Films Porno
El Flâneur assegut
cursos Fundació Fita

El Flâneur AssegutEl Flâneur Assegut

inici
cerca
cerca
El Flâneur Assegut

Flâneur a la finestra1  |  Rilke a París  |  Apunts  |  Rilke, Wenders, Handke

Inici  >  Flâneur a la finestra1

APUNT 3. RILKE, WENDERS, HANDKE, Passa pels pobles (text Peter Handke)

JMa UYÀ


 

La conveniència del text de Peter Handke, de l’any 1981, en relació al tema de Rilke a París, neix per l’aparició de Handke com a guionista dramàtic de la pel·lícula que ens obria el tema metafísic, “Cielo sobre Berlín".

La mirada de Handke neix també de la persecució d’aquest estat aeri en què Rilke situa el problema metafísic. En aquest cas, la mirada (els nens del film de Wenders, que veuen els àngels) és del tot important. I això ve de Rilke, car la mirada, és a dir, el mirar i veure, és facultat de l’esperit, o sigui de la nostra part subtil, del nostre “aire”.

En el moment en què Rilke apareix, cap el 1900, estem en una cruïlla, que d’una manera molt generalista, podríem situar entre el pessimisme i l’optimisme, o dit d’una altre manera, entre el nihilisme i l’espiritualisme. Com anem veient, i veurem, la història de la cultura occidental d’ençà de 1850, és la història del nihilisme i del “tancament” (veure text de Nietzsche). Cada mirada entorn, es diu a sí mateixa que “veu” menys. Això ens portarà a l’existencialisme, a l’ésser “ara i aquí”, que és on estem. Això explica, a primers de segle, el creixent desordre  i barreja de les formes, el cicle final de la bellesa com a “veritat”, la fi de qualsevol preceptiva,  el començament de formes noves o de no-formes, el curt-circuit de les referències, l’arribada a estat absoluts de no-sentit. Al París del 1900, la sortida per la teulada, que diria Machado, cap al camp lliure (però buit), és general. L’art canvia, però per no dir res, o per dir el no-res.

Rilke, però, reacciona diferent, en positiu. Rilke creu en l’ésser. Rilke no creu que hi hagi cap problema exterior, social, polític, artístic... Rilke creu que el problema està a dins de l’ésser, i el problema és que l’ésser s’ha adormit, ha perdut tota sensibilitat pel trascendent, i no “veu”. L’ésser mira cap a terra, és “terra”. I ha d’aixecar el cap, enlairar-se, per poder mirar correctament, i veure la relació de tot en tot. Ha de recuperar l’esperit. Perquè l’ésser, en tant que consciència, és diví.

Aquest mirar “correctament”, és també el propòsit de Macedonio Fernández, que comença a escriure aquells anys a Buenos Aires. Però en el seu cas, es tracta d’una mirada ajustada a la correcta visió “metafísica” (descriptiva del què i el com) de l’ésser: som un Jo, que és un Tot, un tot donat, indecidible i no explicable. El Jo és el límit del jo. Macedonio no transcendeix: mira, veu i diu el que veu. Però per Rilke, aquest fet, veraç, no és suficient, ja que l’ésser, en el seu mirar, veu i sent l’objecte més enllà d'ell (veure la fulla corrent sobre l’aigua, diu Nora en el text de Handke), visió que transmet l’ésser de l’objecte (les pomes de Cézanne, vistes per Rilke a París el 1907, com a éssers significatius) com a vida, estat de vida que la consciència de l’ésser humà, jo, sent, sentiment que és, i és irrefutable, tant com el misteri de no saber perquè.

Rilke afirma la visió de la sensació en esperit. Els éssers es connecten. Veure un arbre harmoniós, mogut pel vent, ens assossega, car ens connecta amb el transcendent de l’arbre i el meu. Cal, per tant, agafar el ritme necessari, acompassar-se amb el Tot, ja que estem totalment descompassats, tal com veurem en el text d'Alvaro de Campos (Pessoa), Ultimátum. Per Rilke aquest és un estat d’ésser alerta, positiu, que demana “passejar” per l’existència per trobar-ne el sentit més alt, l’enorme “gratitud” de ser.

El text de Handke, del poema dramàtic en prosa Über die Dörfer (1981) ens desglossa la visió negativa (Hans) i la visió espiritual (Nora) tots dos dirigint-se a un grup de nens i una vella, simbolitzant la mirada pura i el temps. Ens diu que sabem que estem en un desastre, i que en som supervivents, car existim. Quelcom terrible ha passat, però ja ha passat. Estem en un nou  inèdit temps existencial, on ens cal tornar a tenir la mirada dels nens, com vèiem al film de Wenders. I ens hem de moure, capaços, en la lentitud, mirant la Naturalesa, que és qui tot ho neteja, encara que no expliqui res, perquè ella també és ésser inexplicat. Però hem de començar a caminar, per poder veure, amb la mateixa força, que som, realment, i també que no som, realment, car la capacitat de la consciència nova és la seva capacitat d’ambigüitat, de doble sentit, de perplexitat. La veritat, ara, és i no és.

I la paradoxa cal viure-la amb assossec, rilkeanament, sovint amb silenci, si no, se’ns escapa. Per això, a les ciutat, no és possible la comprensió, el veure la nova era de l’ésser, que és i no és, que sap i no sap, i que ja no és el que era (desastre del Coneixement), però que encara no és el que serà, ja que, si mirem correctament, estem a l’aire de l’ésser, i cal deixar enrere la terra, el mineral, el pes. Cal ser, diu Rilke i diu Handke i diu Pessoa i diu Machado... cal ser, intensament, “ànima” (és a dir, “sentir”).

O sigui, tenir una llum pròpia d’amor (i amor és “sentir amb”), sense apriorismes, ni reglaments, ni convencions; d’amor “obert”, en un ordre obert de ser. Nomé així l’ésser pot seguir pensant-se, “pensant”, sense defugir ni la solitud ni la necessitat. L’ésser és un invent de cada dia. Però ha d’estar disponible a l’aire. Si cau en el pes físic i temporal, llavors s’arrossega.  S’ha d’elevar per la mirada, i ser un desxifrador. I no ha de tractar de saber, sinó d’oblidar, passar per alt, ser lleuger, fluir.

Estem en la paradoxa de la realitat i el coneixement de la realitat. Però el nostre temps existencial, de cada jo, és únic, i cal que sigui, diu Nora, “triomfal”, ja que allò sempre nou, el temps, segueix existint. I existint som divins, car sentim i fem. I som “consciència de ser”.

Tot pessimisme no porta a res. Cal fer un salt humà (de l’ànima) en el buit. Existeix la violència, el dolor, el fracàs, la pèrdua. Però també el riure, el plaer, l’amor, el guany. L’opció ha de ser creativa. A l’aire lliure, a l’aire, de cara al cel.

El text de Handke, com veiem, és una visió  i un posicionament. No és cap veritat. És un estat d’ànima. Resulta interessant enfront el pessimisme, la destrucció, l’abaltiment per on passem i passarem durant tot el segle XX. La línea espiritualista de Rilke, seguida per Handke en aquest text, ofereix un camí a l’ésser, sense fondre’l místicament, ni afirmar-lo terrenalment. Cal passar pels pobles (cal sortir de les ciutats). Com diu Rilke repetides vegades en les seves cartes, ens hem de mantenir en allò difícil, i penetrar tan fondament en la vida, que sigui vida, és a dir, càrrega, ja que la vida és ara i aquí, i estem sols, però ens movem en l’infinit.

Però París és ciutat. I la ciutat és allò modern. I és allò concret. Rilke a París, els àngels a Berlín, viuen el col·lapse de l’ésser. Però un nou aire-esperit innocent ha de fecundar la terra, com vèiem en la unió final de Damiel, l’àngel fet ésser, i Marion, la trapecista buida d’ésser, al film de Wenders. Perquè es produeixi tot plegat, cal passar per les ciutats, des que Baudelaire s’hi instal·la, entra en el món artificial, i es gira d’esquena a la Naturalesa.

Aquesta ambivalència món urbà-artificial, món rural-natural, apareix i desapareix durant el segle XX. La línia que ve dels romàntics s’inclina per la Naturalesa; la que neix a París, és profundament urbana. Trobarem en els heterònims de Pessoa aquest doble joc (ell i Àlvaro de Campos són urbans; Caeiro i Reis són naturals), i en Machado trobarem sempre el paisatge rural i el mar.

El coneixement modern, però, passa globalment per les ciutats. El text de Handke ens posa en la línia de Rilke, de l’esperit i de la Naturalesa. Més endavant, tot plegat, ens ha de servir per cartografiar millor el nostre “ara i aquí”.

 

(Sessió 29/5/08)

 

"el flâneur assegut" | info@flaneurassegut.org
Cursos Fundació Fita
Hortes, 22  ·  17004 Girona | 972 216 465
Fundació Fita © 2010