Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Bataille  |  Apunt Bataille

Inici  >  Flâneur assegut

APUNT: Els elefants morats de la rue de Lille, 3 i 5 (París)
Georges BATAILLE (1897-1962) i Jacques LACAN (1901-1981)

J. JUBERT GRUART


Georges BATAILLE (1897-1962)

 

Introducció

Bataille no és una anècdota
En Bataille culminen i es continuen Baudelaire, Rimbaud i Apollinaire. A diferència d'ells, que tractaren directament del tema del mal i de la sexualitat, Bataille, genuïnament estructuralista en aquest sentit, ho fa fent una relectura (una lectura surrealista). De la mateixa forma que Lévi-Strauss llegí (malament) a Saussure, Althusser a Marx, Lacan a Freud, Bataille llegeix a Sade. La violència i el sexe, integrats en la massa oculta de l'iceberg, estan estructurats com un llenguatge; i el marqués de Sade és qui l'interpreta.

Continuador de Baudelaire i d'Apollinaire, post-estructuralista avant la lettre, sadista teòric i pràctic, surrealista dissident, alt funcionari erudit, precursor (introductor) de la normalització de l'atracció i consum (oferta pública) d'allò insà, infame, criminal i violent, vexatori, de sexe i sang, dolor i plaer, bogeria venuda com a normalitat. Bataille no és una anècdota. Amb Bataille, a partir de l'academització de Bataille, "tot està permés". Bataille introdueix l'absència, absoluta, de tot sentit ètic (i no ja l'abandó de la normativa moral), la implantació del concepte d'"egoisme impersonal", i no sols més enllà del be i del mal nietzschenià, o de la "banalitat del mal" (de L'estrany –Meursault- de Camus o de l'Eichmann relatat per Hannah Arendt); amb ell té lloc –amb la seva entronització de Sade- l'"eliminació sistemàtica de tot sentiment envers els altres, en ares d'un plaer infantil i egoista" (Roger Shattuck) que ha esdevingut un dels aspectes o dimensions de la post-modernitat i hiper-modernitat actual. Amb Bataille i amb Focault (deixeble tant d'Althusser com de Bataille) s'intenta i s'aconsegueix (triomfa) convertir allò que és una perversió en una normalitat (defensiva); sacralització de la bogeria. El dolor, practicat sobre el cos de l'altre, i si cal sobre el propi, és la base del plaer. Rehabilitació de Sade; academització de Sade.

Bataille no és una anècdota.

 

Bataille post-estructuralista: una genealogia en sentit invers

  •                                                                                                                            "Els continuadors creen els seus propis precursors (Borges)

"Tots els camins dels post-estructuralistes condueixen a la mateixa font: Georges Bataille". "Els continuadors creen els seus propis precursors" (Borges). Mentre Bataille ens remet a Sade, qui ens remet a Bataille és Foucauld, que prové d'Althusser (l'estructuralista marxista). Un triomf, incorporació, digest pòstum de Bataille a l'establishment cultural de la fi del segle XX. La "societat homogènia" (sense classes, sense lluita de classes, la societat del –pretès- benestar, igualitària en drets, assimila allò "heterogeni" (incorpora la transgressió, "la part maleïda" de la societat, desactivant-la de la seva dimensió i funció de protesta). Digestió post-moderna del porno, del sadomasoquisme,..., devaluant (degradant-lo) l'erotisme. Posta en superfície, flotabilitat, de la part oculta de l'iceberg, d'alguns elements constituents de l'estructura submergida i posar-los (mostrant-los) en relació: "Unir incest, adulteri, sodomia i sacrilegi, sodomitzant a la seva filla amb l'hòstia" (Barthes llegint, post-estructuralísticament a Sade), violència gratuïta i sexe sado-masoquista, mort i erotisme, dolor i obtenció de plaer. Fent un pas més (del estructuralisme al post-estructuralisme):

  1. substituint la comunicació per la comunió
  2. fent ús del llenguatge com un pas vers el llenguatge cero (a res) (paraules sense veu, sense significat)
  3. mostrar sols els moments d'emoció intensa (de filtratge de l'instint en l'emoció): no fent filosofia de la mediocritat, sinó crònica del límit
  4. essent el límit la irracionalitat (rebuig del pensament racional)
  5. l'intel·lecte (al marge de l'erudició: experiència exterior) sols juga el seu vertader paper en conscienciació de la sexualitat (experiència interior del plaer)
  6. l'èxtasi místic sexual està més enllà del bé i del mal
  7. allò "heterogeni" (escatològic, pornogràfic, necrofílic, violent,...) controlat per l'intel·lecte, ha d'oposar-se a allò "homogeni" (rutinari, "normal",...)
  8. el mal, la violència ("controlades") formen part d'un ateisme religiós, d'una mística (experiència interior) laica i obscena.

Vet aquí alguns del components del post-estructuralisme retroprojectat de Bataille.


 

El tema Bataille

El concepte de Transgressió-Interdicció
Mot i concepte emesos per Bataille i que es converteix en fetitxe i emblema en les dècades post-Bataille.

Transgressió i Interdicció, dos mots-conceptes oposats i complementaris (mantenen una relació paradigmàtica o in absentia). La Interdicció és el prerequisit de la Transgressió. Si no hi ha prohibició no hi ha vertader plaer. Nomes "som admesos en el coneixement d'un plaer quan la noció mateixa del plaer es barreja amb el misteri" (el plaer és reconegut com un plaer, i no sols com una simple satisfacció d'una necessitat, quan és conseqüència de la transgressió d'una prohibició, d'un interdicte). "Mai, humanament, la interdicció apareix sense la revelació del plaer, ni mai el plaer sense sentiment de transgressió" (Bataille, L'erotisme).

Sense que resulti paradoxal, Bataille –pornògraf obscè, en la teoria i en la pràctica- es manifesta totalment oposat (contrari) a la llibertat sexual; la interdicció de la llibertat sexual (pública i privada) és necessària (imprescindible) per mantenir l'estabilitat social i personal (per l'ordre social i la salut psíquica individual), doncs sols la transgressió provoca plaer; i sols el plaer extrem (violent, en el límit de la mort), si és conscienciat, esdevé una experiència mística. En aquest sentit, Bataille s'oposa (des de la retrospecció) al concepte laic i hipermodern de la "llibertat democràtica" pel plaer (o plaer per a tots i gratuït).


Les 5 vides de Georges Bataille

1. Vida oficial
1897: neix a Billon (Puy-de-Dome. Pare sifilític.
1916-17: Mobilitzat. Tuberculosis.
1917: Seminari de Saint-Fleurs, Abadia benedictina de Quars
1922: Graduat a l'École des Chartes (arxivística)
1923: Madrid, Escola Superior d'estudis hispànics.
1924: Cap del departament de Numismàtica de la Biblioteca Nacional (París).
1935: Creació de la Revista La critique sociale (surrealisme + comunisme)
1936-39: Collège de sociologie (sacre). Objectius: Academitzar l'esoterisme, fusionar religiositat i nihilisme, refundar mites i ritus, restaurar el sagrat (en el camp individual i social). Membres destacats: Pierre Klossowski, Roger Callois, Micel Leiris, Jacques Lacan, Sylvie (Maklés) Bataille, André Masson,...
1942: De baixa a la Biblioteca Nacional (per malaltia)
1946: Fundació de la revista Critique

2. Vida privada
1914: conversió al catolicisme
1928: Casament amb Sylvia Makles
1930: Mort de la mare (homenatge masturbatori, sobre el cadàver de la mare, en presència de Sylvie, embaraçada. Naixement de Laurence Bataille (10 juny).
1932-34: Dora Maar
1934
: Època de jugador (ruleta russa), alcohol i addició a sexe. Psicoanàlisis amb Adrien Borel
1934: Separació de Sylvia
1935-38: Colette Peignot ("Laura")
1936: Inici de relació amb Lacan
1939-43: Denisse Rollin ("La gentile")
1942: Tuberculosis pulmonar. 259 rue Saint Honoré (VIIIé)
1943:
Vezelay, 59 rue Saint-Etiene. Primer amb Denisse, Laurence (13 anys, filla de Bataille i Sylvia Maklés) i un fill de 4 anys de Denisse (??). Diane Kotchoubey de Beauharnais (de 23 anys) i una filla de 3 anys comparteix domicili a Vezelay. Ruptura amb Denise. Bataille s'instala a París (3 cour du Rohan) a casa del pintor Blathus.
1945: Instal·lat de nou a Vezelay amb Diane.
1948: Neix Julie (filla de Bataille i de Diane).
1949: Bibliotecari a Carpentras.
1951: Conservador de la Biblioteca municipal d'Orleans
1952: Legió d'honor.
1962: Mort (8 juliol). Enterrat a Vezelay

3. Vida secreta
1936-39: Societat Secreta Acéphale. Pràctica de rituals. Projecte de sacrificis humans (Bataille i Colette Peignot s'ofereixen per inmolar-se, escollint per sacrificador a Roges Callois que es nega a fer-ho).
Pseudònims: Lod Auch ("a la merda"), Pierre Angèlique, Louis Trente.

4. Lector
Hegel (1934)
Nietzsche ("mon seul compagnon sur terre").
Freud
Marx
Marcel Maus
SADE (1926)

5. Autor
Les monnaies des grands Mogols, Paris, J. Florange éditeur, s.d. (1927).
Histoire de l'œil, 1928 (sous le pseudonyme de Lord Auch).
Madame Edwarda, 1937 (sous le pseudonyme de Pierre Angélique).
L'Expérience intérieure, 1943.
Le Petit (sous le pseudonyme de Louis Trente), 1943.
Le Coupable, 1943.
La Part maudite, 1949.
L'Abbé C., 1950.
La Peinture préhistorique. Lascaux ou la naissance de l'art, 1955[25].
Le Bleu du ciel, 1957 (écrit en 1935).
L'Érotisme, 1957.
La Littérature et le Mal, 1957.
Les Larmes d'Éros, L'Impossible, 1962 (première parution en 1947 sous le titre La haine de la poésie)
Ma mère, 1966 (posthume et inachevé).
Œuvres complètes. Paris, Gallimard, XII volumes, 1970-1988.

Romans et récits. Préface de Denis Hollier. Édition publiée sous la direction de Jean-François Louette. Gallimard, "Bibliothèque de la Pléiade", 2004.



Dones (importants) en els dies de Bataille

1928-1938: Sylvia MAKLÉS (1908-1993). Filla de jueus- romanesos, 3 germanes i un germà. Matrimoni amb Bataille arreglat per una de les germanes Makles, Bianca, la gran, i els amics de Bataille; trobada en el taller de Raymond Queneau, a l'square Desnonetees, Porte de Versalles. Bataille té 31 anys –i una "vida de cràpula", de la qual els seus amic el volen redimir-, Sylvia 20 anys. El casament es celebra el 20 de març de 1928, a l'alcaldia de Courbevoie. El 1930 neix Laurence (psicoanalista). 1938 comparteix vida amb Lacan, amb qui té una filla, Judith, psicoanalista (casada amb Jacques-Alain Miller, psicoanalista). Casada amb Lacan el 1953.
Actriu professional. Teatre amb el grup (d'agit-prop) Octubre de Jaques Prévert. Cine (1933-1950), amb més de 25 films (entre els que destaca Partie de campagne, de Jean Renoir).
Les (altres) germanes Maklés:
ROSE: casada amb el pintor Andrè MASSON (1896-1987)
SIMONE: casada amb Jean Piel (director de la revista Critique). Relaciona Foucault amb Bataille.
BIANCA (Luciene Morand): Estudiant de medicina i actriu. Casada el 1922 amb el poeta surrealista Theodor Fraenkel ("quart mosqueter del surrealisme francès"), metge, company de curs de Breton i d'Aragon; autodiagnosticat de maniacodepressiu. Com que la família Maklès patia constants dificultats econòmiques, Sylvia passà a residir amb els Fraenkel-Maklès. Fraenkel s'enamora de Sylvia i assaja de seduir-la. Bianca arranja el matrimoni de Sylvia amb Bataille. Morta el 1931, accidentalment (precipitació per un precipici, a Carqueiranne).

1932-1934: Theodora Markarie, Dora MAAR (1907-1997). Viu a Argentina fins el 1926 (19 anys d'edat). Fotògrafa (collage, fotomuntatge, sobreimpressió,..). Henri Cartier–Bresson li proposa el nom artístic de Dora Maar. Relació amb els fotògrafs Pierre Kéfer, Bassaï,... Forma part del col·lectiu d'extrema esquerra Octubre. Coneix i manté relació de parella amb Bataille, qui la relaciona amb el grup surrealista. 1933: estudi propi (29 rue d'Astorg). El 1936 coneix Picasso en els Deux Magots (mentre es fa talls a la mà amb una navalla). Picasso té 55 anys (divorciat ja de Olga Kokhlova; relació amb Marie Thérèse Walter -l'amant privada-, amb la que té una filla d'un any (Maya), Maar 29 anys, passa a ser "l'amant pública" de Picasso fins el 1943 (7 anys) . (rue des Grans Agustins). A més de figurar en nombrosos retrats i dibuixos, Dora Maar és "la dona plorant i portant una llum" del Guernica. El 1943 Picasso canvia a Dora per François Gilot. Picasso li regala una casa a Ménerbes (Provença), però es tanca fins a la seva mort (als 90 anys d'edat) a la seva casa de París, prèvia estada en un hospital psiquiàtric. La seva important col·lecció de pintures de Picasso es va subhastar el 1998.

1934- 1938: Colette PEIGNOT, Laure ( 1903-1938) (35 a.). Ex muller de Boris Souvarine (fundador del Partit comunista francès (PCF), defensor de Trotski en el XIII Congrés del partit comunista soviètic. Souvarine mai va perdonar a Bataille que li hagués robat "l'objecte de la seva passió".

Per indicació del seu psiquiatre, Adrien Borel, Colette escriu (1934) Histoire d'une petite fille (text autobiogràfic on narra els abusos sexuals que rep, orfe a causa de la Gran Guerra, per part del seu preceptor, el pare Marcel Pératè). El germà, Charles, l'introdueix en l'alta societat de París. La seva cunyada i confident, Suzanne, la posa amb relació, el 1926, amb Jean Bernier (intel·lectual, socialista, surrealista) que serà el seu primer amant. L'amor passional per Bernier es resoldrà amb un intent de suïcidi (una bala incrustada a 2 centímetres del cor). Relació amb Édouard Trautner –mestre escatològic, expressionista, esquerrà radical i cocaïnòman- que la fa objecte de tracte masoquista, a Berlín. Retorn a París. Relació amorosa turmentosa amb Boris Pilniak. Des de Belgrat, tuberculosa, es llença a l'aventura de la revolució soviètica, vivint en un koljoz amb els camperols més pobres. El germà –amb qui manté una relació incestuosa- la repatria a França. S'entrega a desconeguts en els vagons del tren. 1931, funda amb Souvarine La Critique Sociale, primera revista ultra-comunista que Colette subvenciona amb la seva important herència. Souvarine, coneixedor del seu passat, la tracta amb delicadesa, la protegeix i la tutela. Amistat de la parella amb Queneau, Michel Leiris, Simone Weil, Jean Piel, Georges Bataille,... tots el quals assisteixen a les sessions clíniques (presentació de malalts psiquiàtrics) de Georges Dumas a l'hospital Sainte-Anne, on troben a Lacan. 1934: Abandona sobtadament a Souvarine (estant de viatge a Àustria) i es reuneix amb Bataille a Trento; de retorn a Paris, nova crisi depressiva i nou intent de suïcidi. El pare de Simone Weil, metge, la ingressa a la clínica Jeanne d'Arc, de Saint-Mandé. 1935, en sortir del sanatori, passà a conviure amb Bataille; acompanya a Bataille en les seves orgies i borratxeres. "La dona de la meva vida, en sentit surrealista" escriu Bataille, "ella m'acompanyà a l'Infern, amb la seva existència corpòria de l'obscè"; "compartiren dolor, espant, llàgrimes, deliri, orgia, febre i mort", fou "d'una dolçor dubtosa, però immensa".

Mor el 7 de novembre de 1938, als 35 anys d'edat. Enterrada, sense làpida, en el cementiri de Fourqueaux (al costat del bosc de Saint-Nom-la-Bretèche, on els membres de la societat secretra Acéphale hi celebraven els seus ritus i pels quals ella s'havia ofert com a víctima sacrificial).

Després de la seva mort, Bataille troba entre les seves pertinències una carpeta amb fulls manuscrits; ajudat per Michel Leiris ordenen els escrits i els transcriuen: Ecrits de Laure, publicats per J.J. Pauvert.

1939-1943: Denise ROLLIN, le gentile (1907-1978)
Model de pintors. Amiga de Cocteau, Breton, Prevet,.. Casada amb Jean Rollin, amb qui té un fill: Jean Rollin, l'editor de l'Acéphale (1936-39). Els Rollin són els llogaters de 3 rue de Lille. En trencar-se la relació, Bataille el llogà, l'any 1943, per allotjar-s'hi amb Sylvia (Maklés) i Laurence, i desprès amb Judith. A partir de 1945 esdevé la partenaire invisible de Maurice Blanchot .

1943-1962: Diane KOTCHOUBEY de Beauharnis. 1945, Bataille i Diane s'instalen a Vezelay (ella té 23 anys i una filla de 3). 1946, casament Bataille-Diane. 1949, neix una filla, Julie.



Seguidors (deixebles) de Bataille

Michel Foucault.



Veus crítiques (despertadors ètics) sobre Bataille-Sade

1.Sartre (v. Baudelaire)
2.Camus (v. L'home revoltat, pp. 55-64)
3.Shattuck
(v. Coneixement prohibit)



4 etapes sobre Sade

1. Descobriment i reconeixement ("un soroll sord")

  1. Guillaume Apollinaire
  2. Surrealistes

2. L'alliberació de l'enfer

  1. Pierre KLOSSWSKI ("el crim és una forma de coneixement")
  2. Georges BATAILLE (teoria de la Transgressió).
  3. Jean PAULHAN ("cercar el sublim en allò infame", el plaer sols s'obté pel dolor... infringit als altres; el sadisme és un egocentrisme utilitari;...).

3. Transformació del monstruós i criminal en obra mestra de la literatura (dècades dels 60-70)

  1. Gilbert LELY (Les malures de la virtut)
  2. Max HORKHEINE i Theodor ADORNO (escola de sociologia de Frankfurt).("el sadisme és un esport (divertiment) modern del burgés avorrit"; "la crueltat és una de les formes de la grandesa").
  3. Michel FOCAULT: "el sadisme és un immens fet cultural", "la violència ens permet transcendir la raó", "la violència és un espai de llibertat", "Sade és el nostre salvador";...).
  4. Lester G. CROCKER (1963) ("Sade és un dels grans filòsofs de la història" (filosofia del terror); "el més gran nihilista" (moral).
  5. Roland BARTHES (Sade, Fourier i Loyola: el sexe és un llenguatge); no hi ha ètica davant del plaer (proporcionat pel sexe, la violència i l'assassinat).

Diàleg:
P.: ¿Com he de comportar-me?
R.: Fent allò que em reporta plaer.
P.: ¿Encara que faci mal als altres?
R.: Evidentment.
P.: ¿Molt de mal?
R.: El màxim (i refinadament) (i de forma controlada).
 

4. Consagració de Sade
Sade a la Bibliothéque de la Pleiade ("l'estètica usurpa a la moral").



(Sessió 3 de desembre de 2009)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010