cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Foucault  |  Apunts  |  Postestructuralisme i postmodernitat

Inici  >  Flâneur assegut

APUNT 3. POSTESTRUCTURALISME i POSTMODERNITAT

J. JUBERT GRUART




Introducció

Provinents del calfred de la Modernitat
1857: Madame Bovary (Flaubert), Les flors de mal (Baudelaire).

1820: El Ferrocarril.
Paris post-Haussmann (el fenomen urbà i l'aparició del flâneur).

1885: Mort de Victor Hugo.
Grans apagades de la Modernitat: guerres i ressorgiments religiosos i polítics (feixismes, comunisme)
Satie. Diaghilev: "¡Asombreu-me!". Ezra Pound: "Make ir New".
Atributs: Inadaptació/ruptura. Heretgia, Autocrítica. Egocentrisme ("El que és bell, no és bell en si sinó a través de mi". Baudelaire)
Compatibilitat amb qualsevol ideologia política (Futurisme –feixista- de Marinetti) o creença religiosa.
Enemics: l'Acadèmia, els crítics, la burgesia.
Principi (a-ètica): "El que sents, fes-ho!". "La moralitat o immoralitat (d'un poema) no depèn del tema (contingut) sinó del tractament (la forma)" (T.S. Eliot).

1920: Inici de decadència (quan "qualsevol cosa pot ser art" (M. Duchamp), "quan els moderns –impressionistes, cubistes,..- es converteixen en clàssics".

1968: Mort definitiva de la Modernitat.

 

El panorama de pensar el món i el jo-en el-món, en la primera meitat del segle XX

  1. Déu ha mort, des de Nietzsche (encara que hi han, encara, molts creients sense cap nova teologia; Peguy i Bernanos, per exemple).
  2. Una minoria activa de pensants sap no sols que Déu ha mort, també saben que Déu no ha existit mai. És a dir: som racionals. Per exemple Julien Benda i el seu maitre a penser Renouvier (dedicat, precisament per això, a fer metafísica). Alain, també.
  3. Fenomenologia: ja que hem de pensar-ho tot de nou, comencem per veure (i no sols mirar) les coses tal com són; i ja que allà a fora -on són les coses- no hi tenim accés directe, dediquem tota l'atenció, sense cap prejudici (en epojé, reducció eidètica, reducció transcendental), a com les coses en donen a la nostra consciència (consciència transcendental). Husserl, Heidegger, el primer Sartre, Merleau-Pony, Paul Ricoeur,...). Viure: passió inútil.
  4. Existencialisme humanista: l'existència precedeix a tota essència (cap essència ens determina; el ser de l'esser és un constituir-se a sí mateix), llençats a l'existència, a l'absurd, la nàusea, la llibertat, la responsabilitat,... Kierkegaard,... Sartre, Camus.
  5. Metafísica consciencial: Macedonio Fernández. Res (el món) és donat; tot es troba a dins (mirar cap endins des de dins; no hi ha res per entendre (tot és i res se sap); passió de infamiliaritat, asombro de ser,... Sorpresa de viure, vivint i mirant-se viure,... A la intempèrie.
  6. Materialisme dialèctic, marxisme. Hegel, Feuerbach, Marx.
  7. A més a més de Ciència (i Tècnica).

És a dir: anàvem be, pel bon camí. Una nova època epistemològica estava construint uns fonaments ferms, sòlids (lents i dificultosos).


Panorama del (no)pensar que ve a continuació

  1. Tot d'una apareixen en l'horitzó, i avançant, tres ridícules i poderoses naus irracionals: la psicoanàlisi, el dadaisme i el surrealisme.
  2. Les naus toquen terra i funden l'estructuralisme, l'irracionalisme triomfant. Ho havien d'haver previst; però no: varem deixar que s'expandís i arrelés, inclús que s'institucionalitzés (en el terreny de l'estètica, del pensar i de l'ètica). Lévi-Strauss, Althusser, Lacan,...
  3. La destrucció de l'ètica: Bataille. Transgressió-interdicció, tot està permès (no pas perquè Déu hagi mort o no hagi existit mai, sinó perquè està interdit (¿per qui?) i aquesta és la font del plaer.
  4. El resultat: l'ensarronada incommensurable de la postmodernitat, el triomf de la irracionalitat, de la mort del subjecte, de l'autor, del text,... Època de crisis de tot (de valors, de continguts,...). Foucault, Derrida, Deleuze,... (els post-estructuralistes).
  5. El caos: la hipermodernitat.


Ningú ho ha preveure?

Profetes predicant en el desert dels anys quaranta (oasis en el desert)

  1. "Crec en la responsabilitat dels escriptors de l'època recent periclitada pel que es refereix a les desgracies del nostre temps. La característica essencial de la primera meitat del segle XX és l'afebliment i quasi desaparició de la noció de valor. El dadaisme, el surrealisme, han exaltat embriagadorament la llicència total, exaltació en la que s'abisma la ment quan, negant-se a tota consideració de valor, s'entrega a l'immediat. Els escriptors no tenen, per suposat, per què convertir-se en professors de moral, però han d'expressar la condició humana, i res l'hi és tan essencial a aquesta, i a tots els humans i en tots els moments, com el be i mal. Quan la literatura es torna, per principi, indiferent a l'oposició existent entre el be i el mal, traeix la seva funció i no pot aspirar a l'excel·lència". (Simone WEIL).

    Simone Weil (1909-1943) va trametre aquest text , abans de la seva breu estada als EEUU (juny-novembre 1942), a la revista Cahiers du Sud (dir.: Jean Ballard). L'article no serà publicat –i oblidat, com quasi tot- fins desprès d'acabada la segona guerra mundial. Inculpa (fa responsables) al dadaisme i al surrealisme (als dadaistes i als surrealistes), i a l'alegre i irresponsable acceptació que se'ls hi feu en el seu moment (i encara ara, com podem constatar), de la feblesa i manca de valors ètics que eren imprescindibles per poder fer front, a França, a l'amenaça hitleriana. L'acusació és greu (i, com a tal, desestimada). Encara que s'hagués publicat en el seu moment, ningú escolta a Casandra. Publicada després del gran desastre i de la gran traïció d'una majoria de francesos, el que menys importava era ocupar-se, precisament, de l'art (o del pretès com tal); els problemes per atendre urgentment eren uns altres.
     
  2. Bernanos, pel seu torn, també va clamar, inútilment, contra la impostura (totes les formes d'impostura), els falsaris (aquells "que parlen un llenguatge que els receptors no entenen".
     
  3. Alain, tot sol, contra l'acceptació de la moda de l'inconscient.
     
  4. Maurice Blanchot: amb un peu a cada lloc (estructuralisme místic o la travessa del desert).


Alternatives marginals (oasis fora de ruta)

1. El tercer comboi: generació que surt de l'estació (joves sobrevivents, sortits de l'abisme) just finalitzar la 2ª Guerra Mundial (1945). Objectiu: sumar-se als estels. Col·legi de 'patafísica. Situacionistes (Internacional Situacionista: Enrico Baj, André Breton, Marcel Duchamp, Raymond Queneau, Man Ray, Nöel Arnaud, Boris Vian,...) . Moviment Internacional per a una Bauhaus Imaginista contra un Bauhaus Imaginaria... Objectius: lluitar contra la ciència, el consumisme ("el robot consumidor" i consumit), el racionalisme economicista, la massificació, l'abús de poder, l'arrogància,.. Armes: l'imaginisme, l'humor,... "la joia de viure, malgrat tot",..., l'individualisme, llibertat-llibertarisme, Resistència, ...


La catàstrofe del postmodernisme (la derrota del pensar racional) (1968-1980)

Postmodernitat: "Rebuig més o menys explícit de la tradició racionalista de la Il·lustració", així com un "relativisme cognitiu i cultural que tracta a les ciències com narracions o construccions socials". Autors que, segons Sokal i Bricmont, "han erigit el frau com a sistema", emprant amb "absència manifesta de pertinència la terminologia científica", abocant només a "confusions intel·lectuals", "l'irracionalisme i el nihilisme" i que "si semblen incomprensibles, és per la senzilla raó que no han volgut dir res".
Època del buit (J.L. Borges); del regnat de l'efímer (la moda: "aquest any venen els marrons"); del triomf de les aparences; de la trivialitat, superficialitat, frivolitat (ja,ja,ja,...; Àngel Casas show;...), del ser col·lectiu (sobre l'individual/singular), dels "progres", del "políticament correcte", de la imbecil·litat, de la (in)decència. De la paradoxa: s'ha perdut la disciplina i s'ha incrementat la obediència/submissió passiva (Vota a .../compra x ...); anorèxia/bulímia; hedonisme/depressions. Època de narcisisme. Època de les depressions ("tinc una depressió"). "Vull realitzar-me"/"Tinc un problema d'autoestima" ("Vaig a un psicòleg"). De la fi dels dejunis i de les abstinències. De la publicitat (la propaganda degenerada). De les marques registrades. De l'espectacle (i la mort del teatre). Mínim d'austeritat amb màxim de desigs. De la medicalització de la vida.
Època de la fi de les ideologies.



Post-postestructuralistes o nouveaux philosophes.

Post maig 68. "Realistes", pessimisme fonamental, irracionalistes, anarquitzants, antimarxisme-comunista, antitotalitaris,... Jean-Marie Benoist (1942), Jean-Paul Dollé (1939), Bernard Henri Lévy (1949), Philippe Nemo (1949),...


Hipermodernitat (1980- on encara som)

Característiques:

  1. Triomf (definitiu) del materialisme.
  2. Desaparició de la Metafísica.
  3. Triomf del cinisme.
  4. Substitució de la paradoxa per l'ambivalència (contaminació/reciclatge; reconstrucció/construcció); (funcionaris de dia/voluntaris de vacances).
  5. Aparició dels (hipòcrites) indignats (el club o el partit).
  6. Degradació de l'amor en sexe.
  7. Hiperconsum.
  8. Hipernarcisisme.
  9. Hipermedicalització.
  10. "Tu mateix/a" (la moral ha mort, ¿què és això de l'ètica?).
  11. .El zapping.
  12. Crisis d'angoixa (responsabilitat, llibertat, soledat). Intempèrie protegida.

 

Desmodernitat (on estem entrant)

Obsessius-compulsius. Dubte i repetició.


(Sessió 14 gener 2010)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010