cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Bernanos  |  Textos  |  Carta de Simone Weil a Bernanos

Inici  >  Flâneur assegut

TEXTOS: Carta de Simone Weil a Georges Bernanos, 1938

Traducció: Emili Rodríguez


 

Senyor,

Tot i el ridícul que hi ha en escriure a un escriptor, que està sempre, per la natura del seu ofici, inundat de cartes, no puc estar-me de fer-ho després d'haver llegit "Els grans cementiris sota la lluna". No és la primera vegada que un llibre seu em colpeja; doncs "Diari d'un capellà rural" és per mi el més bell, almenys dels que jo he llegit, i realment un gran llibre. Però encara que m'hagin pogut agradar d'altres llibres seus, no tenia cap raó d'importunar-vos en escriure-us. Però això darrer, es una altra cosa; he tingut una experiència que respon a la vostra, encara que molt més breu, menys profunda, situada en una altre lloc i viscuda, en aparença –solament en aparença -, dins tot un altre esperit.

Jo no sóc catòlica, encara que, -el que diré pot semblar presumptuós a tot catòlic, procedint d'un no-catòlic, però no puc parlar d'una altra manera – en absolut no-catòlica, res de cristià no m'ha semblat mai estrany. A vegades he pensat que només pel fet d'anunciar a les portes de les esglésies la prohibició de l'entrada a qualsevol persona que gaudeixi d'uns ingressos determinats, superiors a una o altra suma, no massa alta, em convertiria immediatament. Des de la infantesa, les meves simpaties han estat dirigides a les capes que es reclamen menyspreades de la jerarquia social, fins al punt que he pres consciència de que aquests grups de persones són per naturalesa desencoratjadores de qualsevol simpatia. L'últim que m'havia inspirat alguna mena confiança, ha estat la CNT espanyola. Havia viatjat una mica per Espanya – molt poc- abans de la guerra civil, però el suficient per sentir l'amor que és difícil no experimentar vers aquest poble; jo havia vist en el moviment anarquista l'expressió natural de la seva grandesa i les seves mancances, de les seves aspiracions més o menys legítimes. La CNT, la FAI eren una barreja sorprenent, on s'admetia qualsevol, i on, en conseqüència, es podia trobar la immoralitat, el cinisme, el fanatisme, la crueltat, però també l'amor, l'esperit de fraternitat i, sobretot la reivindicació de l'honor tan joiosa entre els homes humiliats; em pensava que aquells que anaven allí animats per un ideal prevalien en front d'aquells que els impulsava la violència i el desordre. El juliol de 1936, jo estava a París. No m'agrada la guerra; però allò que sempre m'ha fet més horror de la guerra és la situació dels que es troben a la reraguarda. Quan vaig comprendre que, malgrat els meus esforços, no podia evitar participar moralment en aquella guerra, és a dir desitjar tots els dies, a totes hores, la victòria d'uns i la derrota dels altres, em vaig dir que París era per mi la reraguarda, i vaig viatjar en tren cap a Barcelona amb la intenció de comprometre'm. Era a principis d'agost de 1936.

Un accident em va fer abreujar forçadament la meva estada a Espanya. Vaig estar alguns dies a Barcelona; després en ple camp aragonès, a la vora de l'Ebre, a una quinzena de quilòmetres de Saragossa, al mateix lloc on recentment les tropes de Yagüe han passat l'Ebre; després en el palau de Sitges transformat en hospital; després novament a Barcelona; en total aproximadament dos mesos. Vaig marxar d'Espanya en contra de la meva voluntat, amb la intenció de retornar; més tard, és voluntàriament que no he fet res. Ja no sentia cap necessitat interior de participar en una guerra que no era ja, com m'havia semblat al principi, una guerra de pagesos famolencs contra propietaris terratinents i un clergat còmplice dels propietaris, sinó una guerra entre Rússia, Alemanya i Itàlia.

Jo he conegut aquesta flaire de guerra civil, de sang i de terror que desprèn el seu llibre; l'havia respirada. No he vist ni entès res, he de dir, que s'apropi a la ignomínia d'algunes històries que vos conteu, aquests assassinats de vells camperols, aquests "ballilas" fent córrer els vells a cops de bastó. Tanmateix, n'hi havia prou amb el que vaig entendre. Vaig estar a punt d'assistir a l'execució d'un capellà; durant els minuts d'espera, em preguntava si simplement miraria o faria que m'afusellessin al tractar d'intervenir; encara no sé què hauria fet si un atzar feliç no hagués impedit l'execució.

Quin munt d'històries s'amunteguen sota la meva ploma...Però seria massa llarg; i per a què? Amb una n'hi haurà prou. Estava a Sitges quan arribaren, vençuts, els milicians de l'expedició de Mallorca. Havien estat delmats. Dels quaranta nois que van sortir de Sitges, nou havien mort. Només es va saber a la tornada dels trenta-un restants. L'endemà a la nit, s'enviaren nou expedicions punitives, van matar nou feixistes o suposats com a tals, en aquesta petita ciutat on, el juliol, no havia passat res. Dels nou, un forner d'una trentena d'anys, el crim del qual era, segons em varen dir, haver estat membre del "somatén"; el seu vell pare, del que era fill únic i l'únic suport, embogí. Una altra encara: a l'Aragó, un petit grup internacional de vint-i-dos milicians de tots els països agafaren, després d'una escaramussa, un jove de quinze anys, que combatia com a falangista. Immediatament, tot tremolant per haver vist com morien els seus camarades al seu costat, declarà que l'havien obligat a enrolar-se. Hom l'escorcollà, se li troba una medalla de la Verge i un carnet de falangista; se l'envia a Durruti, cap de la columna, que, després d'una hora d'exposar-li les belleses de l'ideal anarquista, li donà a triar entre morir o enrolar-se immediatament en les files d'aquells que l'havien fet presoner, contra els camarades de la vigília. Durruti donà al noi vint-i-quatre hores de reflexió; després de vint-i-quatre hores, el noi diu no i fou afusellat. Durruti era tot i això en alguns aspectes un home admirable. La mort d'aquest jove heroi no m'ha parat mai de pesar sobre la consciència, encara que no ho he sabut fins més tard. Encara més: en un poble que vermells i blancs havien pres, perdut, reprès, reperdut, no sé quantes vegades, els milicians vermells, havent-lo tornat a prendre definitivament, trobaren a les coves un grapat de essers espaordits, terroritzats i afamats, entre ells tres o quatre nois. Ells raonaren així: si aquests nois, en contres de venir amb nosaltres l'última vegada que ens hem retirat, han romàs aquí i han esperat els feixistes, és que són feixistes. Així doncs, els afusellaren immediatament, després donaren menjar als demés i es van creure molt humans.

Una darrera història, aquesta de la reraguarda: dos anarquistes em van explicar una vegada com, amb d'altres camarades, havien detingut dos capellans; a un el van matar allà mateix, en presència de l'altre, d'un tret de revòlver, després, se li digué a l'altre que podia marxar. Quan es trobava a vint passes, l'abateren. El que m'explicava l'historia es sorprenia de que no rigués.

A Barcelona, es mataven de mitjana, en forma d'expedicions punitives, una cinquantena d'homes per nit. Era proporcionalment, molt menys que a Mallorca, ja que Barcelona és una ciutat de prop d'un milió d'habitants; d'altra banda es desenvolupà allí durant tres dies una sagnant batalla al carrer. Però les xifres no són ni poden ser l'essencial en matèria semblant. L'essencial, és l'actitud vers el fet de matar. Jo no havia vist mai, ni entre els espanyols, ni fins i tot entre els francesos arribats fos per combatre, fos per passejar –aquests darrers amb molta freqüència intel·lectuals tous i inofensius -, jo no havia vist mai expressar, ni tan sols en la intimitat, la repulsió, el fàstic o només la desaprovació per la sang vessada inútilment. Vostè parla de por. Sí, la por ha format part d'aquestes matances; però allà on jo estava, no he vist la part que vos li atribuïu. Homes aparentment valents – d'un d'ells almenys he constatat personalment el seu valor- en un àpat ple de camaraderia, contaven amb un somriure fraternal com havien matat capellans o feixistes- amb la consciència molt tranquil·la. Pel que a mi respecta, vaig tenir el sentiment de que, quan les autoritat temporals i espirituals han posat a una categoria d'éssers humans fora d'aquella altre en la que la vida té un preu, no hi ha rés més natural per l'humà que matar. Quan se sap que és possible matar sense arriscar-se a cap càstig ni reprovació, es mata; o si més no, s'encoratja els que maten amb somriures còmplices. Si per atzar es sent en un principi una mica de fàstic, hom calla i aviat s'ho reprimeix per la por a aparentar manca de virilitat.

Hi ha aquí una incitació, una embriaguesa que fa impossible de resistir-se sense una força d'ànim que em sembla excepcional, doncs no l'he trobada enlloc. Per contra he trobat francesos tranquils, que fins aleshores jo no menyspreava, als que no se'ls hagués ocorregut anar per sí mateixos a matar, però que es submergien en aquesta atmosfera de sang amb un visible plaer. No podré sentir cap estima per ells mai més.

Una atmosfera així esborra immediatament l'objectiu mateix de la lluita. Car no es pot formular l'objectiu més que reconduint-lo al bé públic, al bé dels homes -i els homes són de cap valor. En un país on els pobres són, majoritàriament, pagesos, el benestar més gran dels pagesos ha de ser un objectiu essencial per tota agrupació d'extrema esquerra; i aquesta guerra fou tal volta, abans que res, inicialment, una guerra per i en contra del repartiment de terres. I bé, aquests miserables i magnífics pagesos d'Aragó, tan dignes sota les humiliacions, no eren en si mateix un objecte de curiositat pels milicians. Sense insolències, sense injúries, sense brutalitat –almenys no ho he vist res d'això, i sé que robatori i violació, en les columnes anarquistes, estaven subjectes, a pena de mort- un abisme separava els homes armats del poble desarmat, un abisme de fet semblant al que separa pobres i rics. Allò se sentia per l'actitud sempre una mica humil, submisa, espantadissa dels uns i pel benestar, la desimboltura, la condescendència dels altres.

Hom marxa voluntari, amb idees de sacrifici, i es cau en un guerra que s'assembla a una guerra de mercenaris, amb moltes crueltat de més i el sentit del degut respecte vers l'enemic de menys. Podria perllongar indefinidament aquestes reflexions, però dec limitar-me. Des que he estat a Espanya, escolto, llegeixo tot tipus de consideracions sobre Espanya, i no puc citar ningú, excepte vostè, que, pel que fa al que conec, s'hagi submergit en l'atmosfera de la guerra espanyola i hagi resistit. Vostè és monàrquic, deixeble de Drumont – què m'importa? Vostè m'és més proper, sense comparació, que els meus camarades de les milícies d'Aragó- aquells camarades que, tanmateix, jo estimava.

Això que dieu del nacionalisme, de la guerra, de la política exterior francesa després de la guerra m'ha arribat igualment al cor. Jo tenia deu anys quan el Tractat de Versalles. Fins aleshores havia estat patriota amb tota l'exaltació dels nens en període de guerra. La voluntat d'humiliar l'enemic vençut, que es va desbordar a per tot en aquell moment (i els anys venidors) d'una manera tan repugnant, em va curar d'una vegada per totes d'aquest patriotisme ingenu. Les humiliacions infligides pel meu país em causen més dolor que aquelles que aquest pot patir.
Temo haver-lo importunat amb una lletra tan extensa. No em resta res més que expressar-li la meva viva admiració.

S. Weil.
Mlle Simone Weil,
3, rue Auguste-Comte, París (VIème).

p.s.: És mecànicament que us he posat la meva adreça. Doncs, en primer lloc, penso que vostè tindrà millor coses a fer que respondre cartes. I a més a més, passaré un o dos mesos a Itàlia, on una lletra vostra no m'arribaria quedant retinguda a la frontera.

 

Font: WEIL, Simone: "Écrits historiques et polítiques", O.C., Gallimard, París.

 

(Sessió 18 de desembre de 2008)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010