cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Camus  |  Apunts  |  1952

Inici  >  Flâneur assegut

BIO-BIBLIOGRAFIA  ALBERT CAMUS (1913-1960). VII

J. JUBERT GRUART


(... Continuació)


1952: Ruptura Sartre-Camus.

Per Sartre, Camus fou "probablement el darrer bon amic". També, per Sartre, Camus era algú a qui respectava i a qui valorava com escriptor: "En l'obra sòbria i pura de Camus hi veig els trets distintius de les lletres franceses del futur. Ens ofereix la promesa d'una literatura clàssica, sense il·lusions, però plena de confiança en la grandesa de la humanitat". L'afecte de Camus per Sartre, personal, literari i filosòfic, està al mateix nivell. ¿Com és, doncs, que "la polèmica personalitzada més famosa de tota la postguerra" -segons Jeanson (v. infra)-, l'enemistat definitiva entre Sartre i Camus, va esclatar a partir de l'aparició de L'home revoltat? ¿Era sols a causa del contingut d'aquest llibre?

Anem als fets.

Tardor de l'any 1951: apareix publicat a Gallimard, L'homme revolté. Èxit de critica i de vendes.

Novembre 1951: els membres del comitè de redacció de Les Temps modernes, la revista de Sartre, han llegit el llibre. "Un bon llibre. Molt ben escrit. Però...¡quin galimaties, pseudofilosòfic! ¿Per què Camus no es dedica a fer això que li surt tan bé: bones novel·les absurdes?". "Sartre va demanar un voluntari per donar compte de L'homme revolté (...). Per amistat, es negava a que es parlés malament d'ell; però ningú del altres en tenia una bona opinió" . Això explica que la crítica de Les Temps modernes tardés 6 mesos en aparèixer.

Maig de 1952: Francis Jeanson , membre del comitè de redacció de Les Temps modernes i addicte a Sartre, signa l'article "Albert Camus ou l'âme révoltée". Ataca a Camus, sense escrúpols ni vacil·lacions: "¿Tal volta proposa Camus suprimir el curs del món amb el rebuig de qualsevol empresa en el món". "Vostè, Camus, no està a la dreta, està en els núvols". "Vostè, Camus, és un moralitzador inefectiu, tot i que té l'ànima bonica". I un llarg etcètera... També generalitzacions, més atac personal que sobre el contingut.

30 d'agost de 1952: rèplica de Camus, "Lettre au directeur de Temps modernes", en la que en comptes d'adreçar-se a Jeanson, l'ignora. S'adreça directament a Sartre, a qui, però, anomena sols Monsieur le Director. "Començo a estar cansat de que a mi, i sobretot als vells militants que no es varen estalviar cap de les batusses del seu temps, els hi donin continuades lliçons uns censors que l'únic que han col·locat en el sentit de la història és la seva butaca...".

Agost de 1952: Sartre es sent obligat a contestar personalment, "Réponse à Albert Camus", en el mateix número de Temps modernes (nº 82), al llarg de 27 atapeïdes i brillantment redactades pàgines, en les que hi alternen tant una crítica ferotge com una valoració elogiosa.

Crítiques punyents:
Referents a la persona: "Digui'm una cosa, Camus: ¿per quin misteri no es pot discutir les seves obres sense privar a la humanitat de raons per viure? ¿per quin miracle les objeccions que se li fan es converteixen d'immediat en sacrilegis?" . Anàlisi despietat de la "suficiència fosca i de vulnerabilitat que hi ha en vostè", de "la malcarada desmesura amb la que amaga les seves dificultats interiors",... els seus aires de moralitzadors, d'anar pels llocs amb un pedestal portàtil, de mala fe,...amb aquests aires de "germaneta dels pobres" mal camuflada, ... advocat paternalista dels miserables,..... "Camus, ¿qui és vostè, per imposar semblants distàncies?, ¿i amb quin fonament s'atribueix una superioritat sobre Jeanson que ningú li reconeix? ".

Referents a l'obra: "¡Ah, caram, Camus, que seriós és vostè i, per dir-ho amb les seves pròpies paraules, que frívol! ¿I si estigués equivocat? ¿I si el seu llibre tant sols reflectís la seva incompetència filosòfica? ¿I si estigués fet amb coneixements ajuntats ben despresa i de segona mà? (...) ¿I si no raonés vostè amb molt de vigor? ¿Si els seus pensaments fossin imprecisos i trivials? (...),... idees fluixes, fosques i enrevessades". I "...la seva mania de no acudir a les fonts".

Sartre, pel seu torn, també prepotent (sabent-se en el terreny filosòfic molt superior a Camus): "No m'atreveixo a aconsellar-li la lectura d'El ser i no-res, suposo que li resultaria inútilment fatigosa; com que abomina vostè les dificultats del pensament, prefereix decretar a la lleugera que no hi ha res per comprendre, per tal d'evitar el retret de no haver comprès res. (...) I si vostè hagués dedicat alguns minuts a reflexionar...". "En tal conjuntura, sols veig per vostè una solució: les illes Galàpagos". "No sap distingir entre allò polític i allò filosòfic".

I un llarg etcètera, resumit en aquesta també punyent frase: "Si vostè s'aturés un instant, podria veure's a si mateix com un Sísif que s'ha condemnat a condemnar".

També li retreu ("m'avergonyeixo per compte de vostè, Camus") que faci gala del seu paper en la Resistència (intel·lectual), admetent, això si ben explícitament, que fou molt més intens i brillant que no pas el seu (de Sartre), certament mediocre; però en absolut de Jeanson (camp de concentració espanyol, exercit d'Àfrica,...): "L'home revoltat no seria millor ni pitjor si vostè no hagués participat en la Resistència, o si l'haguessin deportat".

Sobre l'"estar cansat" de Camus: "Quan estiguem cansats, Camus, prenguem un descans, ja que tenim els medis per fer-ho, però no esperem que el món es commogui davant l'espectacle de la nostra lassitud".

Al costat d'això, junt a aquesta crítica despietada, en aquesta mateixa resposta-defensa de Jeanson, Sartre fa l'elogi, brillant, nostàlgic pel Camus que ha perdut, per la persona i l'autor-literat. Després d'aquest Camus que Sartre diu haver estimat, després d'haver perdut Camus, segons Sartre, l'objectiu dels seus atacs durant la guerra i la immeditada post-guerra, Sartre recrimina a Camus que "sols li queden records i un llenguatge cada vegada més abstracte; ja no viu sinó a mitges entre nosaltres, i inclús sent la temptació d'abandonar-nos del tot, per retirar-se a alguna solitud on tal volta hi pugui trobar de nou aquest drama que hauria de ser el de l'humà i que ni tant sols segueix essent el seu".

Injust, certament, com el mateix Sartre reconeix. I despietat, però brillant. "Vostè hauria d'haver canviat si volia seguir essent el mateix, i li va fer por canviar. Si li semblo cruel, no es preocupi: aviat parlaré de mi en el mateix to. Seria inútil que intentés tornar-me el cop, però no hi perdi el temps: em proposo pagar per tot això. Encara que vostè és absolutament insuportable, també és el meu 'proïsme' per la força de les coses".

I més, i més, i més .. Llegir-la completa, aquesta crítica (i l'elogi que conté) és imprescindible (si del que es tracta és comprendre a Camus i a Sartre). Llegida completa i llegit L'home revoltat, rellegits l'un i l'altre, podem formular-nos ¿fou justa la crítica de Sartre a L'home revoltat? No, probablement (potser si, filosòficament). Si he de prendre partit ¿quin prendré? Vaig i vinc, em decanto i em desplaço de Camus a Sartre, de Sartre a Camus (tot i que em sé del costat de Camus).

Mateixa data, mateix número: Jeanson, l'ignorat, també replica a Camus ("Pour tout vos dire...").

El pastís està servit. Tant la premsa seriosa com la sensacionalista tenen tema i sembren zitzània.

Mai més Sartre i Camus es van tornar a veure.

1953:
Primera adaptació pel teatre de Els posseïts, de Dostoievski (75 escenes, 5 hores de duració). (Estrenada el 1958).

(Sessió 30 d'Abril 2009)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010