cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Rimbaud, Verlaine i Mallarmé  |  Apunts  |  Perquè no llegim Verlaine ni Rimbaud...

Inici  >  Flâneur a la finestra1

APUNT 2. PER QUÈ NO LLEGIM VERLAINE NI RIMBAUD, I PER QUÈ NO PODEM LLEGIR MALLARMÉ

JMa UYÀ



Verlaine

Dins aquest espai dramàtic que formen els principals poetes francesos de la segona meitat del segle XIX, espai que crea específicament la modernitat (entesa com a fi del sentit de llenguatge i del discurs, sigui sagrat o profà), Verlaine té un paper principal dins la historiografia, en relació al seu èxit popular i acadèmic, èxit molt relacionat amb la seva capacitat de versificació en francès, i a la gràcia aconseguida amb una poesia lleugera (indecisa, dirà ell), que obrirà les portes a un formalisme ja anunciat des de la fundació de l’escola parnassiana, just abans de la meitat de segle. Verlaine relliga els enunciats formals i decadentistes dels parnassians, passa pel costat de Baudelaire, Rimbaud i Mallarmé, s’inventa la figura del poeta maleït, però acaba en un delta només fèrtil de sons i musicalitat, i tanmateix buit de contingut.
Aquesta porta que obre Verlaine inicia un corrent, la dita “poesia pura”, especialment quan el 1925 l’abat Bremond fa el seu discurs “La poésie pure”, exactament un 24 d’octubre, davant l’Acadèmia Francesa. Hi ha, diu, un misteri essencial en allò poètic sense contingut. No cal cap intel·ligibilitat a la poesia, perquè la poesia és esperit. La poesia, com un sol, il·lumina la realitat, però no és allò il·luminat.

Aquest corrent, que tindrà una denominació general dita “l’art per l’art”, s’escamparà molt més enllà de França, i lateralment provocarà l’aparició de tots els formalismes artístics, consistents en posar l’accent, o tot l’accent, en la construcció del missatge, i buidant quasi completament, o completament, el missatge. En molts llocs, prendrà la forma del dit “modernisme”( tot i que aquest mot equival a coses molt diferents si ens referim a Sud-amèrica, a Anglaterra o a Catalunya).

Hi ha, però, dos espais ben diferenciats en aquesta carrera “deconstructora” que ja s’inicia al segle XIX. Un espai (del qual Verlaine n’és just mestre), segueix les paraules de l’abat Bremond, i per tant cau en un narcisisme espiritualista, avui del tot fora de lloc, que culmina en la imatge de la “Torre d’Ivori”, aquell lloc “elevat” on se situa el poeta (o l’artista), degut a la seva hipersensibilitat i la seva profunditat emocional. I ni el poeta en pot baixar, ni el poble hi pot pujar. Aquest fals mite encara corre en certs sectors també falsament espiritualitzats. Un eximi representant d’aquest estil, en castellà, és Juan Ramón Jiménez. La majoria d’aquest poetes (o artistes), amb la seva profusió formal, l’única cosa que fan és revelar la seva autèntica falta de profunditat, dit altrament, el seu estadi infantil de consciència. Per emprar una imatge, són els que es mouen per un jardí perfectament francès, però que ignoren (i volen ignorar) l’existència del bosc natural o salvatge.

Verlaine es va moure entre dues aigües, més que res vitalment, ja que la seva homosexualitat i el seu amor a Rimbaud, el seu alcoholisme i la seva indecisió intel·lectual (es va fer catòlic ja de gran), apart d’una vida prou desordenada, de vegades mísera i escandalosa, tractada, això si, en llargues estones en els cafès, van fer de la seva biografia un model del que ell anomenarà, en una publicació de vides i obra seleccionada per ell (1884), els “poétes maudits”, poetes maleïts, on inclou Rimbaud i Mallarmé. Però realment, es podria dir que van ser més aviat “poetes desgraciats”, i l’aura de maleït es compleix, i només fins als vint anys, en Rimbaud. Baudelaire, si fem cas a Sartre, no es va atrevir a marxar sol, contra tot, i es va quedar refugiat per tot allò que deia odiar, però sense tirar-ho a terra. Rimbaud va tornar a la vida concreta, i va intentar fer diners i ser un aventurer. I Mallarmé no va ser mai un maleït, excepte intel·lectualment.  Verlaine no va passar de ser, realment, un indecís. És evident que les seves biografies, a aquella època puritana i burgesa, van ser prou escandaloses, però excepte Rimbaud, un cas excepcional, no van passar de llindar de la rebel·lió.

Si ara no llegim Verlaine és, sobretot, perquè gairebé no ens diu res. Perquè, de fet, no diu res.

Afegim la traducció de Lluís M. Todó (El simbolismo, el nacimiento de la poesía moderna, Montesinos, Barcelona, 1987), del poema “Art poètica” (1884), on Verlaine fixa clarament la sea poètica musical, al·lusiva, i poc compromesa, malgrat la influència de Rimbaud, i la seva admiració de Baudelaire i de Mallarmé. De fet, la seva gran capacitat de versificació en francès, és el que li dona la fama, i crearà l’escola de la poesia “pura”.

“Música abans que cap altra cosa,/ i per això preferiràs el Senar/  més vague i més soluble a l’aire,/ sense res que hi pesi o presumeixi./ Així cal que no triïs/ paraules sense gens d’equívoc:/ no hi ha res més amable que la cançó grisa/ en què l’Indecís s’uneix al Precís./ (...) ¡Agafa l’eloqüència i torça-li el coll!/  Faràs bé si, amb energia/ tornes a la Rima un poc assenyada/ si hom se’n descura, ¿fins on arribarà?/ Oh, qui dirà la desraó de la Rima?/ ¿Quin nin sord o quin negre foll/ ens forjà semblant joia barata /que sona a buit i a fals sota la llima?/ ¡Música encara i sempre!/ Que el teu vers sigui el que aixeca el vol/ i que se sent que va fugint/ cap a altres cels i altres amors./ Que el teu vers sigui la bona ventura/ escampada al vent crispat del matí /que fa olor de menta i de romaní.../I tota la resta és literatura.”



Rimbaud

 

Rimbaud és un meteorit. La vida i obra dels altres poetes és normal, presenta un procés, arriba a una obra madura, ofereix un sentit. Res d’això es compleix amb Rimbaud, que escriu modernament entre els quinze i els vint anys (abans escriu en llatí perfectament composicions clàssiques, com Baudelaire). Als setze anys escriu un poema llarg, titulat “Soleil et char” (Sol i carn), on diu:

“!Si els temps tornessin, aquells temps que van ser!
-!Doncs l’Home ha mort, tot ho ha interpretat!
(...)
Perquè aquest blau mut i aquest espai insondable?
(...)
- I l’Home ¿pot veure? ¿pot dir: jo crec?
És que és més que un somni la veu del pensament?
(...)
!No podem saber¡ !I hem perdut!
Sota una capa ignorant, sota estretes quimeres!
Mans d’homes caiguts de la vulves maternes,
I la nostra raó pàl·lida amaga l’infinit
I volem mirar: -!El Dubte ens castiga!
El Dubte, trist ocell, ens colpeja amb la seva ala...
-    ! I l’horitzó fuig en una eterna fugida!...
............................................................................

!Obert queda el cel !. Els misteris han mort.
Davant l’home, dret, amb els braços creuats,
!En el gran esplendor de la rica natura!
Canta...
.........................................................................

-!A l’Home com al Món, infinits (déus), escolten!

(Maig 1870)

(versió catalana JMa Uyà, de la versió castellana de Visor, Madrid, 2006, pp. 21 a 33)

Aquest meteorit, per tant, amb setze anys, no pot “construir” cap “obra”; es tracta, per tant d’un visionari. Sobre Rimbaud s’ha escrit infinitament. Sobre què volia dir amb les seves visions, s’ha dit gairebé tot. Probablement, els exegetes rimbaudians s’han deixat dur per l’entusiasme i la mina que suposa un conjunt de textos obscurs, caòtics, amb intuïcions que semblen genials, i que destil·len infinits significats. En realitat, amb una certa distància, Rimbaud no deixa de ser un adolescent posseït, de la qual cosa ell mateix se’n va alliberar així que va poder, doncs devia ser insuportable. Què és el que va posseir Rimbaud? Doncs una consciència esbalaïdorament clara de la modernitat. Ell es va veure sol davant l’infinit. Ell va veure l’existència tal com és, sense adjectius. En el fragment extractat del poema escrit als setze anys, totes les afirmacions modernes hi són presents. Res del que dirà després Mallarmé, o Pessoa, o Borges, entre altres, falta en aquests versos nets de Rimbaud.

Molts altres aspectes de Rimbaud no expliquen que veiés el que va veure. La tirania de la mare, la seva extrema sensualitat (veure les descripcions del femení en els seus primers poemes), que ell mateix encarnava amb la seva bellesa adolescent i que va fer embogir Verlaine, el seu allunyament, però, de les mateixes dones, amb les quals no veia possible una relació (res a veure amb els romàntics, sempre al costat d’alguna persona femenina), la seva punyent intel·ligència ja d’infant, són coses que expliquen una precocitat en la maduresa, però, segons crec, no una intuïció poètica tant clara. Ell mateix, probablement, es va sentir sobrepassat, i per la seva edat, sense els recursos d’una temprança per obtenir de la visió un discurs formal i simbòlic travat. Així que va sortir per la teulada, com diria Machado, i va escriure “Une saison en enfer” i les “Il·luminacions”, textos que semblen més l’intent de voler sortir-se del seu coneixement, que no pas la recerca de cap coneixement.

Finalment, però, Rimbaud esdevé un místic, com no podia ser d’altre manera, quan s’arriba a l’inexplicable, i ell mateix, per sobreviure, en renega, fuig, i es llença a una vida “normal”, concreta, feta amb la realitat. Quan li publiquen la seva estança a l’infern, ell ja és a l’Àfrica. Quan en torni, morirà degut a una infecció a la cama. Mor als trenta set anys, ni jove ni vell, oblidat. Verlaine el rescatarà amb els seus “poètes maudits”, i ja en el segle XX, tal com li va passar a Hölderlin, l’altre gran visionari, començarà el recompte i la utilització de la curta obra de Rimbaud.

Només ara, des d’una consideració metafísica molt més severa que la que ell podia trobar en l’incipient nihilisme de la seva època, i ja passades les alegries apassionades dels avantguardismes i els moviments rebels, idealistes, que omplen el segle XX, és quan podem llegir fredament “Une saison an enfer”, i donar-nos conte que l’infern de Rimbaud és doblement el que hereta, el catòlic, i el que veu, els altres, però que ell està en una visió mística, on realment el cos i l’ànima son ú, que és la visió del no-res, la visió del present com un tot, ara i aquí, on ja no cal cap mena de lluita ni imaginació, i on només existeix la consciència del jo.

No llegim, doncs, Rimbaud, normalment perquè no l’entenem. I no l’entenem perquè bona part del text no té cap pretensió lògica ni explicativa. Les visions, com sempre, es diuen en símbol i imatges, es diuen en metàfora, i els textos de Rimbaud son tots ells una metàfora. La clau interpretativa, evidentment, variarà amb els temps i les generacions, i fins i tot desapareixerà. Ara per ara, però, la clau de Rimbaud és la metafísica inherent a les seves visions, de la qual neixen i a la qual volen expressar. I aquesta metafísica és el sense sentit de tota l’experiència humana.

(veure Apunts, lectura de “Una temporada a l’infern” JMa Uyà)



Mallarmé, Stéphane

Si Verlaine és indecís, i Rimbaud visionari, Mallarmé és intel·lectual, en el més ample sentit de la paraula. La creació, la força i la idea que porta al cap Mallarmé, és purament intel·lectual. Si té sensualitat i musicalitat, la crea en el cervell. Si crea un símbol, l’ha fet picant pedra amb el llenguatge.

L’obra de Mallarmé és curta, però cada mot hi és rumiat com si es tractés d’una inscripció. El resultat, forçosament, és hermètic, si a més a més l’autor té la idea que són les paraules la realitat i el sentit de la realitat. Aquesta idea, que permetrà una llarga escola de simbolisme lingüístic, i per tant de positivisme i d’estructuralisme, i que en diverses branques passa per Wittgenstein, l’Escola de Frankfurt, Roman Jakobson, i tot  l'anomenat "estructuralisme francès", de Foucault a Derrida, passant per Blanchot i Deleuze, entre moltes altres, és una idea abocada al fracàs, i que el mateix Mallarmé rematarà en el seu magnífic (per ben pensat i executat, i per fracassat) poema, “Un coup de dés”.

Mallarmé parteix, com tots, d’un desfici metafísic, que en aquests cas li torna insuportable la realitat. Com tot bon idealista, no suporta la sensació del No-Res, així que cerca un refugi, però com que el cel (l’Atzur mallarmeà) està buit, i l’Ideal no es presenta per enlloc, malgrat la recerca fatigosa que en fa en els seus primers poemes, Mallarmé inicia un camí singular, metalingüístic, podríem dir a l’avançada dels seus temps, que el porta a la idea de l’obra absoluta (llenguatge pel llenguatge) on la pròpia perfecció formal i musical del text doni, faci creació del sentit. Però el sentit només ha de sortir de la sensació, de l’al·lusió, no pas del significat concret del mot.

A través de poemes dramàtics com “Herodies” o “La sesta del faune”, Mallarmé intenta objectivar-se simbòlicament  en els personatges i el vers, però vulguis o no, li va sortint la sensació que s’està enganyant: la mossegada del no-res li impedeix una i altre vegada assolir l’ideal a través de la poesia. El 1869, escrits ja els poemes, indica en una carta: “És un Conte amb el que vull liquidar el vell monstre de la Impotència”, i en una altre carta, totes dues a Cazalis: “Acabo de passar un any horrible: el meu pensament s’ha pensat i ha desembocat en una noció pura. Tot el que el meu ésser ha sofert durant aquesta llarga agonia, és inenarrable; però feliçment, estic perfectament mort, i la regió més impura que pot aventurar-se en l’esperit és l’eternitat”. El text on s’ha pensat el pensament és “Igitur”, text inacabat, que no va voler editar i que fins i tot va demanar, com Virgili la seva Eneida, que fos destruït després de la seva mort.

Voldrà, finalment, escapar al temps i a la realitat. El 1871 s’instal·la a París, i d’ell diu Leconte de l’Isle: “És més dolç, més cortès, més insensat que mai”. Però a ell l’obsessiona transcendir el llenguatge pel llenguatge, donar “un sentit més pur a les paraules de la tribu”. Així passa anys, mig relluït, mig escrivint uns quants poemes en els quals treballa sempre fracassant, perdent l’Ideal per l’exili de la realitat. I tots aquests anys serveixen per anar cristal·litzant una Obra, que lliurarà molt poc abans de morir, el poema on trenca el vers, la pàgina, el ritme, el sentit, la forma, l’estructura, anomenat “Coup de dés”, la jugada de daus última de Mallarmé, que és la seva definitiva renúncia a l’Ideal i a la Poesia com a forma de coneixement de l’Absolut, i que es resumeix en aquestes dues frases:

“Un cop de daus mai abolirà l’atzar”

“Tot pensament emet un cop de daus”

Un coup de dés” (1898)

El poema té un prefaci. Indica que hi ha un pensament principal (la primera frase) i un de secundari, i altres d’adjacents. Efectivament, la tipografia, per gruix i tamany, ens indica aquests tres nivells, que, però, es barregen amb la linealitat trencada de les frases, que volen ser una partitura musical, amb lletres en contes de notes, i que pugen i baixen en l’entonació del lector, que l’ha de llegir en veu alta. El vers lliure i el poema en prosa l’inspiren, tot i que, diu, no renuncia al “vers antic”, al que “guardo un culte i atribueixo l’imperi de la passió i dels somnis”. Ara, però, presenta una obra que “tracta assumptes d’imaginació pura i complexa, o sigui, l’intel·lecte, que no hi ha cap raó per excloure de la Poesia- única font”.

Així que el poema vol ser, i és, una creació intel·lectual (no pas de passions ni de somnis, o sigui, gens romàntic), ja que la Poesia també és, vol ser, coneixement intel·lectual. I en això, aquí Mallarmé triomfa, perquè el poema és una construcció racional sobre la impossibilitat del pensar com a veritat, com a coneixement.

D’entrada, el joc tipogràfic sobre la pàgina en blanc ens porta un significat: l’ésser humà és com la paraula sobre el paper: una existència perduda en el blanc ontològic on vivim, el temps i la realitat. El blanc és el silenci.

I sobre aquest silenci  i ser ontològic, el poeta escriu, en quatre nivells, aquest text:

1.    "Un cop de daus mai abolirà l’atzar"
2.    "Si fos el nombre, això seria (l’atzar)"
3.    "Ni que fos llençat en circumstàncies eternes/ del fons d’un naufragi / sigui/ el mestre/ com si/ existís / comencés i cessés / es xifrés/ il·luminés / res no haurà tingut lloc / sinó el lloc / excepte / potser/ una constel·lació"
4.    (la resta de text, que acaba amb: “Tot Pensament emet un Cop de Daus”

Les quatre parts del nivell 1 (“Un cop de daus/ mai / abolirà/ l’atzar”) es veuen desenvolupades en les altres, i representen el terror del creador davant la pàgina en blanc, el vertigen davant del futur incert, i la realitat que es dissolt.

Evidentment, els nivells es presenten entrecreuats, i es poden llegir i combinar de diverses maneres, oferint per tant, una partitura que el lector pot fer seva, sempre, és clar, que trobi la clau de cada nivell.

L’obra va avançant en el clímax, des de “l’abisme s’obre” passant per  “voleia al voltant de l’abís(...) la ploma solitària perduda”, fins “cau la ploma”, on es troben les quatre tipografies. Així, el poeta, la paraula i la ploma cauen com un vaixell cau a l’abisme dins la tempesta, l’experiència impronunciable que porta al silenci.

El Mestre (el poeta) , abans portava el timó, i sentia la realitat i la seva feina artística. Però igual que al mar, l’horitzó va començar a agitar-se, i els vents van amenaçar el seu destí, llençant l’Esperit al mig de la tempesta. Així, el creador, no pot ja dirigir el seu propi vaixell, i malgrat la seva arrogància, vacil·la “com un cadàver separat pel braç del secret que guarda”, i malgrat seguir jugant la partida, maniàtic i vell, naufraga, no només com a poeta, sinó com a home, i queda abandonat, sense vaixell i sense rumb, “no importa on, inútilment”.

(dades extretes de “Un anàlisis musical de Golpe de Dados, de Stéphane Mallarmé”, d’Alicia Díaz de la Fuente, a www.cesdonbosco.com)

Mallarmé fracassa, doncs, gloriosament. El poema és una inscripció. I recorda la derrota d’Ahab contra la Balena, lligat a ella, enfonsant-se a l’abisme amb ella, i deixant tant sols un remolí que ho engoleix tot, i després res, el mar, la mar machadiana, on el poeta castellà restarà “a orillas del gran silencio”.

 

(Sessió 24 d'Abril 2008)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010