cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  L’Affaire Dreyfus  |  Glossari

Inici  >  Flâneur assegut

GLOSSARI ONOMÀSTIC AFFAIRE DREYFUS

E. RODRÍGUEZ


 


(Per ordre alfabètic)

Batalla de Sedan
Sedan és una ciutat del departament de les Ardenes, a la Xampanya, França. Situada a la riba dreta del riu Mosa, ha estat reconstruïda després de la Segona Guerra Mundial. El dia 1 de setembre de 1870, en el curs de la guerra Francoprussiana, fou escenari de la batalla de Sedan, entre les tropes prussianes del general Moltke i l'exèrcit francès del general Mac-Mahon, que es veié obligat a rendir-se i fou fet presoner. La derrota francesa i la captura de Napoleó III significà la fi del II Imperi i la proclamació de la tercera república (4 de setembre). Després de la caiguda del Segon Imperi, Napoleó III fou alliberat de la custòdia prussiana i s'exiliarà a Anglaterra, mentre l'exèrcit del Mosa i el Tercer Exèrcit prussià avançaven per assetjat París, on Guillem I es proclamà Kaiser del Segon Reich.


Fort Chabrol

Episodi rocambolesc que es va desenvolupar en l'estiu de 1899 quan el govern Waldeck-Rousseau (que era llavors president del Consell de Ministres) va haver de frustrar un motí ultranacionalista amb motiu de la revisió del procés a Alfred Dreyfus a Rennes. A la fi de l'estiu de 1899, les autoritats van intentar detenir al militant antisemita Jules Guérin (director del diari L'Antijuif) en la rue de Chabrol, després de la participació d'aquest en el cop d'estat frustrat de la Lliga de la Pàtria Francesa (al costat de Paul Déroulède, André Buffet i Eugène de Lur-Saluces). Eren els locals de la seva organització antisemita i antimasona: el Gran Occident de França o Lliga Antisemita. Al costat d'uns quinze col·laboradors, Guérin s'atrinxerà i va resistir durant 38 dies davant les forces de policia que envoltaven l'edifici. Les finestres del carrer es van llogar pels entusiastes que l'animaven i s'abastia als "resistents" des de les teulades properes. El 9 de setembre, Alfred Dreyfus torna a ser declarat culpable, però és amnistiat pel president de la República. Sorpresos, els assetjats es rendeixen sense lluitar. Més tard Guérin serà condemnat a deu anys de presó, encara que la sentència li serà commutada per la de bandejament. Malgrat tot, Jules Guérin prosseguirà les seves activitats antisemites i la seva propaganda contra Dreyfus fins a la seva mort a París en 1910 . Després d'aquest fet, l'expressió "un Fort Chabrol" ha seguit usant- se en diversos països francòfons per a assenyalar una situació en la qual un individu (en general armat i de vegades amb ostatges) s'atrinxera en un edifici envoltat per les forces d'ordre.


La comuna

Insurrecció revolucionària haguda a París del 18 de març al 28 de maig de 1871. S'inicià quan Thiers, nomenat cap del poder executiu per l'assemblea nacional de Bordeus, intentà de desarmar la guàrdia nacional de París assetjada per l'exèrcit prussià de Bismarck, intent en què no reeixí, i hagué de fugir a Versalles deixant la ciutat a les mans d'aquella milícia popular. Ultra el comitè central de la guàrdia nacional, els grups revolucionaris de París eren fonamentalment els jacobins, els blanquistes i els obrers internacionalistes (aquests, amb proudhonians, partidaris de Varlin i una minoria marxista); l'efervescència de la capital després del 4 de setembre de 1870, en proclamar-se la República, havia estat una de les principals raons de l'aproximació de la burgesia francesa a Bismarck amb la intenció d'establir un règim conservador estable, i això, alhora, havia accelerat el distanciament de la majoria de la població parisenca respecte als líders republicans moderats. Fracassats els intents mediadors dels alcaldes i diputats dels districtes —radicals moderats elegits pel novembre de 1870— i vençuda una manifestació contrarevolucionària el 22 de març, el 26 de març el comitè central de la guàrdia nacional organitzà, mitjançant el sufragi universal, l'elecció d'una "comuna", que fou proclamada efectivament el dia 28 amb 92 consellers, responsables i revocables en qualsevol moment, i s'instal·là a la casa de la ciutat. Enfront d'uns 20 internacionalistes, la majoria era composta per jacobins i blanquistes que procedien de clubs i de les cambres sindicals. La comuna es constituí des d'un principi com a òrgan alhora executiu i legislatiu; hom nomenà una comissió executiva, primerament amb Eudes, Tridon, Vaillant, Lefrançais, Duval, Pyat i Bergeret, i, a partir del 20 d'abril, amb nou delegats responsables de les corresponents comissions: de finances (el proudhonià Jourde), guerra (el militar Cluseret), seguretat nacional (el blanquista Rigault), ensenyament (el blanquista Vaillant), treball (l'obrer internacionalista marxista Frankel), etc. La comuna substituí l'exèrcit permanent per la guàrdia nacional, posà la policia i tota l'administració sota la seva autoritat directa (també fixà un salari únic per a qualsevol càrrec) i dictà la separació de l'església i l'estat, l'ensenyament gratuït i l'elegibilitat dels òrgans de justícia. D'altra banda, els tallers abandonats per llurs amos foren adjudicats a les associacions obreres, i hom impulsà uns reglaments de treball que donaven responsabilitats de gestió als obrers. Malgrat tot, la Comuna no tingué un programa revolucionari definit: la Banque de France no fou confiscada, i, així, fou facilitat el finançament secret de Thiers; hom no anà contra Versalles els primers dies i permeté la fugida de la capital dels antics funcionaris estatals. Fracassats els moviments comunalistes de Lió, Marsella, Narbona, Llemotges i Creusot, el mateix mes de març o a començament d'abril, Thiers pogué aïllar París, recolzant-se en la "província", i, alhora, amb l'ajut de Bismarck, reorganitzar l'exèrcit. D'altra banda, la direcció de la situació militar per part de la comuna fou dificultada per l'existència de diferents centres de decisió: ultra la comissió de guerra, el comitè central de la guàrdia nacional i, a partir del primer de maig, el Comitè de Salvació Pública imposat pels jacobins (Ranvier, Eudes, Delescluze, etc); els bons caps militars, com Cluseret, Rossel o el polonès Dombrowski, no reeixiren a imposar-se. El 21 de maig les tropes de Mac-Mahon penetraren a París. Fins el dia 28, en caure l'última barricada a Belleville, fou mantinguda la resistència. Fou aquesta darrera setmana que es produí l'execució de 74 ostatges versallesos encapçalats per l'arquebisbe de París, i també l'acció de grups d'incendiaris (els petroliers); anteriorment, la Comuna, amb l'excepció de la mort, el dia 18 de març, dels generals Lescomte i Clément Thomas, que havien intentat que l'exèrcit ataqués el poble, havia mantingut un exemplar ordre interior. Thiers imposà una severa repressió, que havia de significar, a més de la mort d'unes 20.000 persones en els combats, l'execució de nombrosos implicats, el processament d'uns 40.000 comunards, la deportació a Nova Caledònia i l'exili de molts revolucionaris a Suïssa, Bèlgica i Anglaterra. La derrota de la Comuna tingué una enorme influència en el moviment obrer internacionalista. La polèmica sobre la necessitat de l'estat proletari o de la supressió de qualsevol forma d'estat dividí definitivament els partidaris de Marx i de Bakunin i conduí a l'escissió de la Primera Internacional (1872).
El coneixement dels fets de la Comuna arribà aviat a Catalunya. A més de la informació de premsa, sobretot a "La Federación" de Barcelona, el mateix 1871 l'editor barceloní I. López publicà el fullet Proceso de la Comuna de París; altres obres foren les d'Antoni Ribot i Lluís Carreras. Defensada pels internacionalistes, hom identificà erròniament la Comuna i la Internacional. Els periòdics conservadors afirmaren tot d'una que havien arribat al país agents estrangers per promoure el desordre social; la cosa certa és que només hi passaren, fugint de la repressió francesa, uns quants comunards, especialment Charles Alerini i Paul Brousse (que el 1873 fundaren a Barcelona "La Solidarité Revolutionaire"). D'altra banda, la Comuna contribuí a separar obrerisme i republicanisme, malgrat que els federals en general la defensaren: Pi i Margall, Salmerón, Castelar, Garrido i Baldomer Lostau intervingueren en les corts espanyoles (1872) contra la condemna de la Internacional per Sagasta.


Legitimistes

Doctrina que afirma la legitimitat de la branca d'una dinastia. Hom l'aplica especialment als partidaris, a partir de la revolució del 1830, de la branca dels Borbó francesos representants de Chambord, nét de Carles X. Quan morí, sense successió, els legitimistes s'incorporaren al partit orleanista del comte de París.


Orleanistes

Corrent polític creada per imposar els descendents de Lluís Felip d'Orleans al govern sorgit a França sota la Restauració. Basat en principis no legitimistes sinó ideològics —antiabsolutisme, fi de les ingerències estrangeres—, corresponia als interessos i sentiments de la burgesia financera i industrial. El règim polític és fruit d'un pacte, i la seva legitimitat li és donada per la voluntat del poble, identificat amb les elits educades i benestants. Passat el 1848, esdevingué un partit d'ordre que mai més no retrobà el seu dinamisme.


Tribunal

Lloc destinat als jutges per a administrar la justícia i pronunciar sentències.

Cassació
Anul·lació feta pel tribunal suprem de les sentències judicials definitives dictades pels tribunals ordinaris, consell suprem de justícia militar o per àrbitres.


Tribunal suprem

Organ que exerceix funcions d'un tribunal d'última instància, des decisions dels quals no poden ser impugnades.


(Octubre de 2008)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010