cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Camus  |  Apunts  |  Retorn a Algèria

Inici  >  Flâneur assegut

BIO-BIBLIOGRAFIA. ALBERT CAMUS (1913-1960). III

J. JUBERT GRUART


(... Continuació)
 

Retorn a Algèria (1941-1942)

                                                                                                                                                                "Els tres absurds estan acabats"

1941:
Primers dies de gener: Albert i Francine marxen de Lió.
S'embarquen a Marsella. Instal·lant-se a Oran (a 430 quilometres d'Argel), on hi viu la família Faure.

L'Algèria que retroba Camus està governada pels partidaris i els delegats de govern de Vichy (més moderats o tolerants que els seus homòlegs metropolitans, però manifestament racistes).

Sense feina. La família Faure els allotja en un pis de la seva propietat (rue d'Arzew). Francine es reintegra en el seu treball de mestre (suplent).
Camus assaja de fer-se venedor d'antiguitats.

21 de febrer: Acaba El Mite de Sísif. "Els tres absurds estan acabats".

Comença a escriure el segon cicle o segona sèrie :
- El malentès (amb el títol provisional de Budejovice)
- i l'esbós de l'assaig sobre la revolta.

Treballa donant classes particulars.

Treball de lector, compaginador, corrector, seleccionador, redactor de contraportades,... per Edmond Charlot, editor: Romancero gitano de Lorca (setembre 1941), Sonets de Shakespeare,...

Resorgiment del Theatre de l'Equipe: Don Juan, de Molière.

Continua oposant-se a una guerra que considera absurda (sic) i que té lloc per males raons: "Tots han traït, els que inciten a la resistència i els que parlaven de pau. Mai l'individu ha estat, és sol davant de la màquina de fabricar la mentida". "El regnat de les besties ha començat" (Diari).

La redacció de La Peste passa a ser la seva ocupació principal.


 

1942:

Gener: hemoptisis. El metge-amic, jueu, Henri Cohen indica a Camus un llarg període de descans en un lloc muntanyós, però això haurà d'esperar fins el mes de juliol.

15 de juny publicació, a París, per Gallimard, gràcies a les gestions de Pia, de

L'étranger (L'estrany)

  • Novel·la relativament curta. Punt de partida. Punt de referència. Tema: l'absurd.
    ¿Ha llegit Camus a Sartre (La Nàusea)? No ho diu; és possible (o no). El protagonista, Meursault, s'assembla al protagonista, de La Nàusea, Roquentin; els dos experiencien el tedi, l'avorriment d'una quotidianitat grisa. Sartre té 33 anys a l'any 1938, any de publicació de La Nàusea, i acaba de ser nomenat professor de filosofia a París; Camus té 29 anys, l'any 1942, a Alger, i es malguanya la vida fent de periodista. Sartre és pensament que es serveix de la literatura (ha reescrit, al llarg de 10 anys, La Nàusea); Camus és literatura en la que hi expressa un pensament (Camus ha tardat pocs mesos – un any i mig - en enllestir el seu text). Amb resultats diferents, apreciables en la lectura: llegir La Nàusea se us farà feixuc (hi tardareu dies, potser no aconseguireu mai acabar-la), mentre L'estrany –tot i el seu caràcter de relat pla, sostingut en moltes pàgines seguides- es llegeix bé, no pas d'una tirada, doncs cal anar digerint (però l'acabareu en poques hores). Un i altre, Sartre i Camus, La Nàusea i L'estrany, són del tot indispensables per entendre la crisis intel·lectual de l'Europa del segle XX, que arranca abans i durant la segona carnissada mundial. Sartre és un filòsof que escriu (quasi un grafòman), un pensador que escriu, que pensa escrivint i que empra el gènere literari per pedagogia; Camus no és un filòsof, és un literat que filosofa, certament. Tots dos escriuran teatre, però per Camus el teatre és el seu mitjà genèric d'expressió (escriure'l, dirigir-lo, fer d'actor); per Sartre el teatre és pedagogia (i un mitjà per satisfer algunes dones amb ànsies d'actriu). Tots dos escriuran novel·les; les novel·les de Sartre, després de La Nàusea, són inacabables diàlegs ideològics, amb el transfons polític situacional dominant; les novel·les, poques, de Camus, després de L'Estrany, són curtes, transparents (tot i que no evidents en una primera o múltiples relectures, de tant transparents que són). La Nàusea és un relat urbà, absolutament urbà (una ciutat de províncies, francesa, Bouville, on el mar que s'hi pot veure és "pesat, immòbil"; és un diari d'un intel·lectual, Antonie Roquentin, fenomenòleg en pràctiques ("heus aquí una capsa de cartó que conté la meva ampolla de tinta..."),...L'Estrany és un relat en primera persona, a les antípodes del monòleg d'un intel·lectual, que s'esdevé a Alger, davant la Mediterrània, amb sol i platges de sorra, i geranis i àrabs, amb un mar tebi, ondulat, blau,... Mersault, però, també és un solitari...

    Igual que Sartre amb La Nàusea l'any 1938, Camus sap, amb L'estrany l'any 1940, que ha posat la pedra fundacional de la seva obra i que aquesta serà important; a un any d'acabada la redacció de L'estrany (1939), i 3 abans de la seva publicació, Camus escriu: "Tinc 26 anys, una vida i sé el que vull".

    Centrem-nos, però, en L'étranger (l'estranger, l'estrany), en Mersault. Tema: Un fait divers, susceptible sols d'ocupar no més de 10 ratlles en una columna, secció successos, en un diari local: un francès-argelí ha matat a trets a un àrab. ¿On és la noticia? L'assassí no tenia cap raó, cap raó evident per fer-ho (o, potser, la noticia és: l'assassí, des del primer moment, es reconeix assassí i no s'exculpa de res). Camús, a L'estrany, en fa de la descripció (no pas de l'anàlisi, no pas de la interpretació) d'aquest fet i del desenllaç. I dels prolegòmens (la mort de la mare de Meursault, uns dies abans, del que passa durant l'enterrament, de les paraules, poques, que intercanvia Meursault amb el patró, amb el director i el porter de l'asil, el vell que plora (en Thomas Pérez), ...el sol,... el diumenges (el tedi dels diumenges), la Marie Cardona,...; el tedi que res no canvia (ni la mort de la mare, ni el sexe... canvien res), sols "el dia ha avançat una mica més", "i així cada dia". Amb la descripció, magistral, amb una breu pinzellada, represa aquí i allà, d'una petita galeria de personatges, també, estranys (encara que no estrangers): el vell Salamano i el seu gos, el segon veí (en Raymond Sintes), amb Emmanuel al cinema, dues vegades i "que no sempre comprèn el que s'esdevé a la pantalla",...una dona estranya i menuda, una dona apallissada, els àrabs, Masson –l'amic de Raymond- i la seva dona,..., detalls insignificants que ho són tot en la vida de Meursault, una "vida maquinal", "una successió de rutines, la inèrcia de gestos buits i repetits...". "Llevar-se, tramvia, quatre hores de despatx o de fàbrica, àpat, tramvia, quatre hores de treball, àpat, son, i dilluns dimarts dimecres dijous divendres i dissabte amb el mateix ritme..." I els diumenges, amb un altre programa. Meursaul és això. I més encara: és això fins a un punt en què tot esdevé ja indiferent"; indiferent en fornicar sense amor amb Marie; indiferent en deixar-se arrossegar en baralles que li són del tot alienes; indiferent en disparar, una i quatre vegades més, contra un àrab que res li va, "per apatia i pel sol";...

    "... em sentia el cap ressonant de sol...Quedar-s'hi o anar-se'n tant se valia. Al cap d'un moment he davallat a la platja i he començat a caminar... al sol i a l'opaca embriaguesa amb què m'envaïa... He pensat que no havia de fer sinó mitja volta, i tot s'hauria acabat. Però tota una platja vibrant de sol s'estrenyia darrera meu...He esperat. La cremada del sol em feria les galtes, i he sentit com les gotes de suor se m'acumulaven a les celles... Mogut per aquesta cremada que ja no podia resistir, he fet un moviment cap endavant. Sabia que allò era estúpid, que no aconseguiria d'alliberar-me del sol si em desplaçava d'un pas. Però he fet un pas, només un pas endavant... No sentia sinó els címbals del sol percudint sobre el meu front... Aleshores tot ha vacil·lat. La mar ha carrejat un buf espès i ardorós. M'ha semblat que el cel s'obria en tota la seva extensió per deixar que plogués foc. Tot el meu cos s'ha tibat, i he crispat la mà sobre el revòlver. El gallet ha cedit, he acariciat el ventre polit de la culata, i ha estat allí, amb el soroll alhora sec i ensordidor, que tot ha començat...".
    Perquè sí; sense culpa, sense remordiment... (doncs que la pistola fos de Raymond, que hagin anat a la platja per passar comptes a uns àrabs, que l'àrab mort portés i ensenyés a Meursault, a l'instant abans de disparar-li, primer una, després 4 bales,...això no és cap raó, cap causa; Meursault no mata per defensar-se; no exhibeix ni accepta cap circumstancia eximent. Ho ha fet perquè sí i resta indiferent al fet d'haver-ho fet.

    Indiferent a la seva detenció; indiferent, ... estranger. ¿Estranger, estrany a tot? ¿Estranger, estrany, a què? : a l'existir. Al que ve després, als interrogatoris, a la declaració, als esforços de l'advocat defensor assignat,...Tots es mostren sorpresos i a la fi indignats, enfadats, per aquesta indiferència. El jutge d'instrucció "m'ha exhortat per última vegada, ... preguntant-me si jo creia en Déu. He contestat que no. S'ha assegut, tot indignat. M'ha dit que era impossible...'¿És que vós voleu –ha exclamat- que la meva vida no tingui sentit?'... M'ha preguntat ... si em penedia de la meva acció. Ho he meditat i he dit que, més que no pas un veritable penediment, en sentia un cert fastig".
    Vet aquí la raó, descrita potser per primera vegada, de la intolerància criminal dels fonamentalistes d'una fe (religiosa o laica): el no creient qüestiona i confirma el no sentit del creient.

    No és el remordiment, la noció de culpa, el que turmenta a Mersault. És la pèrdua del quotidià. "A l'inici de ser a la presó, tanmateix, el que resultava més penós era el fet de tenir pensaments propis de qui està en llibertat..., sentia el desig de trobar-me en una platja i de baixar a la mar... imaginava el soroll de les primeres ones sota els meus peus, l'entrada del cos a l'aigua...".

    "Després ja no he tingut sinó pensaments de presidiari. (...)De fet, tot el problema era com matar el temps. Però, a partir del moment en què vaig aprendre a recordar, ja no vaig avorrir-me gens".

Quan Gallimard imprimeix i edita L'étranger, el 15 de juny, a París, sota l'ocupació dels alemanys, el llibre esdevé un èxit de vendes, malgrat la tirada reduïda. ¿Per què? R.H. Lottman en dona una explicació: "Els dies i les nits eren llargs, la gent llegia en aquella època, doncs existien poques fonts de distracció. Si haguessin disposat de més paper, els editors haurien fet tirades més nombroses de L'estranger, i de moltes altres obres... Un autor com Albert Camus era una formidable inversió" (p. 303). Hi ha, evidentment, altres raons, que la manca d'altres distraccions, per llegir L'estranger. Hi ha el fracàs de les teologies, metafísiques, filosofies,... En els camps de presoners, per exemple, L'estranger passa de mà en mà. Camus, però, a Oran, ignora que ha aconseguit la notorietat; de fet, li arriba sols un únic exemplar (els exemplars d'autor desapareixen pel camí de París a Oran); i les crítiques al llibre, fetes en la zona ocupada, encara tarden més en arribar-li; sols n'obté algunes, emeses en publicacions de la zona "lliure", i no el satisfan en absolut. Li critiquen l'amoralitat del llibre. En el seu diari anota: "Imbècils que creieu que la negació és un abandó, quan el que representa és una elecció". Als crítics, desconeguts, els hi retreu (en carta destinada a no remetre's) que ho han sabut arribar al darrer capítol: la lluita de Meursault entre "ascendir a la mort enmig d'una intempèrie brillant" o viure en l'esperança d'una apel·lació o qualsevol altre possibilitat (una entre mil). " 'Doncs bé, hauré de morir'. Morir abans que molta altra gent, no cal dir-ho. Però tothom sap que la vida no paga la pena de ser viscuda. ...tant se val morir a trenta anys com a seixanta... Ja que hem de morir, ni el com ni el quan no tenen importància..." (pp. 217-219). Però l'esperança rebrota i amb ella "una alegria insensata"; amb l'afany de l'esperança "havia guanyat una hora de calma".

Tot i haver-se negat repetidament a la visita del capellà, aquesta s'imposa. Es repeteix una escena diferent a la del interrogatori amb el jutge: "'Per què us negueu a rebre'm' , m'ha dit. He contestat que no creia en Déu. (...) ...m'ha demanat si no seria que jo parlava així per un excés de desesperació. Li he explicat que no estava desesperat. Solament tenia por...'Déu vos ajudarà'...Quant a mi, no volia que ningú m'ajudés i, justament, ja no tenia temps per interessar-me en allò que no m'interessava. (...) 'No teniu, doncs, cap esperança? ¿Penseu que quan morireu s'haurà acabat tot per a vós'. 'Sí', he contestat .(...) M'ha dit que em compadia. (...) Em deia que tenia la certesa que la meva apel·lació seria acceptada, però que jo arrossegava el pes d'un pecat i calia que me n'alliberés. ... Li he dit que no sabia què era un pecat. A mi únicament m'havien declarat culpable, i expiava; ningú no podia demanar-me res més. (...) ...m'ha preguntat precipitadament si permetia que m'abracés. 'No', he contestat. ...'¿Fins a tal punt estimeu aquesta terra?' ...No he contestat. (...) 'Estic segur que alguna vegada heu desitjat que existís una altra vida!' ...Llavors he cridat: 'Una vida on pogués recordar-me d'aquesta d'ara!', i immediatament li he dit que ja n'estava tip, de tot allò. ..."(pp. 222-229).

El capellà insisteix, li demana perquè li diu 'senyor' i no 'pare', el tracta de 'fill meu', li posa la mà a l'espatlla, ..."Pregaré per vós". I Meursault esclata: "hi ha hagut alguna cosa que ha rebentat dintre meu"; crida a ple pulmó, engrapa al capellà pel coll de la sotana... En un esclat d'il·luminació, "entre la còlera i l'alegria", aboca: "'Cap de les seves certituds no valia el que val un cabell de dona.... Jo estava segur de mi, segur del tot,...segur de la meva vida i d'aquesta mort que venia. Sí, jo no tenia sinó això. (...) jo posseïa aquesta veritat tant com ella em posseïa a mi. (...) ... havia viscut d'aquesta manera i hauria pogut viure de tal altra. Havia fet això i no havia fet allò altre. I què? Era com si hagués estat esperant des de sempre aquell minut i aquella matinada en què em trobaria justificat. Res, res no tenia importància, i jo sabia bé per què. Ell també ho sabia. Des del fons del seu futur, durant tota aquella vida absurda que havia menat, pujava fins a mi una alenada obscura, a traves dels anys que encara no eren vinguts, i, al seu pas, aquesta alenada igualava tot allò que aleshores em proposaven en els anys no més reals que vivia. (...) ¿Què m'importaven a mi ...el seu Déu, les vides que triem, els destins que elegim, des del moment que sols un destí havia d'elegir-me a mi, i amb mi els milers de milions de privilegiats que, com ell, es deien germans meus?... Tothom era privilegiat. No hi havia sinó privilegiats. Els altres també serien condemnats algun dia. També a ell el condemnarien..." (pp. 229-231).

I les dues darrers pàgines: "...he recuperat la calma...m'he adormit, ...m'he despertat amb les estrelles sobre la cara. Els sorolls del camp arribaven fins a mi. Olors de nit, de terra i de sal... La meravellosa pau ...(...)... un món que ja m'era indiferent per sempre més ...recomençar ... una treva ... disposat a tornar-ho a viure tot. ...purgat del mal, buidat d'esperança,...m'obria per primera vegada a la tendra indiferència del món. En trobar-lo tan semblant a mi, tant fraternal en definitiva, he sentit que havia estat feliç, que ho era encara" (pp. 232-233).

Podia, el llibre, acabar aquí, tal com una baixada de teló, seguida de silenci. Però no, una vegada més (i altres a venir), Camus ho remata:

"Perquè tot sigui consumat, perquè em senti menys sol, només em resta esperar que el dia de la meva execució hi hagi molts espectadors i que m'acullin amb crits d'odi".
                                                                                         FI



Juliol:
acabat el curs escolar, que deixa lliure a Francine (font d'ingressos bàsic) i amb l'ajut econòmic dels Gallimard (editors) i de Janine, els Camus planegen passar l'hivern a Europa.
Finals d'agost: els Camus s'embarquen vers Marsella (dormen a coberta).
A Le Panelier (Chambon-sur-Lignon, al sud de Saint-Etiene), els Faure hi tenen familia (la germana del pare de Francine, la tia Marguerite hi regentava un hostal), Camus trova un oasi de pau en la França ocupada.

16 d'octubre, publicació (2.750 exemplars, nom. XII de la col·lecció Assagi, de Gallimard) de

El mite de Sísif
El mite de Sísif



El mite de Sísif.

  • Fent-se cronista de l'època, de la qual Camús en descriu "la sensibilitat absurda que pot trobar-se dispersa en el segle, i no d'una filosofia absurda que la nostra època... no ha conegut". Descripció de l'absurd, "un mal espiritual", cap metafísica, cap creença...

    (Pocs anys abans havia escrit: "el món es torna cada vegada més neci i alguns comencem a estar-ne farts").

    Després d'aquest Aclariment o introits, Camus comença el llibret (181 pàgines) amb el contundent:

    "Només hi ha un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi. Jutjar si la vida val o no val la pena de viure-la és respondre a la pregunta fonamental de la filosofia" (p. 14).

    És a dir: "el sentit de la vida és la pregunta que més ens constreny" (p.16).

    Pàgina 20, referència a Jules Sequier, "que ens remet a la hipòtesi".

    "Aixecar-se, agafar el tramvia, quatre hores d'oficina o de fàbrica, el dinar, el tramvia, quatre hores de treball, el sopar, dormir i dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte amb el mateix ritme... Però un dia sorgeix el 'per què' i tot comença amb aquesta lassitud tenyida de sorpresa...'Comença' : això és important. ...el despertar definitiu... la conseqüència: suïcidi o restabliment" (p.27).

    De sobte -com comenta Joan Fuster (traductor de Camus al català)-, "un bon dia, al girar una cantonada, pel més imprevisible accident traumàtic, l'home aconsegueix l'instant de lucidesa reveladora: de sobte, 'els decorats s'enfonsen', ens adonem que la cadena 'maquinal' dels esdeveniments quotidians és irrisòria, 'la pantomima privada de sentit' se'ns descobreix en tota la seva estupidesa, i ens fem càrrec de "l''absurditat' radical de la nostra existència". Continuar vivint "naturalment, mai és fàcil. Continuar fent el mateixos gestos... per seguir el costum" ... malgrat la seva absoluta inutilitat. Sols hi ha dues solucions "filosòfiques": "es mata un o no es mata" (el suïcidi o l'esperança). "Però això seria massa fàcil. ... La majoria s'interroguen sense arribar mai a cap conclusió. Però els que responen no, es comporten som si pensessin sí...Per altre part, els que es suïciden solen estar sempre segurs del sentit de la vida".

    El tema està plantejat i el lector ben disposat a aprofundir en el desplegament del tema, doncs li afecta; ben al començament de la lectura, però, és molt probable que resti desconcertat. Si és dels que subratllen mentre llegeixen, constatarà que no para de fer-ho. Les frases brillants, contundents, incisives, que l'afecten,... no paren de succeir-se. Ensimismat, potser, tot d'una assajarà de cercar l'ordre, la sistematització, el fil argumental,...Potser, el lector, abans ha llegit Sartre (El ser i el no res) i espera trobar en Camus un semblant rigor de raonament, de sistemàtica,...No hi és. Tot i que ja ens ho ha advertit en el proemi: "aquestes pàgines tracten d'una sensibilitat, ...no d'una filosofia". Camus, certament no és un filòsof (tot i que n'ha obtingut una llicenciatura); Camus és un literat; ha escrit simultàniament una novel·la (L'estrany) , una obra de teatre (Calígula), amb mestria, i aquest assaig quelcom barruer. L'assaig és, de fet, apunts dispersos, notes, ... reunits en un llibre; són arguments que ell necessita, per apuntalar la seva "sensibilitat", la seva vivència de l'absurd de tot plegat; una "experiència personal".

    Resumim mínimament alguns dels capítols o grans apartats d'aquest llibre:

Els murs absurds:

  • "El desnivell constant entre el que ens imaginem saber i el que sabem realment, el consentiment pràctic i la ignorància simulada; això fa que visquem amb idees que, si les poséssim a prova vertaderament, haurien de trastornar tota la nostra vida" (p.28). Sols "puc tocar aquest món i concloure també que existeix. Aquí acaba la meva ciència, la resta és construcció" (p.29) (un mur absurd contra el qual hi dono cops de cap, inútilment, sortint-ne abonyegat). En conseqüència: "Seré sempre estrany a mi mateix" (p.29).

    Dins d'aquest capítol , dins del conjunt d'aquest gran collage, hi ha un llar apartat, clau per comprendre el que Camus assaja, laboriosament, d'expressar, de comunicar, lentament engendrat durant el seu exili a França, allunyat de Tipasa i retornat de nou, però diferent, havent madurat l'experiència de l'absurd:

    "Vet aquí també uns arbres la rugositat dels quals conec i l'aigua que assaboreixo. Aquets perfums d'herbes i d'estels, la nit, alguns crepuscles durant els quals el cor s'eixampla: ¿com negaria aquest món, la potencia i la força dels quals experimento? Malgrat tot, tota la ciència d'aquesta terra no em donarà res que pugui assegurar-me que aquest món és meu. Me'l descriviu i m'ensenyeu a classificar-lo. M'enumereu les seves lleis i en la meva set de saber concedeixo en que siguin certes. Desmunteu el seu mecanisme i la meva esperança augmenta. En darrera instància, m'ensenyeu que aquest univers prestigiós i bigarrat es redueix a l'àtom i que l'àtom mateix es redueix a l'electró. Està bé, molt bé, i desitjo que continueu. Però em parleu d'un invisible sistema planetari en el que els electrons graviten entorn d'un nucli. M'expliqueu aquest món com una imatge. Reconec que heu anat a parar a la poesia: no coneixeré mai. ¿Tinc temps per indignar-me per això?. Dins de poc, tot d'una, haureu canviat de teoria. I, així, aquesta ciència, que havia d'ensenyar-m'ho tot, acaba en hipòtesis; aquella lluïdesa acaba en metàfora; aquesta incertesa es resolt en obra d'art. ¿Quina necessitat tenia jo de tants esforços? Les ratlles suaus d'aquests lloms i la mà del crepuscle sobre aquest cor accelerat m'ensenyen molt més. He tornat al meu començament. Comprenc molt bé que si bé puc, per mitjà de la ciència, copsar els fenòmens i enumerar-los, no puc aprehendre el món per mitjà d'ella. Quan hagi resseguit amb un dit tot el seu relleu no en sabré més que ara. I vosaltres em doneu a escollir entre una descripció que és certa, però que no m'ensenya res, i unes hipòtesis que pretenen enganyar-me, que no són certes. Estrany a mi mateix i a aquest món, armat amb tot l'ajut d'un pensament que es nega a si mateix tant ben just afirma, ¿quina condició és aquesta, en la que no puc aconseguir la pau sinó negant-me a saber i a viure i en la que el desig de conquesta xoca amb murs que desafien ser assaltats?" (pp. 29-30).

    Així doncs: "Ja sé, almenys, que el pensament ha entrat en aquests deserts. Ha trobat en ells el seu pa" (i ha comprès que " fins ara s'ha alimentat de fantasmes") (p. 32). ¿Qui són els agosarats que s'hi han endinsat? Nietzsche, Kierkeggard, Chestov, Husserl, Heidegger, Jaspers,...Ells han saltat el mur, per abocar-se, precipitar-se a l'absurd. Han comés, amb la seva exploració, el "suïcidi filosòfic". Vet aquí l'humà absurd, la llibertat absurda (llibertat amb termini, doncs no hi ha futur), estrany a la pròpia vida, rebel·lió sense pervenir; responsables, però no culpables; ...

Humans absurds:

  • Don Juan, un dels seus temes recurrents, "un model de comportament".

    Aquell humà que sap i no espera, aquest és l'humà absurd; l'humà que sap de l'absurd de l'existir i que no espera res de l'existir, ni cap canvi ni, sobretot, cap recompensa. L'altre, l'humà amb sentit, no sap i espera (no sap i creu, i espera que allò que creu es complirà). Així doncs, l'humà absurd o l'humà imbècil.
    Don Juan és, inequívocament, un humà absurd. Sap que l'amor no roman i no espera decepcionar-se. Sap que per una intensitat insontinguda no pot (ni vol) renunciar a ser un heroi de la quantitat. Doncs l'humà absurd és l'humà lúcid. L'humà imbècil és l'humà cec.
    Com que sap i no espera, el seu únic tresor –la seva única ocasió- és el present. Aquesta dona, aquesta atracció, aquest misteri, aquesta conquesta, aquest cos, aquesta bellesa, aquesta flaire, aquesta mirada, aquesta promesa, aquesta tensió, aquest desig,...
    Per contra, el que no sap i espera, aplaça, confia trobar-ho, millor, més durador, durador per sempre, etern,... en el futur.
    El que sap, sap que ha de morir.
    El que no sap, creu que viurà (inclús creu que viurà mes enllà de la mort).
    El que sap, no espera que duri.
    El que no sap... no sap.
    El que sap "és conscient, i per això és absurd".
    Aquells, alguns, als que un gran amor els creix dins seu, certament s'enriqueixen, ignorant (doncs no saben) que empobreixen als que han elegit com objecte d'aquest amor. En apartar-se, dos, del món, en tancar-se/centrar-se sobre el seu amor, s'empobreixen mútuament, conjuntament. Diuen: "Soc un humà feliç, soc una persona afortunada, soc... No saben que s'han esclavitzat a la permanència i intensitat d'aquest amor, amor possessiu, exigent, exclusivista, controlador, mesurador,...esgotador, impossible".
    "Don Juan ha elegit no ser res... Nova manera de ser que s'allibera.(...) No hi ha amor més generós que el que es sap, al mateix temps, passatger i singular".
    Cada mort i cada reneixement (cada nou amor, cada dona nova, cada nova seducció- conquesta - pèrdua,...) constitueixen per Don Juan la sal de la vida (de la seva vida conscient, que sap i no espera). "És la manera que té de donar i de fer viure". "Deixo que es jutgi si es pot parlar d'egoisme".
    "Estimar, posseir, conquerir i esgotar és una forma de conèixer", de saber.
    No, no existeix el mite de Don Juan. Don Juan no és un mite. Sols un humà fidel (un home a una sola dona, una dona a un sols home) és un mite. Don Juan és un predicador ètic, "el contrari d'un sant" (un ignorant sado-masoquista sense altre plaer que el dolor i la renúncia, a l'espera d'una recompensa propera-imaginada).
    Don Juan sap que no té futur altre que el gaudi del moment actual i que aquesta recompensa no és cap plaer solitari.
    ¿Què fa Don Juan vell (envellit)? És un humà que sap i no espera; no negociarà – com Faust- un retorn a la seva joventut. La joventut, un cos jove-sà, Don Juan l'ha deixat passar i l'ha deixat escapar-se... Per Don Juan que no espera, doncs sap, "la vellesa i el que ella presagia no constitueixen cap sorpresa". Té, al final dels seus dies, "una vida completament impregnada d'absurd, el feroç desenllaç d'una existència girada vers el gaudi sense demà". El gaudi acaba, en Don Juan, en ascetisme: contemplant el buit, davant d'un cel carregat de núvols. Sap que això és tot, i sap que és molt i que no espera res més.

L'Actor.

El conqueridor.

El creador (l'escriptor, l'artista,...) La creació absurda (aquella que proclama la rebel·lió, la llibertat i la diversitat) (creació absolutament inútil):

  • Dostoievski: Els posseïts, és a dir: Kirilov.

    Moby Dick, de Melville.
    (Personatges sense frontera entre el semblar i el ser)
    "No és la faula divina que diverteix i cega, sinó el rostre, el gest i el drama terrestres en els que es resumeix una saviesa difícil i una passió sense demà" (p. 127).

El mite de Sísif.

  • "...el treball inútil i sense esperança, (...) un treballador inútil en els inferns (...). Sísif, proletari dels déus, impotent i rebel, coneix tota la magnitud de la seva condició miserable: en ella pensa durant el seu descens. La clarividència, que hauria de constituir el seu turment, consuma alhora la seva victòria. No hi ha destí que no es venci amb el despreci.

    (...) ...si el descens es fa alguns dies amb dolor, pot fer-se també amb joia... Segueixo imaginant-me a Sísif tornant cap a la seva roca, i el dolor començava a iniciar-se. (...) ...quan la crida del gaudi es fa massa necessitada, succeeix que la tristesa emergeix en el cor de l'home: és la victòria de la roca, la roca mateixa.

    ". Però, tot d'una, "les veritats esclafadores moren al ser reconegudes". Obeïm, inicialment, al destí, sense saber-ho; " la tragèdia comença en el moment en que es sap". I, tot d'una, en un instat, reconeix que "tot està bé". Aquesta és "la fòrmula de la victòria absurda".

    "... sols hi ha un món. La joia i l'absurd són dos fills de la mateixa terra. Són inseparables.

    ". És aleshores quan Sísif-humà "fa del destí un assumpte humà, que ha de ser arreglat entre els humans".

    "Tota la joia silenciosa de Sísif consisteix en això. El seu destí li pertany. La seva roca és la seva cosa. ...l'humà absurd, quan contempla el seu turment, fa callar a tots els ídols. En l'univers tornat tot d'una al seu silenci s'aixequen les mil petites veus meravelloses de la terra. Crides inconscients i secretes, convits de tots els rostres constitueixen l'inrevés necessari i el premi de la victòria. L'humà absurd diu sí i el seu esforç no acabarà. Si bé hi ha un destí personal, no hi ha un destí superior... Sap que és amo dels seus dies. En aquest instant subtil en que l'humà torna sobre la seva vida, tal com Sísif torna vers la seva roca, en aquest lleuger gir, contempla aquesta sèrie d'actes desvinculats que es converteixen en el seu destí, creat per ell, unit sota la mirada de la seva memòria i aviat segellat per la seva mort. Així, convençut de l'origen enterament humà de tot el que és humà,...està sempre en marxa. La roca segueix rodant.

    Deixo a Sísif al peu de la muntanya. Hi torna a trobar sempre la seva càrrega. Però Sífic mostra la fidelitat màxima que nega als déus i que aixeca les roques. ... jutja que tot està bé. Aquest univers, d'ara endavant sense amo, no li sembla estèril ni fútil. Cada un dels grans d'aquesta pedra, cada tros de mineral d'aquesta muntanya plena d'obscuritat, forma per sí sol un món, L'esforç mateix per arribar al cim és suficient per emplenar el cor d'home. Hem d'imaginar-nos a Sísif joiós.
    (pp. 131-133).

    (Aquest hauria pogut ser el final de El mite de Sísif. Però Camus, en edicions posteriors, el fa seguir d'una altre capítol: sobre Kafka, El Castell i El procés).


Nota sobre l'Algèria francesa i la guerra.

7 novembre 1942: "Operació Torch". Tropes americanes i britàniques desembarquen sobre Argel (60.000 soldats, 600 vaixells). En 76 hores controlen més de dos mil kilòmetres de costes nord-africanes; objectiu: tenir una base per la intervenció de les tropes aliades en el Sud d'Europa contra les potencies de l'Est. A partir d'aquest moment la Segona Guerra Mundial, pel que fa a occident, agafa un nou sentit. El Aliats occidentals comencen l'alliberació completa d'Itàlia, de França i de tota l'Europa occidental. Algèria, depenent del règim de Vichy; el desembarcament ha estat planificat per un grup de la Resistència francesa metropolitana i algeriana i diplomàtics i oficials americans. L'oposició armada que l'exèrcit partidari de Vichy a Algèria oposa al desembarcament, per mitjà d'una intensa barrera d'artilleria, aconsegueix l'enfonsament d'alguns vaixells aliats. L'objectiu dels Aliats és aconseguir un alto el foc per part dels francesos pro-nazis i posar al front dels destacaments francesos en el nord d'Àfrica un general francès pro-aliat (el general Giraud), desplaçant a De Gaulle en la seva funció de cap de la Resistència francesa).

La zona Nord d'Àfrica, alliberada , queda totalment desconnectada de la metròpoli.
En resposta, el mateix 11 novembre 1942, les tropes alemanyes en la metròpoli comencen a avançar vers el Sud; l'existència de l'anomenada França lliure (zona lliure de l'ocupació nazi directe) s'ha acabat. Tot el país (França metropolitana) esta sota l'autoritat de les tropes alemanyes.

 

(Sessió 16, IV, 2009)



NOTES A PEU DE PÀGINA

30. A causa dels decrets antisemites del govern de Vichy, s'ha establert un numerus clausus : sols un 2% del metges autoritzats a exercir la professió poden ser jueus. La mateixa limitació s'aplicava a altres professions. Els alumnes i els professors jueus són exclosos de l'escola pública,...

31. Ciutat imaginaria i que no correspon al poblet del mateix non situat a l'Essone, regió de l'île-de-France.

32. La Nàusea, p. 226.

33. L'estrany, p. 55.

34. Id. p. 63.

35. A remarcar aquest ús de cognoms menorquins (Cardona, Sintes,...), pertanyents al seu llinatge matern.

36. Joan Fuster, "Albert Camus", introducció a L'estrany, p.p. 9-10.

37 L'estrany, p. p.120-22.

38. Id. p.p. 136-138.

39. Ibid. pp. 149-153.

40. Cfr. Niezstche: "da capo".

41. Allà on en Sartre hi ha la nàusea, en Camus hi ha la joia.

42. Potser: "Ja no depenc d'ells. Ja no necessito el mirall dels altres, l'aprovació, ni el plor, ni la compassió. Soc lliure! (un esser absurd)".

43. Sísif, heroi mitològic grec, fill d'Eolo i de Enàreta, fundador de Corint (abans Ègira), successor de Medea (en fugir). Astut, trampós (en el sentit sartrià). Desprès de moltes malifetes (seduir a Anticlea, pendent de casar-se amb Laertes, i deixar-la prenyada d'Ulises (Odissea); fer, portar (a Asop, déu dels rius) aigua Acrocorint –la font Pirene-, a canvi de recuperar a Egina raptada per Zeus; Zeus, enutjat amb Sísif, li envia a Tanatos, però aquell l'encadena (lògicament, amb Tanatos empresonat, ningú mor i tot l'ordre establer per Zeus es desfà; Hades no té nous súbdits;...); Zeus exigeix –té el poder- a Sísif que alliberi Tanatos, i Tanatos el primer que fa és endur-se a Sísif, el qual, però, en previsió, ha manat a la seva muller, Mérop, que no l'incineri ni li faci cap funeral; en conseqüència Hades no el pot admetre i ha de tornar a Corint –suposadament per castigar a la seva muller i imposar el ritual funerari-; Sísif torna ...i es queda. Vell, Sísif mor; Zeus li aplica el càstig: és obligat, en el Tartar, a carretejar una roca enorme fins d'alt d'una muntanya que torna a caure en arribar al cim; amunt i avall, sempre, amb una roca, ... (Odissea, XI, 593-600; Ilíada, VI, 151; ...).

44. V. O. Tood, p. 438.

45. Jules Lequier (1814-1862), el mestre-condeixeble de Charles Renouvier, a qui Camus ha hagut de llegir en l'edició pòstuma d'escrits recollits i editats per Renouvier (v. Apunt sessió 20,XI,08 , Part Segona). Lequier es suïcida, entrant dins l'oceà.....

46. Cfr. amb Sartre. Apunt sessió 19-III.09. Cfr. amb Rilke (El quadern de ....); aquí la vida és posada a l'inici.

47. Joan Fuster, a la nota introductòria de L'estranger, Ed. Proa, Barna., 1967, p. 9.

48. "Schopenhauer, que elogiava el suïcidi davant d'una taula ben proveïda" (p.17)

49. Passa que ara l'han perdut o els hi ha estat arravatat.

50. Aquell que no sap (el que creu, l'humà de fe) i que espera (l'esperança de la salvació), aquest és l'humà de sentit (és adir, l'imbècil, el creient, el fidel, el militant,...).

51. No sabem on, en el manuscrit original, s'inseria aquest apartat sobre Kafka, suprimit en la primera edició per la censura nazi (suprimit no pel seu contingut, sinó pel fet que Kafka fos jueu).

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010