cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

El Flâneur Assegut

Flâneur assegut  |  Alain  |  Apunts  |  Autobiografia Alain

Inici  >  Flâneur assegut

APUNT 2. ALAIN, MAÎTRE A PENSER (1868- 1951) (83 a.)
Autobiografia apòcrifa ( i contrastada), de redacció pòstuma

J. JUBERT GRUART


Permeti'm que em presenti: no em dic Alain. El meu nom era Emile Auguste Chartier, nascut "a trois heures du soir" del 3 de març de 1868- avui fa 141 anys, 8 mesos, 19 dies i quatre hores, aproximadament- a Mortagne-au-Perche (departament de l'Orne, Baixa Normandia), 3 rue de la Comédie; fill d'Etienne Chartier (1835-1893), veterinari, i de Juliette-Clémence Chaline (1844-1910), una autèntica perxerona; Louise (1861-1943), la meva germana, havia nascut abans. Després, força després, jo mateix hem vaig rebatejar com Alain; abans, diferents malnoms (motius): "espatlla gruixuda", "cap gros",... m'havien descrit. No, no eren cap insult. Físicament, somàticament, corporalment, exteriorment vaig ser un quasi autèntic perxeró; la meva mare, només ella, era una pura sang, filla d'una raça sense barreges. Viatgeu, per exemple, de Nogent-le-Rotrou à Argentan i trobareu cent vegades el meu retrat... Són criadors de cavalls, una raça de cavalls enormes i forts. Vaig criar-me bestiola (infant) en aquest lloc. Res és més cert que un lloc, una geografia, un paisatge (amb cavalls, homes, dones, criatures, cases, núvols, flaires, llums, colors, tactes, crits,...muntanyes, aigua, arbres i herbes, onades i ports, cadires i portes,...). La Terra, la nostra Terra, està coberta de paisatges (i quan parlo de paisatges no em refereixo pas a geologia, i molt menys a la geologia intuïtiva, disbarat incommensurable articulat pel senyor Lévi-Strauss, a qui encara espero en el no-lloc). La nostra Terra, i els paisatges que conté, és metafísica o, almenys, és el lloc –únic lloc- on podem (amb paraules) construir metafísica (el que no és). Res és més veritat que un lloc; en un lloc podem construir, amb ciment o amb paraules, tot el que es pot construir. Mentre habitem la Terra, a condició de que contemplem el paisatge, podem fer metafísica. Però els hi asseguro que en abandonar Terra i penetrar en metafísica, metafísica desapareix.

Mentre habitem Terra, per tant, per tal de no perdre inútilment el temps assignat, el millor és asseure'ns ben asseguts en la nostra cadira jònica i practicar la noble i inútil ocupació que caracteritza a un flâneur assegut i mirar per la finestra. Mirar lluny, mar enllà, vers l'horitzó; mirar lluny...; mirada jònica (no pas la mirada d'Ulises). No s'esforcin en fer metafísica. Metafísica no és i quan sembla ser es torna ràpidament en política (Peguy, contemporani, ho deia semblantment de la mística). Cal aprendre i no repetir. Vaig tardar alguns anys en fer aquest aprenentatge... El relat o literatura que ara estic fent... (abans, després, ara, mai...), ara, avui -per avui- per vosaltres, i que ja és demà-i-mai per a mi, que ja no-soc, i per no ser ni tant sols soc en cap lloc, però que en ser-no-esser en el no-lloc, puc encara relatar, ... Això és literatura. "Sols la descripció (el com) és literatura. Les opinions (el perquè) no són literatura", deia Gertrude Stein ("una rosa és una rosa, és una rosa, és una rosa,...") a Hemingway. Totalment d'acord. On soc-no-esser, ja no puc produir pensament ni, per tant, metafísica. Pensar és posar ordre en l'ordre del caos, reconstruir amb paraules. El no-ser-esser no és res-en-l'ordre-del-caos, llevat de ser-haver-estat-esser; el no-lloc i el no-ser-esser, on ara soc-no-soc, on habita l'esser-que-ja-no-és, és un no-lloc on el pensament no és possible (lògicament). Si el pensament fos possible, jo seria ara encara; i això entra en contradicció total amb la condició de l'esser-que-deixa-de-ser, ... (pures qüestions de lògica transcendental, impossible, emprades seguint les regles de la lògica formal -que és verbal-, possible). Pura contradicció. Vostès diran: "aquest home s'embolica".

En primer lloc: no hi ha lloc i no soc (un home). En quan a embolicar-me ¿què volen que faci si soc-no-soc en el caos? Algú, potser dos, acabaran per entendre'm; la majoria, és a dirs els millors, no aprofundiran. Per entendre'ns: una cosa és el caos (un ordre no ordenat), un ordre que jo no he establert; una altra cosa és l'ordre que nosaltres hem inventat (reconstrucció o filosofia o ciència o tecnologia per mitjà de les paraules). En aquestes pàgines que ara escric (pura literatura), si vostès cerquen l'esser del que fou nomenat Emile Chartier i, desprès, Alain, sols trobaran l'aparença, la seva aparença mentre viatjà del límit al límit. No hi cerqueu, doncs, res que amb l'aparença. Canvieu, en conseqüència, el títol d'aquest Apunt: "Nota pòstuma i apòcrifa, contrastada, sobre l'aparença d'Émile Chartier, dit Alain". En ell hi relato algunes anècdotes del meu passat, que fou en molts moments un gest brusc d'un cavall que refusa la brida.

De la meva infantesa en relataré poques coses; no va ser altra cosa que tonteria: imitava, recitava, jugava, m'explicava històries interminables,...Bestieses.

Quan tenia dos anys d'edat, a l'any 1870, ocorregueren els desastrosos fets de la guerra franco-prusiana (a causa del mal cap de l'emperador Napoleó III –abans ciutadà Lluís Napoleó Bonaparte i ex-president de la República-), la derrota de Sedan, l'empresonament de Napoleó III, la comuna de Paris (a l'any 1871, del 18 de març al 28 de maig), la repressió brutal (en el "mur des Féderés", en el cementiri del Père-Lachaise, i en altres llocs de París), la proclamació de la Tercera República, Courbet (el de L'Origen du monde) i l'affaire de la columna Vendome,..., la pèrdua d'Alsacia i de Lorena,... Evidentment no recordo res de tot això i sols puc saber d'aquests fets tant o menys que vostès, o més, segons he après o m'han ensenyat a aprendre-ho. Ho recordo sols per situar-me en un lloc i un moment (paisatge d'un lloc, encara que els infants poca o nul·la atenció dediquen a un paisatge - tot i que els marca de forma inesborrable, com les flaires que en formen part).

Als 6 anys d'edat (1874) em van escolaritzar (Collège Sainte-Marie de Mortagne), fins que vaig fer la primera comunió (la meva família era catòlica, jo tampoc). A França, i sobretot a París, continuen passant esdeveniments (republicans i monàrquics, encara monàrquics!, s'enfronten al Senat). Però jo, Emile Auguste Chartier, fill del veterinari d'un poble de menys de 5.000 habitants, tampoc m'assabento de res d'això. Aprenc a llegir, escriure, calcular,... suposo. Aprenc, sobretot, escoltant a un dels meus companys de classe que tenia el costum de llegir en veu alta, de recitar-ho tot. Descobreixo que escoltar permet entendre. Bon alumne, si. Però insolent; una mena de petit perxeró encabritat. De tot el que m'ensenyaren, el més bell fou la geometria. Aquí, també, vaig aprendre a escriure en francès; tenia un professor-poeta que sabia el francès i encara en sabia més de grec i de llatí (el que feia a classe aquest mestre era etimologia, de quasi cada mot; això no ho vaig saber fins molts anys més tard: quan vaig saber que sense saber-ho havia aprés etimologia i francès, és a dir: llatí i grec. Ara això, em diuen, ja no es practica; m'arriba, inclús, que ja ni tant sols es sap escriure moderadament bé la llengua materna; m'arriba que ja no hi han pàtries...; m'arriba massa soroll...; que no s'ensenya filosofia, ni ètica; i, sobretot, m'arriba que no s'ensenya a pensar,a comprendre, i que sols se'ls fa repetir i encara poc...).

Als 13 anys (1881) soc admès com a becari intern al Lycée d'Alençon, a la classe de Quatrième. Una ciutat, Alençón, veïna, més important que Mortagne, d'uns 17.000 habitants, i amb un Institut (Lycée), que ara porta el meu no nom: Lycée Alain (i on un col·legi públic, també, prendrà el nom de Collège Antoine de Saint-Exupèry i, encara, un altre portarà el d'Albert Camus). (No, cap institució educativa o pública no porta el nom de Sartre ni de Bernanos, avui per avui). A destacar d'aquest any 1881: proclamació de les llibertats de reunió i de premsa, importants (doncs una part significativa de la meva producció escrita, els Propos, ho fou en la premsa); importantíssim: és l'època que segueix al ministeri d'educació en mans de Jules Ferry i de la institució de l'ensenyament primari obligatori, laic i gratuït.

Als 18 anys, l'octubre de 1886, començo els estudis de batxillerat (lletres) en el Lycée Michelet de Vanves -al sud de Paris- amb l'objectiu clar de preparar l'hipokagn i la Kagne per l'ingrés a l'Ecole Normal Superior (de la rue d'Ulm, a París). La primera intenció era estudiar matemàtiques especials, però... la carrera de "lletres" em va semblar molt més fàcil (i a la important proporció de perxeró, heretada per via materna, la sang li bullia excessivament). Descobreixo el meu "talent" d'improvisador. I, tot d'una - quan, potser, hauria començat un destí de xerraire-, l'any 1887, apareix i trobo el meu mestre. Trobo el meu "maitre a penser" i, en ell, el meu "maitre" de "maitre a penser": Jules Lagneau. Aquest encontre marcà inesborrablement la meva existència ("le seul grand homme que j'ai recontrè"). Anys a venir (1929-31) escriuré, generalitzant : " Tot ve de fora", "res passa si no és gràcies al fora", "la novetat i l'esdeveniment en una cosa sempre acaba explicant-se per l'extern". Em referia a Lagneau. Lagneau era allà, fora meu, i vingué, passà, tingué lloc un encontre (parenclisi, diré desprès, havent llegit i entès Epicur). Amb ell, amb Lagneau, vaig aprendre, això: no hi ha comprensió fora dels exemples. Lagneau, "maitre a penser", ell mateix era l'exemple. Amb ell vaig aprendre a saltar per sobre de la meva ombra de l'ombra dels fantasmes acadèmics, parlamentaris i de tota –infinita- altra mena.


Nota biogràfica sobre Jules LAGNEAU (1851-1894) (maitre a penser del maitre a penser).

De família obrera, set fills, Jules contrau a l'edat de 4 anys la verola i li resten deixalles, entre les quals un gran defalliment (una mena de fatiga crònica, d'avui en dia) durant una vida-existència de 43 anys de llargada. Fracassa en el primer intent d'ingrés, com quasi tots, a l'ENS. El segon queda interromput per la guerra de 1780, enrolat com a franctirador; emmalalteix de febres tifoides, s'escapa de les tropes prussianes que l'encerclen a Metz; arriba a Luxemburg; des d'aquí es reincorpora a la seva unitat, a Lille; fa la seva feina: matar prussians, fins el final de la guerra (una bona odissea-tasca per un malalt, crònic, de fatiga!).

El 1871, acabada la guerra, prepara la hypokagne i la kagne al Lycée Charlemagne, a París. Admès a l'ENS, rue d'Ulm, el 1782. Aquí troba el seu "maître a penser": Jules Lachelier.



Nota biogràfica de Jules LACHELIER (1832-1918) (maitre a penser del maitre a penser del maitre a penser).

Procedent, és clar, de l'ENS, obté l'agregació en Lletres el 1855, en Filosofia el 1863 i el doctorat el 1871 (tesis sobre el pensament inductiu). Professor de Filosofia a l'ENS, té com alumne a Jules Lagneau. Ensenya Kant (Psicologia i Metafísica).
Dues cites:
1."L'experiència més atenta serveix per ensenyar-nos com els fenòmens es mostren davant dels nostres ulls: però que ells hagin de manifestar-se sempre i a tot arreu de la mateixa manera, és quelcom que no se'ns mostra sempre, malgrat que és el que nosaltres no tenim cap dubte en afirmar
2."L'esser tal com nosaltres el concebi'm no és pas primer una necessitat cega i desprès una voluntat, que no tindrien (necessitat i voluntat) res més a fer que constatar mútuament la seva existència. (Per conta, l'esser) és tot enter llibertat, en tant que ell es produeix a ell mateix...".



(retorn a Jules Lagneau)

Suspèn la primera llicenciatura en Filosofia i no obté l'agrégation fins el 1875.
Professor, successivament, als Lycées de Sens (1876-78), Saint-Quentin (1879-80), Nancy (1880-86), i, per fi al Lycée Michelet a Vanves (1886-1894), on té per alumne i deixeble a Émile Chartier (dit, desprès, Alain).
Co-fundador de l'Union pour l'Action morale. Quan l'affaire Dreyfus, aquest moviment es transforma en l'Union pour la Vérité i després en el col·loquis Décades de Pontigny.

Una característica de Lagneau era expressar-se, en les seves dissertacions orals i classes, amb una exagerada lentitud (que treia de polleguera als seus examinadors i als inspectors d'ensenyament, potser també als alumnes, però no pas a Émile Chartier). Proposava als seus alumnes a raonar cada paraula, cada frase, cada formulació o argument, mostrant-los-hi totes les contradiccions, per aparents que fossin. No acceptà sotmetre's i complir la norma d'eclecticisme, emanada de la reforma Ferry per l'ensenyament públic francès; conseqüent, va fer tancar sota clau, en el seu institut, tots els manuals oficials que els hi enviava el ministeri.

(retorn a Émile Chartier)
 

1887-88: Vint d'anys d'existència. Sota l'influx de Lagneau ho començo a "llegir tot". Mentre preparo la kagne.

 


1889 (21 a.): Desprès de 2 fracassos, soc admès a l'ENS (rue d'Ulm, París): obtinc el nombre 23 (de 24). Comencen uns anys d'estudiant típic de l'ENS: aires de superioritat, irrespectuós, indisciplinat,... Soc un canular. A punt de ser expulsat. Estic a "l'Escola dita Normal i pretesament Superior" en paraules de Paul Nizan. Aquí faig poques i "grans amistats" (Paul Landormy, Elie Halévy, Léon Brunschvicg,...). Literatura i filosofia, lectures insaciables: tot Voltaire, Molière, Racine, La Fontaine,...i Plató, tot Plató, quasi tot Aristòtil i Kant el "maitre d'ecole". Practico els "topos" (escriure 5 pàgines (25 ratlles) de qualsevol tema) i "fer mà" copiant llibres sencers, hores i hores de treball.
El meu primer treball, per guanyar-me la vida fou de précepteur (institutriu masculina) del fill d'una família de casa bona: els Lanjalley. (Ho aconsello: tens casa (bona) i, si tens sort i en saps, uns amics i mecenes íntims).


1891-1892
. Als 23 anys (1891) passo l'agregation en Ciències (tesis: La Theorie de la conaissance des stoïciens).
A l'any següent (1892) obtinc l'agregació de Filosofia. El primer destí: Pontivy (Morbihan, Bretanya), amb uns 9.000 habitants, i sols tres alumnes (dues classes reunides); un institut perfecte: em dedico a traduir i a comentar la Metafísica d'Aristòtil. Escric articles per la Revue de Métaphysique et de Morale (RMM). ¿Les classes?: vomitar ràpidament tot el programa, per reprendre Plató i Aristòtil. ¿Els alumnes? Un va aprovar, sense entendre res; els altres també. Però Pontivy em va ensenyar a ensenyar, a aprendre l'ofici de professor (de filosofia) de batxillerat; vaig decidir prescindir, per sempre més, de l'argot filosòfic i parlar als meus alumnes amb mots clars i entenedors i de coses pràctiques o, almenys, posant sempre exemples, doncs –ho continuaré repetint tantes vegades com ho cregui oportú i necessari- no hi ha comprensió (ni salvació) fora dels exemples. Vaig aprendre que començant pels autors clàssics era un bon començament (Plató, almenys, és de tota època i tant bo que potser ja no faria falta continuar).
Si sortia a l'aire lliure era per pintar. A la meva habitació escrivia pàgina darrera: Aristòtil, Metafísica. És així com vaig descobrir "la bonheur d'écrire", seguint la màxima d'Stendhal: "Escriure cada dia, siguis o no un geni". A classe: grans practiques de retòrica, a ple pulmó.


El 1893, amb 25 anys, experimento el primer atac de reumatisme (el mes de febrer) i sol·licito el trasllat al Lycée de Lorient (Bretanya), 42.000 habitants i un altre vent, que no ve del nord. És l'any de la mort del pare. Llegeixo, penso, escric (Segon diàleg de Critó). Esclata l'affaire Dreyfus i passo l'escarlatina.


1894
: mort de Jules Lagneau (22 d'abril).


1895
: Tercer diàleg de Critó. Escric articles. Dono conferències a la Societat Republicana d'Instrucció. Tinc un cert nom. Em fan co-director de la revista l'Union Universitaire. Al juliol soc l'encarregat de pronunciar el discurs per a la distribució de premis del Lycée de Lorient (L'acord pour la vie). Estic trobant el meu estil.


1896
: No agrado a tot-hom i començo a rebre atacs escrits i publicats (el més violent, a La Croix du Morbihan, l'11 d'abril). Setembre: Quart diàleg de Critó. Començo a tenir un curriculum, un estil, i un pensament (una forma de pensar). França viu sota l'ebullició per un socialisme parlamentari. És l'any del "programa de Saint-Mandé", en el que es posen les bases d'un socialisme parlamentari i reformista que preconitza la conquesta del poder no pas per la revolució i la violència sinó pel camí electoral i, aconseguit el poder, realitzar una reforma progressiva, socialista, de l'Estat. Això m'interesa. Hem vaig polititzant.


1897
: 5é diàleg de Critó (RMM).


1898
, 14 de gener: Apareix "J'accuse" de Zola. Soc dreyfusard (una conversió). Publico (sempre a RMM) "Fragments de Jules Lagneau" i "Comentaris" a id.


1899
: "Matériaux pour une doctrine laïque de la sagesse". Pels títols ja pot endevinar-se cap on es dirigeix el meu pensament.
Te lloc la parodia de consell de guerra, a Rennes, contra Dreyfus.
Desprès d'un any de lectura intensiva de Marx i de Proudron, soc cofundador, amb els meus companys dreyfusards, l'octubre, d'una Universté Populaire, obrera i militant. Cada setmana, regularment, hi donaré una conferència: una hora d'exposició, una hora de col·loqui.
Publico "Valeur morale de la joie d'apres Spinoza" (RMM), inaugurant dos temes –el de la moral laica (és a dir: l'ètica) i el de la felicitat (la bonheur, és a dir: l'estar bé).


1900
. Tinc 32 anys d'edat. Trasllat a Rouen, Lycée Corneilie.
Neix Alain, pseudònim amb el que inicio la col·laboració periodística regular (La Dépêche de Lorient), amb l'objectiu d'arribar –de fer arribar els meu pensaments positius- a un públic més nombrós. ¿Per què Alain?

 

El juliol presento una comunicació en el Congrés de Filosofia de París: "L'éducation de moi". Escric i publico "Le probleme de la perception" (RMM). El més d'octubre començo el curs a Rouen (Normandia, 116.000 habitans), Lycée Corneille. Vaig acostant-me a París, el meu objectiu. Aquí és on conec a Marie Monique Morre-Lambelin (1868-1941), la primera, abans de la segona, i després i abans de les meves mil dones dels meus insondables dies.

 

Abans de deixar que el meu redactor-autor i contrastador de dades insereixi una nota biogràfica de Monique Lambelin, desprès Marie Monique Morre-Lambelin i que tot i romandre al meu costat durant 40 anys –ella, no pas ell- mai va poder adquirir el nom de Marie Monique Chartier Lambelin, em vull permetre un comentari-aclaració-declaració sobre les dones dels meus dies

 

S'ha dit que soc "un home cobert de dones" (exactament: "un homme couvert de femmes"). Que aquesta afirmació provingui d'un personatge tant poc recomanable com Dieu de la Rochelle, ja hauria de posar en guàrdia sobre la seva veracitat. Que el mateix relator afirmi que, a manca d'alumnes o de col·legues disponibles, son un "freqüentador entusiasta (sic) de noies (filles) públiques ", no soc pas el més indicat per contradir-lo o donar-li la raó. Una autobiografia, ni que sigui apòcrifa, no és pas un lloc de confessió ni despullament. Sobre aquest punt em remeto al que està documentat. És cert que he estat sempre, fins els 75 anys, un home solter. En això seguia el consell de Lagneau i també, com Julien Benda, però menys, puc ser catalogat de quasi clerc. Per altra part he deixat escrit el que segueix: "Per calmar el desig físic natural i sa, fa falta no pas engrapar paraules ni gestos ni actituds inútils. (N'hi ha suficient amb)usar femelles poc romàntiques i poc amoroses.(I) resistir-se sobretot de
(usar) femelles orgulloses ". Pot semblar massa fort ("user de femelles"), però així ho vaig deixar escrit i no em retracto. No faré més comentaris sobre aquest punt. Des d'un punt de vista oficial (de la versió autoritzada i de l'hagiografia), sols hi hagueren dues dones en els meus dies:

 

 

 

-una fou "la dona superior": Marie Monique Morre-Lambelin, la meva "estimada germana Mónica" (tal com l'anomeno en la dedicatòria al meu llibre més bo (sic) - sense cap dubte-, "A la cerca de l'enteniment. Converses a la riba del mar", escrit l'estiu de 1929 i publicat el 1931), tante Mònique (tal com la designaven els meus més propers). Els dos qualificatius, germana i tia, ja pot donar idea de l'ambigua relació que jo aparentava tenir-hi. El fet cert és que amb ella vaig mantenir (més ben dit, fou ella qui tingué cura constant del manteniment) una relació llarga - durant 40 anys-, tendre, infidel i industriosa.


 

 

 

 

-l'altre fou "l'àngel ros": Gabrielle Landormy. La relació també fou llarga, encara més llarga (1906-1951). Amb un detall: ella si que acaba obtenint el nom de Gabrielle Chartier-Landormy durant poc més de cinc anys (i, després, ostentar el de vídua Chartier o d'Alain).



 

 

 

Nota biogràfica de Marie Monique Morre-Lambelin (1871-1941), la "femme supèriere".

Nascuda a Saint-Jean-de-Sixt (Haute Savoie), primera filla d'Arsène Stéphane Lambelin (inspector departamental d'ensenyament primari) i de Marie Farre. Dues noies més (Lina i Blanche) integren el nucli dur d'aquesta família catòlica, impregnada de pràctiques pietoses i dedicada vocacionalment a l'ensenyament. Amb vint anys d'edat, Marie Monique Lambelin aconsegueix l'ingrés a l'E.N.S. de jeunes filles. Amb l'agregation obté un primer destí a Die, després a Mâcon. A la mort del pare, passa a assumir el rol de "pal de paller" de la família, fent-li abandonar el projecte de fundar la seva pròpia llar i nucli familiar. Però apareix (parenklisis o clinamen d'Epicur) Maximin Morre, un col·lega de Dijon, fill de pagesos, d'edat considerablement superior a la seva. El 3 de març de l'any 1900 contrauen matrimoni a Lons-le-Saulier. Misteriosament, el nuvi desapareix immediatament desprès de la cerimònia. L'endemà mateix, sense que les noces s'haguessin consumat, troben Maximin Morre mort sobre les vies del tren de l'estació de Dijon; segons tota evidència es dirigia a prendre el tren vers París. El misteri d'aquesta mort resta sense aclarir. A l'octubre Marie Monique és professora de ciències a "l'école primaire supérieure de jeunes filles" de Rouen. Decidida a presentar-se al concurs- oposició per la plaça de directora de l'Escola Normal (de magisteri), és conscient de la seva manca de formació en l'àrea de filosofia; escriu a un professor d'aquesta matèria en el Lycée Corneille, de nom Emile Chartier, amb fama suficient pel seu didactisme, per ser deixeble del mític Lagneau i pels seus escrits al Bulletin de l'Union pour l'Action Morale, que Marie Monique Morre-Lambelin ha llegit amb admiració. L'encontre té lloc, establint-se una "comunió íntima" i paradoxal. El perxeró encabritat que no es deixa posar les brides, s'amanseix davant d'una dona colpida per la dissort, rígida i exigent. Plena de fe ella, incrèdul ell. Apassionat ell, amorosa i trista ella. Ple de dies amb dones ell, dona d'un sol i efímer home ella. Res, o tot, podia fer preveure que aquesta relació duraria 40 anys.



(Retorn a Émile Chartier)

1901: Publico "Le culte de la Raison comme fondement de la République" (RMM), "Spinoza" (Delaplane) i "Sur les perceptions du toucher" (RMM).
Assisteixo, espectant, a la fundació del Partit republicà radical i radical-socialista, portant veu, per fi, de les classes mitjanes republicanes i anticlericals (servidor, per exemple).
A classe tinc alumnes que, en fer-se cèlebres, em recordaran (Emile Herzog, és a dir André Maurois, per exemple: "Esperàvem la classe de filosofia amb impaciència; asseguts en els bancs, tot d'una, a l'hora exacte, la porta s'obria com si un fort cop de vent l'empenyés i veiem entrar un gran diable d'aspecte jove, bell cap normand amb trets facials forts i regulars...". Una bona descripció.


1902: Em comprometo políticament, fent campanya per Louis Ricard. Victòria del bloc d'esquerres.
Durant aquest any publico "L'idée d'object" (RMM) i faig el discurs de distribució del premis del Lycée Corneille (una ocasió magnífica per exposar els meus pensaments).


1903
: He deixat Rouen i, per fi, el meu destí a París arriba. Perdo de vista la política. Lycée Condorcet. M'instal·lo a 90 rue de Provence. Marie Monique s'ha quedat a Rouen. Cada dia (o quasi) li escric una carta; en elles podreu seguir el desenvolupament del meu pensar (allà han nascut els Propos). Conferències a les Universités Populaires de Montmatre i dels Gobelins. Publicació del "6e dialogue de Criton" (RMM).

19 de juliol: apareix el primer Propos de dimanche, a La Dépêche de Rouen et de Normandie, que s'allargaria durant quasi 2 anys, sempre amb el pseudònim d'Alain. ¿Per què Alain? ¿Per què un pseudònim? He descobert un escriptor normand del segle XV: Alain Chartier (1835-1433), secretari de Charles VI i de Charles VII, autor de poemes cortesans famosos a la seva època. Vaig descobrir, bàsicament en la meva correspondència quotidiana amb Marie Monique, que –més enllà de la redacció de les classes i conferències de filosofia i dels articles, llargs, enviats a la revista de metafísica i de moral (RMM)- en mi hi bullia un journaliste; si no volia comprometre la primera tasca de professor de retòrica, les havia de diferenciar i assegurar la meva independència per mitjà d'un pseudònim. Això és tot. El pseudònim, però, fou el primer en tenir èxit, fama inclús; i el vaig adoptar en tots el camps. Això és tot.

Començo a redactar les 14 Méditacions sobre la Mécanique (atenció a la dada: mecànica; és a dir: faig filosofia, directe, i no sols filosofia de la filosofia, que és el que diran que he fet els que no comprenen i sols repeteixen).
Les classes al Lycée Condorcet passen a segon pla: l'alumnat no és pas brillant; es traca de futurs Saint-Cyriens i la filosofia no té per ells cap interès.


1904
és l'any, memorable, de ruptura de relacions diplomàtiques de França amb el Vaticà. El mes de juliol pronuncio (llegeixo, actuo, represento, sedueixo, d'alt de la tarima-teatre) un dels meus discursos més famosos: "Les marchands de sommeil", en ocasió de la distribució dels premis de fi de curs del Lycée Condorcet. Coneixença de Mathilde Salomon, fundadora del Collège Sèvigné. Surto en defensa del pobre Bergson en el Congrés de Filosofia de Gènova: es tractava del paral·lelisme psico – fisiològic, i no podia fer menys.


1905
: Separació Església i Estat: la República no reconeix ni subvenciona cap culte. Satisfacció.
Decepció: la revolució russa fracassa.
Els Propos dels diumenge passen al dilluns. 11 novembre: cremo 300 pàgines escrites d'un projecte d'Analítique Générale.


1906
. Octubre: professor del Lycée Michelet (París), fet que m'emplena de joia.
Aldarulls clericals (quan es vol fer un inventari dels bens de l'església catòlica). Vagues i manifestacions una jornada laboral de 8 hores.


Tinc 38 anys. Segueixo solter, clerc. Monique Marie: un amor sense passió. Vaig de vacances a Trébéron (la Bretanya), a casa dels Landormy (sempre de gorra, encara que no tant per això sinó per ser cuidat, admirat, ben alimentat, estimat; he acabat convertint-me en un bon gourmet, un perxeró de paladar fi. Hi ha un altra fet: el meu amic Paul Landormy i la seva muller han adoptat dues nebodes, bessones, orfes: Gabrielle i Renée, nascudes a l'octubre de 1888; tenen, doncs, 18 anys, elles. Vint anys de diferència són, quasi, un abisme infranquejable, però m'enamoro, perdudament, irreversiblement, de la petita Gabrielle Landormy. ¿No ho entenen? Ara facin un favor (o compleixin una ordre): abans de continuar llegint, cliquin i obrin el PowerPoint que va adjunt a aquest Apunt biogràfic; allà hi ha una fotografia de Gabrielle, tal com era quan la vaig veure per primera vegada; contemplin-la, sense presses; ... Ara continuin llegint. .......¿Què? ... Sense comentaris. Hauré d'esperar 40 anys per casar-m'hi.
Entre moltes altres (dones), en l'interval, continuo comptant amb l'entrega i la fidelitat de Marie Monique.


1907
: ¿Voleu seduir una dona? Manteniu-hi un intercanvi epistolar ininterromput durant 40 anys. Això és el que començo a fer, des d'aquest any, amb la petita Gabrielle. ¿Accepten un altre consell? Per poc poetes que siguin (i jo no era massa bon poeta) (poeta és "cosa rara i que tal volta sols passa una vegada en un segle", i aquell segle ja havia vist Valery).
Viatjo a Dieppe i a Gèneve. Medito (penso) i escric; llegeixo.


1908
: Apareix publicat "Cent-Un-Propos" (1ª serie).
Aldarulls múltiples.

 

Alain, la seva mare Juliette i la seva germana Louise
Alain, la seva mare Juliette i la seva germana Louise

1909: Compro, a mitges amb la meva germana Louise, una casa a Paissy, en el veïnatge dels Lanjalley. A temporades hi instal·lo a la mare.

Octubre: Soc nomenat professor de Rhétorique Supérieure al Lycée Henri IV, de Paris; alumnes de khâgne; ho seré durant els propers 24 anys He arribat, definitivament. Canvio de pis: 145 rue de Rennes. Ja no em mouré d'aquí, fins a la meva jubilació, el juliol de 1933. Vint i quatre anys! Són alumnes meus, entre molts i molts d'altres, durant aquests anys: Raymond Aron (v. Sartre), Jean Prevost, Simone Weil, Julien Gracq, Georges Canguilhem (maitre a penser de Foucault),... els famosos "khâgneux d'Alain". Jean Paul Sartre (1905-1980), per exemple, hauria pogut ser alumne meu, però ho defugí. Varem ser contemporanis durant uns anys: quan ell va néixer jo tenia ja 37 anys. Preparà la khâgne, al Henri IV, l'any 1923). Hauria pogut ser el meu alumne, repeteixo, però va evitar-ho, intuint el meu poder d'impregnació intel·lectual. Mentre ell preparava la hypokhâgne, va penetrar en algunes de les meves classes (que considerava molt més adequades al seu nivell). Li vaig fer por. Amb raó. Va preparar la khâgne en el veí Lycée Louis les Gran.

Aprofitaré, ara que parlo de Sartre, per rememorar les comparacions –semblances i diferències- que, malgrat la diferència d'edat (i per tant d'època generacional, de lloc, de paisatge, en definitiva), s'han establert entre nosaltres dos. Tan semblants, tan diferents (més diferents que semblants). Jo, per exemple, vaig ser un "despertador d'aula", Sartre fou una "brúixola de carrer". Comparar-nos és tant com fer-ho entre Picasso i Dalí. Varem coincidir sobre el lloc Terra anomenat París durant 45 anys, superant-lo jo en 37 anys d'edat (ens separava una generació i múltiples paisatges). Els dos forem, incontestablement, intel·lectuals (d'acord amb el concepte del mot encunyat a partir de la reacció al Je acuse de Zola, referent a l'affaire Dreyfus). Els dos no varem passar, en el terreny acadèmic, de professors d'institut (Lycée); a cap dels dos mai se'ns va proposar tenir càtedra a la Sorbona ni professar en el College de France; a ell li van oferir el Nobel de Literatura, servidor sols soc filòsof. Tots dos exercirem de maitres a penser de dues generacions. Jo vaig encunyar abans (1931) que Sartre (1944) el concepte que ell anomena "mala fe" i jo "consciència moral" (que és ètica); en aquest sentit soc "precursor" de Sartre, però no pas el seu maitre a penser. Ell i jo (amb més incidència ell) som fragments de l'epistemé de les respectives èpoques. Sartre és, dins de l'avui dels lectors d'aquests papers apòcrifs), més conegut i famós que el que jo vaig ser i no soc. Soc tant oblidat, desconegut, que mentre trobaran imatges i llibres de Sartre arreu, de mi els hi serà laboriós (en el ben entès que demanin per Alain, que si pregunten per Emili Chartier...). ¿Una prova? Visitin la tomba de Sartre en el cementiri de Montparnasse (boulevard Egdar Quinet, entrant, a ma dreta) i assagin de trobar la meva en el famós cementiri de Pere Lachese. Si em troben (si aconsegueixen trobar) alguna obra meva i em llegeixen (sempre amb un llapis a la ma), a més a més de subratllar, molt de tant en quan, una sentència (una màxima), segur que escriuran constants comentaris o notes en els marges de les pàgines. Soc un despertador íntim, privat, personal, rar.... Llegint a Sartre, en canvi, a més a més de submergir-se en el text, requadraran grans parrafades. Sarte convenç (és una brúixola); jo desvetllo. Soc un educador, un moralista (eticacista), un interiorista (arribo a escriure pels cecs, en Braille!), soc mestre; predico una ètica per un mateix, ètica privada. Sartre és un pensador literat, predica una ètica per grans esdeveniments (tot i que, també, a partir de casos concrets); ètica pública. Jo faig Propos curts, conferències, classes, Esquises,... Sartre produeix tractats, teatre, novel·les, llargs, llarguíssims articles, ... Portem rumbs paral·lels i per això introbables (però no divergents); cada ú en un nivell, altitud i latitud, diferent, i per això tan semblants. Hi ha un punt (estrictament biogràfic) que vull destacar especialment: Jean Paul Sartre, a l'any 1929, va encunyar -i fer publicitar per la seva amant Simone de Beauvoir- el concepte de transparència (pacte de no fidelitat, de no monogàmia, diferència entre amor-necessari i amor-contingent, pacte de lleialtat en la veritat,...). Jo, molt abans que ells, vaig crear la modalitat pràctica de "fidelitat lliure" (que algú, sense anar desencertat, ho ha traduït per "llibertat d'infidelitat"). Precursor, ja ho he anunciat.

Cent-Un-Propos, 2ª sèrie, a París.


1910
: Mort de la mare (26 octubre), a Choisy.


1911
. Hi ha alumnes-femelles especials; per una d'elles escric les "Letres sur la philosophie première", és a dir Plató i Aristòtil bàsicament (amb el pseudònim de Criton), que no seran publicades sinó pòstumament (el 1955). Lluito activament contra la guerra que es projecta a l'horitzó. Soc, radicalment, pacifista. Soc radical en tot el que puc ser radical. Tinc seguidors, nombrosos.
Cent-Un-Propos, 3ª sèrie.
Escric (esquisse) un Traité de Morale. Feia (fa) falta.
Llegeixo Hegel, Comte,...


1913
: Marie Monique, pel seu torn, s'acosta a París (professora de ciències de l'École Normale, just inaugurada, de Saint-Germain-en-Laye.
Poincaré, president de la República.
Prenc, radicalment, partit contra els tres anys de servei militar obligatori. La meva signatura apareix entre els primers noms que avalen un manifest. Em nego a participar en mitings; no vull tenir alta veu pública-política que la que, de tant en tant i quan jo vull, deixo sentir en els meus Propos (i ja és molt i massa, tampoc escolten). Exemple: a l'agost s'aprova la llei incrementant a tres anys la durada dels servei militar obligatori.

 

1914. 28 de juny: atemptat de Sarajevo.
31 de juliol: Ultimàtum d'Alemanya a Rússia i a França. Assassinat de Jaurès. Escric el Propos "La masacre dels millors".
1 d'agost: mobilització general
3 d'agost:
França declara la guerra a Alemanya. Union sacré.
Tinc 46 anys, soc pacifista, radical i contrari a la guerra; en conseqüència: em presento voluntari per anar al front. Destí: 3e Régiment d'artillerie lourde, 63 bataillon, 11e pièce.
(Recordar PEGUY: batalla del Marne).
Telefonista i meteoròleg (recordar Sartre).
S'edita Cent-Un-Propos, 4ª sèrie.


1915
: Ascens: brigadier.
Apareixen Vingt-et-in-Propos, méditation por les non-combattants. Carnissades i més carnissades.


1916
: La batalla de Verdun (mig milió de morts).
Escric: "De quelques-unes des causes reéles de la guerre entre nations civilisées". Estic en un observatori de maleït privilegi. Carnissades i més carnissades.
Mentre dirigeixo una central telefònica, en el front de Woëvre, escric Quatre-vingt-un Chapitres sur l'Esperit et les pasions. Traslladat vers Verdun, tinc un accident i soc hospitalitzat (de maig a agost). Escric Vingt-et-une scènes de comédie. De permís, a París. Escric: Le roi Pot. Octubre: enviat al front de Verdun.


1917
: Escric Systeme des Beaux Arts.
Retorno al servei metereològic.
Març: Revolució russa.
Abril: declaració de guerra dels EEUU a Alemanya.
Soldats francesos (batallons enters) s'amotinen. Un fet silenciat, desconegut (evidentment ràpidament i fangosament reprimit).
14 octubre: soc desmobilitzat. Reprenc la docència al Henri IV.
Compro una casa a Vésinet (Île-de-France).
Publico el que he anant redactant en el front: "... sur l'Esperit et les Passions" i, en Braille, "Abrégé pour les aveugles" (els que veuen no escolten; potser els que no veuen escoltaran...).
Revolució d'Octubre, a Rússia. Clemenceau ministre.


1918:
Mentre i tant continuo escrivint pels cecs, en Braille: Petit Traité d'Harmonie.....
11 novembre: Armistici de Rethondes. Alemanya reconeix que ha perdut la guerra (1914-1918).


1919
: 76 capítols de Mars ou la guerre jugée.
28 juny: Tractat de Versalles (Alsàcia i Lorena franceses; els alemanys han d'indemnitzar les destrosses de la guerra).
Novembre: eleccions. Guanyen les dretes. Comentari (exemple): l'esquerra fa una guerra, la guanya i perd la pau.

 

1920: Any de publicacions (Propos d'Alain, vol. I; ...).
Escissió del Partit Socialista Francès. Naixement del Partit Comunista Francès (PCF).
Jo dono classes i publico. Allà, a fora, passa el que passa.


1921
: Els meus alumnes creen una publicació expressa pels meus Propos (Libres Propos, Journal d'Alain: set Propos cada dissabte). No sé si puc demanar més. Soc l'intel·lectual de la IIª República, formo part de la vertadera república dels professors i no dels professors que esdevenen governants de la República.

1922: Reaparició de Poincareé (cap reconciliació amb Alemanya).
"Les Libres Propos", cada 15 dies, durant 2 anys.


1923
: "Propos sur l'Esthétique" (Ed. Stock)


1924
: Passen els anys. Tinc un mecenes, el Dr. Henri Mondor. Un luxe. Publica, en edició tant limitada com 50 exemplars, les cartes (lettres) que li he escrit. Un luxe, insisteixo.
Eleccions legislatives: tornem a guanyar les esquerres (radicals i socialistes).
Escric, publico (publico tot el que escric): Propos sur les christianisme (ed. Rieder); Dix anys aprés (Revue européenne) , és a dir: 1914;....)
Fracàs de l'esquerra (amb l'església hem topat).


1925
: Propos sur le Bonheur. Souvenirs concernant Jules Lagneau (NRF).
Pacte de Locarno (16 octubre), i tan amics amb els alemanys.


1926
: Le citoyen contre les pouvoirs.
Retorn de Poincaré


1927
: Marie Monique, que continua explicant ciències, esdevé directora de l'escola annexe. Ella compra el terreny per la construcció de la casa "Le puits fleri" a Pouldu (Finisterre); serà el meu (nostre) refugi entre l'equinocci de primavera i el de tardor, fins l'any 1939.
Vist el panorama allà a fora, escric sobre Descartes, el Discurs del Mètode, Les Arts i el Llibre, La nit, Els museus i l'amistat dins Europa, Les Idees i les Edats, Esquisses de l'Homme i La visite au musicien. És força.
Encontre amb Paul Valéry, organitzat pel Dr. Mondor, en el restaurant Lapérouse.


1928
. Tinc 60 anys d'edat.
No havia llegit (no en coneixia ni l'existència) Macedonio Fernandez (1874-1952), però ara sé, des de l'altra riba, que l'Esquisse que vaig escriure el 20 de novembre, "Pensées crépusculaires", reflectia exactament, però menys bé que ell, "la siesta evidencial". ("...ces pensées du coin de l'oeil, .... ces pensés presque larves,...ces pensées quan la lumière centrale manque,... formes entrevues dans la pénombre autor de la lanterne... Suives doncs cette pensée; éclairez les erreurs, les sottises, les passions, les folies de l'homme par ce côté-là. (...) ...mais ne faites point de conversation avec votre chat."). Però, com que no em fan cap cas, escric Opinions sourdes (a la Reue des vivants, un lloc no sé ara si massa adient).
Eleccions (abril): Victòria de la dreta (i de Poincaré). El franc (diner) s'estabilitza.
Escric sobre Plató (11 capítols, Ed. Hartmann). Plató sempre.
58 estats signen un pacte de renúncia a la guerra.
Gabrielle (30 anys) em vol deixar.
Els radicals també deixem l'Union nationale.
Cent-un Propos d'Alain (5é serie).

1929
: "Jo era journaliste. He deixat de ser-ho" (dedicatòria a Marie Monique Morre-Lambelin)
Abril: Gabrielle marxa als EEUU. Directora d'una marca d'alta costura (és l'excusa). S'hi estarà durant 15 anys. Retornarà episòdicament (1931, 1933, 1936, 1939). L'escric regularment. .
22 octubre: Crac de Wall Street i inici de la crisis econòmica mundial. Per França sols és una simple desacceleració econòmica. Comento Charmes de Valéry (NRF). Publico Auguste Comte (Revue positiviste internationale).


1930
: Comentaire de Sémiramis de Valéry (NRF).
70 poemes a Gabrielle (el que els he dit més amunt: quan tot falla, poemes. Funciona; ja ho llegiran).
Fracassa el projecte d'Unió Europea (ja saben el que vindrà).
A Alemanya: el partit nazi va guanyant eleccions (repeteixo: eleccions).
La simple desacceleració econòmica es converteix, a França, en una crisis econòmica seriosa. Resposta encertada: ensenyament secundari gratuït.


1931
: apareix "Entretiens au bord de la mer" (NRF). Atenció a la Dedicatòria a Marie-Monique Morre-Lambelin: "Estimada germana Mónica, ...Vostè tenia raó. El llibre és bo". Cal reconèixer-lo - ara encara-: el llibre és bo, molt bo, probablement el meu millor text (encara que n'hi ha altres, curts, quasi-frases o frases, de bons, molt bons textos). Com ho faré constar en la dedicatòria impresa -a qui me'l va treure de les mans i el va dur a imprimir- , "aquest llibre no tindrà molts lectors". És un llibre difícil, sense cap dubte, però clar. Tot el meu pensament és allà. Si Hamelin té dos o tres deixebles, el seu (que és el meu) honor és salvat.
A partir de l'octubre, col·laboro, durant més d'un any, amb l'Escola llibertària: "Les sources de la mythologies enfantine". Tot publicat.


1932
: Escric sobre Plató, Descartes, Hegel (11 capítols, Ed. Hartmann). Plató sempre. Ara també Goethe (el tema d'Europa).
Les esquerres tornen a guanyar les eleccions. Alemanya deixa de pagar les "Réparations".
Propos sut l'éducation (Ed. Reider).
A l'Escola llibertària: Mythologia humaine.
Collège Sévigne: curs (1932-33) Mythes et Fables .
Le langage de Bach (Revue musicale).


1933
: 30 gener: Hitler canceller, guanya, democràticament (sic!), el poder. Alemanya esdevé un Estat totalitari en sols sis mesos.
Març: Une interprète de Beethooven (Revue Musicale). No podia fer gaire res més.
Juny: Comitè Amsterdam-Pleyel (organització mundial contra la guerra i el feixisme). Continuo essent radical, d'esquerres, anticlerical, pacifista i, ara, antifeixista.
2 juliol: penúltima lliçó meva al Henri IV. Assisteixen el ministre d 'Educació i el rector de la universitat de París. És un esdeveniment oficial. Honors per la partida, quan m'han tingut bloquejat l'ascens de grau (a la Universitat o al College de France)!
3 juliol: darrera lliçó parlant. Categoria de jubilat oficialment. Alain, però, no es retira.
1 d'agost: Ens instal·lem (Marie-Monique i el jubilat) a Pouldu. Em submergeixo en l'escriptura de Les Dieux.
Octubre: Alemanya es retira de la Conferència de desarmament i de la Societat de Nacions. Jutjo i denuncio el feixisme a Avant-Poste.
Propos de litérature (Ed. Harmann).


1934
: El feixisme es fa sentir a França: moviments antiparlamentaris de l'extrema dreta.
Responc: Le parlamentarisme a-t-il fait failltie? (Revue mondiale), Les écrivains doivent-ils faire du journalisme? (Toute l'edition), Message à la jeunesse (Europe). Amb Paul Rivet i Langevin fundo (redactant un Manifest) el Comité de vigilància dels intel·lectuals antifeixistes.
Publicació de Les Dieux (RNF), amb acurada edició preparada per André Malrax.
L'amenaça hitleriana és evident, creixent. Appel du comité de Vigilance des intellectuels (som els mateixos: Paul Rivet, Alain i Paul Langevin). Tampoc escolten.
Propos de politique (Ed. Ridier). Pourra-t-on éviter une révolution? (revue Mondiale).
En situació de perill: els intel·lectuals han d'abandonar la seva torre de cristall i fer-se journalistes, evidentment, i no pas ocupar-se dels déus.
Setembre: L'URSS entra a la Societat de Nacions. Stalin té por de Hitler.


1935
: En lisant Balzac (Martinet).
Pacte franco- soviètic. El PCF es compromet en la defensa nacional. Tot units contra el feixisme (de moment), els radicals (independents) també.
Propos d'economie (NRF). Hommage à Victor Hugo (Europe). Stendhal (Rieder).
Es baixa el sou dels funcionaris (i jubilats).


1936
: Musolini. Més feixisme. Itàlia ocupa i s'apropia d'Etiopia. França dubta (meitat i meitat). La Societat de Nacions no serveix. Escric una carta oberta als meus socis antifeixistes, Rivet i Langevin: Pour la vigilance aux yeux ouverts. És a dir: si no escolteu, obriu els ulls! L'Alemanya feixista s'està (re)militaritzant davant la nostra mirada absent i indiferent. Emeto, públicament, un Qüestionari a propòsit dels recents esdeveniments internacionals. ¿Respostes?
Una bona notícia: el Front popular guanya les eleccions legislatives.
Vagues. Leon Blum ministre!.
Juny: Histoire de mes pensées (RNF).

18 de juliol. La que faltava: Franco.
Blum, precisament Blum, proposa a les potencies mundials abstenir-se d'intervenir en la guerra espanyola. Començo a tenir temptacions de no ser pacifista. Tinc 68 anys. Em sulfuro, m'irrito, em puja la pressió (arterial), em fereixo. He fet (sic) una hemiplègia (esquerra, evidentment; puc parlar, puc escriure; no camino; em traslladen amb cadira de rodes; més artritisme). Devaluació del franc. M'enfonso. Marie Monique em cuida, pacient, sacrificada, ...abnegada,... Soc la seva missió, la seva Tasca,...
Blum; "la pause", és a dir: parem les reformes socials.
Per si serveix d'alguna cosa: Souvenirs de guerre (Ed. Hartmann). Evidentment no serveix de res.
Entretiens chez le sculpteur (Hartmann).
Les Saisons de l'Esperit (RNF).


1937
: Tinc 69 any, pateixo reumatisme i he tingut un accident vascular cerebral. Resto hemiplègic. Necessito una cadira de rodes. M'han de cuidar, més que mai. Marie Monique, amb sols 59 d'edat, demana la jubilació anticipada, al·legant raons de salut (la meva i la seva). Tot el seu temps el consagra a la meva persona i a la meva obra; recopila pacientment els Propos que des de l'any 1914 havia començat a publicar a la Dépêche de Rouen. Fa arranjar, expressament adaptada per a mi - xacrós i reumàtic, hemiplègic, irritable i malhumorat (ple d'accessos de malestar, malgrat les meves prediques sobre "la bonheur")- la preciosa caseta "du Puits fleuri", a Pouldu (Lorient).
 

1938: Anschluss (Alemanya envaeix i s'annexiona Àustria). França no reacciona.
Fi del Front popular.
Le Poète et le Roi, (Revue de Paris). De què voleu que escrigui?
Conferència de Munich: Hitler imposa el desmembrament de Txecoslovaquia. França no reacciona.
Le Roi Pot (NRF). Que voleu que escrigui?
Anem a Vésinet. Escric (fins a la meva mort) el meu Journal. Allà no hi és hi és quasi tot.
Propos sur la religion (Ed. Rieder).


1939: Du romanesque d'ambition ou de l'amour chez Stendhal (Revue de Paris). L'amor, encara l'amor.
Març: Alemanya (els feixistes) ocupa Txecoslovaquia.
Minerve ou de la sagesse (Hartmann). Convulsions de la Force (NRF). Echec à la Force (NRF).
Le déjeûner chez Lapérouse (NRF), relat de la trobada amb Paul Valéry.
Le fantastique et le réel dans les Contes de Dickens (NRF). Saint-Simon (NRF), un dels autors, després de Plató i de Spinoza, que millor conec (fins a sentir-me, quasi, saintsimonista, si no fos que encara soc radical i massa vell i malalt o invàlid).
23 de setembre: rebo la visita, a Pouldu, de Gabrielle. Em vaig recuperant i torno a escriure.
23 d'agost: Pacte germano-soviètic (Stalin pactant amb Hitler).
Setembre: Alemanya envaeix Polònia. Inici de la segona carnissada mundial (Anglaterra i França declaren la guerra a Alemanya). ¿Continuo pacifista? Continuo pacifista.
23 de setembre: Gabrielle em ve a veure a Pouldu! Un raig de llum.
Préliminaires à l'Esthétique (NRF).
 

1940: L'imagination dans le roman (Revue de Paris).
Maig-juny: França és envaïda pels alemanys. La línea Maginot no ha servit de res (com la Societat de Nacions). El mariscal Petain (president del Consell) demana un armistici. De Gaulle crida a la Resistència. Es signa l'armistici (22 de juny). Govern de Vichy. Fi de la IIIª República. Paris, ciutat oberta, ocupada sense resistència pels nazis.
Estem instal·lats a Vésinet. ¿Què puc fer? Escric, abatut com mai, "Portraits de Famille", sobre Jules Lagneau,....
Pétain accepta col·laborar amb Hitler. No hi ha partits, ni sindicats, ni premsa lliure; jueus i maçons són perseguits, deportats, exterminats...
 

1941. Rebo (el maig) una darrera lletra de Simone Weil.

2 de novembre: mor Marie Monique Morre-Lambelim, als 70 anys d'edat, la meva més fidel amiga, la meva "germana", tante Mònica. Tinc 73 anys.



(Nota del contrastador sobre els darrers mesos de vida-existència de Marie Monique Morre-Lambelin ).
Propi d'Alain aquesta fredor i esquematisme, aquesta reserva sobre les seves relacions íntimes. Per sort s'ha conservat una mena de dietari que, des de 1921 –coincidint amb la publicació periòdica, per part d'alguns dels seus alumnes, d'un Journal d'Alain-, privadament Marie Monique porta un registre de tot allò que té a veure amb la seva relació amb Alain; registre d'intendenta i de secretària en uns gruixuts quaderns de tapes negres; a més a més dels detalls referents a la vida quotidiana, Marie Monique hi aboca també el seu "calvari espiritual" ("¿Perquè hauríem de voler aturar la mort? quan el sublim ja no ens ofereix les seves gràcies sinó que jau a ras de terra"). La transcripció de les darreres anotacions, sempre centrades en Alain, serà prou il·lustrativa:

20 juny 1941: "Jornada desesperant. Per vestir-se, el braç esquerra es queda immòbil. A l'hora de dinar (per sort estem sols) rosega els aliments i els rebutja amb un moviment de regurgitació bavosa (el bovstro em neguiteja con remei). Ulls morosos i absents tota la tarda. Mutisme complet; absència excepte alguns crits emesos en una veu que no reconec. Aquest estat fins l'ha d'enllitar-lo.
23 juny 1941: "Temps fresc el matí; de nou calor a la tarda. Alain bonne mine, teint clair, però molt irritable, violent, veu canviada. És la segona vegada que constato aquest canvi després d'una cura de Bovstrol. Els dolors persiteixen forts en el genoll esquerra. Braç i mans ... pesades, inertes, difícils a manejar-se per vestir-se. Escriptura deformada, de vell".
24 juny 1941: "A dos quarts de sis del matí... sortint de casa i travessant el carrer...soc atropellada per una bicicleta. Molt mala nit. Cama dreta horriblement dolorida".
1 juliol 1941: "Impossible de pensar en passejades, després del meu estúpid accident. Com organitzar el futur si quedo poc mobilitzable, jo que l'era tant!"
28 juliol 1941: "Temps esplèndid. Per tant, tristesa fosca des de que em sento malalta i incapaç de la meva activitat anterior. Alain i jo, em sembla que som uns vells mig en coma esperant el final. Jo hauria

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010