Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Bernanos  |  Bibliografia

Inici  >  Flâneur assegut

BIBLIOGRAFIA DE GEORGES BERNANOS (1888-1948)

J. JUBERT GRUART




BERNANOS, Georges: Bajo el sol de Satanás, Catedra, Madrid, 1990 (1926) (390 p.).
El primer llibre de l'inspector d'assegurances Bernanos. Una anàlisi del mal, una mirada dins de l'abisme d'un mateix (" la goufre"), la desesperació, el camí recorregut inútilment,...El suïcidi i la mort. De lectura difícil, potser (im)possible.


BERNANOS
, Georges: Les grandes cimetiéres sous la lune, Librairie Plom, París, 1938 (305 p.).
Un tractat sobre la imbecil·litat dels humans. Un testimoni, apassionat (és a dir: bernanoià) sobre l'aixecament del 18 de juliol de 1936 -Guerra Civil espanyola- a Mallorca i sobre els assassinats fets pels franquistes, amb la benedicció de l'església catòlica. Un pamflet extraordinari, que tracta sobre quasi tot. (Sols la magnífica, esplendorosa imbecil·litat -per fer ús de la terminologia de Bernanos- pot explicar que aquest llibre, extraordinari, no sigui, avui i aquí, traduït, editat, distribuït i publicitat: en ell hi ha l'argument definitiu per si fer justícia (tardana) pels assassinats franquistes i per refregar-los davant de la Conferència episcopal Espanyola i el seu portant-veu, el senyor Rouco Varela. Però no; val més assignar, anualment, 5 mil milions d'Euros, dels pressupostos de l'Estat, a l'església catòlica espanyola).

Hi ha una introbable i magnífica traducció catalana (Els grans cementiris sota la lluna, Curial, Barna., 1981 (348 p.), feta per Antoni-Lluc Ferrer, amb Introducció, notes (nombroses) i apèndix de Josep Massot (monjo benedictí, de Montserrat; moderadament proteccionista en el punt de l'església i del bisbe Miralles) (v. bibliografia sobre Bernanos) i Pietro Copiz (essencial, però reduït a un moderat paper per Massot) (recordeu Peguy: "Mefievos d'un cure").

Amb un Prefaci de 4 pàgines, imprescindible, on hi avoca antecedents i es dirigeix als "vells companys desconeguts". Retòric, sense mostrar res del contingut de les 300 (353 en la traducció catalana) pàgines que segueixen:

"Prefaci

Si sentís gust per la tasca que emprenc avui, em
mancaria segurament el coratge de prosseguir-la
perquè no hi creuria. No crec sinó en allò que em costa.
Res no he fet de passable en aquest món que, d'entrada,
no m'hagi semblat inútil, inútil fins al ridícul, inútil
fins al fàstic. El dimoni del meu cor es diu -Per què?

Vaig creure altre temps en el menyspreu. És un
sentiment molt escolar i que aviat es transforma en
eloqüència, corm la sang d'un hidròpic esdevé aigua.
La lectura prematura de Barres m'havia proporcionat
respecte a això alguna il·lusió. Dissortadament, el
menyspreu de Barres -o almenys l'òrgan que el secreta-
sembla que pateix una retenció perpetua. Per
tal d'abastar l'amargor, cal que un menyspreador empenyi
molt lluny la sonda. Així el lector, sense saber-ho,
participa menys en el sentiment mateix que no pas
en el dolor de la micció. Pau al Barrès de Leurs Figures!
El qui ens agrada va entrar en la mort amb una
mirada d'infant orgullós i amb la seva trista mirada
crispada de noia pobra i noble que mai no trobarà
marit.

Al llindar d'aquest llibre, per què el nom de Barrès?
Per què a la primera pagina del Soleil de Satan el
del gentil Toulet? És que en aquest instant, como en
aquell altre vespre de setembre «ple d'una llum immòbil»,
dubto a donar la primera passa, la primera passa
cap a vosaltres, oh rostres velats! Perquè en haver
fet la primera sé que ja no m'aturaré, que aniré, sigui
como sigui, fins a la fi de la meva feina, a través de
dies i més dies, tan semblants entre ells que no els
compto, que són como a retallats de la meva vida.
I ho són, en efecte.

No sóc un escriptor. El sol fet de veure un full de
paper blanc m'oprimeix l'anima. La mena de recolliment físic
que imposa un treball semblant em resulta
tan odiós que l'evito tant com puc Escric als cafès a
risc de passar per un embriac i tal vegada ho seria
en efecte, si les poderoses Repúbliques no gravessin
amb uns drets despietats els alcohols consoladors. A
falta d'ells m'empasso de cap a cap d'any aquests cafès
amb llet dolçots, amb una mosca a dintre. Escric
damunt les taules de cafès perquè no em sabria privar
molt de temps de la cara i de la veu humana, en
les quals crec que he intentat de parlar noblement.
Els maliciosos són lliures, en llur llenguatge,
de pretendre que «jo observo». No observo res de res.
L'observació no mena a gaire cosa. El senyor Bourget va
observar tota la vida la gent del món i no per això va
restar menys fidel a la primera imatge que se n'havia
format el petit passant àvid d'elegància anglesa. Els
seus ducs sentenciosos s'assemblen a notaris i, quan
els vol fer naturals, els fa beneits com llebrers.

Escric a les sales de cafès així com fa temps escrivia
dins els vagons de trens, per no ésser víctima de
criatures imaginaries, per retrobar, amb una mirada fixada
sobre el transeünt desconegut, la justa mesura
de l'alegria o del dolor. No, no sóc escriptor. Si ho
fos, no hauria esperat la quarantena per a publicar el
meu primer llibre, car, en fi, potser pensareu amb mi
que a vint anys hauria pogut escriure, com qualsevol
altra persona, les novel·les del senyor Pierre Frondaie.
No rebutjo, d'altra banda, aquest nom d'escriptor
per una la mena d'esnobisme a contrapèl. Honoro
un ofici al qual la meva dona i la mainada deuen, després de Déu,
de no morir de fam. Suporto àdhuc modestament el
ridícul de no haver per ara sinó empastifat amb tinta
questa cara de la injustícia l'ultratge incessant de la
qual és la sal de la meva vida. Tota vocació és una
crida -vocatus- i tota crida vol ésser transmesa.
Aquells que jo crido no són evidentment nombrosos.
No canviaran res en els afers d'aquest món. Però és
per a ells, per a ells que vaig néixer.

Companys desconeguts, vells germans, arribarem
plegats, un dia, a les portes del regne de Déu. Tropa
extenuada, tropa escarrassada, blanca de la pols dels
vostres camins, estimats rostres durs la suor dels quals
no he pogut eixugar, mirades que han vist el bé i el
mal, han acomplert llur tasca, han assumit la vida i
la mort, oh mirades que mai no es reteren! Així us retrobaré,
vells germans. Així como la meva infantesa us
va somniar. Car jo havia partit al vostre encontre, corrent
a cap a vosaltres. Al primer tombant hauria vist
envermellir els fanals de les vostres eternes intempèries. La meva
infantesa no pertanyia sinó a vosaltres. Tal vegada un
bon dia, un dia que jo sé, vaig ésser digne d'obrir la
marxa al front de la vostra tropa inflexible. Déu vulgui
que no torni a veure mai més els camins on vaig
perdre les vostres petjades, a l'hora en que l'adolescència
estén les seves ombres, en que el suc de la mort ve
a barrejar-se, al llarg de les venes, amb la sang del
cor! Camins de la regió d'Artois, al final de la tardor
salvatges i olorosos como a feres, viaranys que es
podreixen sota la pluja de novembre, grans cavalcades
des núvols, remors del cel, aigües mortes... Jo arribava,
empenyia la reixa, atansava al foc les botes envermellides
per l'aiguat. L'alba arribava ben abans que
s'haguessin recollit dins el silenci de l'anima, dins el
seus caus pregons, els personatges fabulosos encara
mig formats, embrions sense membres, Mouchette
i Donissan, Cénabre, Chantall i tu, única criatura meva de
la qual vaig creure adesiara distingir el rostre però
qui no vaig gosar donar nom, estimat rector d'un Ambricourt
imaginari. Éreu llavors els meus mestres. Encara ho sou avui?
Oh! sé molt bé que té de va aquest retorn cap al passat.
Certament, la meva vida ja és plena de morts.
Però el més mort de tots els morts és
aquell noiet que jo vaig ésser. I, tanmateix, quan arribi
el moment, serà ell qui reprendrà el seu lloc al davant
de la meva vida, recollirà els meus pobres anys
fins al darrer i, como un jove cabdill ho fa amb els seus
veterans, tot reunint la tropa en desordre serà el primer
a entrar dins la Casa del Pare. Després de tot, ja
tindria dret de parlar en nom seu. Però, justament, no
es parla en nom de la infantesa; caldria parlar el seu
llenguatge. I és aquest llenguatge oblidat, aquest llenguatge
que cerco de llibre en llibre, imbecil, como si un
tal llenguatge es pogués escriure, como si mai hagués
estat escrit. És igual! De vegades n'arribo a retrobar algun
accent... i això és el que us fa prestar orella,
companys dispersos a través del món, que per atzar
o per avorriment obríreu un dia els meus llibres. Quina
singular idea escriure per als qui desdenyen
l'escriptura! Amarga ironia pretendre persuadir i convèncer
quan la meva certesa profunda és que la part del
món encara capaç de redempció sols pertany als infants,
als herois i als màrtirs.

Palma de Mallorca gener de 1937

Cap al·lusió, per tant, encara, al tema de la repressió/carnissada mallorquina. Tot seguit, una primera part (I) de 90 pàgines, però que fins a la pàgina 69 (de la traducció catalana) no es fa sinó un lleu i indirecte esment del tema del llibre. Aquesta és la tècnica de Bernanos: parla-escriu d'allò que sap, d'allò que se li fa present dins del teatre interior en contemplar el teatre-drama exterior. "J'ai dit ce que je savais. Je no dis pas tout ce que je sais" . Però tampoc s'ha de deixar de lligar-ho tot, de relacionar-ho. Com de costum en Bernanos, del que es tracta en el seu escriure no és pas d'explicar el que passa en els seus teatres, sinó que els fet s'expliquin per si mateixos, deixant-los manifestar-se, descrivint-los. I que el lector..., allà ell, que en tregui les conclusions que vulgui.




BERNANOS
, Georges: L'altra història de Mouchette, Ed. Moll, Mallorca, 1996 (137 p.) (1937)
Amb una bona Introducció (mallorquina) d'Antoni Vicens Castanyer.

El "I per què?, la pregunta terrible, inexorable". Infant, dona i pobre, Mouchette. "La idea del suïcidi espanta únicament els que no estan massa temptats a dur-ho a terme ni ho estaran mai, perquè tan fosc abisme només acull als predestinats". El llibre escrit integrament a Mallorca: "Vaig començar a escriure la Nouvelle historie de Mouchette veient passar camions plens de pobres criatures, amb les mans sobre els genolls, la cara coberta de pols, però estirats, amb el cap ben alt, ... Els havien d'afusellar l'endemà el matí. Era l'única cosa que sabien. I suposant que els haguessin interrogat, eren ben incapaços de defensar-se. De què? ... Aquesta impossibilitat que tenen els pobres de comprendre el joc esgarrifós on la seva vida està engatjada, em colpí. Em colpí la terrible injustícia dels poderosos ...Naturalment no vaig prendre deliberadament la decisió de treure d'aquí la novel·la. No vaig pensar que convertiria el que havia vist en la història d'una al·lota perseguida per la injustícia i la desgràcia. Però el que és veritat és que si no hagués vist aquestes coses no hauria escrit la Nouvelle historie de Mouchette." Aquest extracte d'una entrevista feta a Bernanos per André Rousseaux, il·lustra pro bé l'associació dels dos teatres de Bernanos: l'interior (protagonitzat per una segona Mouchette, que res té a veure amb l'altra protagonista, del mateix nom, de l'enigmàtic, sorprenent pròleg de Sota el sol de Satan, Germaine Malhorty) i l'exterior (els assassinats a Mallorca, de Els grans cementiris sola la lluna). Fent aixó, Bernanos no assaja, ni tant sols ho intenta, de novel·lar el que veu; Bernanos, biografia en la novel·la les meditacions-visions suscitades per la contemplació directe de la realitat impensable. Segons interpretació del P. Bruckberger, que conegué bé l'"ànima" de Bernanos, "la visió de la lletjor i la crueltat del món esdevé tant lúcida que algunes ànimes només poden escollir entre la follia i la invenció poètica, simplement per no cessar d'estimar i per no suïcidar-se". "La decisió final de Mouchette – escriu A. Vicens Castanyer en la Introducció- seria simplement això: el refús d'ultrapassar el dintell més enllà del qual ja no hi ha esperança".

Bernanos sap, per acceptació del seu vocatus, que ha d'escriure allò que veu i altres veient-lo no voler dir o que mirant-lo es neguen a veure. Però també sap que hi ha fets que no poden ser etiquetats (i abarcats) amb mots desgastats (com les imatges punyents i quotidianes de les telenotícies), ni reduïts a xifres i a judicis de valor, partidistes en definitiva; sap que igual que l'experiència mística és indicible i que el recurs poètic és un mitjà de retorn, la novel·la és també un mitjà al·legòric per expressar i comunicar aquestes insondables realitats abismals de l'existència i de la història humanes. (Aquestes són, de fet, les úniques novel·les de lectura autoritzada a un major de 40 anys d'edat).



BERNANOS, Georges: Diario de un cura rural, Ed. Encuentro, Madrid, 1998 (1936), (287 p.).
No es tracta, com promet la contraportada d'aquesta traducció, de cap novel·la, ni tracta sobre la gràcia, ni sobre l'Església, ni sobre l'esperit de la infància, ni sobre el Resucitat, ni sobre la mediocritat, ni...Tracta del Mal.


BERNANOS
, Georges: Les enfants humiliés, Gallimard, París, 1949 (23e édition), 266 p.


BERNANOS,
Georges: Dialogos de las carmelitas, Ediciones Sed, Buenos Aires, 1952


Obres de Bernanos en francès

Novel·les
Sous le soleil de Satan, Paris, Plon, 1926 ; Paris, Le Castor Astral, 2008.
L'Imposture, Paris, Plon, 1927.
La Joie, La Revue universelle, 1928 ; Paris, Plon, 1929.
Un crime, Paris, Plon, 1935.
Journal d'un curé de campagne, La Revue hebdomadaire, 1935-1936 ; Paris, Plon, 1936.
Nouvelle Histoire de Mouchette, Paris, Plon, 1937.
Monsieur Ouine, Rio de Janeiro, 1943 ; Paris, Plon, 1946.
Dialogues des Carmélites, Paris, Seuil, 1949.
Un mauvais rêve, Paris, Plon, 1950.
Romans suivis de Dialogues des Carmélites, Paris, Gallimard, La Pléiade, 1961.

Assatjos i « écrits de combat »
La Grande Peur des bien-pensants, Paris, Grasset, 1931.
Les Grands Cimetières sous la lune, Paris, Plon, 1938.
Scandale de la vérité, Gallimard, Paris, 1939.
La France contre les robots, Rio de Janeiro, 1944, puis Robert Laffont, 1947.
Le Chemin de la Croix-des-Âmes, Rio de Janeiro de 1943 à 1945, 4 volumes, puis Gallimard, 1948.
Les Enfants humiliés, Gallimard, 1949.
Essais et écrits de combat, tome I, Paris, Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade, 1971.
Essais et écrits de combat, tome II, Paris, Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade, 1995.

Correspondència
Le combat pour la liberté. Correspondance inédite, tome I (1904-1934), Paris, Plon, 1971.
Le combat pour la liberté. Correspondance inédite, tome II (1934-1948), Paris, Plon, 1971.
Lettres retrouvées. Correspondance inédite, tome III (1904-1948), Paris, Plon, 1983.

Recull d'articles
Français, si vous saviez... (Recueil d'articles écrits entre 1945 et 1948), Paris, Gallimard, 1961.



Sobre Bernanos (en català i castellà)

MASSOT i MUNTANER, Josep : Georges Bernanos i la guerra civil, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1989, 256 p.
Massot, monjo de Montserrat, d'origen mallorquí (1941), va publicar l'any 1965 un treball d'historiador cristià : Reflexions sobre l'espiritualitat contemporània als Països Catalans, i el 1973 : Aproximació a la història religiosa de la Catalunya contemporània, on va topar-se amb « els cementiris de Bernanos ». « I ja no n'he sortit ». Vertader especialista en el Bernanos dels anys mallorquins (1934-37), treu l'any 1988 aquest importat llibre, plé d'acurada documentació inèdita , dispersa, fragmentada i inaccesible. De consulta imprescindible per coneixer Bernanos. (Sense oblidar-nos de recordar l'advertència de Peguy).

MASSOT i MUNTANER
, Josep : Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics, Publicacions de l'Abadia de Motserrat, 2004, 183 p.
Id. referència anterior. Continuar recordant a Peguy (capítol sobre el Bisbe Miralles i el cardenal Gomà).

MASSOT i MUNTANER
, Josep : Aproximació a la història religiosa de la catalunya contemporània, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1973, pp. 196-200.

VICENS CASTAÑER
, Antoni : Georges Bernanos, entre el amor i la ira, Edicions Universitat de Barcelona, Barna., 2003, 215 p.
No cal recordar Peguy.

MOELLER,
Charles : Literatura del siglo XX y cristianismo, vol. I, El silència de Dios, Ed. Gredos, Madrid, 1981, pp. 465-498.

Impresentable. Peguy recordat (encara que no ho recordesis).



Sobre Bernanos (en francés)

•Albert Béguin, Bernanos par lui-même, Paris, Seuil, 1958.
•Jean-Loup Bernanos, Georges Bernanos, À la merci des passants, Paris, Plon, 1986.
•Michel Estève, "Georges Bernanos : un triple itinéraire", Paris, Hachette, 1981.
•Jean de Fabrègues, Bernanos tel qu'il était, Paris, Mame, 1962.
•Joseph Jurt, Les Attitudes politiques de Georges Bernanos jusqu'en 1931, Fribourg, Éditions Universitaires, 1968, 359 p.
•« Une parole prophétique dans le champ littéraire », dans Europe, n° 789-790, janvier–février 1995, p. 75-88.
•Sébastien Lapaque, Georges Bernanos encore une fois, Arles, Actes Sud, collection Babel, 168 p.
•Frédéric Lefèvre, Georges Bernanos, Paris,la Tour d'ivoire, 1926.
Sous le soleil de l'exil, Georges Bernanos au Brésil 1938-1945, Paris, Grasset, 228 p.
•Jean-Louis Loubet del Bayle, L'Illusion politique au XXe siècle. Des écrivains témoins au XXe siècle, Paris, Economica, 1999.
•Max Milner, "Bernanos", Paris, Desclée de Brouwer, 1967 ; réédition : Paris, Librairie Séguier, 1989.
•Hans Urs von Balthasar. Le Chrétien Bernanos, traduit de l'allemand par Maurice de Gandillac. Paris, Seuil, 1956.
•Cahiers de l'Herne : Bernanos, dirigé par Dominique de Roux, avec des textes de Thomas Molnar, Michel Estève et al., Paris, Pierre Belfond, 1967.
Études bernanosiennes, revue éditée par Minard.


 

SOBRE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

(per emmarcar BERNANOS, Georges: Els grans cementiris sota la lluna)
 

ORWELL, Georges : Homenatge a Catalunya, Ed. Ariel, Barna, 1985 (1952), 218 p.
La millor introducció a un aspecte crucial i ignorat (silenciat) de les causes perquè el costat lemigitim, republicà, perdè (vam perdre) la guerra. El paper del PSCU en l'eliminació del POUM…. De lectura imprescindible, abans d'altres lectures i preses de posició o/i d'opinió (sempre podrida).
Vertaderament escandalosa la política editorial catalana actual : absència en el mercat de cap traducció catalana ! Accesibles dues traduccions al castellà (amb modificacions injustificades al text original) : Circulo de Lectores /Galaxia Gutemberg (1996) i La Llevir, S.L, Virus Editorial (sic) (2000).
 

CASTILLA del PINO, Carlos : Pretérito imperfecto, Tusquets Ed., Barna., 1997, 543 p.
No és un llibre de memòries ; « he traido los recuerdos a mi, es decir, al Yo de este momento ». Sobre els assassinats fets pels « nacionals » franquistes (falangistes, guardies civils, militars,..) als « rojos » republicans a La Linea, San Roque, Ronda,… (Tercera parte : 17 de julio, y siguientes, pp.171-235). Si arribeu fins aqui, seguireu…


(Sessió 4,XII, 2008)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010