cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Bergson  |  Apunts  |  Diàleg amb el senyor Bergson

Inici  >  Flâneur assegut

APUNT 3. BERGSON. DIÀLEG ENTRE HUMÀ-SOBREPASSAT I EL SENYOR HENRI BERGSON

J. JUBERT GRUART




ACTE PRIMER

Escena primera

(Escenari buit, monocolor blau-cel moderadament intens. En escena, a mà esquerra de l'espectador, el senyor Bergson (Henri), calb, cabells blancs, bigoti negre, moda 1900 (barret bolet, coll rodo i dur,.. ), assegut en una butaca, amb un colom a la mà, el qual deixa anar i contempla el seu vol. Queda en penombra. Entra Humà-sobrepassat, home-dona d' uns 40-70 anys d'edat, pantalon texà, samarreta blanca, camisa per sobre els pantalons jaqueta grisa, sabates negres,...barba rasposa,..,ulleres sense muntura, ....amb aire vagar ...).

BERGSON – (tot d'una enllumenat) Arriba tard!
HUMÀ-SOBREPASSAT –No anava enlloc.
B. –Jo l'esperava, l'espero...
H.S. –No sé qui és.
B. –Henri Bergson, nascut a Paris el 18 d'octubre de 1859, a la rue Lamartine, occit el 4 de gener de 1941, a Paris, evidentment. Temporalment resideixo en el cementiri de Garches, Hauts-de-Siene. En l' interval, Premi Nobel de Literatura l'any 1927...
H.S. - ¡Senyor Bergson,... que bé que el trobo!
B. –¿Em troba bé o considera que està bé això d'haver-me trobat?
H.S. -... (balbuceig i gest de no saber què contestar). (sorprès, incrèdul,...) ¿Vostè,... és vostè, en persona,.. el culpable de la post-modernitat i de l'epidèmia d'irracionalitat que ha arrasat el segle XX i que ens ha deixat com ens ha deixat en aquest incipient segle XXI?
B. – Això s'ho han fet tots sols, jove. Jo ja no hi era. ¿Vostè m'ha llegit?
H.S. –N'he sentit parlar, ...citat...el citen, a vegades... Abans. Fa anys...Ara ja quasi mai, ningú el cita,...
B. -¿Intueixo bé, en intuir, que, ara que m'ha trobat, està disposat a preguntar-me el que intueixo que em preguntarà?
H.S. -... senyor Bergson, ...jo... (temorenc).
B. -Anem bé. Dubte... Pregunti.
H.S. – Be...¿Per què és vostè, o va ser vostè, el creador del concepte "elan vital", oi? ... ¿Què és això de l' "elan vital"?
B. – (S'aixeca de la butaca) Que: "¿Què-és-això-de-l'elan vital?!... (burleta, en veu més baixa, malhumorat, parlant-se a si mateix...): ...L'elan vital, l' impuls vital,...Tots fent-me la mateixa pregunta .... Pesats...
(Aixecant la veu i dirigint-se a H.S., amenaçador) ¿Que han preguntat mai a Niezstche què és "la voluntat de poder"? ¿I a Schopenhauer què era això de "la voluntat de ser""?
H.S. - ... ... No...No sé...Si...Suposo...És clar .... No...
B. –I ara veniu a mi i em pregunteu a mi, només a mi, que és l' impuls vital! Si hagués dit "la-vo-lun-tat" vital ¿vos hauríeu quedat més assossegats?... "És una força de voluntat per viure", vos hauria contestat. Però, no. Com que he dit i escrit alè-impuls vital..., ... garratibats tots, vos heu quedat garratibats.... I sàpiga, jove, que (burleta) "això de l'elan vital" no és cap concepte!: és una intuïció, ... la mare de totes les intuïcions!
Però no tinc cap inconvenient en contestar, jove, a la seva pregunta; així, ras i seguit, sense pensar-hi, doncs si hi penso ho falsifico: (ràpid i seguit, emfàticament) "L'elan- vital- és- una- tendència- a- actuar- sobre- la- matèria- bruta- sense- que- aquesta- acció- es- trobi- prèviament- determinada". Punt. Satisfet....¿Queda clar?.. ¿No? És clar: Vostè vol pensar. (s'asseu, fa com qui pensa; s'aixeca de nou i s'acosta a H.S.; amb el dit índex, de la mà dreta, colpeja el front d' H.S.; tot seguit, fent un gest de dolor, amb la mà esquerra es toca el colze dret). I no és això. Res de pensar. Pensar, raonar, donar voltes, inventar-se respostes,...Res d'això. Vostè ha de vi-ven-ciar el que sent, quan ho sent (es torna a tocar el colze, amoïnat....). L'elan vital és ...(continua tocant-se el colze, ...). L'elan vital ho és tot. Tot.
H.S. – "En el principi era" ... l'elan vital, ... ¿podríem dir-ho així?
B. - Podríem! ...Hem de dir-ho així! ...És més: hem de dir: en un principi hi ha l' impuls vital... ... i la matèria.
H.S. – (sorprès, exclamatiu) ¿La matèria també? ...¿tot allà, "en un principi"? ... ¿matèria i impuls vital? ... ¿tots dos junts?...
B. – Junts, no! Separats ...home!
H.S. – Ah!
B. – És clar! ¿Què vol que faci, "en un principi", una energia tota sola, si no té, almenys potencialment, com una possibilitat, sobre qui aplicar-se? ¿Vostè concep FECSA-ENDESA sense abonats possibles?
H.S. -¿L' impuls vital és una energia?
B. - ¿I què vol que sigui una cosa que no és cap cosa, però que és i no es veu, però es sent i fa que una cosa es mogui, és a dir : es transformi?
H.S. (categòric) –Una energia!
B. – Ho veu? com ho va entenent...Així, tot d'una, sense pensar,... En "un principi" hi ha l'energia i la matèria. I ja està. Es tracta, però, de la matèria bruta, una pura-bruta; com una virginitat primigènia mai ensabonada ni esbaldida...; un pur objecte material desproveït, això si, de "força" vital, d'alè vital, d'energia vital,... Matèria, i ja està. (s'asseu).
H.S. - ¿I ja està?
B. – (s'aixeca) Com vol que ja estigui si no ha passat res! Aquí l'energia, aquí la matèria (ho gesticula, les assenyala,...) . Palplantades, tibades,.. No es diuen res, ...i si no es diuen res, no passa res. Han de passar "coses" perquè passin "coses". ¿M'entén? ¿Ho intueix? Han de passar coses per tal que passin coses.
(A part, dirigint-se al públic) Tot i que no hauríem de dir coses, sinó esdeveniments, contingències..., però...
(Torna a adreçar-se a H.S.) Les "coses", com, per exemple, les patacades, (es toca el colze dret)...passen en el Temps. Sense el Temps, sense la Duració (es torna a tocar el colze) tot hauria estat donat d'una sola vegada, simultàniament, "en un principi"...i ja estaria. ...Aquí l'energia, ...aquí la matèria... I ja està!. Però resulta que no, no està, ...sinó que estan passant "coses" (gira el cap envers el públic, posant-se una mà al costat de la boca, alhora que baixa el to de veu): esdeveniments, contingències,.. (torna a adreçar-se a H.S.). Per exemple, ara, vostè i jo estem parlant, vostè ve d'un lloc i jo d'un altre, fa una durada de temps que parlem; a vostè la durada se l'hi ha fet curta i a mi.., sincerament, ja tot se'm fa un pel llarg...
H.S. –Senyor Bergson...
B. -¿Què?
H.S. – L' impuls vital...!!
B. – Ah!...Tornem a començar... L' impuls vital porta dins seu, per això és vital, una "enorme força expansiva"; és el nucli de la vida. I una "cosa" (al públic): esdeveniment...) que té vida és...vital. Esdevé, passa, i si passa és que està dins del Temps; pot esdevenir: ser i no sols estar; i la l'energia que porta dins explota en ones concèntriques.
Permeti'm que l'hi dibuixi; no oblidi que he sigut, no pas estat, professor d'Institut : a Angers, a Clermont-Ferran, a París...;¿hi ha sigut mai a Clermont Ferran, vostè? L' hi ho recomano.
(apareix una gran pissarra)
(dibuixa: un punt i unes ones concèntriques)
"Elan vital", le voilà ..., força, energia expandint-se.... Abans, fa un moment,..., ara, després, ...."duració" (fa un gest de cometes en l'aire i el desplaça vers la seva esquerra, mentre somriu, per primera vegada), "duració"....Abans li he dit: "¿Què vol que faci una energia tota sola?." I ara afegeixo: ¿que vol que faci una energia tota sola dins del Temps?. Resposta: ...expandir-se, expandir-se, expandir-se... S'expandiria, s'expandiria,...Res més: expandir-se. Vinga: a expendir-se... (gest). Apa, vinga,...energia, energia,... absolutament desperdiciada,... FECSA-ENDESA sense abonats... ¿Em segueix? Si, ...veig i intueixo que si. Energia passant, a tota marxa, ...com una volta ciclista,.... Ja han passat...Ni vostè ni jo, ni ningú, no seriem aquí per saber-ho, per tenir una experiència de consciència immediata, perquè vostè i jo som matèria (es toca el colze dret, alhora que ja una ganyota de dolor moderat)...
(s'atura, mira...s'asseu) ¿Per on anàvem?
H.S.: Per la matèria, pura-bruta.
B.: Això. (Torna a la pissarra) Però, si també hi ha la matèria, tot d'una, l'energia xoca amb la matèria bruta. (dibuixa: en un marge de la darrera ona concèntrica un cos amorf, irregular).
Plaff!!
Quan una força xoca amb un cos ¿vostè sap què li passa? (imita la seva caiguda a terra, sobre el colze dret; s'acosta a H.S. i li dona una empenta, desequilibrant –lo, desplaçant-lo; es treu de la butxaca una tassa i la deixa caure a terra, trencant-se). Quan una força xoca, impacta amb un cos material, el desplaça, el trenca, el canvia, ... fa que passin coses, i que les conseqüències d'aquest xoc perdurin,... és a dir que hi ha durada,... du-ra-ció (abans del cop i després del cop; abans del part, després del part;...) (ho gesticula).¿Ho entén, vostè això?
H.S. – La força, perdó, l'energia s'ha compactat dins d'un tros de matèria i l'ha vivificat,...una mena de fecundació...
B. – Exacte ! Constato que va intuint la veritat,...amic meu... (dona a H.S. uns copets amistosos a l'esquena i torna a esbossar un somriure). L'impacta deixa dolor, vida...
H.S. –Això és el mateix que les ànimes encarnades de Plató i del cristianisme ...
B. – (Exclamant-se) Valga'm Déu! No i mil vegades no! (Dirigint-se al públic) Sempre el mateix: quan creus que ja t'han entès, et redueixen. (torna a dialogar amb H.S.) No, no, això que li he explicat és bergsonisme, bergsonisme pur (també anomenat vitalisme, encara que...), ...No, no és platonisme ni animisme ni...Estem parlant de bergsonisme. Vostè i jo, tot el que viu, animals i plantes, som cossos animats..., no "ànimes encarnades", som cossos-matèria animats per l' impuls vital.
H.S. -¿I ja està?
B. -¿Li sembla poc? Des de l'impacte, rebotits i animats, passa el temps, la du-ra-ció. I a mida que es dura, s'acumula passat. El passat empeny el present vers el futur. S'acumulen patacades, pèrdues també, i experiències i coneixement. Aquesta acumulació és l'"evolució creativa". Però aquest és un altre tema. Ja el tocarem. Ara estem sols "en un principi", a les beceroles, no vulgui córrer, jove.
H.S.: No tinc cap pressa, senyor Bergson, ...fins a les 7 ...tinc temps...
B.: (Exultant) Ho veu: "Tinc temps", ha dit. Ho veu! Així, sense pensar, així s'accedeix al coneixement. El coneixement et ve. S'ha d'estar atent, això si...
El que li deia: avui el matí m'he despertat i em feia mal el colze. Aquí (s'assenyala el colze dret). Aquí, precisament. He tingut consciencia, de que em feia mal el colze, se m'ha donat una "dada immediata a la consciència": mal al colze dret. I si he tingut consciència d'una dada immediata a la meva consciència és que jo tinc consciència, ... i si tinc consciència és que soc viu i si soc viu (repari que he dit "soc" i no "estic" viu) és perquè visc i si visc és que tinc vida i si tinc vida és que tinc això que se m'ha donat per dir-ne "elan vital", alè vital, ... I, si senyor, això és tot. I ja està.
H.S. –Però...
B. –Aquest matí, quan m'he despertat, no he con-cep-tual-lit-zat res, com ara vostè em proposa de fer; ni he hagut de rebobinar: "Oh! Aquesta dona que hi ha al meu costat és la Louise Neuburger, amb qui m'hi vaig casar l'any 1892, jo de nom Henri-Louis Bergson, nascut el 18 d'octubre de 1859, (fa un gest, d'obrir parèntesi) a Paris, a la rue Lamartine (id, de tancar parèntesi), per més detall, (doncs sé que a vostè i als seus, alguns almenys, pocs, necessariament, això de les adreces de Paris els hi té un inútil interès), tanco parèntesi (repeteix el gest), és a dir: continuo: jo Henri-Louis Bergson, de pare jueu i mare anglesa, amb vuit germans i que de les matemàtiques em vaig passar a les lletres de l'École Normale Superieur de la rue d'Ulm (fa un gest al públic, indicant que prenguin nota), i que amb 22 anys ja era professor d'Institut a Angers i dos anys més tard a Clermont-Ferrand (¿l'hi he recomanat conèixer Mont-Ferrand? ¿Si? ...Bé....) ... , desprès he tornat a Paris i he ensenyat als lycées (que és així com a França anomenem els Instituts) Louis le Grand i Henry IV, que vostè ja coneix doncs hi passaren per allà Baudelaire i altres, Sartre.... Hi he tingut alumnes, importants, que vostè ha conegut o coneixerà , com Alfred Jarry (un mal alumne) i Charles Peguy (un bon deixeble, tot i que exaltat) ... i així fins ahir vespre, quan vaig caure, ....
H.S. – Senyor Bergson,...només per situar-me: ...ahir, avui ... ¿em podria precisar la data on situar-me dins d'aquesta durada del seu existir animat, de la seva matèria energitzada?
B. – El meu avui som, anem essent en el dia 11 de setembre de 1927 i la caiguda tingué lloc a les 9 del vespre del dia abans, ara feia, exactament 15 hores, 6 minuts i 32 segons,...; he dit ara feia, però ara ja no, ara ..... (es precipita endavant, com volent aconseguir un objecte i no atrapant-lo; torna). On he caigut no importa; es cau sempre "en un moment donat" dins del Temps; (dirigint-se al públic, més baix) jo no ho sé, però vostès si: ara els acabo d'anunciar l'estructuralisme, en concret la sincronia. (Torna a dirigir-se a H.S.) Això pel que fa a la duració externa, la falsa, l'abstracte, la de la ciència, la del racionalisme lògic,... Però, com que he dormit, i estic content, doncs ahir em van fer sabedor que he guanyat, perdó, que m'han concedit el premi Nobel de Literatura, ...de Literatura, si!. ...¿Per allò de que soc un poeta que escriu en prosa?... No ho sé, intueixo que no. Com que no hi han premis Nobel de Filosofia, per als filòsofs,...doncs...això... No posi aquesta cara...D'aquí uns any, al senyor Churchill, Winston Churchill, també li donaran el premi Nobel de Literatura... Ja ho veu...

H.S.: Senyor Bergson...
B.: ¿Què?
H.S.: M'he perdut!
B. Es clar.
H.S.: Avui som (fa el gest de subratllar) el dia 7 d'octubre de 2008!
B.: (S'asseu, fatigat, amoïnat) El temps m'ha passat molt ràpid; el temps real, l'únic realment existent, viscut ("le temps vecú", en dic jo). "Sensum, ergo sum". I ja està.
(S'aixeca; dona una volta per l'escenari, com extasiat, mentre Humà-sobrepassat el contempla també extasiat). 1927, 1928,...2008. Setembre, octubre,... Ahir, avui, demà... (Torna a seure's). Sí, ... abans de dormir, ...ahir, vaig caure; ...sí ara-avui m'he despertat i em fa mal el colze dret....I, repari en això, si ahir és abans que avui: és que hi ha una no cosa que és el temps, és a dir la du-ra-ció... ¿L'hi ho he explicat això?... Si. 2008 diu....Si fos mort (si no fos viu), el meu temps s'hauria acabat i jo no tindria l'experiència, immediata al despertar), de dolor aquí (posa el colze davant de H.S.). Jo, ego, el que ensum, he viscut, "veçu", un dolor... aquí (id). No he pensat: " ahir a les 10 del vespre vaig caure"; ara, 12 hores desprès de la caiguda,..
H.S.: Abans ha dit 15 ....
B.: (ignorant la correcció) No, no he pensat res.... La dada immediata a la meva consciència és aquest colze; em fa mal; ergo: jo duro; la patacada i els seus efectes en mi duren. La vida –estic viu, doncs em fa mal- és duració. Per això diem: "la durada d'una vida", "la vida és curta", "la vida se'm fa massa llarga", "se m'ha fet curt", "es fa llarg",... La duració, el Temps. Aquest és el "Deu major". Perdoni: soc monoteista, jueu amb tendència cristiana.... i, per tant, el Temps és Déu. Punt. Ni Major ni menor. Déu. Punt. Ell és el Tot Poderós i no l'Espai, com dirà, anys a venir, el senyor George Sardin. ¿Que no coneix, no ha escoltat, no ha llegit, sentit parlar del físic George Sardin?, venint d'on vostè sembla que ve, tant manifestament sobrepassat, desorientat i perdut! El George aquest, fisic-de-particules-subatòmiques, diu: "L'Espai és un déu major i la matèria un deu menor". Pamplines. L'espai! La matèria! ¿De quina matèria parla? ¿De l'animada o la bruta? On s'arribarà! Han vist massa pel·lícules vostès, i confonen la ficció amb la realitat. Per no parlar d'aquest altre físic, l'Albert Einstein, amb qui ja he tingut ocasió de discutir...
On s'ha vist! Com si hi haguéssin diferents déus: (alçant la veu i el dit índex, emfàtic ). ¿Vostè és catòlic?
H.S.: ...No...Ara no...
B.: Jo tampoc, tot i que en volia ser....Però va anar a escola ¿oi? I va estudiar el catecisme ¿oi?
H.S.: Si...
B.: ¿Ho recorda això: "Crec en un sol Déu, Pare Tot Poderós, ...", . Un sol Déu: el Temps. I punt.
H.S.: -¿Cronos?
B. – Deixi's de mitologies. El patètic Cronos! Un usurpador, un castrador, el fill petit d'una mare manipuladora, i d'un pare devorador dels seus fills, un Tità, ... en absolut un déu, ni tan sols menor... Una metàfora poc afortunada,... Cronos!... Jo, com pot comprovar, ara –i abans- faig volar coloms, però–entre colom i colom, llegeixo, escolto i memoritzo, i sobretot in-tu-ei-xo, estic atent,...; és adir: vaig del passat al futur (ho gestualitza)...
H.S.: Senyor Bergson...
B.: ¿Què?
H.S.: ¿Què és, exactament, la intuïció?
B.: (taxatiu) És el sentiment immediat de les coses i d'un mateix. És la nova metafísica.
¿Vostè és metafísic? No, no em contesti,...que encara ens enfadaríem vostè i jo.... La metafísica, tal com jo la practico, i li asseguro que la practico, és un coneixement que aspira a copsar progressivament i des de dins del propi fer-se en què consisteix la realitat. I ja està.
H.S.: (aixeca un dit, demanant la paraula).
B.: Ara calli. Em toca a mi. Per això soc, ara, aquí, amb vostè, que fa el camí invers; pretenent desplaçar-se en el Temps en direcció contraria, en direcció prohibida, del futur al passat...
H.S.: (ho torna intentar).
B.: No, no em refugio en el mytos..., jo. Ni els invento els mites.
Comprendre, saber, allò que és, de sí-mateix, indirectament incognoscible, sols és possible per la intuïció, no pas per la imaginació, per la invenció...
H.S.: -Senyor Bergson...
B. -¿Què?
H.S.: - L'elan vital... ¿recorda?
B.: -No he deixat de referir-m'hi. ¿Vostè té pressa, jove?
H.S.: -Doncs, ara... si.
B.: - Doncs, jo no. Qüestió de mesura del Temps. El temps, el temps viscut, le temps veçu, per citar-me més literalment. Aquest és l'únic temps real. El temps del rellotge és un temps irreal. ( ensenya i es mira, mostra els canells; descorda l'americana, palpa les butxaques de l'armilla,....). No el necessito, per res, jo, un rellotge (almenys ara), aparell convencional, ... que pretén mesurar un temps fals, irreal , abstracte,... 1927,1928,...2008 diu vostè. A més a més, perquè ho sàpiga, tinc, des de fa dos anys, artritis deformant,...i a sobre aquesta caiguda, el colze,... i ara el Nobel ...de literatura... precisament,...coloms volant...
H.S. –Senyor Bergson,...
B. -¿Què?
H.S. – Els trens ...
B. - ¿Què vol ara, que parlem de trens, de puntualitat i de retards, o de l'elan vital?
H.S. – De l'elan...
B. –Doncs deixi'm parlar! Tornem a l'impacte.... L'elan vital troba la matèria, bruta, recordi. I la carrega d'energia. Un rebot,... i va passant el Temps. I a mida que es dura s'acumula passat. Com una bola de neu, que va rodant pel pendent i engruixint-se. Aquesta acumulació és "l'evolució creadora". Així va començar tot: Plaff! i a rodar...
H.S. -¿Amb el Big-Bang?
B. –No! No!. Això son coses de físics, ...que si la relativitat, que si l'espai, ...¡El Big-Bang! No necessitem per res inventar-nos, construir el Big-Bang...Tenint els Plaff's! Miri què ha passat amb la tassa (s'ajup i en cull 2 trossos: un de petit i un de més gran). El fragment de matèria vivificada que ha experimentat un menor impacte (ensenya el tros més gran), ha quedat impregnat de menys energia: és més gros. Ha quedat com embotat, com una mica commocionat: ...són ... els vegetals. Aquest tros va rodant, en el Temps – (en veu més baixa i mirant enlaire) el seu nom sigui lloat- i va fent plantes i més plantes, cada vegada més complexes. Primer son els bolets,.. desprès amb fulles, amb flors, amb branques... Sols ha de sortir al camp, a muntanya, i mirar... Mirar, no pas pensar...
La part de matèria que, en xocar amb l' impuls vital expandint-se, ha absorbit més energia "vital"... són... els animals. (ensenya, davant dels ulls de H.S. el tros de tassa més petit). A base d'acumular "duració", aquest tros i aquest altre, donen lloc a dues grans branques evolutives: els que sols tenen Instint i els que tenen Intel·ligència. Embotiment vegetal i instint i intel·ligència animal. Parteixen d'un mateix moment i van dissociant-se, divergint en el curs de l'evolució. ¿No em dirà que l'evolució no és creadora? ¿Ho entén, ho copsa? Tot això que li explico tant metafòricament.
H.S. –Que les plantes tenen un cert embotiment, ara que ho diu, ja ho veig o, perdó, ho intueixo. Ja fa temps que li parlo a un bonsai que tinc a casa i no em contesta ni...
B. Pari, pari...Esperi. Ara li donaré dues definicions aclaridores, doncs intueixo en vostè no pas un destacat vegetalisme sinó el vici de raonar. I els raonadors tenen un interès especial, morbós, patològic o malaltís (si em permet de dir-ho, i no s'ofengui) pel significat conceptual unívoc dels mots.
Primera definició. Instint: "Facultat d'utilitzar i inclús construir instruments organitzats". Li explico amb exemples, sempre ho faig (diuen que el meu èxit rau, precisament, en aquesta claredat amb la que expresso el més recondit). ¿Vostè ha vist mai un gavià argentat, una gavina? Si, ja sé que si. Per això ho faig servir. ¿S'ha fixat que tenen un punt vermell a cada costat del bec? ¿No? ¿Si?,... ja ho sé... ¿És un caprici de la natura? No. És el que el senyor Lorenz - Conrad Lorenz, un científic, etòleg en diran, col·lega meu, per això del Nobel- el senyor Lorenz ho anomenarà un "estímul desencadenador de pautes innates". El pollet de gavina, en sortir de l'ou, té gana. No sap volar. La mare (o el pare, ara no entrem en detalls de paternitat) gavina li cerca menjar. Però no té mamelles, doncs la bola no ha rodat encara prou. El pollet veu el punt vermell i el picoteja. La mare regurgita. El pollet obra la boca, cau el vomitat i s'alimenta. ¿Ho entén? "El punt vermell en el bec groc de les gavines no és cap caprici estètic de la natura"...
H.S. –Però...
B. - ...El pollet sap, sense haver-ho aprés. Això és un instint. Menjarà si picoteja el punt vermell del bec groc de la gavina. Ergo: sap utilitzar un instrument prèviament organitzat. ¿Ho entén?.
H.S. (exaltat) -Això és meu!, senyor Bergson, això és meu! ho vaig escriure l'any 1986... Com vol que no ho entengui...
B. –Calmis, jove, ...ho sé, per això li poso aquest exemple. Així m'asseguro que vostè ho entengui. Per entendre això, l'instin, vostè va haver d'agafar un vaixell, anar a una illa en una determina i escollida època de l'any (al fons es projecten unes velles imatges on un força més jove H.S. està experimentant amb gavines i becs artificials), esperar que el pollet fes eclosióde l'ou, ensenyar-li becs falsos amb taques verdes, blaves,...vermelles... Tot subvencionat..... Jo, en canvi, miri'm (la projecció mostra una fotografia del senyor B. , ben vestit, assegut en una butaca, dins de casa seva....) ...quasi un segle abans...ja ho vaig, simplement (aparentment)... intuir... contemplant les gavines, mentre Jeanne, la meva filla, jugava en un parc proper a la porte d'Auteil, a Paris, a dos passos de casa ...
H.S. –Però ...¿perquè no ho va explicar, així de clar, amb un exemple?
B. -¿A vostè li han fet gaire cas, expressant-se clar i en català?
H.S. – Cap, gens de cas.
B. – Ho veu! Sigui moderadament obscur, prudentment difícil, ... i se'l prendran seriosament. En català!....Déu meu, el Temps! En anglès o en xinès, si ...però clar i en català,...¿com vol que li facin cas? Home... Ho faci fosc, poc entenedor... Posi exemples, metàfores, però que siguin estrambòtiques, poc comprensibles....I el voldran superar; i es manifestaran més i més opacs, inintel·ligibles, absurds, irracionals... L'èxit serà absolut. Aquí i a Amèrica! Be prou que ho han patit, vostès, els que venen del final segle vint; ho deconstruirant tot; ho han deconstruit tot...Ells, els meus únics deixebles, a més a més dels militars del general Folch. Per això vostè està sobrepassat, vostès són sobrepassast,...ells estan sobrepassats...
H.S. –I a la intempèrie!
B. –Ara m'ha agafat desconcentrat. ¿Quina intempèrie?
H.S. –Deixem-ho, senyor Bergson. M'he exaltat perquè ha citat, sense citar, al senyor Uyà, el cunyat de ...
B. - ¿Què no ho fan, vostès, això?
H.S. – Citem autors del passat... no del futur...
B. –Cap mèrit... ens repeteixen...durem... i es repeteixen,... perdurem,... la duració.... No hi ha progrés, no hi ha creació...
H.S.: Vostè ha dit, si no recordo malament, definint Instint: "i inclús construir instruments organitzats" .
B. –Vostè, venint d'on ve, ha de conèixer al senyor Sabater Pi, que no sé de qui és parent, però... És clar...Doncs això: els ximpanzés es construeixen pals per fer-se amb formigues. Jo no ho sabia, però ho vaig intuir. Igual que aquesta segona definició, Intel·ligència: " Facultat de fabricar, utilitzar instruments inorganitzats". Per exemple: una màquina de tren o una forquilla; o d'un còdol en treus un tallant. Primer s'ha d'intuir, després conceptualitzar, sempre desprès i a vostès els hi correspon exemplificar-ho, fer-ho fàcil, senzill i clar. A mi em pertany intuir-ho. I ja està.
Primer l' instint, fent-se conscient a la intel·ligència. Desprès, sols desprès, conceptualitzi. Ja et citaran, repetiran i interpretaran, explicaran, ...per acabar deconstruint-te, triturant-te, ...fet palla...
Amb instint i intel·ligència podem abocar-nos sobre la matèria (bruta i viva) i obtenir-ne dues modalitats de coneixement: coneixement inconscient (l' instint) i el coneixement conscient (la intel·ligència) (dibuixa un esquema a la pissarra).
H.S. -¿Hi ha un coneixement inconscient?
B. -Quina pregunta! ¿Què no s'ha fet psicoanalitzar, vostè? ¿Haurà sentit a parlar de Sigmund Freud, almenys? Un noi que va passar un parell de mesos a Paris, fa ben poc ... i va inventar-se no sé què, ...ni m'interessa..., per fer-se notar...a Viena. Un gran mentider, aquest malfactor de l'inconscient... Deixem-ho, no em correspon a mi desemmascarar-lo...i menys tenint en compte que tindré uns deixebles o seguidors que el falsejaran a fons a ell, al falsejador. Vostè de què fa senyor Lacan: "De falsejador de falsejadors". ....
Ara escolti'm: l'inconscient és l'única font de coneixement possible!!
H.S.: (aixeca el dit, demanant per parlar).
B.: No, Freud no va dir això. ... Ho va dir, però diferent,... Jo dic: El coneixement intuïtiu, en fer-se conscient, és l'únic coneixement possible. Això és diferent. La intel·ligència no s' entera de res. La intel·ligència es caracteritza per una incomprensió natural de la vida. ¿Vostè em segueix?
H.S. –Sols insconscientment.
B. – Ho veu!
H.S. -¿I vostè com ho ha sabut, tot això?
R. –Per intuïció, evidentment.
H.S. – Això de la intuïció, que ens permet comprendre-ho tot...
B. - ...quasi tot...
H.S. - ....¿què és, exactament?
B. – Ja li ho he explicat! ...La intuïció és l' instint desinteressat, que esdevé conscient d'ell mateix. Abans li he dit: "El coneixement de l' instint és inconscient" . D'acord..... Però hi ha un moment, si un no pensa, si deixa de pensar, si es queda "en suspens", en "epojé", perquè ens entenguem...
H.S. –Husserl, això també ho digué Husserl, amb la seva "fenomenologia" o estudi de la forma com la consciència copsa els objectes, sense judicis a priori ...
B. – Això ho va dir von Brentano, en Franz. ...Husserl, Husserl... ¿Ja sap quines seran les darreres, les últimes paraules que pronunciarà Husserl abans de morir?
H.S. –No.
B. – Això serà, exactament (vostè que vol saber les coses "exactament"), el 27 d'abril de 1938. Desprès de tres dies endormiscat i callat, obrirà els ull i li dirà a la infermera: "He vist una cosa meravellosa. Ho escrigui, ràpid!" Quan la dona tornarà, amb llapis i paper, Husserl haurà mort.
H.S. -I ¿què...?
B. –No sabem que va veure Husserl. Kant, en aquest tema, ho va intuir ben clar: "Tot just comencem a aprendre alguna cosa, envellim i morim". A més a més, no m'agrada citar a Husserl, encara que també sigui jueu,.. és alemany i no m'agraden els alemanys...
H.S. – Però Husserl va deixar escrit: "fenomen és allò quelcom tal qual es dona a la consciència, és el que es mostra tal com es mostra".
B. – A la fenomenologia no hi ha "continguts de consciència", només hi ha "fenòmens". ¿Què en fem dels fenòmens, si no esdevenen continguts de consciència?... S'ha d'estar atent i deixar ser, manifestar-se, com dirà, entre vostès, en Pep Colomer. Sols així, l' Instint, el coneixement inconscient de l' instint, resultat de la penetració de l'elan vital en la matèria , incrustat, sedimentat i mollejant la forma mateixa de la vida, que creix, fent bola de neu, ...(s'asseu).
Deixi'm descansar; a vegades jo mateix em faig uns embolics!
... si estem atents, aquest instin inconscient entregarà els secrets més íntim de la vida a la consciència i a l' intel·ligència.
Aquest instant de "veure-hi clar" és la intuïció, ...que és, doncs no podria ser altre cosa, un contingut de consciència.. I ja està. Sols a partir de aleshores, la intel·ligència, el pensar ha d'entrar en joc i de forma absolutament secundària, ...irrellevant li dic. La raó és sols un col·laborador, disciplinat, de l' instint, ...de la irracionalitat, ....si senyor, no tingui por de pronunciar aquesta sagrada paraula: irracionalitat. La intel·ligència i el seu mètode, la raó, el raonament lògic, sols ens ha de permetre ampliar, explicar, metaforitzar, si cal, allò intuït. Sols ampliar, parlar-ne, escriure, en bella forma...és clar, però un poc obtusa..., que ho entenguin sense entre del tot...
No em dirà que no és apassionat, ... submergir-se "en l'esfera de la pròpia vida com creació indefinidament continuada" i, a partir d'aquesta escletxa, d'aquesta fenedura penetrar en l'abisme, en la frontera, en el marge,...trepitjar el límit entre l' instint (inconscient) i el coneixement (la cognició, la reflexió). (Tot d'una, extasiat, s'asseu): Soc despert, soc conscient i no "m'entero de res", doncs estic pensant. Ergo: No penso. (tanca els ulls) En blanc, però atent. .... (s'abaixa la intensitat de la llum) Intueixo que és fosc! Oh! És fosc! Que clar que ho sé: és fosc, és clar... (Torna de l'èxtasi; l'escena s'il·lumina de nou; dona la volta entorn d'H.S.). "La matèria, l'esperit, la realitat se'ns apareix com quelcom que es fa i es desfà en un perpetu devenir", ..Henri Bergson... (s'assenyala).
H.S. –Senyor Bergson, la sardana...
B. –Un localisme...
H.S. – Recapitulem: "La matèria viva és un gest creador que procedeix del impuls vital".
B. –Exacte.
H.S. –"Quan l' impuls vital atura la seva marxa expansiva, es concreta en ordre material".
B. –Anem bé.
H.S. –L'estic citant.
B. –Per això anem bé.
H.S. –Vostè ha dit: "un gest creador que es desfà".
B. –És clar. Imaginis que el Nescafé no es desfés en l'aigua. O que no es desfés el sucre,...¿Pren cafè, vostè, amb sucre o sense sucre, amb llet o sense, natural o descremada, calenta o freda...? ¿Amb gel?... Li explico: l' impuls vital és un moviment, té una necessitat. Vostè ja ho sap: tots tenim necessitats. Ja m'entén ... La necessitat de l' impuls vital és la matèria. La seva necessitat...ja la sé, ...i ara no en parlarem, ...aquí en públic...Agafem un altre exemple: vostè té gana, una necessitat vital, i s'atura per menjar, menjar matèria,...els macarrons, senyor, són matèria, ... menja ...i la matèria s'incorpora a vostè i ...es cansa, és clar, una talla més... El que incorpora, animat per la vida, es desfà dins seu. ...¿Què hi ha gent que menja el mateix o més que vostè i no s'engreixa? És clar: "l' impuls vital s'apodera de la matèria, però hi introdueix en ella la major suma possible de indeterminació i de llibertat". A uns els engreixa i a altres no.
H.S. –Ah!
B. –Tot són maneres de dir: enrevessadament o clar, inclús en castellà. Un deixeble meu tardà i fugaç, l'Antonio Machado, no em va fer massa cas i ho va deixar ben clar al senyor Pérez, en el seu Juan de Mairena: podem escriure "Los eventos consuetudinarios que acontecen en la rua" o "el que passa al carrer". Personalment, si aspira a triomfar, li aconsello expressar el seu pensar d'acord amb la primera versió o, donat on han arribat, encara més crípticament: escrigui: "El devenir-dona de la Idea" i, al costat, entre parèntesi hi posi (sie wird Weib); tanqui parèntesi i no s'oblidi de la cursiva. Segur que li faran cas.
H.S. –L'escolto.
B. –Continuem. ... aquesta lluita amb la matèria, aplicada a la necessitat de reproducció, dona lloc a "l'evolució creadora". Quan un té una necessitat concreta, es diu que té una determinada "tendència". L'impuls vital té una determinada tendència: li va la matèria bruta.
H.S. –No ho hauria dit mai!
B. –La necessitat és tan gran que, l' impuls vital, surt disparat, xoca amb la matèria, la vivifica, i va fent roda,...
H.S. – Senyor Bergson...
B. -¿Què?
H.S. –S'està repetint...
B. –És clar...
H.S. –I per no agradar-li el mytos d'Hesiode, ...que si Gea pareix a Urà i que si, per necessitat, incestuen...i el fill petit, Crono, talla els genitals al seu pare i..., ... la seva història o metàfora o intuïció ...
B. –Narració.
H.S. – ...narració de l'evolució creadora...de les necessitats de l' impuls envers la matèria,... també té el seu morbo.
B. –Per favor, no compari. El que pretenc explicar-li és que davant del misteri, és a dir de la realitat, podem fer tres o quatre coses:
Una: Pensar d'entrada; és a dir, inventar, fer volar coloms, esperits pensats, idees abstractes. Per exemple: minut, hora, any, segon...Espacialitzar el Temps, quantificar-lo, ... i argumentar-ho tot. Pamplines, en definitiva.
H.S. –O quilo o kilòmetre, o àtoms o ànima,....
B. –No m'interromp-hi...Dos: Podem fer volar dimonis. És a dir: la paranoia i l'obsessió. Idees absurdes, no construïdes, intruses, repetitives, falses...i que tenen caràcter de convicció. Idees que emergeixen de dins nostre. Per exemple: salvació, condemnació,...
H.S. – Pàtria, impostos,...
B. – Tres: Tenir fe i creure en les idees paranoiques i obsessives d'un altre. Sense exemples.
H.S. ¿I quarta?
B. I quatre: Podem intuir la veritat, deixar que es manifesti, atrapar-la, pensar-hi el suficient, escriure-ho...o això que ara estem fent, parlar-ne.
Recordi això que he deixat escrit: "La realitat està més enllà de l' idealisme i més ençà del realisme".
H.S. –Perdoni que ho pregunti: ¿Què és la Realitat?
B. –La Realitat és un conjunt d'imatges.
H.S. – Per exemple: ¿ vostè és real?.
B. –No: soc virtual!.
H.S. -...però jo el percebeixo...
B. – Aturi's, ... racionalista! La Imatge, és a dir: allò que anomeno Realitat, és certa "existència que és més real que el que un idealista anomena representació". (es gira vers el públic, baixant el to i canviant de prosòdia): Parlo d'allò que vostès consideren que és la Realitat, de l'ombra projectada sobre la paret de la caverna de Plató, allò que a vostès els hi surt en un racó d'aquesta nova versió, amb hipoteca, de la caverna, ...la pantalla del televisor, ja m'entenen, tot i que a mi em costa...). (a H.S.) Repeteixo i continuo: "La Realitat és certa existència que és més real que el que un idealista anomena representació i menys real del que un realista anomena cosa".
H.S. – ¿A mig camí entre la cosa i la representació? La realitat és una cosa no cosa, penjada....
B. – Una imatge (la realitat és un conjunt d'imatges) d'una cosa, que és una cosa diferent del que és la cosa-en-sí, allà a fora. Una imatge que existeix i dura. Coloms que no s'escapen...però que encara volen...
H.S. – Una imatge que existeix és una fotografia, per exemple.
B. –Siguem seriosos!, per favor, senyor Humà Sobrepassat.
H.S. –Ho intento.
B. –No parlem de fotografia, és a dir de tècnica....Parlem de METAFÍSICA.
H.S. -¿Puc preguntar?
B. –No, ara no. Abans hem de parlar de Biologia, és a dir de Metafísica.
H.S. – ¿La Biologia és Metafísica? ....Ja callo, callo,...
B. – On millor s'aplica la Metafísica és a la Biologia.
H.S. -¿Que diu ara? ¿No és a la teologia? ...M'he perdut. Anàvem bé, ...però ara m'ha deixat ...sobrepassat del tot.
B. –Per començar, ja no recordo si vostè no m'ha preguntat què és la metafísica. ¿Si? Em pensava que ho sabia, però constato que tampoc.
H.S. -¿Què és la metafísica?... per vostè.
B. –La Metafísica és "el mitjà per posseir absolutament una realitat". L'únic mitjà, de fet, ...sí posseir, en aquesta frase, és sinònim de conèixer.
¿Quina és l'única realitat absolutament constatada per la consciència?...No digui res. Ja responc: la vida, ...la vida conscient. Adormits o morts no farem metafísica (encara que potser sigui la única metafísica ....; però això no em correspon dir-ho a mi; li toca a Macedonio Fernandez ).
Nova pregunta, i deixo que vostè la respongui: ¿Quina disciplina científica s'ocupa de la vida?
H.S. –La Biologia.
B. –Correcte. ¿A vostè què li interessa? No li pregunto quina és la seva tendència natural, instintiva, sinó la seva tendència intel·lectual, racional. ¿Saber què és la vida o viure-la? ¿Només viure-la? ... No, ja sé que no és el seu cas. Però, si fos el seu cas, ...que ho és...jo ho sé (encara que vostè ho ignori),... si fos el seu cas...deixis de metafísica; gaudeixi, pateixi, desitgi, pensi,...esperi..., faci filosofia, per exemple, creï teories, xerri, imparteixi cursos, guanyi premis i desenganys, es dediqui a vendre enciclopèdies,...guanyi unes oposicions, tingui un sou fixe, ...surti, distreguis, ocupis... ¿Vostè ha llegit el "Faust" de l'Uyà, "peça de desnonament per a un sol actor"? Que el coneix i tot, al senyor Uyà?.
H.S. –A vegades, aquests darrers anys, i pel que fa a alguns continguts de la consciència, no sé si jo soc ell...
B. -Bé . Doncs, dediquis a ser "la vistosa dependenta de l'espai comercial", que "sap, sense saber-ho, que ha superat el problema metafísic, que és l'única manera de superar perfectament un problema, sobretot el metafísic". Punt.
Ara, si vol saber, tenir un saber provisional, però un saber de veritat, si vol saber allò que no es pot saber, allò que és incognoscible, si vol saber "què és la vida", ...si vol saber com s'ho ha fet tot el que és per arribar a ser el que és, ...encara que aquesta no és, no pot ser una pregunta ontològica,... aleshores dediquis a la metafísica.
H.S. –Senyor Bergson ¿què és la metafísica?
B. -La metafísica és un mètode asistemàtic i la seva eina és, com pot suposar, la intuïció. Però és –...ja sé que em repeteixo, no cal que...-, és l'únic "mètode per posseir absolutament una realitat". La intuïció ens permet entrar en l'interior de la realitat. I la realitat, recordi, és la vida, és el meu dolor en el colze,... Ella ens permet descobrir l'origen de tot plegat, ens deixa contemplar l'evolució de la vida, "l'evolució del real creador ".... "La intuïció aconsegueix el real sense necessitat de tornar a trobar en ell el que la consciencia li havia prèviament dictat". (es va exaltant) La metafísica és la suprema intuïció que li permetrà revelar, de forma inefable,... tot .
¿Li sembla poc? Saber com hem passat de la matèria bruta a la matèria viva, de la planta a l'animal, de l'ameba al nadó humà, del nadó al company i d'aquí a la jubilació,... del vegetal a l'humà...
H.S. - ... sobrepassat
B. Deixi's de particularismes. Vostè, (dirigint-se al públic) vostès, es senten sobrepassats perquè han volgut comprendre amb el mètode sistema inadequat: pensant, raonant,... (torna a H.S.) Li faig una pregunta: ¿vol saber com ha arribat a ser un humà –prescindim del qualificatiu de sobrepassat- i no s'ha quedat en un gerani o en una patata?
H.S. –El senyor Darwin...
B. -Deixi estar als observadors del que passa a fora, aquest raonadors sistemàtics, classificadors del que ha pogut ser, aquests pensadors sistemàtics, aquest escolàstics cientificistes,... Fora!... Estigui per mi! ¿Per què ha vingut a preguntar-me a mi, a l'Henri Bergson, i no ha anat a veure, escoltar, llegir al senyor Charles Darwin? al cel sigui (i que no torni)?...No, no em contesti, que ja intueixo ... no ha trobat la casa... Mala sort. ¿Vol l'adreça? ...No ... Dons això és "l'evolució creadora", així va anar tot plegat: rodant, rodant,...ara una patata i una mongeta embotida, ara un animalot espavilat, amb instint, ...ara una humà...
Ara escolti, escolti amb atenció...o llegeixi, si vol (li allarga un llibre). L'he escrit jo, aquest llibre, any 1907, un èxit, ..."L'evolució creadora". ¿S'ho llegeix o ho escolta?
H.S. –L'escolto (s'asseu, en una de les butaques del teatre).
B.: (llegint, dret, passejant) "Situada en l'interior de la realitat, coma, que no pot expressar-se sinó molt incompletament , coma, la intuïció (gest de subratllar) descobreix l'evolució del món enter com l'evolució del real creador, coma, que és la dada primària i originària (aixeca el dit índex), coma, com l'evolució de la vida en les seves infinites possibilitats." Punt.
H.S. –Però... (tornant a escena).
B. - ¿Què no ha llegit, vostè que ve del segle XXI, al senyor Eric Berne?
H.S. –No sé a que ve aquesta pregunta....
B. – (burleta) "Si, però....", "si, però....". El seu i dels seus, els raonadors, el seu Joc preferit és dir "Si, però..."... a tot.
H.S. –Jo no he dit "si, però...".
B. –Però ha dit "però..."
H.S. –Però...
B. –Ho veu! Sempre posant "pero's" a tot, però mai donant solucions...
H.S. –Continuem...
B. -Tot és continuïtat, duració...
H.S. - ...continuem el que continuàvem.
B. – Ja no sé per on continuar...
H.S. – L'evolució.
B. –Si...., l'evolució... I no m'interrompi! L'evolució...
H.S. –Senyor Bergson...
B. -¿Què?
H.S. –M'havien dit que vostè era una persona seriosa...
B. –Ho soc! Però ara estic fent pedagogia, home!
H.S. -¿Puc fer-li una pregunta?
B. –Per això m'ha vingut a veure.
H.S. –Jo no anava enlloc.
B. –Però...
H.S. –"Si, però...."
B. –Jo no he dit "si, però..."
H.S. –Ho he dit jo.
B.: Si, però.....
(va baixant la intensitat de la llum, mentre, cada vegada més fluix i inintel·ligible, B. i H.S. continuen monologant).

Fi del primer acte

 

(Sessió 6 de Novembre 2008)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010