cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Camus  |  Apunts  |  1953-1960

Inici  >  Flâneur assegut

BIO-BIBLIOGRAFIA  ALBERT CAMUS (1913-1960). VIII.

J. JUBERT GRUART


(... Continuació)


1953:

Primera adaptació pel teatre de Els posseïts, de Dostoievski (75 escenes, 5 hores de duració). (Estrenada el 1958).



1954:

L'Éte.

Novembre-desembre: viatge per Itàlia.


 

1956:

"Appel pour la trêve civile", a Alger (22 gener).

L'exili i el regne.
Dedicat "A Francine".
Recull de 6 novel·les curtes.
A destacar "La dona adúltera" (i l'enigma que planteja: "-No és res, estimat –deia-, no és res.").
"Jonas" (la demanda de perdó a Francine).
"La Chute" (La caiguda) (maig)

Seguir a Camus per Paris (pels carrers i les cases) és fàcil, si es va ben documentat, i inútil, llevat de situar-nos en el Pont des Arts, on Jean Baptiste Clamence, el jutge penitent, el protagonista monologador de La Caiguda, viu la seva experiència més decisiva... Vostè pot no estimar, especialment, les obres de Camus, però no pot anar-se'n, acabades les vacances, sense haver-se llegit, subratllat i rellegit La Caiguda. I, molt menys, no pot pretendre viatjar a París –o, almenys, creuar el Pont des Arts- sense haver fet aquesta tasca. Però, si ho ha fet (de llegir La caiguda) i si per fi és a París, dirigeixis al Pont des Arts. I ho faci just en el moment de "la nit recent arribada", com en el seu moment ho feu Jean Baptiste Clamence: "Vaig entrar en el Pont des Arts, desert a aquella hora, per contemplar el riu que tot just s'endevinava en la nit recent arribada." (p. 37-38). És segur que, igual que J.B. Clamence, es sentirà "recorregut per un ample sentiment de poder i... de plenitud". Si no ha llegit, atentament, La caiguda, ja pot continuar el seu camí. Si l'ha llegit , sabrà què és el que fa dir a J.B.C. "de nit mai passo per un pont" (p.18). I, si aquell moment privilegiat ho permet, tal volta al seu darrera esclati una sonora riallada i en girar-se, "bruscament, sorprès", descobreixi que "no hi havia ningú".

"Vaig acostar-me a la barana: ni gavarres i barcasses. Vaig girar-me vers l'illa i de nou escolto la rialla a les meves espatlles, una mica més lluny, com si baixes del riu. Vaig romandre immòbil. El riure havia afluixat, però encara podia escoltar-se darrera meu, procedent de cap lloc, altre que de les aigües. I alhora podia escoltar el bategar precitat del meu cor. Vull que em comprengui vostè bé, aquella rialla no tenia res de misteriós; era una rialla sana, natural, quasi amistosa, les coses en el seu lloc. A més a més, al cap de poca estona ja no vaig poder sentir res més" (p. 38).

En tot cas, amb rialla o sense, segueixi endavant, travessi el pont, trenqui a mà esquerra (venint del Louvre i de cares a l'Institut de France), pel molls (Quai des Agustins), fins a l'alçada del Pont Neuf, i enfili la rue Dauphine, mentre l'imaginari que l'acompanya li anirà explicant que això és "el que li va succeir una nit en els molls de Sena i com va aconseguir no arriscar mai la seva vida" (p.132).

Mentre i tant, "suposi, en qualsevol cas, que algú es tira a l'aigua. Una de dos, o vostè hi va al seu darrera per intentar pescar-lo, i en l'estació freda s'arrisca vostè al pitjor, o bé l'abandona a la seva sort, i les capbussades reprimides li deixen estranyes crispacions" (p.18).

Aleshores potser entendrà perquè Jean Baptiste Clamence, el jutge penitent, no travessa mai un pont de nit (i molt menys el Pont des Arts). I, tal volta, també escoltarà, potser, confosament, "les paraules que des de fa anys no han deixat de percudir en les (seves) nits: «¡Oh noia! ¡Tira't una altra vegada a l'aigua per tal que jo disposi d'una segona oportunitat de salvar-nos tots dos!»" (p. 132).

Mentre, absort en aquestes cavil·lacions, vostè ja ha arribat al bullici del Boulevard Saint Germain. Ara l'hi recomano que giri sobre seu i torni les seves passes vers el Quai des Agustins; enfili de nou el Pont des Arts i es recolzi sobre una de les baranes. Abandoni tota benintencionada sospita de penediment. Ni J.B. Clamence ni Albert Camus han acabat la seva confessió:

"Una segona oportunitat, ¿eh? ¡Quina imprudència! Suposi, estimat col·lega, que li prenc la paraula. Hauria de passar al fets. ¡Brrr...! ¡Que freda ha d'estar l'aigua! Però tranquil·litzem-nos. És massa tard, sempre és massa tard. ¡Afortunadament!" (p. 132).

És tard, massa tard, i suposo (i espero) que ja no li restin desitjos d'anar enlloc més. Retiris a la cambra d'hotel que tingui reservada i procuri dormir. Si no pot agafar el son, o sent rialles sota la finestra, no escatimi prendre's un somnífer.

L'endemà, el matí, tal volta li plagui al "flaneur" preocupat, arribar-se fins la propera rue Madame (VIe arrondissement); situïs, exactament, davant el portal del nº 29, on hi ha el pis que els Camus (ell, Francine, els bessons i les dones Faure) ocupen des de l'any 1950. Torni a fer, en sentit contrari, si li plau, el camí que va fer la nit anterior. Assagi d'apropar-se a les raons ocultes i evidents que poblaven la ment de Camus, l'any 1956 (i anys abans), quan de matinada, no necessaàriament cada dia, feia a peu aquest recorregut, fumant i embolicat dins la gavardina.

Mai, evidentment, podrem saber-ne massa res de l'entrellat de pensaments i de sentiments que sedimentaren en la forma i l'enigmàtic contingut de La caiguda, i que alleugeriren Camus d'un treball persistent i corcador, d'un corc consciencial, segons algunes, filtrades, confidències fetes a Maria Casares i a d'altres discrets receptors.

Marcel Proust, mestre acreditat en la pràctica d'aquestes exèquies, escriu en el prefaci del seu Contra Saint-Beuve:

"En realitat, com passa amb les ànimes dels nostres difunts en certes llegendes populars, cada hora de la nostra vida, morta i tot, s'encarna en algun objecte material. S'hi queda presonera, presonera per sempre, si no és que en retrobem l'objecte. A través seu la reconeixem, la cridem, i ella s'allibera" .

Les restes d'alguns objectes urbans, que persisteixen en el seu lloc, materialitzant la continuïtat del la rue Madame, són absolutament (in)identificables ja per una mirada que no sigui l'original, definitivament desapareguda. L'"aura" d'alguns esdeveniments, però, la podem rastrejar en textos esparsos i refent fragments cronològics que juguen el paper d'objecte material proustnià.
                                                                                               *

El març de 1956, Camus té 43 anys d'edat. Ha just acabat el redactat del relat que s'edita el 16 de maig amb el títol de La Chute (La Caiguda). L'esforç ha estat considerable: "...durant un any he cregut que ja no seria capaç de res"..."...estic buit". "La crisi s'ha acabat –escriu, en acabar La caiguda-. Ara només es tracta d'envellir" (p.98).

¿Quina crisi? ¿Què és el que ha alleugerit "La caiguda"?.

Repassem breument, alguns antecedents immediats:

1951: publicació de L'Homme Revolté.

Agost 1952: Sartre: "Resposte a Albert Camus" (Les Temps Modernes, nº 82).

1953: Intent de suïcidi de Francine (el segon, probablement).

1954: Camus passa 2 dies a Amsterdam: "Una ciutat horrible". Comença la redacció del que acabarà essent La Caiguda.

1 novembre: inici de la guerra d'Algèria.

1955: "...durant un any he cregut que ja no seria capaç de res...", "...estic buit".

1956: Retorn a Alger, on Camus emet una crida a la treva (rebuda amb hostilitat). El manuscrit, acabada la seva redacció a mitjans de març, no porta un títol definitiu: Un purità del nostre temps, apareix en els apunts del 1954. Al llarg del primer trimestre de 1956 proposa títols de significat tant ambivalent, contraposats, paradoxals com: Novel·les de la bogeria, L'intel·lectual i el seu carceller, El Judici Final, L'últim judici, El bon apòstol, El crit, La picota, Un purità del nostre temps, El mirall,... Camus envia el manuscrit a Vivette Perret (muller de Jean Bloch-Michel, cap adjunt de redacció de política estrangera de L'Expres). Reconeixent el caràcter autobiogràfic o de confessió més o menys eficaçment emmascarada, en carta adjunta al manuscrit, Camus anota: "El llibre pot ferir a Francine". És, per últim, Roger Martin du Gard qui proposa el títol definitiu de La Caiguda. " Es dirà, la caiguda de Camus", comenta Belamich; "caiguda del costat de la reacció", opinen "chez" Gallimard; sols els molts propers tenen clar el contingut i la funció expiatòria d'aquest text, el drama personal que s'oculta sota el personatge J.B. Clamence, el jutge penitent.

Amb independència i impossibilitat d'estar al corrent de les motivacions personals de Camus, l'èxit de vendes és notable (els 16.500 exemplar de la primera edició s'esgoten en menys de 15 dies; i en una setmana els 11.000 de la segona , a la qual segueix, el 8 de juny, una altra tirada d'onze mil mes; i els 120.000 del novembre; ...).

¿Quines paraules, quins esdeveniments (metafòrics), impacten, inquieten les consciències o desemmascaren la "mala fe" d'un nombre significatiu de lectors contemporanis o sobrevivents, més enllà del llançament comercial i de la moda Camus (atiada per l'affaire amb Sartre)? És un text fàcil (de lectura fàcil, no pas de redacció), però no pas apte per ser escrit o llegit abans dels quaranta anys d'existència. ¿Què pot extreure'n el lector-autor, doblat a flaneur, durant el trajecte entre el Pont des Arts i el pis dels Camus a la rue Madame? (tot contemplant el balcó on Francine i Albert s'hi han fotografiat).

En la contraportada del llibre hi figura un text signat amb les ininials A.C. :

"L'home que parla en La caiguda s'abandona a una confessió calculada... Té un cor modern, o sigui, no pot suportar que el jutgin. S'afanya doncs a processar-se a sí mateix, però és per poder jutjar millor als altres. El mirall en el que es contempla acaba per presentar-lo als altres. ¿On comença la confessió i on l'acusació? ¿El que parla en el llibre, fa el seu procés o el de la seva època? ¿Es tracta d'un cas particular o de l'humà del present? En tot cas, hi ha una sola veritat en aquest joc calculat de miralls: el dolor i el que promet" .

Aquest escrit, alhora que ens subministra una pista exacte, punyent, també la dilueix, encertadament. Es tracta, en definitiva, de la culpa, de la culpa persecutòria, d'un corc consciencial d'emergència tardana; tracta del sofriment garantit. Però d'una modalitat de culpa, sense penediment vertader, que, tot i ser típicament cristiana, és, també, típicament postmoderna. És tracta, plantegem-ho amb claredat, d'una qüestió inequívocament i devaluadament –en la pràctica i en el concepte- ética, de la posició adoptada desprès de la destravada, de l'actitud i la consciència ètiques.

Deixem, per uns moments, l'anàlisi de l'autoconfessió camusiana. Centrem-nos –doncs ens afecta directament- en el cas de l"humà present", encara present, l'huma post-modern, nosaltres (encara més agudament, més despulladament que durant els anys cinquanta del segle XX, uns anys, però, que força sobrevivents ja habitàvem). Prenent distàncies suficients, que ens permetin descriure'ns, reconèixer-nos, identificar-nos.

L'humà premodern (de fet medieval) disposa, doncs se l'hi ha imposat, d'una forta, sòlida i turmentadora consciència moral. Els qui hem poblat, residint en el destí assignat durant la nostra infància, les darreres restes d'aquest univers medieval, en el que es produïa una síntesi i un registre simultani entre el natural i el sobrenatural, sabem de l'experiència de culpa que es deriva, automàticament (condicionadament) quan es transgredeix la norma. Però sap (sabíem), l'humà pre-modern, que pot aconseguir el perdó per mitjà d'una penitència (un càstig, simbòlic o real, desproporcionat, un preu) o per mediació de la reparació/restitució (molt més rarament), doncs viu davant d'un Déu viu o, indirectament i molt més formalment, es descobert/denunciat en falta per la presència d'un representant, poderós, d'aquest Déu.

Per l'humà modern, en canvi, "Déu ha mort". El boig de Zaratrustra/ Nietzsche ha cridat, en el mercat. Tot està permès, afirma, insegur encara, Ivan Karamazov.
......

22 setembre: primera representació de Rèquiem per una monja, adaptació d'obra de Faulkner.


 

1957:

L'Exili i el Regne (La dona adultera,...), surt publicat a Gallimard.

Reflexions sobre la pena capital (amb Arthur Koestler).

Octubre: Premi Noble de Literatura
19 novembre: Carta a Monsieur Germain.

Desembre: Estocolm.



1958:

Reunió amb De Gaulle (campanya en defensa de nacionalistes algerins).

Actual III, Chroniques algériennes, 1939-1958

Període de silenci públic i d'activitat privada. Fase "depressiva" (malaltia de la seva filla Catherine, "cansat", mare (77 a.) operada d'urgència per hernia estrangulada, viatge a Argel,...).

Gravació per T.V. (programa "Gros plan"), "¿Per què el teatre?".

18 octubre: Compra d'una casa a Lourmarin (600 habitants).


 

1959:

Campanya en favor de l'objecció de consciència i l'establiment d'un servei civil. Acostament als militants de l'esquerra revolucionària (revista Liberté, de Louis Lecoin.
Cartes al general De Gaulle, en nom del Comitè d'ajut als objectors de consciència.
12 novembre: per una Algèria francesa. "El que masses àrabs no comprenen és que estimo Algèria". Defensa dels algerians acusats o condemnats pel govern francès a Algèria. Més cartes al general De Gaulle.

"No puc escriure".

"Soc un pied-noir"

Estrena (en el teatre Antonie) de:
Les Possédés (adaptació teatral de la novel·la de Fedor Dostoïevski).
Denúncia del nihilisme, contra l'esquerra lliberal.

Projecte d'una companyia estable de teatre (finançada per l'estat, aprofitant el ministeri Malraux).

Maig: Lourmarin. Vida de poble.

Juny: París.

El 15 de novembre, Camus es tanca a Lourmarin, sol, per escriure "la primera versió de la meva enorme història":

El primer home
"...en la història més vella del món nosaltres som els primers homes"



1960:

3 de gener, matí, diumenge. Michel Gallimard, Janine i la filla d'aquesta, Anne (18 a.), així com un Skye terrier, surten, amb cotxe de Lourmarin (755 quilometres fins a París). Dormen en el poblet de Thissey (han fet 300 quilòmetres).

4 gener: Le Petit Villeblevin , prop de Sens (lloc Le gran Frossard, Montereau) França, mort de Camus, en accident de cotxe ((Facel Vega FV3, a 130 km/h., xocant contra un plàtan).

Enterrat a Lourmarin, Vaucluse.

7 gener: J.P. Sartre: Albert Camus, France-Observateur, nº 506.

"Fa sis mesos, ahir tot just, ens preguntàvem encara: '¿Què farà Camus?' Circumstancialment estripat per contradiccions que és necessari respectar, havia escollit el silenci. Però era una d'aquestes rares persones a les que es pot esperar, doncs elegeixen a poc a poc i es mantenen fidels a la seva elecció. (...); ... n'hi havia prou que la seva presència seguís viva.

Ens havien distanciat, ell i jo. Un distanciament no significa gran cosa, encara que hagi de ser definitiu; tot el més és una manera diferent de conviure, sense perdre's de vista... Això no m'impedia pensar en ell, sentir la seva mirada fixa sobre la pàgina del llibre o del diari que ell llegia, i preguntar-me: ¿Què dirà d'això? ¿Què dirà d'això, ara? El seu silenci que ... jutjava jo unes vegades massa prudent i altres dolorós, era una característica de cada dia, com el calor o la llum, encara que humana. Es vivia d'acord o en contra del seu pensament, tal com ens ho revelen els seus llibres –sobretot La caiguda, tal volta el més bell i el menys comprés dels seus llibres - , però sempre a través del seu pensament... Camus encarnava en aquest segle, i contra la història, l'hereu actual de l'antic llinatge de moralistes... El seu humanisme obstinat, estret i pur, auster i sensual, mantenia una lluita incerta contra els esdeveniments densos i deformes de l'època. (...) ...reafirmava, en el cor del nostre temps, l'existència del fet moral, contra els maquiavèl·lics, contra el vedell d'or del realisme. Camus era... afirmació irrompible.
(...) ...endevinàvem els conflictes íntims que callava...
(...) Ho havia fet tot –una obra cabdal- i, com sempre, tot quedava per fer. ... Ara, s'ha acabat. L'escàndol singular d'aquesta mort és l'abolició del l'ordre humà, per irrupció del l'inhumà.

(...) Camus tenia de viure: aquest home en marxa ens obligava a interrogar-nos; ell mateix era un interrogant a la cerca de resposta... Altres moren vells; altres retraçat sempre, poden morir en qualsevol moment sense que el sentit de la seva vida –de la vida- resulti canviat. Però nosaltres, desorientats i vacil·lants, necessitem que els nostres millors homes arribin fins a la sortida del túnel...

(Camus és) ... intent pur i victoriós d'un home que ha lluitat per rescatar cada instant de la seva existència al domini de la seva mort futura".


 

1962:

Carnets I (mai 1935-février 1942).



1964:

Carnets II (janvier 1942-mars 1951).

Carnets III (mars 1951-decembre 1959).


 

1971:

La mort heureuse (escrita l'any 1937).



1979:

24 desembre: mort de Francine Camus. Enterrada a Lourmarin, junt a les restes de Camus.



1994:

Publicació de:
Le Premier Homme (escrit els anys 1959-60, inacabat).

 

(Sessió 30 d'Abril 2009)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010