cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Foucault  |  Apunts  |  Doctrina Foucault

Inici  >  Flâneur assegut

APUNT 2. Michel FOUCAULT (1926-1984) (57 a.)

J. JUBERT GRUART



La "doctrina" de FOUCAULT

Focault no és sistematitzable. No és classificable: ¿psicòleg? ¿filòsof? ¿historiador? ¿genealogista? ¿sociòleg? ¿moralista/eticatòleg? ¿estructuralista? ¿postestructuralista?.

No hi ha un sol Foucault. Ni temàticament, ni dins d'un mateix tema manté consistència i linealitat. Primer fa una formulació i anys després la contraria, defensant-les amb la mateixa manca d'arguments. Sebreli considera, amb benevolència, que Foucault practica un vertader "culte a la contradicció", que el coneixement, en ell, és "una invenció", que la seva obra és una col·lecció " d'interminables interpretacions" i que comparteix amb Borges "l'atracció per unir ficcions amb teories filosòfiques".
En definitiva: podríem prescindir de (quasi tot) Foucault si no fos que, igual que el Bataille, no és cap anècdota. I que la nostra època no seria la que és, sense l'impacte de Foucault (encara que per Foucault, com veurem, sols es tracta de l'impacte de l'època en ell, essent ell sols un signe, un portantveu).


La qüestió del mètode

No existeix, doncs, una doctrina Foucault, tot i que si podem parlar d'un mètode Foucault: una doctrina és no sols (el resultat d') una mirada; és una mirada que llegeix (on llegir –com tot mot en Foucault- ha de ser pres literalment). Doncs Foucault sols treballa amb textos i aquest textos, normalment, habitualment són considerats amb independència del context en el que s'escrigueren (i, per tant, llegits i interpretats des de la mirada/òptica correctora/deformadora del lector actual. Això fa que hi hagi sempre, segons Foucault, un abisme entre les coses i les paraules (entre les coses tal com eren i la seva translació a paraules –imatges d'imatges/ senyals de senyals-).

La fenomenologia husserliana també reconeixia aquest abisme, referit a les mateixes coses-ara, i també volia arribar a les-coses-tal-com-es-donen-a-la-consciència sense l'intermediari de les pressuposicions (sense judicis previs, interpretacions, explicacions i, per tant, ni tan sols -o molt menys- paraules) (epojé); pretenia arribar als fenòmens (a allò que es donat a la consciència o "el món exterior en nosaltres"); fer un "retorn a l'objecte", una objectivació quasi objectiva.

A les antípodes de la fenomenologia, les coses, però. no interessen a Foucault; les paraules si. Per ell, "tot coneixement és textual".
¿La part visible de l'iceberg són les coses, la realitat visible, mentre la massa oculta són les paraules que, estructurades, formen textos? Podem fer servir aquesta metàfora, útil per la comprensió del que és i fou "l'estructuralisme", a condició que Foucault, malgrat la seva negació, sigui estructuralista (i, inequívocament, un dels primers, Foucault ho fou.

(Les paraules són imatges d'imatges i les ulleres -òptica- per veure imatges són conceptualitzadores). Coneixem coses, diu Foucault, perquè en tenim un concepte, una interpretació, una significació donada (i, per tant, apressa); tenim un pre-judici (d'aquella cosa). En conseqüència (per principi) el concepte (sobre les coses) sempre és producte d'una censura (i, per tant, de l'acció d'un poder que censura). Allò que amaguen (censuren, deformen, transformen) els conceptes (de les coses) (expressats en la superfície) està en la part oculta de l'iceberg, i la part oculta de l'iceberg no és altra cosa que el text escrit sobre les coses, el text brut, literal, sense interpretar, sense censurar,... Per llegir un text, doncs, ens hem de treure les ulleres (de llegir i les de mirar lluny, de veure en superfície, les ulleres subministrades pel poder actual, vigent, i que ens ha donat la mirada que tenim ); si canvia el poder (en cada època s'exerceix un poder diferent), també hi ha un canvi d'òptica (de vidres) i d'ulleres (i de muntura, de forma). Res –en un text- és el que sembla ser (el que es mostra); res és -en superfície- el que va ser. En conseqüència, hem de sospitar de tot (teoria de la sospita); hem de ser paranoides; desmantellar els enganys, no deixar-nos engatusar. Per això, d'entrada, hem de, amb mirada paranoide, llegir –literalment- de nou els textos, excavant-los (penetrant en la massa oculta), hem de convertir-nos en arqueòlegs del coneixement: "arqueologia" del saber (l'anomenarà).

La fenomenologia husserliniana vol anar a les coses i sols a les coses; Foucault als textos i a res més que als textos; en els dos casos, però, s'ha de fer –almenys teòricament- "epojé" (suspensió) dels judicis previs (judicis previs que venen d'ara i de lluny, judicis d'ara que es volen aplicar al que ve de lluny. El "veure el que es veu" (de Peguy) passa a ser (en Foucault) "llegir el que hi ha escrit".

Recapitulem: Tot coneixement, per Foucault, és textual. La part visible de l'iceberg (tot i que en aparença conté coses "neutres") és conceptualment enganyosa, interpretada, censurada,... pel poder; conté/mostra/dona "conceptes" de les coses. Sol en la part oculta (de l'iceberg) –la part que amaguen els conceptes, que s'amaga sota les coses/concepte- hi ha el que "de veritat" ha passat (i que el text narra, en superfície, amagant-ho).

Cada època té el seu epistemé (mot creat per Foucault, derivat de l'epistemologia de Bachelard): coneixement o imatge del món i de l'humà. L'epistemé és controlat pel poder i estructura el pensar d'una època: com es pensa, que es pensa, que no es pensa,... Si rellegim els textos "amb mirada nova", sense ulleres (descontaminada d'ara i d'ahir, dels prejudicis), anant als arxius, és possible detectar, analitzar, reconstruir l'estructura de poder que està adherida a un text concret i preguntar-nos : ¿què hi ha darrera (la part oculta de l'iceberg) d'aquest text?.

Repetim: hi ha un abisme, per Foucault, entre les coses (els fets) i les paraules (que formen un text). Així neix la teoria del text sense context assignat (producte de la teoria de la sospita). La mirada (lectora) de l'investigador/explorador/arqueòleg ha de ser una mirada nova, independent de la mirada clàssica i moderna.

(Per exemple, per posar un exemple: no és que ja ho sabem que Déu ha mort, ni que sabem que Déu no ha existit mai; és que ni tant sols sabem que és Déu, quan llegim –rellegim, amb mirada nova- Gènesi 1,1; si mirem de nou i veiem que Déu se'ns mostri en el text, tindrem concepte sols de Déu creador de cel i de terra; i si cau una ampolla de Coca-Cola, llençada des d'un avió, no podrem pas deduir que "els déus deuen estar bojos" sinó tant sols que una cosa ha caigut d'un aparell volador. Considerat així, sense assignació de significat per cap poder, aquesta mirada pot significar una mirada neta i, per tant, ètica: llegir el que es llegeix. L'únic valor és el de la veridicció (v. infra).

Les llaunes de "coca-cola" que li cauen a l'arqueòleg assegut (en l'arxiu/biblioteca) Foucault són: el discurs (les paraules sobre les coses)/textos, la bogeria, la clínica mèdica/psicopatològica, el subjecte (l'home/l'humà), les ciències humanes/el saber, el crim, les presons, el poder, la sexualitat (a l'època grega!), la llibertat, la veritat.

¿El què anuncia Foucault (que donarà) es correspon amb el que acaba oferint?
No. Els darrers anys de la seva vida afirmava, prenent distància d'ell mateix: "Només he escrit ficcions". És a dir: contes, historietes, relats mítics (de la bogeria, de la mort, dels sistemes de pensament, de les presons, de les guerres, dels plaers, del cos, del desig,..., furgant de pressa i desordenadament en arxius, creuant textos (fenomen típic de la postmodernitat) (embolica que fa fort), "articulant entorn d'un text conceptes forjats per defensar una teoria". Treball, en definitiva i avaluat globalment, de constitució de ficcions en el terreny de la filosofia, de l'epistemologia (sense arribar, però quasi, al paroxisme de Borges, en el terreny de la literatura). Tasca, autodesignada, d'intel·lectual específic (oposat al intel·lectual universal), dedicat a excavar en parcel·les de la realitat (que fou o/i que és). Amb un objectiu, una finalitat: denunciar, despertar resistències, desencallar, produir sabers nous (noves subjectivitats, saber-poder nou), produir enfrontaments amb les "gubernamentalitats" dominants; canviar les nostres vides; deixar de ser el que no som;.... Provocar (en el més pur i genuí sentit nietzschenià). Per inventar el futur (utòpic). ¿Quin futur?.


 

Diàleg

P.: ¿Tot això perquè? ¿Per saber la veritat?
R.: No. Simplement per dinamitar el poder, per destruir-lo, per estar a la contra.
P.: ¿I desprès, què?
R.: ¿Quin desprès?


Foucault estructuralista

Per referir-se a la part oculta de l'iceberg Foucault no usa el mot estructura: l'anomena sistema (com Saussure). Per aquesta massa simple raó, nega pertànyer al corrent estructuralista; però ho fou, d'estructuralista, indiscutiblement, el primer Foucault (almenys el primer Foucault), i totalment, frontalment, oposat a l'existencialisme.

De les dues formes o modalitats d'estructuralisme: estructuralisme localitzat (dedicat o aplicat a la lingüística, a l'etnologia, a la història de les religions, a l'inconscient,...) i estructuralisme generalitzat o filosòfic (aplicat a l'anàlisi de les relacions entre diferents elements estructurals d'una mateixa cultura, amb pretensió de diagnosticar el que és avui o va ser ahir), Foucault pertanyé al segon. Així doncs: estructuralista generalitzat i intel·lectual especialitzat (coses de l'època!).

¿Postestructuralista, a la fi? Tampoc ho acceptaria, tot i que amb Derrida, Deleuze i Cia. forma part de la French theory, que donà lloc a l'American Experience, i que –procedent dels EE.UU- propagà la nefasta pandèmia postmoderna.



Grans cicles temàtics FOUCAULT

Al llarg del seu existir, Foucault va "tocar" (excavar) tants temes, anant i tornant o abandonant-los, que es fa (im)possible/difícil agrupar-los sistemàticament i cronològicament.

Comencem per delimitar 4 grans etapes:

  1. Etapa psicològica (1949-1960).
  2. Etapa "arqueològica" (1960-1970): "arqueologia del saber". Qüestionament i repensament del saber de l'humà sobre l'humà Mètode: excavar en els arxius/sediments de textos fosilitzats.
  3. Etapa genealògica (mètode Nietzsche)-epistèmica (1970-1980). Objectiu: Eliminar tota metafísica de la història. "Codear" (expressió de Macedonio Fernández per aplicar-la a Kant) a Hegel. Antidialèctic, per tant. Cada època sols pot ser estudiada sincrònicament (tota diacronia lineal i continua és una il·lusió, falsedat). La Història fa salts. Discontinuïtat de la història (ruptures epistemològiques (Bachelard)). Cada element de cada sistema històric (estructura d'una època) es caracteritza per la seva diversitat i heterogeneïtat en relació amb el d'una altra època. L'eina genealògica permet detectar i seguir els canvis, determinar on i quan té lloc la mutació. Aplicar-ho a l'estudi de casos concrets (boixos o criminals: l'hermafrodita Herculine Barbin, anomenada Alexina B o Pierre Rivière estrangulador de la seva mare, la seva germana i el seu germà... i el tractament que se'ls hi aplicà, des dels hospitals a les presons (com el panòptic de Jeremy Bentham).
  4. Etapa ètica, de la cura de si (socràtica), la parrheia (1980-1984) o de les tecnologies del jo (els dos darrers volums de la Història de la sexualitat). La Veridicció. Objectiu: respondre a "¿qui soc jo?" aquí i ara. El tema de la llibertat (de ser). Etapa de Foulcault, oblidada, desconeguda,...

Formes-Michel-Foucault d'estar-en-el-món.
Tot i la seva mutabilitat és possible resseguir els següents trajectes:

  1. El jove Foucault havia de ser metge (tenia un guió familiar amb el títol Metge-cirurgià-anatomista),
  2. Però el clausura i enfila el projecte de ser psicòleg i professor.
  3. El projecte professor (d'Institut) és canviat ràpidament pel de catedràtic d'universitat (ni que sigui en la sub-categoria de professor adjunt).
  4. Descobriment que li abelleix més la pràctica del Seminari que la de la classe normativa i programàtica.
  5. Descobriment que encara és més del seu gust el paper/rol/joc de vedette, preferint més espectadors que alumnes (una encunyació deixada pel seu maitre-a-penser-per-dos-mesos Jean Hippolyte).
  6. Retorn a sí.


1. PSICOLOGIA: un desig científic frustrat (1949-1960)
Fonts: "La psychologie de 1850 à 1950" (1957) i "La recherche scientifique et la psychologie" (1957).

Revestint-se d'una precoç missió de "profetisme", el jove Foucault (abans del seu abandó definitiu de la psicologia com a pràctica professional i docent i del seu investiment de filòsof) deixà escrits alguns textos sobre "la psicologia"; correspon a psicòlegs actuals excavar-ne el seu valor i veridicció vigents.

La psicologia ha de prendre's seriosament "el que hi ha de més humà en l'home: la seva història".

A la pregunta que li adreçà Pierre Pichot: "¿Vostè vol fer psicologia com Pradines o Merleau-Ponty o psicologia científica com Binet i altres?". És a dir: ¿vol filosofar psicologia o fer ciència?, Foucalt es respon: "¿quina disciplina és aquesta en la que es pot escollir ser científic o no?" ¿Podem adreçar aquesta pregunta a un físic? Així doncs, si la psicologia és una qüestió d'opcions, tria fer ciència (encara que el que farà és filosofia). ¿Amb quin objectiu? : trobar una veritat, una resposta a "¿Qui soc Jo?" (Coneixement de mi mateix), ¿Què s'amaga darrera les portes?, ....

O la psicologia com un vocatus negatiu (elecció –un vocatus per oposició, és a dir: un contra-guió- que ja promet un mal desenllaç). Foucault es diploma, doncs, psicòleg.

El desengany: El Diploma de psicologia "no serveix per res" (llevat de per passar/administrar i interpretar algun test). "Un llicenciat en psicologia no sap res". La psicologia és una disciplina refugi, sense cos científic propi. La seva pràctica és tant ridícula com voler veure el que passa darrera d'una porta de vidre transparent i entossudir-se en mirar, agenollat, pel forat del pany.
El coneixement de la psicologia, conclou, prové únicament de "les experiències negatives que l'humà fa de sí mateix", assentat sobre un terreny tràgic (o un d'epistemològic, és a dir: mudable). "La psicologia només es salvarà amb un retorn als Inferns" i desfent-se dels pseudo-conceptes acumulats al llarg de la història del seu fer-se i dipositar-se en textos i prejudicis. La psicologia, si vol ser una ciència, ha de desfer-se, deslliurar-se d'aquesta maledicció (la maledicció filosòfica de la psicologia (Georges Canguilhem, 1956)); ha d'adquirir "rigor epistèmic" i vigilar les seves fronteres.

Si llegim textos de psicologia ens trobem amb "una filosofia sense rigor, una ètica sense exigència i una medicina sense control", una barreja de corrents irreconciliables, de diferents psicologies sumades, un vertader poti-poti,... que fan del psicòleg un impostor en el terreny de les ciències. En la pràctica, els psicòlegs (la psicologia) amb els seus test, acaben convertint-se en experts en selecció (i exclusió) de personal per a la societat capitalista (el poder vigent); la psicologia pràctica redueix a l'humà en un útil; pitjor: el destí del psicòleg serà esdevenir "psicòleg - policia".

No, la psicologia (la pràctica de la psicologia) no és una bona sortida pel projecte Michel (Foucault). La psicologia no és una ciència; i, fer per fer, prefereix escollir fer filosofia/ser filòsof. La filosofia és el camí i el port.

2. Història de la bogeria
Folie et deraison. Historie de la folie à l'age classique, Plon, París (1961)
Reedició: Gallimard, París, 1972
Traduccions al castellà: FCE, Mexico, 1979; S.XXI, Madrid, 1999.

¿Els coneixements de psicologia i de psicopatologia aplicats a l'estudi de la història-filosofia de la bogeria? No.

A diferència de l'estructuralisme triomfant, Foucault es proposa recuperar la recerca històrica (diacrònica i no sols sincrònica) i considerar a la bogeria com un fet objectiu i que sols pot explicar-se emprant la raó (no pas com ha vingut fent la psiquiatria clàssica). El seu objectiu no és saber que li passa al boig, al malalt; el que ara es dedica a excavar Foucault és "el saber invertit en el sistema institucional" (en les autoritats, en la pràctica quotidiana). Es proposa tornar al "punt zero" de la història i "recórrer a questa incòmoda regió", desprendre's de les "veritats terminals" (convencionals, establertes), oblidar els conceptes –importants en aquest moment- de la psicopatologia contemporània. Això és el que promet.

Es tracta de la seva Tesis principal (redactada durant l'època de Clermond-Ferran, dirigida per Canguilhem, defensada el 1961 i publicada aquest mateix any) comença amb una cita de Pascal: "Els humans estan tan necessariament bojos que no estar boig seria estar boig d'una altra forma de bogeria" i de Dostoievski: "No és tancant al pròxim com un es convenç de la seva pròpia sensatesa" . (Epígraf que ja ens permet sospitar que hipòtesi i tesi acabaran coincidint).

Primera part. "Excloure per guarir".

  • Comença la història, la peculiar forma de fer història de Foucault, a finals de l'Edat Mitjana, quan desapareixen (?) el leprosos, ocupant el seu lloc el bojos.
  • Continua amb el Renaixement, quan als bojos se'ls embarca (font: pintures de Hyeronimus Bosch (el Bosco)(1450-1516) o una inexistent nau per transportar-ne de Brueghel, el vell). Tot seguit són els dibuixos de Goya i les teles de Van Gogh el material d'exhumació històrica.

Segona part. "El gran tancament".

  • Després del material iconogràfic, l'arqueologia de Foucault continua amb l'ús de textos: d'Erasme (Elogi de la follia), Descartes (Meditacions), Nietzsche, Artaud,... Copia textos rars, inconnexos, contradictoris, jurídics, econòmics,... És mou en l'univers del discurs, no de la casuística.
  • Segueix amb el segle XVIII (de l'hospici al manicomi), Pinel,... Als bojos ja no se'ls embarca, se'ls tanca.
  • Revolució francesa: alienisme. ¿Els bojos al carrer? Encara no. La Revolució no ha alliberat la bogeria: l'ha medicalitzat. Mirada científica, mirada de l'Altre (el metge). Apareix el deliri, és a dir: el boig parla. La bogeria és, per tant –faltaria més- "una estructura del llenguatge" (la bogeria està estructurada com un llenguatge). És la bogeria de l'asil, del manicomi: la bogeria medicalitzada. El metge, alienista, és qui interpreta aquest deliri/parlar. Apareix el discurs mèdic. Neix la psiquiatria i la psicologia. Conclusió: "si el personatge mèdic acaba delimitant la bogeria, no és perquè la conegui sinó perquè la domina"; no és objectivitat: és dominació, és poder (mèdic).

Nova conclusió: negació de la possibilitat d'una història de la bogeria. No es pot fer ni tant sols genealogia de la bogeria; es limita a parlar del valor (importància) de les obres d'artistes o pensadors que tardanament s'han demenciat o han estat considerats (etiquetats) de bojos, prescindint de tota descripció o valoració clínica que autoritzi (sic) o confirmi (objectivi) el diagnòstic (l'etiqueta posada). (Han dit que és boig, ergo és boig).

Ignora Foucault tota la història de l'establiment de la nosografia clínica de les malalties mentals (la nega, de fet). Sols té en ment un "boig ideal" (els seus bojos no són bojos reals). Ignora els treballs nosogràfics dels seus compatriotes Pinel, Esquirol, Bayle, Morel, Falret, Baillarger, ... fets a Bicètre i a La Salpretiere (v. Part segona, Ciència). Ignora a Kraepelin i a Bleuler, a Jaspers,...

Els seus mestres, pel tema de la bogeria, són: Blanchot, Raymond Rousell, Dumezil, Lacan, Klossowski, André Breton, Artaud, Bataille,...

No defineix, mai, bogeria. Mai interroga, explora, un boig (un deliri, per exemple).

La hipòtesi-tesis de Foucault (el punt de partida, al que ajusta tot el seu discurs) és: La civilització (el poder) crea bojos.

El material a estudiar no són les històries clíniques, ni els tractats de psiquiatria (estan contaminats, interpretats, censurats, mediatitzats). La iconografia i els arxius perduts són la font incontaminada.

Mètode:

  1. Desprendre's dels conceptes de la psiquiatria actual.
  2. Pràctica d'una arqueologia dels textos (geologia d'arxiu, paisatgística profunda)
  3. Anàlisi estructural (literal) dels textos conservats, seguint el mètode dialèctic marxista-paulovinià.

Conclusions:

  1. La bogeria no és cap malaltia. És "una conducta altra", "un llenguatge altre".
  2. Tota malaltia mental sorgeix d'una alienació històrica (època, lloc, condició socio-històrica,...). La malaltia mental sols es pot concebre des de l'interior (estructura) d'una cultura. Sols hi una patogènia: la reacció contra l'estructura social imperant. Els discursos científics sobre la malaltia mental són discursos del poder alienador.
  3. La psicopatologia és una ciència del normals. La bogeria és un "estat de plenitud", la llibertat absoluta, el triomf del sense-raó (de Dionisi sobre Apol·lo). La bogeria és un tret de genialitat poètica: "La bogeria és el punt més proper al coneixement absolut". Els bojos són els (vertaders i únics) savis-genis (confusió entre genis que han acabat bojos-dements i malalts mentals)
  4. La bogeria, per Foucault, no té base biològica; és un invent del racionalisme (ignora les èpoques en que la bogeria fou considerada com una possessió sobrenatural, demoníaca, resultat del pecat, amb les conseqüència d'exclusió, cremació,...; ignora el tractament donat als bojos en les societats pre-modernes, amb les conseqüències de reclusió, immobilització,...); ignora –tot i que ha de saber- la gran revolució farmacològica (neurolèptics,... Laborit,...).
  5. La bogeria desapareixerà no per "curació" sinó quan la societat traspassi el límit de la racionalitat ("la bogeria no és un fet de la natura sinó de la civilització"; aquesta és la tesis de Foucault: el boig és una víctima (un suïcidat per) de la societat; la bogeria és una reacció positiva (sana) enfront de la imbecil·litat universal (l'estructura social imposada pel poder) ;...

És a dir: Foucault idealitza, per desconeixement o mala fe, una bogeria irreal, inexistent; ignora el grau enorme de patiment que causa la vertadera bogeria. La credibilitat acrítica i ignorant dels lectors i professors de filosofia ha fet la resta.

Coincideix (epistemes coincidents cronològicament, sincrònicament), amb l'eclosió del moviment antipsiquiatria: Ronald Laing, David Cooper –els vertaders pioners o inventors del moviment: l'esquizofrènia és la conseqüència del dispositiu repressiu (estructura) muntat, donat, per la família i la societat (els grans culpables), Philadelphia Association (Kingsey Hall, 1965), Wolggang Huber (Heidelberg, Alemanya), Congrés Internacional de dialèctica de l'alliberació (1967), Herbert Marcuse, Psiquiatria Progressista (1968), Bassaglia (Itàlia), Thomas Szass (EE.UU),...

Tot i que Foucault no participa ni es considera identificat amb el moviment antipsiquiatria –considera que les comunitats terapèutiques autogestionades continuen essent una exclusió repressiva i nega l'alteritat fonamental de la bogeria- si és utilitzat, citat, per aquells.

Conseqüències (greus): tancament (supressió) dels manicomis (nosocomis), als EE.UU, Alemanya (APK/PF (H): Col·lectiu Socialista de Pacients/ Front de Pacients) , Itàlia, ...el manicomi de Salt (Gironès). Els psicòtics al carrer o a casa; autogestió hospitalària (automedicació assembleària,...). "Els malalts (bojos) al poder".


3. Naissance de la clinique. Une archéologie du regard médical
(El naixement de la clínica. Una arqueologia de la mirada mèdica) (PUF, París, 1963) (200 pàg.).

Pròleg (el que promet): "Aquest llibre tracta del llenguatge, de l'espai i de la mort; tracta de la mirada". (On l'espai és l'hospital, el llenguatge i la mirada són el discurs clínic, la mort és Bichat, el cos mort que parla) (v. Part segona, Ciència).
Anunci de la possibilitat d'accedir al coneixement de l'individu, "doncs de l'experiència de la insensatesa és d'on sorgeixen totes les psicologies".

"En el llenguatge, la mort ha trobat el lloc del seu concepte" (p.242). Les veritats de les ciències de l'humà s'obtenen amb el seu enderrocament (l'estudi de la defectologia i no de la normalitat, ens obre la porta).
Metges: Guardians al servei del poder.

El llibre té un cert èxit: diu quelcom nou.


4. La literatura
(articles de 1961-1966) (recollits al vol. I de Dits et écrits, Gallimard, París, 1994).

"¿Què és la literatura?" Resposta: "Un ser de llenguatge", experiència d'escriptura, lloc en el que les paraules remeten sols a paraules, mussitació, vessament verbal,... Escriure ofereix una distància; permet connectar-se amb l'afora (v. Apunt Part tercera, Glossari Blanchot (sessió 11/2/2010, de JMa Uyà); escriure és un espai buit, l'espai imaginari, forat provocat en el "jo escric"; replegament del llenguatge sobre sí; producció de dobles; multiplicació de superfícies; doble d'un doble; assassinat del llenguatge acadèmic (en Rimbaud); perplexitat del món (en Mallarmé); explosió del subjecte en l'èxtasi anònim de les paraules (en Bataille); desaparció del subjecte en benefici d'una monotonia incolora (en Blanchot),... El subjecte desaparegut en l'acte de l'escriptura.

Absència d'obra. Això és (ha arribat a ser) l'escriptura literària moderna: sense poder pouar de la paraula divina o en escrits anteriors, parteix de no-res (que la precedeix i la sosté), no res al que Blanchot anomena "buit meticulós de la mort" (p. 539). El que s'escriu, és escrit des d'una absència. El resultat: absència d'obra; llenguatge vertical (diacrònic). D'aquí l'aparició (necessitat) d'un nou codi de lectura (d'interpretació).

Raymond Roussell, Gallimard, París, 1963
Escriure des de la dislocació, descomponent el llenguatge. P.e.: "J'ai du bon tabac dans ma tabatière" transformat en "jade, tube, onde, aubade, en, mat", formant un nou relat. Conclusió: escriure és sempre repetir allò ja dit. Articulació entre el doble i la mort. Volums en el buit.

5. Les Mots et les choses. Une archéologie des sciences humaines, Gallimard, 1966 (400 p.)
Edició castellana: Planeta, Barna., 1985
L'èxit editorial de Foucault: Abril (1ª edició: 3.500 exemplars, esgotats els primers dies). Juny: 5.000 exemplars. Juliol: 3.000. Setembre: 3.500. Novembre: 3.500. .... 1989: 110.000 exemplars en total.

Promet ser una història de les ciències.

De que va: exploració de l'abisme existencial entre les paraules i les coses. Les coses sempre són les mateixes, les paraules canvien (les coses). Ergo: en cada època, les coses, essent les mateixes, són diferents.

Mètode: Delimitar el moment en el que apareix, en la cultura occidental, l'epistemé de l'humà com subjecte del saber ("L'home –l'humà- és un invent recent"). Si una capsa és l'objecte que conté cromos o xocolata o botons, l'humà és el reservori que conté saber. Descripció de les "formes del saber" (contingut de la capsa) des del segle XVI al seu temps (que quasi, encara, és el nostre). Tres capses per obrir: la del parlador (escriptor), la del treballador, la del vividor.

El Renaixement. Anàlisi de Las Meninas, de Velázquez: la composició de la tela; les mirades; el rei absent/en el mirall; joc de representacions; absència del subjecte de representació;...tot al servei d'un ordre, del poder-saber; l'humà és, tot el més, una instància funcional, un replegament (doblet) de representacions ("un plec de la representació sobre si mateixa").

Segle XIX. Les coses van a reunir-se amb la seva veritat, afora, en la massa oculta de l'iceberg, deixant sediments (la Vida, el Treball, el Llenguatge). Apareix l'home, finit, subjecte del saber.

Finals del XIX, matinada del segle XX. El camp del pensament s'escindeix: pensadors de la finitud constituent (filosofia del transcendent, fenomenologia) per un costat i per l'altre erudits de la finitud constituïda (positivisme, ciències –pretesament objectivadores-, ciències humanes també –essencialment defectuoses-).

Primera meitat del segle XX. Obertura a la possibilitat de "pensar d'una altra manera", fora del lloc antropològic. Anunci de la mort de l'home. Història inhumana, literatura inhumana, ... Fi del progrés, fi dels discursos. Sense consciència cognoscent, pura cotorra repetitiva de "lineaments d'un arxiu sense subjecte".

És a dir: cada època té una estructura oculta (seguim amb la metàfora estructuralista de l'iceberg) que conté la cultura i les seves epistemes contemporànies; allà on Lévi-Strauss practicà "geologia del paisatge", Foucault practica excavacions "arqueològiques" (del saber), gratant en els discursos filosòfics (textos) de l'època (parcel·la de terreny) corresponent. La part visible de l'iceberg és una projecció de l'estructura oculta; per tant, Foucault, es dedica a identificar els diferents turons que, sustentats pel mateix bloc (de gel, estructura –cultura) ocult, emergeixen en superfície (a la vista).

Les xarxes del saber són anònimes. El pas d'una època un altre es fa per mutació/transformació sobtada. Hi ha un vertader ballet dels sabers. En cada salt es produeix un plec en el coneixement/pensament; aquest plec s'imposa (sistemes coactius anònims). Els canvis sobtats, ocults en la massa submergida, es tradueixen en transformacions, també sobtades, en el relleu de la superfície emergida.

"En totes les èpoques, la manera com la gent reflexiona, escriu, jutge, parla (fins i tot en el carrer, en les converses i els escrits més quotidians), i inclús la manera com es viuen les coses, tal com reacciona la seva sensibilitat, tota la seva conducta en general, està regida per una estructura teòrica, per un sistema" (p.515), que està inscrit en el ser del món, "en el cap de la gent". L'"arqueologia" té per objectiu diagnosticar (sic) allò que secretament actua en nosaltres.

Resumint:
Al llarg dels darrers segles afloren el següents paisatges-camps de coneixement, a l'interior dels quals cal excavar:

  • Segle XVIII: gramàtica general, anàlisi de les riqueses, història natural.
  • Segle XIX: filologia, economia política, biologia.
  • Segle XX: ciències humanes (psicoanàlisi, etnologia-antropologia, lingüística).

Profecia:
Invent recent, modern, l'humà s'acosta a la seva data de caducitat, a la seva fi. Senyals indicadores: "la confusió del present". Aviat es podrà fer (1966) l'anunci de la mort de l'humà. Tindrem, ja tenim, un saber sense subjecte ("els esdeveniments afecten als conceptes, no als humans" i "els conceptes són un element del sistema" (estructura)). Capses decorades diferent (moderadament) i cada vegades més uniformes (a la moda, pret a porter) amb continguts igualment uniformes (pret a savoir): violència, crim, desig, mort, sexe (la nova epistemé, l'efecte Sade llegit textualment, la plasmació de la no anècdota Bataille); en elles radicarà –radica- el contrapoder de contestació absoluta, de transgressió-interdicció).

(El compliment de la profecia: experiència quotidiana de pràctica de zapping al llarg de la programació televisiva nocturna; la cartellera d'estrenes cinematogràfiques; ...).

Conclusions:
Tot culmina amb el diàleg entre Nietzsche i Mallarmé:

P. (Nietzsche): ¿Qui parla?
R. (Mallarmé): La paraula.

Les paraules interroguen el llenguatge, amb dues possibilitats o perspectives:

  1. Intentant de formalitzar el pensament (preteses ciències).
  2. Donant lloc a la literatura moderna : Artaud, Roussel, Kafka, Bataille, Blanchot,...


A més a més el tema de la DESUBJECTIVACIÓ (l'home –l'humà - ha mort).
Per Foucault, bon estructuralista negat, no hi ha subjecte: el subjecte no és la forma fonamental i originària (de l' humà); la consciència no és la base de la subjectivitat (ser del subjecte). El seu mateix nom, subjecte, ja ho indica: lligat, sotmès (al poder). Després de la mort de Déu (Nieztsche), Foucault obté el seu èxit proclamant la mort de l'humà.

I, si no hi ha subjecte (ja que és un objecte del poder), tampoc hi ha llibertat (malgrat ha proclamat la llibertat d'estar en contra), ni son responsables (de res del que ens passa i fem: ser víctimes de la societat, de la família, del poder; un sentiment típicament post-modern).
 

Tall epistemològic i nova època: Foucault el seu profeta.
L'humà va ser, per Foucault, un invent recent (s. XVII) i aviat morirà (s. XX). La primera meitat del segle XX fou l'època de les ideologies; hem entrat en l'època sense ideologies (Camús) i sense metafísica (Macedonio Fernández). L'època de la consciència-ideologia (Descartes, Kant, fenomenologia, existencialisme, marxisme,..) s'ha acabat. La història és discontinua.

La pregunta bàsica de Foucault és: "¿Com he arribat a convertir-me en el que he acabat sent? ¿Quines formes de raó i quins contextos –condicions històriques- donen significat equívoc a un text? ¿Com han arribat els humans actuals a desconstituir-se persones i constituir-se en objectes-subjectes-al-poder? Resposta de Foucault: per obra i efecte de les pràctiques i els discursos (textos) de literats, polítics, científics, economistes, filòsofs, juristes, sociòlegs, teòlegs, historiadors, publicistes, periodistes, politicòlegs, educadors, medicòlegs, psicòlegs, família),... Ens convertim en subjectes-objectes d'una família, d'un lloc, d'un temps, d'un país, d'una religió, una marca... (el Guió (Berne), en definitiva).

(Per posar un exemple: Foucault–en la seva època- va ser catalogat de mascle, homosexual, catòlic, de dretes, llest, boig, filòsof, estructuralista..., mentre Baruc d'Spinoza ho fou de marrà, herètic,...).


6. L'Archéologie du savoir, Gallimard, París, 1969
Continuació de l'arqueologia.

Objectiu: analitzar els elements canviants que formen el sistema (estructura). Estudi de les "regles de formació dels discursos".

Nova (visió de la) història (nou joc de nocions): la història fa salts (discontinuïtat de les èpoques), amb arrancades sobtades (ruptures epistemològiques o talls, mutacions), llindars, durades,... No hi ha diacronia lineal, sols sincronies successives, que determinen les consciències dels subjectes (lligats) dins del sistema (no són les consciències les que, adquirint i creant, donen lloc a noves èpoques històriques). L'humà continua essent, sols, la capsa-reservori (és l'ou que ens fa gallines, no pas les gallines les que fan ous).

Diàleg:
P.: ¿Perquè passa tot això?
R.: Passa.

Conclusió: El discurs és una pràctica. La Història Universal no ha existit mai.


7. (alguns) GRANS TEMES (dels seminaris en el Collège de France)
Résumés des cours au Collège de France (1970-1982), Julliard, París,1989
Classes dels dimecres (2 hores).
1970: "La voluntat de saber"
1971-72: "Les teories i les institucions penals" (apologia del criminal)
1972-73: "La societat punitiva"
1973-74: " El poder psiquiàtric"
1974-75: "L'anormalitat"
1975-76: "S'ha de defensar a la societat" (utilització dels esquemes de la guerra en el pensament polític)
1977-78: ·Seguretat, territori i poblacions"
1978-1983: Història de la sexualitat.
1983-84: "La veridicció (parrhesia) en la seva relació amb la "preocupació per un mateix" en l'Antiguitat grega"

7.1. La voluntat de saber
L'ordre du discours, Gallimard, París, 1971
Lliçó inaugural de la càtedra al Collège de France.
Ed. Cast.: Tusquets, Barna., 1987.

El discurs és el Poder (llenguatge del poder). En el principi hi ha el discurs (llenguatge prescriptiu, constituent). El Discurs defineix qui és home, dona, ciutadà, súbdit, delinqüent, criminal, boig, malalt, cristià, musulmà, francès, català, espanyol, moro, negre, terrorista, bona persona, gai, lesbiana, nen, vell, consumidor,.... El Discurs defineix, crea races, religions, dogmes,... (Al igual que sant Pere, té el poder d'admetre o d'excloure del cel de la societat. Els discursos són explícits o emmascarats; s'han de descodificar (desemmascarar).

7.2. La societat disciplinària
7.2.1.
Surveiller et punir. Naissance de la prision, Gallimard, París, 1975
L'empresonament dels criminals és un rapte (institucional) d'estat (apropiació disciplinària dels cossos). La presó és un model, a escala, de la societat. Entre innocent i culpable no hi ha distinció. "Bogeria i delicte són les úniques formes de rebel·lió contra la societat disciplinària.

P.e.: "L'explosió dels suplicis": el més gran plaer és "trobar la mort en un turment d'orgia". "El plaer de la tortura". Apologia dels humans infames. Reivindicació del crim com modalitat sublim de transgressió (o anant més enllà de Bataille).

7.2.2. Moi, Pierre Rivière, ayant égorgé ma mère, ma soeur et mon frêre... Un cas de parricide au XIXé siècle, Gallimard, París, 1973.
Dins de Obra col·lectiva, editada i presentada per Foucault.
(Tema del 2ón seminari en el Collège de France)
Trad. Cast.: Tusquets, Barna, 1983.
Pierre Rivière és presentat com l'heroi, el vertader heroi, assassí de la mare i dos germans, exemple de transgressió extrema i, per això, venerable.

7.2.3. El CRIM
Tot delicte, i amb predilecció el crim, és la forma que pren avui la lluita de classes. Els delictes i els crims són necessaris, lloables; la violència és l'únic camí per prendre el poder (confrontis amb Camús de L'home revoltat).
Material: Exhumació de textos d'arxiu (desconeguts).
Trad. Cast.: Vigilar y castigar, S.XXI, Madrid, 1986

7.2.4. Désordre des familles. Lettres de cachet des archives de la Bastille, Gallimard, París, 1983.
Trad. Cast.: S.XXI, Madrid, 1987
 

7.3. El poder
Teoria del Poder
0. La part oculta de l'iceberg (cultura, societat, inconscient) no està organitzada com un mite (Lévi-Strauss) ni com un llenguatge (Lacan) sinó com una guerra (sistema o estructura de relacions de força, estratègies, tàctiques,..) (teoria paranoide o de la sospita).

  1. Qui té el Discurs té el Poder. El Poder (del Discurs) subministra la jerarquia.
  2. El poder no està monopolitzat per una institució (Estat, Justícia, Hospital, Manicomi, Presó, Escola, Església/Religió, Família, fàbrica, asil, convent, caserna, ...). Aquestes són les "formes terminals" que pren el poder.
  3. El Poder està en la relació (Marx: l'altre no existeix, existeix la relació). "El poder no està en la institució sinó en la relació". El poder "és una cosa enigmàtica, alhora visible i invisible, present i oculta, subjacent a tot".
  4. Microfísica del poder (micropoder). El poder és exercit per petits personatges, cada un en un àmbit reduït ("microambients"): metge, infermera, policia, professor, cap d'oficina o de taller, pare/mare de família,...)
  5. Objectiu del Poder: produir individus (cossos) dòcils i fragmentats i administrar l'existir dels altres. L'altre és un cos; ergo qui domina els cossos...té el poder (poder mèdic-sanitari, alimentari, esports (gimnàs), moda (talles, pes,...), conducta sexual,..; dominar els cossos pel discurs/relació discursiva (propaganda/publicitat, adoctrinament revestit de cultura). No es tracta de tenir poder sobre la matèria (terres, productes de la terra, mineral, petroli o construccions o màquines,...).
  6. Classes de Poder:
    6.1. Poder sobirà (feudalisme, eclesial)
    6.2. Poder disciplinar (dictadures)
    6.3. Poder del discurs (normes, publicitat, demagògia, mediàtic,..)
  7. L'antipoder és dels bojos, dels delinqüents (criminals) i dels homosexuals.
  8. Concepte de "gubernamentalitat·" (la raó d'estat i el liberalisme)

7.3.1.El naixement de la biopolítica (curs de 12 sessions en el College de France, 1980) (400 pàg.)
Sobre el liberalisme.

  1. El liberalisme (llibertat de mercat) neix per oposició al nazisme.
  2. L'Estat es reconstrueix des del mercat. L'Estat no ha de vigilar el mercat; és el mercat que ha de controlar a l'Estat.
  3. L'humà-objecte, "homo economicus", gobernable (producte d'inversió econòmica) (l'humà empresa).
  4. ¿Biopolítica? "Capital humà", ergo: defensa de la selecció genètica (parelles sanes, fills sans..., única inversió a llarg termini que es permet el neolliberalisme). Objectiu: obtenir un ser productiu.


7.4. Història de la sexualitat (1976-1984)
1976: 1ª part: Voluntat de saber. Crítica del pseudo-marxisme, Reich, Marcuse, Deleuze, Guatari, Lacan, Sade, Bataille,...
1984: 2ª part: L'ús dels plaers. Grècia, s.IV a.e.a.
3ª part: La inquietud de si. S.I-II e.a. (textos grecs i llatins).

És a dir: en absolut cap història de la sexualitat. En absolut és una història dels comportaments sexuals, ni una història de les representacions sobre el sexe en les diferents èpoques (de l'antiguitat). Sorpresa: és una història (de lectura fatigosa en extrem) sobre les modalitats d'experiència que (en l'antiguitat) van tenir per resultat un subjecte ètic o, dit igual, una història (antiga) de l'estructuració ètica de l'existència, una història de l'ascètica i l'estètica de l'existir en la relació amb el cos (els plaers i l'autodomini, el bon ús dels plaers, el control lliure sobre el desig,... ), per desembocar a "la inquietud de sí" (oposada a l'stulticia (negligència de sí) (els coneixements etopoyètics).

Per Foucault la sexualitat és un afer privat (la "transgressió-interdicció" (Bataille) no és el mateix que el lliberacionisme gai-lesbià, el qual rebutja –tot i que practica, quan pot-). (Recordar que Foucault forma part del tercet rehabilitador de Sade: Bataille, Blanchot, Foucault).
 

7. 5. Veridicció (parrhèsia)
Primera obligació (deure): dir la veritat.
La parrhèsia política : allò que viola el discurs polític (covardia, mentida i demagògia; fracàs de la parrhèsia democràtica).

Parrhèsia ciutadana: dir la veritat al poder, malgrat el risc (inclús mortal) (Exemple: Plató a Siracusa, davant de Dión; Voltaire; Sartre i el mateix Foucault, equivalents de brúixoles ètiques). Concepte de isègoria, llibertat de paraula.

Parrhèsia en el logoi: dir la veritat en el pensar filosòfic (veridicció filosòfica).

Parrhèsia ètica: inquietud de sí i d'altres; articulació d'un modus de vida sobre una pràctica del dir i dir-se vertaders; autenticitat del modus d'existència.

Parrhèsia cínica: el vertader és el que no s'amaga (fer de la veritat un escàndol permanent; militància extremista de la veritat). El cínic és "un gos de la veritat", que lladra amb paraules vertaderes i mossega amb elles (agredir a les persones amb la veritat).

Parrhèsia periodística: dir la veritat en les notícies periodístiques ("principi fonamental del periodisme d'intervenció, que tant els diaris d'esquerres com de dretes no practiquen").
 

(Sessió 14 gener 2010)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010