cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Camus  |  Apunts  |  1951

Inici  >  Flâneur assegut

BIO-BIBLIOGRAFIA  ALBERT CAMUS (1913-1960). VI

J. JUBERT GRUART


(... Continuació)


1951:

Apareix, per fi, l'assaig sobre la revolta (18 octubre), Gallimard, París. Durant 8 llargs anys (1943-1951), Camus ha anant, partint d'un pla ben dissenyat, recollint notes, llegint sistemàticament , escrivint i reescrivint L'home revoltat, dedicat a Jean Grenier, a qui, en una conversa, li anuncia que en aquest llibre "vol parlar d'allò humà, sobretot de la mesura en tant que escala d'allò humà. Del negatiu i del positiu. S'ha de dir el que un vol dir...". En absolut vol manifestar-se amb una retòrica de complaença política. Ningú li farà dir que és de nit en ple dia. Grenier l'adverteix: "Es guanyarà molt enemics". Al que Camus li respon: "Si, sense cap dubte, els meus amics no seran molt sòlids". No s'equivocava. Els progressistes, la intelligentsia, sobretot concentrada entorn de Les Temps modernes, de Sartre, se li tiraran directes a la jugular. Doncs "es maquillen les realitats revolucionàries. Menteixen i es menteixen". Camus: "A voltes odio la meva època. No soc un idealista. I no són tant aquestes realitats, per abominables i cruels que siguin, les que odio, com les mentides són les que regiren. (Rússia és) avui una terra d'esclaus voltada de torres de vigilància (...). Que aquest règim concentracionari sigui adorat com el instrument de la alliberació i com una escola de felicitat futura..., això és el que vull combatré fins a la fi... Sols hi ha una cosa en el món que em sembli més important que la justícia: si no la veritat en sí mateixa, almenys l'esforç per dir la veritat. No tenim necessitat d'esperança, sols tenim necessitat de veritat".


L'home revoltat

El tema d' El mite de Sísif era l'absurd: ¿què haig de fer?, ¿em suïcido o elegeixo (un terme ben sartrià) viure (gaudir del viure sobre aquesta Terra)? Resposta: Hem elegit viure, encara que això comporti carretejar, a munt i avall, absurdament, una pesada pedra, i, almenys durant el descens, "hem d'imaginar-nos a Sísif feliç".

Era evident que si Camus pretenia fer, amb el seu Sísif feliç –malgrat el seu absurd tràfec- un mite que il·lustres aquella època de postguerra, la realitat no s'hi corresponia. Si l'alternativa al suïcidi (al no suïcidar-se) era la coratjosa acceptació de l'absurd (reconstruint una societat i uns individus, costa amunt, per tornar a precipitar-se en la destrucció i la desesperança, fent com que "aquí no passa res", com fan els porcs o indecents adaptats), no calia esperar que el descens fos feliç. De Sísifs infeliços, tant en l'ascens com en el descens, n'existien en gran nombre.

L'únic valor que li resta a aquest esforçat-condemnat Sísif és, per Sartre, la llibertat, la llibertat d'escollir, de fer-se responsable de la seva situació.

Per Camus, el valor, és la vida, la vida sobre la terra, aquesta vida-en-aquesta-situació, posseint un cos, viscuda, la vida, amb la porta oberta de tots els sentits. I com que "aquesta vida humana ha esdevingut l'únic valor, ferm, indiscutit, per a l'home absurd", i , com que soc lliure, em revolto.

Sísif no sols no és feliç; tampoc accepta la situació: es revolta. Ni es suïcida ni s'adapta ("coratjosa acceptació de l'absurd"). Es revolta. I amb ell, altres. Es revolten: els humans revoltats.

Però la revolta comporta violència (com el suïcidi), assassinats, crims (tant per esclatar la revolta, com per reprimir la revolta i per mantenir la revolta si triomfa).

En el pas d'"aquesta no és la meva guerra" a la Resistència enfront la invasió, a l'ocupació i als crims, hi ha una elecció, un pas vers la revolta i la violència. A París sols, 75.000 executats. Desenes de milions en el decurs de la guerra. I milions en la postguerra. "Era l'endemà de la Resistència i la relativa victòria sobre el feixisme internacional, i per tot arreu d'Europa on la guerra podia cicatritzar-se reprenien les 'altres' grans lluites pendents. Les masses encara no havien perdut l'esperança revolucionària, ni els intel·lectuals se'n desentenien" .

Camus, tot just retornat a França l'any 1946, comença a prendre notes, en el seu diari, per aquest assaig. Parodiant-se a si mateix, escriu: "L'únic problema moral vertaderament seriós és l'assassinat" (descartat el suïcidi). Ha passat de plantejar-se la relació personal amb l'existir (el sentit de viure) a ocupar-se metòdicament de la relació de les institucions amb la persona (l'assassinat institucional).

"¿Què és un home revoltat?"
Havent deixat de mirar enlaire, havent deixat d'escoltar la xerrameca, per tal d'enterar-se (creure) de quina és l'essència primària (adoptant la desolació de "l'existència precedeix a l'essència"); havent matat a Déu i silenciat als seus portantveus; havent deixat de donar-nos cops de cap contra el mur-límit infranquejable (impossibilitat de metafísica); havent constatat la manca de sentit de l'existir; convençuts de l'absurd de tot plegat; havent descartat el suïcidi (havent elegit no suïcidar-se); à l'humà sols li resta plantar-se davant d'un mirall i preguntar-se "¿i ara que faig?".

"...l'absurd ... fa viure davant d'un mirall" (p.27).
Si no puc preguntar a ningú (si no hi ha ningú), ¿què pretens que et digui un mirall?, llevat de tornar-te la pregunta.

Desesperat, empipat, em revolto. En primer lloc trenco el mirall (tampoc em serveix de res, llevat de tornar-me la pregunta). Però, "Romput el mirall, no resta res que pugui servir-nos per a respondre a la pregunta del segle" (p.29): ¿I ara que fem? ¿Com hem de comportar-nos?.
 

La revolta

Per tal de trencar el silenci (l'absència de resposta), ja sols em queda el crit, el meu crit. Això és el inici de la revolta, la meva protesta.

"Jo crido que no crec en res i que tot és absurd, però no puc dubtar del meu crit i cal, si més no, que cregui en la meva protesta" (p.29).

Em nego a ser allò que soc! Em nego a ser absurd! (I em nego a suïcidar-me, elegeixo no suïcidar-me)..En conseqüència, em revolto.

L'humà revoltat.
"¿Què és un home revoltat? Un home que diu no. Però qui nega, no renúncia: és també un home que diu sí des del seu primer moviment" (p.31).

Però...¿a on mena, la revolta?
A la violència.

Vet aquí, doncs, que tenim –de nou- un problema, un problema ètic: revolta (per exorcitzar l'absurd) significa –com suïcidi- violència. Revolta és, necessàriament, assassinat, crim.

L'assassí, el revoltat, és un jutge que té la consciència tranquil·la (al inici); però no és innocent (és un jutge amb una culpabilitat raonable, raonada). No sols les víctimes no són innocents (Sartre); els revoltats (que no accepten l'absurd) acabaran essent culpables i penitents.

Culpables de ser lliures.
Camus, en L'home revoltat, no predica la renúncia a la revolta; proclama l'acceptació de la culpabilitat que comporta, inherent als crims que produeix. Reclama un fre i un reconeixement (confessió), també una expiació (a més a més d'un remordiment). Doncs la revolta és, també, una injustícia. "Tota l'energia positiva de la revolta queda compromesa –i contradita- per la sang de les víctimes".

L'humà revoltat és, en Camus, un humà ambivalent, caracteritzat pel dubte, situat entre la necessitat de revoltar-se i la culpabilitat pels crims (l'assassinat i la violència) que la revolta comporta necessàriament. Continua essent un Sísif, però ja no un Sísif feliç (hereux, dotat de bonheur). És un nou Sísif amb antinòmies, contradiccions, amb conviccions (ideologies) i dubtes, amb penediments (culpa) i raons exculpatòries. El nou Sísif, igual que el primer Sísif, és un personatge obsessiu.

El tema de L'home revoltat.
El tema és l'anàlisi de les revolucions, bàsicament de les accions dels humans revoltats al llarg del segle XIX i de la primera meitat del XX; anàlisi de les ideologies, dels actes i de les conseqüències d'aquestes revolucions.


La revolta metafísica

En primer lloc – respectant l'ordre en que Camus les exposa- la "revolta metafísica", la revolta contra Déu. Doncs, escriu Camus, "l'home revoltat és l'home situat abans o després del sagrat, i dedicat a reivindicar un ordre humà en què totes les respostes siguin humanes" (p.40). "La revolta metafísica és el moviment pel qual un humà es dreça contra la seva condició i la creació entera. És metafísica perquè discuteix els fins de l'home i de la creació;...el revoltat metafísic protesta contra la condició que li és imposada en tant que humà; ...es declara frustrat" (p.42).

Començant per la revolta dels precursors, la revolta des deistes blasfems: de Prometeu lladre del foc privatiu dels déus, d'Aquil·lees després de la mort de Patrocle, d'Edip, d'Antígona, del Càl·licles de Plató, de l'univers dels grecs en general, en el que hi ha més culpes que crims; d'Epicur, de Lucreci,...; de Caín, el primer revoltat contra un Déu personal i que fa coincidir la revolta amb un crim, inaugurant les grans carnissades protagonitzades pels fills de Caín, els triomfadors; la revolta de Valentí i de Marció, del gnosticisme, síntesi greco-cristiana; dels blasfems de l'Antic Testament, revoltats contra un déu gelós i cruel, per implantar un Crist "en el cim de la creu i ... el crit amarg que precedí la seva agonia" (p. 54).

Tots ells, i d'altres, han "preparat el terreny per a la gran ofensiva", dins d'aquesta revolta metafísica: la revolta dels "ateus obsessos", els "crítics de la raó".

Sade (amb l'"enorme màquina de guerra" dels arguments del pensament llibertí) inaugura la primera ofensiva coherent.

"L'èxit de Sade en la nostra època s'explica –escriu Camus- per un somni que li és comú amb la sensibilitat contemporània: la reivindicació de la llibertat total i la deshumanització operada en fred per la intel·ligència. La reducció de l'humà a objecte d'experiència, el reglament que precisa les relacions de la voluntat de poder i de l'humà objecte, el camp clos d'aquesta monstruosa experiència, són lliçons que els teòrics del poder tornaran a trobar quan hauran d'organitzar el temps dels esclaus" (p.68).

Seguit per la revolta dels dandis, amb Baudelaire i les seves Flors del mal.

I la revolta dels romàntics, amb un Satan amable, exaltant l'individu i el mal. "Això defineix el nihilisme i autoritza l'assassinat" (p.70).

Arribant a la revolta decisiva d'Ivan Karamazov, de Dostoievski. "Amb Ivan...el to canvia. Déu és jutjat ... des de dalt. Si el mal és necessari per a creació divina, aleshores aquesta creació és inacceptable" (p.77). "Si no hi ha immortalitat, no hi ha recompensa ni càstig, ni bé ni mal". No hi ha llei. "Tot és permès". "Amb aquest 'tot és permès' comença la història del nihilisme contemporani" (p.79). I la profecia, intensa, de la "llegenda del Gran Inquisidor".

La revolta del precursor de Nietzsche, de Stirner (L'Únic i la seva propietat, 1844), revoltat contra el vell Déu i contra els seus substituts o nous ídols: l'Home de Feuerbach, l'Esperit de Hegel i la seva encarnació històrica: l'Estat. "El més enllà exterior és escombrat –declara Stirner- , però el més enllà interior s'ha convertit en un nou cel". "Esclavitzar-se a la humanitat –apunta Camus- no val més que servir a Déu. D'altra banda, la fraternitat no és sinó 'la manera de veure del diumenge dels comunistes'. Entre setmana, els germans esdevenen esclaus" (p.86). Déu, en Stirner, no era sinó "una de les alienacions del jo, o més exactament, d'allò que jo soc". Aquest allò que jo soc, reduït a allò que jo tinc de més particular i de mes fugitiu, és allò que 'els noms no l'anomenen', és l'Únic. Ens han volgut doblegar "sota el jou d'abstraccions successives: Déu, l'Estat, la societat, la humanitat. ... Les filosofies atees que culminen en el culte de l'Estat i de l'home no són tampoc sinó 'insurreccions teològiques'. 'Els nostres ateus –diu Stirner- són en realitat persones piadoses'. No hi ha hagut sinó un culte al llarg de la història, el de l'eternitat. Aquest culte és mentida. Només és vertader l'Únic, enemic de l'etern i de tot allò que, en veritat, no serveix al seu desig de dominació" (p. 85).

Nietzsche i el nihilisme, és clar. La negació metòdica i l'aterratge en el desert; en lloc del dubte metòdic, la destrucció metòdica: "Per aixecar una santuari nou, cal destruir un santuari; tal és la llei". "Aquell qui vol ser creador –més enllà dels bé i del mal- ha de ser primer un destructor i rompre els valors". "...la revolta parteix del 'Déu és mort' (...) Nietzsche no ha concebut el projecte de matar Déu. L'ha trobat mort en l'ànima del seu temps ". "Nietzsche no ha formular una filosofia de la revolta, sinó que ha edificat una filosofia sobre la revolta" (p.91). "No pas la fe, sinó les obres, tal és, segons Nietzsche –escriu Camus- el missatge de Crist. A partir d'això, la història del cristianisme no és sinó una llarga traïció a aquest missatge. El Nou Testament ja està corromput, i, des de Pau als Concilis, el servei de la fe fa oblidar les obres (...) ¿Què és el que Crist nega? Tot allò que a hores d'ara duu el nom de cristià (...) El mateix (el cristianisme és nihilista en la mesura que, imposant un sentit imaginari a la vida, impedeix de descobrir el seu sentit vertader (...) Déu ha mort a causa dels cristianisme, en la mesura que aquest ha secularitzat el sagrat". I, tot seguit, la sentència que preludia l'exasperació: "El socialisme no és sinó un cristianisme degenerat (...) Substitueix els fins reals per fins ideals... Els socialisme és nihilista..."(en el sentit de Nietzsche). Doncs "el nihilista no és aquell qui no creu en res, sinó aquell qui no creu en allò que és" (pp. 92-93). "En aquest món alliberat de Déu i dels ídols morals, l'humà es troba ara solitari i sense amo", és a dir: lliure. No hi ha res de prohibit, no hi ha res autoritzat. I apareix una nova angoixa i una nova felicitat: esdevé 'responsable' ('haurem de pagar cara aquesta pèrdua', si no en fem 'una perpètua victòria sobre nosaltres mateixos', creant els propis valors o córrer cap el suïcidi). Nietzsche crida que la terra és ara la nostra única veritat, que cal ser-li fidel, però que viure lliure i sense llei és impossible. Ser lliure és abolir els fins. Nietzsche no vol redempció. Apòstol màxim de l'ètica, proposa practicar la virtut sense preguntar-se per què (cal dubtar d'un home que tindria necessitat de raons per restar honest) (pp. 95-99). L'esperit de la revolta de Nietzsche consisteix "a fer-lo saltar de la negació de l'ideal a la secularització de l'ideal. Com que la salvació de l'home no està en Déu, ha d'estar en la terra. Com que el món no té direcció, l'humà –a partir del moment en que ho accepta- ha de donar-li'n una, que meni a una humanitat superior (...) Hi ha llibertat a migdia, quan la roda del món s'atura i l'home diu sí a allò que és. Però allò que és esdevé. Cal dir sí a l'esdevenir" (p 102). "Nietzsche...i Marx abans d'ell...reemplacen el més enllà pel més tard" (p.103). Els camins de la revolta, aquí, sobre la terra, estan llaurats.

I, encara, dins de la revolta metafísica, el poetes ("la poesia revoltada"), amb Melville al capdavant, ( amb les seves nostàlgies desesperades d'un ordre). I els surrealistes, que, després de Rimbaud, "han volgut trobar en la demència i la subversió una regla de destrucció" i de creació nova. Lautréamont i la banalitat.

Camus, revisant als revoltats metafísics, és torna a formular la pregunta d'Ivan Karamazov ("Si no hi ha Déu ¿tot està permès?"): "Lluny del sagrat i dels seus valors absoluts, ¿pot trobar-se la regla d'una conducta? Tal és el problema plantejat per la revolta" (p.40). Aquesta és la preocupació bàsica: trobar una moral laica, és a dir: una ètica.
 


La revolta històrica

La revolta d'Espartac (p. 135).

Els regicides ("La gent ha matat reis molt abans del 21 de gener de 1793", p. 138).

El nou Evangeli (el Contracte Social, de J.J. Rousseau): sobre la legitimitat del nou poder del poble, en el que déu és la raó i el dret la voluntat general.


La Revolució Francesa, és a dir la revolució burgesa.
Però la nova fe es torna dogmàtica; reapareixen els patíbuls; les misses es celebren amb sang. "En principi, el revoltat no volia sinó conquerir el seu ésser propi i mantenir-lo enfront de Déu. Però perd la memòria dels seus orígens i...el veiem marxar cap a l'imperi del món a través dels assassinats multiplicats fins a l'infinit. Ha expulsat Déu del seu cel: però com que l'esperit de revolta metafísica s'uneix aleshores francament al moviment revolucionari, la revindicació irracional de la llibertat prendrà paradoxalment com a arma la raó, únic poder de conquesta que li sembla purament humà. Mort Déu, resten els humans, és a dir: la història que cal comprendre i bastir...Als crims de l'irracional, l'home, en una terra que sap per sempre més solitària, unirà els crims de la raó en marxa cap a l'imperi dels humans" (p.p. 129-130).

"La llibertat és el principi de totes les revolucions. Sense ella, la justícia sembla inimaginable als rebels. Arriba un temps, tanmateix, en què la justícia exigeix la suspensió de la llibertat. El terror, petit o gran, ve aleshores a coronar la revolució" (p. 131).

"...executat el vell sobirà s'ha d'edificar el poder del nou; tanca l'església, ... construeix un nou temple (...) 1798 no afirma encara la divinitat de l'home, sinó la del poble (...). Vox populi...: la Veritat, la Justícia, la Raó en fi. El nou déu..."(pp.148-149).

Sufragi universal, una moral universal. Representants del poble concretat la voluntat general en una legislació nova. La República. Hem fet una Revolució per edificar la Història "sobre un principi de puresa absoluta", de raó absoluta i de moral formal. Els temps moderns es donen per inaugurats. La Virtut, que expressa la conformitat amb la natura, la conformitat amb la llei, la conformitat amb la voluntat general,... aquesta és la nova moral. Però "la moral –escriu Camus- quan és formal devora (...), ningú no és virtuós innocentment" (p. 151). I si aquesta Virtut no impera, no és unànime, si la unitat que ha de crear i mantenir els principis és contestada, s'han d'esclafar els dissidents, s'han d'eliminar les faccions. "O les Virtuts o el Terror" (Saint-Just). Les faccions són criminals perquè els principis són intangibles. Apareix la República de les guillotines. El Terror. La justificació del crim. Qui critica és un traïdor. Deliri lògic. El patíbul és llibertat, assegura la unitat racional,... depura. Tenim "necessitat de matar per a crear".

"El regne de la història comença, i identificant-se només amb la seva història, l'home, infidel a la seva vertadera revolta, es consagrarà d'aleshores endavant a les revolucions nihilistes del segle XX, les qual, com que neguen tota moral, busquen desesperadament la unitat del gènere humà a través d'una esgotadora acumulació de crims i de guerres (...), succeiran les revolucions cíniques, siguin de dreta o d'esquerra, que intentaran conquerir la unitat del món per fundar finalment la religió de l'home." (p.161).

"Darwin ha reemplaçat Linneu" (p.163). L'evolució ha reemplaçat a la creació fixa. L'humà no té una natura donada d'una vegada per totes (Jean Itard). L'esperit, materialitzant-se, també s'ha revoltat. La dialèctica ha reemplaçat la rigidesa de la raó (tal com la raó ha desplaçat la rigidesa de la dogmàtica). Ja que allò que és real és (ha de ser) racional, la dialèctica consagra l'especulació. Però es torna a donar peu a la dissidència, allà on es cercava la conciliació. "Res no és pur". Tot és criticable. "Fins a 1789, la transcendència divina servia per a justificar l'arbitrarietat reial. Després de la Revolució francesa, la transcendència dels principis formals, raó o justícia, serveix per a justificar una dominació que no és justa ni raonable. Aquesta transcendència és, per tant, una màscara que cal arrencar. Déu ha mort; però, com havia predit Stirner, cal matar la moral dels principis " (p.164).

Mentre i tant, "l'immoralisme, el materialisme científic i l'ateisme, en reemplaçar definitivament l'antiteisme dels antics revoltats, ha format cos, sota la influència paradoxal de Hegel, amb un (nou) moviment revolucionari" (p.172). La transcendència vertical dels principis ha estat desmantellada, substituïda per la immanència de l'esperit. "Però aquesta immanència no és fixa...L'esperit (de l'humà, els valors dels homes) és, i no és, en el món; en ell es fa i en ell serà. El valor és reportat, per tant, a la fi de la història...Cal obrar i viure en funció del futur. Tota moral esdevé provisoria" (p. 172-173). És a dir: el fi justificarà el mitjans. I tota injustícia, sobre els humans, serà de nou possible. "La supressió de tot valor moral i dels principis, el seu reemplaçament pels fets...(ha conduit) al cinisme polític, bé es tracti del fet de l'individu o, més greument, del fet de l'Estat" (p. 173). El resultat, actual, vigent, és, en els moviments polítics i en el els súbdits, "l'abandó ostensible de la virtut".


Les revolucions feixistes
"Totes les revolucions modernes han desembocat en un enfortiment de l'Estat" (p. 211). A l'Alemanya eixida de la primera Guerra Mundial ja no es mantenia cap valor. Camus recorda l'epidèmia de suïcidis que afectà al país sencer entre les dues grans guerres, com un clar indicador de la confusió dels esperits. La paradoxa insostenible de Hitler fou fundar un ordre estable sobre un moviment perpetu. "L'Alemanya de 1933 ha acceptat d'adoptar els valors degradats d'alguns homes solament i ha tractar d'imposar-los a tota una civilització" (p.213): derrota i ressentiment, triomf i venjança... "Hitler era la història en estat pur"; ha tingut la visió d'un Imperi mundial i tècnic. Les obligacions militars substitueixen els deures del ciutadà. La revolució feixista ja no té per fi o missió l'alliberació, la justícia i l'elevació de l'esperit, ni la llibertat, la igualtat o la fraternitat; és 'la mort de la llibertat, la dominació de la violència i l'esclavitud de l'esperit' (Rauschning). "Més val ser criminal que burgés" (Junger). El feixisme és el menyspreu. "El fet ho és tot" (Mussolini). "Quan la raça (germànica) es troba en perill de ser oprimida... la qüestió de la legalitat no representa sinó un paper secundari" (Hitler). Un sol cap, un sol amo i milions d'esclaus. S'han restaurat en el món del nihilisme (occident) una idolatria i una sacralitat degradades. L'honor (la virtut) consisteix en l'obediència. Els enemics són heretges. El terror irracional s'instaura i transforma els humans en coses.

"Els crims hitlerians, i entre ells la matança dels jueus, no tenen equivalent en la història ... Però, sobretot, per primera vegada en la història, uns homes de govern han aplicat les seves immenses forces a instaurar una mística al marge de tota moral" (p. 219). La revolució nihilista s'ha expressat històricament en la religió hitleriana.


La revolució proletària (marxisme, comunisme, el triomf de la revolució, stalinisme, la repressió des dissidents, els gulags,...)

Pas a pas s'està preparant l'ascensió d'uns nous amos, d'uns nous homes-reis-déus, provisionals, al servei d'un objectiu, d'un fi. "Quan la misèria s'haurà acabat, quan les contradiccions històriques seran resoltes, 'el vertader déu, el déu humà, serà l'Estat'... Aquest pensament és als orígens del món contemporani" (p.177). Contra el mateix Hegel –el pensador de l'esperit humà i de la història- Feuerbach afirmarà "l'home no és sinó allò que menja". "El cinisme –escriu Camus- , la divinització de la història i de la matèria, el terror individual el crim d'Estat, aquestes conseqüències desmesurades naixeran aleshores, completament armades" (p.177). No ja Déu (o els seus pretesos representants), evidentment, però tampoc l'esser humà (el seu esperit, raó,...), sinó "la Història" tindrà novament la missió, en exclusiva, de produir els valors i la veritat.

"Tant incansable com la mateixa història, la pretensió humana a la divinitat ressorgeix, amb més serietat i eficàcia, sota l'aspecte de l'Estat racional, tal com és edificat a Rússia" (p.222).

"L'originalitat de Marx consisteix a afirmar que la història, al mateix temps que és dialèctica, és econòmica. ... Marx nega l'esperit com a substància última, i afirma el materialisme històric....No nega el pensament, sinó que els suposa absolutament determinat per la realitat exterior" (p. 234). La fe és reemplaçada, el 1789, per la raó; Marx destrueix la transcendència de la raó. Determinista històric, per Marx l'esser humà no és sinó història, i, particularment, història dels mitjans de producció. No hi ha humà solitari. 'El proletariat no pot existir sinó sobre el pla de la història mundial... L'acció comunista no pot existir sinó en tant que realitat històrica planetària' (p.243). La consciència de si i la llibertat d'elegir (valors burgesos i hipòcrites en la realitat social vigent post-revolucionaria occidental, amarada de misèria extrema aportada per l'economia de la prosperitat industrial), són substituïts per l'adveniment del comunisme, la supressió de la propietat privada i la realització, a llarg termini, de la profecia del regne de l'home, de la dictadura del proletariat: no hi hauran més classes després de la revolució, el valor de tota mercaderia no serà altre que la quantitat de treball que l'ha produïda,... 'El jutge és la història, i l'executor de la sentència és el proletariat', sentència Marx. "Així –comenta Camus- , l'acompliment és inevitable. Les crisis succeiran a les crisis, la misèria del proletariat s'aprofundirà, el seu nombre s'estendrà fins a la crisi universal en que desapareixerà el món del canvi i en que la història, per mitjà d'una suprema violència, deixarà de ser violenta. El regne dels fins serà constituït" (p.243). "Però, tot socialisme és utòpic, i sobretot el científic" (p.246).

"D'ençà de la mort de Marx...només una minoria de deixebles han restat fidels als seus mètodes. Els marxistes que han fet la història s'han apoderat, per contra, de la profecia i dels aspectes apocalíptics de la doctrina per a realitzar una revolució marxista, en les circumstàncies exactes en què Marx havia previst que no podia produir-se una revolució (...) Quan les prediccions s'esfondraven, la profecia restava l'única esperança" (p. 223).

L'odi a la virtut formal havia passat a ser l'estendard dels purs, dels justos, dels anarquistes (els posseïts)... L'esperit revolucionari segueix direccions aparentment diferents i un nou cop de timó s'imposa. Davant de les dissidències, l'Estat, el nou Estat absolut, erigit pels revoltats burgesos primer i pels revoltats soldats-obrers desprès, ha de preservar el Destí unitari de la humanitat, la ciutat universal, el triomf del proletariat, la fi de la lluita de classes i, per fi, la fi de la història. Per uns i pel altres el fi justifica els medis: "Tenim el deure d'eliminar tot allò que perjudica la causa". "El nihilisme acaba en terrorisme"(p.198).

"En el món totalment històric que amenaça ser el nostre, ja no hi ha culpes; ben al contrari, no hi ha sinó crims..." (p. 47). Ben al contrari que el que caracteritzava als pioner de la revolta metafísica (Prometeu, el mateix Sísif, Édip,...), culpables tots ells de desafiar als seus déus.

Camus, per argumentar, cita a Simone Weil: "a les dues formes tradicionals d'opressió que ha conegut la humanitat, per les armes i pels diners, cal afegir un a tercera, l'opressió per la funció") (p.253). Es tracta de l'entrada en joc dels tecnòcrates (els alts directius, d'empreses i de bancs- en les societats capitalistes; els "Directors" i comissaris de les comunistes o d'abolició de la propietat privada) ha fet fracassar la predicció marxista: "El règim ideal basat en la propietat col·lectiva volia definir-se com 'la justícia més electricitat'. Finalment no és ja sinó l'electricitat menys la justícia" (p.254). Amb una fatal conclusió: "el proletariat no ha tingut cap altra missió històrica que la de ser traït. Els proletaris s'han batut i han mort per poder dinar el poder als militars o a intel·lectuals, futurs militars, que els esclavitzaven al seu torn" (p. 257).

"¿Com un socialisme, que es deia científic, ha pogut xocar així amb els fets? La resposta és simple: no era científic". "Volia dominar la història, i s'ha perdut en la història". (p.259). "L'únic aspecte vertaderament científic del marxisme es troba en el seu refús previ dels mites i en la revelació dels interessos més crus. (...) ...i, precisament, aquesta és l'actitud que abandona des de que entra en la profecia. No resultarà sorprenent, doncs, que, per a fer científic el marxisme i mantenir aquesta ficció útil al segle de la ciència, hagi calgut prèviament fer marxista la ciència per mitjà del terror" (pp. 260-261).

En aquest darrer punt és on comença i es genera el problema Camus, la polèmica Sartre- Camus, la ruptura Sartre-Camus, que vindrà a parir de la publicació d'aquest llibre.

Camus denuncia; més proper a Bernanos que a Sartre; més ben documentat que Bernanos; menys rigorós que Sartre; en la seva crítica, no assaja, com Sartre, de conciliar existencialisme humanista i marxisme; no desgrana, metòdicament, un pensament, una argumentació, com ho fa Sartre; Camus dictamina i denúncia: "tot socialisme és utòpic...La utopia reemplaça Déu pel futur. Identifica el futur i la moral; l'únic valor és aquell que serveix a aquest futur. D'aquí que gairebé sempre hagi estat apressant i autoritària" (p. 246). No es pot acusar, però, a Camus, d'incompetència filosòfica, de tenir coneixements superficials ('recollits a la lleugera i de segona mà') sobre el tema desgranat en L'home revoltat, com ho fan Jeanson i Sartre en les pàgines de Les Temps Modernes (v. infra). Hi ha dedicat 8 anys a llegir sistematitzadament els autors i esdeveniments històrics que analitza, ha consultat i mantingut intercanvis epistolars – p.e. amb Grenier i altres- per aprofundir i aclarir conceptes i poder-los exposar de forma sintètica i clara,... No se'l pot acusar, com ho fa el seu fins aleshores amic Sartre, d'expressar "pensaments ... mandrosos i trivials", "idees fluixes, fosques i recargolades", ...

Tornem a Camus, en el punt que hem deixat, i retenim aquesta ajustada –i ben documentada- crítica sobre la ciència a l'URSS en l'època de Stalin:

"El progrés de la ciència després de Marx ha consistit, en general, a reemplaçar el determinisme mecànic i el mecanicisme bastant grosser del seu segle per un probabilisme provisional. Marx escrivia a Engels que la teoria de Darwin constituïa la base mateixa de la seva teoria. Perquè el marxisme restes infal·lible, ha calgut negar, per tant, els descobriments biològics posteriors a Darwin. Com que resulta que aquests descobriments, d'ençà de les mutacions sobtades constatades per de Vries, ha consistit a introduir, contra el determinisme, la noció d'atzar en biologia, ha calgut encarregar Lisenko de disciplinar els cromosomes i de demostrar novament el determinisme més elemental. Això és ridícul. Però que es doni una policia a monsieur Homais, i ja no serà ridícul: això és el segle XX. Per aquest motiu, el segle XX haurà de negar també el principi d'indeterminació en física, la relativitat restringida, la teoria dels quanta (nota: ...l'stalinisme posa objeccions a la teoria dels quanta, però utilitza la ciència atòmica que se'n deriva), i, finalment la tendència general de la ciència contemporània. El marxisme no és a hores d'ara científic sinó a condició de ser-ho contra Heisenberg, Bohr, Einstein i els més grans savis del temps. Després de tot, el principi que consisteix a posar la raó científica al servei d'una profecia no té res de misteriós. Ja fou anomenat principi d'autoritat; és ell qui guia les esglésies quan volen sotmetre la vertadera raó a la fe morta i la llibertat de la intel·ligència al moviment del poder temporal"(p. 261).

"En aquest univers, no hi ha, per tant, cap raó per a imaginar la fi de la història. Tanmateix aquesta és l'única justificació dels sacrificis demanats, en nom del marxisme, a la humanitat" (p.264). "Lenin no creu sinó en la revolució i en la virtut de l'eficàcia. 'Cal trobar-se disposat a tots els sacrificis, usar si convé tots els estratagemes, l'engany, els mètodes il·legals, estar decidit a ocultar la veritat,...per tal d'acomplir la tasca comunista' " (p.266).

"Com viure sense gràcia i sense justícia?. Només el nihilisme, i no la revolta, hi ha donat una resposta. (...): la història del comunisme rus desmenteix els seus principis" (p. 265). Hem entrat en "el regne dels fins". "La revolució, abans de ser econòmica, o sentimental, és militar. ...l'acció revolucionària es confon amb l'estratègia... exigeix revolucionaris de professió... El proletariat ja no té cap missió a partir d'aquest instant. No és sinó un mitjà poderós, entre altres, en les mans d'ascetes revolucionaris (...) El problema de la presa del poder implica el de l'Estat... Lenin utilitza el seu mètode favorit: l'autoritari (...) El govern de les persones és substituït per l'administració de les coses..." (p. 268). "El sacrifici de la moral i de la virtut, l'acceptació de tots els mitjans" queden justificats per el fi perseguit (p.276). "L'home no és sinó un joc de forces sobre el qual es pot pesar racionalment" (p. 279). "La revolució no vol estimar sinó un home que encara no existeix" (p. 280). "En l'imperi de les coses, els homes s'uneixen per la delació. La ciutat que volia ser fraternal es converteix en un formiguer d'homes sols" (p.280). "A partir d'aleshores, les relacions humanes tradicionals han estat transformades. Aquestes transformacions progressives caracteritzen el món del terror racional en què viu, a diferents graus, Europa. El diàleg, relació de les persones, ha estat reemplaçat per la propaganda o la polèmica, que són dues menes de monòleg.... El tiquet substituint el pa, l'amor i l'amistat sotmesos a la doctrina, el destí al pla, el càstig anomenat norma, i la producció substituint la creació vivent, descriuen bastant bé aquesta Europa descarnada, poblada de fantasmes, victoriosos o subjugats, del poder" (p.281).

Es fa difícil no transcriure, encara, extractes i frases i més paràgrafs, del llarg al·legat de Camus sobre l'immens fracàs i dolor de la darrera revolta històrica. Crida l'atenció del lector actual (si és que hi ha encara, llevat de l'alumne aplicat, lectors sistemàtics de L'home revoltat de Camus) l'absència total en aquest text de dades numèriques sobre la magnitud de les víctimes del "règim concentracionari" stalinià. És inqüestionable que Camus les coneix. A l'any 1947 s'ha publicat a França el llibre de Kravtcheko "J'ai choisi la liberté" i l'escàndol que provocà fou extraordinari (bàsicament, per la resposta airada dels mitjans propers al PCF). El mateix Sartre en la seva "Resposta a Albert Camus" a Les Temps Modernes (agost 1952) (v. infra) fa referència a les declaracions de Rousset. Li hauria, doncs, estat fàcil fer referència al Holodormor (genocidi ucrainià, realitzat pels soviètics els anys 1932-1933 (5-6 milions de morts), al milió d'afusellats acusats de dissidència, els 10 milions de desplaçats en camps de treball forçat i d'extermini,... (com tampoc ha donat xifres sobre l'Holocaust jueu practicat pel nazis, ni sobre les represàlies sobre innocents en la França ocupada). Camús és manté, prudent i seriós – un retret que li farà Sartre ("Però, Camus, que seriós és vostè!...") en un nivell general, d'anàlisi filosòfic, en definitiva ètic. Són rarísimes les vegades que hi escriu en nom Stalin: "La història ... proclama la innocència de Stalin, perquè és al cim del poder"(p. 283). Prefereix parlar de "la violència legal, ... del terror i del procés" (p. 283) o de sentenciar i concloure "la nostra història és el nostre infern" (p. 289). Inclús precisar: "No és just 'identificar els fins del feixisme i del comunisme rus. El primer representa l'exaltació del botxí pel mateix botxí. El segon, més dramàtic, l'exaltació del botxí per les víctimes. El primer mai no ha pensat a alliberar cada home, sinó solament a alliberar-ne alguns tot subjugant els altres. El segon, en el seu principi més profund, apunta a alliberar tots els homes esclavitzant-los tots, provisionalment" (p. 288).

Per tancar aquest apartat:

"La història és un dels límits de l'home" (p. 291).

"La revolta humiliada per les seves contradiccions, els seus sofriments,..." (p. 292).

I la cloenda, el punt final a la Revolta històrica:

"...al 'Em revolto, ergo existim' i al 'Existim sols' de la revolta metafísica, la revolta contra la història afegeix que, en comptes de matar i morir per produir l'ésser que no som, hem de viure i fer viure per crear allò que som" (p.294).


Revolta i Art

"Cap artista no tolera el real" (p.293). A partir d'aquí Camus fa una anàlisi d' "aquesta follia estètica" o revolta artística (la revolta de l'artista contra el real), de "l'exigència metafísica de la unitat i de la impossibilitat de copsar-la, i la fabricació d'un univers recanvi" (pp. 297-298) i com "no hi ha art de l'absurd (...) Però com que l'artista no pot afirmar la lletgesa total del món (...), per crear la bellesa ha de refusar el real i al mateix temps exaltar alguns dels seus aspectes" (p. 301). I com "l'artista refà el món pel seu compte" en l'escultura (pp.298-299), la pintura (p.299), la novel·la (la literatura del dissentiment dels temps moderns, exercici d'evasió, per l'escriptor i el lector, espai de contradicció ("refusa el món tal com és, sense acceptar d'abandonar-lo", sofriment per no posseir-lo prou, desgraciada enveja per la vida dels altres, "voyeur" d'existències des de fora ),... "Aleshores fem art sobre aquestes existències" i "un matí, després de tantes desesperacions, un irreprimible desig de viure ens anunciarà que tot s'ha acabat i que el sofriment no té més sentit que la felicitat" (p. 304). Però, com que "no basta viure; cal un destí, i sense esperar la mort", un moviment irresistible ens pot portar a "donar a la vida una forma que no té", a l'adoració del cel o a la destrucció de l'home, o, com substitut, a la creació novel·lesca, "la qual rep aleshores la seva serietat", doncs l'univers literari "no és sinó la correcció d'aquest món" (p.306), tot i que "cap art no pot refusar absolutament el real" (p.313).

Creació i revolta: "En art, la revolta s'acaba i es perpetua en la vertadera creació, no en la crítica o el comentari. La revolució ... no pot afirmar-se sinó en una civilització, no en el terror o la tirania" (p.317). "La bellesa, sens dubte, no fa les revolucions. Però arriba un dia en què les revolucions tenen necessitat d'ella, (doncs la bellesa) fonamenta la comuna dignitat del món i de l'humà, i que ara hem de definir (la dignitat) enfront d'un món que la insulta" (p.322).


El pensament del mig dia

Darrer capítol (V).
¿Vivim encara en un món revoltat?
¿Vivim, avui en un món de mercaders i de policies?
¿Hem de renunciar a la revolta?
¿És el límit que no es pot aconseguir sinó una vegada i després del qual cal morir?
Més enllà del nihilisme hi ha una acció i un pensament possibles al nivell mitjà que li correspon (a l'humà) (p.348).
L'hora del migdia, en la que "cadascú de nosaltres ha de tibar l'arc ... per conquerir, en i contra la història, allò que ja posseeix: la magra collita dels seus camps, el breu amor d'aquesta terra (p. 353).

 

(Sessió 30 d'abril de 2009)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010