cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Bergson  |  Apunts  |  Assalt a la raó

Inici  >  Flâneur assegut

APUNT 2. Henri BERGSON (1859-1941). L'ASSALT A LA RAÓ

J. JUBERT GRUART


 

¿Els elefants són contagiosos? No ho sé, però Bergson si; contagiós i perillós, molt perillós. El Vaticà sabia el que es feia quan, l'1 de juny de 1914, inscrivia 3 llibres de Bergson en la llista o Índex de lectures prohibides als catòlics.

És, per diferents motius, evidentment, però per semblant desig d'evitar semblants resultats, que en la nota bibliogràfica adjunta de les obres de Bergson hi figura aquesta indicació preventiva: "en absolut es recomana la lectura de les obres esmentades". ¿Per què? (en aquest cas). Doncs perquè Bergson és un exquisit seductor, un brillant escriptor (premi Nobel de Literatura),...i et convenç captivant-te. Això, essers fascinats, potser no vos passi, avui, amb la lectura de l'Assaig sobre les dades immediates de la consciència (1988) o de l'Evolució creadora (1907), però la lectura, ara encara, de Matèria i memòria (1939) és –inclús per una mentalitat de formació (i fidelitat) en la cientificitat neurobiològica i neuropsicològica- absolutament convincent i reveladora de formulacions plenament vigents.

¿Que té això de perillós i de contagiós?

La (pretesa) competència, innocència, postura ètica i bona fe de Bergson són totalment refutables, sense base científica, abocant a afirmacions contràries a la realitat (Realitat) i, com veurem, perilloses. Quan algú desbarra li diem: "Vostè ha confós la gimnàstica amb la magnèsia!" Bergson confon, per exemple, la cinemàtica amb la dinàmica, i moltes coses més i impunement. O no tant, tal com li feren notar, inútilment, Jean Becquerel (1922) en cartes personals, Metz (1926) i el mateix Albert Einstein en persona (el dia 6 d'abril de 1922).

Valguin, abans d'analitzar mínimament la base dels errors de Bergson i del bergsonisme, els comentaris agudament crítics, sobre aquest autor, de dues destacades personalitats (l'una en el camp filosòfic i matemàtic, l'altre en el biològic):

"Un dels efectes negatius d'una filosofia antiintel·lectual com la de Bergson és que prospera gracies als errors i a les confusions de l' intel·lecte. En conseqüència, tendeix a preferir els raonaments dolents als bons, a declarar insoluble cada dificultat momentània, i a considerar cada error idiota com una revelació del fracàs de l' intel·lecte i el triomf de la intuïció. Trobem als treballs de Bergson moltes al·lusions a les matemàtiques i a la ciència, i, als ulls d'un lector poc experimentat, aquestes al·lusions sembla que reforcin molt la seva filosofia. En ciència, particularment en biologia i en fisiologia, no sóc prou competent per criticar les interpretacions que fa. Però pel que fa a les matemàtiques, ha preferit deliberadament els errors tradicionals d'interpretació als punts de vista moderns que han prevalgut entre els matemàtics durant els últims vuitanta anys."

 


Bertrand Russell (1872-1970)
Bertrand Russell (1872-1970)

Bertrand RUSSELL: Historia de la filosofia
occidental
, 1968 ( 1946) ( p. 762).
«Sabem que gracies a un estil seductor, a una dialèctica desproveïda de lògica però no de poesia, aquesta filosofia va tenir un èxit immens. Sembla que avui dia ha caigut en un descrèdit gairebé total, mentre que, quan jo era jove, no podíem esperar passar la revalida si no havíem llegit L' Évolution créatrice.» (p. 39.)

«Si Bergson hagués fet servir una llengua menys clara, un estil més "profund", avui encara es llegiria.» (p. 40), tot i que «al pensament de Bergson no li falten, és clar, obscuritats ni contradiccions aparents» (p. 40).

 


Jaques Monod (1910-1976)
Jaques Monod (1910-1976)

Jacques MONOD: Le Hasard et la Nécessité, Ed. Du Seuil, 1970.
Bergson (com fem molts de nosaltres cada dia, mantenint opinions absolutament podrides –totes les opinions són podrides-) dóna preferència (i, inclús, dominància i exclusivitat) a la intuïció i a l'experiència subjectiva, per sobre de la raó. La seva filosofia, que s'ocupa bàsicament de qüestions (excepció feta del darrer llibre sobre Les dues fonts de la moral i de la religió, .....) de psicologia, de biologia i de física, estableix implicacions i conclusions abans de començar a analitzar els fenòmens que diu voler estudiar i resoldre definitivament, contundentment. La seva anàlisi ulterior està dirigida a demostrar que la teoria física les confirma. Fa trampa. Manté una indiferència pràcticament total pels arguments empírics, per les proves experimentals. Els seus "raonaments" irracionals son sols una defensa sistemàtica del seus principis "a priori" Tot això és particularment destacat a Durée et simultanéité on formula la seva teoria sobre el temps i on critica obertament el principi de relativitat, formulat ja i clarament per Galileo Galileu l'any 1632:

"Tanqueu-vos amb un amic a la cabina més gran sota el pon d'un gran vaixell i endueu-vos-hi mosques, papallones i altres bestioletes que volin; equipeu-vos també amb un gran recipient ple d'aigua amb peixets; a més pengeu una galleda amb aigua que vessi de gota en gota a dins d'un vas, d'obertura petita, situat a sota. Quan el vaixell està immòbil, observeu atentament com les bestioletes que volen van en totes les direccions de la cabina a la mateixa velocitat, com es veuen els peixos nedant igualment cap a totes bandes, les gotes que cauen entren totes al vas situat a sota; si llanceu alguna cosa al vostre amic, no cal que li llanceu més fort en una direcció que en una altra, si les distancies són iguals [...] Quan hàgiu observat tot això atentament [...] feu anar el vaixell a la velocitat que vulgueu; mentre el moviment sigui uniforme, sense que es gronxi en un sentit o altre, no notareu cap canvi en tots els efectes que acabem d'indicar; no n'hi haurà cap que us permeti adonar-vos de si el vaixell es belluga o esta immòbil."

 


Galileo Galileu (1564-1642)
Galileo Galileu (1564-1642)

Galileo GALILEU: Diálogo sobre los dos grandes sistemas del mundo ptolemaico y coperniano, Alianza, Madrid, 1995 (1632)
Amplieu l'experiència en un vaixell per la feta dins d'un tren, cotxe o avió, sempre que la velocitat sigui uniforme (sense acceleracions, desacceleracions, girs,...) i tindreu ben provada la constatació de Galileu i entendreu la teoria de la relativitat restringida formulada per Einstein l'any 1905 (referent als sistemes inercials): "totes les lleis de la física són idèntiques en relació a qualsevol sistema de referència inercial" (és a dir que mantenen constants les seves velocitats), i per això el que passa durant el repòs no es pot distingir del que passa durant un moviment uniforme ("la velocitat és relativa, però l'acceleració és absoluta"). Aquest principi sols és pot formular a partir de l'observació i experimentació, és a dir del que passa en el mon real. Però no es pot intuir ni deduir a partir de raonaments filosòfics.

Doncs, bé: Bergson insistia, al llarg dels seus anys, que "tan li fa que el moviment sigui uniforme o variat; sempre hi ha d'haver una reciprocitat entre els dos sistemes" (1923). Ja li podien explicar, argumentar,... Ni que fos el mateix Einstein qui assagés de fer-lo raonar. Bergson es mantenia:

"Cap filòsof no podia conformar-se completament amb una teoria que considerava la mobilitat com una simple relació de reciprocitat en el cas del moviment uniforme, i com una realitat immanent a un mòbil en el cas del moviment accelerat." (p. 32.)
"Però, si tot moviment
[encara que sigui accelerat] és relatiu i si no hi ha cap punt de referència absolut, cap sistema privilegiat, l'observador interior d'un sistema evidentment no tindrà cap mitja per saber si el seu sistema esta en moviment o en reposo [...] És lliure de decretar el que li plagui: el seu sistema serà immòbil, per la mateixa definició, si en fa el seu «sistema de referència» i si hi instal·la el seu observatori [...] un sistema qualsevol esta en repòs o en moviment, a voluntat."
(p. 34).

 



Henri BERGSON : Durée et simultanéité. À propos de la théorie d'Einstein, PUF, París, 1968 (1923)

Això és confondre la magnèsia amb la gimnàstica. Em direu, amb raó, que no en sabeu res de les lleis de la dinàmica ni de la cinemàtica. D'acord; però tampoc mai vos passarà pel cap escriure cap llibre o impartir cursos sobre aquestes matèries. I si es donés el cas que tinguéssiu ocasió de parlar amb Einstein o algun físic competent, és evident que no li portaríeu la contrària (a no ser, és clar, que fóssiu Bergson o bergsonians o postestructuralistes, com Deleuze, Lacan i companyia).

Dins d'algunes sessions, en aquesta Part segona del Curs, tractarem de la Ciència i de la seva emergència dins del segle XX. I ho farem perquè la ciència és el punt flac (inclús un punt cec) dels intel·lectuals (siguin aquests filòsofs, poetes o metafísics, sobretot) i perquè Bergson i els postestructuralistes (i no pas sols el demagogs i els feixistes i els fonamentalistes, i altres, com els psicoanalistes i els espiritualistes, i altres, com els periodistes i publicistes, i altres, com ...) han abusat i falsejat conceptes científics relatius a la realitat o han fet extrapolacions sense cap base, "entabanant amb un argot científic els seus lectors no científics", i perquè ... volem assajar de comprendre on som i com ho hem fet per arribar-hi i per mantenir-nos-hi sumits en la imbecil·litat,...

Tot i que és llarg, val l'esforç transcriure el que sobre el particular han escrit Bricmont i Sokal:

"El raonament de Bergson reposa sobre una confusió elemental entre un sistema de referència (per exemple, un tren en moviment accelerat) i el moviment d'objectes materials ... en relació amb aquest sistema. (p.217)
(...)
S'ha de recalcar que aquests fenòmens, encara que siguin contraintuïtius, són reals: la teoria de la relativitat i la teoria electromagnètica de Maxwell han estat confirmades experimentalment, durant els últims noranta anys, per milers d'experiments diferents amb una precisió impressionant. (p.218)
(...)
I si aquests fenòmens són contraintuïtius, hem de recordar que això que anomenem «intuïció» no és res més que el resultat de l'experiència que tenim acumulada i de les reflexions teòriques que hem fet sobre aquesta; i pocs de nosaltres tenim experiència a velocitats pròximes a c.

Albert Einstein (1879-1955)
Albert Einstein (1879-1955)

Una segona conseqüència contraintuïtiva de la relativitat d'Einstein afecta la noció de simultaneïtat. Per començar observem que si dos esdeveniments es produeixen simultàniament al mateix lloc, tots els sistemes de referència estaran d'acord sobre aquest fet. Però, tal com va demostrar Einstein, això no és el que passa si els dos esdeveniments es produeixen a llocs diferents. Per entendre-ho, imaginem-nos una andana i un tren, tots dos equipats amb elèctrodes al cap i a la cua, de manera que quan el cap del tren trobi el cap de l'andana es produeixi una guspira - i per tant l'emissió d'un raig lluminós -, i igualment quan la cua del tren trobi la cua de l'andana.
Suposem que en Pere estigui instal·lat al mig de l'andana i que, quan passi un tren, rebi simultàniament els dos raigs de llum. Deduirà que tots dos raigs han estat emesos simultàniament: perquè les distancies recorregudes són iguals i les velocitats de propagació també.


Ara introduïm un personatge nou, en Pau, que és un viatger assegut al mig del tren. Continuem analitzant la situació (de moment) en relació amb el sistema de referència de l'andana.
En Pau es troba davant d'en Pere en el moment de l'emissió dels dos raigs; però com que es desplaça amb el tren, trobarà el raig sorgit del cap abans que el trobi en Pere, mentre que trobarà el raig sorgit de la cua després que en Pere l'hagi trobat. O sigui que trobarà el raig del cap abans que el raig de la cua. És un fet objectiu, respecte al qual tots els observadors estaran d'acord. Però ¿com interpreta en Pau aquest fet en relació amb el sistema de referència (que també és inercial) del tren? Raona d'aquesta manera: he rebut el raig sorgit del cap del tren abans que el raig sorgit de la cua; estic equidistant del cap i de la cua; les velocitats de propagació són iguals; per tant el raig del cap ha estat emès abans que el raig de la cua. Conseqüència: dos esdeveniments que s'han produït simultàniament però a llocs diferents en relació amb un primer sistema de referència, poden no ser simultanis en relació amb un altre sistema de referència.

Això, evidentment, contradiu la noció intuïtiva que tenim del temps: estem acostumats a considerar la simultaneïtat d'esdeveniments fins i tot llunyans com una noció absoluta i no problemàtica. Però aquesta intuïció només és deguda a la pobresa de la nostra experiència: la velocitat de la llum és tan gran i les distancies quotidianes són tan petites, que no ens adonem dels efectes relativistes -ni tan sols no ens adonem que la velocitat de la llum és finita- sense instruments refinats. En tot cas, no hi ha cap contradicció entre la relativitat i la nostra experiència quotidiana; la contradicció és més aviat entre la relativitat i una extrapolació natural però (ara ja ho sabem) errònia de la nostra experiència quotidiana.

Aquestes idees ja van ser explicades molt pedagògicament a l'època de Bergson, però aquest no les va entendre. En parlar de dos sistemes de referència, S i S', sostenia que:

"les fórmules de Lorentz expressen simplement que han de ser les mesures atribuïdes a S' perquè el físic a S vegi que el físic que ell s'imagina a S' troba la mateixa velocitat que ell a la llum".

És senzillament fals. (pp. 219-21)
(....)

Una tercera conseqüència contraintuïtiva de la relativitat esta lligada amb el pas del temps. Si A és un «esdeveniment» a l'espai-temps, és a dir, simplement un cert lloc en un temps determinat: per exemple, París el 14 de juliol del 1789. Si B és un altre esdeveniment a l'espai-temps, per exemple, París el 14 de juliol del 1989. I si C és un «camí a l'espai-temps» que condueix d' A a B: per exemple, el camí que es queda sempre a París, o bé el camí constituït per un viatge a la velocitat 9/10 c cap a una estrella que esta a 90 anys llum de París i pel retorn a la mateixa velocitat. En aquesta situació, la teoria de la relativitat dóna una fórmula per calcular l' interval de temps mesurat per un «rellotge ideal» transportat durant tot el camí C (que anomenem el temps propi del camí C). Els detalls d'aquesta fórmula no tenen importància per a l'explicació actual; només ens interessa una de les conseqüències notòries que té: el temps propi depèn no tan sols del punt inicial A i del punt final B, sinó també del camí C. El camí recte entre A i B dóna el temps propi més gran, mentre que tots els altres camins donen uns temps propis més petits. Per exemple, en el cas considerat, el temps propi per al camí que es queda a París és de 200 anys (cap sorpresa), mentre que el temps propi per al camí de l'altre viatge és de 87 anys; cosa que potser és més sorprenent.

Aquesta predicció contradiu, evidentment, les idees intuïtives que tenim sobre el temps. Però abans de rebutjar precipitadament la relativitat, recordem que l'efecte tan sols és gran quan la velocitat del camí C s'acosta a la de la llum. Per a velocitats més petites, l'efecte és extraordinàriament petit. (...). Evidentment, la majoria de nosaltres no té cap experiència de velocitats pròximes a la de la llum, ni amb rellotges superprecisos transportats a velocitats més familiars. O sigui que no hi ha cap contradicció entre les prediccions de la relativitat i la nostra experiència quotidiana; una altra vegada, la contradicció es troba entre la relativitat i una extrapolació errònia de la nostra experiència quotidiana.

Aquest aspecte de la relativitat s'il·lustra moltes vegades amb la història següent. Dos bessons, en Pere i en Pau, se separen: en Pere es queda a la Terra, i en Pau puja en un coet (a l'època de Bergson es parlava de «bala») que va a una velocitat pròxima a la de la llum, viatja durant un temps determinat, fa mitja volta i torna a la Terra. A la tornada es fa patent que en Pau és més jove que en Pere. Naturalment, no s'ha fet mai l'experiment amb bessons perquè som incapaços d'accelerar éssers humans a velocitats pròximes a la de la llum. Però s'han fet experiments anàlegs amb moltes partícules elementals -la desintegració radioactiva de les quals constitueix una mena de «rellotge»- i també amb rellotges atòmics superprecisos transportats en avió; i les previsions quantitatives de la teoria de la relativitat han estat confirmades amb molta precisió. L' objectiu del físic en donar l' exemple dels bessons és evidentment pedagògic: il·lustrar d'una manera viva una conseqüència de la teoria.

Però Bergson rebutja categòricament la predicció de la relativitat relativa a «l'efecte dels bessons». Per copsar millor aquest malentès, és important separar dos problemes: els efectes relativistes i les complicacions suplementàries introduïdes (per Bergson) quan es tracta de «rellotges» biològics i sobretot conscients (com els éssers humans). Comencem, doncs, per examinar el que diu Bergson de l' experiment amb rellotges ordinaris -on ja comet errors greus- i després tornem al problema dels rellotges biològics. Bergson afirma:

"En resum, no s'ha de canviar res a l'expressió matemàtica de la teoria de la Relativitat. Però la física faria un servei a la filosofia si abandonés determinades maneres de parlar que provoquen que el filòsof s'equivoqui i que poden fer equivocar el mateix físic sobre l'abast metafísic de les seves opinions. Per exemple, més amunt ens diuen que «quan dos rellotges idèntics i sincronitzats estan al mateix lloc en un sistema de referència, si en desplacem un i el tornem a posar al costat de l'altre al cap d'un temps t (temps del sistema), anirà endarrerit... en relació amb l'altre rellotge. En realitat caldria dir que el rellotge mòbil presenta aquest retard a l'instant precís en que toca, encara movent-se, el sistema immòbil i en que està a punt d'entrar-hi. Però així que hi ha entrat, marca la mateixa hora que l'altre (no cal ni dir que aquests dos instants són pràcticament indiscernibles)."

Examinem amb atenció aquestes afirmacions.

A les dues primeres frases, Bergson enuncia el seu punt de vista: la física té dret a fer servir totes les «expressions matemàtiques» que vulgui, amb la condició que no els atribueixi un «abast metafísic» excessiu. Però la diferencia entre Bergson i la relativitat no és en absolut «metafísica»: en realitat afecta una simple predicció empírica, tal com es veu clarament a la continuació del text. Bergson comença fent referència al «problema dels bessons» -però amb rellotges en comptes dels bessons i cita correctament la predicció de la relativitat per als temps transcorreguts als dos rellotges. A continuació, després d'un breu raonament més aviat confús, ofereix la seva predicció empírica, diferent de la predicció de la relativitat: «així que hi ha entrat, marca la mateixa hora que l'altre.» Molts experiments refuten aquesta predicció. Evidentment, no es por retreure a Bergson que no hagi anticipat aquests resultats experimentals, que en general van aparèixer molt després de la publicació de Durée et simultanéité; però ni ell ni els seus successors no diuen clarament que la seva teoria, és a dir, en realitat, la seva intuïció, contradiu les prediccions empíriques de la relativitat. Fan com si es tractés únicament d'interpretar correctament el formalisme utilitzat pel físic.

Un error corrent en relació amb l'efecte dels bessons consisteix a pensar que els papers d'en Pere i d'en Pau són intercanviables i que un raonament que conclou que en Pau és més jove que en Pere és necessariament fals, perquè si s'intercanvien els papers, arribaríem a la conclusió que en Pere és més jove que en Pau. Bergson formula explícitament aquesta idea:

"Tot el que dèiem d'en Pere, ara ho hem de repetir d'en Pau: com que el moviment és recíproc, els dos personatges es poden intercanviar."

Però és completament fals: aquests papers no són intercanviables. En Pau ha de suportar tres acceleracions (o desacceleracions) -una al començament, una altra al fer mitja volta, i finalment una en arribar- mentre que en Pere no en suporta cap. El principi de relativitat enuncia l'equivalència de les lleis físiques entre sistemes de referència inercials. Però aquesta equivalència no es produeix entre sistemes de referència no inercials, com ho seria un sistema lligat a un viatger en moviment accelerat. La asimetria és, d'altra banda, evident: si en Pau accelera o desaccelera massa bruscament, és ell qui es pot trencar la crisma, no pas en Pere!

La incomprensió de Bergson és, doncs, doble: d'una banda és massa «relativista» (en el sentit de la teoria de la relativitat, no en el sentit filosòfic) perquè pensa que la relativitat implica que en Pere i en Pau són intercanviables, sense entendre que la relativitat no suposa en cap cas una equivalència entre moviments accelerats. Però, de l'altra, no és prou «relativista» perquè es nega a atorgar la mateixa objectivitat als temps propis mesurats per tots dos.

Observem finalment que Bergson, a Durée et simultanéité fa referència diverses vegades a físics (com en Pere i en Pau) «vius i conscients». Això podria fer pensar que Bergson únicament es preocupa per l'aplicació de la física a subjectes conscients, i que s'oposa als físics només pel que fa al problema de les relacions entre l'esperit i el cos. Tal com acabem de veure, no és pas el cas; tanmateix hem de subratllar que les conclusions de l'efecte dels bessons aplicades a éssers conscients no suposen hipòtesis particularment materialistes. Efectivament, només cal veure que els ritmes biològics funcionen essencialment com rellotges i que, en virtut justament del principi de relativitat, la relació entre les edats biològiques dels cossos d'en Pere i en Pau serà exactament igual que la relació dels temps transcorreguts als seus rellotges. I independentment de l'opinió que tinguem sobre la relació entre l'esperit i el cos, és difícil imaginar un esperit de setanta anys en un cos de vint anys!"(pp. 222-227).

 

Jean BRICMON i Alan SOKAL: Impostures intel·lectuals, Ed. Empúries, Barna., 1999 (1997)
No sabem si els elefants son o no son contagiosos; però és evident que Bergson –vistes les conseqüències- ha estat i continua essent un perill. Tot el segle XX i aquest començament del XXI, a occident, estan marcats sinó pel que ell fou si pel que ell representà.
 

(Sessió 6 de Novembre 2008)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010