant").

3. Fórmula de la metàfora:

INSERTAR FOTO


("La funció significant de substitució d'un significant per un altre significant equival a la transposició de la barra (d'aquí el signe +) en la creació de la significació" o "producció d'un efecte poètic de significació").

Nota: El primer capítol del cabdal llibre Impostures intel·lectuals, de Jean Bricmont i Alan Sokal (Ed. Empúries, Barna., 1999 (1997)) està dedicat a Lacan: "Segons els seus deixebles, va renovar la teoria i la pràctica de la psicoanàlisi; segons els seus detractors, és un xarlatà i tot el que ha escrit és pura xerrameca" (p. 35). Després d'aquesta constatació, i en defensa de la segona opció, els autors analitzen la "topologia psicoanalítica", el nombres imaginaris i la pretesa lògica matemàtica de Lacan, arribant a l'argumentada conclusió de que tot plegat és "pedanteria pura", "erudició superficial" i "manipulació de frases sense sentit", que la pretesa teoria és de fet "jocs de llenguatge", "en detriment de l'observació i de l'experimentació" (pp. 36-54).


III. Tercera etapa (1972) o dels nusos borromeus.

INSERTAR FOTO


Un model d'estructura fundat en la topologia, operant un desplaçament radical del Simbòlic envers el Real (és a dir al "... o pitjor", al (im)possible).
Intent de creació d'un nus de 4 (llaç tetràstic) (el quart anell és el sinthome o epifania, esplendor de l'ésser, regne místic retirat del temps o el Real impossible, per arribar a una perversió, escrita père-version, o versió del pare o versió vers el pare) (el pare és el símptoma del fill).


IV. Quarta etapa (març 1972). Les fórmules de la sexuació
.

1ª proposició: "Tots els homes tenen fal·lus". Fórmula: "Per a tot x, la propietat Φ s'aplica a x".
2ª proposició (universal negativa): "Cap dona té fal·lus". Fórmula: "Per a tot x, la propietat Φ no s'aplica a x".
3ª proposició (particularitat negativa): "El pare simbòlic prohibeix l'incest". Fórmula: "Hommoinzin".
4ª proposició (particular doble negativa): "No existeix un x que sigui excepció a la funció fàl·lica". Fórmula: "La dona no existeix" (en conseqüència "no hi ha relació sexual" i "el poder femení és aplastant"). (Ser dona és una elecció).

V. Cinquena etapa o el model Joyce (1975-1978).
Text redactat per Lacan amb destí a les actes d'un col·loqui celebrat el 1975 (a la Sorbona):

  • "Joyce el Sintoma que ha d'entendres com Jesus la Codorniu: és el seu nom. Podia esperar-se una altra cosa de mi (d'emmoi): jo nombro. Que això faci jove és una recaiguda de la que no vull retirar més que una cosa. És que s'homes (sommes z'hommes).
  • "LOM: això en francès diuen bé el que vol dir. En hi ha prou en descriure-ho fonèticament: això és la faunonètica (faunétique), a la seva mida : allò eaubscène. Escrivent això eaub... per recordar que allò bell no és altra cosa. Secrebello per escriure com com hessecabel sense la qual noiaquien sigui ¡ding! donom dom. Lom es lomelitza a més i millor. Mulla, li diuen, ha de fer-se: doncs sense mullar res de hessecabel".


Diferències bàsiques entre FREUD i LACAN

FREUD                                                                          LACAN

La part oculta de l'iceberg (l'inconscient)                     La part oculta

Es mostra en el somni                                                  Es mostra en el significant

L'allò (id) el Jo i el Supra jo                                           El Real, el Simbòlic i l'Imaginari

Pulsions (treib) (instints) (sexualitat)                              Lalangue
Biologia.

La cura (catarsi).                                                            No hi ha cura, solament coneixement.

Interpretació                                                                  Revelació

Resum: El Jo de Freud és per a Lacan una il·lusió (un engany, atès que no hi ha cap realitat objectiva i en conseqüència hem de desconfiar del Jo, de la percepció, de la consciència). El Jo no és autònom, està determinat, alienat (per l'estructura de l'inconscient, que és un llenguatge). El Jo, la consciència, és el lloc de les podridures, de les opinions, de les interpretacions. Un analista, segons Lacan, no s'ocupa del discurs del Jo ( bla,bla,bla,.., històries, biografies,... invencions).

¿De què s'ocupa un analista?.



Els Seminaris de LACAN (un lloc on "ça parle")

  1. 1951-1963: A l'hospital de Sainte-Anne. Per mediació de Jean Delay.
  2. 1963-1969: École Normale Superieure (rue d'Ulm), sala Dussane. Per mediació d'Althusser
  3. 1969-1978: Amfiteatre de la Facultat de Dret (al costat del Panteó), en el marc de l'Escola Pràctica d'Alts Estudis. 2 dimecres al mes. Un miler d'assistents en cada sessió.
  4. El seminari XXVI, el darrer (1978-79) s'anomena "el silenciós", perquè Lacan ja no podia parlar.

Lacan no escrivia cap text dels seus Seminaris. Abans de 1953 solament resten apunts fets per alguns dels assistents. A partir de 1953, Lacan encarregà a una estenògrafa de registrar i transcriure el Seminari. Les estenografies, dipositades a la biblioteca de la SFP, eren accessibles als seus membres. El 1959, Jean Pontalis feu un resum, a petició de Lacan, de 3 dels seus Seminaris. A partir de 1962 s'empra una gravadora. A partir d'aquest moment les sessions dels Seminaris es transcriuen, es fotocopien i circulen lliurement. S'instaura, progressivament i imparablement el culte a la paraula del mestre. El 1964, amb l'escissió i la creació de l'EFP, la transcripció dels Seminaris ja no es deixa que circuli lliurement; les gravacions i les transcripcions mecanogràfiques són dipositats i gelosament custodiats a la biblioteca de l'Escola Freudiana de París. El 1970 es contracta a un alumne d'Althusser, Jacques Nassif, per tal de que en fes una correcta transcripció amb l'objectiu de la publicació dels Seminaris per part de l'editorial Le Seuil, però no reeixí el projecte. El 1972, Jacques-Alain Miller (el gendre de Lacan) agafa les regnes del projecte, atorgant-se el monopoli d'establir el text definitiu dels Seminaris: un nou "text del que Miller es convertia en l'autor i Lacan en el garant". Així com Lacan havia fet una lectura de Freud (i Lévi-Strauss de Saussure i Althusser de Marx), ara la lectura de Lacan passa a ser milleriana.

Nou seminaris sobre 25 han estat "establerts" i publicats pel gendre de Lacan, Jacques-Alain Miller, entre 1973 i 1995.


(Sessió 3-XII-2009)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010